Punt de Ruptura (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

CIVILS

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

En aquest búnquer, l'aire és el més semblant a fresc que he sentit des de la sala d'interrogatoris al Ministeri de Justícia. Està construït a la pedra ígnia del vessant de la muntanya, i és només una porta de duracer instal·lada a la boca d'una bombolla formada en el granit mitjançant alguna bossa de gas o de pedra més tova. Encara que està per sobre de les restes del campament que hi ha més avall, és evident que mai es va pensar a utilitzar-lo com a posició de combat, ja que no té troneres per a canons. Tal com està construït –excavat–, crec que més aviat és un lloc segur en el qual refugiar-se en cas d'atac. Un lloc segur en el qual esperar que arribi l'ajuda de la milícia.

Si és així, no va funcionar.

L'aire nocturn s'enrosca suaument en les recargolades estelles de la porta que queden, el seu xiuxiuejant pas reflecteix sinistrament la violència que encara vibra a la Força, al meu voltant.

No m'atreveixo a meditar. La foscor és massa profunda aquí. Té l'estirada de l'abisme, és un forat negre. Jo m'he instal·lat en una òrbita massa propera a ella i m'està estripant en dos. La gravetat tira de la meitat del meu ésser en direcció a un horitzó del succés que tinc por fins i tot d'entreveure.

Darrere meu, perduts en les ombres de la nit, Besh i Chalk jeuen immòbils a la roca, gairebé tan freds com la pedra sobre la qual reposen, sumits en la suspensió de la thanatizina. Només la Força em permet veure que segueixen amb vida, els seus cors bateguen menys d'una vegada per minut, i amb prou feines tenen més de deu o dotze respiracions lleus cada hora. Les larves de la vespa de la febre que envaeixen els seus cossos passen per una animació suspesa similar. Besh i Chalk poden sobreviure així una setmana o més.

Sempre que res se'ls mengi abans.

La meva feina consisteix en assegurar-me que estan fora de perill. En aquest moment és el meu únic treball. Per això em sento entre les restes d'aquesta porta i miro cap a la nit infinita.

El Tro reposa al seu bípode al costat de la porta, amb el canó inclinat cap al cel. Chalk mantenia ben cuidada la seva estimada arma. Ha insistit a desmuntar-la una última vegada abans de permetre que li posés la injecció. He fet diversos trets de prova a intervals i segueix funcionant bé. Encara estic intentant aprendre a sentir en la Força l'aparició dels fongs menjametalls, tal com fan els korunnai, prefereixo dependre de l'experiència pràctica.

Ara tinc poc a fer-ho. Passo el temps gravant això i pensant en la meva discussió amb Nick.

En el camí, Nick va dir que els civils són un mite. He descobert que volia dir que aquí no hi ha civils, que estar a la jungla és estar a la guerra. El Govern balawai ha difós un mite d'exploradors selvàtics innocents massacrats per salvatges partisans korun. No és més que propaganda, diu Nick.

Aquesta idea resulta estranyament consoladora aquí, a les ruïnes d'aquest campament balawai, però en aquell moment la vaig rebutjar de forma instintiva. Em va semblar una simple racionalització. Una excusa. Un consol per a les consciències turmentades per les atrocitats comeses. Nick i jo ho vam discutir una mica durant el passeig pel camí creat per les erugues dels rondaires de vapor que ens va conduir fins aquí.

Segons Nick, els civils es queden a les ciutats, i els únics civils autèntics de Haruun Kal són els cambrers, els conserges, els botiguers i els portadors de taxicarros. Va dir que hi havia una raó perquè els exploradors selvàtics carreguessin amb un armament tan pesat, i que tenia més a veure amb els gossos akks que amb els felins de les lianes. Els balawai no entren a la selva tret que vagin preparats, disposats i capacitats per matar korunnai. Cap dels dos bàndols espera a què l'altre ataqui. A la jungla, si no s'ataca primer és perquè ets la presa.

Llavors li vaig preguntar pels nens morts.

És l'única vegada que l’he vist furiós. Es va tornar cap a mi com si volgués donar-me un cop de puny.

–Quins nens? –va dir–. Quina edat cal tenir per prémer un gallet? Els nens són grans soldats. Tot just saben el que és la por.

Està malament fer una guerra contra nens –o amb ells–, i així li ho vaig dir. Sigui quin sigui el cas. No són prou grans per comprendre les conseqüències dels seus actes. Em va replicar en termes aclaparadorament obscens que havia de dir això als balawai.

–I què passa amb els nostres nens? –es va estremir amb fúria tot just continguda–. Els jups poden deixar els seus nens a casa, a la ciutat. On deixem nosaltres als nostres? Tu has vist Pelek Baw. Ja saps el que li passa a un nen korun en aquests carrers. Jo sé el que els hi passa. Vaig ser un d'ells. És preferible que et rebentin aquí d'un tir a haver de sobreviure com vaig fer jo. Com se li diu als artillers d'aquestes naus que els korunnai a qui rebenten alegrement els braços i cames són només nens?

–És que això justifica el que els hi passi als nens balawai? Als qui no es queden a les ciutats? Els korunnai no disparen a l'atzar des de dalt d'una fragata. Quina és la vostra excusa?

–No necessitem cap excusa –va dir–. Nosaltres no assassinem nens. Som els bons.

–Els bons –vaig repetir. No vaig poder amagar un toc d'amargor en la veu. Les imatges hologràfiques que ens van mostrar a Yoda i a mi al despatx de Palpatine no estaven profundament enterrades en la meva ment–. He vist el que queda quan els teus bons acaben amb un campament d'exploradors selvàtics. Per això sóc aquí

–Sí, és clar. Ja. Deixa que t’informi d’una cosa, d'acord? –La ira d’en Nick, voluble com una tempesta d'estiu, havia desaparegut entre un parpelleig i el següent. Em va clavar una mirada de divertida compassió–. Porto dies esperant que treguis aquest tema.

–Què?

–Vosaltres, els Jedi, els vostres secrets i tota aquesta merda d’ullalot. Creieu que ningú més pot mantenir ocultes les seves cartes xip? –va posar els ulls en blanc i va agitar els dits a prop de la seva cara–. Oooh vigilaa, sóc un Jediii! Sé coses massa perilloses per als simples mortals! Compte! Si no retrocedeixes, podria ensenyar-te una cosa que no han de saber els éssers humans!

Reflexionant, m'ha donat per pensar que Nick Rostu podria considerar-se com una prova per les meves conviccions morals. Un Jedi bé podria precipitar-se cap al Costat Fosc només amb el senzill desig de donar-li una estirada d’orelles.

En el seu moment vaig aconseguir contenir-me, i fins i tot mantenir un to educat, mentre Nick m'explicava que ho sabia tot sobre la massacre de la selva i l'oval de dades.

No em va resultar fàcil.

Em va dir que ell no només havia estat allà, al mateix escenari que Yoda i jo havíem presenciat al despatx de Palpatine, sinó que havia estat en companyia de la Depa i Kar Vastor quan van concebre tot el pla. Hi havia ajudat a decorar l'escena, i després, ell mateix havia informat al Servei d'Intel·ligència de la República.

Fins i tot ara, hores més tard, em costa expressar amb paraules com em vaig sentir llavors. Desorientat, per descomptat: gairebé marejat. Incrèdul.

Traït.

He portat aquestes imatges amb mi com si fossin una ferida. S'han acarnissat en la meva ment de manera tan ardent i dolorosa que vaig haver d’embolicar-les en capes de negació. Un dolor així fa preciosa una ferida; quan el menor toc suposa una agonia, un ha de mantenir la ferida tan protegida, tan segrestada, que es converteix en objecte de reverència. Quelcom sagrat.

Però Nick em va explicar la història com si hagués estat només una mena de broma pesada.

Hmm. Ara se m'acut una altra paraula per definir com em vaig sentir. Com em sento.

Furiós.

Això també fa més difícil la meditació. I arriscada.

Sort que fa algunes hores que Nick se’n va anar sobre Galthra. Potser abans que ell torni, si torna, jo hagi trobat un lloc en la meva ment on poder col·locar totes les coses que em va explicar, on deixin de xiuxiuejar-me violència al cor.

Tota la massacre era un muntatge.

No era falsa. Els cadàvers eren reals, la mort era real, però era un muntatge. Era una broma pesada. A costa meu.

Depa volia que jo vingués.

En això hi havia consistit tot. Des del principi.

Aquest oval de dades no era un parany, ni una confessió: era un esquer. Volia treure’m de Coruscant, portar-me a Haruun Kal i llançar-me a aquesta selva de malson.

Molts dels cadàvers pertanyien en realitat a exploradors selvàtics, em va dir Nick. Els jups, quan no cullen la jungla, treballen com a tropes de civils per la milícia balawai. Són molt més perillosos que les fragates, els satèl·lits detectors, tots els ACOAs, els caces droides i els exèrcits de separatistes junts. Coneixen la jungla. Viuen. La fan servir.

Són més implacables que el FAV.

Els altres cadàvers d'aquesta esceneta muntada eren presoners korun. Capturats pels jups. Capturats, torturats i maltractats més enllà de la meva capacitat de descripció. Quan va atacar el FAV, el primer que van fer els balawai va ser executar als pocs presoners que seguien amb vida. Nick em va dir que no en va escapar cap. Cap dels presoners. I cap dels jups.

Els nens...

Els nens eren korunnai.

Aquest Kas Vastor... Quina classe d'home deu ser? Nick em va dir que va ser Kar Vastor qui va ficar l'oval de dades a la boca de la dona morta i la va tancar amb espines de llautó-liana. Nick em va dir que va ser Kar Vastor qui va convèncer a el FAV per deixar els cadàvers a la selva. I qui va dir que fer l'escena tan espantosa asseguraria que jo vingués a investigar, i de deixar a nens morts –als seus propis fills morts– a la mercè dels jacunes, els cucs barrinadors i de les pudents mosques negres carronyeres, tan plenes de sang que només podrien arrossegar-se per la carn podrida...

Alto. He de deixar-ho. He de deixar de parlar d'això. Deixar de pensar-hi.

No puc... Això no és...

Res és de fiar en aquest planeta. El que es veu no té relació amb el que s'obté. Semblo incapaç de comprendre res d'ell.

Però estic aprenent. I en aprendre, canvio; i com més canvio, més comprenc. Això és el que m’aterra. M'esgarrifo de pensar en el que passarà quan per fi comenci a comprendre aquest lloc.

Qui seré quan per fi ho entengui?

Temo que l'home que vaig ser menysprearia l'home en què m'estic convertint. Sento l’espantosa temor que el que pretenia la Depa atraient-me fins aquí fora que passés per aquesta transformació. Va dir que no hi havia res més perillós que un Jedi que per fi ha trobat el seny.

Crec que la Depa és perillosa.

I temo que vulgui que jo també em torni perillós.

Hauria –Necessito canviar de tema– pensar en altra cosa més que no sigui...

Perquè vaig preguntar a Nick per ella.

No vaig poder evitar-ho. L'esperança va florir braç a braç amb la meva ira. Si l'holograma era un muntatge, pot ser que el que va dir que només fos... part de l'ambientació. Color local. Una cosa.

Malgrat la meva decisió de mantenir-me imparcial fins que pogués veure-la, parlar amb ella, sentir la seva essència en la Força; malgrat la meva decisió de no preguntar res, de no sentir res; malgrat tots els meus anys de disciplina i autocontrol...

El cor té forces que cap disciplina pot controlar.

Així que li vaig preguntar. Li vaig comentar les paraules que la Depa va gravar en l'oval de dades, que es va anomenar a si mateixa la foscor de la jungla, i que va dir que per fi s'havia tornat corda.

Que temia que hagués cedit davant la foscor, i que estigués irremeiablement boja.

I Nick...

I Nick...

–Boja? –Va dir amb una riallada–. Tu ets el boig. Si ella estigués boja, no la seguiria ningú, no creus?

Però quan li vaig preguntar si volia dir que estava bé, ell em va dir:

–Això depèn del que vulguis dir amb bé.

–Necessito saber si l'has vist actuar moguda per la ira, o per la por. Necessito saber si fa servir la Força per a la seva gratificació personal: en benefici propi o per venjança. Necessito saber fins a quin punt està en poder del Costat Fosc.

–No t'has de preocupar per això, –em va dir–. Mai he vist a ningú més amable o afectuós que la Mestra Billaba. No és dolenta. No crec que pugui ser-ho mai.

–No es tracta del bé i el mal –li vaig dir–. Sinó de la naturalesa fonamental de la mateixa Força. Els Jedi no som moralistes. Aquest és un error comú. Som bàsicament pragmàtics. Els Jedi som altruistes no perquè ser-ho sigui bo, sinó més aviat perquè ser-ho és segur. Emprar la Força amb fins personals és perillós. Aquesta és la trampa en què pot caure fins al més bo, generós i amable dels Jedi, i condueix al que anomenem el Costat Fosc. El poder de fer el bé acaba sent només poder. Poder nu. Un fi en si mateix. És una forma de bogeria a la qual els Jedi són especialment susceptibles.

Nick va respondre, encongint-se d'espatlles.

–Qui sap quins són els veritables motius pels quals algú fa alguna cosa?

No era una resposta consoladora, i la resta del que em va explicar era pitjor encara.

Diu que les paraules del vidre reflecteixen com parla la Depa ara: diu que té malsons, que els crits que brollen de la seva tenda se senten per tot el campament; diu que ningú la veu menjar, que s'està consumint com si alguna cosa la devorés per dins...; diu que té dolors que els calmants no poden atenuar, que de vegades no surt de la seva tenda en dies, i que quan surt a la llum del dia es tapa els ulls perquè no suporta la llum del sol.

Lamento haver preguntat. Lamento el que em va dir Nick.

Lamento que no em mentís.

És impropi d'un Jedi témer la veritat.

Continuaré amb la història. Convertir l'experiència en paraules és una forma de guanyar perspectiva. Cosa que necessito. I és una forma de passar les hores de la nit, cosa que també necessito. Fins i tot un Mestre Jedi, acostumat a la meditació i la reflexió –entrenat per a això–, no ha de passar massa temps a soles amb els seus propis pensaments.

Sobretot aquí.

Aquest campament es va construir al cim d'un turó pertanyent al mateix grup de muntanyes d'abans. Des d'aquí no semblen una serralada, sinó una paret inclinada de monticles volcànics. El campament s'alça en un sortint esquitxat de verd. A banda i banda d'aquest puny de pedra ofegat per la selva hi ha sengles esplanades ennegrides per on flueix ocasionalment la lava des d'un cràter situat a uns sis-cents metres d'on jo estic gravant això. Si s'escolta atentament, pot sentir-se el seu rugit. Potser aquest micròfon no sigui prou sensible. Aquí està..., ho sents? Es prepara per a una altra erupció.

Les erupcions són prou regulars com perquè la jungla no tingui temps de reclamar l'esplanada formada per la lava. Arbres socarrimats per la calor s'alineen a la vora d'aquesta esplanada, amb les fulles cuites pel costat de la lava. Les erupcions no deuen ser molt importants per aquesta zona. Per què, si no, aixecar aquí un campament?

Bé...

Suposo que igual va ser per la vista.

El búnquer en si està lleugerament més elevat que la resta del campament. Des d'on estic assegut, enmig de les restes de la porta, puc veure a baix la barreja cremada de barraques prefabricades, trencades i enderrocades, i la destrossada tanca del perímetre. La pàl·lida llum de les lumilianes revela el gris del camí traçat per les erugues dels rondaires, que serpenteja vorejant les muntanyes.

I que travessa la jungla...

Puc veure a quilòmetres de distància. Davant meu veig onejar de manera fantasmal la cúpula d'arbres, platejada i negra, amb venes de lumilianes i picada per parpellejants ulls escarlates, carmesins i d'apagat vermell. Són els cràters oberts, actius i bombollejant d'aquesta volàtil regió. Treu l'alè.

O pot ser que només sigui l'olor.

És una altra de les ironies que han acabat per acumular-se en la meva vida. Tota la meva preocupació pels civils, per les batalles i les massacres; per haver de lluitar i potser matar homes i dones que potser només fossin civils, innocents testimonis; totes les meves discussions amb Nick i tot el que em va dir...

Tot això per a res. No tenia per què haver-me preocupat. Quan vam arribar aquí no quedava ningú amb qui lluitar.

EL FAV ja havia passat per aquí. No hi havia cap supervivent.

No descriuré l'estat dels cossos. Ja va ser bastant dolent veure el que s'havia fet aquí, no sento la necessitat de compartir-ho, ni tan sols amb els Arxius.

Jo faig concessió a Nick que els balawai d'aquest campament no eren civils innocents. Els korunnai van deixar els cossos embolicats en el que devien ser les peces més preuades de la joieria Jup: collarets d'orelles humanes.

Orelles korunnai.

A jutjar per l'escassa descomposició i el dany limitat que havien fet els carronyers, Nick va conjecturar que la banda de el FAV responsable d'allò havia passat per allà poc més de dos o tres dies abans. I hi havia certs, mmm, senyals –coses fetes als cossos– i ecos en la Força que no semblaven esvair-se, una onada permanent de poder que suggeria que havia estat obra del propi Kar Vastor.

Els guerrillers de el FAV havien saquejat aquest lloc a fons. No havien deixat enlloc ni un engruna de menjar, només objectes i peces inútils d'equip i tecnologia. Les restes de dos rondaires de vapor jeien vessant avall. L'equip de comunicacions també havia desaparegut, és clar, i per això sóc l'únic aquí per a vetllar a Besh i Chalk.

Nick es va enfonsar quan vam descobrir que l'equip de comunicacions havia desaparegut. Semblava alternar la desesperació amb aquesta alegria maníaca seva, i no sempre resulta fàcil endevinar quina de les dues coses acabarà provocant-li un o altre estat. Es va esfondrar al terra tacat de sang i ens va donar per morts. Va tornar al seu mantra del passat:

–Mala sort –va murmurar entre dents–. Només mala sort.

La desesperació és l'herald del Costat Fosc. Li vaig tocar l'espatlla.

–La sort no existeix –li vaig dir en veu baixa–. La sort només és una paraula que fem servir per descriure la nostra ceguesa davant els subtils corrents de la Força.

La seva resposta va ser amarga.

–Sí? Quin corrent subtil va matar en Lesh? És això el que planeja la teva Força per a tu? Per Besh? Per la Chalk?

–Els Jedi diuen que hi ha preguntes per a les que mai tenim respostes; només podem ser respostes.

Em va preguntar furiós què se suposava que significava això.

–Jo no sóc científic ni filòsof. Sóc un Jedi. No tinc per què explicar la realitat, només enfrontar-me a ella.

–Això és el que jo faig.

–Això és el que evites fer.

–Tens un poder Jedi que pugui portar-nos a tots al costat de la Depa i Kar en un sol dia? O en tres? S'estan allunyant de nosaltres. No podrem assolir-los. Aquesta és la realitat. L'única que existeix.

–Ho és? –Vaig deixar que una mirada pensativa es posés en l'ample llom de Galthra–. Es mou bé per entre la jungla. Ja sé que els akks no són bèsties de càrrega, però sí que podria portar a un home sol a gran velocitat.

–Bo, sí. Si no hagués de preocupar-me per vosaltres... –es va detenir. Els seus ulls s’estrenyeren–. Ni de lluny. Ni de lluny, Windu! Oblida-ho.

–Jo tindré cura d'ells fins que tornis.

–He dit que ho oblidis! No vaig a deixar-te aquí!

–Això no depèn de tu –Vaig donar un pas cap a ell. Nick va haver de torçar el coll per mirar-me als ulls–. No vaig a discutir-ho amb tu, Nick. I no t'ho estic demanant. Això no és una discussió. És un informe de la situació.

Nick és un jove tossut, però no és estúpid. No va necessitar molt per adonar-se que fins que em  va conèixer no havia sabut el que era realment la tossuderia.

Ens les vàrem arreglar per improvisar una cadira per a Gakthra. Nick, Chalk i jo vam convèncer a Galthra mitjançant la Força perquè portés a Nick sobre el seu llom, tal com m'havia portat a mi, i que el transportés amb rapidesa per la jungla, a la recerca de les petjades dels korunnai. Els tres vàrem observar com desapareixien en la nit vivent. Llavors, Besh i Chalk es col·locaren el més còmodament possible al terra del búnquer, i jo els vaig injectar la thanatizina.

Esperem aquí, junts, amb l'esperança que Nick travessi la jungla; amb l'esperança que pugui trobar i portar a aquest Kar Vastor –aquest perillós Lor pelek, aquest terror dels vius i mutilador dels morts–, i amb l'esperança que aquest home sense consciència ni sentiments humans pugui fer servir el seu poder per salvar dues vides.

Em pregunto el que pensarà Kar Vastor quan arribi i descobreixi el que he fet amb l'escenari de la seva victòria.

He dedicat diverses hores, totes les transcorregudes des que Nick es va anar fins que em vaig asseure aquí a gravar aquesta entrada, a donar un enterrament decent als morts. Sens dubte Nick es riuria i faria algun comentari burleta sobre el poc que comprenc, l’ingenu i poc preparat que estic per prendre part en aquesta guerra. Probablement em preguntaria si enterrar aquesta gent els fa estar menys morts. Només vaig poder replicar en aquesta burla imaginària amb un encongiment d'espatlles.

No ho vaig fer per ells. Ho vaig fer per mi. Ho vaig fer per que és l'única forma que tinc d'expressar la meva reverència per la vida que se'ls va llevar, fossin o no enemics.

Ho vaig fer perquè no vull ser la classe d'home que deixaria algú... així...

A qualsevol.

I ara sóc aquí assegut, sabent que la Depa va passar a uns pocs quilòmetres de distància, que potser es va parar en aquest mateix lloc. En les últimes quaranta-vuit hores estàndard. Per molt profundament que busqui en la Força, per molt profundament que busqui en la pedra que tinc sota meu i en la jungla que ens envolta, no aconsegueixo sentir res d'ella. No he sentit res d'ella en aquest planeta.

L'única cosa que sento és la jungla, i la foscor.

Penso molt en Lesh. No deixo de veure com s'agitava a terra, estremit per les convulsions, amb les dents premudes i els ulls en blanc. Tot el seu cos es recargolava amb furiosa vida, però la vida que el retorçava no era la seva. Era una cosa que el devorava per dins. Quan vaig entrar en la Força, buscant-lo, l'únic que vaig sentir va ser la jungla. I la foscor.

I llavors torno a pensar en la Depa.

Potser hagi d’escoltar més i pensar menys.

L'erupció sembla anar en augment. El soroll és tan fort com el d'una avinguda de Pelek Baw, i les tremolors comencen a fer vibrar el terra de pedra. Mmm. I ara, tal com sol succeir en aquests casos, comença a ploure a causa de les partícules suspeses a la columna de fum del cràter.

Parlant de fum...

Entre l'equip saquejat per el FAV devia haver, sens dubte, màscares respiratòries. Les trobaré a faltar més que qualsevol altra cosa. He de tenir cura amb els meus pulmons. En aquest sortint corro poc perill en front a la lava, però els gasos que descendeixen vessant avall en aquestes erupcions solen ser càustics, a més d’asfixiants. Besh i Chalk estaran més fora de perill que jo. Igual hauria d’arriscar-me a passar per un tràngol d’hibernació. Cap depredador arribaria fins aquí amb l'erupció. Els depredadors també necessiten respirar.

I no...

És...

Un moment, això semblen...

Què sinistre. Hi ha depredadors a les selves de Haruun Kal que poden imitar els crits en zel o d'alarma de les seves preses per atreure-les o allunyar-les. Em pregunto quina mena de depredador serà aquest, segurament un que caça humans. Aquest crit gairebé m'enganya. Sonava igual que el crit de terror d'un nen.

Però igual.

Com aquest altre...

Oh.

Oh, no.

Aquest idioma és bàsic. Això són crits.

Aquí baix hi ha nens.

***

Mace va córrer vessant avall movent-se mig a cegues per entre la pluja, el fum i el vapor, i navegant, guiat per l'oïda, en direcció als crits.

El fum del cràter de dalt havia apagat la brillantor de les lumilianes, i l'única llum que disposava era la de l'infernal fulgor escarlata que filtrava per entre les esquerdes de les crostes negres que flotaven en els rius de lava. La pluja es convertia en vapor a un metre sobre les esplanades. Un remolinant núvol il·luminat de vermell convertia la nit en sang.

Mace es va lliurar a la Força, deixant que el portés saltant de roca en branca i en roca, fent tombarelles sobre esquerdes, passant al costat de troncs d'arbres ennegrits per les ombres i sota les branques baixes amb gairebé uns mil·límetres de marge. Les veus se sentien de forma intermitent. Entre un crit i un altre, i mitjançant el xàfec de l'erupció i del martelleig del seu propi cor, Mace sentia un cruixit d'acer contra pedra i el tamborineig mecànic d'un motor forçat al límit de la seva potència.

Era un rondaire de vapor.

Estava decantat en perillós angle sobre un precipici, i només una cornisa de roca impedia que caigués a la foscor sense fons. Una eruga girava en l'aire, l'altra estava enterrada a la lava endurida. La lava no es comporta com un líquid, sinó com un plàstic tou. Es refreda a mida que llisca pendent avall, i la seva transició parcial a roca sòlida pot produir canvis impredictibles en la seva direcció. Forma dics i obstacles, i excava canals que poden alterar el seu serpentejant curs al llarg de diversos quilòmetres, i fins i tot obligar-lo a retirar-se i inundar alguna depressió, vessant amunt. L'immens vehicle devia dirigir-se al campament quan un dels rius de lava va aconseguir ficar-se al camí traçat per les erugues. L'ardent flux creà un dic en ell i es va desviar, arrossegant al rondaire fora del camí i empenyent-lo cap a aquest barranc assotat per la pluja, amb la fortuna que la cornisa de roca havia aturat la caiguda. El fluir i serpentejar de la lava s'obria pas pels pegats negres de pedra solidificada, precipitant-lo barranc avall; i el flux escarlata ascendia lentament, acumulant-se en la part inferior del vehicle.

Tot i que els rondaires de vapor eren de baixa tecnologia –per reduir la seva vulnerabilitat als fongs menjametalls–, estaven lluny de ser primitius. El riu de lava, a un quilòmetre de distància del cràter, no arribava al punt de fusió dels aliatges avançats que componien les erugues i el blindatge del rondaire, però estava omplint el buit que separava el sòl de la seva plana superfície inferior, i l'únic dubte consistia en si la lava, en ascendir, acabaria per empènyer el rondaire de vapor més enllà de la cornisa, abans que la calor que es transmetia pel seu fuselatge rostís a qui fos que estigués dins.

Però no tothom estava dins.

Mace va lliscar i es va parar al vessant, a un metre d'on la lava havia escombrat el camí. Aquesta s'havia obert pas per la sorra del sòl fins arribar al llit de roca, convertint el lloc on estava parat Mace en la vora d'un cingle inestable situat a vuit metres d'altura d'un lent riu de pedra fosa. El rondaire de vapor estava a la seva dreta, deu metres més avall. Els seus fars llançaven una llum blanca cap al vapor i la pluja. Mace tot just distingia les dues petites formes que s’abraçaven agotnades en el punt més alt de la cabina: la cantonada posterior del sostre fortament inclinat. Una altra més es va arrossegar entre l’oblonga llum groga procedent d'una escotilla lateral oberta i es va unir a ells.

Tres nens aterrits sanglotaven al sostre de la cabina. Mace va poder sentir en la Força que dins hi havia dos més. Un ferit, amb un dolor que li deixava gairebé sense coneixement: i un altre inconscient. Mace va poder sentir la desesperada determinació del nen ferit per treure a l’altre per l'escotilla oberta abans que es bolqués el rondaire. El nen ferit no podia saber que a cap dels dos li serviria de res sortir per l’escotilla. Seguien enfrontant-se a una simple elecció entre dos finals: el precipici o la lava.

Morts en els dos casos.

Si, com argumenten alguns filòsofs, els Jedi tenen una finalitat més profunda en l'univers al qual serveixen, més enllà de la seva aparent funció social de preservar la pau de la República; si de veritat hi havia una raó còsmica per a l'existència dels Jedi, un motiu pel qual se’ls va atorgar poders fora de l'abast d'altres mortals, devia tenir alguna cosa a veure amb situacions com aquesta.

Mace es va obrir a la Força. Podia sentir la veu d’en Yoda: "la mida no importa". Una cosa que Mace sempre havia pensat que era més aplicable a Yoda que a qualsevol dels seus estudiants. Probablement, Yoda s'hauria limitat a allargar la mà, aixecar al rondaire de vapor del barranc i fer-lo surar muntanya amunt fins al campament, mentre emetia alguna màxima enigmàtica sobre que "Ni tan sols un volcà pot comparar-se amb el poder de la Força... ". Mace tenia molta menys confiança en el seu propi poder.

Però tenia altres habilitats.

Una nova tremolor provocada per l'erupció va fer tremolar el terra del cingle sobre el qual hi era. Va sentir que la roca s'enfonsava. Les tremolors estaven destruint ràpidament la integritat estructural del cingle soscavat pel riu de lava. Es col·lapsaria en qualsevol moment, llançant a Mace al riu, a menys que ell fes alguna cosa abans.

El que va fer va ser aprofundir encara més en la Força fins a percebre una estructura de roca deu metres més avall i a cinc metres d'ell. Per què esperar?, va pensar, i va saltar.

La terra del cingle va tremolar, es va aixecar i es va desplomar.

Centenars de tones de terra i roca es van vessar al riu de lava amb un rugit subterrani que va ofegar fins i tot el retronar de l'erupció i el clam del motor del rondaire. Els elements orgànics esclataven en flames que la creixent allau apagava instantàniament, convertint-se en un enorme monticle mòbil en forma de tascó que es precipitava sobre el barranc. A mesura que la lava s'amuntegava i ascendia lentament pel vessant del turó, el cingle que havia format continuava esfondrant-se, amuntegant-se sobre la lava més freda que s'enduria sota ell, i empenyent la lava més calenta i líquida en una onada que banyava el costat del rodaire de vapor, i que s'acumulava a la cornisa del precipici, abans de precipitar-se en una pluja de foc sobre la negra selva de més avall.

L'allau es va convertir en una onada que es vessava en el barranc a mesura que s'escolava cap al rondaire de vapor i els nens que cridaven i ploraven. I a la cresta d'aquesta onada de terra i roques, retrocedint a curts passos per no ser engolit pel moviment de l'allau, estava Mace Windu.

Mace va cavalcar en aquesta cresta mentre l'onada s'enfonsava, s'allisava i finalment es detenia a la vora del barranc, deixant relliscar les seves últimes restes per un cingle que unia la posició d’en Mace amb la cantonada de la cabina del rondaire de vapor. Gairebé tota la seva concentració romania sumida en la Força, dispersada per l'allau. Estava fent servir un enfocament ampli per mantenir la runa estable mentre ell es dirigia cap al sostre del vehicle.

Allà va trobar a dos nens, tots dos d'uns sis anys, i una nena de potser vuit anys estàndard. S’agafaven uns als altres, plorant, amb ulls terroritzats que miraven a través de les llàgrimes.

Mace es va ajupir al costat d'ells i va tocar a la nena al braç.

–Em dic Mace Windu. Necessito la teva ajuda.

La nena va xarrupar sorpresa.

–Tu... Tu... La meva ajuda?

Mace va fer que sí amb gravetat.

–Necessito que m'ajudis a posar fora de perill aquests nens. Podràs fer-ho? Pots portar-los per on jo he vingut? Puja per aquest talús fins a la cresta d'aquest pujol. No està molt inclinat.

–N, no, no puc... Tinc por...

Mace es va inclinar cap a ella i li va parlar a cau d'orella, només una mica més fort que la remor de la pluja.

–Jo també, però has d'actuar com una valenta. Simular-ho. Per no espantar els nens petits, d'acord?

La nena es va fregar amb el dors de la mà del nas que li moquejava, contenint les llàgrimes amb un parpelleig.

–Jo, jo... Tu també tens por?

–Shh. És un secret. Que quedi entre nosaltres. Va, puja.

–D’acord... –va dir ella dubitativa, però es va assecar els ulls i va respirar fondo, i quan es va tornar cap als altres dos nens la seva veu tenia aquest to manaire que sembla arma exclusiva de totes les nenes de vuit anys–. Urno, Nykl, anem! Deixeu de plorar com nadons! Vaig a salvar-vos a tots!

Mentre la noia empenyia als dos nens cap la runa de l'allau, Mace es va dirigir a l'escotilla. Malgrat ser una escotilla lateral, l'angle del rondaire de vapor la feia mirar al cel. A dins, el sòl del rondaire estava fortament inclinat, i la pluja que castigava l'escotilla oberta el tornava tan relliscós que resultava impossible escalar-lo.

A baix, al racó més inferior de la cabina rectangular, un noi que tot just semblava haver entrat en l'adolescència lluitava per arrossegar pel terra inclinat i amb una sola mà a una nena no gaire més jove que ell. Tenia un munt d'escuma de nebulitzador de benes tacada de sang embolicant-li una espatlla, i intentava empènyer a la noia inconscient davant d'ell, emprant com escala les potes de duracer dels seients clavetejats del rondaire. Però el seu braç ferit no aguantava el pes, i les llàgrimes li corrien per la cara mentre suplicava a la nena que despertés, desperta!, perquè li donés un cop de mà perquè, tot i que no pensava deixar-la allà, no podia treure-la. Però si ella despertés...

El cap de la nena estava decantat. Mace va veure que trigaria a despertar. Tenia una ferida molt lletja sobre la línia del cabell, i el bonic pèl daurat estava negre i enganxós per la sang.

Mace es va inclinar per l'escotilla i va allargar una mà.

–Vinga, fill. Agafa la meva mà. Quant et tregui d'aquí, podré...

Quan el nen va alçar la vista, la plorosa súplica de la seva cara es va tornar instantàniament en una ira salvatge, i la seva súplica en un ferotge xiscle. Mace no havia vist el rifle làser que penjava de la seva espatlla sana. El primer indici que va tenir de la seva existència va ser una descàrrega de plasma calenta passant al costat del seu rostre. El Jedi es va tirar enrere, enganxant-se contra la paret de la cabina mentre l'escotilla vomitava trets.

El rondaire de vapor es va inclinar, i l'escotilla va quedar encara més gran. El seu sobtat moviment havia estat suficient per alterar el precari equilibri del vehicle, inclinant-lo més cap al precipici.

Mace va ensenyar les dents a la nit. Va agafar el rondaire amb la Força i va tirar d'ell per tornar-lo al seu lloc, però un xiscle en les altures va cridar la seva atenció. En centrar en el rondaire havia perdut el control en la Força amb què subjectava la runa de l'allau, i l'inestable munt de terra i roques havia començat a moure’s sota la nena i els dos nens, fent-los relliscar cap a la lava.

Mace va aplacar el seu martellejant cor i va estendre una mà. Va haver de tancar els ulls per un moment per reafirmar el seu control de l'allau i estabilitzar-la, però aquesta alteració l'havia deixat menys sòlida que abans. Podria mantenir la runa com estaven el minut o dos que necessitarien la noia i els nois per aconseguir la relativa seguretat de la cresta d'aquell pujol, però no més. I ara sentia que el rondaire s'escorava perillosament sota ell, inclinant-se més i més cap al punt sense retorn.

Va poder sentir dins de la cabina les aterrides malediccions del nen, i els seus crits de "us mataré a tots, maleïts kornos". Els ulls d’en Mace es van tancar.

Aquesta bruta guerra...

Els nois del rondaire de vapor anaven a convertir-se en baixes de la Guerra de l'Estiu... perquè el nen, en alçar la vista, no havia pogut veure a un Mestre Jedi acudint al seu rescat.

Només podia veure un korun.

Emprar la Força per desarmar o persuadir el noi podia alterar el control que mantenia sobre l'allau, la qual cosa podia costar-li la vida als tres nens que pujaven per ella. Raonar amb el nen semblava impossible, ja que devia saber massa sobre el que podia esperar un balawai en mans dels korunnai, i, per descomptat, això requeriria més temps del que tenien. Abandonar-los no era una opció.

Si aconseguia que el noi pugés per la superfície de l'allau per unir-se als altres, ell podia encarregar-se de treure a la noia. Però com treure el noi?

Mace va donar voltes a la situació en la seva ment. La va enfocar com si fos una baralla per la vida d'aquests cinc nens. Tots ells. Un principi fonamental del combat és: "Utilitzar el que es tingui a mà." La forma de lluitar depèn de contra qui lluites. El seu primer contrincant havia estat el propi volcà. Hi havia emprat el poder de l'arma del volcà –la lava, allà on hi havia soscavat el vessant– per mantenir a ratlla aquest poder.

El seu actual contrincant no era el noi, sinó l'experiència adquirida pel noi a la Guerra de l'Estiu.

"Utilitzar el que es tingui a mà."

–Nen? –va cridar Mace, endurint la veu, fent-la sonar com el noi esperaria que sonés un korun, i adoptant un fort accent de l'altiplà, com el de la Chalk–. Nen, cinc segons per tirar aquest làser per l'escotilla i sortir darrere d'ell, tens.

–Mai! –va cridar el noi des dins–. Mai!

–No surtis, tu, i el següent que veuràs, l'últim que veuràs, mai, és una granada al caure. Em sents, tu?

–Endavant! Sé el que passarà si ens agafeu vius!

–Nen, ja tinc als altres, no? A la nena. A Urno i a Nykl. Vas a deixar-los sols, tu? Amb mi?

Hi va haver una pausa.

–D’acord, queda't i mor –va dir Mace al silenci–. Qualsevol covard pot fer això. Nassos per viure una mica més, tens?

Estava moderadament segur que un noi de tretze anys que havia carregat amb quatre nens i conduït un rondaire de vapor de nit per la Terres Altes de Korunnal, un noi que prefereix morir abans de deixar enrere a una nena inconscient, tenia els nassos necessaris per gairebé tot.

Un segon després, el nen li donava la raó.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

Des d'aquest llindar puc veure un desplegament de brillants bengales blaves –fars de tres... No, espera, quatre rondaires de vapor– que ascendeixen per la serralada en direcció al camí traçat per les erugues d'altres rondaires de vapor.

Es dirigeixen cap a nosaltres.

L'alba arribarà dins d'una hora. Espero que visquem fins aleshores.

Les erupcions han remès, i la pluja s'ha reduït a un degoteig intermitent. Hem mogut algunes coses al búnquer. Els tres nens més petits estan al fons, arraulits en mantes rescatades, adormits. Besh i Chalk jeuen ara prop del Tro, on jo pugui vigilar-los. No estic molt segur que algun dels nens no vulgui fer-los algun mal. Terrel, un noi de tretze anys que sembla ser el seu cap natural, és notablement agressiu, i segueix sense creure del tot que jo no planegi torturar als cinc fins a la mort. Però els nens són nens fins i tot a Haruun Kal; cada vegada que deixa de preocupar-se per la seva mort per tortura, comença a empipar-me perquè li deixi disparar el Tro.

Em pregunto què diria Nick d'aquests civils. També són un mite? Ara el treball que em va portar netejar aquest campament no sembla inútil. Els nens ja han patit prou aquesta nit sense haver de veure el que se li va fer a les persones que vivien aquí. Sense haver de veure el tipus de coses que probablement hauran fet a les persones que ells coneixien, al seu propi campament.

Potser fins i tot als seus pares.

No puc parar-me ara a pensar en aquestes qüestions. En aquest moment, l'únic que semblo capaç de fer és mirar més enllà dels retorçats retalls de duracer que una vegada van ser la porta d'aquest búnquer, per observar l'ascens dels rondaires de vapor.

No necessito la Força perquè això em provoqui un mal pressentiment.

Al dejarik hi ha una maniobra clàssica anomenada la bifurcació, on un jugador mou un únic holomonstre fins a una posició des de la qual pot atacar a dos o més oponents, de manera que, sigui quin sigui el monstre que el contrincant mogui per posar-lo sa i estalvi, l'altre acabarà sent devorat. Quan un es veu bifurcat, l'únic que et queda per decidir és la peça que perdràs. La paraula ha acabat simbolitzant aquestes situacions on només es pot triar entre dos desastres.

Estem d'allò més bifurcats.

Sé qui viatgen en aquests rondaires: exploradors selvàtics del mateix campament dels nens, que fugen dels mateixos guerrillers del FAV, l’atac va fer fugir als nens, probablement la mateixa banda que va destruir aquest altre campament. Terrel em va explicar la història mentre jo atenia el seu braç trencat i curava la ferida del cap de la noia.

El seu campament era el següent del camí, a uns setanta quilòmetres al Nord i a l'Est. Van ser atacats pel FAV al vespre. El pare d’en Terrel li havia encomanat la tasca de reunir als altres nens i posar-los fora de perill.

No tenien forma de saber que el FAV ja havia passat per aquest campament.

Una bala o un fragment de granada li havia trencat el braç a Terrel. No estava segur de quina de les dues coses. Em va explicar orgullós com havia manejat amb una sola mà els controls dobles del rondaire, com havia atropellat els herbosos en trencar les línies korun, i com estava bastant segur d'haver aconseguit atropellar "cinc o sis maleïts kornos almenys".

Diu aquestes coses amb gest desafiant, com reptant-me a fer-li mal per això.

Com si jo fos a fer-li’n.

La nena gran, Keela, és la que està pitjor. Va ser arrencada del seu seient quan el rondaire va caure pel barranc. Tenia una fractura de crani i diverses contusions greus. Vaig aconseguir salvar una farmaciola de sobres del rondaire abans que caigués pel precipici. Ja no corria un perill greu, mentre romangués en repòs i descansés diversos dies. La farmaciola tenia un estabilitzador ossi nou, així que el braç d’en Terrel es curaria bé. Els nens més petits –Urno, Nykl i la valenta nena Pell– tot just tenien uns pocs blaus, i les mans i els genolls esgarrapats per enfilar-se allau amunt.

Per ara.

No m'he molestat a mantenir la meva pretensió de pertànyer als guerrillers, encara que he evitat explicar qui sóc de veritat. Els nens semblen haver decidit que sóc un caça-recompenses, ja que no em "comporto com un korno"; és a dir, que no els he torturat i matat, com gairebé esperaven per les històries que han sentit explicar als seus pares. Com que encara gairebé esperen, malgrat que ara estan amb vida només perquè jo els he salvat. Basant-se en la seva vasta experiència en caça-recompenses –cortesia d'incomptables holodrames de mig crèdit–, han decidit que Besh i Chalk són els meus presoners, i que vull portar-los fins a Pelek Baw perquè em donin una gran recompensa.

No he desmentit aquesta història. És més fàcil de creure que la veritat.

Però el que hauria d'haver estat una fantasia infantil s'ha tornat inesperadament complicada i dolorosa. Fins i tot la més bondadosa de les il·lusions pot arribar a ser més tallant que qualsevol veritat. Un dels nens més petits va decidir, força arbitràriament, que jo havia de ser "el caça-recompenses més gran que existeix". Suposo que és la reacció instintiva d'un nen de sis anys. Aviat es va embrancar en una acalorada discussió amb el seu germà, que insistia que "tothom" sap que Jango Fett és el caça-recompenses més gran que hi ha hagut mai. La qual cosa va fer que el primer nen em preguntés si jo era Jango Fett.

No vaig poder deixar de preguntar-me qui hauria suposat aquest nen que era jo, si els hagués dit que era un Jedi?

La desdenyosa declaració d’en Terrel em va salvar de respondre.

–No és Jango Fett, estúpid. Jango Fett ha mort. Tothom ho sap!

–Jango Fett no està mort! No ho està! –les llàgrimes van començar a amuntegar-se en els ulls del nen, que va recórrer a mi–. Jango Fett no està mort, oi? Digues-li. Digues-li que no està mort.

Al principi, l'únic que se’m va acudir dir va ser:

–Ho sento –i així era. Em sap greu. Però la veritat és la veritat–. Ho sento, però si. Jango Fett és mort.

–Ho veus? –va dir Terrel amb el terrible desdeny dels tretze anys–. És clar que és mort, estúpid. Un pudent Jedi se li va acostar per darrere i el va apunyalar per l'esquena amb un d'aquests sabres làser.

D'alguna manera això va fer encara més mal.

–No va ser així. Fett va morir... en combat.

–I una merda d’ullalot –va declarar Terrel–. Cap pudent Jedi hauria pogut vèncer a Jango Fett cara a cara! Era el millor.

No podia discutir això, només assegurar que a Fett no li havien matat per l'esquena.

–I tu què saps? És que hi eres?

No vaig poder, i segueixo sense poder, animar-me a explicar-li de quina manera havia estat allà.

I no puc descriure de forma adequada la ferida que ha obert en el meu interior el to d’en Terrel. La forma en què diu "pudent Jedi" em diu més del que vull saber sobre el que Depa ha fet en aquest planeta en nom del nostre Orde. No fa molt de temps que tots els nens o nenes aventurers somiaven ser un Jedi.

Ara els seus herois són caça-recompenses.

La filera de rondaires de vapor es va aturar a mig quilòmetre sota nostre, allà on la riuada de lava havia desplomat el camí. Això no els va detenir molt de temps. L'allau de la cinglera, en desplomar-se, havia format un pont natural sobre l'esquerda oberta. És de suposar que la lava havia penetrat fins a les roques i la terra, refredant-la prou en les hores transcorregudes des de l'erupció com per estabilitzar l'ensorrament. Intel·ligentment cauts, estaven comprovant la seva integritat abans d'intentar creuar-ho.

Però sé que ho aconseguiran.

Què faré llavors?

Sembla que no em queden moltes opcions. Rendir-me no és una opció. Per salvar a Besh i la Chalk, per no parlar de mi mateix, hauré de prendre com a ostatges els nens.

Fins i tot jo, un Mestre Jedi, he caigut així de baix. En això m'ha conduit uns pocs dies en aquesta guerra, en amenaçar la vida de nens als que salvaria lliurant la meva.

I si aquests balawai no acceptaven el meu farol?

La millor conclusió que puc preveure és que llavors aquests nens hauran de presenciar com els seus pares, o els amics dels seus pares, moren a mans d'un Jedi.

"La millor conclusió". La frase en si mateixa resulta una burla. Sembla que a Haruun Kal no hi ha res semblant.

Bifurcat.

Però, en el dejarik, un no sol quedar-se bifurcat per casualitat. És conseqüència d'un error en el joc. Però quin error he comès per veure'm així?

Barres lluminoses. Han baixat dels rondaires de vapor i continuen a peu. Ningú ha cridat a veu en crit. Hi hauran intentat comunicar-se per ràdio amb el campament, i, en no obtenir resposta, s'acosten amb precaució. No em sorprendria que aquestes barres lluminoses fossin subjectes a llargues vares, per veure si atrauen el foc dels franctiradors.

Són molts.

Ara, sumit en la desesperació, només puc fer el que sempre faig quan m'enfronto a una situació impossible: recórrer a les ensenyances d’en Yoda, buscant consell i inspiració en elles. Invocar en la meva ment els seus savis ulls verds i imaginar la inclinació del seu arrugat cap. Ja sento la seva veu:

"Si cap error has comès, però perdent estàs... diferent joc hauràs de jugar"

Sí. Un joc diferent. Necessito un joc diferent. Regles noves. Objectius nous. I els necessito en trenta segons.

–Terrel? Vine aquí, Terrel. Tots vosaltres. Pell, desperta als nens. Anem a jugar a una cosa.

[La veu d'un nen, dèbilment]: "Quina classe de joc?"

–Un nou joc. Acabo d’inventar-me’l. Es diu "Avui no mor ningú més".

[La veu d'un altre nen, feblement]: "Estava adormit. Serà un joc divertit?"

–Només si guanyem.

Següent