Punt de Ruptura (VIII)

Anterior

CAPÍTOL 8

LOR PELEK

Els korunnai van començar a moure’s sense esperar que Vastor aterrés. Es van ficar entre la massa de balawai movent els escuts com llàgrimes en curts i salvatges arcs. Angulant-los per escorxar amb el tall...

I tallaven.

Les seves xiuxiuejants vores tallaven les armes làser amb xiscles que produïen un cruixit de dents, tallaven la carn amb un xipolleig carnós, i la sang que els esquitxava era com una boirina. Núvols escarlates sorgien al seu pas com si fossin fum. Mace va veure un home tallat per la meitat, amb l'escut sortint per l'esquena i encara resplendent, com un mirall de ultracrom.

Resplendent com un vibrodestral.

Vastor va aterrar al mig del campament i va rodar per trencar la seva caiguda sense reduir la velocitat. Va saltar com un llampec en una cursa inhumanament ràpida cap al mateix rondaire de vapor sobre el qual estava Mace. La seva carrera va esdevenir una capbussada que li va fer relliscar fins a sota del vehicle.

El blindatge del rondaire va vibrar sota les mans d’en Mace, i un xiscle agut es va unir al cor de rugents escuts. Va haver de contenir una obscenitat apresa d’en Nick.

Vastor estava tallant la part inferior del rondaire.

És que havia robat de la ment d’en Mace el seu sinistre somni?

Mace es va posar dret d'un salt i els seus dos sabres làser brunziren a la vida. Va sentir a Vastor en la Força: una torxa que enlluernava amb foscor. Ja estava gairebé sota del vehicle. Un cop dins atacaria als ferits. La Força li va mostrar als homes i dones ferits que ja s'amuntegaven dins el rondaire per apartar-se de les resplendents fulles que s'obrien pas cap a l'interior.

Mace va decidir que era hora de presentar-se a aquest Lor pelek.

Va saltar en l'aire, fent una tombarella sobre la torreta del rondaire de vapor, i va aterrar al centre de la coberta cuirassada, just a sobre d’en Vastor. Amb un toc de la Força va invertir els sabres làser perquè les fulles es projectessin cap avall des dels seus punys. Llavors es va deixar caure de genolls, retorçant-se per traçar amb les fulles un cercle al seu voltant.

Un vibroescut no és l'únic que pot traspassar el blindatge d'un rondaire de vapor.

Un disc circular d'aquest blindatge, amb les vores encara brillant pel tall del sabre làser i amb Mace encara agenollat ​​al seu centre, va caure directe com un turboascensor en caiguda lliure.

Mace va sentir una obscenitat explosiva procedent de sota abans que el disc de blindatge, amb ell a sobre, caigués sobre Kar Vastor com un martell piló mogut amb energia de fusió.

L'interior del rondaire estava abarrotat d'homes i dones ferits. Un d'ells enarborava un pesat làser. Mace va tallar l'arma en dos amb un arc del sabre.

–Res de trets –va dir, i la Força va convertir les seves paraules en una ordre que va fer que les altres pistoles làser rebotessin per terra.

Vastor estava atrapat, amb la cara enganxada a terra i mig atordit.

Mace es va apropar a la seva oïda.

–Kar Vastor, sóc Mace Windu. Enrere. És una ordre.

Una tirada de la Força va ser l'únic avís que va tenir, però va ser més del que necessitava. Va saltar cap enrere un quart de segon abans que el disc de blindatge s'alcés cap amunt, colpejant contra el sostre amb un estrèpit metàl·lic ensordidor. Abans que el disc comencés a caure, Vastor ja estava dempeus. Una flama d’ultracrom va llepar el disc en el seu descens, partint-lo en dos.

Els trossos van caure pel forat obert a la part inferior del vehicle.

Vastor es va enfrontar a Mace des de l'altre costat del forat. La foscor bategava a través de la Força en direcció a Mace, però a la cara del Lor pelek no hi havia ira alguna, només una concentració inhumana. Una feresa primària com la que mostra un drac Krayt sorprès sobre el cadàver d'un bantha.

La manera que havia utilitzat per treure’s a Mace de sobre i el tall del disc de blindatge eren només l'exhibició de poder d'un depredador.

Vastor va alçar les seves escudades mans en una salutació i va rugir alguna cosa en un idioma que Mace no va reconèixer. Ni tan sols semblava un idioma, més aviat els grunyits i lladrucs de les bèsties de la selva.

Però quan Vastor va parlar, el poder del Lor pelek va desplegar el seu significat a l'interior de la ment d’en Mace.

Mace Windu, li va dir. És un honor. Per què t’interposes en el camí de la meva presa?

–No hi ha preses –va dir Mace–. M'entens? Res de matar. S'ha acabat la matança.

El somriure de Vastor era incrèdula.

No? Què proposes doncs? Que deposem les nostres armes? Li va fer un senyal d'invitació amb un brunzidor escut. Tu primer.

Els xiulets dels trets làser en rebotar i el rugir dels canons de la torreta se sentien amb claredat pels forats oberts en el blindatge del rondaire.

–Res de morts innecessàries –es va corregir Mace–. No més massacres.

La resposta de Vastor va tenir la qualitat de la franquesa animal, clara i sense complicacions. Les massacres són necessàries, dôshalo.

–Tu i jo no som dôshallai –Mace va inclinar els sabres làser formant una X defensiva–. Tu no ets el meu germà de clan.

Vastor va arronsar les espatlles. On són Besh i Chalk?

–En el búnquer –va respondre Mace sense pensar, donant encara voltes en la ment al concepte de massacre necessària.

Vastor va escombrar amb una mirada de desdeny als homes i dones ferits de la cabina del vehicle.

Aquests es quedaran, dôshalo. No poden escapar. Segueix-me.

Va saltar cap amunt amb una empenta de la Força i va sortir pel forat obert per Mace.

Aquesta mateixa empenta de la Força va tirar de la voluntat de Mace, forçant-lo a seguir-lo sense pensar, però permetent-li comprendre el poder d'aquest lloc i el del propi Vastor.

–Hauràs de fer alguna cosa millor que això –va murmurar Mace.

Va dedicar la seva atenció als aterrits balawai que l'envoltaven. Va fer un gest, i totes les pistoles làser llançades a terra es van alçar i es van aturar en l'aire. Amb un únic florejat del sabre làser, Mace va tallar totes en dos, després va llançar els trossos pel forat.

–Escolteu-me tots. Heu de rendir-vos. És la vostra única esperança.

–Esperança de què? –va dir amargament un home. Tenia la cara cendrosa, portava un pegat de bacta en una ferida del pit i se subjectava el monyó del canell just a sobre d'un pegot d’embenat nebulitzat que li servia de torniquet–. Sabem el que passarà si ens capturen.

–Aquesta vegada no –va dir Mace–. Si us baralleu, us mataran. Si us rendiu, jo puc mantenir-vos amb vida. I ho faré.

–I se suposa que hem d'acceptar la teva paraula?

–Sóc un Mestre Jedi.

L'home va escopir sang a terra.

–Sabem el que val això.

–Es evident que no.

Mace va sentir en la Força la flama fosca del Lor pelek obrint-se pas, lluitant vessant amunt, en direcció al búnquer. Per un moment es va sentir gairebé agraït –estava encantat de deixar la defensa de Chalk i Besh en mans de Vastor–, però llavors es va recordar dels nens. Els nens seguien dins.

Allà on anava Vastor.

Les massacres són necessàries.

–No penso discutir-ho –Mace es va acostar fins a la vora que havia obert Vastor i va mirar a través de la qual ell mateix havia tallat, calibrant el camí buidat–. O lluiteu per tenir una mort segura, o us rendiu per tenir una esperança de vida. La decisió és vostra –va dir, i es va llançar cap a les altures en l'ardent nit.

***

Tot el campament estava en flames. Un asfixiant fum negre s'alçava sobre ardents llacs de combustible de llançaflames. Els raigs làser centellejaven en tots els racons, i les seves descàrregues provocaven un tamborineig arítmic sota l’udolant cor de les armes escut dels korun. Vastor saltava vessant amunt, en direcció al búnquer, amb erràtics salts zigzaguejants i amb refulgents escuts, bloquejant raigs perduts, tallant metall i esquinçant carn.

Mace va saltar des de dalt del rondaire de vapor, va donar una tombarella en l'aire, va tocar terra i va començar a córrer. Les seves fulles van teixir una corona d’energia verda i porpra que trencava els trets làser, desviant-los cap al cel.

Un grup de balawai s'amuntegava de genolls uns metres a l'esquerra del camí d’en Mace, entrellaçant els dits amb les mans al clatell. Cridaven amb ulls tancats contra l'horror que els envoltava, suplicant pietat a un korun xop de sang, amb un rostre que no tenia res humà. El korun va alçar els estridents escuts bessons sobre el seu cap i va llançar un rugit de fosca exultació en baixar-los contra els seus indefensos colls...

Però abans que el cop pogués arribar al seu blanc, la sola d'una bota li va colpejar l'espinada amb tanta força que el va fer caure cap endavant i aterrar de cap.

El korun es va posar dempeus d'un salt, il·lès i furiós.

–Em dónes un cop de peu? Vas a morir, tu! Moriràs...

Es va aturar. Moure’s un centímetre més hauria posat el seu nas en contacte amb el sabre làser porpra que, ferm com una roca, estava parat davant la seva cara. A l'altre extrem d'aquesta fulla es trobava Mace Windu.

–Sí, moriré –va dir–. Però no avui.

L'expressió del korun es va tallar com llet d’herbós agra.

–Deus ser el Jedi Windu, tu –va dir en korunnès–. El sire de la Depa.

La paraula va provocar un calfred a Mace; en korunnès, "sire" podia significar tant "mestre" com "pare". O les dues coses. Va parlar en el seu oxidat korunnès.

–No matis als no combatents, tu. Mata als no combatents i tu moriràs.

–Parles com un balawai, tu –va escopir el korun en balawai i amb un esbufec–. No accepto ordres teves, jo.

Mace va agitar el sabre làser. Els ulls del korun pestanyejaren. Mace també va tornar a l'idioma bàsic.

–Si vols viure, creu en el que et dic: el que els hi passi a ells et passarà a tu.

–Digues-ho a Kar Vastor va respondre el korun burleta.

–Això pretenc.

Abans que el korun pogués replicar, Mace ja havia girat sobre els talons i corria cap a la porta del búnquer.

No es va preocupar per les distraccions que havien fet el camí de Vastor tan trencat com el recorregut d'un llamp, va anar directe a la destrossada obertura de la porta com llançat per un canó. Hi va arribar només uns passos després que l'home més alt.

I es va quedar immòbil.

Immòbil malgrat l'esgarrifós brunzit d'aquests escuts de llàgrima; malgrat el rugit greu de Vastor, semblant a la tos caçadora d'un felí de les lianes famolenc; malgrat un so que Mace podia ignorar tant com invertir la rotació del planeta: el xiscle de nens que criden de terror.

***

El campament en flames de sota il·luminava el sostre del búnquer amb una canviant llum color sang, projectant en ell l'enorme i vacil·lant ombra d’en Mace, indefinida però completament negra. Una ombra que amortallava tot l'interior. L'única llum que queia en el nucli de la seva ombra era l’antinatural brillantor verda i porpra barrejada dels seus sabres làser.

Vastor estava parat dins, encongit com un gundark, amb el braç dret tirat cap a enrere per colpejar. Del seu puny esquerre penjava Terrel, subjectat pels cabells, donant puntades de peu a l'aire i sanglotant incontrolablement que "tots els pudents kornos han de morir".

–Atura’t, Vastor! –Mace es va obrir al complet embat de la Força i ho va emprar per colpejar la voluntat del Lor pelek–. No ho facis. Kar. Baixa al noi.

No hi hauria tingut per què molestar-se. El lladruc de resposta de Vastor es va traduir en la ment d’en Mace com "Quant acabi amb ell". L'escut subjectat al braç esquerre de Vastor va traçar un halo emmirallat sobre el cap d’en Terrel, però l'altre s'inclinava cap a on estaven Besh i Chalk.

Mira aquí i sabràs quina classe de criatura tinc a les mans.

–No és una criatura –va respondre Mace amb el reflex de la certesa–. És un nen. Es diu... es diu... –La veu se li va ofegar quan els seus ulls van comprendre per fi el que li assenyalava Vastor–... Terrel...

Besh i Chalk jeien al terra de pedra, entre el lloc on Vastor subjectava a Terrel i on romanien encongits Keela, Pell i els dos nens més petits. La vestimenta dels korunnai presos de la thanatizina estava inexplicablement arrugada, esquinçada fins i tot, i en els seus torsos relluïa una humitat negra i oliosa. Va transcórrer tot un segon abans que Mace s'adonés que la llum dels seus sabres li robava color a la lluentor humida de les seves robes. Ho va endevinar per l'olor, prou forta inclús a través de la pesta que ascendia del campament en flames.

Era l'olor de la sang.

Algú havia estat apunyalant, de manera inexperta però amb entusiasme considerable, als dos indefensos korunnai.

Apunyalant a dos éssers humans que Mace havia jurat protegir. Apunyalant al trist Besh, que no podia parlar. Que només ahir havia perdut al seu germà.

Apunyalant a la ferotge Chalk, la noia que s'havia fet prou forta per sobreviure al que fos. Al que fos menys a això.

Es van tombar en el fred terra d'aquest búnquer i es van injectar la droga que els va sumir en una falsa mort, confiant que un Mestre Jedi vetllaria per ells per impedir una mort real.

A terra, sota els penjats peus d’en Terrel, es trobava el monyó d'un ganivet tacat de la mateixa sang fosca. La fulla només tenia mig decímetre de llarg, la seva punta era un agut escantell recte.

El ganivet d’en Terrel. El que Mace havia partit en dos fora, al vessant.

Les forces van abandonar a Mace pels genolls.

–Oh, Terrel –va dir, permetent que els sabres làser es traguessin les fulles–. Terrel, què has fet?

No et preocupis, va ser el significat del profund grunyit de Vastor. No tornarà a fer-ho.

Mace va saltar amb la Força, fent que les dues fulles tornessin a brillar mentre solcava la foscor cap a l'esquena de Vastor. I en aquest instant es va tornar a veure discutint amb Nick en el camí traçat pels rondaires; va tornar a sentir les ordres que va donar dins d'aquest búnquer derruït; va veure de nou el rondaire de vapor a la vora del precipici amb els nens trontollant; va veure a Rankin entrant en el cercle de llum; es va enfrontar a Vastor dins d'un rondaire atapeït de ferits. No aconseguia veure de quina altra manera podria haver actuat –de quina altra manera podria haver actuat sent el Jedi que era– perquè tot hagués acabat en un moment diferent en aquest. Diferent a aquest moment, en el que ja sabia que arribaria massa tard, que seria massa lent, massa vell i cansat, massa castigat per les inexplicables crueltats de la guerra a la selva...

Massa inútil per salvar la vida a un únic nen.

Mace només va poder rugir una inútil negació quan Vastor va colpejar. El vibroescut es va enfonsar profundament en el cos d’en Terrel. I quan el Lor pelek li va arrencar la vida al nen, la febre de sang va dir a Mace de quina altra manera hauria d'haver actuat.

Havia d'haver matat a Kar Vastor.

Hi havia arribat massa tard per salvar a Terrel, però al búnquer hi havia altres quatre nens balawai, als que Vastor podia arribar amb una sola gambada.

Encara en l'aire, Mace va tirar enrere els dos sabres làser, abans de moure'ls cap endavant i avall amb la completa intenció de fer a Vastor trossos tan petits que es necessitaria un bioescàner per saber que alguna vegada havien estat humans.

El Lor pelek va tirar a un costat el cadàver del noi amb un gest del seu enorme canell i va girar sobre si mateix. Els escuts llampeguejaven en alçar-se davant la brillantor dels sabres làser per aturar les espasades del Mestre Jedi. Mace feia servir la Força per baixar les fulles. Pretenia tallar amb elles a través dels escuts, a través dels dos braços de Vastor, i enfonsar-les profundament en el seu pit per apagar el foc al fumejant cor...

Però els escuts no es van tallar, i no van cedir.

El seu grinyol cantador brunzí a les mans d’en Mace, ascendint pels seus braços, fent que el pit li estremís i les dents li vibressin.

I llavors es va veure llançat per l'aire, per sobre del cap de Vastor. Keela. Pell i els dos nens van xisclar i es van agafar uns als altres de genolls, apartant-se espantats del seu camí. Va aterrar i va girar per enfrontar-se al Lor pelek, amb les fulles creuades en una X defensiva.

Vastor va mirar a Mace des de la seva immòbil postura de combat. Li cremaven els ulls.

Ens hem pres unes molèsties considerables per portar-te aquí, dôshalo, va dir el seu grunyit. He de matar-te?

–Ja t'he dit abans –el grunyit d’en Mace s'equiparava al de Vastor– que no sóc el teu dôshalo.

A Depa li faria mal trobar-te mort. Aparta't.

Tot el cos d’en Mace bategava amb la seva necessitat d'atacar, la seva necessitat de sumir-se en el Vaapad i permetre que la seva fosca tempesta mogués les seves fulles. Les seves venes cantaven amb febre de sang, i la migranya negra li martellejava el crani. Necessitava colpejar a Vastor, fer-li mal. Castigar-lo.

Però tota una vida de disciplina Jedi el va mantenir on era. Els Jedi no es vengen. Els Jedi no castiguen.

Els Jedi defensen.

Mace va fer petar les dents, panteixant roncament.

–Surt d'aquí, Kar Vastor. No permetré que facis mal a aquests nens.

Vastor va alçar els escuts, que encara brillaven lluminosos com miralls. Els sabres làser de Mace no havien ni esgarrapat la seva superfície. La febre de sang va brollar al cor de Mace. Vastor es va dirigir cap a ell amb l’eixordadora amenaça d'un rancor famolenc.

Veig flames en els teus ulls, Jedi Mace Windu. Verd de la jungla i porpra de tempesta. Sento ressons del tro de la sang en les teves orelles.

Vastor va unir les superfícies corbades dels seus escuts vibratoris per emetre un xiscle eixordador que va provocar calfreds a l'espinada d’en Mace. El seu somriure combatiu va revelar dents esmolades com les d'un felí de les lianes.

Has decidit prendre’m la meva vida.

–No permetré que facis mal a aquests nens –va repetir.

Vastor va bellugar el cap en una lenta i somrient negació.

No tinc cap interès en ells. Jo no faig la guerra amb nens.

La resposta d’en Mace va ser una fosca mirada en silenci al cadàver de Terrel.

Era prou home com per matar, va ser el significat del grunyit indiferent de Vastor. Era prou home per morir. El que va fer no va ser la guerra, sinó un assassinat. Què hauria d'haver fet? Mira al teu voltant, dôshalo. Has vist alguna presó en aquesta selva?

–Si l'hagués vist, et ficaria en ella –va dir Mace entre dents.

Però en comptes d'això et quedes aquí, panteixant amb esperança i por.

–Els Jedi no tenen por. I vaig deixar l'esperança a Coruscant.

Tens l'esperança que amenaci als nens. Tens por que no ho faci. Tens l'esperança que et doni una excusa per matar-me. Tens por d'actuar.

Mace va mirar-lo fixament.

Va mirar el seu reflex en els brunzidors escuts de Vastor com si veiés en ell un punt de ruptura de la seva pròpia naturalesa.

El que Vastor havia dit... era cert.

Era tot cert.

Cremava amb febre de sang, anhelava matar el Lor pelek de la mateixa manera que Vastor havia matat a Terrel. I pel mateix motiu. En interposar-se entre Vastor i els nens, no ho havia fet buscant defensar vides innocents.

Hi havia buscat un homicidi justificat.

Un assassinat perfecte Jedi.

Això va ser com ficar el cap en aigua gelada i el va fer sortir del seu estat de somni: el búnquer il·luminat per les flames li va semblar real per primera vegada. Vastor era ara humà, només era un home, un home amb poder, per descomptat, però no l'encarnació de la foscor de la jungla. Terrel havia estat un noi, gairebé un nen, sí, però un noi al qual els seus braços morts seguien humits fins al colze amb la sang de Chalk i Besh.

Fins a aquest moment, Mace ho havia mirat tot –tot aquest món, i tot el que havia vist dins ell– amb ulls de Jedi, veient pautes abstractes de poder en l’enredat remolí clarobscur de la Força, un marcat ritme que s’alternava entre bé i malament. Els seus ulls de Jedi només havien vist el que ja buscaven.

Havia estat buscant un enemic sense saber-ho. Algú a qui combatre. Algú a qui defensar en aquesta guerra.

Algú a qui poder culpar.

Algú a qui poder matar.

Però ara...

Va mirar a Vastor amb els seus propis ulls, oberts de veritat per primera vegada.

Vastor li va tornar la mirada de fit a fit. Un moment després, el Lor pelek es va relaxar amb un sospir, baixant els braços.

Has decidit deixar-me viure, va ser el significat del seu grunyit inarticulat. De moment.

–Ho sento –va dir Mace.

Per què? Vastor semblava desconcertat de veritat. Es va encongir d'espatlles quan Mace no va contestar. Ara que puc donar-te l'esquena amb seguretat, me n'aniré. La lluita s'ha acabat. He d’ocupar-me dels nostres captius.

Es va tornar cap a la porta del búnquer. Mace li va parlar a la seva esquena.

–No permetré que matis als presoners.

Vastor es va aturar i va mirar-lo de dalt a baix.

Qui ha dit res de matar presoners? Un dels meus homes? Els seus ulls van adquirir una lluentor feral a la llum dels sabres làser de Mace. No importa. Sé qui va ser. Deixa-me’l a mi.

Sense dir una altra paraula, Vastor va sortir a la nit il·luminada per les flames.

Mace es va parar a la titil·lant foscor, amb el fulgor de les seves armes per única llum. Al cap d'un temps va notar les mans balbes en les plaques activadores dels poms, i les fulles es van encongir.

Ara, l'única llum era la brillantor sanguinolenta del sostre del búnquer, que projectaven els incendis de l'exterior.

Va notar de manera absent que Besh i Chalk no havien sagnat molt per les seves ferides. La thanatizina, va suposar.

Un gemec darrere d'ell li va recordar els nens. Es va tornar i els va mirar. Tremolaven en una abraçada de grup tan atapeït que no podia veure on acabava un i començava l'altre. Cap d'ells li tornava la mirada. Podia sentir el seu terror en la Força. Els aterria trobar la seva mirada.

Va voler dir-los que no tenien res a témer, però això seria una mentida. Va voler dir-los que no permetria que ningú els fes mal. Era una altra mentida. Ja ho havia permès. Cap d'ells oblidaria mai haver vist al seu amic assassinat per un korun.

Cap d'ells oblidaria mai haver vist un Jedi deixar que aquest korun sortís ben lliurat.

Hi havia tantes coses que havia de dir que només va poder guardar silenci. Hi havia tantes coses que havia de fer que només va poder quedar-se allà, aferrat als sabres làser apagats.

"Quan totes les eleccions semblen dolentes, tria la contenció."

Així que va romandre immòbil.

–Mestre Windu? –La veu li resultava familiar, però semblava procedir de molt, molt lluny, o potser només era un ressò de la memòria–. Mestre Windu!

Es va quedar immòbil, mirant a una distància invisible, fins que una mà forta el va agafar del braç.

–Escolta, Mace!

–Nick. Què vols? –va sospirar.

–Ja gairebé es fa de dia. Les fragates surten amb la llum. No trigaran molt d’arribar aquí. És hora d’ensellar els... –La veu d’en Nick es va parar en sec, com si s'ofegués amb alguna cosa–. Que em rebentin. Què has...? Dic, què han...? Qui ha...? Com...?

La seva veu es va apagar. Mace es va tornar per fi per mirar al jove korun. Nick mirava sense parla a l’ensangonada massa que eren Besh i Chalk.

–La thanatizina ha endarrerit la seva hemorràgia –va dir en veu baixa–. Encara pot salvar-los la vida algú que sigui bo amb les grapes de teixit d'una farmaciola.

–I..., i..., i... aquests nens són...?

–Sembla que, després de tot, hi ha balawai que no els deixen en les ciutats.

–Què fan aquí aquests nens? Què els ha passat?

Mace va apartar la mirada.

–Els vaig salvar la vida –va alçar les espatlles amb un sospir abans de deixar-les caure–. Temporalment.

–Ah. Sempre és així –va dir Nick amb un grunyit.

Mace se’l va quedar mirant.

–Quan salves la vida a algú... –Nick va inclinar el cap en un encongiment d'espatlles korun–. Sempre és de manera temporal, saps?ç

Mace es va desplaçar cap a la destrossada porta del búnquer.

–Suposo que sí. Mai ho havia vist d'aquesta manera.

–Escolta, espera. On et creus que vas?

–Els pares d'aquests nens hi són fora. Potser encara segueixin amb vida.

–Però Besh i Chalk –va insistir Nick–. Què passa amb Besh i amb Chalk? No pots anar-te’n i deixar-los així...

–Ara estan al teu compte. Jo no puc protegir-los –Mace va abaixar el cap en allunyar-se, i també va baixar la veu–. Ni tan sols puc protegir-me a mi mateix.

–Però Mace... Mestre Windu... –va cridar Nick darrere d’ell–. Mace!

Mace es va aturar i va mirar enrere. Nick es retallava contra la fosca boca del búnquer. Les seves retorçades restes de duracer l'envoltaven com dents.

–Què passa amb els nens? Què se suposa que he de fer amb ells?

–Simula que són teus –va dir Mace, i es va allunyar.

El campament era ple de korunnai armats que saquejaven els cadàvers amb la mateixa rapidesa i eficiència que Mace havia vist en Nick, Chalk, Besh i Lesh en aquell carreró de Pelek Baw. Aquests korunnai portaven robes que semblaven completament apedaçades. La majoria d'ells ostentaven ferides d'un tipus o un altre, i molts mostraven senyals de desnutrició. Només les seves armes estaven cuidades.

Era evident que tenien millor cura de les seves pistoles làser que de si mateixos.

Mentre Mace es movia pel campament, la nova realitat amb què veia el món es va intensificar i es va fragmentar. Era una dispersió de detalls hiperreals que no aconseguia encaixar en una imatge completa.

Tan nítida com un malson.

Una mà tallada unida a un avantbraç que era a terra, a la vora d'un bassal d’ardent combustible de llançaflames, i amb dits que es tancaven lentament en un puny a mesura que es coïa.

Un toll negre de líquid que no cremava i devia ser aigua. O sang.

Un cartutx de gas de pistola mig fos que havia rebentat i s'arrossegava de forma aleatòria i embogida per terra, projectant un raig de brillants flames verdes.

Una parella d'adolescents korun ballant com mico-llangardaixos kowakians dements, esquivant tolls flamejants mentre intentaven agafar els paquets de racions de menjar que els llançaven des de l’escotilla d'un fumejant rondaire de vapor.

El cel cremava amb l'alba com si els núvols s'haguessin calat foc.

Els dotze akks romanien ara aturats, formant un anell al voltant d'un parell de dotzenes de tremolosos balawai. Els captius s’amuntegaven, abraçant-se els uns als altres, observant els guerrillers amb ulls buits d'esperança i blanquejats pel terror.

El korun al qual Mace havia fotut una puntada s'asseia al costat del cercle d’akks a l’inclinat blindatge d'un rondaire, mirant fixament a Mace mentre aquest s'apropava tímidament a ell. Tenia els escuts korun pujats sobre els avantbraços, mantenint lliures les mans, que emprava per donar-se massatges en un enorme blau a l'ull dret. La pell s'havia trencat, i tenia mitja cara pintada amb la sang que havia brollat ​​de la ferida i s'havia unit a un altre reguitzell que brollava d'una inflor similar en el mateix costat de la boca.

Un fogonada d'intuïció va relacionar la mirada del korun, els bonys a la cara i el que havia dit el Lor pelek a Mace en deixar el búnquer.

Vastor devia tenir un ganxo d'esquerra devastador.

–Què vols tu? –va grunyir el korun. Es va aixecar i va baixar els escuts fins als punys, on van ressonar cobrant vida–. Què vols?

–Aparta’t –va dir Mace sense expressió. Va passar al costat de l’home més alt–. Em sembla que camino buscant algú a qui matar. No facis que siguis tu.

No va necessitar presentar-se als gossos akks que vigilaven els presos. La manada es va apartar en acostar-se ell, com si li reconeguessin instintivament. Una simple pregunta al captiu més proper va portar fins al pare dels dos nens. Quan Mace li va dir que Urno i Nykl seguien amb vida i tan fora de perill com podia estar-ho allà qualsevol balawai, l'home es va posar a plorar.

D’alleugeriment o de terror. Mace no va saber dir-ho.

Les llàgrimes són llàgrimes.

Mace no va aconseguir sentir compassió per ell. No podia oblidar que aquest havia estat l'home que va fer el primer tret contra el búnquer. Tampoc podia jutjar-ho. No podia saber si, d'haver contingut aquest home el foc, els morts estarien ara amb vida.

Rankin no estava entre els captius. Ni la mare de la noia.

Mace sabia que no s'havia salvat cap d'ells.

Rankin... Encara que Mace i ell no havien confiat l'un en l'altre, si havien estat en el mateix bàndol, encara que només per breus instants. Els dos havien intentat treure a tothom d'allà sense que morís ningú.

Rankin havia pagat el preu d'aquest fracàs.

Potser Mace també estigués començant a pagar-lo.

Una altra pregunta a un altre captiu, i els akks es van apartar de nou per deixar-lo passar.

Vastor era a prop d'allà, grunyint, bordant i bramant als korunnai. Organitzant-los en grups per a la retirada. En el seu estat de desconnexió, Mace no va sentir cap sorpresa en descobrir que ja no podia comprendre al Lor pelek. La veu de Vastor s'havia convertit en soroll de la jungla, carregada de significat però indesxifrable. Inhumana. Impersonal.

Letal.

"... No perquè la jungla et mati, li havia dit Nick. Només perquè és així."

Mace va alçar una mà per aturar a Vastor quan va passar pel seu costat.

–Què faràs amb els captius?

Vastor va murmurar sense paraules en la seva gola, i un cop més el seu significat es va desplegar en la ment d’en Mace.

Vindran amb nosaltres.

–Pots ocupar-te dels presoners?

No ens ocupem d'ells. Els lliurem a la jungla.

–El Tan pel'trokal –va murmurar Mace–. La justícia de la jungla.

D'alguna manera, això tenia tot el sentit del món. Tot i que no podia aprovar-ho, no podia deixar de comprendre-ho.

Vastor va assentir, tornant-se per seguir caminant.

És el nostre costum.

–En què es diferencia això de l'assassinat? –encara que Mace mirava a Vastor, semblava estar parlant amb si mateix–. Per ventura podria sobreviure algun? Sol, sense provisions, sense armes...

El Lor pelek va dedicar a Mace un somriure de depredador de dalt a baix, mostrant les seves dents esmolades com agulles.

Jo vaig sobreviure, va dir grunyint, i es va allunyar.

–I els nens?

Però Mace parlava amb l'esquena del Lor pelek que s'allunyava. Vastor ja estava cridant a tres o quatre esparracats joves korunnai. No va saber dir què podia estar ordenant-los fer. El significat de les seves paraules s'havia anat amb la seva atenció.

Mace es va moure en la direcció que li havia indicat l'últim captiu amb el qual havia parlat, i es va aturar a la vora del fumejant bassal de combustible de llançaflames. Ja gairebé s'havia consumit del tot. Negres filets de fum ascendien retorçant des d’uns pocs pegats de flames empal·lidides per l'alba.

Dins el toll, a un o dos passos de la vora, hi havia un cos.

Jeia de costat, encongit en la característica posició fetal de les víctimes de cremades. Un dels seus braços semblava haver escapat a la contracció generalitzada, i assenyalava al proper límit de la marca que havia deixat la vora del toll en cremar-se, amb el palmell cap avall, com si l'individu hagués mort intentant arrossegar-se sobre una mà fora de les flames.

Mace no va saber dir si havia estat un home o una dona.

Va seure sobre els talons, a prop del cremat, mirant-lo fixament. Llavors es va envoltar els genolls amb els braços i es va limitar a seguir allà assegut. No semblava haver-hi res més per fer.

Hi havia preguntat a l'últim captiu on va veure per última vegada a la mare de la noia.

No va poder decidir si aquest cadàver havia estat un cop la dona que va donar a llum a Pell i a Keela, si aquesta fumejant massa de carbonitzada carn morta les havia aixecat alguna vegada en els seus braços i calmat amb petons seves llàgrimes infantils.

Per ventura importava?

Havia estat el pare, el germà o la germana d'algú. El fill d'algú. L'amic d'algú.

Que havia mort de forma anònima en la jungla.

Ni tan sols podia dir si el cadàver havia mort per una bala korun, per un vibroescut o pel tret d'un balawai. O si només havia tingut la mala sort de posar-se en el camí d'un raig de foc de la torreta d'un rondaire de vapor.

Potser fos capaç de sentir alguna resposta en la Força, però no podia decidir si saber-ho seria millor que no saber-ho. I tornar a tocar la Força en aquest lloc fosc era un risc que no estava preparat per assumir.

Així que es va quedar allà assegut, i va pensar en la foscor.

Va romandre assegut mentre els guerrillers es dividien en bandes que es fonien amb el vessant de la muntanya; mentre els presoners eren conduïts en grup, envoltats per gossos akks; mentre el sol passava esbiaixat davant un parell de cims del nord-oest, i una onada de llum rodava vessant avall en la seva direcció.

Vastor es va acostar a ell, murmurant alguna cosa sobre deixar el lloc abans que arribessin les fragates. Mace ni tan sols va alçar la mirada.

Estava pensant en la llum del sol, i en com no tocava la foscor de la jungla.

Nick es va aturar en el seu camí en sortir del campament. En un braç portava a Urno. Nykl dormia recolzat contra la seva altra espatlla, amb els bracets tancant al voltant del seu coll. Keela trontollava darrere, prement-se l'embenat nebulitzat del cap amb una mà mentre feia servir l'altra per tirar de la petita Pell. Nick va haver de fer-li una pregunta a Mace, perquè es va aturar al costat d'ell com si esperés una resposta.

Però Mace no tenia respostes que donar.

Pensava en la foscor. La metàfora Jedi del Costat Fosc de la Força mai li havia semblat més apropiada, però s'assemblava menys a la foscor del mal que a la foscor d'una nit sense estrelles, on el que creus que és un felí de les lianes és només un arbust, i el que sembla un arbre podria ser un assassí que roman immòbil, esperant que apartis la mirada.

Mace havia llegit a l'Arxiu del Temple relats escrits pels Jedi que havien fregat la foscor i s'havien recobrat d'ella. Aquests relats solien esmentar com el Costat Fosc semblava deixar-ho tot clar. Mace sabia que això només era una il·lusió. Una mentida.

La veritat era exactament el contrari.

Allà hi havia tanta foscor que bé podia estar cec.

El sol del matí va tocar el campament, i amb ell van arribar les fragates: sis d'elles, volant de dos en dos, rugint des de l’ardent brillantor de l’Al'har van sorgir des de darrere de les muntanyes. La seva formació va florir en una roseta quan es van separar per iniciar un descens creuat amb el qual van escombrar el terra.

Mace va seguir sense moure’s.

Bé podria estar cec, va pensar, i pot ser que també ho digués en veu alta...

Doncs la veu que va parlar darrere d'ell semblava estar responent-li.

–L'home més savi que he conegut em va dir una vegada: "A la nit més fosca és on brilla amb més força la llum que som."

Una veu de dona, trencada pel cansament i ronca per un dolor llunyà. I pot ser que només aquesta veu hagués pogut encendre una torxa a la vasta foscor d’en Mace, només aquesta veu podia haver-lo posat dempeus, fer que es girés amb l'esperança florint en el seu cap, gairebé feliç...

Fins i tot gairebé somrient...

Es va tornar amb els braços oberts, contenint la respiració, i l'únic que va poder dir va ser:

–Depa...

Però ella no va acudir a la seva abraçada, i l'esperança del seu interior guspirejà i es va apagar. Va deixar caure els braços als costats. No estava ni remotament preparat per això, ni tan sols advertit pel que li havia dit Nick.

La Mestra Jedi Depa Billaba estava davant seu, vestint les restes espellifades de la túnica Jedi, tacada amb fang, sang i saba de la selva. Els seus cabells, que un cop van formar una brillant i lluent cabellera negra com l'espai, que mantenia controlada en trenes matemàticament precises, estaven enredats, esquitxats de terra i greix, i reduïts a curts esquinçalls, com si se’ls hagués tallat amb un ganivet. Tenia el rostre pàl·lid i marcat per la fatiga, i tan prim que els pòmuls li sobresortien com ganivets. La boca, rígida, semblava no tenir llavis, i d'una comissura partia una recent cicatriu de cremada que li arribava fins a la punta de la barbeta. Però això no era el pitjor.

Res de tot això hauria mantingut a Mace immòbil, com clavat a terra, mentre les fragates passaven sobre els seus caps i feien ploure foc sobre el campament que els envoltava.

Enmig de l'infern d'explosions, del grinyol dels resquills de roca i de la martellejant reixeta de plasma, Mace no podia apartar la mirada del front de la Depa, on una vegada havia portat el resplendent compte daurat de la Marca Major de la Il·luminació, símbol dels deixebles del Chalactan. Els ancians d'aquesta antiga religió fixaven la Marca de la Il·luminació a l'os frontal del crani del deixeble com a símbol de l'Ull Que No Es Tanca, màxima expressió de l'Aprenentatge Chalactan. Depa havia portat la seva amb orgull durant vint anys.

Ara, en lloc de la marca només es veia la lletja arruga d'una cicatriu queloide, com si el mateix ganivet que li havia tallat els cabells hagués arrencat bruscament de l'os del crani el símbol de la seva religió ancestral.

I sobre els ulls portava una tira de roba lligada com una bena. Un parrac tan gastat, tacat i ras com les seves mateixes robes. Però ella estava davant seu com si pogués veure-li massa bé.

–Depa...

Mace va haver d'alçar la veu per poder sentir-se a si mateix per sobre del rugir dels repulsors i els canons làser, i de la terra i la roca explotant al seu voltant.

–Depa, què ha passat? Què t'ha passat?

–Hola, Mace –Va dir ella amb tristesa–. No havies d'haver vingut.

Següent