Punt
de Ruptura
Matthew Stover
INTRODUCCIÓ
PERILLOSAMENT CORDA
Dels diaris
privats d’en Mace Windu.
En els meus somnis, sempre faig el
correcte.
En els meus somnis, estic a la tribuna
del circ. A Geonosis. Una brillantor ataronjada arrenca ombres dels meus ulls.
A baix, a la sorra, estan Obi-Wan Kenobi, Ànakin Skywalker i la senadora Padmé
Amidala. Assegut a la pedra mal tallada, a l'abast de la mà, està Nute Gunray.
A l'abast de la meva fulla, Jango Fett.
I el Mestre Dooku.
No. Ja no és un Mestre. El Comte Dooku.
Potser mai m'acostumi a anomenar-li
així. Ni tan sols en somnis.
Jango Fett està folrat d'armes. És un
assassí instintiu, l'home més letal de la galàxia. Pot matar-me en una fracció
de segon. Ho sé. Notaria la violència que irradia d'ell fins i tot sense haver
vist l'informe que va enviar Kenobi des de Kamino; és un púlsar de mort en la
Força.
Però faig el correcte.
La meva fulla no il·lumina la part
inferior de la mandíbula quadrada de Fett. No perdo temps amb paraules. No
titubejo.
Crec en el que faig.
En els meus somnis, la fogonada porpra
de la meva fulla socarrima els cabells grisos de la barba d'en Dooku i, en el
mig segon crític que triga Jango Fett a apuntar i disparar, giro aquesta fulla,
emportant-me amb mi a Dooku a la mort.
I salvo a la galàxia d'una guerra civil.
Podria haver-ho fet.
Podria
haver-ho fet.
Perquè ho sabia. Podia sentir-ho.
Vaig poder notar, en el remolí de Força
que m'envoltava, les relacions forjades per Dooku amb Jango i amb la Federació
de Comerç, amb els geonosians i amb el moviment separatista: relacions
d'ambició i por, d'engany i de crua intimidació. No sabia el que eren –no sabia
com les havia forjat, ni per què–, però vaig sentir el seu poder, aquest poder
que ara identifico com una teranyina de traïció teixida per atrapar a tota la
galàxia.
Vaig poder sentir que la teranyina es
podriria si ell no estava per mantenir-la, per reparar els seus defectes i
reforçar els seus febles fils; que es marciria i es descompondria fins que n'hi
hagués prou amb una bufada per trencar-la i dispersar els seus brins pels
infinits vents estel·lars.
Dooku era el punt de ruptura.
Ho vaig saber.
Aquest és el meu do.
Imagina una gemma de corusca, un mineral
amb una entrellaçada estructura cristal·lina que el fa més fort que el duracer.
Se la pot colpejar amb un martell de cinc quilos i només s’escantellaria la
superfície del martell. Però aquesta mateixa estructura cristal·lina que li
atorga aquesta resistència, també la dota de punts de ruptura, llocs on
l'aplicació precisa d'una força acuradament calculada –a penes un senzill copet–
pot trencar-la en trossos. Però per trobar aquests punts de ruptura i, tallant
la gemma corusca a partir d'ells, per obtenir una cosa bella i d'utilitat, es
precisen anys d'estudi, una comprensió íntima de l'estructura cristal·lina i
una pràctica rigorosa que permeti a la mà combinar a la perfecció la força i la
precisió necessàries per obtenir el tall desitjat.
A no ser que es tingui un talent com el
meu.
Jo puc veure els punts de ruptura.
No els veig amb el sentit de la vista,
però "veure" és la paraula en bàsic que més s'acosta a definir-ho. És
una percepció. Sento que el que veig encaixa amb la Força, i que la Força, al
seu torn, ho enllaça amb si mateixa i amb tota la resta. Jo tenia sis o set
anys estàndard d'edat –i estava molt avançat en el meu entrenament en el Temple
Jedi– quan em vaig adonar que els altres estudiants, els Cavallers Jedi adults,
i fins i tot els Mestres més savis, només podien sentir aquesta connexió amb
dificultat, i només mitjançant la pràctica i la concentració. La Força em
mostrava punts forts i febles, defectes ocults i usos inesperats dels mateixos:
em mostrava línies de tensió que s'afinaven o allargaven, que torçaven o es
tallaven; em mostrava com aquestes línies s'entrecreuaven per conformar la
matriu de la realitat.
En paraules senzilles: quan veig a
través de la Força, puc veure per on cedirà.
Vaig mirar a Jango Fett a la sorra del
circ geonosià. Era una combinació perfecta d'armes, habilitat i voluntat
d'utilitzar-les. Un assassí que era com l'entrellaçat d'un cristall. La Força
em va insinuar un punt de ruptura, i jo vaig deixar a la sorra un cadàver sense
cap. El de l'home més letal de la galàxia.
Ja només era un home mort.
Les situacions tenen punts de ruptura,
com les gemmes. Però en aquest cas són fluids, efímers. Es descobreixen durant
un instant i desapareixen novament, sense deixar rastre de la seva existència.
Sempre són una qüestió de ritme.
No existeixen les segones oportunitats.
Si torno a trobar-me amb Dooku –quan
torni a trobar-me amb ell–, ja haurà deixat de ser el punt de ruptura de la
guerra. Ja no podré aturar aquesta guerra amb una única mort.
Però aquell dia, en el circ geonosià,
podria haver-ho fet.
Uns dies després de la batalla, el
Mestre Yoda em va trobar en una càmera de meditació del Temple.
–El teu amic va ser ell –va dir l'ancià
Mestre, mentre coixejava en creuar la porta. Yoda sempre va tenir el do
especial de saber el que jo pensava–. Respecte li devies. Afecte fins i tot.
Matar-lo allà no podies, no per una sensació només.
Però podria haver-ho fet.
Ho hauria d'haver fet.
–El nostre Orde prohibeix les
inclinacions personals precisament per aquesta raó. De no haver-lo honrat –i
fins i tot volgut– tant, la galàxia viuria ara mateix en pau. "Per una
sensació només", –va dir en Yoda.
Sóc un Jedi.
Des que vaig néixer, m'he entrenat per
confiar en les meves sensacions. Però, en quines sensacions he de confiar?
Quan em vaig enfrontar al dilema entre
matar un antic Mestre Jedi o salvar a Kenobi, al jove Skywalker i la
senadora... vaig deixar que la Força triés per mi. Vaig seguir els meus
instints.
Vaig fer una elecció Jedi.
I per això Dooku va escapar. I per això
la galàxia està en guerra. I per això han mort molts dels meus amics.
Les segones oportunitats no existeixen.
Resulta estrany. Sóc un Jedi, però m’ofega
el pesar d'haver perdonat una vida.
Molts dels supervivents de Geonosis
pateixen malsons. Els sanadors Jedi que els han atès m'han explicat un cas rere
l'altre. Els malsons són inevitables; no es massacraven tants Jedi des de la
Guerra Sith, fa quatre-cents anys. Cap d'ells podia imaginar el que seria estar
en aquest circ, envoltats de cadàvers d'amics, sota l'abrasadora lluna
ataronjada, amb la pesta i la sorra xopa de sang. Potser jo sigui l'únic veterà
de Geonosis que no té malsons d'aquest lloc.
Perquè en els meus somnis, sempre faig
el correcte.
El meu malson és el que trobo en
despertar.
Els Jedi també tenen punts de ruptura.
***
Mace Windu es va
aturar al llindar de la porta i va intentar recuperar la calma. Un arc de suor enfosquia
la caputxa de la túnica, que se li enganxava a la pell. Venia directament d'un
entrenament en el Temple, i no s'havia aturat ni a prendre una dutxa. El ritme
ràpid, gairebé de carrera, que havia mantingut en recórrer el laberint que era
el Senat Galàctic no li havia donat oportunitat de refredar-se.
Tenia davant seu el
despatx privat de Palpatine, vast i lluent, a la suite privada del Canceller
Suprem, situada sota la Gran Rotonda del Senat. El componien un tram de sòl
d'ebonita polida, unes poques butaques senzilles i una taula de cavallet, també
d'ebonita. Al marge de dues estàtues solitàries, no hi havia retrats, pintures
o decoracions; només repetidors hologràfics que s'alçaven del terra al sostre,
mostrant imatges en temps real de la ciutat galàctica, albirada des del pinacle
de la cúpula del Senat. Al cel de l'exterior, els miralls orbitals no trigarien
a donar l'esquena al sol de Coruscant per provocar el crepuscle a la capital.
Al despatx només
estava Yoda. Sol. Assegut de manera solemne a la seva cadira flotant, tancant
les mans sobre el pom del seu bastó.
–A temps arribes –va
observar l'ancià Mestre–, però només per poc. Agafa una cadira; preparats hem
d'estar. Greu em temo que això sigui.
–No esperava cap
festa. –Les seves botes talonejaren pel polit terra. Es va apropar a una de les
butaques senzilles i toves que havia al costat d’en Yoda i es va asseure mirant
a l'escriptori. La tensió va fer que li fes mal la mandíbula–. El missatger va
dir que estava relacionat amb l'operació de Haruun Kal.
El fet que el
Canceller, entre tots els membres del Consell Jedi i el Comandament Suprem de
la República, només hagués cridat als dos membres més antics del Consell,
implicava que les notícies no eren bones.
Aquests dos veterans
difícilment haurien pogut ser més diferents. L'alçada de Yoda tot just
sobrepassava les dues terceres parts d’un metro, tenia la pell verda, com un
quelpo-errant txadià, i grans ulls sortits que de vegades semblaven tenir vida
pròpia; Mace era alt per ser humà, li faltava l'amplada del palmell d'una mà
per arribar als dos metres, i tenia espatlles amples i fortes, braços sòlids,
ulls foscos i un rictus de rudesa a la boca. Yoda deixava que les escasses
restes dels seus cabells caiguessin a l'atzar, però Mace tenia el crani afaitat
i del color del Lamma polit.
Però pot ser que el
que més diferenciés als dos Mestres Jedi fora la sensació que emanava d'ells.
Yoda transmetia una sensació de saviesa envellida, combinada amb un entremaliat
sentit de l'humor propi dels veritables savis; si bé, de vegades, la seva gran
edat i vasta experiència li feien semblar distant, fins i tot indiferent. Tenir
gairebé nou-cents anys d'edat li feia veure les coses a llarg termini. Mace, en
canvi, havia estat ascendit a membre del Consell Jedi abans del seu trentè
aniversari. La seva actitud era justament la contrària. Eficient. Motivat.
Intens. Irradiava intel·lecte incisiu i voluntat indomable.
Mace portava més de
vint anys estàndard en el Consell quan va ocórrer la batalla de Geonosis, que
va donar inici a les Guerres Clon. Feia deu anys que ningú li veia somriure.
A vegades, en privat,
es preguntava si alguna vegada tornaria a somriure.
–Però la raó que suat en
aquest despatx et porta, el planeta Haruun Kal no és –va dir Yoda amb to
lleuger i comprensiu, però mirada penetrant–. Preocupat per Depa estàs.
Mace va inclinar el
cap.
–Ho sé. La Força
portarà el que porti, però el Servei d'Intel·ligència de la República informa
que els separatistes s'han retirat, que han abandonat la seva base als afores
de Pelek Baw...
–Però ella no ha
tornat.
Mace va entrellaçar
els dits. Una respiració profunda li va tornar el seu to habitual de veu,
profund i desapassionat.
–Oficialment. Haruun
Kal segueix sent un planeta separatista. I ella és una dona reclamada. No li
resultarà fàcil abandonar aquest món. Ni tan sols va enviar un senyal perquè l’evacuïn
d'allà. La milícia local empra tot tipus d’interferidors de senyal, i triangulen
tot el que no poden interferir; s'han exterminat bandes senceres de partisans
per una transmissió descurada...
-la teva amiga és –Yoda
va emprar el bastó per donar un copet al braç d’en Mace–. Per ella et
preocupes.
Mace va defugir la
seva mirada. Els seus sentiments per Depa Billaba eren profunds.
Ella portava quatre
mesos estàndard en aquest planeta. No podia comunicar-se de forma regular; així
que Mace seguia les seves activitats mitjançant els informes esporàdics del
Servei d'Intel·ligència de la República sobre els sabotatges que patia la base
de caces estel·lars dels separatistes, i sobre les infructuoses expedicions que
organitzava la milícia balawai per exterminar o contenir a la guerrilla de
Depa. Ja feia més d'un mes que el Servei d'Intel·ligència de la República va
informar de la retirada dels separatistes al cúmul estel·lar Gevarno, en no poder
seguir mantenint i defensant la seva base. L'èxit de la Depa no podia haver
estat més brillant.
Però a ell li feia por
descobrir el preu que havia pagat.
–No pot ser perquè
hagi desaparegut o perquè... –va murmurar. Un rubor fosc va cobrir el seu crani
nu quan es va adonar que havia expressat els seus sentiments en veu alta.
Seguia notant els ulls d’en Yoda clavats en ell, i mig va arronsar les
espatlles, a manera de disculpa–. Només pensava que no seria necessari tant
secretisme si l'haguessin capturat, o matat...
Les arrugues de la
cara d’en Yoda es van accentuar al voltant de la seva boca, i l'ancià Mestre va
fer petar la llengua d'una manera desaprovadora que qualsevol Jedi reconeixeria
a l'instant.
–Frívol especular és,
quan la paciència tot revelarà.
Mace va assentir en
silenci. Ningú discuteix amb el Mestre Yoda: era una cosa que en el Temple Jedi
s'aprenia en la infància. Cap Jedi ho oblidava.
–Es... embogidor,
Mestre. Si tan sols... Vull dir que fa deu anys podríem haver-nos limitat a buscar
amb...
–Aferrar-se al passat
un Jedi no pot –el va interrompre Yoda amb severitat. La seva verda mirada va recordar
a Mace que no havia de parlar de la negror que aombrava la percepció Jedi de la
Força. No era una cosa que es comentés fora del Temple. Ni tan sols aquí–.
Membre del Consell Jedi és. Poderosa Jedi. Brillant guerrera...
–Ja pot ser-ho –va dir
Mace, forçant un somriure–. La vaig entrenar jo.
–Però molt et
preocupes. Massa. No només per Depa, sinó per tots els Jedi. Des de Geonosis.
El somriure no li
servia de res. Va deixar d’intentar-ho.
–No vull parlar de
Geonosis.
–Mesos fa que això sé.
–Yoda va tornar a punxar-lo amb el bastó, i Mace va alçar la mirada. L'ancià
Mestre es va inclinar cap a ell amb les orelles corbades cap endavant i els
seus enormes ulls verds llampant amb suavitat–. Però quan per fi parlar
vulguis... jo escoltaré.
Mace va acceptar,
inclinant el cap en silenci. Mai ho havia dubtat. Però, tot i així, preferia
parlar d'una altra cosa.
De qualsevol altra
cosa.
–Mira aquest lloc –va
murmurar, movent el cap davant la mida del despatx del Canceller Suprem–. Fins
i tot després de deu anys, la diferència que hi ha entre Palpatine i Valòrum...
De com era llavors aquest despatx...
Yoda va alçar el cap
en aquesta negació inversa seva.
–A Finis Valòrum bé
recordo. L'últim d'un gran llinatge era.
La seva mirada va
semblar perdre’s per una vasta distància, i ben podia estar meditant sobre els
seus nou-cents anys com a Jedi.
Resultava inquietant
adonar-se que la República, aparentment eterna en el seu mil·lenni de llarga
permanència, no era molt més vella que el mateix Yoda. A vegades, quan
explicava històries sobre la seva joventut, molt de temps desapareguda,
semblava parlar de la pròpia República: atrevida, confiada, plena de vitalitat en
expandir-se per la galàxia, portant pau i justícia d'un cúmul estel·lar a un
altre, d'un sistema a un altre, d'un món a un altre.
A Mace li resultava
més inquietant encara pensar en el contrast del que veia Yoda.
–Connectat amb el
passat Valòrum era. I en la tradició profundament arrelat –va fer un gest de la
mà amb el que semblava invocar l'enlluernador despatx de Finis Valòrum, amb el
seu desplegament de mobles antics, plens d'exòtics olis, obres d'art,
escultures i tresors originaris d'un miler de mons. Aquest despatx va estar un
cop ple del llegat de trenta generacions de la Casa Valòrum–. Massa
profundament potser. Home d'història Valòrum era. Palpatine... –Yoda va tancar
els ulls en el seu vagar–. Home d'avui Palpatine és.
–Ho dius com si et fes
mal.
–Potser em faci mal. O
potser només d'aquest dia el meu dolor sigui, no del seu protagonista.
–Jo prefereixo el
despatx així. –Mace mig va assentir, recorrent l'espai obert amb la mirada.
Auster. Sense pretensions ni compromisos. Per a Mace, era una finestra al
caràcter d’en Palpatine. El Canceller Suprem només vivia per a la República.
Vestia de forma senzilla i era de diàleg directe. No li preocupaven els adorns
o la comoditat física–. És una pena que no pugui tocar la Força. Podria haver
estat un bon Jedi.
–Però llavors un altre
Canceller Suprem es necessitaria –va dir Yoda amb una suau somriure–. Millor
d'aquesta manera potser sigui.
Mace va admetre
l'argument amb una lleugera inclinació de cap.
–A ell admires.
Mace va arrufar les
celles. Mai ho havia vist així. Hi havia passat tota la seva vida adulta a les
ordres del Canceller Suprem..., però servint al càrrec, no a l'home. Què
pensava d'ell com a persona? Quina diferència podia marcar això?
–Suposo que si. –Mace recordava
clarament el que li havia mostrat la Força deu anys abans, quan Palpatine va
ser escollit per al càrrec. Palpatine era, al seu torn, un punt de ruptura del
qual depenia el futur de la República, potser de tota la galàxia–. A l'única
altra persona que puc imaginar guiant la República en aquesta hora fosca és...,
bé... –va obrir una mà–... a tu. Mestre Yoda.
Yoda es va recolzar en
la seva cadira flotant i va emetre aquest esbufec ronc seu que feia les vegades de riure.
–Polític no sóc,
encantat.
De vegades es dirigia
a Mace com si només fos un estudiant, i a ell no li importava, li feia sentir-se
jove. En aquests temps tota la resta li feia sentir-se vell.
El riure de Yoda es va
esvair.
–I un líder adequat
per a la República jo no seria –Va abaixar encara més la veu, fins que tot just
ser un murmuri–. Per la foscor els meus ulls ennuvolats estan, la Força només
sofriment, destrucció i l'arribada d'una llarga, llarga nit em mostra. Potser
sense la Força els líders millor siguin. El jove Palpatine de veure força bé
sembla capaç.
El jove Palpatine –que
tenia almenys deu anys més que Mace, però que semblava tenir el doble– va triar
aquest moment per entrar a l’habitació, acompanyat d'un altre home. Yoda va
baixar de la cadira flotant. Mace es va aixecar, en senyal de respecte. Els
Mestres Jedi van realitzar una inclinació, saludant al Canceller Suprem amb la
seva acostumada formalitat. Aquest va rebutjar les formalitats. Semblava
cansat. La carn semblava dissoldre’s sota l’abossada pell, aprofundint les
seves ja marcades galtes.
L'home que
l'acompanyava era poc més alt que un noi, encara que evidenciava tenir més de
quaranta anys complerts. Era llargarut, i el seu pèl castany s’esclaria sobre
una cara tan completament anònima que Mace podria oblidar-la quant apartés la
mirada d'ella. Tenia els ulls rivetejats de vermell, mantenia un mocador de
tela enganxat al nas i s'assemblava tant a un funcionari burocràtic menor, a un
empleat governamental destacat en un món perdut, amb seguretat laboral i res
més, que Mace va suposar automàticament que era un espia.
–Tenim notícies de
Depa Billaba.
Malgrat el seu raonament
anterior, i davant la directa tristesa de la veu del Canceller, l'estómac li va
fer un tomb a Mace.
–Aquest home acaba
d'arribar de Haruun Kal. Em temo que..., bé, potser és millor que vostès
mateixos examinin l'evidència.
–Què passa? –Mace sentia
la boca seca com la cendra–. L'han capturat?
El tracte que podia
esperar un Jedi dels separatistes de Dooku havia quedat clar en Geonosis.
–No, Mestre Windu –va
dir Palpatine–. Em temo... Em temo que és una cosa força pitjor.
L'agent va obrir una
gran bossa de viatge i va treure d'ella un desfasat holoprojector. Després d'un
moment grapejant les controls, una imatge va surar sobre l'ebonita polida fins
a convertir-se en un mirall de la taula de Palpatine.
A Yoda se li van
aplanar les orelles. Els seus ulls es van estrènyer fins a formar escletxes.
Palpatine va apartar
la mirada.
–Ja l'he vist massa
vegades –va dir.
Les mans d’en Mace es
van tornar punys. No aconseguia trobar aire.
Cadascun dels
titil·lants cadàvers tenia la mida d'un dit. Va comptar-ne dinou. Semblaven
humans, o alguna cosa molt semblant. Hi havia diverses barraques prefabricades
disperses, rebentades, cremades i enderrocades. L'escena estava envoltada per
les ruïnes del que una vegada va haver de ser una estacada. La jungla que ho envoltava
tot tenia quaranta centímetres d'alt, i cobria metre i mig de taula.
Un moment després,
l'agent sospirava a manera de disculpa.
–Això és..., bé,
sembla ser, obra dels partisans lleials que dirigeix la Mestra Billaba.
Yoda mirava fixament.
Mace mirava fixament.
Allà... Aquestes
ferides... Mace necessitava una visió millor. Va allargar la mà cap a la
jungla, i la matriu làser de l’holoprojector va formar ones lluminoses al
voltant dels seus dits.
–Això.
Va passar la mà per un
grup de tres cadàvers que jeien cap per amunt, amb ferides obertes.
–Augmenti això.
L'agent del Servei
d'Intel·ligència de la República va respondre sense apartar el mocador dels
enrogits ulls.
–Ah, això, sí...
Mestre Windu, aquesta gravadora és, bé, és molt poc sofisticada, gairebé, eh,
primitiva... -la seva veu va desaparèixer en un esternut que li va fer llançar-se
cap endavant com si algú li hagués colpejat a la nuca–. Perdonin..., perdonin.
No puc, el meu sistema no tolera els supressors estamínics. Cada vegada que
vinc a Coruscant...
Mace no va moure la
mà. No va alçar la mirada. Va esperar que les queixes de l'agent s'esvaïssin en
el silenci. Dinou cadàvers. I aquest home es queixava de les seves al·lèrgies.
–Augmenti això –va
repetir Mace.
–Jo, eh... Sí, senyor.
L'agent va manipular
els controls de l’holoprojector amb mans que no tremolaven molt. No molt. La
selva va desaparèixer amb un espetec. Va reaparèixer un instant després,
ocupant deu metres del terra del despatx. L'entramat de les branques superiors
dels arbres hologràfics només eren pautes lluminoses que sobresortien del
sostre. Els cadàvers tenien ara gairebé la meitat de la seva mida real.
L'agent va encongir el
cap, fregant-se furiosament el nas amb el mocador.
–Ho sento, Mestre
Windu. Em sap greu. Però el sistema és...
–Primitiu, sí.
Mace travessà entre
les imatges lluminoses fins ajupir-se al costat dels cossos. Va recolzar els
colzes als genolls, doblegant les mans davant la cara.
Yoda es va acostar més
encara, ajupint-se mentre s’inclinava per veure millor. Un instant després,
Mace va clavar una mirada en els seus tristos ulls verds.
–Ho veus?
–Sí... Sí –va dir Yoda
amb veu ronca–. Però conclusions d'això treure no podem.
–Això mateix penso jo.
–Per als que no som
Jedi... -la veu del Canceller Suprem Palpatine tenia la calidesa, i serenitat
d'un polític de carrera. Va envoltar el seu escriptori amb el lleuger somriure
de desconcert que posa un bon home que s'enfronta a una lletja situació i
espera que al final tot surti bé–. Potser puguin explicar-nos-ho?
–Sí, senyor. Els
altres cossos no revelen gran cosa, entre la descomposició i els carronyers.
Però la mutilació del teixit tou d'aquí... -la mà d’en Mace va traçar uns
moviments corbs sobre els talls que presentava el tors hologràfic d'una dona–...
no és producte d'ullals o urpes. I no és obra d'una arma energètica. Veu la
marca de les costelles? Un sabre làser, fins i tot una vibrodaga, haurien
travessat l'os. Això es va fer amb una fulla inert, senyor.
El fàstic va tensar la
cara del Canceller Suprem.
–Una... fulla inert?
Vol dir alguna cosa com..., com un tros de metall? Un tros de metall esmolat?
–Un tros de metall
molt esmolat, senyor. –Mace va inclinar el cap un centímetre a la dreta–. O de
ceràmica. O de transpariacer. De carbonita, fins i tot.
Palpatine va respirar
fondo, com intentant contenir un calfred.
–Sembla...
Terriblement bast. I dolorós.
–A vegades ho és,
senyor. No sempre. –No es va molestar a explicar com ho sabia–. Però aquests
talls estan en paral·lel, i gairebé tots tenen la mateixa extensió; és com si
la dona estigués morta abans que li fessin els talls. O almenys inconscient.
–O que... –l'agent va xarrupar,
i va tossir amb aire de disculpa–... estigués, bé, lligada.
Mace va mirar-lo
fixament. Yoda va tancar els ulls. Palpatine va acotar el cap, com sumit en el
dolor.
–El conflicte de
Haruun Kal té, eh, un historial de, bé, diguem-ne "tortura
recreativa". En tots dos bàndols –l’agent va enrogir com si li
s'avergonyís conèixer semblant cosa–. De vegades, la gent..., la gent odia tant
que no en té prou amb matar l'enemic...
Un puny es va tancar
al pit d’en Mace. Que aquest feble homenet –aquest civil– pogués acusar la Depa
Billaba de semblant atrocitat, ni que fos per implicació, era una cosa que li
inundava el cor d'una ira malaltissa. Una mirada llarga i freda li va mostrar
tots els llocs del feble cos d'aquest feble home on podria matar-lo amb un únic
i precís cop. L'agent va empal·lidir com si pogués comptar els cops als ulls d’en
Mace.
Però feia massa temps
que Mace era un Jedi com per permetre que la ira s'apoderés d'ell. Una o dues
respiracions profundes van afluixar el puny que li estrenyia el cor, i es va
aixecar.
–No he vist res que
indiqui la participació de la Depa.
–Mestre Windu... –va
començar a dir Palpatine.
–Quin era el valor
militar d'aquest poblat?
–El valor militar? –L’agent
semblava sobresaltat–. Cap, suposo. Només eren exploradors selvàtics balawai. Jups, els hi diuen. Alguns jups actuen
com si fossin tropes de civils, però els membres d'aquestes topes són gairebé
sempre homes. Allà hi havia sis dones. I els milicians mai, això..., mai
porten, eh... nens...
–Nens –va repetir
Mace.
L'agent va assentir
amb reticència.
–Tres. Mmm, els
bioescàners indiquen una nena d'uns dotze anys, i dos més que devien ser
bessons. Un nen i una nena. D'uns nou anys. Vam haver de fer servir els
bioescàners...
Els seus ulls
malaltissos van suplicar a Mace que no el deixés acabar. Uns dies a la jungla
tot just havien deixat d'ells prou per identificar-los d'una altra manera.
–Comprenc –va dir
Mace.
–No eren milicians,
Mestre Windu. Només exploradors selvàtics balawai que estaven on no devien i
quan no devien.
–Exploradores selvàtics?
–Palpatine semblava educadament interessat–. I què són els balawai?
–Gent de fora del
planeta, senyor –va dir Mace–. Les jungles de Haruun Kal són l'única font que
hi ha d'escorça de thyssel, i de fulla de portaak, de jinsol, de tyruun i de
Lamma. Entre altres coses.
–Espècies i fustes
exòtiques? I són prou valuoses com per atraure emigrants d'altres mons? A una
zona de guerra?
–Ha vist el preu que
té l'escorça de thyssel?
–Jo... –Palpatine va
somriure amb pesar–. La veritat és que no m’interessa. Suposo que els meus
gustos són més pedestres. Es pot treure a un noi de la Vora Mitjana, però...
Mace va bellugar el
cap.
–Això no és rellevant,
senyor. Aquí la qüestió és que eren civils. Depa no s'implicaria en alguna cosa
semblant. No pot.
–Apressada la teva
declaració és –va respondre Yoda amb gravetat–. Tota l'evidència em temo no hem
vist.
Mace va mirar a
l'agent, que va tornar a posar-se vermell.
–Bé, això, sí... El
Mestre Yoda té raó. Aquesta, eh, gravació... –va moure el cap al seu voltant,
assenyalant als fantasmals cadàvers que omplien el despatx–... es va fer amb
l'equip dels exploradors, que està adaptat per al treball de Haruun Kal, ja que
l'electrònica més sofisticada...
–No necessito lliçons
sobre com és Haruun Kal –el va interrompre Mace amb veu tallant–. Vull aquestes
proves.
–Sí, és clar que sí,
Mestre Windu... –L’agent va rebuscar un segon o dos a la seva bossa de viatge,
i després va treure un antiquat oval de vidre de dades. L'hi entregà–. És, eh,
només d'àudio, però... hem analitzat la veu. No és exacta, i hi ha soroll
d'ambient: altres veus, els sorolls de la jungla i aquestes coses, però hi ha
una probabilitat de coincidència d'un noranta per cent.
Mace va sospesar
l'oval de vidre. Se’l va quedar mirant. Allà. Just allà, n'hi hauria prou amb
clavar l'ungla per partir-lo en dos. Ho
hauria de fer, va pensar. Trencar
aquesta cosa. Partir-la ara mateix en dos. Destruir-la sense escoltar-la.
Perquè ho sabia. Podia
sentir-ho. En la Força. Línies de tensió brollaven de l'oval com les escates de
gebre que cobreixen el transpariacer superfred. No aconseguia identificar la
pauta, però sí sentir el seu poder.
Això podia ser lleig.
–On la va trobar?
–Estava, eh, en el
lloc. De la massacre. Estava..., bé, en aquest lloc.
–On la va trobar?
L'agent es va
encongir.
Mace va tornar a respirar
profund. I una altra vegada. Amb la tercera inspiració se li va relaxar el puny
del pit.
–Disculpi.
A vegades oblidava com
de intimidant que trobaven alguns homes la seva veu i la seva alçada. Per no
esmentar la seva reputació. No desitjava que li tinguessin por.
Almenys no els homes
lleials a la República.
–Si us plau –va dir–.
Pot ser important.
L'agent va remugar
alguna cosa.
–Perdó?
–He dit que estava a
la boca de la dona. –Va moure la mà en direcció al cadàver hologràfic que
estava als peus d’en Mace–. Algú li havia... tancat i subjectat la mandíbula
perquè els carronyers no arribessin a ella quan..., bé, ja sap, els carronyers
prefereixen la.... la..., la llengua...
La nàusea va esclatar
sota les costelles d’en Mace. Va sentir un pessigolleig a les puntes dels dits.
Va mirar la imatge de la dona. Aquestes marques de la seva cara... Les havia
considerat només marques, algun tipus de fong o una colònia de floridura. Ara
els seus ulls veien el que eren, i va desitjar que no ho fessin: embalums de color
daurat mat sota la mandíbula.
Espines de llautó-liana.
Algú les havia
utilitzat per tancar-li la mandíbula.
Va haver d’apartar la
vista. Es va adonar que també necessitava seure. L'agent continuava parlant.
–El nostre cap
d'estació va rebre una trucada i em va enviar a comprovar-la. Vaig llogar un
rondaire de vapor a uns jups arruïnats, vaig contractar a un grapat de vilatans
que sabien manejar armes pesades i vam anar fins allà. El que vam trobar... Bé,
ja pot veure-ho. Aquest oval de dades..., quan el vaig trobar...
Mace va mirar fixament
a l'home, com si no l’hagués vist mai abans. I no ho havia fet; només ara el
veia, per fi, de veritat. Era un homenet mediocre, de rostre tou i veu
insegura, amb al·lèrgies i mans tremoloses. Un homenet mediocre que havia de
tenir una gran fortalesa interior, que Mace amb prou feines podia imaginar, per
haver-se dirigit a aquesta escena que Mace amb prou feines podia encaixar
veient-la en una imatge làser translúcida i neta de sang; per haver hagut d’olorar-los,
fins i tot tocar-los; per obrir-li la boca a una dona morta...
I després portar els
enregistraments aquí i reviure-ho novament tot...
Mace podria haver-ho
fet. Això creia. Probablement. Hi havia viatjat molt, i vist algunes coses.
Però no com aquesta.
–Les nostres fonts
estan molt segures que la trucada procedia del propi FAV –va dir l'agent.
Palpatine va mirar-lo
inquisitiu. Mace va parlar sense apartar la mirada de l'agent.
–El Front
d'Alliberament Vetó[1],
senyor. És el grup partisà de la Depa; "Vetó" és una traducció
aproximada de korunnai, el nom que es donen les tribus de la muntanya.
–Korunnai? –Palpatine va
arrufar les celles amb aire absent–. No és aquest el seu poble, Mestre Windu?
–La meva... tribu –es
va obligar a separar la mandíbula–. Sí, Canceller. Té vostè bona memòria.
–És un truc de polític
–Palpatine va somriure d'una manera autoindulgent i li va treure importància
amb un gest de la mà–. Continuï, si us plau.
L'agent va arronsar
les espatlles, com si no li quedés més per explicar.
–Estem rebent molts...
informes preocupants. Execucions de presoners. Emboscades a civils. Per part
dels dos bàndols. Normalment no es poden verificar. La selva... s'ho empassa
tot. Així que quan vam rebre aquesta trucada...
–Ho van trobar perquè
algú volia que ho trobessin –va acabar Mace per ell–. I ara creu...
Mace va girar l'oval
de dades un cop i un altre entre els dits, observant com captava centelleigs de
llum.
–Creu que han pogut
matar aquesta gent només per lliurar aquest missatge.
–Quina idea més
horrible! –Palpatine es va recolzar a poc a poc en la vora del seu escriptori.
Es va dirigir a l’agent–. Això no pot ser cert, oi?
L'agent es va limitar
a mantenir el cap cot.
Les orelles d’en Yoda
es van inclinar cap enrere, i els seus ulls es van estrènyer.
–En alguns
missatges... com es presenten el més important és. Secundari el seu contingut
és.
Palpatine va negar amb
el cap, incrèdul.
–Aquests partisans de
el FAV. S'han aliat amb ells? Els Jedi s'han aliat amb ells? Quina classe de
monstres són?
–No ho sé –Mace va
tornar l'oval a l'agent–. Anem a descobrir-ho.
L'home ho va inserir
en un port situat en un costat de l’holoprojector i va accionar un interruptor.
Els altaveus d'ona de
fase de l’holoprojector van fer que la selva que els envoltava cobrés vida amb
els nius: la remor del vent agitant les fulles, el grinyol dels crits
d'insectes, el suau xiscle dels ocells en passar, l'udol i els grunyits de
llunyans depredadors. Per entre els remolins i bombollejos de so vagava un murmuri
sinuós, com una serp de riu. Un murmuri humà, o gairebé humà. Una veu murmurant
alguna cosa en bàsic: paraules i frases ocasionalment comprensibles, i que de
vegades es perdien sota la distorsió de les ones de la superfície acústica.
Mace va captar les paraules "Jedi", i "nit" –o
"cotxe" – i alguna cosa sobre "mirar entre les
estrelles...".
Va mirar a l’agent amb
les celles arrufades.
–No pot netejar això?
–Està net –va
respondre, traient un datapad de la seva bossa de viatge. El va encendre,
prement una tecla, i l’hi va passar–. Hem fet una transcripció. És provisional.
És el màxim que hem aconseguit.
La transcripció era
fragmentada, però va ser suficient perquè a Mace se li posés el borrissol dels
braços de punta:
"El Temple
Jedi... va ensenyar (o potser que va avisar)... foscor... un enemic. Però...
Jedi... a l'abric de la nit".
Un murmuri quedava del
tot clar. Va llegir les paraules a la pantalla del datapad mentre el murmuri
semblava brollar just darrere de la seva espatlla.
"Faig servir la
nit, i la nit em fa servir a mi."
Se li va oblidar
respirar. Això era dolent.
Va empitjorar.
El xiuxiueig va cobrar
força i es va tornar una veu. Una veu de dona.
La veu de la Depa.
Al datapad de la seva
mà, i murmurant en l'aire, a la seva esquena...
"M'he convertit
en la foscor de la selva."
L'enregistrament va
continuar parlant. I parlant.
El murmuri li va
buidar d'emoció, de força, fins i tot de pensament: com més desvariava ella,
més buit se sentia ell. Però les seves últimes paraules se les van arreglar per
provocar–li un últim impacte al pit.
Ella li parlava a
ell..
"Sé que vindràs a
buscar-me, Mace. Mai hauries d’haver-me enviat aquí. I jo no hauria d’haver
vingut mai. Però no es pot desfer el que ja s'ha fet. Sé que creus que m'he
tornat boja. No és així. El que m'ha passat és molt pitjor."
"M'he tornat
corda"
"Per això
vindràs, Mace. Per això hauràs de venir."
"Perquè no hi ha
res més perillós que un Jedi que ha trobat el seny."
La veu es va perdre en
els sorolls de la jungla.
Ningú es va moure o
parlar. Mace es va asseure, recolzant la barbeta en els dits entrellaçats. Yoda
es va recolzar en el bastó, amb els ulls tancats i la boca premuda pel dolor
interior. Palpatine va mirar solemne a la selva hologràfica, com si pogués
veure alguna cosa real més enllà dels seus límits.
–Això..., eh, és tot –va
dir l'agent, allargant una mà dubitativa cap a l’holoprojector i movent un
interruptor. La selva es va esvair com un mal somni.
Tots es van agitar,
reaccionant, arreglant-se la roba. El despatx de Palpatine semblava ara irreal,
com si el net sòl encatifat, les línies tallants dels mobles, l'aire pur
filtrat i el paisatge de Coruscant que omplia els grans finestrals fossin la
projecció hologràfica; i, en realitat, encara estiguessin a la selva.
Com si l'única cosa
real fos la selva.
Mace va parlar primer.
–Ella té raó –va alçar
el cap de les mans–. He de seguir-la. Sol.
Palpatine va alçar les
celles.
–Això sembla...
imprudent.
–D’acord amb el
Canceller Palpatine estic –va dir Yoda a poc a poc–. Un gran risc hi ha. Massa
valuós ets. Enviar a altres devem.
–No hi ha un altre que
pugui fer això.
–Segurament, Mestre
Windu –el somriure de Palpatine era de respectuosa incredulitat–, un equip
d'operacions encobertes del Servei d'Intel·ligència de la República, o fins i
tot un equip de Jedi...
–No –Mace es va
aixecar i va tirar enrere les espatlles–. He d’anar jo.
–Si us plau, tots
comprenem la seva preocupació per la seva antiga estudiant, però segurament...
–Motius deu tenir,
Canceller Suprem –va dir en Yoda–. Escoltar-los devem.
Ni tan sols Palpatine
va voler discutir això al Mestre Yoda.
Mace es va esforçar
per dotar de certa seguretat a les seves paraules. La seva dificultat per fer-ho
naixia de la seva forma especial de percepció. Hi havia coses que li resultaven
tan evidents que li costava descriure-les. Era com explicar que estava plovent
estant parat enmig d'una tempesta.
–Si Depa s'ha...
tornat boja, o, el que és pitjor, ha caigut en el Costat Fosc –va començar a
dir–, és vital que els Jedi sapiguem per què. Que descobrim què li va fer això.
Mentre no ho sapiguem, cap Jedi haurà d’exposar-s’hi més enllà del que sigui absolutament
necessari. D'altra banda, això també pot ser fals, un intent deliberat d’incriminar-la.
El soroll d'ambient de la gravació... –Mirà a l’agent–. Si la seva veu era
falsa, sintetitzada, per exemple, per ordinador, tot aquest soroll podria
servir per emmascarar l'evidència de la simulació, no és així?
L'agent va assentir.
–Però, per què voldria
algú culpar-la?
Mace va fer un gest,
rebutjant la idea.
–En qualsevol cas, cal
arrestar-la. I com més aviat, perquè els rumors d'aquestes massacres no
s'estenguin a la resta de la galàxia. Fins i tot encara que ella no tingui res
a veure, el mer fet que s'associï el nombre d'una Jedi amb aquests crims n'hi
hauria prou per posar en perill la confiança que té el públic en els Jedi. Ella
ha de respondre a les acusacions abans que aquestes es facin públiques.
–D’acord, hem d’arrestar-la–va
acceptar Palpatine–. Però la pregunta segueix en l'aire, per què per vostè?
–Perquè potser no
vulgui venir.
Palpatine va mirar-lo
pensatiu.
Yoda va alçar el cap i
va obrir els ulls per mirar al Canceller Suprem.
–Si rebel s'ha
tornat... trobar-la difícil serà. Capturar-la... –Va abaixar la veu, com si les
paraules li causessin dolor–. Perillós serà.
–Depa va ser la meva
Padawan –Mace es va apartar de l'escriptori per mirar pel finestral cap al
lluent crepuscle que enfosquia lentament el paisatge de la capital. El llaç que
uneix Mestre i Padawan és... intens. Ningú la coneix millor que jo, i cap Jedi
viu ha passat més temps que jo en aquestes selves. Sóc l'únic que pot trobar-la
si ella no vol que la trobin. I si cal...
Va empassar saliva i
va mirar al disc de llum lunar que rebotava en un dels miralls orbitals.
–Si cal... detenir-la –va
dir per fi–, potser jo també sigui l'únic que pugui fer-ho.
Les celles d’en
Palpatine es van alçar mostrant educada incomprensió.
Mace va respirar
fondo, sorprenent-se un cop més en mirar-se les mans, mirant a través d'elles,
veient només una imatge en la seva ment, tan definida com un somni: sabre làser
contra sabre làser en les sales d’entrenament del Temple, la fogonada verda de la
fulla de la Depa, que semblava atacar-lo des de totes parts alhora.
No podia desfer el que
havia fet.
No hi havia segones
oportunitats.
La veu d'ella va
ressonar en el seu interior: "No hi
ha res més perillós que un Jedi que ha trobat el seny", però només va
dir...
–Es una mestra del Vaapad.
En el silenci que va
seguir, va estudiar els plecs i arrugues dels seus dits entrellaçats, centrant
la seva atenció en el seu camp visual per mantenir a ratlla els foscos
fantasmes de la fulla de la Depa, refulgint cap a colls Jedi.
–Vaapad? –va repetir
finalment Palpatine. Potser s'hagués cansat d'esperar que algú s’expliqués–. No
és alguna classe d'animal?
–Un depredador de
Sarapin –aportà Yoda amb gravetat–. També és el sobrenom que a la setena forma
de combat amb sabre làser els estudiants donen.
–Ep, tenia entès que
només eren sis.
–Sis van ser durant
diverses generacions Jedi. La setena... poc coneguda és. Poderosa forma és. De
totes la més letal. Però perillosa és, tant pel Mestre com per als seus
contrincants. Pocs l'han estudiat. Només un estudiant el seu mestratge ha
assolit.
–Però si ella és
l'única que domina aquest estil, i si és tan perillosa. Què li fa pensar...
–No és l'única que el
domina, senyor –el va interrompre en Mace, alçant el cap per afrontar les
celles d’en Palpatine–. És l'única de les meves estudiants que s'ha convertit
en una Mestra.
–L’única de les seves
estudiants –va repetir Palpatine.
–Jo no vaig estudiar
el Vaapad –Mace va deixar caure les mans als costats–. Jo el vaig crear.
Les celles de
Palpatine es van ajuntar pensatives.
–Sí, ja crec recordar-ho.
Una referència a un informe seu a la traició del Mestre Sora Bulq. Per ventura
no el va entrenar també a ell? No afirmava ell ser també un mestre d'aquest Vaapad?
–Sora Bulq no va ser
estudiant meu.
–El seu... company,
potser?
–I ell mai va dominar
el vaapad –va dir Mace sorrut–. El vaapad el va dominar a ell.
–Ah... Ah, ja veig...
–Amb el degut
respecte, senyor, però crec que no.
–Suficient com per
preocupar-me, només una mica -la calidesa del somriure d’en Palpatine treia
insult a les seves paraules–. Deies que la relació entre Mestre i Padawan és
intensa, i ho crec. Quan es va enfrontar a Dooku a Geonosis...
–Preferiria no parlar
de Geonosis, Canceller –va dir Mace en veu baixa.
–Depa Billaba va ser la
seva Padawan. I potser sigui també la seva amiga més íntima, no és així? Està
vostè segur que podrà matar-la si és necessari?
Mace va mirar a terra,
a Yoda, a l'agent secret, i finalment va haver de tornar a enfrontar-se als
ulls d’en Palpatine. La pregunta no procedia només de Palpatine de Naboo, sinó
que la formulava el Canceller Suprem. El seu càrrec exigia una resposta.
–Vulgui la Força que
no hagi de descobrir-ho –va dir en Mace lentament.
[1] En
anglès original les inicials són ULF (Upland
Liberation Front) , Front d’Alliberament de l’Altiplà, m’he permès
la llicència de traduir Vetó per Altiplà perquè els vetons eren el poble
preromà que vivia a l’altiplà de la península ibèrica, doncs no trobava una paraula per definir els qui viuen a
l’altiplà.(N. Del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada