Escola de la por (VI)

Anterior

Capítol 6

–Avui hem de considerar l'efecte geopolític de la gran Plaga Lali–, va dir la professora Win Tòtem. Llavors es va asseure amb gran dignitat, just sobre un pastís de crema.

La classe va explotar en rialles. Va continuar massa temps, es va adonar Ànakin. La constant ansietat que els estudiants sentien els portava a aferrar-se a qualsevol alleujament.

L'alta professora amb l'abillament regi es va aixecar i va mirar la taca de color robí a la part posterior del seu vestit blanc de septoseda.

–Ferus Olin, –va deixar anar ella–. Tu ets responsable d'això!

Ferus es va sorprendre.

–Li ho asseguro, professora, no ho sóc.

–Deu sancions més per mentir, –va bordar la professora Win Tòtem. La seva pell blava es va posar vermella d'un morat enfadat–. Ets l'únic que podria haver-ho fet quan et vaig demanar que distribuïssis les notes abans de classe.

Ànakin va observar mentre Ferus estrenyia les seves mans. Sabia el que estava pensant Ferus. Ferus i Reymet havien distribuït les notes junts. Ho feien tot junts ara. Afalagat per l'atenció d’en Ferus, Reymet s'havia convertit en el seu adherit. Però Reymet no podia resistir-se a fer bromes, i Ferus era culpat. Ànakin també sabia que Ferus no podia assenyalar a Reymet. Estava tractant de ser el seu amic. A més, si Ferus parlava de Reymet, seria un delator, el que els estudiants anomenaven un xivato womp.

La cara d’en Reymet era de pura innocència. Va sacsejar el cap amb preocupació mentre estudiava la taca en el vestit de la professora Tòtem.

Tòtem va tornar a la lliçó. Ànakin va ocultar el seu somriure mentre s’inclinava sobre la seva pantalla de dades. Li estava ben merescut a Ferus. Ell havia agafat l'assignació de vigilar a Reymet. Es mereixia les conseqüències. Ànakin no podia imaginar a dues persones més diferents l'una de l'altra que Ferus i Reymet. Sabia que el plaer secret que obtenia d'observar a Ferus en ser culpat per una broma innocent no era molt de l'estil Jedi, però d'altra banda, no podia esperar a explicar als seus amics Tru i Darra que Ferus havia obtingut sancions per posar un pastís de crema a la cadira d'un professor.

Per la cantonada de la seva visió, va veure la Marit mirant-lo amb curiositat. Havia estat jugant a un joc de paciència amb ella. Després que descobrís que la seva pedra havia desaparegut, el seu primer impuls va ser córrer darrere d'ella i exigir que l'hi tornés. Era la seva possessió més preuada, i odiava estar sense ella.

Però s'havia aturat. Què hauria fet Obi-Wan?

Pren alè i pensa, Ànakin.

Així que es va preguntar a si mateix per què la Marit l'havia agafat. Havia d'haver sabut que ell immediatament s'adonaria que ella la tenia. Significava provocar un enfrontament? Volia veure el que faria?

Ànakin va decidir esperar. No era el curs d'acció més fàcil per a ell. En absolut. Però estava confús i intrigat per la Marit, i volia que ella sentís el mateix. Que Ferus li donés caça a Reymet. Els instints d'Ànakin li deien que hi havia més en la Marit del que sabia.

Així que, encara que sentia els seus ulls sobre ell, no es va girar. Ni la va saludar quan la professora Tòtem els havia separat en grups i Marit es va unir al seu. No va respondre quan ella va tractar de captar la seva mirada, fins i tot durant la part més avorrida de la lliçó de la professora.

Ella vindria a ell, ho sabia. Després de classe, ella trobaria un pretext per parlar-li. S’estava tornant boja perquè l'estava fent esperar.

Millor esperar a agafar a la teva presa que colpejar massa aviat.

Obi-Wan li havia aconsellat una vegada i una altra sobre la virtut de la paciència. A la fi estava començant a entendre per què el seu Mestre li pressionava. Funcionava. A vegades.

La classe va acabar. Ànakin es va dirigir cap a fora per l'àmplia porta tallada. Va deixar el passadís i va accedir a les portes de duracer polit que portaven al pati. Fins i tot encara que estigués supervisat per finestres, se sentia distant. Era un dia ombrívol, fosc, i el tenia per a ell mateix. Els estudiants evitaven els llocs aïllats ara. Viatjaven en parelles o grups i anaven directament a les classes.

–Està bé, abandonament de la batalla–, va dir Marit des de darrere d'ell.

Ell es va tornar.

–No sabia que estàvem en guerra.

Ella va alçar la pedra.

–Saps que tinc això. No la vols de tornada?

–Sí, –va dir Ànakin. Fins i tot en la penombra, la pedra de riu brillava, la seva superfície negra brillant com un mirall ple de llum reflectida.

–I no m'ho vas dir.

–No.

–Aquesta pedra és important per a tu. Puc veure-ho. Per què?

–Va ser un regal–, va dir Ànakin.

–Del teu pare?

L'anhel va esclatar al seu interior. No tenia un pare. Shmi havia estat molt clara al respecte. No ho entenia, però ho acceptava. No pensava en la seva manca; mai ho havia fet. Però inesperadament el dolor s'alçaria en ell i li prendria per sorpresa.

Llavors pensava en Obi-Wan, i el dolor se n'anava.

–Sí, –va dir ell–. Vas a tornar-me-la?

Ella la va alçar, toquerejant-la pensativa.

–Encara no estic segura.

Seria tan fàcil per a ell utilitzar la Força per recuperar-la. En el seu lloc, Ànakin es va moure. El seu cop de peu tot just va acariciar la punta dels seus dits, però va fer caure la pedra i la va enviar volant directament cap a ell. Va estendre una mà i la va atrapar.

Marit va parpellejar. Va baixar la mirada cap la seva mà, encara estesa però ara buida.

–Ni tan sols et vaig veure moure. Com vas fer això?

Ànakin lliscà la pedra de tornada a la butxaca oculta interior de la seva túnica.

–Molta pràctica. Ara és el teu torn de respondre preguntes. Per què la vas agafar?

Els seus ulls foscos van brillar.

–Perquè volia veure el que faries.

–Una prova, –va dir Ànakin–. La vaig passar?

Marit només va somriure i va canviar de tema.

–Et vaig veure al simulador de vol l'altre dia. Eres bastant bo.

Era l'única àrea on no hi havia amagat la seva habilitat. Era difícil per a ell seure en una cabina de comandaments i no volar ràpidament i expertament.

–Gràcies.

–M'agradaria que coneguessis a alguns amics meus. Vindràs amb mi ara? És la nostra hora lliure.

Ànakin va assentir. Marit pot ser que no respongués a la seva pregunta sobre passar la seva prova, però no necessitava fer-ho. L’havia passat. La pregunta era, amb quin propòsit?

Següent