Espai Salvatge (XVIII)

Anterior

18

–Mestre Yoda –va dir Ànakin via holograma–. Lamento informar-li a vostè i al Consell Jedi que durant el compromís de Bothawui amb Grievous vaig perdre la meva unitat R2. I que, després d'una recerca extensiva i exhaustiva, he estat incapaç de localitzar-la. Per això, he de declarar el meu R2-D2 oficialment perdut en combat.

Yoda va intercanviar una mirada amb Mace Windu i després es va donar copets amb l'índex doblegat en els llavis. Tot i que es comunicava a través d'un holograma, el disgust i l'empipament d'Ànakin eren evidents. De poc serviria una severa reprimenda; dubtava si ell o Mace serien més implacables amb Ànakin del que ell ja era amb ell mateix.

–Desafortunades notícies són, jove Skywalker. Un bé molt valuós el teu droide era.

Les espatlles d'Ànakin es van tensar.

–Sí, Mestre Yoda. Ho sé. I sento profundament no haver aconseguit trobar-lo.

Mace es va inclinar cap a l’holotransmissió.

–Ànakin, el que està fet, fet està –va dir vivament. Tenia poca paciència amb les auto recriminacions excessives–. Se t'assignarà un droide nou tan aviat com sigui possible. Mentrestant, hi ha una guerra a lliurar.

–Sí, Mestre Windu. Té alguna missió nova per a mi?

–Res al front. El reclutament que està duent a terme el Comte Dooku a Chanosant vol dir que ha reconsiderat una agressió òbvia. Almenys de moment.

–Dooku ha lligat curt a Grievous? Mestre Windu, això resulta difícil de creure. Especialment... Especialment... després d'haver acabat amb el grup de batalla de Falleen.

Mace es va permetre esbossar un lleuger somriure.

–Va acabar amb el grup, i després va perdre Bothawui amb tu. Jo diria que estan realitzant alguns ajustaments tàctics. Mentrestant, el front actual és una batalla de relacions públiques entre Dooku i Palpatine. Estan lluitant en el servei de notícies de l’HoloRed.

–Aposto pel Canceller Suprem –va dir Ànakin, que ara semblava divertir-se–. Mestre, Dooku no pot creure que aquest... aquest enfocament vagi a funcionar, oi? No quan té un destacament droide ocupant Lanos.

–No l’està ocupant, l’està alliberant –va dir Mace secament–. Del seu aclaparador servilisme a la corrupta i decadent República. O no has estat atent a l'HoloRed?

–No, Mestre. L’HoloRed em posa de mal humor i sé el molt que desaproven vostè i el Mestre Yoda als Jedi amb mal humor.

Yoda va notar que els llavis se li movien i va intercanviar una altra mirada amb Mace. Donant un pas endavant va dir:

–Si agradar vols, jove Skywalker, recordar les lliçons del Temple has.

–Sempre, Mestre Yoda –va dir Ànakin amb una breu reverència–. Mestres, si no torno al front, puc preguntar-los per què em necessiten ara?

–Hem rebut el teu informe final sobre el rendiment dels nous creuers de batalla –va dir en Mace–. I ho admeto, estic sorprès. Si recordo bé, Ànakin, els teus comentaris previs eren entusiastes.

–Sí, ho eren, Mestre Windu. Ho sento, no pretenia que el meu informe fos crític exactament –va dir Ànakin, que ara parlava amb cautela i una mica a la defensiva–. Els creuers estan bé. És només que... bé... Miri, la veritat és que crec que podrien ser millors.

Yoda va arrufar les celles i va començar a caminar al voltant del cercle del Consell. Què era allò?

–Millors? –va dir Mace, ajuntant les puntes dels dits i relaxant la veu–. Creus, Ànakin, que pots millorar el treball d'un equip altament qualificat i experimentat d'enginyers professionals? Un equip amb la experiència combinada en el disseny de creuers pesats crec que arriba als vuitanta-quatre anys?

L’holograma d'Ànakin va assentir.

–Sí, Mestre Windu. Aquesta és la meva opinió.

Mace es va recolzar i va sortir del camp de l’holotransmissor.

–Em pots dir boig –Va murmurar–, però m'inclino a creure-ho precisament perquè fa aquestes afirmacions. Cap Jedi diria tal cosa si no fos certa.

Yoda es va aturar lluny de l’holotransmissor, va plantar el seu bastó davant d'ell i va recolzar la barbeta a les mans.

–Una afinitat amb les màquines el jove Skywalker sempre ha posseït. I mentre orgullós sigui, deshonest no serà.

Mace va tornar a inclinar-se cap endavant.

–Ànakin, emporta't al grup de batalla a les drassanes d’Allanteen VI perquè duguin a terme tasques de manteniment, reparacions i millores. Consulta amb els experts i comparteix amb ells les teves conclusions. En aquest moment no sé quant de temps et queda. Se't podria assignar una missió nova en qualsevol moment. Si és així i el Decidit no està disponible, se't donarà una altra nau. Probablement el Crepuscle altra vegada. Alguna pregunta?

–No, Mestre Windu –va dir Ànakin–. Gràcies. –Després dubtant–. Almenys no preguntes sobre això. Però... puc preguntar si el Mestre Kenobi ha tornat ja de la seva missió?

Interessant. Yoda es va acostar a l’holotransmissor.

–Encara no ha tornat, jove Skywalker. Per què ho preguntes?

L’holograma d'Ànakin va parpellejar, però ni tan sols un holosenyal degradat podia emmascarar la seva preocupació.

–No sé què dir-li, Mestre. Tinc un mal pressentiment.

–Preocupar-te per Obi-Wan no toca, Ànakin –va dir, aquest cop amb molt de compte de no mirar a Mace–. Paraules seves vam rebre fa poc temps. La seva investigació continua encara.

–Què està investigant, Mestre? Pot dir-m'ho?

–No –va dir Mace secament–. Ànakin, tens les teves ordres. Acata-les sense demora.

–Sí, Mestre Windu –va dir Ànakin després d'un moment.

–Vas fer una bona feina a Bothawui –va afegir Mace de forma més gentil–. El Consell està complagut, Ànakin. I amb el vostre aprenentatge. Segueix així. Unes quantes victòries com aquesta i potser comencem a albergar l'esperança que aquesta guerra acabi aviat.

–Sí, Mestre Windu.

L’holograma d'Ànakin va fer una reverència i la seva imatge es va esvair.

Yoda va bellugar el cap i va sospirar.

–Un mal pressentiment té. Jo no.

–Què és més preocupant? –va dir Mace, donant-se cops la genolls amb els dits–. El fet que confirmi les teves preocupacions... o que a la seva edat i amb la seva limitada experiència senti que alguna cosa va malament estant a milers d'anys llum d'Obi-Wan?

Era una bona pregunta. Yoda va pensar la resposta, perfectament conscient de la pertorbació que bullia en el fons de la seva ment. Un mal pressentiment, si. Els conec.

–L’Escollit poderós ha de ser, si ha de portar l'equilibri a la Força.

–Sóc conscient d'això –va dir en Mace–. Però hi ha molt més poder, Yoda. I encara és molt jove.

–Per això guiar-lo hem –va dir en Yoda–. Encara que molest estigui.

–Sí –va dir Mace i es va inclinar cap endavant manifestant les seves inquietuds–. Yoda, què farem amb Obi-Wan?

Sospirant, va tornar a donar voltes al voltant de la Cambra del Consell, i els copets del seu bastó servien de contrapunt als seus pensaments. El terra de fusta polida de la Cambra resultava càlid i reconfortant amb llum que es filtrava pel transpariacer.

Més enllà de les finestres panoràmiques, el cel es tenyia del rosa i el daurat del capvespre. Un a un, els speeders, les llançadores, els maxitaxis i les góndoles encenien les llums, fent-los semblar dracs i escarabats tamarizi.

–Esperarem, Mestre Windu –va dir per fi–. El senyal del seu microxip seguirem escanejant. I esperem que la Força li acompanyi.

–Esperar –va dir Mace amb una ganyota–. No és la meva ocupació favorita.

–Ho sé –va dir Yoda amb una gravetat burleta–. Paciència mai vaig aconseguir inculcar-te.

–Em vas ensenyar prou –va dir en Mace–. Em vas ensenyar tot el que és important. Yoda... –Es va aixecar de la cadira, va seure a terra i es va envoltar el genoll aixecat amb el braç–. M'encarregaré de tot. Del Consell, de Palpatine, de tot el que sorgeixi. Tu hauries de centrar-te en escoltar a Obi-Wan. Ets el millor navegant a la Força. Si ha anat més enllà de Munto Codru, si té problemes... si ens necessita i no pot contactar amb nosaltres d'una altra manera... tu seràs l'únic que podrà escoltar-lo.

Atribolat, Yoda va tornar a aturar-se. L'únic que desitjava era tancar-se en la seva càmera de meditació, però...

–Molt treball serà per a tu, Mace Windu. I moltes càrregues tens ja.

–Això no importa! Yoda, quantes vegades ho has dit? El destí d'Obi-Wan és tan important com el d'Ànakin. Si alguna cosa li succeís... Si el perdéssim...

Yoda va assentir mentre el pes del vague futur li creuava la ment.

–Fins i tot amb l'Escollit, la Força potser mai s'equilibri –va apuntar pesadament–. Recorda el que s’ha de fer vaig dir, Mestre Windu. Molt bé. El teu consell acceptaré. Cercar a Obi-Wan en la Força i esperar que el seu camí a casa pugui trobar amb seguretat.

***

A la silenciosa sala de guerra del Decidit, Ahsoka pensava en Ànakin mentre contemplava l’holotransmissor desactivat amb els braços creuats i el cap cot.

Ah, no és feliç. No està gens content.

–Bé, Skywy, què farem ara? –va preguntar. Quan li va llançar una mirada penetrant va afegir–. Estem sols! Vas dir que podia dir-te...

–Silenci. Estic pensant.

Es va mossegar el llavi mentre esperava. Va intentar llegir els pensaments que creuaven la seva ment. Però, quan volia, Ànakin podia amagar-se per complet. Per la cara que posava per a ella era igual que un droide de protocol.

No aniràs a desobeir al Consell, no? És a dir, no hi ha possibilitat de no acatar aquestes ordres. No pot desobeir. Ni tan sols el Mestre Kenobi, no?

Ànakin va tornar a mirar-la, però aquesta vegada de forma més amable.

–Què farem, Ahsoka? Què creus tu que hauríem de fer?

Va inspirar profundament. Redreçà l'esquena. No li faria cap favor dient-li el que volia sentir en lloc del que necessitava sentir. El Mestre Kenobi ja ho havia dit quan estaven a Bothawui. I qui era ella, una simple Padawan, per discutir amb el gran Obi-Wan Kenobi?

–Crec que hem de fer el que ha dit el Mestre Windu. Sé que estàs disgustat per haver perdut a R2. Sé que estàs preocupat pel Mestre Kenobi. Jo també ho estic. Però estem en guerra, Skywy, i això és una cosa més gran que nosaltres mateixos. Com anem a derrotar als separatistes si no treballem en equip?

A Ànakin se li va tensar un múscul de la mandíbula.

–Com anem a derrotar als separatistes si seguim ordres equivocades? El Consell Jedi no sempre té raó, Ahsoka.

–Potser no –va dir després d'una pausa dubitativa–, però tampoc poden equivocar-se sempre.

Ànakin va fer una ganyota.

–No?

Què se suposava que havia de contestar ella a allò?

–Ummm...

–Dóna igual –va dir mirant-la–. Potser tens raó. A més, pot ser que tingui un mal pressentiment, però no sabria dir on està Obi-Wan o què està fent. Així que encara que estigués preparat per ignorar al Mestre Windu i anar a buscar-lo, no sabria per on començar.

I per això estava tan preocupat.

–No crec que vulgui que vagin a buscar-li, Mestre. I tu?

–Potser no –va admetre Ànakin amb un feble somriure–, però Obi-Wan no sempre sap què és millor per a ell.

Ahsoka va notar com se li obria la boca.

–I tu sí?

–Sí –va dir simplement i després es va dirigir cap a la porta–. Anem, cal portar el grup de batalla a Allanteen VI. Després, tu i jo podrem entrenar una mica amb el Capità Rex.

Genial. Em pregunto si Rex podrà ensenyar-me algun truc que pugui ajudar-me a mantenir-te controlat.

Desconcertada i resignada, va sortir amb ell de la sala.

***

Van abandonar la nau estavellada tan aviat com va despuntar el dia. L'aire del matí de Zigoola era fred i sec. El cel estava encapotat i corria una lleu brisa. Bail va improvisar una motxilla i la va adaptar perquè no li molestés contra els omòplats, intentant ignorar el dolor de la seva espatlla ferida i masegada.

Mentre Obi-Wan caminava per l’erm altiplà, Bail l'observava i pensava. Hi haurà dormit? Sospitava que no. Els seus ulls denotaven cansament i aquell matí deien que havia passat una nit agitada. Durant els preparatius per a la seva partida, només havien intercanviat unes quantes paraules.

És millor que digui alguna cosa que fingeixi que tot va bé? Si fingeixo que tot va bé, i després passa alguna cosa, com sabré què fer? Com li ajudaré?

Obi-Wan va sospirar.

–Estic bé, Bail. No tens de què preocupar-te.

Què inquietant resultava que algú llegís la pròpia ment amb tanta precisió.

–Potser ara estiguis bé –va contestar–, però i si això canvia?

–Faig el que puc perquè això no succeeixi.

Fa el que pot? Què significava això? Més secrets de l'inquietant món Jedi, probablement.

–Encara sents als Sith?

–Sí –va dir Obi-Wan després d'un moment–. Sí, els percebo.

–I?

Obi-Wan va canviar la posició de la seva rústica motxilla improvisada.

–I què?

–Això vol dir que t'estan atacant? Ara mateix? Mentre caminem?

–Sí, Bail –va dir Obi-Wan i la seva veu va sonar tensa–. Però tu no t'has de preocupar. Ho tinc controlat.

Bail va baixar el ritme. Es va parar. Obi-Wan va donar tres passes més i després també es va aturar. Es va girar lentament mostrant la pal·lidesa d'un rostre marcat per la tensió.

–Què?

Bail va fer una ganyota.

–Vull ajudar-te. Com puc fer-ho?

–Pots callar –va dir Obi-Wan–. Parlar és una distracció i els Sith...

–Què passa amb ells? –va dir en adonar-se que el Jedi no concloïa la frase–. Obi-Wan, què estan fent?

–Intenten trobar un camí –va dir Obi-Wan–. El millor per a nosaltres seria que fracassessin.

Bé, si. Això era obvi.

–Segueixen... Jugant amb la teva ment? Fent-te recordar coses?

–Això moment no.

–Però ho van fer? Ahir a la nit?

Obi-Wan va mirar al lluny i després va assentir.

–Sí.

Volia preguntar-li: «Quin tipus de coses?». Volia saber amb exactitud a què s'enfrontava el Jedi perquè estaven en aquell embolic junts, ho volgués Obi-Wan o no.

Però no m'ho dirà, ho sé. Em dirà que li distrec. Dirà que no és de la meva incumbència. Dirà que no em preocupi. Que ell és un Jedi i que pot arreglar-se-les.

Bail es va mossegar el llavi amb frustració.

–Fins a quin punt empitjorarà això, Obi-Wan? Sincerament.

–Sincerament? –Obi-Wan va arronsar les espatlles–. Sincerament, Senador, no tinc ni idea. Però crec que segurament les coses empitjoraran abans que millorin.

Meravellós.

–Potser sigui un error. Potser hauries de quedar-te aquí, amb la nau, i deixar-me a mi investigar el temple.

–Molt amable, però em temo que no és pràctic –va replicar Obi-Wan–. Encara que arribessis fins allà sa i estalvi, no sabries què hi ha dins. No tindries cap manera d'identificar els artefactes. Si és que n'hi ha. No, seguirem amb el pla.

Va assentir.

–Molt bé, però has de dir-me què està passant, Obi-Wan. No em deixis de costat. No em tractis com un idiota. I si necessites ajuda, has de demanar-la. D'acord?

Petits dimonis de pols ballaven pel paisatge arrossegats per la brisa. Obi-Wan els va mirar amb cara inexpressiva. Al final va sospirar.

–D'acord –va dir i la seva veu va sonar profundament infeliç–. Ara, si us plau, Bail, no parlis més. Necessito concentrar-me.

Van seguir caminant en silenci mentre el matí de Zigoola s'obria pas al seu voltant.

Gairebé dues hores més tard, mentre marxaven a bon ritme pel vast i irregular altiplà, Obi-Wan es va parar de cop i volta. Es va quedar totalment quiet, amb expressió suspesa, com algú que intenta recordar un nom o alguna dada esmunyedissa. I llavors, sense previ avís, la seva cara es va torçar i va caure de genolls. Va començar a esgarrapar el seu propi cos amb els ulls terroritzats i oberts com plats.

Bail va sentir que l'aire li escanyava la gola. Sabia el que era. Els Sith havien trencat les defenses del seu enemic i ara Obi-Wan tornava a ser presa dels escarabats de foc de Taanab.

És massa perquè ho controli. Què faig? Què faig?

Havia de parar allò d'alguna forma, no podia permetre que el seguissin atacant.

Igual que l'última vegada, Obi-Wan corria greu perill de fer-se molt de mal a si mateix. Es va desembarassar de la motxilla i la va deixar caure a terra. Es va ajupir davant del Jedi i el va agafar pels braços.

–Obi-Wan! Desperta!

Però en lloc de despertar, Obi-Wan va atacar. Aquella vegada no amb la Força, sinó amb els punys tancats i la força de la desesperació. No era un home particularment alt, i la seva constitució era prima, no massa musculosa, però donava cops ràpids i potents.

La ràfega de cops de puny va impactar a la cara i el ventre d’en Bail. Els impactes li van obrir la crosta del llavi i li van treure tot l'aire dels pulmons. Donant tombs i panteixant, es va desplomar a terra travessat pel dolor. A la boca tenia gust de sang. El cel brillant li donava voltes de forma incontrolable. Va pensar: Potser no fos tan bona idea, Organa.

Amb la vista borrosa, va obligar al dolor emergent a remetre. Va intentar seure, però no ho va aconseguir. Va tornar a intentar-ho i ho va aconseguir.

–Idiota! –va cridar Obi-Wan, apropant-se–. En què estaves pensant? No saps que podria haver-te matat?

Bail va aclucar els ulls per mirar-lo.

–Ah. Així que ha funcionat. De res, per cert.

Escopint una diatriba en toydarià, Obi-Wan es va treure la motxilla i es va posar a furgar entre les ampolles d'aigua i les safates de menjar.

–Puc curar-te –va dir, traient el medkit de primers auxilis de la nau–. La meva capacitat de control està en perill. Hauràs de manegar-te-les amb això.

–Bé –va dir, agafant el kit, però Obi-Wan el va apartar del seu abast. Darrere de l'enuig hi havia por.

–Ja ho faig jo –li va etzibar el Jedi–. Seu i estigues quiet i callat.

Les habilitats mèdiques d'Obi-Wan, eren bruscament eficients. Quan va acabar va tancar el kit de primers auxilis, va tornar a guardar-lo en la motxilla i va aixecar la vista.

–Bail, no tornis a fer això mai més.

–Hauries de tenir més fe en tu mateix, Obi-Wan –va dir tranquil·lament–. No he pensat ni per un segon que em mataries.

–Llavors ets idiota –va dir Obi-Wan, asseient-se sobre els talons–. Perquè ja ho vaig intentar una vegada.

És cert. Però si volien sobreviure a aquell desastre, no es podien permetre perdre’s en la desconfiança.

–Puc suportar unes quantes contusions, Obi-Wan, si això vol dir que no hagis de reviure el que et va passar a Taanab o qualsevol d'aquestes coses amb les que t’assetgen els Sith.

Obi-Wan es va posar dempeus. Es fregà la barba clarament frustrat.

–Més heroisme inadequat? Estalvia-t’ho, Senador i fes el que et demano. La propera vegada que perdi terreny davant dels Sith. Estigues allunyat. Deixa que l'atac segueixi el seu curs.

–Vols dir que permeti que et facis mal? –va replicar redreçant-se–. Em sembla que no, Mestre Kenobi. A no ser que l'instint de supervivència entri en joc. No me n'aniré d'aquí si no és amb tu sencer.

–I jo no me n'aniré si no és amb tu viu!

Taules.

Es van mirar mentre els diables de pols ballaven. Llavors l'expressió iracunda d'Obi-Wan es va esvair... i un cop més va tornar a descobrir-se la seva vulnerabilitat.

–Si us plau, Bail –va dir–. No facis que hagi de preocupar-me per tu. Si ho fas, em debilitaràs. I això ja és bastant difícil.

Bail va creuar els braços i va mirar a terra. No era just, ell volia lluitar. No volia cedir als seus arguments. Però havia estat derrotat i ho sabia. La seva molesta resistència havia estat netament minada per la súplica simple i sincera d'Obi-Wan.

Va aixecar la mirada.

–Llavors, què se suposa que he de fer? Seure de braços creuats? Independentment del que passi? Sense importar el que facin els Sith? Sense que m’importi el que facis tu?

–Això és.

–I després què...? Recullo els trossos al final?

Els ulls d'Obi-Wan van relaxar una mica la tensió.

–Si no és molta molèstia, si.

Desencreuà els braços, va ficar les mans a les butxaques i va mirar l'altiplà que els envoltava i els diables de pols i, finalment, la llunyana primera línia d'arbres. Tres dies així? Tres dies o fins i tot més? Hauria d'haver quedar-me a casa, al llit.

–Bail –va dir–. Dius que he de demanar-te ajuda si la necessito. Bé, doncs te l’estic demanant. Així és com pots ajudar-me.

Kriff, les partides de sàbacc no li havien enganyat. Aquell home sabia perfectament com jugar brut.

–Molt bé –va dir a contracor–. Farem les coses a la teva manera. Per ara. Però aquesta discussió encara no ha acabat. Només se suspèn. Si se te’n va de les mans, Obi-Wan, si realment sembla que estàs posant la teva vida en perill, llavors caldrà reconsiderar-ho. Buscarem una forma diferent de fer les coses, d'acord?

Obi-Wan va recollir la seva motxilla improvisada i va arronsar les espatlles.

–Ja veurem.

Bail el va mirar estupefacte. Kriff, kríffid Kenobi era la persona més molesta, la més exasperant, la més impossible...

–Vinga, Senador –va dir el Jedi posant-se en marxa–. Com va dir algú recentment, «estem malgastant el temps».

I allò va fer que s'afanyés a preparar la seva motxilla, maleint la seva espatlla adolorida, maleint a Kenobi i als Sith i la galàxia sencera. Maleïa al seu destí, per haver-lo ficat en aquell compromís. Amb la motxilla llesta va córrer per atrapar-lo.

Breha, quina història t’haig d’explicar quan arribi a casa.

Perquè estava tornant a casa. Els Sith no anaven a guanyar aquella vegada. No guanyarien... No guanyarien... Estava més que clar que no guanyarien.

En el Temple, a un jove Jedi se li ensenyen moltes coses. La primera d'elles és: «La por condueix a la ira. La ira condueix a l'odi. L'odi condueix al sofriment. Compte amb el Costat Fosc, Jedi».

I la segona lliçó resa: «El domini d'un mateix és l'únic domini que importa».

Obi-Wan tenia molta por que el seu domini sobre si mateix fracassés.

El món exterior, el món que estava més enllà del seu món interior, implicava caminar sota un sol hostil sobre la pell d'un planeta que intentava matar-lo, cap al bastió d'un enemic obstinat a destruir-lo. Implicava a un bon home, Bail Organa, que no hauria d'estar al seu costat. Implicava menjar insuficient, somni fracturat i una lletania de sofriments físics que convertien el món en una prova.

Però els malestars d'aquell món no eren sinó un eco. La realitat s'amagava darrere dels seus ulls, en el regne espiritual... on se sentia com una espelma encesa a la mercè d'un huracà.

Des de la nit anterior, el vent del Costat Fosc havia bufat contra ell sense treva, apallissant-lo amb els seus records més cruels. Intentant estripar el seu esperit de lluita. Els escarabats de foc... Tayvor Mandirly... la mort d’en Qui-Gon... i Geonosis. Una processó impia de temors, mort i pèrdues, amb prou feines temps suficient per recuperar-se degudament entre cada assalt. Per agafar aire. Per reforçar les seves defenses i preparar-se per al següent atac.

Es va entotsolar, es va tancar en si mateix, es va aïllar brutalment del Costat Lluminós de la Força i va alimentar la seva flama. Es va centrar en les lliçons de tots els Jedi que li havien ensenyat: Yoda i Mace Windu i, sobretot, Qui-Gon Jinn. Ànakin també li havia ensenyat coses i es va recolzar en aquella insòlita força. Hi havia après dels Sith a Theed i de Dooku en la seva cova. Aquelles lliçons eren les més amargues, però no serien en va.

Es va imaginar a si mateix com una espelma. Es va veure darrere d'una paret, que havia aixecat ell mateix maó a maó i que, maó a maó, va ser destruïda. Cada mort era un cop de martell. Cada pèrdua, un cisell. Els Sith eren adversaris astuts i sabien on i quan atacar. Se sentien atrets pels punts febles, els antics dolors, les ferides sense tancar. Va construir una barricada contra ells. Es van riure i la van derrocar.

I mentre reien li xiuxiuejaven a l'orella com una amant: Mor, Jedi. Mor, Jedi. Mor, Jedi. Mor.

Era poc conscient de la preocupació d’en Bail Organa. Podia sentir-lo com una mà càlida sobre la seva espatlla. Però fins i tot quan treia forces d'allò, el sentia com una càrrega. Sentia el pes aclaparador d'aquell home a qui havia de protegir... o fracassaria.

L’hauria d’haver deixat a la nau. No hauria d’haver-lo portat amb mi. Hauria d’haver trobat la manera de mantenir-lo allunyat d'això. Aconseguiré que el matin.

D’una forma estranya, Bail li recordava a Padmé: audaç, desimbolt i obstinadament valent. Desitjós d'arriscar la seva pròpia vida sense pensar-s’ho dues vegades per un altre, per una causa, per lluitar per la justícia. Si els Sith anaven a ser derrotats, seria gràcies tant a persones com Bail i Padmé com als Jedi.

Per tant no pot morir aquí, a Zigoola. La República el necessita. He de protegir-lo, costi el que costi.

En el món més enllà del seu esperit, passava un temps preciós. I en aquell lloc, el temps, igual que els Sith, no era el seu aliat. Cada pas vacil·lant l’acostava a l'huracà d'ull fred. L’acostava al temple dels Sith, el cor d'allò que anhelava la seva mort. Va témer apagar-se per quan hi arribessin. Esgotar-se. Res més que un record. La ferida oberta d'algú més.

Però la por condueix a la ira, i la ira condueix a l'odi, i l'odi condueix al sofriment. El que significa que el Costat Fosc sempre guanya. Així que va atresorar la seva flama. Va construir el seu mur maó a maó. Perquè l'alternativa era la rendició.

I ningú li havia ensenyat això.

Següent