Espai Salvatge (XIV)

Anterior

14

Obi-Wan va guanyar la primera partida, i es va adonar que Bail Organa era un pensador audaç, un estrateg innovador, un home que no temia córrer riscos per obtenir una recompensa, però també un home més donat als actes de fe que a la seguretat de tenir una bona mà. Va perdre la segona partida i es va adonar que l'amic de la Padmé aprenia ràpid per plantar cara ràpidament al seu oponent i que no cometia dues vegades el mateix error. Armat amb aquesta informació tan útil i valuosa, va abandonar immediatament les tàctiques que havia fet servir prèviament i va començar a jugar la següent partida com solia fer-ho Qui-Gon. Però quan semblava que potser podria guanyar la tercera partida, l'ordinador de navegació va començar a xiular de nou.

Havien arribat a Atzerri.

–Coneix bé aquesta regió de la República? –va preguntar Organa mentre se situaven a una distància segura de l'única i escarpada lluna del planeta.

Va assentir i es va commoure amb foscos records.

–La conec una mica. Vaig estar implicat en una disputa a Antar IV fa gairebé setze anys.

–Setze anys... –Organa es va mossegar el llavi–. La disputa per la plantació de colfillni? Va estar implicat en aquell desastre?

Va arquejar una cella.

–Bé, jo no la vaig iniciar, si és al que es refereix.

–Sé qui la va iniciar –va dir Organa i els seus ulls es van tenyir de vermell amb el record–. El crim organitzat local. El meu oncle va ser assassinat per aquella escòria. Assassinat a sang freda, només per plantar-li cara als matons que creien fer que la gent treballés fins a morir era una pràctica econòmica acceptable.

L'olor de fum al matí. La pudor de la carn cremada. Un espantaocells clavat en una estaca reduït a cendres. Però ni tan sols el foc podia amagar les petjades brutals de la tortura.

Obi-Wan va empassar saliva.

–L’expert en agricultura? Tayvor Mandirly? Era el seu oncle?

–El germà més jove de la meva mare –va dir Organa, fent una ganyota–. Mai va superar el que li van fer. Al final, la seva mort va acabar matant-la. Així que podria dir-se que van assassinar dos membres de la meva família.

–Ho sento.

Organa va obviar els condols.

–Raxis i Nolid haurien de pagar pel que van fer.

–Ja han pagament, Senador.

–Multes –va escopir Organa–. Diners. Haurien d'haver pagat més. No se'ls hauria d'haver permès que trobessin la manera de ser absolts. Els Jedi haurien d'haver-los fet pagar un preu real.

Va sospirar.

–No som botxins, Senador. Ni instruments de venjança. El govern d'Antar IV ens va demanar ajuda per detenir els responsables de les atrocitats comeses en les majors plantacions de colfillni del planeta, i ho vam fer. El que va passar després era un assumpte intern. Nosaltres ens limitem a complir ordres.

–Per vosaltres és molt fàcil dir això! –va replicar Organa–. Va veure el que aquests animals li van fer a Tayvor? Va veure com...?

–Senador, jo vaig ser qui el va trobar.

El vaig trobar. I les nits posteriors cridava per ell en els meus somnis. Perquè té raó, Senador. La Força ens mostra el passat, així com el futur.

Organa l'observava en silenci.

–No ho sabia –va dir a la fi amb veu apagada–. Mai vaig arribar a conèixer els noms dels Jedi que van anar a Antar IV.

–Sí, bé... –va dir amb sequedat–. Eren temps en què els Jedi no eren estrelles de l’HoloRed.

–Ja. Va ser vostè –va dir Organa, bellugant el cap–. És una coincidència. La galàxia és un mocador, no?

–A vegades ho sembla.

Excepte que per a la Força les coincidències no existeixen... i tot passa per una raó. Ha de ser així. Va haver de ser així. La pregunta és: per què?

–Suposo que ara creurà que sóc un incivilitzat –va dir Organa, interpretant el silenci d'Obi-Wan com una desaprovació–. Després de tot, cap alderaanià de bé demanaria la sang d'aquestes bèsties assassines.

Es podia sentir el seu dolor. La seva gran pena i tot. Havien passat setze anys i l'angoixa no s'havia mitigat. Era aquest el destí d'Ànakin ara que Shmi era mort?

I serà també el meu? Qui-Gon era un pare i un germà per a mi. Família, com diu el món de l'exterior del Temple a aquestes coses. És el tipus de relació el que no deixa que es tanquin les ferides o la forma en què van morir? Robats. Assassinats. Arrencats de la vida abans d'hora.

Potser. Era un pensament pertorbador. Se suposava que als Jedi no els haurien de preocupar aquestes coses. L'afecció altra vegada. Aquesta pedra amb la que sempre s'ensopega. «Oblida-ho», va dir Yoda. Però és molt més fàcil dir que fer-ho. Potser si hagués viscut alguns centenars d'anys més...

–No, Senador, no ho crec –va dir suaument–. Crec que és un fill que volia a la seva mare i al seu oncle. Crec que és un home que menysprea la cobdícia i la crueltat. Que lluita per la justícia –vacil·là i després va afegir–. Qui-Gon i jo també volíem que haguessin pagat un preu més alt.

Organa va arrufar les celles.

–Qui-Gon el qui van matar els Sith?

–Exacte.

–Només per curiositat, Mestre Kenobi... què li va passar al Sith que va assassinar al seu Mestre?

Obi-Wan va inspirar profundament i espirà molt a poc a poc.

–Crec que ho sap perfectament, Senador.

Organa va fingir pensar. I després va fingir sorpresa.

–Ah, sí! És clar. Padmé m'ho va explicar. Els van matar –va dir amb un somriure esmolat–. Però vosaltres no sou venjadors, ni res semblant.

No va contestar a allò. No tenia res a dir.

–El cas és, Mestre Kenobi –va dir Organa amb aquell perillós somriure a la cara–, que vostè no és l'únic capaç d'esbrinar coses jugant al sàbacc.

Va tornar a inspirar profundament. Va deixar que els pulmons s'omplissin completament; les seves costelles trencades ja s'havien curat i no li donaven punxades. Va deixar anar l'aire i amb ell totes les seves emocions.

–Aparentment no, Senador.

I llavors, el comunicador d'Organa va sonar; era hora de rebre noves instruccions.

***

–Munto Codru –va dir Organa, llegint l'ordinador de navegació–. Això està... molt lluny dels Mons del Nucli.

I efectivament ho estava. Munto Codru es trobava en els llunyans límits dels Territoris de la Vora Exterior. Pertorbat, Obi-Wan va mirar al seu incòmode company.

–Senador, crec que ens cal reconsiderar la nostra situació.

–Per què? –va preguntar Organa–. Tenim subministraments de sobres. La nau segueix intacta. Què cal reconsiderar?

–La seva participació en aquesta missió –va respondre sense rodejos–. No sabem a quanta distància de casa ens portarà el seu contacte. Potser acabem endinsant-nos en les Regions Desconegudes.

–Tan lluny? –va dir Organa amb escepticisme–. Segur que no. Per què anaven a estar els Sith allà?

Va arronsar les espatlles.

–No ho sé. Però amb els Sith, tot és possible. Al meu entendre, Senador, no és segur.

Organa va fingir sorpresa.

–Que no és segur? Mestre Kenobi, no tenia ni idea. Per què no em va avisar? Ràpid! Posem rumb a casa!

–Rigui’s si vol, Senador –va dir, reprimint la necessitat urgent estrènyer les dents–. Però seria una negligència per part meva no avisar-lo que, encara que fins ara hem viatjat sense incidents, la nostra situació podria veure’s lleugerament alterada. Encara està a temps de canviar d'opinió.

Organa el va mirar fixament.

–Vol donar mitja volta?

–No. Però no es tracta de mi. Sóc un Jedi i això és el que fem. Vostè és un Senador de la República casat.

–No vull donar la volta –va dir Organa rotundament–. No vull abandonar. Vull detenir els Sith i posar una cara als desconeguts que m'han ajudat tots aquests anys. I per ser totalment franc, Mestre Kenobi, començo a cansar-me de la seva actitud. Li diria el mateix a Padmé si volgués donar mitja volta?

No. Però la Padmé portava molt temps demostrant la seva vàlua. I la d'aquell home era desconeguda.

–Padmé no és aquí, Senador. A mi només em preocupa la seva seguretat.

–Li ho diré per última vegada, Mestre Kenobi: deixi de preocupar-se per això.

El problema d'estar confinats en una nau tan petita i que es trobava enmig del no–res era que un simplement no podia... anar-se'n. Juro que és igual que Ànakin. Però almenys a Ànakin podia dir-li que es callés i feia el que li deia perquè havia d’obeir.

–Molt bé, Senador –va dir–. És la seva decisió. Només puc esperar que no ho acabi lamentant.

I amb aquella mordaç observació, va donar l'esquena a Organa i va intentar contactar amb Yoda. Però la distància i els capricis dels fenòmens galàctics interestel·lars reduïen el senyal del seu comunicador. No obstant això, va aconseguir contactar amb Adi Gàllia, que lluitava contra un destacament separatista en el relativament proper planeta d'Agamar, en la Vora Exterior. Li va prometre transmetre el seu missatge al Temple tan aviat com fos possible i li va demanar que anés amb compte, fes el que fes. No li va preguntar què feia tan lluny de Coruscant; no per falta de preocupació, sinó perquè els dies en què es podia parlar amb llibertat havien quedat enrere.

Fins i tot sabent allò, va estar a punt de preguntar-li per Ànakin, de si havien rebut notícies, de si hi havia tornat sa i estalvi de caçar droides. Però no va poder. No volia que cap membre del Consell s'assabentés de l'error de càlcul d'Ànakin. No, almenys, fins que no fos absolutament necessari.

–Que la Força t'acompanyi, Adi –va dir i va finalitzar la comunicació. A continuació es va girar cap a Organa, que comprovava els càlculs de l'ordinador de navegació–. Quan estigui llest, Senador.

–Estic a punt –va murmurar Organa, que clarament seguia dolgut–. Rumb a Munto Codru. –Activà l'impulsor estel·lar i la nau es va allunyar d’Atzerri cap a l'espai exterior. Quan l'ordinador de navegació els va avisar que tenien el camp buidat, va iniciar el salt a la velocitat de la llum.

A través del finestral les estrelles s'arremolinaven i passaven ràpidament. L'espai real havia desaparegut i ara estaven a mercè de l'alteritat.

Obi-Wan es va posar dempeus.

–Si em disculpa, Senador, he de meditar.

–És clar –va dir Organa, agafant el seu datapad–. Esforci’s. No permeti que li desconcentri.

Les seves paraules eren col·loquials, familiars; el to era sec. Un alt càrrec galàctic acomiadant a un subordinat. A l'ajudant.

Sóc un Jedi. No ens prenem aquestes coses de forma personal.

Tampoc va intentar tancar les cortines de cop, però va necessitar un entrenament etern per controlar-se.

Tres dies més en l'hiperespai, confinat en un lloc claustrofòbic. Era una llàstima que la nau no fos més ràpida. Organa es va enterrar en el treball que havia portat amb si, una autèntica muntanya d'assumptes referents a Interior i a la legislació entre sistemes. En veure això, Obi-Wan es va adonar que, al seu pesar, l'admirava. Igual que Padmé, i a diferència de molts altres senadors que el Jedi havia observat, Organa no fingia. Es prenia molt seriosament les seves obligacions. Era un descobriment curiosament reconfortant.

Ell, per la seva banda, va convertir la captivitat en un avantatge, lliurant-se a la vida contemplativa o a les profundes meditacions que els Jedi practicaven normalment en retir. Per al seu alleujament, no sentia perills.

En aquelles rutes llunyanes no hi havia rastre de l'amenaça d’en Grievous. El que no resultava sorprenent. Poc havia per allà que pogués voler la República. I si la República no ho volia, Dooku i els separatistes tampoc.

El que sí percebia vagament era algunes de les campanyes Jedi de la Vora Exterior. A Adi Gàllia, que triomfava a Agamar. A Ki-Adi-Mundi, derrotat i gairebé mort a Barab I. A Eeth Koth que defensava al poble assetjat de Korriban, envoltat de mort i de soldats clon moribunds.

A Saesee Tiin, desesperat i prop del Nucli, a Bimmisaari, però no. No, allò no era ara, sinó llavors. Un conflicte comercial del passat que havia estat solucionat de forma pacífica.

Bé, m'esforçaré més, Ànakin. Creies que estava fent broma? Si R2 cau a les mans equivocades, podria significar la derrota per a tots nosaltres.

La irritació lluitava contra la urgent preocupació. La seva major por era que li preguntessin massa sobre l'aclamat «Escollit» de l'Orde. Que, enlluernats pel seu potencial, s’enceguessin davant la seva joventut. I ara que havia aconseguit una victòria decisiva a Bothawui i que la crisi de la guerra s'agreujava, la tendència segurament continuaria.

Però no en el seu detriment. No importava el preu que es cobrés o el que costés, l’he de seguir protegint.

Era difícil ser-hi, tan lluny del Temple, de la guerra, suspès en aquella bombolla d'espera. Incapaç d'ajudar a Ànakin, d'ajudar a Ki-Adi-Mundi o a Eeth Koth. D'ajudar a qualsevol dels seus companys Jedi a lluitar en tants fronts desesperats. Mai havia estat com Qui-Gon, capaç de parar-se en plena acció i simplement suspendre els pensaments i les emocions. Acceptar el moment tal com era, sense qüestionar-ho, fins que aquest es transformés en una realitat nova. No. Sempre havia necessitat fer alguna cosa. Fer que les coses passessin. Agafar el moment pel coll.

«Ets un esperit incansable, Obi-Wan», solia dir Qui-Gon, atribolat i amb resignació. Com sempre, tenia raó.

Estic segur que la vida contemplativa no és per a mi.

Però podia suportar-la durant breus períodes de temps, si això significava desbaratar els plans dels Sith. I quan no estava dormint, o meditant, i Organa estava fora de perill a la cabina del pilot maleint a Ralltiir, o a qui fos, practicava les «alchakes», disciplinadament el seu cos en la mateixa mesura que la seva ment, feia desaparèixer les persistents, encara que ja tènues marques de les seves ferides recents. I tornava en si quan ja era el moment.

I així passava el temps... fins que per fi van arribar a Munto Codru.

–Gairebé set hores i ni un murmuri –va dir Organa, tocant amb els dits un «staccato» gravat a la consola–. Mai ens havien fet esperar tant.

Obi-Wan va mirar la massa del planeta que s'aproximava, una joia dorment de núvols amb dotze llunes que orbitaven al seu voltant.

La seva nau es trobava a la part alta de la zona de nit del planeta, a l'ombra de la dotzena lluna, on passaven desapercebuts. Sota ells, la superfície de Munto Codru relluïa amb els llums de les ciutats. Les llums més brillants voleiaven com dracs i les naus entraven i sortien a intervals irregulars.

–Paciència, Senador –va dir–. Si el seu contacte és tan de fiar com diu, tindrem notícies seves.

Organa va mirar frustrat. Després va colpejar la consola del timó.

–La paciència està bé, però no puc quedar-me aquí assegut per sempre.

–No, no podem –va suaument–. Que cridem l'atenció dels Codru-Ji només és qüestió de temps. I no és aconsellable.

Una altra mirada.

–Llavors, què suggereix?

Obi-Wan va escrutar la Força amb els sentits novament aguditzats.

–Una hora –va murmurar dispersant la llum–. Donem-li una hora més al seu contacte.

Però al final van esperar menys de mitja. I quan va sonar el comunicador d’Organa i aquest va contestar, no van escoltar un senyal codificat, sinó el so d'una veu humana, madura. Femenina. Segura.

–Senador Organa, em rep?

Organa va agafar el comunicador de la consola.

–Sí! Sí, la rebo. La sento. Qui és? Amb qui parlo?

–Amb una amiga.

–Sí, ho sé, però...

–Els noms poden esperar, Senador. Em presentaré adequadament quan ens trobem.

Organa agafava el comunicador amb tanta força que corria el risc de trencar-lo.

–Fa molt que estic esperant aquest moment. On està? Està a prop?

–Bastant a prop –va dir la dona–. D'aquí a un moment li enviaré les coordenades al seu ordinador de navegació.

–Crèiem que havia passat alguna cosa –va dir Organa–. Com va trigar tant a...

–Precaucions –el va interrompre la dona–. Volíem estar segurs que estava sol abans de permetre-li que ens veiéssim cara a cara.

Organa va arrufar les celles.

–Doncs naturalment que estic sol. Bé, a part del Jedi que m'acompanya. Segur que ja saben que he complert les condicions de la carta.

Després el so de fons es va escoltar un riure divertit molt suau.

–Corren Temps perillosos, Senador. No podem confiar en res ni en ningú. Ni tan sols en vostè. Ni tan sols en els Jedi.

–Li ho agraeixo –va dir Organa després d'un moment–. I espero que sàpiga que jo tampoc confio en vostè. El que ha fet, el que està fent ara...

–Els agraïments poden esperar, Senador –va dir la dona–. Centrem-nos en derrotar als Sith. Romangui a l'espera de les coordenades i de la freqüència del senyal del transponedor. Li guiarem just fins a la porta principal.

–Entès –va dir Organa–. Bé, fins aviat.

–Aquests amics seus són molt cauts –va dir Obi-Wan mentre esperaven que arribessin les dades.

–Li ho vaig dir –va dir Organa–. Així que estaria bé que vostè... –Va deixar de parlar quan va sonar l'intercomunicador i tot seguit van rebre el següent destí. Després de descarregar les dades es va posar dempeus.

–Com deia: estaria bé que vostè i el Mestre Yoda no intentessin res, com que altres Jedi ens rastregin.

Obi-Wan va posar una cara inexpressiva.

–Senador?

–No em digui que no n'ha parlat amb el Mestre Yoda –va dir Organa, aparentment raonable. Els seus ulls tenien una lluentor freda–. En el meu apartament de Coruscant.

Va sospirar. És un record oportú per no subestimar al nostre amic d'Alderaan.

–El que el Mestre i jo vam discutir llavors amb prou feines té rellevància avui, Senador. Vostè i jo som aquí i a punt de conèixer al seu contacte. Suggereixo que descodifiqui aquest senyal per no fer esperar als Amics de la República. Després de tot, seria una falta d'educació.

Organa li va fer una mirada, però no va fer el que deia, sinó que es va retirar al compartiment de passatgers. En tornar a la cabina de comandament va programar l'ordinador de navegació i el senyal del transponedor.

–I bé? –va preguntar Obi-Wan mentre el Senador mirava les lectures–. On anem aquest cop?

–No ho sé –va dir Organa lentament–. L'ordinador de navegació ha acceptat les coordenades, però el destí és desconegut.

Per primera vegada des que havia vist l'enfrontament d'Ànakin contra Grievous a Bothawui, va sentir la pertorbació d'una inquietud molt concreta i específica.

–Interessant. A quina distància estem?

–A nou parsecs. El que definitivament ens porta més enllà de la Vora Exterior.

–Més enllà de la Vora Exterior i a l'Espai Salvatge. –Obi-Wan s’acaricià la barba–. Efectivament, és un acte de fe, Senador.

–Sí –va dir Organa en veu molt baixa, però ni la més mínima ombra d'incertesa ennuvolà el seu rostre. Tot i que les implicacions dels seus actes començaven a pertorbar-lo.

Ho entén ara, Senador? Entén ara el que he intentat dir-li? Ens trobem en els límits del desconegut i si fracassem... ningú podrà ajudar-nos.

–Bé, anem a saltar –va dir Organa. Va encendre els propulsors de la nau que els van allunyar de la dotzena lluna de Munto Codru i van saltar a l'hiperespai.

Mentre Organa es distreia amb més legislació, Obi-Wan es va retirar al compartiment de passatgers i es va sumir en un tràngol lleuger. Aquella inquietud li havia pertorbat. Hi havia alguna cosa que no anava bé. Podia sentir-ho. Un problema potencial s'aproximava. Una possible contesa.

Però quina era la seva font? Estava en perill la dona del comunicador? O era ella qui resultava una amenaça per al Senador? Es dirigia cap a una altra explosió imprevista? Seria fatal aquell salt de fe? No podia saber-ho. No veia res amb claredat. Allò només li pertorbava més.

Es va esforçar més en buscar respostes... però no en va obtenir cap. L'únic resultat va ser un mal de cap, un càstig per intentar sostreure informació a la Força. A la fi, va abandonar la seva infructífera recerca, va despertar del seu tràngol i va tornar a la cabina de comandament, on Organa parlava entre dents i feia nombroses anotacions en el seu datapad.

–A quant estem del nostre destí, Senador?

Organa el va mirar i va deixar de murmurar. Va deixar de banda el datapad i es va aixecar.

–Què passa?

Va bellugar el cap.

–No ho sé. Percebo alguna cosa... Una sensació que no puc identificar.

–A què es refereix amb què no pot identificar-ho? –va preguntar Organa sense ocultar la seva preocupació–. És un Jedi.

Es va deixar caure al seient de comunicacions.

–El que mai ha estat sinònim d’infal·lible, tot i que les notícies de l'HoloRed ho repeteixin incansablement.

–Però hi ha problemes? –va insistir Organa–. Està segur?

–Estic segur que tinc un mal pressentiment –replicà–. I que seria un insensat si l’ignorés. A quina distància estem?

–Ah. –Organa va comprovar l'ordinador de navegació–. No estem lluny. Pràcticament ja hem arribat. Què vol fer?

Donar la volta i fer com que aquesta missió no hagués existit. O, si no pot ser, lligar-lo de peus i mans i ficar-lo en un armari.

–Procedeixi –va dir–. No crec que tinguem una altra opció.

–No –va dir Organa i una nova tensió es va deixar notar en la seva veu–. No ho farem. –Es va deslligar del seient del pilot, va recollir els seus nombrosos quaderns de dades i se'ls va endur al compartiment de passatgers. Quan va tornar a la cabina de comandament portava al maluc un petit cinturó de blàster personal amb un aspecte amenaçador.

Obi-Wan va mirar-lo amb desaprovació.

–No vull sentir-ho, Mestre Kenobi.

Per descomptat que no. No obstant això, es va sentir obligat a dir-ho.

–M'han enviat expressament per protegir-li, senador. Per tant, no puc permetre...

–Bé –va dir Organa ignorant-lo–, sortint de l’hiperespai en tres... dos... un...

Mentre les allargades estrelles es contreien tornant a la seva configuració original, Obi-Wan va sentir que li embargava una densa onada d’aprensió que li omplia de terror. A través del finestral de la cabina de comandament es veia un eix curt i rodó de metall desllustrat que penjava de manera negligent i que brillava amb la llum tènue. Una vella estació espacial triada del catàleg d'economia. Disseny corellià, això segur. Es notava que era de baixa qualitat. Una imprudent omissió de les convencions i la neteja. No hi havia cos planetari a la vista; l'estació espacial penjava solitària d'un fons de foscor immensa.

–Bé –va dir Organa amb una expiració llarga i lentament–. Això explicaria per què l'ordinador de navegació no reconeixia les coordenades. –Va mirar-li de reüll–. Continua tenint males vibracions?

Va assentir.

–Ah, sí.

–Llavors, potser no és bona idea activar les balises.

–Potser no –convingué–. Suggereixo que planegem, Senador. Sense fer soroll. Sense deixar empremtes. Un acostament silenciós, sense cridar l'atenció.

–Uh–Huh. –Organa va fer una ganyota–. Molt bé. Serà com intentar fer planejar un maó, però faré el que pugui. Té alguna manta gran sota la qual puguem amagar-nos mentre ho fem? Hi haurà càmeres de seguretat externes, pot estar segur.

Obi-Wan va tancar els ulls i va percebre que la seva consciència de la Força li murmurava repetidament alarmada.

–Si les tenen, tinc la desagradable sospita que no funcionaran –Va murmurar–. Senador, crec fermament que volem cap al caos.

–No volem –va dir Organa, ajustant els ulls–. Planegem. Com un totxo. Agafi’s. Allà anem.

Va desactivar totes les funcions supèrflues de la nau fent ballar els dits sobre la consola del timó, després va apagar l'útil i esmorteït motor sublumínic de la goleta estel·lar. El soroll del motor es va silenciar deixant una estranya sensació de buit. Els llums de la cabina de comandament es van anar apagant fins a gairebé deixar-los en la foscor. En sentir la immediata pesadesa de la inèrcia de la nau i com es delectava lentament en el buit cap a la malmesa estació espacial, Obi-Wan va trontollar una mica i es va recolzar a la paret més propera.

Efectivament, com un totxo. Que la Força ens acompanyi.

A la confusa resplendor verdosa de la consola del timó, la mirada d'Organa era adusta i fixa, amb la mandíbula premuda per l'esforç que suposava lluitar amb aquella nau deliberadament inutilitzada. Pels seus dits, posats en els controls del timó, no corria sang, ja que lluitava per mantenir el rumb de la nau i evitar que s’estavellessin contra l'estació espacial. Obi-Wan, que el mirava, estava preparat per reconèixer les seves habilitats. Després de tot, el Senador no era un fanfarró inútil; de fet era un pilot excel·lent.

Però, de vegades, fins als millors pilots necessiten una mica d'ajuda.

Es va sumir en la Força, va reunir el seu desmesurat poder. Va sentir com li omplia la llum, com centellejava a la sang. Quan va estar totalment concentrat i va ser conscient de si mateix i del lloc que ocupava en l'univers i del que ocupava Organa, del duet que entonaven a la glòria vivent de la Força, va estendre els seus sentits i el seu control. Va envoltar amb ells la nau, que es movia amb dificultat, el maó que planejava i la va acaronar en un capoll de pura energia positiva. En no patir fricció i en tornar-se opaca a davant de qualsevol mirada indiscreta que pogués estar mirant, va surar cap al seu objectiu, l'estació espacial.

–Però què passa? –Organa es va inquietar, i gairebé deixa anar els controls del timó.

Va sentir com que somreia.

–Tranquil, Senador. No hi ha de què preocupar-se.

–Per vostè és molt fàcil dir-ho –va murmurar Organa–. Què està fent?

–Imagini que sóc el copilot –va contestar–. I tranquil·litzi’s.

Surant amb si mateix, immers en la Força, la font de tot plaer i gaudi, va aconseguir controlar encara més la pell i els ossos de la nau, exercint la seva voluntat sobre l'atrotinada màquina. Li va respondre, ja que ara era part del seu cos i responia igual que un dels seus braços o mans, i gràcies a la Força havia passat a formar part de la seva carn i de la seva sang. Els seus ulls li mostraven l'estació espacial, que ràpidament anava omplint el finestral.

Igual que un tauró que nada en aigües profundes i dóna cops de cua nerviosos.

Xop de serenitat, la seva capacitat de concentració era absoluta, i va deixar que la foscor li travessés com l'aigua a través d'un tamís. Sí, era perillós. Es donaria compte en el moment oportú. Però en aquell moment estava immers en la llum de la Força i allà es quedaria fins que finalitzés la seva tasca.

–Viri cap al moll –va dir Organa, canviant el control del timó–. Hi ha lloc lliure per aterrar.

Va assentir abstret.

–Ja ho veig, Senador.

–Però seguim anant massa ràpid.

–Ho sé. –Inspirà profundament, va sentir el poder que brollava de la seva sang. Va deixar anar tot l'aire per imprimir la seva voluntat en la impassible goleta, tensant la Força que envoltava la seva robusta estructura. La nau va anar perdent impuls. Planejava més a poc a poc. Més a poc a poc. Més a poc a poc. Amb prou feines es movia. I va alentir la nau, Organa portava el timó com un mestre, fent-li fer piruetes com si fos una ballarina en una òpera.

La goleta va aterrar a l'estació espacial amb la suavitat d'un petó d'estiu.

Organa va deixar anar un sonor sospir i es va recolzar en el seient.

–Això sí que ha estat bé. Ha estat... Ha estat...

–Ha estat la Força, Senador –va dir Obi-Wan i es va alliberar de la seva abraçada sublim. Va sentir l’aterridora pressió segons van tocar terra. Durant un segon una aterridora sensació de pèrdua li va esglaiar.

I fins i tot quan la forta llum va abandonar la seva sang, va sentir un freda fuetada d'aprensió que s'intensificava.

Organa havia activat els sensors i escanejava l'estació espacial.

–Res –va dir, mirant al voltant–. Ha de tenir algun tipus d'escut. No obtinc lectures.

Obi-Wan tocà l’espasa làser amb la punta dels dits, acorralant la cridòria dels seus instints.

–Jo puc obtenir-la –va dir amb gravetat–. Senador, està segur que vol fer això? Serà capaç? Respongui sincerament. Estem a la vora d'un abisme.

En lloc de respondre amb fanfarroneria, Organa el va mirar. Fins i tot després de gairebé cinc dies confinat a la nau espacial, el Senador estava net, endreçat i impecablement vestit. Era un polític conscient de si mateix, des del cap ben pentinat a les botes lluents. Però els seus ulls mostraven dubte. I en el fons amagaven por.

Llavors va assentir.

–Sí, Mestre Kenobi. Estic segur i seré capaç. He de fer-ho. Sé que probablement sembli una bogeria, però aquí està la meva gent.

Obi-Wan va apartar la mirada i la va posar a l'estació espacial. Podria posar-li al seu lloc sense posar-li un dit a sobre. Ho hauria de fer. Aquest home és un civil. La meva feina és protegir-lo a ell i a les persones que hem vingut a veure.

Organa es va descordar la funda de l'arma. Es va afluixar el blàster al maluc.

–Mestre Kenobi, estem perdent temps.

Sí. Era cert. I altres coses. Aquí està la meva gent.

–Doncs endavant, Senador –va dir, desembeinant la seva espasa làser–. Anem a salvar a la seva gent, si podem.

Següent