Punt de Ruptura (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

EL PARANY

Nick estava parat en la posició clàssica del pistoler: pistola de cartutxos a mà dreta, espatlla esquerra inclinada cap endavant, mà dreta creuant el cos, i mà esquerra cobrint la dreta i la culata de la pistola.

El seu somriure era com el cap d'una agulla, i resultava un blanc gairebé invisible a la fissura del fons de la cova.

Mace es va posar dret a poc a poc, però de forma deliberada, sense fer moviments sobtats.

–No ho facis, Nick.

–Preferiria no fer-ho –va admetre Nick–. Però ho faré si m'obliga.

–L’he vist bloquejar trets làser. Pot fer el mateix amb bales. No tens cap oportunitat.

–Això dius tu –la veu d’en Nick era desacostumadament calmada i àtona; i les seves mans, tan fermes com la muntanya que els rodejava–. No m'has vist disparar.

–Aquest és mal moment per mostrar-m’ho –Mace va posar una mà al braç d’en Nick i va deixar que el seu cansat pes li baixés la pistola–. Surt d'aquí. Kar.

La foscor de la fissura es va congregar en la forma del Lor pelek. Els vibroescuts s'havien alçat fins als braços.

Portava dos sabres làser a les mans.

Mace es va enfonsar quan tota la fe i l'esperança li van abandonar. Només quedava esgotament en ell.

S'havia esforçat tant, i durant tant de temps, en creure en ella, en si mateix i en la Força. S'havia obligat a creure, i havia disciplinat implacablement la seva ment contra qualsevol por al fracàs. Al capdavall, era la Depa, la seva Padawan, gairebé la seva filla. L'havia conegut durant gairebé tota la vida d'ella.

Tota excepte els seus primers mesos, i els últims.

Vastor va passar al costat d’en Nick sense dedicar-li una mirada de reüll, sostenint els sabres làser en els palmells oberts.

Una ofrena de pau.

Ella m'ha demanat que...

–Ho sé –va murmurar Mace.

Va dir que no volia que perdessis més de l’amiga que ja has perdut per venir aquí.

–No he perdut res.

I era veritat. No hi havia perdut res real. No a Haruun Kal. A ella l'havia perdut molt abans de posar el peu a la rampa de descens de la llançadora, l'havia perdut abans de la massacre i del missatge de l'oval, l'havia perdut abans fins i tot d'enviar-la aquí.

Depa Billaba era una altra baixa del seu fracàs de Geonosis.

Només que estava trigant més temps a morir.

Tot el que havia perdut a Haruun Kal era una il·lusió. Un somni. Una esperança tan sagrada que no s'havia atrevit a admetre-la, ni tan sols davant si mateix. La fantasia que algun dia la galàxia tornaria a estar en pau.

Que tot tornaria a la normalitat.

Necessites seure, dôshalo? El ronc d’en Vastor era previngudament preocupat. No sembles estar bé.

–Així que això és el petó de comiat, eh? –Nick havia tornat la pistola a la cartutxera, però semblava disparar contra Vastor en la seva ment–. És una maniobra d'allò més bruta, la veritat.

Digues al teu noi que vigili la seva llengua quan parla de la Depa.

Mace es va limitar a negar amb el cap, en silenci. No tenia paraules.

–Vull dir que això és molt baix. I jo sé el que és ser baix. El comiat ja és bastant dolent, però enviar també el seu sabre làser perquè pensessis que era ella...

–No l'ha enviat per això –va dir Mace en veu queda–. Kar ve a lliurar-me els dos sabres làser.

El rugit d’en Vastor va ser tan absolut com la mirada d'un felí de les lianes. Sense pietat, però, d'alguna manera, no mancat de compassió.

Ella va dir que ho entendries.

Mace va assentir de manera distant.

–Ja no li resulta útil.

Nick va arrufar les celles.

–Ja no?

–És l'arma d'un Jedi.

–Oh.

–Sí.

Mace va ajupir el cap.

–Intenta dir-te que...

–Sí.

Mace va tancar els ulls.

Ja no suportava seguir mirant aquest lloc.

–L'està matant –va dir dèbilment–. Ser aquí. Fer aquestes coses. Si es queda, morirà.

Tothom mor, dôshalo, però Haruun Kal és el seu problema. Aquest és el seu lloc. Ara ho sap. Pertany aquí. La jungla no l'està matant.

L’estàs matant tu.

Mace va obrir els ulls per trobar la mirada concentrada del Lor pelek.

Ella mai va deixar de pensar en tu, va retrunyir Vastor. L'està matant imaginar el que tu pensaràs d'ella. El que sap que ni penses del que ha fet, i del que farà. Es mesura a si mateixa segons els teus estàndards; i que siguin terriblement equivocats no fa menys dolorós el seu fracàs en intentar mantenir-se a l'altura d'ells.

Ets seu sire, Mace Windu. Per ventura no entens quant t’estima?

–Si –Desitjava que ella pogués comprendre el molt que ell l’estimava...; però, si ho hagués comprès, per ventura hauria fet les coses d'una altra manera? O només patiria més encara? –. Sí, ho comprenc.

Per això m'ha enviat a lliurar-te aquestes armes, i el seu comiat. No podia enfrontar-se a tu.

Mace va llançar un profund sospir i després va redreçar les espatlles.

–Haurà de superar-ho –va dir a poc a poc, trist, reticent.

Eh?

–Em sap greu que això sigui dolorós per a ella. Tampoc és una diversió per a mi. El més semblant a la diversió que he tingut en aquest planeta va ser quedar inconscient d'una pallissa. Li vaig dir que no sortiria d'aquest món sense ella. I no ho faré. No ha canviat res.

Creus que no? Vine aquí, dôshalo. El Lor pelek va sortir de l'ombra de la cova a la brillant tarda tacada de vermell del prat al cingle. Aquesta no és l'única cova de la muntanya.

Mace va seguir-lo, i Kar va agitar un sabre làser cap al vast vessant muntanyós, esquitxat d'ombres.

En una d'elles espera un dels meus homes. Al llarg dels últims mesos hem capturat diverses armes pesades d'infanteria als balawai. Una d'aquestes armes és un llançatorpedes de protons que es dispara des de l'espatlla.

–Les amenaces no em faran canviar. Vaig dir a la Depa que moriré aquí abans que deixar-la enrere.

M’interpretes malament. El torpede no és per a tu; jo mateix et mataria, si volgués veure't mort.

–Això queda per veure –va dir Mace Windu.

Aviat arribarà la llanxa a recollir-te. Si no us marxeu en ella, els meus homes la destruiran. Als teus pilots, artillers i soldats, i a qui sigui que vingui a treure't d'aquí: Moriran tots.

Aquest cop, per fi, Mace va mirar al cel. Era d'un turquesa il·limitat. Els únics núvols que es veien eren rastres de vapor a l'horitzó.

Te n'adones? No ets l'únic aquí que pot agafar ostatges.

–Saps que gairebé em sento agraït amb tu per fer això? –va dir Mace meditant.

Ho comprenc, et facilita fer el que has de fer.

–Sí. Així és. Has decidit per mi.

–Passa res dolent? –va preguntar Nick des de les ombres–. Què t'està dient? Seguim marxant-nos, no?

–Passen moltes coses dolentes –va replicar Mace–. No m'ha dit res important, i no, no ens marxem. No sense la Depa.

El cap d’en Vastor es va tirar enrere, i el perill va brillar en els seus ulls.

Jo no amenaço en va.

–Que tu estiguis aquí vol dir que no conec la Depa tan bé com creia. Que els dos espereu que jo cedeixi davant aquesta amenaça vol dir que ella em coneix encara menys.

La llanxa serà destruïda. Serà com si els haguessis matat tu mateix.

–Res de "serà com" –Mace es va girar i va alçar el cap per mirar a Kar Vastor als ulls–. Serà que tu, Kar Vastor, t'hauràs alçat contra la República.

La República no té res a veure amb això. Això és personal. No pots pretendre...

–Fa tres dies que vaig arrestar formalment la Depa. Ella em va donar la seva paraula, és a dir, la seva paraula de Jedi que no intentaria escapar, o que no evitaria tornar per respondre dels seus actes davant el Consell Jedi. Ha faltat a la seva paraula i al seu honor. He de posar-la sota la meva custòdia. I també a tu.

A mi? Tu estàs boig.

–Kar Vastor –va dir Mace amb veu inexpressiva–, se't acusa de l'assassinat de Terrel Nakay.

–Això, Mestre, mmm, general... Senyor? Segur que saps el que fas?

Vastor el mirava incrèdul.

Els teus homes moriran.

–Son soldats, i estem en guerra. Comprenen els riscos a què s'enfronten. I tu?

Quins riscos?

–Quan els teus homes disparin sobre la llanxa hauràs comès un acte de traïció. En estar implicada en el teu crim, la Depa serà acusada del mateix càrrec. L’estàs fent córrer un risc capital; és a dir, que serà executada al mateix temps que tu.

El grunyit d’en Vastor no tenia paraules. Només desdeny i fúria.

–Potser hagis d’ordenar als teus homes que deposin les armes. Mentre encara puguis.

Depa té raó; els Jedi estan bojos.

–La gent em diu com de boig que estic des que vaig arribar en aquest planeta. M'ho han dit tantes vegades que fins i tot vaig començar a preguntar-me si no seria cert. Però ara me n'adono que no ho dius perquè sigui cert. Ni tan sols perquè tu ho creguis cert. Ho dius perquè esperes que sigui cert. Perquè si jo estic boig, tu no ets la repugnant feristela de bavós cor que, en el fons, saps que ets.

Però Vastor ja no semblava escoltar-lo. Hi havia creuat els enormes braços de manera que els sabres làser de les seves mans van desaparèixer dins dels seus bíceps amb escuts d’ultracrom. Es va allunyar, sumit en meditació, en direcció a la vora del cingle del prat, i va mirar la vasta jungla que es desplegava sota ell. El paisatge semblava viu amb les motes del metall de les fragates i la distant fogonada dels canons.

Avui patrullen moltes fragates, brunzí. Més de les que he vist mai.

–Mace... –va xiuxiuejar Nick des de la cova–. Saps aquest mal pressentiment de què et parlava? Està empitjorant.

–Sí.

–Igual hauries de tornar aquí dins, que és més segur.

–No hi ha cap lloc segur –va dir Mace, i va sortir a fora per unir-se a Vastor en la vora del barranc.

Ho he intentat, roncà Vastor quan Mace va arribar al seu costat. He fet tot el que se’m demanava. Ni tan sols la Depa podrà dir que no he intentat salvar-te la vida. Però segueixes sense ser raonable.

–No està en la meva naturalesa.

És com vas dir abans: tu has decidit per mi. Només hi ha una manera de protegir-la de tu.

–Això és cert.

Mace va buscar en el seu interior fins a trobar la calma central dins del seu esgotament i el seu dolor. Va respirar fins a situar-se en aquest centre, fins trobar-se dins d'ell. I tot dolor, fatiga i dubte van quedar fora.

–Lluitem ja?

Hem de fer-ho.

És un glop amarg que els últims membres del Ghosh Windu hagin de ser enemics. Voldria que això hagués acabat d'una altra manera, però no esperava que fos així. Depa em va dir que no saps perdre.

–No he tingut molta pràctica.

Vastor va inclinar el cap en un pesarós gest de respecte.

Adéu, Mace, Jedi dels Windu.

Va sentir una tirada de la Força...

Tot just un pessic. Un encongiment d'espatlles. El més lleu dels cops de colze, ni tan sols dirigit a Mace, sinó enviat a algun lloc entre els arbres situats sota el pas...

Un senyal.

Va veure l'escena congelada en el temps, immobilitzada en l'ambre que era la sensació de Mace a la Força; Vastor parat, de braços creuats i sense el menor indici d'amenaça; els escuts pujats als braços, aquests braços encara creuats per enterrar els sabres làser sota els enormes bíceps...

Mace al seu costat, exposat a la vora del barranc, desarmat...

Fragates fregant al lluny el mar de jungla, en ones de xoc silencioses en la distància...

Nick, a la cova, amb el rifle recolzat a la roca i una mà traient la culata de la seva pistola enfundada amb una velocitat que seria encegadora per a homes corrents...

I un home amagat a un quilòmetre de distància en les ombres de la jungla, estrenyent amb suavitat el gallet d'un rifle d'alta potència per franctiradors i disparant un únic paquet d'assassina energia escarlata en direcció al prat...

Apuntant al cor d’en Mace Windu.

Mace va veure tot això en un únic instant, sense esforç, i el punt de ruptura que va trobar i va localitzar per instint va ser l'equilibri d’en Vastor a la vora del barranc.

Amb calma, sense especial pressa, Mace va posar la mà a l'espatlla de Vastor i li va donar una empenta.

Cap a la vora.

Els ulls d’en Vastor es van obrir per la sorpresa en caure cap endavant, i els seus braços es desencreuaren per agitar-se a la recerca d'equilibri. Trontollà, desplaçant el cap prou i en la direcció adequada com perquè la bala de la pistola de cartutxos d’en Nick li socarrimés la templa en comptes de treure-li el cap a través dels ulls. En agitar els braços, s’afluixà la seva agafada en els sabres làser. Mace va emprar la Força per agafar les dues armes. Els va encendre amb refulgent vida i els va portar a les seves mans amb gairebé sis o set mil·lisegons de sobres abans de necessitar-los per desviar el tret procedent de la jungla de sota.

Els reflexos felins d’en Vastor li van fer girar en l'aire i agafar-se a la cara de roca, un metre més baix de la vora del barranc. El seu còmplice en la jungla va disparar contra Mace i li va fer retrocedir, mentre Nick sortia de la cova situada darrere d'ell, cridant: "Li he donat? Està mort? Està mort?", fins que Vastor es va propulsar cap amunt amb la Força i desplaçà els vibroescuts a la posició de combat.

Nick va disparar tot el de pressa que el seu dit podia prémer el gallet de la pistola, i les bales van repicar contra els refulgents escuts de Vastor...

I Mace es va quedar parat.

Mirant la fulla del seu sabre làser.

***

En la Força, el món s'havia convertit en vidre.

La flama porpra de la seva fulla obria estellades esquerdes per tot el planeta. Fractures de tensió es projectaven des de la seva fulla, com teranyines, cap a Vastor, cap a Nick, entrant a les muntanyes que tenia darrere, arribant al pas de baix i fins a l'espai de dalt, desplaçant-se en creixents onades que l’unien a ell amb el que era, però també amb el que havia estat i el que seria.

Haver encès la seva fulla aquí, ara, era un punt de ruptura de la Guerra de l'Estiu.

La seva consciència s'estellà amb el món, recorrent instantàniament les línies de tensió i les trajectòries de causa i efecte. Durant un únic instant va estar en contacte íntim amb moltes èpoques i llocs diferents.

Ho va veure tot.

Com si estigués a una distància impossible, va veure als presoners balawai agenollats en el promontori, i com van arribar les fragates abans que ell pogués encendre la fusta que havia apilat per indicar-los la seva posició.

Va veure les fragates arribant al campament només minuts després de connectar la seva arma per defensar els nens del búnquer dels trets precipitats de les armes de la seva pròpia gent.

Va veure a Vastor sota les ruïnes del campament i va tornar a sentir el significat del seu grunyit: Els meus homes diuen que les vas allunyar tu sol, encara que no semblaven estar danyades. Pot ser que hagis ensenyat als balawai a témer l'arma Jedi.

Però sabia que no la temien.

Va veure les fragates del congost fugint, tot just uns segons després de connectar les fulles del sabre làser. Se'ls havia ordenat que es retiressin.

Perquè estava sol.

Perquè si el mataven abans que arribés fins a la Depa i els seus guerrillers no solucionaria el problema Jedi de la milícia.

Es va veure al carreró de Pelek Baw, mirant amb incredulitat el seu sabre làser sense energia.

Va veure les hores passades a la cadira d'aquella bruta sala del Ministeri de Justícia, esperant. La llarga espera no havia estat una tècnica d’interrogatori. Geptun mai havia pretès interrogar-lo.

Seguint aquesta fissura en el temps, va veure una sala protegida al Ministeri de Justícia, on uns tècnics feien un tall rere l'altre amb el seu sabre làser; on disparaven a la fulla amb bales i raigs làser i l'empraven per tallar thyssel, Lammes, fulles de portaak, durciment i transpariacer.

Per poder mesurar i registrar la signatura d'emissió d'aquesta fulla.

Perquè els seus satèl·lits puguin reconèixer-la cada vegada que s'utilitzés. Al marge de per a què pogués utilitzar-se.

Per això estava descarregada la fulla. Geptun no devia saber res de les intencions del grup explorador: volia que Mace sortís de Pelek Baw. Volia que contactés amb Depa i el FAV.

Volia descobrir on s'amagaven els korunnai desapareguts.

I ara, al prat, altres esquerdes de tensió connectaven la seva ment amb les dotzenes de fragates que convergien en el pas de Lorshan. Fragates plenes de soldats impacients que deixaven al seu pas un fumejant deixant d'odi, por i ferotge premonició, semblant a la columna de fum i cendres que brolla d'un volcà en erupció.

Una fractura acabava en un satèl·lit orbital que passava sobre la faç del planeta a gairebé vuit mil quilòmetres per hora. I, a través de la fractura, va poder sentir un cervell de silici fent una connexió electrònica; va poder sentir un programa executant una ordre senzilla, i sentir unes tanques automatitzades alliberant enormes barres de duracer cobertes de blindatge aïllant: i va poder sentir primitius coets de guia conduint-se fins a l'atmosfera en un angle massa pronunciat perquè una nau espacial pogués suportar-ho.

Però no eren naus espacials, i tampoc es pretenia que poguessin suportar-ho.

***

Vastor seguia en l'aire, i Nick seguia esforçant-se per seguir-lo amb la seva pistola quan Mace Windu va estendre els braços a banda i banda i va cridar:

–Alto!

Les descàrregues de Força que van acompanyar l'ordre del Mestre Jedi van clavar a Nick contra el terra i van llançar a Vastor contra la muntanya, sobre la cova.

–Què estàs fent? –Nick va rodar, posant-se dret, i va tornar a apuntar amb la pistola–. Acaba d'intentar rebentar-te... Mata’l!

Vastor estava a dalt, amagat, agafant-se a la roca com un drac Krayt.

Prou de parlar. És hora de lluitar.

–Sí –va dir Mace Windu–. Però no entre nosaltres. Mira al teu voltant.

Va agitar el braç en direcció a la jungla, sota el pas.

Totes les fragates de patrulla, les dotzenes que havien sobrevolat la jungla en els últims dies, traçaven rumbs convergents que es creuarien en el pas de Lorshan.

Nick va llançar un jurament, i el grunyit d'en Vastor va perdre significat.

–I allà –va dir Mace, assenyalant el que semblava ser un núvol fosc que es formava lentament sobre les muntanyes, però que en realitat era el fum dels escuts aïllants cremant-se en l'atmosfera.

El centre del núvol es va tornar vermell, després taronja i finalment pàl·lid com un estel blanc-i-blau; reactors d'ions en encendre’s.

–Això no pot ser la llanxa –va dir Nick, arrufant les celles–. L'angle de descens no és l'adequat, i baixa massa de pressa.

–No ho és –va dir Mace–. Més ben dit, no ho són.

–Això no m'agradarà, oi? –Nick es va passar una mà pels ulls–. Ai, llamps. Aaah, llampecs llamps i trons. Ara em diràs que són ACOAs.

–Almenys cinc. I hi ha més de camí.

Tu! L'explosiu rugit d’en Vastor va semblar arrencar del vessant de roca i dipositar-se amb fúria al prat. Va agitar un sibilant escut en direcció a Mace. És per culpa teva! Tu els has portat aquí!

–Ja hi haurà temps després per buscar culpables –Mace va deixar que les fulles dels sabres làser s'encongissin fins a deixar d'existir–. Ara hi ha una cosa que necessitem fer.

–El què?

El Mestre Jedi va mirar al Lor pelek i al jove oficial korun, després al cel i als míssils de duracer que travessaven l'atmosfera. A trenta mil quilòmetres per hora, i accelerant.

–Correu –va dir Mace Windu.

I van córrer.

Següent