Punt de Ruptura (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

DELICTES CAPITALS

Va tenir temps de sobres per familiaritzar-se amb la sala d'interrogatoris.

Quatre metres per tres. Blocs de durciment clapejats de grava amb facetes que brillaven com la mica. En algun moment havien pintat la paret des de l'altura de la cintura fins al sostre amb el color del marfil vell. El sòl i la part inferior de la paret solien ser del verd del quelpo-errant. El que quedava de les dues capes de pintura s’espellofava en pegats rivetejats d'humitat.

La cadira de contenció que li subjectava estava en millor estat. Les abraçadores dels canells eren freds i sòlids, i no tenien punts febles que pogués tocar; les dels peus s'enfonsaven en el cuir de les seves botes. La placa del pit amb prou feines li deixava respirar.

No hi havia finestres. Una tira lluminosa projectava un groc suau en la unió de sostre i paret. L'altra estava apagada.

Tenia la porta darrere. Retorçar-se per mirar-la li feia mal massa. La taula de duracer del centre de la cambra estava oscada i esquitxada d'òxid. Li va semblar òxid. Esperava que ho fos. A l'altre extrem hi havia una cadira de fusta i de suport nu.

Tenia l'armilla i la camisa esquinçades a l'altura de l'espatlla, allà on l'havia encertat el primer tret. La pell de sota estava socarrimada, inflada i amb una ferida negra. La pistola làser estava graduada en atordir i amb prou feines li havia traspassat la pell, però la força de l’impacte de vapor el va colpejar com un mall. L’havia aixecat i fet girar en rodó. El batec que sentia al crani implicava que almenys un tret li havia encertat en el costat del cap. No ho recordava.

No recordava res entre aquest primer tret i despertar a la cadira de contenció.

Va esperar.

Va esperar molt de temps.

Tenia set. La incòmoda pressió de la bufeta va fer, d'alguna manera, que el cap li fes encara més mal.

Estudiar la sala i fer recompte de les seves ferides només li va ocupar una part del seu temps. La major part la va dedicar a rememorar la mort de Flor.

Sabia que era morta. Havia d’estar-ho. No va poder viure més d'un o dos minuts després que la milícia l’enderroqués; sense la Força per pinçar-li l'artèria braquial, va haver de dessagnar-se en segons. Va haver de jeure en aquesta bruta vorera, mirant les estrelles apagades per les llums de la ciutat, mentre els últims retalls de la seva consciència s'enfosquien, s'esvaïen i al final desapareixien.

Va sentir una vegada i una altra el soroll humit i clapotejant. Una vegada i una altra va carregar amb ella per posar-la a cobert. I li va detenir l'hemorràgia. I intentà parlar amb ella. I va ser tirotejat per homes que va creure acudien en la seva ajuda.

La mort de la dona s'havia acomodat a l'interior d’en Mace, sota les costelles. Li corcava com una petita ferida infectada que durant les hores passades en aquesta sala va créixer fins a convertir-se en un abscés palpitant. Dolor, nàusees i suors. Calfreds.

Una febre mental.

No perquè fos responsable de la seva mort. El que li consumia era que no ho era.

No s'havia imaginat que pogués creuar-se en el camí d'un tret làser. La Força no li havia proporcionat ni el menor indici d'un indici. No hi va haver ni rastre d'un mal pressentiment, o més aviat cap insinuació que els mals pressentiments que sentia anessin a convertir-se en alguna cosa molt, molt pitjor.

No hi havia sentit res. Res en absolut. Això era el que li regirava.

Què li passa a un Jedi quan ja no pot seguir confiant en la Força?

Era això el que havia afectat a la Depa?

S’ho va treure del cap. Va concentrar l'atenció en el seu camp visual, dedicant-se a catalogar fins al menor detall la seva presó. Fins que va poder veure per si mateix -es va dir amb fermesa- que devia a Depa la presumpció d'innocència. Aquests dubtes eren indignes d'ella. I d'ell. Però no deixaven de ressorgir, per molt que mirés a la pintura de la paret corcada per la humitat.

"... Sé que creus que m'he tornat boja. No és així. El que m'ha passat és molt pitjor."

"... M'he tornat corda..."

La coneixia. La coneixia. Fins a la medul·la dels ossos. Fins el més íntim del seu cor. Els seus somnis més estimats i les seves esperances més febles i nebuloses. No podia estar implicada en la massacre de civils. De nens.

"... No hi ha res més perillós que un Jedi que ha trobat el seny..."

No podia.

Però a mesura que els segons es convertien en plores, la certesa que sentia en la seva ment es va tornar primer buida, i després desesperada. Com si intentés convèncer-se a si mateix d'una cosa que sabia que no era cert.

Va sentir que s'obria la porta que tenia al darrere. Una brisa humida li va llepar el clatell. Unes petjades van entrar i es van desviar a un costat. Mace es va retorçar per mirar. Pertanyien a un home humà petit, còmodament grassonet, que portava un vestit de la milícia improbablement ben planxat, tenint en compte la calor i la humitat. L'home portava un estoig de tancament a pressió folrat de pell morena d'animal. Es va apartar dels ulls un floc de pèl humit del color de l'alumini i li va dirigir un somriure agradable.

–No, si us plau –va dir, fent un gest cap a la porta–. Sigui lliure de fer una ullada.

Mace es va retorçar més i va poder veure el passadís situat darrere de la seva cadira de contenció. En l'extrem més allunyat hi havia una parella de milicians apuntant-li tranquil·lament a la cara amb rifles làser.

Mace va arrufar les celles. Era una postura inusual per uns guàrdies.

–Està prou ​​clar? –l'home es va moure al voltant d’en Mace i, sense creuar-se mai amb la línia de foc, va arribar a la taula i va obrir l'estoig de pell d’animal–. M'han dit que té una commoció. Procurem que no sigui fatal, li sembla?

La Força li va mostrar una dotzena de llocs d'aquest cos tou on un únic cop podia mutilar-lo o matar-lo. Aquest home no era cap guerrer, però brollava d'ell energia en teranyines que es propagaven en totes direccions: era un home important. Mace no va trobar cap amenaça directa en ell; només un alegre pragmatisme.

–No està xerraire? No el culpo. Bé. Em dic Geptun. Sóc el cap de seguretat del districte de la capital. Els meus amics em diuen Lorz. Vostè pot dir-me coronel Geptun. –Esperà, mantenint encara aquest somriure agradablement indiferent. Al cap d'uns segons va llançar un sospir–. Bé. Sabem qui sóc. I sabem qui no és vostè.

Va obrir la identificació d’en Mace.

–No és vostè Kinsal Trappano. I vaig a aventurar que tampoc és corellià. Molt interessant aquest historial que no te. Contrabandista. Pirata. Artiller. Etcètera i tota la resta.

Va seure a la cadira de fusta, va entrecreuar els dits i va posar les mans al ventre. Va observar a Mace amb aquest somriure agradable. En silenci. Esperant que ell digués alguna cosa.

Mace podia haver-li fet esperar durant dies. Cap humà sense entrenament Jedi comprèn de veritat el que és la paciència. Però Depa estava allà fora. En algun lloc. Fent alguna cosa. Com més trigués a arribar fins a ella, més coses podria fer. Va decidir parlar.

Serà una petita victòria per a ell, va pensar. Jo no perdo res.

–De què se m'acusa?

–Això depèn. Què ha fet?

–Formalment.

Geptun va arronsar les espatlles.

–Encara no s'ha fet cap informe.

–Llavors per què se’m reté?

–L’estem interrogant.

Mace va arquejar una cella.

–Oh, sí. L’estem interrogant –Geptun li va picar l'ullet–. Del tot. Sóc un interrogador increïble.

–Encara no m'ha fet cap pregunta.

Geptun va somriure com un felí de les lianes endormiscat.

–Les preguntes no són eficients. I si és el cas, inútils.

–Sí que deu ser bo –va dir Mace–, per endevinar això sense fer-ne cap.

A manera de rèplica, Geptun va buscar a l'estoig de pell d'animal i va treure el sabre làser d’en Mace.

Li havien tret la carcassa de barra lluminosa. Els rastres d’adhesiu eren negres contra el metall. Ell helo va subjectar a la mà, somrient.

–I probablement la tortura també sigui una pèrdua de temps, no?

Va dipositar el sabre làser a la taula i el va fer girar com una ampolla. Mace va poder sentir el seu gir en la Força, va sentir amb exactitud com tocar-lo amb la ment, aixecar-lo i encendre'l perquè descrivís un cercle llampegant fins al coronel Geptun, per matar-lo o fer d’ell el seu ostatge, o perquè tallés els lligams que el subjectaven a la cadira...

El va deixar girar.

Ara cobraven sentit els dos tiradors apostats al final del passadís.

El gir del sabre làser es va fer inestable, es va alentir i va acabar parant-se amb l'emissor apuntant-li a l'estèrnum.

–Crec que això vol dir que sí –va dir Geptun.

Un bon truc. Mace va tornar a examinar-lo. El coronel va suportar indolent el seu escrutini.

–Geptun –va dir Mace–, podria ser un nom korun.

–I la veritat és que ho és –va admetre alegre el coronel–. El meu avi patern va deixar la jungla fa setanta i tants anys. Això és una cosa que, ah, no acostumo a esmentar. Entén? No en una societat educada.

–Encara tenen alguna cosa així aquí? Una societat educada?

Geptun va arronsar les espatlles.

–El meu nom només és un desavantatge mínim. Potser aquest poc de sang korun sigui el que em torna massa orgullós per canviar-lo.

Mace va assentir, més per a si mateix que per a l'altre. Si l'home tenia prou toc amb la Força com per controlar el gir del sabre làser, tindria també per ocultar les seves intencions. Mace va canviar la valoració de perill que tenia d'ell de "baix" a "desconegut".

–Què vol de mi?

–Bo. Aquesta és la qüestió, oi? Hi ha diverses coses que vostè podria fer per mi. Es podria dir que vostè pot accelerar de forma substancial la meva carrera. Un Jedi? Fins i tot el més simple dels soldats rasos Jedi podria ser valuós, tractant amb les persones adequades. Però, vaja, he capturat a un oficial enemic, no? La Confederació podria recompensar-me esplèndidament per vostè. De fet, sé que ho faria. I pot ser que fins i tot em donés una medalla. –Inclinà el cap en una divertida mirada de biaix–. No sembla preocupat per aquesta possibilitat.

Geptun no seria allà si planegés lliurar-lo als separatistes. Mace va esperar. En silenci.

–Ah, és veritat –va sospirar el coronel un moment després–. No sóc un polític. I hi ha alguna cosa més que vostè pot fer per mi.

Mace va seguir esperant.

–Bo. Jo això ho veig així. Tinc aquí un Jedi. Possiblement un Jedi important, atès que li vam agafar al costat del cadàver de la Cap de la cèl·lula local del Servei d'Intel·ligència de la República. –Va tornar a parpellejar en direcció a Mace–. Oh, sí, Phloremirlla i jo érem vells amics. Des de feia massa temps com per deixar que ens distanciessin les diferències polítiques.

–Estic segur que se sentirà commoguda pel seu evident dolor.

Geptun va encaixar això sense parpellejar. Ni tan sols li tremolà el somriure.

–Va ser tràgic. Que et mati un tret làser perdut després de viure tants anys i en tants llocs perillosos. Danys col·laterals. Només va ser un transeünt. Però poc innocent, oi?

Era molt possible, va reflexionar Mace, que aquest home pogués arribar a desagradar-li profundament.

–Encara seguiria viva si els seus homes no m'haguessin disparat.

Ell va riure.

–Si els meus homes no li haguessin disparat, aquesta nit no tindria el plaer de la seva companyia.

–I ha valgut aquest plaer la vida de la seva amiga?

–Això encara està per veure.

Les seves mirades es van creuar durant tot un segon. Mace havia vist llangardaixos amb ulls més expressius. Llangardaixos depredadors.

Va tornar a canviar el seu càlcul del perill que representava. A l'alça.

Geptun va desplaçar el seu pes a la cadira com un home que es posa còmode després d'un bon àpat.

–Bo, tornant a aquest Jedi en qüestió, crec que també és força capaç. Potser fins i tot directament perillós. Coincideix amb la descripció d'algú que va trencar diversos ossos pertanyents a un parell dels meus millors homes.

–Aquells eren els millors? Em sap greu.

–Jo també, Jedi Mestre. Jo també. Bé. M'ha donat per preguntar-me quina mena de negocis podria portar a un Jedi important i perillós com vostè al petit món oblidat de Haruun Kal. Difícilment hi haurà vingut fins a tan lluny per cometre una infracció lleu contra uns oficials de pau. M'ha donat per preguntar-me si els seus negocis no tindran res a veure amb un altre Jedi. Un que sembla rondar per la Terres Altes, fent tot tipus de coses impròpies d'un Jedi. Com assassinar civils. No tindran el seus negocis alguna cosa a veure amb ell?

–I si és així?

Geptun va inclinar la cadira cap enrere i va mirar a Mace sobre la corba de les seves galtes grassonetes.

–Portem cert temps perseguint aquest Jedi. Fins i tot he ofert una recompensa. Una gran recompensa. Potser si algú anés a, mmm..., ocupar-se... del meu actual problema Jedi, jo em sentiria llavors plenament compensat. O potser no trobés a faltar la recompensa de la qual parlàvem abans.

–Ja veig.

–Potser si. I potser no. El que passa és que no aconsegueixo decidir-me.

Mace va esperar.

Geptun va sospirar irritat i va tornar a posar la cadira a terra.

–No ets algú amb el que resulti fàcil mantenir una conversa.

Això no requeria una resposta, així que Mace no va respondre.

–Ho veus? És just el que volia dir. Bo, suposo que només necessito la manera d'obtenir certa pau mental, entens? Jo aquí estic dins d'una bombolla; puc fer qualsevol de les dues coses. M'agradaria aconseguir aquesta recompensa. Sí, sí que m'agradaria. Però, posats a triar, preferiria tenir resolt el meu problema del Jedi muntanyenc, encara que segueixo sense estar molt segur que aquesta sigui li millor decisió. Per al meu futur. Estic dubitatiu. Se n’adona? M'inclino a un costat i a un altre. Necessito una mica de seguretat. Entén el que vull dir?

Mace va comprendre per fi del que estaven parlant.

–Quanta seguretat necessita?

Els ulls d’en Geptun van brillar de la mateixa forma plana que les facetes de grava de les parets.

–Deu mil.

–Li donaré quatre.

Geptun el va mirar amb desdeny. Mace li va tornar la mirada. El rostre del Jedi semblava tallat en pedra.

–Puc mantenir-lo aquí molt temps...

–Tres mil cinc-cents –va replicar Mace.

–M’insulta. És que no sóc digne d'un regateig?

–Estem regatejant. Tres mil dos-cents cinquanta.

–Això em fereix, Jedi Mestre...

–Voldrà dir Mestre Jedi –va dir Mace–. Tres mil.

L'expressió d’en Geptun es va enfosquir, però després de perdre un instant intentant igualar la mirada inflexible de Mace Windu –intent condemnat al fracàs–, va negar amb el cap i va tornar a encongir-se d'espatlles.

–Tres mil. Suposo que un ha de fer concessions –sospirà–. Després de tot, estem en temps de guerra.

***

El van deixar anar a l'alba.

Mace va baixar els gastats esglaons de pedra de la porta principal del Ministeri de Justícia. Els cirrus de núvols que hi havia sobre Les Espatlles de l'Avi sagnaven amb el matí. Les perxes lluminoses havien empal·lidit. El carrer de sota seguia tan incansablement atapeït com sempre.

Portava la motxilla a l'espatlla i la pistola làser subjectada a la cuixa. El sabre làser anava en una butxaca interior de l'armilla, ocult sota el braç esquerre.

Es va barrejar amb la multitud i es va deixar portar pel corrent.

Incomptables rostres van passar pel seu costat i van trobar la seva mirada amb o sense apatia. Els carros rodaven sorollosos. La música lliscava des dels llindars oberts o gotejava d'equips personals. De tant en tant, l'enorme estrèpit d'un rondaire de vapor obligava a la multitud a fer-se a un costat o un altre. En aquestes ocasions, el tacte de la carn desconeguda li produïa un formigueig sota la pell. Sentia la pudor de suor humana barrejada amb orina de yuzzem, i la pesta de mesc dels togorians. Va olorar la punxada inconfusible de les glàndules de l'espatlla d'un t'landa Til, i el fum de la fulla de portaak rostint-se sobre un foc de Lamma, i, de forma casual, no va poder evitar meravellar-se de com d’aliè que li resultava tot. Per descomptat, allà l'únic alienígena era Mace.

No se li ocorria què fer a continuació.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

Ja hauria d'estar fent alguna cosa per trobar la Depa. Podria haver-me dirigit als Banys de l’Altiplà Verd per intentar establir nous contactes amb els agents del Servei d'Intel·ligència de la República que quedessin al planeta. Podria haver contractat la meva pròpia expedició, tot i que el suborn a Geptun va buidar el compte de crèdits a nom de "Kinsal Trappano". Un compte que mai té més enllà d'uns pocs milers, i que està controlada pel Consell Jedi, que li afegeix nous fons a mesura que cal. No hauria d'haver resultat difícil aconseguir un rondaire de vapor, i els carrers estaven plens d'individus d'aspecte perillós que esclaten disposats a ser contractats. Podria haver fet moltes coses.

En comptes d'això, em vaig deixar portar pel corrent de la multitud.

Vaig descobrir que tenia por. Por de cometre un altre error.

És una sensació que no em resulta familiar. Fins a Geonosis, no m'havia adonat que pogués ser possible una cosa així.

En el Temple s'ensenya que l'únic error veritable que pot cometre un Jedi és no confiar en la Força. Els Jedi no “qüestionen les coses” o “pensen un pla”. Aquests actes són contraris al que significa ser un Jedi. Deixem que la Força flueixi a través nostre i ens deixem portar pels corrents de pau i justícia. La major part de l'entrenament Jedi consisteix a aprendre a confiar en el nostre instint, en les nostres sensacions, en comptes del nostre intel·lecte. Un Jedi ha d'aprendre a de desfer-se de pensar sobre una situació, de rectificar les accions, de convertir-se en un recipient que la força pugui omplir amb saviesa i acció. Sentim la veritat quan deixem d'analitzar-la. La Força actua a través nostre quan rebutgem tot esforç. Un Jedi no decideix. Un Jedi confia.

Dient-ho d'una altra manera, no estem entrenats per pensar. Se'ns entrena per saber.

Però a Geonosis, a tots ens va fallar aquest saber.

Haruun Kal ja m'havia ensenyat que la tragèdia de l'error de judici que va tenir lloc a Geonosis no havia estat un fet aïllat. Que podia tornar a passar.

Que passaria una altra vegada.

No sé com impedir-ho.

Haver vingut jo sol tenia sentit..., però d'una manera intel·lectual; i l'intel·lecte és enganyós. Vaig sentir que el correcte era venir a per la Depa jo sol..., però ja no puc seguir confiant en les meves sensacions. L'ombra que envaeix la Força torna els nostres instints contra nosaltres.

No sé el que he de fer, i no sé com decidir què fer.

***

Però hi ha instints que tenen poc a veure amb l'entrenament Jedi. Va ser un d'ells el que va seguir Mace quan va sentir un copet de ei-col·lega a l'espatlla i va mirar al seu voltant, sense trobar a ningú.

El copet li havia arribat a través de la Força.

Va examinar el mar de rostres, caps i fum de rondaire de vapor. Banderins de cafeteries gotejaven immòbils en l'aire humit. A la calçada hi havia un carro tirat per un herbós esgotat i amb taques de tinya. El conductor agitava un electropinxo cridant: "Dos crèdits, a qualsevol part de la ciutat. Dos crèdits!" Un yuzzem d'ulls ennuvolats per l'alcohol bordava a prop seu. Portava l'arnès d'un dels taxicarros de dues rodes, i es va girar per aixecar a un humà del seient, sostenint-lo a la part alta amb una enorme mà mentre li ensenyava les urpes sinistrament en forma de garfi de l'altra. El lladruc es traduïa com: "No tens diners? Cap problema. Tinc gana".

Un altre copet...

Aquesta vegada, Mace el va localitzar. La multitud va formar una d'aquestes oscil·lants obertures que li van permetre veure’l a cent metres de distància. Era un esvelt korun amb la meitat d'anys o menys que Mace i de pell més fosca. Portava la cenyida túnica i els pantalons marrons d'un ghôshin de la selva. Mace va captar una fugaç resplendor de dents blanques i una insinuació de resplendents ulls blaus, i el jove korun es va girar per allunyar-se pel carrer.

Aquests ulls brillants... No els havia vist abans? Pot ser que la nit anterior, al carrer, durant el tiroteig...

Mace va anar darrere d'ell.

Necessitava una direcció. Aquesta semblava prometedora.

***

Era evident que el jove korun volia que el seguís; cada vegada que la multitud es tancava entre ells, i Mace el perdia, un altre copet de la Força conduïa la seva mirada.

Les multituds tenen el seu propi ritme. Com més de pressa intentava moure’s, més resistència trobava en colzes, espatlles, malucs i fins i tot una o dues antiquades armes rectes que li apuntaven al pit acompanyades d'opinions poc amistoses sobre els seus modals en caminar i d’ofertes per suplir aquesta llacuna concreta de la seva educació. A això responia amb un senzill "no vols barallar-te amb mi". Mai es molestava a recalcar això amb la Força; n'hi havia prou amb la mirada dels seus ulls.

Un jove nerviós no va dir res i va decidir comunicar-se mitjançant un sobtat cop per la part alta, en direcció al nas d’en Mace. Aquest va inclinar el cap amb gravetat, cortès, com realitzant una reverència, i el puny del jove es va trencar contra l'os frontal del crani afaitat d’en Mace. Per un moment va considerar la possibilitat de transmetre al nerviós jove algun consell amistós sobre les virtuts de la paciència, la no-violència i la conducta civilitzada, o almenys una crítica mesurada sobre el matusser cop de puny; però el sofriment que es va pintar a la seva cara quan es va agenollar, bressolant els artells trencats, li va recordar una de les màximes de Yoda: "Les millors lliçons sense paraules s'ensenyen". Així que Mace es va limitar a encongir-se, a manera de disculpa, i va continuar caminant.

La pressió de la multitud va fer que la seva persecució s'enfrontés a la llei del mínim guany. No podia acostar-se més al jove korun sense cridar encara més l'atenció, i possiblement sense ferir a certa quantitat de persones escassament educades. A vegades li semblava detectar un indici de somriure en el korun, quan aquest descuidava una mirada cap enrere, però estava massa lluny per interpretar-la. Era un somriure d'ànim? Amistós? Només educat? Maliciós?

Depredador?

El korun va girar per un carrer més fosc i estret, encara enfosquit pels sediments de la nit. Allà, la multitud va deixar pas a una parella de yarkores que, perillosament prop d'un bassal de vòmit, dormia braç a braç pels estralls comesos la nit anterior; i a tres o quatre envellides dones balawai que s'havien aventurat a escombrar les lloses situades davant els respectius portals dels seus edificis. El seu ritu matutí de queixes mútues es va interrompre en apropar-se Mace. Es van aferrar possessives a les escombres, es van ajustar els mocadors que subjectaven el trist pèl que pogués quedar-los i li van observar en silenci.

Una d'elles va escopir als seus peus quan va passar.

En comptes de respondre, es va aturar. Ara que estava lluny dels carrers principals i del constant murmuri de veus, peus i rodes, podia sentir un nou so en el matí, feble però clar: un brunzit delicat i agut que bategava de forma irregular, oscil·lant com un bot en un mar en calma.

Un motor de repulsors. Potser més d'un.

El ressò al carrer folrat d'edificis feia que el so sorgís de tot arreu. Però no es feia més fort. I quan Somriures, situat carrer amunt, li va donar un altre copet amb la Força, que es va desplaçar cap a ell, el so tampoc es va fer més feble.

Està a l'altra banda dels edificis que m'envolten, va pensar. Seguint-me.

Podien ser barredores. O motojets. No era un lliscant, els repulsors d'un lliscant brunzeixen amb una única nota. No bateguen en oscil·lar el vehicle.

Això començava a aclarir-se.

Va seguir a Somriures per un laberint de carrers que es retorçaven i bifurcaven. Alguns eren escandalosos i estaven abarrotats de gent, però la majoria estaven tranquils, amb només una mica més que converses murmurades i el grinyol de les rodes de polímer dels monocicles. Les teulades amb sortints s'inclinaven en les altures, i els pisos superiors es repenjaven uns amb els altres, eclipsant el matí en una única i prima escletxa blava sobre un crepuscle permanent.

Els recargolats carrers es van convertir en un embolic de carrerons. Una cantonada més, i Somriures va desaparèixer.

Mace es va trobar en un petit pati tancat d'uns cinc metres quadrats. No hi havia res en ell a part de grans cubells d'escombraries sobreïxents de deixalles. Conductes per a les escombraries s'alçaven, com venes, per les llises façanes dels edificis que l'envoltaven. Les finestres més baixes estaven a deu metres d'altura i cobertes de filferro espinós. Els aguts ulls d’en Mace van captar a l'elevada vora d'una teulada una cicatriu de maó més net. Somriures va haver de grimpar per una corda, tirant després d'ella i deixant-li sense forma de seguir-lo.

En alguns idiomes, un lloc com aquest es deia carreró sense sortida.

El lloc ideal per a un parany.

Per fi..., va pensar Mace.

Començava a preguntar-se si no haurien canviat d'opinió.

Es va mantenir immòbil al pati, donant l'esquena a l'entrada, i va obrir la ment.

Els va notar en la Força, com camps d'energia.

Quatre esferes de maliciosa cautela folrades d'emoció premonitòria: esperaven una cacera amb èxit, però no volien córrer riscos. Dos s’havien quedat a la boca del carreró per proporcionar cobertura i reforços. Els altres dos avançaven en silenci, armes en mà, buscant el tret a boca de canó. Mace sentia els punts de mira de les seves armes formiguejant abrusadores en la seva pell, com escarabats de lava aridusians sota la roba.

El brunzit dels repulsors es va aguditzar i va prendre una direcció: cap amunt, als dos costats. Motojets, va deduir. La seva percepció de la Força es va expandir per abastar també als vehicles, i va sentir que l'amenaça augmentava. Hi havia potents armes sobre el seu cap, i les barredores poques vegades anaven armades. Un pilot en cadascuna. Es movien en cercles, fora del seu camp de visió i a cobert pels edificis, per posicionar-se en foc creuat.

Això anava a posar-se interessant.

Mace només sentia una càlida premonició. Després d'aquest dia d'inseguretat i pretensió, d'aferrar-se a la seva tapadora, oferir suborns i deixar lliures a uns dolents, estava impacient per una mica de baralla senzilla i sense complicacions.

Però llavors va captar el to dels seus propis pensaments, i va sospirar.

Cap Jedi era perfecte. Tots tenien defectes contra els que lluitaven cada dia. Els pocs defectes personals d’en Mace eren ben coneguts pels Jedi del seu cercle d'amistats; no buscava ocultar-los. Al contrari, bona part de la grandesa especial d’en Mace consistia que reconeixia lliurement les seves debilitats, i en què no tenia por de demanar ajuda per enfrontar-s'hi.

El defecte que ens ocupa aquí era que li agradava barallar-se. Quelcom que resulta especialment perillós en un Jedi.

I Mace era un Jedi especialment perillós.

Va aixafar la seva premonició amb rigorosa disciplina mental i va decidir parlamentar. Convèncer-los perquè no li ataquessin podia salvar-los la vida. I semblaven professionals; igual podia limitar-se a pagar per la informació que necessitava.

En comptes de treure’ls-hi a cops.

Mentre prenia aquesta decisió, els homes que tenia al darrere es van posar a la seva altura. Per descomptat, eren professionals: van alçar les seves armes sense dir paraula, i dos descàrregues bessones de plasma de feix ample van brollar en direcció a la seva columna vertebral.

Fins i tot el tirador humà millor entrenat del món deixa almenys un quart de segon de demora entre la decisió de disparar i l'acte de prémer el gallet. Sumit en la Força, Mace va poder sentir la seva decisió inclús abans que la prenguessin. Un ressò del seu futur.

Abans que els dits d'ells comencessin a doblegar-se, ell ja s'estava movent.

Quan els raigs làser van recórrer la quarta part del camí fins a ell, Mace va girar sobre els talons, i la velocitat del seu gir li va obrir l'armilla: quan estaven a mig camí, la Força havia dipositat el sabre làser en el palmell de la mà; als tres quarts, la fulla es va estendre; i quan van arribar fins a ell, no van trobar carn i ossos, sinó una cascada continua de vívida energia porpra d'un metre de llarg.

Mace va tornar els trets contra els tiradors, però en comptes de rebotar en la fulla, els raigs van esquitxar a través d'ella i li van fregar les costelles. Després es van estavellar contra un cubell d'escombraries que va ressonar, es va agitar i va estremir com una campana trencada.

Potser al final sí tingui problemes, va pensar Mace.

Abans que el pensament pogués formar-se per complet en la seva ment, els dos tiradors (una part calculadora i distant del cervell d’en Mace va informar-lo que els dos eren humans) van graduar les seves armes en automàtic. Una encegadora pluja de raigs va omplir el carreró.

Mace es va llançar a un costat, fent una tombarella a l'aire. Un raig li va encertar a la canyella, projectant la seva cama cap enrere i convertint la seva tombarella en una caiguda; però se les va manegar per aterrar en posició ajupida, protegit per una cantonada interior del carreró. Es va mirar la cama. El tret no li havia travessat el cuir de la bota.

Estan graduats en atordir, va pensar. Són professionals que em volen viu.

Mentre intentava avançar-se al que poguessin intentar a continuació, va notar que la seva fulla tenia una brillantor especialment pàl·lida. Massa pàl·lida.

Mentre hi era, amagat, mirant bocabadat a l’empal·lidida extensió, aquesta es va apagar, espurnejà i va desaparèixer.

I pot ser que els problemes siguin greus, va pensar.

Tenia el sabre làser descarregat.

–Això no és possible -bordà–. No és...

L'estómac li va donar un tomb, i ho va comprendre.

Geptun.

Mace l’havia subestimat. Era corrupte i ambiciós, sí. Estúpid? Era evident que no.

–Jedi!

Era una veu d'home procedent del carreró. Un dels tiradors.

–Fem això per la via fàcil, d'acord? Ningú ha de sortir ferit.

Tant de bo això fos cert, va pensar Mace.

–Tenim tot tipus de material amb nosaltres, Jedi. No només pistoles làser. Tenim glop. Tenim nytinita. Tenim xarxes atordidores.

Però encara no havien fet servir res d'això. Mercenaris, va decidir Mace. Potser caçadors de recompenses. Milicians no. Les granades glop i el gas somnífer eren cars: i una pistola làser no costava gairebé res. Així que s'estaven estalviant uns quants crèdits.

També li estaven donant temps per pensar. I anava a fer que ho lamentessin.

–Vols saber què més tenim? –Mace podia sentir el seu somriure–. Mira amunt, Jedi...

La parella de motojets va ascendir oscil·lant sobre la vora de les teulades. Els seus pilots amb visors es retallaven contra el cel blau. Les seves aspes davanteres de control van llançar emmirallats centelleigs de l'alba pel terra del pati. Els seus canons làser inferiors van apuntar a Mace amb boques socarrimades pel plasma. Estava completament a la mercè del seu foc creuat, però seguien sense disparar.

Mace va assentir per dins. El volien amb vida. Un tret d'un d'aquests canons, i haurien de recollir el seu cos amb pales i un pal de fregar.

Però això no significava que els canons fossin inútils. Una descàrrega de la motojet principal va obrir un esvoranc gran com el pit d'un home a la paret d'argila situada a dos metres per sobre d'ell. Enderrocs i resquills el van colpejar, li van tallar i el van llançar a terra.

La calor relliscava per la seva pell, i va olorar a sang: tenia un tall. La resta de les seves lesions eren massa recents per saber com de malament podien estar. Es va arrossegar fins a la runa i es va llançar darrere d'un cubell d'escombraries. No li va servir de res; el pilot del lliscant va rebentar l'altre costat del cubell i aquest va copejar a Mace amb força suficient com per deixar-lo sense alè.

Disparat. Atordit. Tallat. Masegat. Sense sabre.

Haruun Kal li estava fent trossos, i no portava ni un dia al planeta.

–D’acord! –es va incorporar i va estendre els braços sobre el cubell d'escombraries perquè els pilots de les motos puguin veure'ls. Va deixar que el sabre làser descarregat pengés del seu dit per l’anella de subjecció al cinturó–. D'acord, vaig a sortir. No dispareu.

Mentre sortia amb les mans alçades des de sota del cubell, el lliscant principal va descendir. L'altre lliscant es va mantenir on era, encanonant-lo des de les altures. Mace es va encaminar cap a la sortida del carreró, va respirar fondo i va sortir del racó. Els dos tiradors van sortir a poc a poc dels seus refugis: un darrere d'un cubell d'escombraries, i l'altre apuntant pel llindar d'una porta. Els dos homes de reforç es van quedar en els racons de l’entrada del carreró.

–Sou molt bons –va dir Mace–. Del millor que he vist.

–Escolta, gràcies –va respondre un. A jutjar per la seva veu, era el que havia parlat abans. El cap, probablement.

El seu somriure era menys amistós que el seu to de veu. Tant ell com el seu company portaven rifles corrents recolzats en el buit del braç. Els homes del fons, al principi del carreró, portaven rifles làser combinats amb una cosa més gran: llançaprojectils o làsers de feix ample per disturbis.

–Suposo que és un gran afalac, venint d'un Jedi com tu.

–Heu vingut preparats, per descomptat.

–Sí. Entrega’ns aquest làser, eh? A poc a poc i sense gestos bruscos.

Mace es va passar el sabre làser a la mà esquerra a poc a poc, molt a poc a poc, apropant la dreta cap a la culata de l’Energètica 5.

–M'agradaria poder dir-te quantes vegades han vingut a buscar-me grups com el teu. I no només en carrerons. Al carrer. En coves. Barrancs. Hangars de caces. Bugaderies en sec. On se't passi pel cap.

–I aquesta vegada t'han agafat. Deixa el làser a terra i llança'l d'una puntada cap el meu amic.

–Pirates. Caçadors de recompenses. Natius. Ramats d’udoladors –Mace va fer el que li demanaven mentre parlava com si comentés els seus records en companyia de vells amics–. Armats amb tot el que hi ha, des de detonadors tèrmics a destrals de pedra. I de vegades només amb urpes i dents.

L'home callat es va inclinar per recollir l’Energètica 5. La boca del seu canó es va apartar d'ell. Mace va fer un pas a l'esquerra. Ara, el que parlava era a la línia de tir dels dos situats darrere d'ell.

Mace va recórrer a la Força, i el carreró es va cristal·litzar al seu voltant. Era una xarxa de facetes, línies de tensió i vectors de moviment. Es va convertir en una gemma amb tares i fractures que connectaven a qui parlava amb el seu company, amb els dos tiradors del fons, amb les motojets i els seus pilots, amb els edificis de vint metres d'alt a cada costat...

I amb Mace.

No podia veure cap punt de ruptura que li tragués d'aquesta situació. Això no vol dir que no pugui, va pensar. Només que no serà fàcil. Ni segur.

Ni tan sols probable.

Va respirar fondo per recuperar-se.

Només va necessitar una expiració. Si la Força li lliurava a la mort allà mateix, estaria preparat.

–Ara el sabre làser –va dir el que parlava.

–Esteu millor preparats que la majoria –Mace balancejava el sabre làser en el palmell de la mà–. Però igual que tots els altres, heu oblidat l'única peça de l'equip que de veritat us serviria d'alguna cosa.

–Sí? Quin és?

La veu d’en Mace es va tornar gèlida, i els seus ulls més encara.

–Una ambulància.

El somriure del cap va intentar convertir-se en un riure, però, en comptes d'això, es va esvair. La franca mirada d’en Mace era zona mancada d'humor.

El cap va alçar el rifle.

–El sabre làser. Ara.

–És clar –Mace el va llançar–. Agafa'l.

El sabre làser va traçar un llarg arc. Mace va sentir en la Força que tots es relaxaven de forma fraccionada, que la pressió en els gallets cedia lleugerament, que la concentració carregada d'adrenalina disminuïa mínimament. Es relaxaven perquè ara ell estava desarmat.

Perquè cap d'ells entenia el que era un sabre làser.

Mace havia iniciat la construcció del seu sabre làser quan encara era Padawan. El dia que va acariciar per primera vegada el metall amb la mà, ja portava tres anys somiant amb aquest sabre làser; se l’havia imaginat tan completament que ja existia en la seva ment, perfecte en cada detall. La seva construcció no va ser una creació, sinó una actualització. Va prendre una realitat mental i la va fer física. L'objecte de metall i pedres precioses, de raigs de partícules i cèl·lula energètica, era només una expressió. El seu veritable sabre làser era el que només existia en aquesta part de la Força que Mace deia la seva ment.

Un sabre làser no era una arma. Les armes es poden robar o destruir. Les armes són entitats unitàries. Moltes persones fins i tot els hi posen nom. Mace podia nomenar el seu sabre làser tant com a la seva mà. Ell no era el nen que, quaranta-un anys abans, havia imaginat la manera que tindria el sabre làser. Ni l'arma era idèntica a aquella primera imatge que va sorgir en els somnis d'un nen de nou anys. Hi havia reconstruït el seu sabre amb cada pas que donava en una comprensió més profunda de la Força i el lloc que ocupava en ella. Refent-lo. Hi havia crescut amb ell.

El seu sabre làser reflectia tot el seu saber. Tot allò en el que creia.

Tot el que era.

Motiu pel qual no li costava cap esforç, cap pensament, agafar-lo amb la Força mentre girava en l'aire, i llançar-lo com una bala.

L'arma va xiular per l'aire i la culata va encertar a qui parlava entre els ulls amb un cop sord de pedra contra fusta. L'impacte el va fer caure, deixant-lo inconscient o mort abans de tocar a terra. Les seves mans es van tancar espasmòdicament en el làser, que va escopir energia.

Mace va emprar la Força per desviar el canó del làser i escombrar al company de qui parlava, llançant-lo girant contra el terra. A continuació va guiar el canó cap amunt, i un martelleig d'energia va traçar un arc de forats a la paret, abans de destrossar les aspes de control de la motojet situada darrere d'ell, abocant-la a un gir descontrolat que va mantenir al pilot massa ocupat agafant-se com per pensar en disparar cap arma.

Les armes dels dos homes apostats a l’entrada del carreró van començar a tossir llamps, però Mace ja estava en moviment. Va emprar la Força per saltar fins a un punt situat a cinc metres d'alçada a la paret més allunyada d'ell, va prendre-hi impuls i saltar cap a la paret contrària altra vegada, i una altra, pujant més i més en ziga-zaga, en direcció a les teulades i enmig d'una tempesta de trets.

Les granades d'explosió retardada van esclatar sota, el glop blanc saliva va esquitxar el carreró. Es va desencadenar el núvol porpra giratori del gas somnífer nytinita, però Mace ja estava molt per sobre de la seva zona d'abast. Va seguir ascendint fins a la vora de la teulada de rajoles cuites, i allà hi havia gent...

La teulada estava plena amb sacs de rajoles, pots de permacita líquida i lones amuntegades que servirien de protecció contra les pluges hivernals, però que en aquest moment servien de camuflatge per almenys dos homes.

Els homes, ocults sota les lones, eren invisibles a simple vista, però Mace els va sentir en la Força. Notava la tremolor de l'adrenalina i el desesperat autocontrol necessari per mantenir-se immòbil. Vianants? Obrers treballant a la teulada que, sorpresos en un tiroteig sobtat, s'amagaven per salvar la vida? Reforços per al grup d'assalt?

Mace no estava segur de viure per descobrir-ho.

Abans que pogués ajupir-se, el pilot de l'altra moto li va tallar el pas amb un doll de trets dirigits a interceptar-lo. Una empenta amb la Força li va dipositar finalment a la teulada, però per poc temps, ja que el pilot va disparar una granada d'impacte contra els peus d’en Mace. El Jedi va recórrer a la Força per allunyar la granada d'ell i dels homes amagats, però el raig de vapor del canó va traçar a la teulada i en direcció a ells una línia de rajoles trencades i forats fumejants.

Així que va saltar cap a ella.

Va utilitzar la Força per empènyer cap amunt, es va elevar sobre la descàrrega de vapor i va convertir el seu salt en un rodar lateral que li va permetre posar-se dret, amb l'esquena recolzada contra l'enorme xemeneia comunitària que s'alçava al centre de la teulada. La xemeneia es va estremir per l'impacte dels trets que encaixava l'altra cara. Va sentir mitjançant la Força que l'altra motojet volava en cercles cap a ell.

Els forats que han fet les canonades al sostre, va pensar. Eren prou grans com per poder capbussar-se dins. Si pogués entrar per ells a l'edifici...

La xemeneia només era un metre més alta que Mace. El Jedi va saltar cap a dalt. El foc dels canons es va acarnissar en la seva paret d'argila enfornada, buscant les seves cames. Abans que pogués veure un forat prou gran com per capbussar-se per ell, la xemeneia va cedir i va començar a esfondrar-se.

Mace va intentar mantenir l'equilibri. Un home va cridar:

–Ei, Windu! Feliç dia, avui tornes a néixer!

I Mace va tenir un indici de lones apartant-se, d'ulls blaus i dents blanques, i una cosa va girar en l'aire cap a ell...

La seva forma recordava vagament una granada de crioban, però quan Mace va recórrer a la Força per apartar-la, la va reconèixer. La va sentir tan familiar com el so de la veu de Yoda.

Era un sabre làser.

El sabre làser de la Depa.

En comptes d'apartar-lo, Mace el va dirigir cap a ell. I el va sentir mitjançant la Força, va sentir la Depa com si estigués al seu costat i li hagués agafat de la mà. El mànec va tocar el palmell de la mà.

La situació semblava diferent sota la fogonada verda de la fulla de la Depa.

La resta de la baralla va durar menys de cinc segons.

La motojet va tornar a obrir foc, i Mace es va tirar a un costat, deixant que la Força mogués la fulla. Els trets làser van rebotar a la font d'energia i van destrossar la cèl·lula energètica del vehicle, enviant-la donant voltes cap a terra del carreró sense sortida. El korun d'ulls blaus –Somriures, el que li havia conduït fins allà– i l'altre home que estava amagat sota la lona portaven llançacartuxos de foc ràpid que van donar suport a la vora de la teulada per omplir el carreró de sota amb un eixam letal de projectils.

Dos korunnai més van sortir del seu amagatall a la teulada contrària. Un d'ells tenia un llançacartuxos. Les flames brollaven del seu canó. L'altre –una corpulenta noia korun de pell clara i pèl vermellós– es va posar dreta amb les cames obertes i, recolzant en l'aixella un enorme Tro Merr-Sonn, va escombrar al carreró amb udolants descàrregues d'amples raigs de partícules.

A l'altre pilot no li va agradar com es posaven les coses, així que va baixar la potència de la moto i es va allunyar per sobre de les teulades amb un grinyol. Somriures va girar el canó i va apuntar a l'esquena del pilot, però la moto sotraguejà en l'aire i, abans que pogués disparar, es va descontrolar i es va estavellar a gairebé dos-cents quilòmetres per hora contra la paret d'un edifici llunyà.

Somriures va agitar una mà a la part alta, i els korunnai van deixar de disparar.

El sobtat silenci va ressonar a les orelles d’en Mace.

–A que ha estat divertit? –va dir Somriures, somrient a Mace i guinyant-li un ull–. Anem, Windu, no em diguis que això no t'ha escalfat una mica els pantalons.

Mace es va deixar caure a la teulada i va posar la fulla de la Depa en posició neutral.

–Qui ets?

–Sóc el tipus que acaba de treure't les castanyes del foc. Marxem ja, nano. La milícia arribarà en qualsevol moment.

Els dos korunnai de l'altre costat del carreró ja lliscaven fins a terra utilitzant primes cordes. Somriures i el seu amic van enganxar a la vora de la teulada garfis que semblaven fets de llautó-liana polit i van deixar anar una corda. El seu amic es va tirar a l'espatlla el rifle de cartutxos i va lliscar sobre la vora.

Mace va mirar irritat la columna de fum que ara s'alçava des del forat obert per la segona moto al llunyà bloc d'edificis. Somriures va captar la seva mirada i va llançar una riallada.

–M’encanta aquest fong. Es menja els seus voladors per cable. M'ha estalviat un tret.

–Espero que no hi hagués ningú a casa –va murmurar Mace.

–Sí, ho hauria deixat tot fet un fàstic –va tornar a obsequiar-li amb el seu blanc somriure–. I oblidem-nos d'identificar els cossos, eh? El millor seria limitar-se a passar la mànega.

Mace se’l va quedar mirant.

–Tinc la sensació –va dir amb lentitud–, que tu i jo no serem amics.

–Deixa que et digui que això fa que el meu cor bombi aigua d’estany –Somriures va agafar una corda i la va mostrar obertament–. De pressa, Windu. Què vols ara? Una invitació? Flors i una caixa de bombons?

La cascada del sabre làser de la Depa il·luminava les seves cares amb el color de la llum del sol en filtrar-se per la jungla.

–Vull que em diguis què feies amb aquest sabre –li va dir Mace.

–El sabre làser? –el blau dels seus ulls centellejà amb un foc maníac–. És la meva credencial –va dir, i va desaparèixer sota la vora de la teulada.

Següent