Punt de Ruptura (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

LES REGLES DE LA JUNGLA

Van xocar amb un estrèpit que va fer tremolar la jungla que els envoltava. La col·lisió no era només entre dos cossos humans, sinó entre dos nòduls canalitzadors de la Força. Energia invisible espurnejà en l'aire i intenses espurnes blaves van saltar de fulla a fulla en les copes dels arbres que els cobrien. Van penjar en l'aire per un moment, sostinguts per aquesta energia, agafant-se, atacant-se l’un a l'altre. Els gossos akks van saltar, van girar i van tallar l'aire amb les seves cues. Els guàrdies entrexocaren els escuts, rugint amb ferotge exuberància animal.

Vastor semblava ser tot dents, urpes i ferotges rugits d'atac. Braços com bigues de duracer es van tancar sobre Mace en una abraçada irrompible, clavant els colzes del Jedi contra les seves cruixents costelles. Mace reaccionà més veloç que el pensament amb un cop instintiu que trencà la pell d'una de les galtes de Vastor. El Lor pelek va abaixar el cap fins a l'espatlla d’en Mace, com arraulint-se amb una amant, i va enfonsar profundament les esmolades dents al coll del Jedi, mossegant a la recerca de l'artèria caròtida.

Mace va alçar un genoll per colpejar la part interna de la cuixa de Vastor. El Lor pelek es va limitar a grunyir i a mossegar amb més força, movent el cap d'un costat a un altre com un akk tirant de la pota d'un ullalot. La pressió de la mandíbula a l'artèria bloquejava la circulació de la sang a Mace. Creixents núvols de tenebres es van acumular en el seu cervell, però quan va tornar a disparar el genoll, Vastor va apartar les cames de cop.

El genoll li va encertar un decímetre sota el melic.

Això va provocar en ell un grunyit agut i un lladruc que va vibrar al coll d’en Mace, que en comptes d'apartar el genoll per tornar a colpejar, l’enfonsà encara més, forçant-lo a apartar el cos. D'aquesta manera es va crear espai suficient perquè el Jedi pogués lliscar un braç entre tots dos torsos i enfonsar els rígids dits en el buit del seu estèrnum.

I va estrènyer.

El Lor pelek va deixar anar el coll d’en Mace amb un sobtat sobresalt. Mace va seguir prement, enfonsant els dits a la tràquea. Vastor es va quedar sense aire i va afluixar els terribles braços.

Van caure junts, girant, i Mace se les hi va arreglar per treure’s al seu contrincant de sobre, fotent-li un cop de peu ràpid i sobtat a la punta de la barbeta que li va fer girar com una pilota-baldufa.

Mace va recuperar el seu contacte amb la Força just a temps de donar una tombarella cap amunt i aterrar amagat i equilibrat. Vastor va aterrar a quatre potes, absorbint l'impacte amb tan poc esforç com un felí de les lianes.

Es van mirar l'un a l'altre.

La sang brollava de la mossegada del coll d’en Mace, pintant-li d'escarlata l'espatlla i part del pit, però només era una reguera, no un doll. L'artèria devia seguir intacta. Una reguera similar descendia de la galta oberta de Vastor i gotejava des de la seva mandíbula.

Cap dels dos va semblar notar-ho.

El grunyit de Vastor va ressonar al pit d’en Mace.

No hi ha molts homes que puguin trencar la meva abraçada. No ho faràs dues vegades.

Mace no va respondre. Probablement, Vastor tenia raó.

Tot d'una va ser conscient que no havia dormit des de la nit anterior a la batalla al congost; des de la nit en què Lesh, ebri d’escorça, havia acudit a ell sumit en llàgrimes per dir-li que, si Mace vivia prou, Kar i els guàrdies akk li ensenyarien certes coses.

Tenia la impressió que això havia passat molts anys abans.

Es va preguntar per un moment si, malgrat el que la Depa afirmava haver-li dit, el Lor pelek hauria continuat mossegant fins estripar-li el coll, o si s'hauria conformat amb escanyar-lo.

Va decidir que podia viure sense conèixer la resposta.

Si aconseguia viure, és clar.

Vastor es va acostar a ell a quatre potes.

Així barallen els Jedi? Pessigant i estrenyent? Donant petits cops per aturar el gos gran? No m'impressiona.

Mace va romandre immòbil, a excepció del seu pit agitat. Sabia que no podia igualar-lo en poder cru. Amb cada respiració, Mace es despullava d'una capa de contenció i inhibició. D'una capa de serenitat. Havia de desfer-se de la seva pau interior per poder sumir-se en el plaer, en l'emoció, en la pura sensació del per-què-no-deixar-se-portar-per-la-BARALLA. Perquè el Vaapad era molt més que una forma de lluita amb sabre làser.

Era un estat mental.

La nit s'havia planat sobre la jungla, i les lumilianes començaven a bategar dèbilment al seu voltant. Emprar el Vaapad en aquest moment, en aquest lloc, resultava increïblement perillós, gairebé tan perillós com no emprar-lo.

La solució definitiva per vèncer la força bruta és l'habilitat.

–Vols quedar impressionat? –va dir Mace–. Vegem la impressió que deixa la meva bota a la teva cara.

Sense previ avís, l'acostament d’en Vastor es va tornar un llampegant salt. El Lor pelek engarrotà els dits com si fossin urpes i va obrir molt els braços per tornar a tancar-los sobre Mace. Però Mace ja no estava allà. Un lleuger pas a la dreta i un moviment de cap el va situar a un costat del salt d'en Vastor, i quan aquest va passar al costat d'ell, Mace li va donar un revés amb el puny a la base del crani. Un cop demolidor.

Però Vastor devia sentir-lo venir, i va saltar cap endavant, va rodar amb el cop i va fer un salt mortal. Va aterrar perfectament equilibrat i va tornar a saltar cap amunt. La puntada que Mace va dirigir als seus ronyons només li va fregar el múscul del panxell. Vastor va emprar aquest impacte per girar en l'aire i caure sobre el Mestre Jedi com un lleopard arbori sobre un ullalot.

Però va caure sobre el puny d’en Mace, que s'alçava cap al seu plexe solar amb la potència combinada de la Força i gairebé cinquanta anys d'entrenament Jedi en combat.

La mà d’en Mace es va enfonsar fins al canell, i el combatiu rugit de Vastor es va tornar un d’agònic forcejant per respirar. Mace va emprar la Força per fer-lo girar en l'aire fins que va xocar contra el flanc d'un agitat gos akk. El Lor pelek va lliscar inert per les cuirassades costelles de l’akk, mig estabornit, amb ulls vidriosos, i trontollant quan els seus peus van relliscar sobre unes arrels recargolades.

Va tenir a Mace a sobre abans fins i tot de poder recuperar l'equilibri.

–Segueixes sense estar impressionat?

En peu, un al costat de l'altre, la coroneta del cap d’en Mace tot just li arribava a la barbeta. Tot el musculat tors del Jedi podria ficar-se dins el pit d’en Vastor, i encara quedaria lloc de sobres. Vastor, inclús estant adolorit i trontollant com un borratxo, va ser capaç de moure els braços en sengles cops, encegadorament ràpids, contra el cap i el coll ferit de Mace.

Però si la velocitat de Vastor era encegadora, la de Mace era invisible. Cap de les palmellades va donar en el blanc.

Abans que Vastor pogués enfocar la vista, Mace ja li havia colpejat sis vegades: dos ganxos eixordadors a les costelles flotants, un fort cop de genoll en la mateixa cuixa que havia colpejat abans, un cop de colze a la punta de la barbeta i dos devastadors cops amb el cantell de la mà en les articulacions de la mandíbula.

Un home normal hauria quedat inconscient, Vastor va semblar fer-se més fort.

Propinà un altre d'aquests clatellots encegadors. I aquesta vegada, Mace, en comptes d'ajupir-se, va preferir contrarestar-li amb un ganxo que va colpejar el braç del Lor pelek just en el nervi del bíceps. Vastor va moure l'altre braç amb més potència encara, la qual cosa només va fer que el contraganxo d’en Mace copegés l'interior del braç amb més duresa encara.

Els poderosos braços d’en Vastor es van moure espasmòdicament i van caure inermes als costats.

–Això es diu Vaapad, Kar –una llum ferotge cremava als ulls d’en Mace–. Quants braços veus?

Llavors, Mace va colpejar dues vegades al Lor pelek al nas, abans que aquest pogués parpellejar.

Vastor va udolar de dolor i rabiosa incredulitat, i va tornar a caure cap a enrere, contra el flanc del gos akk, retorçant-se i tornant-se per buscar una manera d'evitar les llampeguejants mans del Jedi.

Mace es va mantenir ferm, empenyent contra el flanc de l’akk. Girava els punys en els moviments del Vaapad, colpejant no per desarmar o matar, sinó per fer mal; colpejant en el teixit tou, aixafant nas i orelles, i enfonsant dits sota la barbeta.

El gos akk es va apartar sobtadament d'ells, proporcionant a Vastor mig metre de respir. El Lor pelek es va posar a un costat i es va apartar d'un salt.

Mace el va deixar apartar-se.

–Vés-te'n i fuig, Kar. Això s'ha acabat. Has perdut. Aquí jo sóc el gos gran...

Vastor va convertir el seu salt en un rodar pel terra i, aturat sobre un genoll, es va tornar per enfrontar-se al Mestre Jedi. Abans que aquest hagués acabat de parlar, la Força va girar al seu voltant, el va arrencar del sòl i el va llançar en l'aire perquè xoqués d'esquena contra la llisa escorça grisa d'un Lamma d'un metre de gruix. L'arbre sencer s’estremí davant l'impacte, i una galàxia en espiral va néixer dins del cap d’en Mace.

Em preguntava quan arribaríem en aquest punt, va pensar en Mace.

La cara d’en Vastor es va tensar. Els seus braços ja havien d'haver recuperat la mobilitat, ja que se les va arreglar per aixecar un d'ells en un gest semblant al de llançar una pedra. Mace es va veure forçat a girar cap endavant, apartant-se de l'arbre, i es va estavellar contra el crani d'un bocabadat gos akk.

L'impacte li va fer doblegar-se sobre el cap del gos i el va deixar sense aire als pulmons. Les espines del cap de l'animal li van esgarrapar l'abdomen, i quan aquest, agitant el cap com un bou aquàtic nymalià, es va treure de sobre a Mace, la sang tacava la negra cuirassa externa dels ulls de l'animal.

Qualsevol Padawan Jedi aprèn a contrarestar la Força quan s'utilitza per moure objectes, abans fins i tot de començar a entrenar-se amb el sabre làser. Encara en l'aire, Mace va sentir el flux de poder que exercia Vastor contra ell. Va llançar un sospir i va permetre que el centre d'aquest flux –el punt de contacte de Vastor amb la Força –es relaxés i retornés el poder de Vastor a la jungla que els envoltava...

I aquesta jungla va cobrar vida.

Els anells d'un trepafulles van baixar serpentejants des de les altures i van envoltar un dels turmells d’en Mace amb la seva abraçada irrompible. El seu gir en l'aire es va convertir en un ampli arc cap per avall.

Els anells d'un trepafulles només augmenten la força de la seva abraçada quan la víctima forceja i les seves fibres són gairebé tan sòlides com les d'un cable de duracer. No hi ha força mortal que pugui trenca-–les. El rèptil es va tancar sobre el seu turmell, arrencant sang amb la vora de les seves esmolades escames. Un altre trepafulles va lliscar cap a l'altre turmell, i, des de la seva posició, cap per avall, Mace va poder veure una gruixuda espina de llautó-liana de la mida d'una espasa corbant-se cap al seu coll.

Va estar a punt de buscar el seu sabre làser amb la Força...

Però això seria admetre la derrota.

Era moment d'utilitzar el cap.

Va emprar la Força per desplaçar els anells del trepafulles de manera que l'arc de la seva oscil·lació l’enviés més enllà del cercle de gossos i homes. Un dels guàrdies akk li va somriure quan va passar sobre ell.

–Gos gran? Més aviat un petit porc ullalot.

Quan la seva oscil·lació li va tornar dins el cercle. Mace va allargar la mà, va agafar al guàrdia akk pel braç i el va elevar en l'aire. Buscant energies en la Força. Mace va sacsejar cap amunt al sorprès guàrdia i va emprar la vora dels seus esmolats escuts per tallar els anells del trepafulles, abans de deixar anar l'home, que es va agitar indefens en l'aire fins estavellar-se en la foscor de la jungla.

Mace va convertir la seva pròpia caiguda en una tombarella que li va fer aterrar sobre les espatlles d'un akk. Va saltar en l'aire...

I la Força de Vastor va tornar a agafar-lo.

Vastor ja estava dempeus, i no semblava tenir els braços adolorits. La seva boca tacada de sang s'obria en un udol de triomf mentre l’arrossegava a la nit il·luminada per lumilianes multicolors, tirant d'ell i obrint els braços per rebre’l en una abraçada letal.

Bé, ja que insisteixes..., va pensar Mace.

En comptes de resistir-se al poder de l'abraçada a la Força de Vastor, li va afegir la seva pròpia empenta. La velocitat del seu vol es va doblar bruscament. Vastor només va tenir temps per obrir els ulls per la sorpresa quan va veure que Mace es dirigia en picat cap a ell. El cap del Jedi es va enfonsar com una llança en els budells del Lor pelek, enderrocant-lo a terra com si hagués estat colpejat per un míssil d'impacte.

D'altra banda, l'estómac d’en Vastor no era molt més tou que el Lamma contra el qual havia xocat Mace, i el xoc tampoc li va fer molt bé al seu cap.

Una altra galàxia en espiral va florir on havia estat la primera, mentre Mace rodava per apartar-se del seu contrincant. Es va quedar tombat d'esquena, contemplant els raïms d'estrelles que giraven al seu crani. Vastor estava estirat al seu costat, emetent febles panteixos en intentar que l'aire entrés en el seu espasmòdic pit.

Vastor començava a recuperar l'alè en grans glopades, i Mace va saber que es quedava sense temps. Va sacsejar les estrelles del seu cap i es va posar la mà al turmell per deixar-se anar els anells del trepafulles tallat. L'animal estava inert, morint-se, i oposava tanta resistència com una corda vulgar i corrent. Mace va agafar cada extrem amb un puny i va envoltar el coll d’en Vastor amb ell mentre aquest rodava per recolzar-se sobre mans i genolls.

Vastor es va redreçar i es va posar les mans al coll, lluitant contra la improvisada presa d’en Mace, però ni tan sols ell era prou fort com per trencar amb les mans nues els anells d'un trepafulles. El seu rostre es va enfosquir, inflant per la sang. El clatell se li inflà i les venes serpentejaren al front i les temples.

Deu segons, va pensar Mace, aguantant i enfonsant els genolls a l'esquena d’en Vastor. Deu segons i liquidat.

Vastor va posar un peu sota ell.

Mace va empassar saliva, buscant aire, mentre procurava estrènyer encara més els anells al voltant del coll del Lor pelek.

Vastor es va posar dempeus per pura força de voluntat. Ni tan sols semblava notar el pes del robust Mestre Jedi que tenia a la seva esquena.

Aquí va això, va pensar en Mace.

En un obrir i tancar d'ulls, l’urpa d’en Vastor va passar dels anells del trepafulles als canells d’en Mace. El Lor pelek es va llançar cap endavant, es va doblegar per la cintura i, en un rampell d'increïble fortalesa, va llançar al Mestre Jedi sobre el seu cap, estavellant-lo contra el terra.

L'impacte va substituir les estrelles del cap d’en Mace per fumejants nebuloses negres. No hi havia recuperat la respiració després d'aterrar sobre el gos akk, i ara era incapaç de respirar. La jungla que s'alçava sobre ell es fonia en una boirina negra. Entre les tenebres que descendien dins del seu crani, tot just va poder captar un indici de Vastor saltant en l'aire per rematar-ho, aterrant sobre ell. Va rodar cap a un costat amb un panteix, i Vastor va aterrar amb força al seu costat.

Mace va intentar incorporar-se sobre mans i genolls, marejat. Vastor seguia a terra, esgarrapant-li dèbilment els costats amb les mans. Mace es va obligar a aixecar-se i va aconseguir posar-se de genolls. Vastor va rodar sobre un costat, va trobar un tronc d'arbre i es va recolzar en ell per incorporar-se amb moviments ebris.

Encara que Mace no podia respirar –amb prou feines podia veure a través del vel negre i vermell del seu cap–, sí que podia emprar la Força per aixecar-se. Es va llançar girant cap a Vastor, i va ajuntar les dues mans per, emprant fins a l'última molècula de les energies a la seva disposició, propinar un últim cop demolidor que va aixecar a Vastor del sòl i el va fer caure cap enrere i derrocar sobre el clatell.

Mace es va tornar, gairebé caient. La jungla s'enfocava i desenfocava. L'única cosa que podia veure amb claredat era al Lor pelek posant-se treballosament dempeus.

Vastor estava somrient.

Això és el millor que pots fer?

–Només estic... –Mace va buscar aire. Va alçar els braços a poc a poc; cada un d'ells semblava estar a punt de fer fallida–. Només estic començant...

Una d'aquestes clatellades llampeguejà des de la foscor, i el següent que va percebre Mace va ser el timbre que ressonava a les orelles i l’enorme mà d’en Vastor, que li estrenyia el coll i l’alçava del sòl de la jungla.

Les parpelles d’en Mace es van agitar i van obrir. El somriure tacat de sang d’en Vastor era l'únic que existia en el món.

Quants braços veus?, va grunyir Vastor.

Mace no va respondre.

Per descomptat, no veia el que anava unit a la mà que va apagar el món com si fos una vela.

***

En la foscor va sentir una olor d’amoníac i carn podrida: l'alè d'un depredador.

Una llengua seca i aspra, de la mida de la seva motxilla perduda, li llepava, tornant a la consciència. Mace va obrir els ulls.

Els guàrdies akk s'amuntegaven al seu voltant, inclinant-se sobre ell amb els seus rostres en ombres embolicats en l'halo de polsant llum de les lumilianes. Un d'ells va empènyer el morro del gos akk que havia estat llepant el cos inconscient d’en Mace perquè la gran bèstia s'apartés.

Kar Vastor va ocupar el buit que va deixar aquest i es va ajupir al costat d’en Mace. Tenia el rostre inflat i encara li brollava sang del tall a la galta, però el seu somriure era més ferotge que mai.

Bordà alguna cosa i un dels guàrdies akk es va apartar un moment.

–Ei, talla ja –va sentir Mace que deia Nick–. Escolta, ouch, ei? Vinga, deixa’m el braç. Ja saps que hi aniré...

El guàrdia akk va tornar, portant a Nick a ròssec.

Vastor va grunyir.

–Escolta, per què m'ho dius a mi...? –va dir Nick.

El grunyit de Vastor es va aguditzar, i Nick es va encongir, apartant-se d'ell. Mirava insegur al guàrdia akk que li subjectava el braç, de nou a Vastor i després a Mace.

–Ell, bé... –Nick va empassar saliva amb esforç–,... vol que digui això perquè tothom ho senti: Pots aixecar-te si vols...

Mace va tancar els ulls. No va respondre.

Vastor va emetre un retrunyir.

–Diu: "Vinga. Volies ser el gos gran. Aixeca't i lluita" –Nick va baixar la veu–. Perquè pots aixecar-te, oi? Si vols... Veuràs, he fet una aposta d'uns cinc-cents crèdits, i la dividiré amb tu si...

Mace va obrir els ulls.

–No.

El retruny d’en Vastor va adquirir un to de diversió, com si el Lor pelek fos un terratrèmol explicant un acudit.

–Això, vol saber que "no a què?" Ja saps..., bé, no als diners?

–No –va dir Mace. No podia trobar un lloc del seu cos que no li fes mal–. No més lluita. He tingut prou. Tu guanyes.

Vastor va agafar l'espatlla d’en Mace amb una mà enorme i el va redreçar, incorporant al Mestre Jedi sense esforç aparent. Novament, el seu bram es va convertir en paraules en la ment d’en Mace.

Digues-li. Digues-los qui és aquí el gos gran.

Mace acotà el cap, procurant no mirar a Vastor als ulls.

–Tu –va tossir, i la sang bombollejà a la boca esclafada–. Tu ets el gos gran.

Nick semblava afligit.

Digues-los que vas fer malament agafant els meus presoners. Digues-los que vas fer malament deixant-los marxar.

Mace va mantenir la mirada a terra, en els seus peus. Per les seves cames corria la sang de les ferides que li havien causat al ventre les amples espines de l’akk.

–Vaig fer malament agafant els teus presoners. Vaig fer malament deixant-los marxar.

Digues-los que lamentes haver-me desafiat i que mai tornaràs a fer-ho.

L'únic moviment que va fer Mace va ser mirar la howdah al llom de l’ankkox. Ara que s'havia fet fosc, les cortines eren opaques. No podia saber si la Depa seguia dins.

Va baixar el cap una vegada més.

–Lamento haver-te desafiat. No tornaré a desafiar-te.

Va notar un moviment en la seva visió perifèrica. Nick havia deixat que l'armilla d’en Mace es desenrotllés. Ara la subjectava al llarg de la seva cama. La va tornar a agitar, suggeridor.

Mace podia sentir el sabre làser guardat en ell.

Va captar la mirada d’en Nick, que mirava a un altre costat de manera deliberada, com si xiulés amb despreocupació, mentre tornava a agitar l'armilla.

Una tirada a la Força, a penes més esforç del que feia Nick per agitar l'armilla, i el sabre làser estaria a les seves mans.

–Kar? –va dir Mace a poc a poc.

Vastor brunzí un "sí".

–Tinc la meva arma en aquesta armilla. Puc agafar-la? –va mantenir la mirada decididament fixa en el pit del Lor pelek–. Si us plau.

Vastor li va deixar anar l'espatlla amb una empenta menyspreadora i va estendre una mà cap a l’armilla. Nick va mirar a Mace amb oberta sorpresa, com si se sentís inesperadament traït.

Mace va mirar a terra.

Vastor va agafar l'armilla i va treure el sabre làser d’en Mace de la butxaca.

Això és teu?

–Si, Kar –va dir Mace en veu baixa–. Me la pots donar, si us plau?

Vastor va mirar de reüll a un guàrdia akk i roncà alguna cosa. El guàrdia va somriure, assentint.

–Si us plau –va repetir Mace, humil–. És la meva única arma. No seré de molta utilitat a ningú sense.

No ets de molta utilitat a ningú amb ella, va grunyir Vastor.

La va allargar cap a Mace, però quan aquest va estendre una vacil·lant mà per agafar-la. Vastor la va llançar despreocupadament a l'aire, lluny d'ell. El guàrdia akk al qual havia roncat la va agafar al vol.

El guàrdia la va sostenir en una mà. El vibroescut de l'altra mà va gemegar, cobrant vida.

–Escolta, Kar, au vinga, deixa-ho ja, d'acord? –El rostre d’en Nick estava desencaixat en una ganyota contínua. Li resultava dolorós compadir a algú a qui abans respectava–. Has guanyat, no? No en tens prou amb això? Per què has de ser tan...?

Vastor va interrompre al jove korun amb un revés que el va fer caure a terra. Ni tan sols va arribar a mirar-lo; seguia amb la mirada fixa en Mace Windu.

El Mestre Jedi no va semblar veure a Nick estirat a terra, bressolant-se l’ensangonada boca, maleint de manera continuada a la mà.

–No –va dir Mace amb veu trencada–. No. Tu no ho entens... Un sabre làser Jedi...

Pot destrossar-se tan fàcilment com un Mestre Jedi.

Vastor va moure els dits com espantant una mosca, però abans que el guàrdia akk pogués posar el mànec del sabre làser contra la vora del seu escut...

–Kar...

La veu de la Depa tenia un estrany poder a través de l'opacitat de les gases de la howdah cortinada, i semblava provenir d'arreu alhora.

–Enviar-lo a la jungla sense la seva arma seria un assassinat. Kar. No és l'enemic.

El teu enemic, no. Potser.

–Si us plau, Kar. Mantingues-la fora de perill per a ell, i retorna-la-hi quan se’n vagi.

S'anirà ara.

–No pot viatjar –va dir la Depa–. És que no ho sents? L’has ferit, Kar. L’has ferit de gravetat. Necessita descans i tractament mèdic. Deixa que el portem a la base. Pot viatjar amb mi a l’ankkox. Queda't el seu sabre làser. Ja li has demostrat que no pot enfrontar-se a tu sense ell.

La mirada inhumana de Vastor va examinar el blanc rostre de la howdah, però la nit ja havia caigut per complet. La llum de les lumilianes arrencava brillantors a les cortines i no podia veure res de l'interior.

Per fi va arronsar les espatlles amb irritació i va estendre una mà. El guàrdia akk li va tirar el sabre làser de tornada, i Vastor se'l va guardar a la banda de cintura dels seus pantalons de cuir de felí de les lianes.

Va llançar l'armilla d’en Mace a terra, als peus del Mestre Jedi.

T'ha dolgut més sabent que ella mirava?

Ja no sonava burleta; parlava amb un to de simple curiositat.

Mace es va inclinar lentament i dolorosament a recollir l'armilla, com un ancià protegint els seus genolls artrítics.

–No sé si hauria pogut fer-me molt més mal.

Has de recordar que tot això va començar perquè tu et vas negar a venir quan t'ho vaig demanar.

Això va començar, va pensar Mace, quan em van cridar al despatx privat del canceller Palpatine. Però no va dir res.

Perquè et vas negar a fer el que se't deia.

–Sí –va dir Mace–. Sí, ho recordo.

Va agafar l'armilla i se la va posar. La punxada de la terra en les ferides obertes li va dir que l'escorça del Lamma li havia esquinçat l'esquena.

Si hi ha una propera vegada, dôshalo, serà la teva última vegada.

–Sí, Kar. Ho sé. –Va mirar a Nick, que estava assegut a terra, mirant sinistrament a Vastor, i li va parlar a poc a poc–: Anem. Necessito que m'ajudis a pujar a l’ankkox.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

Vastor estava disposat a deixar que Nick m'ajudés i guarís les ferides més greus amb els subministraments d'una farmaciola requisada. Estava disposat a creure que la pallissa que m'havia clavat gairebé m'havia inutilitzat.

No estava lluny de la veritat.

Nick seguia en plena ebullició quan em va ajudar a posar-me dret, murmurant entre dents un doll continuat d'improperis, i definint a Vastor com un "empassagranotes cara de llangardaix", un "llençatortugues mastegacostres" i una altra varietat de noms que no em sento còmode transcrivint, ni tan sols en un diari privat.

–Basta ja –li vaig dir–. M'he pres considerables molèsties per mantenir–nos als dos amb vida, Nick. Preferiria que seguíssim d'aquesta manera.

–Oh, és clar. Has fet un gran treball.

La seva veu sonava amargada, i no volia mirar-me als ulls.

Li vaig dir que sentia allò dels seus crèdits i li vaig indicar amablement que ningú li havia dit que apostés per mi.

Es va tornar per mirar-me, instantàniament furiós, xiuxiuejant amb salvatgisme per mantenir la veu baixa, com si els gossos i els guàrdies akk seguissin a prop nostre.

–No estic molest pels crèdits! No m'importen els crèdits... –es va interrompre un moment, pestanyejant, i el seu habitual somriure va sorgir un moment als seus llavis–. Carai. He dit jo això? Vaja. Bé, estava mentint, és clar. M’importen els crèdits. M’importen molt. Però no estic enfadat per això.

Vaig assentir i li vaig dir que ho comprenia. Estava enfadat amb mi. Se sentia com si jo li hagués fallat.

–A mi no –va dir–. Bé, se suposa que els Jedi defensen alguna cosa, no? Se suposa que lluiteu per defensar el que està bé. Costi el que costi.

Per enfadat que pogués estar amb mi, seguia mantenint el cap sota un dels meus braços, sostenint-me al llarg de les seves espatlles per ajudar-me a caminar.

Li ho agraïa. Se m'estaven passant els efectes de l'adrenalina i de la commoció i començava a adonar-me de la pallissa que havia rebut. Més tard, quan accedís a l'escàner de la farmaciola, descobriria que tenia dues costelles trencades, un sever esquinç de turmell a causa dels anells del trepafulles, una contusió mitjana i diverses hemorràgies internes, sense esmentar la mossegada del coll i una sorprenent varietat d'esgarrapades i macadures.

Mentre Nick m'ajudava a pujar a l’ankkox, vaig descobrir el que li tenia tan furiós amb mi: era, sobretot, que hagués declarat que vaig fer malament d’alliberar els presoners.

–M’és igual el que diguis –va murmurar sinistrament–. Tant me fa el que digui Kar. Hi havia nens amb ells. I ferits. Aquests balawai no eren malvats, només eren persones. Com nosaltres.

–Gairebé tots ho som.

–Vam fer el que havíem de fer, i ho saps.

Llavors em vaig adonar que Nick estava orgullós de si mateix. Orgullós del que havíem fet. Potser fos un sentiment inhabitual en ell: aquest orgull especialment deliciós que neix d'haver corregut un risc terrible en fer quelcom admirable de veritat; que neix de superar l'instint de conservació, de combatre les nostres pors i guanyar-los.

L'orgull de descobrir que una persona no és un simple grapat de reflexos i respostes condicionades; que en comptes d'això pot ser capaç de pensar, de fer el correcte en lloc d’allò fàcil, i de triar la justícia en comptes de la seguretat. L'orgull que sentia Nick per això feia que jo també em sentís orgullós d'ell; encara que, per descomptat, no l'hi vaig dir. Només hauria aconseguit avergonyir-lo i que es lamentés d'haver parlat.

Espero no arribar a oblidar mai la ferotge determinació del seu rostre mentre m'ajudava a enfilar-me per l'estesa pota de l’ankkox, i jo trontollava per la seva closca dorsal.

–El fet que Kar et sacsegés com a un gong llogat no vol dir que tingués raó. Que et guanyés no vol dir que fessis malament en desafiar-lo. No puc creure que diguessis aquestes coses.

La seva resposta va sorgir de la cortinada foscor de la howdah, a la part alta de la corbada petxina.

–Si passes molt de temps amb nosaltres. Nick, descobriràs... –la veu de la Depa era forta, clara, corda i tan amable com sempre ho havia estat en el meu cor–. Descobriràs que els Jedi no sempre diem la veritat.

Nick es va aturar i, de sobte, va arrufar les celles com si se sumís inesperadament en una meditació.

–Que no sempre..., escolta... –va murmurar amb sospita–. Escolta, espera un moment...

Ella va tornar a apartar les cortines i va obrir la petita porta de la barana.

–Vinga, entra. Fa la impressió que vols tombar-te.

–Es possible –vaig admetre–. Aquests no han estat els millors dies de la meva vida. Ella em va agafar la mà perquè em repengés mentre entrava a la howdah, i em va fer un lloc al divan.

–Ho haig d’admetre, Mace –va dir amb un somriure dèbilment irònic–. Segueixes encaixant les pallisses tan bé com qualsevol altre home de la galàxia.

A Nick se li desorbitaren els ulls com si anés a explotar-li el cap.

–Ho sabia! –sacsejà un puny triomfant davant la meva cara–. Ho sabia! Sabia que podries amb ell!

Li vaig dir que baixés la veu perquè Vastor i els guàrdies akk seguien movent-se entre els arbres propers, i no tenia ni idea de com d’aguts que podien ser les oïdes del Lor pelek. No li digué que a més es callés, perquè no hi hauria servit de res.

–Te tinc calat. Em sents? Tinc escanejat el teu cul de Jedi fins al dotzè decimal! Hauria d’haver sabut el que preparaves quant vas començar a ficar-te així amb Kar. L’estaves provocant per fer que l’enfrontament fos més personal. Com més l’insultessis, menys es preocuparia de ficar-se amb mi. I vas seguir punxant-lo fins a fer que gaudís tant sacsejant el teu cos de Jedi que pràcticament acabaria perdonant-te perquè deixessis marxar als balawai!

Li vaig dir que s'equivocava a mitges.

–En quina meitat?

Depa va respondre per mi

–En la part de deixar-se guanyar per Kar.

Em coneix massa bé.

–Vols dir que et va vèncer realment? –Nick no semblava poder creure-s’ho–. De debò et va vèncer realment?

–Ara compartim un llaç en la Força. Nick. Sents que em deixés vèncer?

Ell va negar amb el cap.

–Et sento com si fossis la pell d'un tambor d’smazzo.

–Tu mateix ho has dit abans: Vastor és un home a qui és difícil mentir. Si m'hagués contingut, ell ho hauria notat. Llavors, la pallissa hauria estat molt pitjor, i bé podria haver-me matat. El que vaig fer va ser triar una baralla que sàvia que jo no podria guanyar.

–No podries?

–Vastor és... molt poderós. Té la meitat de la meva edat i el doble de la meva mida. L'entrenament i l'experiència poden compensar això només fins a cert punt. I és ferotge per naturalesa d'una manera que cap Jedi pot duplicar.

–M’estàs dient que li vas retorçar així el nas, sabent que anava a donar-te tal pallissa que sagnaria fins i tot la teva família?

–Es el punt de ruptura d’en Kar –va murmurar la Depa–. Ho vas veure des del principi.

Jo vaig assentir. Nick no estava familiaritzat amb el terme, així que va negar amb el cap quan li vaig descriure un "punt de ruptura" com una debilitat crítica.

–Jo no vaig veure res feble.

Després de mirar de reüll les celles pensatives de la Depa vaig citar a Yoda: "Veus, però no veus".

–La gran fortalesa de Kar resideix en la seva connexió instintiva amb el pelekotan. La jungla viu en ell, tant com ell en ella. I com no deixo de dir-te: hi ha regles fins i tot a la jungla.

Li vaig explicar que la baralla entre Kar i jo era inevitable. Érem dos mascles alfa en la mateixa manada. Vaig poder olorar-ho en ell durant la batalla del campament, la primera vegada que ens vam veure. L'única esperança que em quedava d'obtenir un bon resultat era convertir l'enfrontament en quelcom personal i immediat.

I sense armes.

Si la baralla no hagués tingut lloc, els guàrdies akk i ell podrien haver-nos matat a Nick i a mi per alliberar els presoners. Si ell i jo ens haguéssim enfrontat sabre contra escut, ara mateix jo estaria mort –encara que jo hagués pogut matar-lo, els guàrdies i els gossos m'haurien fet xixines– i també a la Depa, d'haver intentat salvar-me. Tot just vam aconseguir sobreviure a l'atac de tres akks al Circus Horríficus.

Contra una dotzena...

Bé. No va acabar passant això perquè, tal com estava, dominat pels seus instints de mascle alfa, jo sabia el que Kar volia.

Volia que em sotmetés.

I tal com succeeix amb els caçadors d'altres rajades, un cop sotmès el seu rival, els seus instints li van induir a consentir que aquest rival ensumés pacíficament en els marges del ramat, sempre que jo no renovés el meu desafiament.

–Per això li vas lliurar el sabre làser? Perquè no se sentís amenaçat?

Vaig negar amb el cap, i per un moment em vaig sentir temptat de somriure.

–No, hauria deixat que el tallés.

–Li hauries deixat?

–Si així s'hagués sentit més segur i hagués deixat que em quedés?, és clar. Un sabre làser pot reparar-se o reconstruir-se. Però admeto que la idea de la Depa va ser un cop de geni.

–Estic una miqueta orgullosa de mi per això –va comentar Depa, somrient-me.

Nick va tornar a manifestar la seva confusió, i jo li ho vaig explicar.

–No puc distingir a Kar de la jungla que ens envolta ni tan sols emprant la Força. És tan part d'ella, i ella d'ell, que és pràcticament invisible. En canvi, el meu sabre làser...

–Ja ho entenc! –va panteixar Nick–. Mentre ell el porti...

–Exacte –puc sentir-lo fins i tot ara, sé quina és la seva situació precisa respecte a mi sense ni tan sols parar-me a pensar–. És un cascavell que la Depa se les ha manegat per a col·locar en el collaret d'un felí de les lianes especialment ferotge.

–Caram. Dic, carai. Tothom diu com de terribles que són els Jedi, però aquestes històries no compten ni la meitat. Els vostres veritables poders no tenen res a veure amb sabres làser o amb agafar coses amb la ment... –Nick va moure el cap sense comprendre–. No és natural... No parlo de rebre la pallissa, sinó d'inclinar-se així... i després pensar coses com això de donar a Kar el sabre làser...

–Això requereix cert distanciament mental. Les respostes solen ser molt òbvies quan no hi ha emocions pel mig.

–Segueix sense ser natural. Puc dir-vos que els dos em produïu calfreds?

–Quan jo era estudiant d’en Mace –va mussitar la Depa–, ell solia recordar-me que no hi ha res natural de ser un Jedi.

–Jo pensava que us deixàveu portar per la situació i que usàveu els vostres instints i aquestes coses...

–La diferència rau en els instints en si –vaig dir jo–. És possible que un usuari de la Força sense entrenament algun tingui tant poder com el més gran dels Jedi. Com Kar. Però sense l'entrenament, acaba recorrent als instints que li ha atorgat la natura. És una altra de les paradoxes bàsiques dels Jedi: els "instints" que utilitzem no són gens instintius, són el resultat d'un entrenament tan intens que reemplacen als instints naturals. Per això els Jedi han d'entrenar des d'una edat tan primerenca. Per reemplaçar els instints naturals de territorialitat, egoisme, ira, por i altres, pels "instints" Jedi de servei, serenitat, generositat i compassió. El nen de més edat que s'ha acceptat per a ser entrenat tenia nou anys, i es va debatre molt aquesta qüestió. Un debat que, afegeixo, s'ha prolongat durant més de deu anys.

"Ser Jedi és una disciplina imposada a la natura, igual que tota civilització és, en la seva arrel, una disciplina que s'imposa als impulsos naturals dels éssers intel·ligents.

"Perquè la pau és un estat antinatural.

"La pau és producte de la civilització. El mite del salvatge pacífic és precisament això, un mite. Sense civilització, tota existència és jungla. Busca al teu salvatge pacífic i crema-li la collita, mata els seus ramats o fes-lo fora dels seus territoris de caça. Llavors descobriràs que no seguirà sent pacífic durant molt de temps. No és justament això el que ha passat aquí, a Haruun Kal?

"Els Jedi no lluiten per la pau. Això és només un eslògan, i és tan enganós com qualsevol altre. Els Jedi lluiten per la civilització perquè només la civilització crea la pau. Lluitem per la justícia perquè la justícia és la pedra angular de tota civilització, una civilització injusta està edificada sobre sorra. No sobreviurà molt temps a la tempesta.

"El poder de Kar neix de l'instint natural, però també està governat per l'instint d'una forma que mai ho estarà un Jedi. Un sol Jedi que sucumbeixi a les seves ànsies naturals de poder, respecte, èxit o venjança podria fer un mal literalment inimaginable.

–Mace –el va interrompre Depa en veu baixa–, seguim parlant de Kar? O parles d’en Dooku?

O, em vaig preguntar en silenci, era sobre ella...?

Vaig sospirar i vaig baixar el cap, conscient aviat de com d’esgotat que estava. Però, tot i així, vaig acabar el meu discurs, més per la Depa que per Nick.

I per mi.

–La nostra única esperança contra els éssers dominats pels seus instints és controlar els nostres d'una forma completa i absoluta.

Següent