Punt de Ruptura (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

EL JEDI DEL FUTUR

Nit a la jungla.

Els llits portàtils dels korun eren embalums dispersos. El so de les veus s'havia reduït fins a fondre’s amb la remor de fons de la jungla. L'olor dels nutripaquets calents es confonia amb el fum dels improvisats cigars de fulles verdes de rashallo.

Mace s'asseia en un llit prestat, a uns pocs metres d'on estava instal·lada la tenda portàtil de la Depa, sobre un niu de ruskakk abandonat sota un arc d'entramats arbustos de thyssel. Mentre Nick li curava les ferides, ell es fixava en la vaga silueta que la llum d'una barra lluminosa projectava sobre la paret de la cel·la.

Quan la llum es va apagar amb un gest de complicitat va ser com si ella mai hagués estat allà.

El tèrbol batec pastís de la llum de les lumilianes obligava a Nick a forçar la vista sobre l'escàner de la farmaciola.

–Sembla que ja hem curat les teves hemorràgies internes –va dir–. Una altra injecció d’antiinflamatori per mantenir controlat l'hematoma del teu crani...

Mace va girar el cap a un costat mentre Nick aplicava el nebulitzador hipodèrmic contra l'artèria caròtida. El Mestre Jedi va mirar sense veure cap a la nit, sense sentir tan sols la breu picada de la injecció.

Estava rastrejant el seu sabre làser.

–No pensa dormir –va dir Mace.

–Qui no va a què?

–Vastor. Segueix movent-se. En cercles. Com un rancor al que se li dóna caça en el desert.

–Et sorprèn?

–No hauria de sorprendre’m. Ha de sentir que la meva submissió era falsa, per molt real que fos la baralla. No està segur de com prendre-s'ho.

Nick va retornar el nebulitzador hipodèrmic al seu receptacle.

–Suggereixo que no et posis en el seu camí, tret que la teva idea de qualitat de vida sigui passar el temps amb mi i una farmaciola –tocà el pegat de bacta que cobria la mossegada en el trapezi d’en Mace–. Mai et creuries la quantitat de diferents bacteris letals que he trobat aquí. No vull saber el que haurà estat menjant.

–Em preocupa menys el que menja que el que li corca a ell.

–Puc fer una conjectura senzilla –va dir Nick, assenyalant amb el cap a la regna de la Depa–. Com està ella?

–Como l'has vist –va replicar Mace, arronsant les espatlles.

–No... Em refereixo a tot aquest rotllo del Costat Fosc. Això del que parlàvem abans de deixar-te al campament.

–Jo... no sabria dir-ho –l’habitual celles arrufades d’en Mace es va accentuar–. M'agradaria poder dir que està bé. Però el que m'agradaria té poc a veure amb el que és. Sembla... inestable.

–Bo, veuràs, això és una cosa que uns mesos en guerra poden fer-li a qualsevol.

–Això em temo.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

No estic segur de quina hora és. Sospito que és més de mitjanit i que encara falten diverses hores per a l'alba. No puc ser més precís, ja que la funció de cronòmetre d'aquest datapad ha tingut el mateix destí que la del seu transmissor ocult. Hi ha un moment en la nit en el qual fins i tot les lumilianes apaguen la seva llum, els depredadors a l'aguait callen i el somni sembla ser l'única activitat amb sentit.

Però jo estic despert, malgrat el poc que he dormit en els últims tres dies.

M'ha despertat el crit de la Depa.

Un xiscle descarnat d'impossible angoixa que em va arrencar dels meus propis malsons. Un crit que no era de por, sinó d'un patiment tan atroç que no podia expressar-se d'altra manera.

El seu crit també la va despertar a ella, i el seu primer pensament va ser obrir la tenda i comunicar-nos a tots, amb gest esgotat, que només havia estat un somni. Aquest sembla ser sempre el seu primer pensament: tranquil·litzar els korunnai i a mi. Obtinc un consol considerable d'això.

És la tercera vegada que passa en el que va de nit.

Però, per molt ferit i desacostumat que estigui de dormir a terra, en un llit korun, descobreixo que he dormit tan bé com he aconseguit dormir en aquest planeta.

Els crits de la Depa són una benedicció.

Perquè a mi, els meus malsons no em desperten.

Els meus malsons tiren de mi, ofegant-me en un caos enganxós i cec d'ansietat i dolor, són més que simples somnis d'ansietat provocats per les ferides o pel patiment que emana de les diferents formes de repugnant mutilació, desmembrament i mort que hi ha a la jungla.

En els meus somnis he vist la destrucció dels Jedi. La mort de la República. He vist el Temple en ruïnes, el Senat destrossat i el propi Coruscant arrasat per un bombardeig orbital procedent d'immenses naus de disseny impossible. He vist Coruscant, centre de la cultura galàctica, convertit en una jungla terriblement més hostil i alienígena que qualsevol selva de Haruun Kal.

He vist la fi de la civilització.

Els crits de la Depa em tornen a la jungla i al vespre. Fa una setmana no hauria pogut ni imaginar que despertar en aquesta jungla pogués suposar un alleujament.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

Demà deixarem aquest lloc.

Això és el que porto dient-me tot el dia, mentre viatjo assegut i amb les cames creuades sobre la closca de l'ankkox, parlant amb la Depa. Hauria de dir escoltant-la, doncs ella només sembla sentir-me quan li convé. Només baixo de la closca per estirar les cames o per alleujar-me... I a vegades, quan torno al meu lloc en la petxina, ella ja està parlant amb aquest murmuri greu i borrós que empra per dirigir-se a mi, com si la nostra conversa hagués continuat en el seu cap i la meva arribada només fos un detall més de la mateixa.

Cada vegada que apareixien les fragates, i feien ploure foc sobre nosaltres o disparaven a l'atzar amb els seus canons làser, els guerrillers que tenien la sort d'anar a prop de l’ankkox solien buscar refugi sota ell, però Depa no ho va fer mai, i tampoc jo. Romania tombada dins de la howdah, i jo de vegades repenjava l'esquena contra la polida barana perquè la seva suau veu m’arribés per darrere de l’espatlla.

Avui hem cobert molts quilòmetres. El sòl s'inclina més i més, i ens movem més de pressa a mesura que la jungla s’esclareix. Per alguna cosa una korun mai parla de distàncies en quilòmetres, sinó en temps de viatge.

El mateix esclarissar de la jungla, que accelera el nostre pas, ens deixa més exposats a les fragates que semblen patrullar seguint una pauta de recerca organitzada.

Tinc molt a dir d'aquest dia que ha passat, però em resulta difícil començar a fer-ho. Només puc pensar en demà, en reunir-me amb Nick i en trucar per fi al Halleck perquè ens tregui d'aquí.

Ho anhelo.

He descobert que odio aquest lloc.

No és molt Jedi per part meva, però no puc negar-ho. Odio la humitat, l'olor, la calor i la suor que rellisca constantment al voltant de les meves celles, lliscant per les meves galtes i degotant des de la punta de la meva barbeta. Odio l'estúpida complaença bovina dels herbosos i els lladrucs forals dels mig salvatges gossos akks. Odio els trepafulles i els llautó-lianes, els arbres de portaak i els arbustos de thyssel.

Odio la foscor sota els arbres.

Odio la guerra.

Odio el que ha fet en aquesta gent. El que ha fet a la Depa.

Odio el que m'està fent a mi.

El Halleck estarà fresc. Estarà net. El menjar no tindrà floridura, ni podridura, ni ous d'insecte.

Ja sé què és el primer que faré un cop estigui a bord. Abans fins i tot d'anar al pont a saludar el capità.

Em donaré una dutxa.

L'última vegada que vaig estar net va ser en la llançadora en òrbita. Ara em pregunto si alguna vegada tornaré a estar net.

Recordo que en baixar de la llançadora, a l’espaiport de Pelek Baw, vaig mirar als blancs cims de Les Espatlles de l'Avi i vaig pensar que havia passat massa temps a Coruscant.

Què idiota havia estat.

Tal com em va descriure la Depa: un idiota cec. Ignorant. Arrogant. Tenia por de descobrir com de malament que podien estar les coses aquí, i el pitjor de les meves pors tot just s'aproximava a la veritat.

No puc...

Noto que el meu sabre làser ve cap aquí. Continuaré més tard.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

Kar es va aturar de forma ostensible davant la tenda de la Depa per discutir la marxa del matí abans que ella es fiqués al llit per passar la nit. Sospito que la seva veritable intenció era veure com estava jo.

Espero que estigui satisfet amb el que ha trobat.

Aquest matí vaig preguntar a la Depa per què no s’havia anat quan els separatistes es van retirar a Gevarno i Opari. Perquè era evident que es quedaria fins i tot ara, de no forçar jo a cooperar amb mi.

–La lluita no ha acabat. Per ventura pot abandonar un Jedi?

La seva veu era apagada i sorgia entre les cortines. Aquest matí no em va convidar a entrar, i jo no li vaig preguntar per què.

Em fa por que es trobi en un estat que cap dels dos vol que jo vegi.

–Lluitar, un cop ha conclòs la batalla, no és propi d'un Jedi –li vaig dir–. És la foscor.

–La guerra no és ni llum ni foscor. És guanyar. O morir.

–Però tu ja has guanyat aquí.

Vaig pensar en les paraules del meu estrany somni despert. No vaig saber si eren paraules seves o de la Força.

–Potser que hagi guanyat. Però mira al teu voltant, veus de cas un exèrcit victoriós? O només fugitius esparracats que empren la poca energia que els queda a mantenir-se a un pas per davant del cadafal?

Sento una enorme compassió per ells, pel seu sofriment i per la seva desesperada lluita. Sempre està present en els meus pensaments el fet que només la casualitat –l’antull d'uns antropòlegs Jedi i la decisió d'alguns ancians del Ghosh Windu– separa el seu destí del meu.

Podria haver-me convertit amb facilitat en un Kar Vastor.

Però no dic res d'això a la Depa. El meu objectiu aquí no és meditar en els meandres d'aquest riu infinit que és la Força.

–Comprenc la seva guerra –li vaig dir–. Tinc molt clar per què lluiten. La meva pregunta és: per què segueixes lluitant tu?

–No pots sentir-ho?

I quan ella va parlar, vaig poder fer-ho. Vaig sentir un incessant batec de por i odi en la Força, com el que havia sentit en Nick, Chalk, Besh i Lesh anant al terracotxe, però aquí s'amplificava com si la jungla s'hagués convertit en una cambra de ressonància de la mida d'un planeta. L'odi mantenia lluitant als korunnai, com si tot aquest poble compartís un mateix somni: que tots els balawai tinguessin un únic crani a l'abast d'una maça korun...

–Sí, nosaltres vam guanyar la nostra batalla –va dir ella–, però la seva continua. Mai s'acabarà. No mentre un d'ells segueixi amb vida. Els balawai mai deixaran de venir. Fem servir aquesta gent per als nostres propis fins i vam obtenir el que volíem d'ells. Per ventura he de rebutjar-los ara? Abandonar-los al genocidi perquè han deixat de ser-nos útils? M’ordena el Consell que faci això?

–Prefereixes quedar-te i lluitar en una guerra que no és la teva?

–Em necessiten, Mace –la seva veu va cobrar vigor–. Sóc la seva única esperança.

Però aquest vigor es va esvair de seguida, i va tornar al seu pesat balbucejar.

–He fet... coses. Coses qüestionables. Ho sé. Però he vist... Mace, no pots imaginar el que he vist. Per dolent que sigui tot..., per dolenta que sigui jo... Cerca a la Força. Pots sentir el molt que podria empitjorar tot. Com de terrible que seria.

Això no podia discutir-ho.

–Mira al teu voltant –el seu murmuri va adquirir certa amargor. Pensa en tot el que has vist. Això és una guerra petita. Mace. Una petita guspira que s'encén i s'apaga, una sèrie d'escaramusses inconcluses. Pràcticament era un esdeveniment esportiu fins que la República i la Confederació van intervenir. Però mira el que ha fet això en aquesta gent. Imagina el que farà la guerra als que no l'han conegut mai. Imagina batalles d'infanteria en els camps d'Alderaan. Imagina ACOAs enderrocant les torres de Coruscant. Imagina com serà la galàxia si la Guerra Clon s'agreuja.

Li vaig dir que ja s'havia agreujat, i ella va riure de mi.

–Encara no has vist res greu.

Li vaig dir que el tenia davant.

I ara penso que els soldats clon del Halleck, amb la seva valentia i disciplina, tan evidents i inqüestionables en batalla, s'assemblen tan poc en aquests assassins esparracats, que ningú diria que pertanyen a la mateixa espècie. I recordo que el Gran Exèrcit de la República compta amb un milió dos-cents mil soldats clon, el just per estacionar un sol soldat, un sol home, a cada planeta de la República, i quedar-nos a més a més amb prou feines un grapat de milers de sobres.

Si aquesta Guerra Clon s'intensifica, com Depa sembla pensar que farà, no la lliuraran només clons, Jedi i androides de combat, sinó gent corrent. Gent corrent que s'enfrontarà a una decisió clara: morir o ser com aquests korunnai. Gent corrent que haurà d'abandonar per sempre la Galàxia de la Pau.

Només puc resar perquè la guerra sigui més fàcil per als que no poden tocar la Força.

Encara que sospito que serà tot el contrari.

També hi va haver hores en què no parlàvem. Jo m'asseia al costat de la howdah mentre ella dormia en la calor de la tarda, somnolent pel pas gronxador de l’ankkox i l'invariable fluir d'arbres, lianes i flors; i l'escoltava balbucejar en somnis; i de vegades em sobresaltaven seus sobtats xiscles nascuts dels malsons, o els agònics gemecs que les migranyes poguessin arrencar dels seus llavis.

Semblava patir una febre intermitent. De vegades el seu discurs es tornava un recital inconnex al llarg de converses imaginàries que saltaven d'un tema a un altre amb al·lucinatòria varietat. A vegades les seves afirmacions tenien una sinistra qualitat sibil·lina, com si profetitzés un futur que no té passat. En diverses ocasions vaig intentar gravar-les en aquest datapad, però la seva veu no semblava arribar fins a la màquina.

Com si les nostres converses només fossin al·lucinacions meves.

I de ser així...

Per ventura importa?

Fins i  tot una mentida en la Força és més certa que qualsevol realitat que pugui comprendre.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

Passem gran part del dia parlant de Kar Vastor. Depa m'ha estalviat molts dels detalls menys agradables, però m'ha dit prou.

Més que suficient.

Per exemple, quan em diu dôshalo no és només una expressió. Si el que va dir la Depa és cert, Kar Vastor i jo som els últims Windu que queden.

El Ghosh en el qual jo vaig néixer, i en el qual vaig viure aquells mesos de la meva infància, sembla haver-se destruït a poc a poc en els últims trenta anys. No en una gran massacre o en algun cataclisme natural, sinó mitjançant les senzilles i brutals matemàtiques del desgast. El meu Ghosh no és sinó una altra estadística d'una guerra de guerrilles en plena ebullició, enfrontada a un enemic més nombrós, millor armat i igualment implacable.

Depa em va explicar això entre titubejos, com si fossin notícies horribles que havia de donar-me a poc a poc. I pot ser que ho fossin. No sabria dir-ho. Ella semblava pensar que això devia significar molt per a mi. I potser hagi de ser així.

Però sóc més Jedi que korun.

Només sento una tristesa abstracta quan penso en els meus dôshallai morts i dispersos als quatre vents, en l'herència i les tradicions Windu perint, sumides en sang i foscor.

Qualsevol història de sofriment i pèrdues sense sentit em resulta trista. Les canviaria totes si pogués. No només la meva.

Per descomptat, canviaria la d’en Kar.

Sembla ser que de jove Kar Vastor era una persona bastant corrent. Més en contacte amb el pelekotan que la majoria, però de cap altra manera inusual. La Guerra de l'Estiu li va canviar, com ha canviat tantes coses d'aquest món.

Quan tenia catorze anys va veure a tota la seva família massacrada per exploradors selvàtics, en una de les atrocitats casuals que caracteritzen aquesta guerra.

No sé com va poder escapar només ell. Les històries que ha sentit la Depa de boca de diversos korunnai són contradictòries. Sembla ser que ni el mateix Kar en parla.

El que sí se sap és que després de presenciar l'assassinat de tota la seva família es va quedar sol a la jungla, sense armes, sense herbosos, sense akks, sense amics i sense menjar o subministraments d'algun tipus. I que va viure a la jungla –sol– durant més d'un any estàndard.

Això és el que va voler dir en esmentar que ell havia sobreviscut al Tan pel'trokal.

La paraula té una ironia que només ara començo a comprendre.

El Tan pel'trokal és un càstig pensat per la cultura korun per castigar els delictes pels quals es mereix la mort. Conscients que el judici humà és fal·lible, els korunnai deixen la resolució final de la sentència en mans de la pròpia jungla; ho consideren un favor.

Jo diria que és un favor que es concedeixen ells mateixos. D'aquesta manera poden treure una vida sense la vergonya d'haver-se de tacar les mans en sang.

Kar es va enfrontar al Tan pel'trokal pel crim de ser korun. Era tan innocent i tan culpable com els nens balawai als que pensava fer el mateix. Els seus crims havien estat idèntics: néixer en la família equivocada.

En aquell moment devia ser, potser, un any més gran que la Keela.

Però no hi havia cap Jedi a prop per salvar-lo, així que va haver salvar-se sol.

Crec que la seva habilitat per formar paraules humanes va ser una part del preu que va pagar per la seva supervivència. Tots els Jedi sabem que cal pagar per obtenir el poder: la Força manté un equilibri que no pot profanar-se. El pelekotan li va donar poder a canvi de la seva humanitat.

A vegades em pregunto si la Força no fa el mateix pels Jedi.

És evident que ell i els seus guàrdies akk tenen molt en comú amb els Jedi; semblen el nostre reflex en un fosc mirall. Ells depenen de l’instint; els Jedi, de l'entrenament. Ells utilitzen la ira i l'agressió com a fonts de poder; la nostra es basa en la serenitat i la defensa. Fins i tot l'arma que porten, tant ell com seus guàrdies akk, és un reflex retorçat de la nostra.

Jo utilitzo la meva espasa com a escut; ells usen els seus escuts com espases.

Depa em diu que aquests "vibroescuts" estan dissenyats pel propi Kar. Les vibrodestrals són part de l'equip habitual dels exploradors selvàtics, que les fan servir per recollir llenya i obrir senders per llocs massa frondosos per als rondaires de vapor. Com els generadors sònics que alimenten les vibrodestrals són hermètics, aquestes eines resulten notablement resistents a les floridures i fongs devoradors de metall.

I el metall en si..., bé, això ja és una interessant història per si mateixa. Sembla ser un aliatge immune als fongs. És extremadament dur i mai perd el tall. Ni s'oxida, ni s’entela.

També sembla ser superconductor.

Per això no va poder tallar la meva fulla. La totalitat de l'escut manté sempre la mateixa temperatura. Desvia a l'instant fins i tot la temperatura d'un sabre làser. Si manté la fulla enganxada a ells el temps suficient acabaria fonent-los, però no tallant-los. No amb una fulla d'energia.

Dada arxivada.

Quan Kar accepta a algú en la seva guàrdia akk, l'home s’ha de construir la seva pròpia arma, d'una forma no molt diferent de la tradició Jedi que ens fa construir-nos els nostres propis sabres làser.

Se m'acut ara que a Kar se li va poder ocórrer aquesta idea en sentir les històries d'entrenament Jedi que jo vaig explicar als meus perduts amics del Ghosh Windu, fa ja més de trenta-cinc anys. Els korunnai tenen una tradició oral, i les històries es transmeten en les famílies com si fossin valuoses possessions.

No he compartit aquesta especulació amb la Depa.

I Depa jura que no ensenyà a Kar i als seus guàrdies l'habilitat Jedi de la intercepció; diu que Kar ja la coneixia quan es van veure per primera vegada. Si el que ella diu és cert, ell devia aprendre-la pel seu compte, i possiblement trauria la idea d'aquestes mateixes històries que jo, en la meva imprudent joventut, vaig explicar innocentment als meus innocents amics.

D'aquesta manera, i d'una forma retorçada i estranya, pot ser que Kar Vastor sigui culpa meva.

L'origen d'aquest metall és un misteri, però crec saber quin és, encara que Kar no parli d'això amb ningú.

És blindatge de nau estel·lar.

Fa mil anys, abans de la Guerra Sith, quan els generadors d'escuts eren tan grans que només podien portar-los les més grans naus capital, les naus més petites anaven blindades amb un aliatge superconductor semblant a un mirall, suficient per resistir els canons làser de baixa intensitat de l'època.

Crec que Kar, en algun moment del seu Tan pel'trokal d'un any, va haver de trobar en algun lloc de la jungla de l’Altiplà Korunnal l'antiga nau estel·lar Jedi que va patir un naufragi i va deixar atrapats en aquest planeta als seus ancestres i als meus.

Va ser a primera hora d'aquesta tarda quan vaig saber quina era la veritable realitat de Kar Vastor. No només qui és, i per què és...

Sinó el que significa.

En alguna part de la nostra filera de marxa, Kar havia localitzat una cova que va considerar adequada per a albergar un foc a resguard de les fragates o els satèl·lits localitzadors, i aquesta nit es va dedicar a curar la infecció de vespes de la febre que tenien Besh i Chalk, que havien romàs en suspensió per thanatizina i lligats a uns baiard d’herbosos com si fossin embalums de càrrega. Els havien curat les ferides fetes per Terrel amb grapes de teixit d'una farmaciola requisada, i, encara que no es poguessin curar, tenint en compte que els processos curatius del cos també estaven suspesos per la thanatizina.

Depa era present, igual que jo i un grup de persones selectes. Una parella de guàrdies akk l'havien portat fins allà, divan inclòs, des de la howdah. Jeia tombada, creuant-se els ulls amb un esvelt braç. Tenia una altra de les seves migranyes i li feia mal la llum de la foguera de tyruun, la fusta local que crema en un roent blanc. Sospito que hauria preferit saltar-se tot l'assumpte.

Així i tot, es va agitar i incorporar quan Kar va dipositar cap per avall, al molsut sòl, les immòbils formes de Besh i Chalk, i va estripar la part posterior de les seves túniques. Encara que va seguir protegint-se els ulls, la llum del foc els hi arrencava espurnes platejades i vermelles. Mirava captivada, mantenint les petites dents blanques clavades al llavi inferior i mossegant-se la comissura de la boca prop de la cicatriu.

Kar es va limitar a ajupir-se al costat de tots dos, murmurant àtonament entre dents, mentre un korun que jo no vaig reconèixer els hi injectava l'antídot de la thanatizina. El murmuri de Vastor va augmentar i va trobar un batre rítmic semblant al lent bategar d'un cor humà. Va estendre les mans, va tancar els ulls i va murmurar, i jo vaig poder sentir un moviment en la Força, un gir de poder que no s'assemblava a res que hagués sentit en un sanador Jedi. Ni a ningú més, ja posats.

Una línia vermella es va dibuixar al llarg de les dues esquenes, i, un moment després, aquest vermell va florir amb la lluent humitat de la sang fresca, que traspuava a través de la pell... I suposo que no cal entrar en detalls. Només cal dir que Kar havia emprat la Força –el pelekotan– d'alguna manera per persuadir les larves de la vespa de la febre que havien triat un lloc inadequat per incubar. Va emprar el mateix instint animal que les indueix a desplaçar-se des del lloc de la picada fins al sistema nerviós central de la víctima per induir-les a emigrar...

Fora de Besh i de Chalk.

I el seu poder era tan fort que la formiguejant massa de larves –el conjunt devia pesar al voltant d'un quilo– es va desplaçar en direcció a la fogata de tyruun, on es van fregir, rebentant amb una pesta de pèl cremat.

Enmig d'aquest extraordinari desplegament, Depa es va apropar a mi i em va dir:

–No et preguntes mai si no estarem equivocats?

No vaig entendre de què em parlava, i ella va agitar la seva mà de fins ossos en direcció a Vastor.

–Semblant poder, semblant control, i sense un sol dia d'entrenament. Perquè el que ell fa és natural, tan natural com la mateixa jungla. Els Jedi ens entrenem tota la vida per controlar les nostres emocions naturals, per superar els nostres desitjos naturals. Renunciem a moltes coses pel nostre poder. I quin Jedi podria haver fet això?

No li vaig poder respondre. Vastor tenia un poder que estava al nivell del Mestre Yoda o del jove Ànakin Skywalker. I no sentia desitjos de debatre amb Depa sobre les tradicions Jedi i la necessària distinció entre la llum i la foscor.

Així que vaig tractar de canviar de tema.

Li vaig dir que Nick m'havia explicat la veritat sobre la massacre falsa i el seu missatge en l'oval de vidre, i li vaig recordar que ahir havia suggerit que tenia algun pla per a mi, una cosa que volia ensenyar-me o mostrar-me. Així que li vaig preguntar.

Li vaig preguntar el que pensava aconseguir en fer-me venir.

Li vaig preguntar quines eren les seves condicions de victòria.

Va dir que volia dir-me alguna cosa. Això era tot. Volia donar-me un missatge que podria haver enviat per via subespacial: una frase o dues, no més. Però que jo havia d'estar a la guerra –veure la guerra, menjar-la, beure-la, respirar-la i ensumar-la – o mai ho hauria cregut.

–Els Jedi perdran –em va dir.

Allà, a la cova, mentre les larves de la vespa de la febre petaven i espetarregava en les flames de tyruun, vaig contestar a això amb números: continuava havent deu vegades més sistemes lleials que separatistes, la República tenia una titànica base manufacturera i enormes avantatges en recursos... Tot això era l'inici d'una llista de motius pels quals la República no podia perdre.

–Oh, ja ho sé –va ser la seva resposta–. Potser guanyi la República, però els Jedi perdran.

Vaig dir que no la comprenia, però ara crec que no era veritat. Crec que la veritat és el que la Força em va dir al campament amb la imatge de la Depa: Que ja havia comprès tot el que calia comprendre.

Només que no ho volia creure.

Va dir que jo mateix havia presagiat la derrota dels Jedi.

–La raó per la qual vas alliberar als balawai és la raó per la qual els Jedi seran destruïts.

La guerra és un horror, va dir. Les seves paraules van ser:

–Un horror. Però el que no entens és que ha d'haver un horror. Així és com es guanyen les guerres. Infligint a l'enemic un patiment tan terrible que ja no suporta la idea de seguir lluitant. No pots tractar la guerra com si imposessis la llei, Mace. No pots lluitar per protegir l'innocent, perquè ningú és innocent.

Va dir alguna cosa similar al que havia dit Nick sobre els exploradors selvàtics: que no hi ha civils.

–Els ciutadans innocents de la Confederació són els que fan possible que els seus líders ens facin la guerra. Construeixen les naus, conreen el menjar, extreuen els metalls i purifiquen l'aigua. I només ells poden aturar la guerra; només el seu patiment podrà acabar amb la guerra.

–Però no pots esperar que els Jedi ens creuem de braços mentre es fereix i mata gent innocent... –Vaig començar a dir.

–Exacte. Per això no podem guanyar; per guanyar aquesta guerra haurem de deixar de ser Jedi –parlava d'això en futur, però sospito que els Jedi ja havien mort en el seu cor i en la seva consciència–. Serà com deixar anar una bomba al circ de Geonosis. Podem salvar la República, Mace. Podem salvar-la, però haurem de pagar-ho amb els nostres principis. En el fons, no existeixen els Jedi per això? Ho sacrifiquem tot per la República: les nostres famílies, els nostres mons natals, la nostra riquesa i fins i tot les nostres vides. I ara la República ens demana que també sacrifiquem la nostra consciència. Podem negar-nos-hi? És que les tradicions Jedi són més importants que la vida de bilions d'éssers?

Em va explicar com se les havien arreglat Kar Vastor i ella per fer fora els separatistes d'aquest món.

La Confederació de Sistemes Independents emprava l’espaiport de Pelek Baw com a base per a reparacions, condicionament i avituallament dels caces droides amb que atacaven el sistema Al'Har. Aquestes operacions requerien un gran nombre d'empleats civils. El pla era senzill: mostrar a aquests empleats civils que el conjunt dels soldats separatistes i la milícia balawai era incapaç de protegir-los.

No hi va haver cap batalla. Res heroic ni cridaner. Només una sèrie interminable de salvatges assassinats. Un o dos cada vegada. Al principi, els separatistes van inundar Pelek Baw amb les seves forces, però els androides de combat són tan vulnerables als fongs menjametalls com les armes làser, i els soldats de carn i ossos morien amb la mateixa facilitat que els civils. Aquesta és l'essència de la guerra de guerrilles: el veritable objectiu no són les bases de l'enemic, ni la seva vida.

L'objectiu és el desig de lluita de l'enemic.

Les guerres no es guanyen matant enemics, sinó aterrint-los fins que es rendeixen i tornen a casa.

–Per això t'he portat a Haruun Kal –va dir–. Volia mostrar-te com són els soldats guanyadors –va assenyalar més enllà de la foguera–. Aquest és el Jedi del futur, Mace. Aquest d'aquí.

Estava assenyalant a Kar Vastor.

Per això em mantinc estirat al meu llit en aquesta fosca hora, passada la mitjanit i lluny de l'alba, mentre les lumilianes s'apaguen i els depredadors es fan callar, quan només el somni té algun sentit. I miro les fulles negres en les altures, i penso en demà.

Demà deixarem aquest lloc.

I tornarem a mons on les dutxes són d'aigua clara en comptes de boira probi. A mons on es dorm darrere d'una porta tancada, en llits de llençols nets de fibra blanquejada.

Mons que encara es troben, ni que sigui temporalment, en la Galàxia de la Pau.

Següent