Espai Salvatge (III)

Anterior

3

Malgrat que la nit acabava de caure, Padmé estava estirada a la seva habitació a les fosques, a la recerca de la beneïda inconsciència del son. Malauradament, l’acte de dormir es mostrava tremendament esmunyedís.

Li vaig dir a Ànakin que li estimava perquè vaig pensar que estàvem a punt de morir. Però hem sobreviscut... i ara ja no hi ha marxa enrere. Ell és el meu cor. Ens pertanyem de per vida.

Inquieta, es va enfonsar en els suaus llençols, turmentada pel record d'anar corrent cap a la caverna de Geonosis i veure’l tan greument ferit i desorientat. I de veure el seu braç amputat abandonat enmig de la brutícia. Una gran ferida, molt similar a la que va patir la seva mare en aquella brutal massacre. Del que va passar a continuació.

I com no havien estat a soles, ja que Obi-Wan hi era, igual que el formidable Yoda, no havia tingut ocasió de besar-li ni de plorar al seu costat. Una abraçada va ser tot el que li va poder donar. Els soldats clon d’en Yoda la van apartar a un costat per poder agafar-lo, portar-lo fins la canonera i ajudar-lo a pujar a la nau estel·lar que els va portar a casa.

Aquell havia estat el dolor més fort de tots.

Algú va trucar a la porta de la seva habitació. Què?

Amb un sospir de resignació es va posar una bata i va contestar.

–3PO, vaig dir que no volia que em molestés ningú.

–Oh, senyora Padmé. Disculpi’m, si us plau –va dir l’androide nerviós–. Vaig intentar convèncer-lo perquè se n'anés, però és insistent, brusc fins i tot, quelcom estrany en ell, i...

–Qui és? Qui ha vingut?

–Resulta que és el Mestre Kenobi –va dir C-3PO–. I diu que no marxarà fins que tots dos hagin parlat.

Devia haver passat alguna cosa. Ànakin.

–Digues-li que l’aniré a veure de seguida –va dir amb la boca seca–. Ofereix-li alguna cosa per beure. No trigaré.

Quant la porta es va tancar darrere de l'androide, es va treure el pijama i es va posar un senzill però elegant vestit blau. La roba era la seva armadura. Si portés males notícies –si es tractava d’Ànakin–, no voldria enfrontar-se a ell amb el més mínim desavantatge.

Però Ànakin no és mort. Si ho estigués, ho sabria.

Obi-Wan l'estava esperant a la sala d'estar, impecablement vestit amb una túnica Jedi neta i unes malles. Pel seu aspecte, amb les cames fermes, ja sense pal·lidesa ni gestos de dolor a la cara, era evident que els sanadors li havien guarit les ferides d'espasa làser que li van deixar més indefens del que ella pensava que fos possible.

–Obi-Wan –va dir, acostant-se a ell–. Ha vingut per portar-me de tornada al Temple? Se’m permet ja veure a Ànakin?

Ell va inclinar lleugerament el cap, amb les mans juntes a l'esquena.

–No, senadora Amidala. Em temo que no és possible.

Senadora. No Padmé. I res excepte una severa formalitat en la seva actitud.

–Entenc –va respondre amb cautela–. En aquest cas, i atesos els recents successos, pot esperar el seu encàrrec? Estic cansada. Necessito reposar.

–Li comprenc, senadora –va contestar–. I sento molestar-la, però no. Això no pot esperar.

De veritat? Bé, no era ell qui havia de decidir-ho, no? La seva casa. Les seves normes. Va creuar els braços.

–Ha vist a Ànakin?

Si li va molestar, no ho va demostrar.

–Està descansant plàcidament. No té per què preocupar-se de res.

Així de fred es va mostrar. Positivament indiferent. Qualsevol pensaria que estava parlant d'un simple conegut. Però ella sabia el que feia.

C-3PO va tornar amb te karlini. Obi-Wan va sacsejar el cap.

–No, gràcies.

Ella va agafar una tassa, per distreure’s més que res, i tot seguit li va fer un gest a l’androide que havia construït Ànakin perquè es retirés.

–Això és tot. Et cridaré quan et torni a necessitar.

Quan la porta es va tancar darrere de C-3PO, es va tornar cap a Obi-Wan.

–Per què ha vingut?

Ell va titubejar i després va sospirar. Va abandonar les seves absurdes reserves.

–Perquè hem de parlar, Padmé.

Va sentir un tomb al cor.

–Entenc. Bé, si anem a parlar, posem-nos còmodes. –Va assenyalar el sofà i les cadires–. Si us plau, segui.

Va tornar a dubtar i de seguida va acceptar.

–Gràcies –va dir amb desgana, i es va dirigir cap a una de les cadires.

Ella va triar el sofà de davant i li va observar per sobre de la vora de la tassa. Tenia l'esquena recta, amb les espatlles en tensió, com si esperés problemes. Algun tipus d'atac. I, sorprenentment, va semblar quedar-se sense paraules.

Està bé. Jo mouré fitxa primer.

Va dipositar la tassa sobre la tauleta que tenia al seu costat.

–Encara que estigui preocupat per Ànakin, i sé que ho està, no es molesti a mantenir aquesta posi estoica dels Jedi, imagino que no estarà molt content amb ell en aquests moments. Però hauria de saber, Obi-Wan, que no va desobeir les seves ordres a la lleugera.

Sobresaltat, la va mirar. Llavors va torçar el gest.

–A quan es refereix? Quan va marxar de Naboo a Tatooine o de Tatooine a Geonosis?

–Les dues vegades. Obi-Wan, m'és igual el que pensi, però Ànakin es pren molt seriosament això de ser un Jedi. No parla d'una altra cosa. Ser un Jedi i no decebre'l a vostè. Ell...

Però Obi-Wan no estava escoltant. Mirava l'horitzó, amb ulls ombrívols, amb gest adust. I després la va mirar a ella.

–Què li va passar a la mare d'Ànakin, Padmé?

La pregunta li va sacsejar de forma desagradable. No s'havia adonat que ell sabia que alguna cosa anava malament.

–Que què li va passar? Va morir.

I això li va sobresaltar a ell. Bé.

–M’està dient que va morir? –va preguntar consternat–. Com? I on era Ànakin? Què...?

Va aixecar una mà, posant fi a l'allau de preguntes. A ella no li corresponia parlar de la mort de l’Shmi Skywalker amb aquell home. Ni de la seva mort ni... ni tampoc del que va passar després amb els Habitants de les Sorres.

–Ho sento. Si vol saber més, pregunti-li a Ànakin.

A Obi-Wan no li va agradar allò, però era prou intel·ligent com per no insistir.

–Podré perdonar-li el fet d'haver anat a Tatooine, si... Si va prendre la decisió per la seva mare –va dir–. Però va desobeir intencionadament anant-hi a Geonosis, ell...

–No, Obi-Wan. Això va ser decisió meva, no seva.

–Seva?

–Així és. Ànakin volia salvar-lo dels separatistes i també volia obeir al Mestre Windu. Evidentment, no va poder obeir a tots dos, així que jo vaig prendre la decisió per ell. Em vaig decantar per la que ell volia prendre però amb les conseqüències que més temia. Decidís el que decidís, s'hauria equivocat.

Obi-Wan va arrufar les celles.

–Acatar una ordre directa del Consell Jedi mai és un error, Senadora. Desobeir una ordre, això sí que és un error.

–Qui-Gon ignorava al Consell amb força freqüència –replicà–. Així m'ho va fer saber a Tatooine. Va dir que era una autèntica bogeria substituir el judici d'un altre pel d'un mateix quan tu ets la persona més indicada per decidir. –Va agafar de nou la tassa i va beure una mica de te–. Em sorprendria molt que a vostè no li hagués donat el mateix consell, Obi-Wan.

Els seus ulls es van quedar buits. El seu gest es va gelar.

–No he vingut aquí per parlar de Qui-Gon Jinn.

No va poder evitar estremir-se, la seva veu sonava tan freda. Aquest era l'Obi-Wan que podia induir a Ànakin a un silenci escarmentat. O fins i tot al plor.

Però a mi no m’intimidarà. No té dret a reprendre’m.

Va tornar a dipositar la tassa.

–D'acord. Parlem d'això llavors. Si vostè hagués mort en aquella sorra perquè ell no va anar en la seva ajuda, Ànakin hauria quedat desolat. Creu sincerament que jo m'hagués quedat al marge, permetent que això passés?

–Els seus actes no són l'important, Padmé. L'important és que Ànakin no hauria d'haver permès que ocorregués. És un Jedi. Li correspon anteposar les seves obligacions als seus sentiments.

–I així ho va fer! Estava disposat a fer el que li ordenés el Mestre Windu. Jo vaig ser qui va decidir rescatar-lo a vostè. I Ànakin, el meu guardaespatlles assignat, no va tenir altre remei que acompanyar-me.

Això va provocar que la seva mirada adquirís certa amargor.

–Molt creatiu per la seva banda, Senadora –va dir Obi-Wan–. Qui-Gon estaria orgullós.

La Senadora es va inclinar cap endavant, intentant apropar-se a ell. Intentant sobrepassar l'actitud serena i esquiva dels Jedi.

–Ànakin l'admira moltíssim, Obi-Wan. Necessita saber que vostè confia en ell.

Ell va assentir.

–Ja ho sap.

–De debò? –Es relaxà–. M'estranya.

–No em creu? Per què?

–Perquè si ell sabés que vostè confia en ell, no estaria tan insegur.

–Tan insegur? –va repetir Obi-Wan, incrèdul–. Padmé, el problema d'Ànakin no és per falta de seguretat. De fet, és més aviat tot el contrari. És el seu excés de confiança el que l'ha portat a la perdició. Si no m'hagués desobeït, si no s'hagués batut en duel amb Dooku, ara no estaria estirat i inconscient al Temple esperant que li acabin de fabricar el seu braç protèsic!

–Bé –va respondre mentre el cor li bategava amb força–. Vostè culpa a Ànakin del que va passar.

Obi-Wan es va incorporar i va fer mitja volta.

–No he vingut aquí per reconstruir els fets de Geonosis. Això és assumpte dels Jedi, no seu.

–Llavors vagi al gra o torni al Temple, Obi-Wan –va contestar–. Jo no li he convidat. I li he deixat quedar-se per cortesia, res més.

Va tornar a girar-se cap a ella lentament. El seu rostre estava pàl·lid, els seus clars ulls blaus reflectien les ombres d'emocions intricades.

–El que volia dir-li és que no pot albergar esperances per a res més que una cordialitat civil entre vostè i Ànakin, Senadora. Ell té un compromís amb l'Orde Jedi. La seva vida està amb nosaltres. No té sentit que somiï amb altres coses.

Va sentir una ràfega de ràbia en la sang, com la calitja del desert de Tatooine.

–No sé de què m'està parlant.

–No em prengui per un boig, Padmé! –va exclamar–. És clar que ho sap. Ell sent alguna cosa per a vostè. Sentiments molt forts que ennuvolen el seu judici i li fan desobeir a l'Orde. Farà veure que no sent alguna cosa semblant per ell?

–Els meus sentiments són cosa meva!

–No quan impliquen també a un Jedi!

Gairebé sense alè, es van quedar mirant l'un a l'altre. Si ella podia veure el seu dolor, ell segur que també podia veure-ho en ella.

–Per això ha vingut? –xiuxiuejà–. Per dir-me que he d’oblidar a Ànakin?

–He vingut perquè així m'ho han demanat –va contestar Obi-Wan després d'una pausa–. I perquè estic intentant protegir-lo. I no espero que em cregui, però Padmé... –Es va inclinar de nou cap a la vora de la cadira, tocant-se els genolls amb la punta dels dits–. És cert. Ha de saber que seguir endavant amb això només conduirà a què a tots dos se'ls parteixi el cor. Si de veritat estima a Ànakin, l’ha de deixar anar. Ell no pot estimar-la en ser un Jedi. I ell va néixer per ser un Jedi. El seu destí és més gran del que vostè o jo puguem imaginar. Si no és lliure per a assolir-lo, un gran nombre de persones pagaran un preu altíssim. Això és el que vol?

Va parpellejar ràpidament per evitar les llàgrimes.

–I tan poc li estima vostè que seria capaç de condemnar-lo a una vida de solitud per una profecia que ni tan sols el seu estimat Consell Jedi pot assegurar que sigui certa?

Obi-Wan es va aixecar de nou i aquest cop va marxar.

–Si jo no... li... estimés –va dir amb la veu trencada i d'esquena–, no seria aquí ara.

Ella va fer un salt.

–Em sembla que vostè i jo tenim una definició molt diferent de l'amor. Jo mai faria res que perjudiqués a Ànakin. Pot vostè dir el mateix, Obi-Wan?

Girà en rodó, amb els ulls encesos.

–Això és una ximpleria infantil!

–Obi-Wan, estic preocupada per ell. Ho entén?

Obi-Wan va respirar fondo. Va deixar anar l'aire, de cop, recuperant les maneres.

–Padmé, s'equivoca si pensa que no sé el que li estic demanant. Ho sé molt bé. La vida d'un Jedi és solitària. Requereix que fem els majors sacrificis. Les nostres necessitats van en últim lloc i les dels altres en el primer. Però quant sofriment es produirà si el Jedi abandona les seves obligacions? És això el que vol? És això el que creu que Ànakin vol?

Ell vol servir als Jedi i també vol estimar i ser estimat. Em nego a acceptar que es vegi forçat a triar.

–No tinc cap autoritat sobre vostè –va continuar Obi-Wan–. Sóc plenament conscient. Però li vaig a demanar, a pregar, que faci el següent. Vagi-se'n de Coruscant. Torni a Naboo. Doni-li a Ànakin el temps que necessita per restablir-se de les seves lesions... i per adonar-se del que vostè i jo ja sabem: que separar els seus camins és l'únic remei possible per a aquesta desafortunada situació.

Va tornar a parpellejar per la coïssor de les llàgrimes.

Diu que ho entén, Obi-Wan, però no és així. En el que de veritat importa, no coneix a Ànakin en absolut. Però jo si. Jo el conec. Jo he vist el seu cor al descobert. En la seva totalitat. El meu amor pot salvar-lo.

Però no podia dir-li això a Obi-Wan. Ell mai s'ho creuria. I ell mai els trauria l'ull de sobre ara que sabia que ella i Ànakin s'estimaven. Així que ella va haver de fer creure que l'havia convençut per abandonar a Ànakin. La necessitat de tal engany el va fer patir. Ella apreciava a Obi-Wan, i molt. I sabia que ell volia a Ànakin en la manera distant i continguda pròpia dels Jedi. Però l'amor d'Ànakin era com la calor d'una supernova. Si intentava controlar-ho, el Jedi li destruiria.

Moriré abans de deixar que això passi.

Va aixecar la mirada.

–De veritat creu que el meu amor només pot perjudicar-lo?

–Sí, Padmé –va respondre alhora que s’aclaria la gola–. Això crec.

No va ser difícil deixar que les llàgrimes tornessin a vessar-se. La mera sinceritat de la seva veu li feia mal i era una cosa que no havia esperat.

–Entenc.

–Ho sento –va afegir amb to d’impotència–. Tant de bo les coses fossin d'una altra manera. Ho dic de veritat. Però ha de comprendre... que no pot sortir res de bo d'aquesta relació per a cap dels dos.

–Potser... Potser tingui raó –va xiuxiuejar amb suficient desdeny.

–La tinc.

Va contenir un sanglot.

–Jo no vull fer-li mal.

–Ho sé, Padmé. Però és millor una petita crueltat ara que una tragèdia més gran més endavant.

Va deixar que les llàgrimes caiguessin sense oposar resistència.

–No em perdonarà mai.

Obi-Wan va fer un pas cap endavant.

–Potser no –va dir amb veu tremolosa–. Però es perdonaria a si mateixa que l'amor per vostè li destruís?

–No. Em moriria –va respondre clarament. I era una gran veritat.

–Llavors ja sap el que ha de fer.

–Sí –va xiuxiuejar encara entre llàgrimes–. Marxaré de Coruscant. Passaré una temporada amb la meva família. I... potser no torni. Per ser sincera, no estic segura de si pot ser d'alguna utilitat. Vaig perdre la batalla contra la formació de l'exèrcit i ara em temo que les veus de pau s'han ofegat completament. Necessito temps per decidir quins plans hi ha que faci.

Per a la seva sorpresa, Obi-Wan li va agafar la mà. Tenia els dits freds.

–S'equivoca. El Senat la necessita ara més que mai.

Amb delicadesa, la deixà anar.

–Potser. Obi-Wan... hauria de ser jo la que trenqués amb Ànakin. Si ho fa vostè, s'enfadarà i li tindrà rancor i no vull que hi hagi cap problema entre tots dos. A més, si l'hi diu vostè, pot ser que no li cregui i hauria d'acabar dient-li-ho jo igualment.

Es va acariciar la barba, pensatiu.

–D'acord.

–Permeti que Ànakin m’escorti fins a casa meva a Naboo. Serà difícil dir-nos adéu. M'agradaria que el nostre comiat fos privat. Si us plau, Obi-Wan –va afegir, veient les seves reticències–. M'ho permetrà.

Ell va sospirar.

–No puc prometre res, però... faré tot el que pugui.

–Gràcies.

–Padmé. –Inclinà el cap–. Està fent el correcte. És l'únic que pot mantenir-lo fora de perill. Ànakin necessitarà tota la seva força i concentració per al que s'acosta. No ho veu ara, però amb el temps ho farà.

I va marxar. Va donar la benvinguda a la solitud en la veranda del seu saló i va mirar a través del paisatge urbà de Coruscant fins al distant i imponent Temple Jedi, on Ànakin romania tombat en el seu tràngol curatiu.

No tinguis por, amor meu. No permetré que s'interposin entre nosaltres. I si ens mantenim units, ni tan sols la Força podrà separar-nos.

Obi-Wan va tornar directament al Temple, amb Yoda. L'obligació abans que els sentiments, sempre. La visita al seu Padawan ferit hauria d'esperar.

Shmi estava morta? Oh, Ànakin.

–Fet està ja? –va preguntar Yoda amb els genolls creuats sobre el coixinet de meditació a la seva habitació privada.

Se sentia marejat, buit, i va assentir.

–Sí, Mestre.

–Bé. Necessari era. Necessari no hauria estat, Obi-Wan, si més atent haguessis estat. –Yoda va aclucar els ulls–. Decebut estic.

Allò va ser com si una espasa làser li travessés les costelles.

–Ho sento molt, Mestre.

Yoda va inclinar la barbeta, la seva mirada fixa era implacable.

–De lliçó això et servirà, Mestre Kenobi. L'afecció porta al sofriment en un Jedi. Instrueix-te a tu mateix. Instrueix al teu Padawan mentre puguis. En Cavaller Jedi ha d'esdevenir, abans del que pensàvem.

Què? No.

–Mestre Yoda, no està preparat.

–Fer que estigui llest has, Obi-Wan. La teva obligació és.

Atès l'humor d’en Yoda, no tenia sentit discutir. Però no podia quedar-se callat.

–Mestre Yoda, de debò hi ha necessitat de precipitar-se? No és molt oportú ficar-li pressa a Ànakin, i molt menys ara. La seva lesió... i Mestre, la seva mare està morta.

Yoda va assentir, breu i contundent.

–Sí, però les mares moren, Obi-Wan. Trist és, però distreure un Jedi la mort no deu.

I això era veritat. Era veritat, però... Que no li distragués? Yoda, Yoda, vostè no coneix a Ànakin.

–Sí, Mestre –va dir amb molta delicadesa–. Però tot i que sé que els nostres Jedi desapareguts han de ser reemplaçats, la nostra victòria de Geonosis va ser decisiva. Segur que Dooku i els separatistes s'ho pensaran dues vegades abans d'agreujar aquest conflicte. Ara que han vist el poder militar de què disposem, han de saber que seria una bogeria.

Yoda va prémer els llavis.

–Una bogeria, si. Creus que Dooku entenimentat està? Al Costat Fosc s'ha passat. Una bogeria això sí és.

–Així que la guerra és inevitable?

Yoda va tancar els ulls i va abaixar el cap.

–Potser –xiuxiuejà–. Esperar hem per veure què ens mostra la Força.

Anava a ser una espera d’allò més agonitzant.

–Sí, Mestre –va dir Obi-Wan–. En aquest cas, mentre esperem...

Yoda va aixecar la mirada.

–A veure al teu Padawan pots anar, Obi-Wan. El teu suport i orientació necessitarà per sobreposar-se en aquesta difícil transició.

–Sí, Mestre. Gràcies –va dir, retirant-se cap a la porta de l'habitació.

–Obi-Wan.

Es va quedar gelat per la gravetat en la veu d’en Yoda, va donar mitja volta.

–Sí, Mestre?

La mirada de Yoda era gris.

–Grans són els reptes als que el teu Padawan s'enfrontarà. Que siguis el seu amic el teu cor et demanarà. Però Obi-Wan, un error això seria. Un amic el jove Skywalker no necessita. Un mestre necessita i un mestre has de ser.

–Entenc –va respondre Obi-Wan i va emprendre la seva marxa. Però quan anava de camí als Salons Curatius, es va adonar que no estava preparat per rebre consells.

Durant deu anys he estat el Mestre d'Ànakin i tot el que he rebut ha estat rebel·lia. Com més li critico, més s'allunya. Com més em distancio, més s'enfada. Més crítica, més distància emocional no és la resposta. No és un Jedi corrent. Mai ho ha estat. Però he intentat que ho fos. He intentat contenir-lo. Controlar-lo. Pel seu propi bé, és cert... però tot i així. Si s'ha de convertir en Cavaller Jedi aviat, això ha d'acabar.

A més. Amb la lluita per la rehabilitació física que li quedava per davant... amb la mort dels seus somnis amb la Padmé a punt d'arribar... amb la impactant i terrible pèrdua de la seva mare per afrontar... l'única cosa que necessitava Ànakin en aquests moments era un amic.

***

Enredat en un malson, Ànakin es desesperava.

«Mare, mare, queda't amb mi, mare». Tan destrossat, tan brutal. Ell li havia fallat. «Que maco estàs. T'estimo». El dolor en la seva veu, la sang, la pena. Va inspirar, espirar, i ja no va tornar a respirar. «Queda't amb mi, mare... no em deixis mai...»

–Mama! –va exclamar i va obrir els ulls. Tenia la cara amarada, podia sentir les llàgrimes calentes.

–Calma't –va dir Obi-Wan–. Ànakin, calma't. Tranquil. Has estat molt greu.

Com si no ho sabés. Com si no notés l'enorme forat en el seu pit, on abans tenia el cor, per on l'hi van extreure, per on un oceà d'àcid va convertir el seu món en dolor.

Va mirar l'home que havia estat el seu mentor i el seu amic durant deu anys i en l'únic que podia pensar era en el que acabava de perdre. El que havia abandonat per convertir-se en Jedi.

–La meva mare està morta –xiuxiuejà–. I tot ha estat per culpa teva.

Obi-Wan es va tirar cap enrere. Què? No. Ànakin, no.

–Allunya’t de mi –va dir Ànakin, alhora que les vores de la seva visió es tornaven escarlata i negre... i la ràbia que guardava en el seu interior va convertir el seu alè en crits.

–No vull que estiguis aquí. Ella estaria viva si haguessis cregut en els meus somnis. Estaria viva si l'hagués alliberat. Allunya't de mi, Obi-Wan. Deixa’m sol!

Però Obi-Wan no faria tal cosa.

–Ho sento. No ho sabia, Ànakin. No vas somiar que estava en perill. No vas somiar que anava a morir. Si hagués estat així... si m'ho haguessis dit...

Ànakin va baixar la seva mirada fins a la mà d'Obi-Wan, que reposava sobre la seva espatlla i es va regirar, intentant deixar-se anar.

–No em toquis. Estàs sord? He dit que em deixis sol!

Però Obi-Wan seguia ignorant-lo. Per descomptat. Perquè això és el que fa. Ell li donava ordres, ell mai escoltava.

–Ànakin, has de saber que no va ser deliberat.

Tot el que havia de saber era que aquest home li havia decebut. Marejat, a punt de perdre l'autocontrol per complet, va aconseguir alliberar-se dels dits d'Obi-Wan...

Amb la suau i càlida llum de l'habitació, l'orada armadura brillava.

–Què? –va dir confós i amb la mirada fixa. El seu braç? Allò era el seu braç? La seva mà? Com era possible? No era un droide, era de carn i os–. Què és això? Jo no...

I llavors ho va recordar tot, un torrent de records despietats i descarnats. El petó a la Padmé. La sorra de Geonosis. La massacre. Tots aquells Jedi assassinats sota el sol. La persecució desesperada a l’encalç d’en Dooku. El duel a la caverna. Obi-Wan greument ferit, a punt de morir. I el seu braç... el seu braç...

Com si les imatges fossin un gallet, com si recordar allò fos el mateix que reviure-ho, l'agonia del tall d'aquella espasa va desencadenar una tempesta a l'interior.

I Obi-Wan es va quedar al seu costat mentre plorava.

Següent