Punt de Ruptura (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

LA GUERRA L'ESTIU

Formaven una filera per la selva. Chalk triava el camí, separant les frondes i apartant amb el canó del Tro els anells dels trepafulles. Mace la seguia a uns deu metres de distància, amb Nick a prop d'ell. Besh i Lesh tancaven la rereguarda, canviant de tant en tant de posició i cobrint-se un a l'altre.

Mace havia d'estar atent per no perdre de vista la Chalk. Un cop dins de la jungla, deixava de poder sentir amb facilitat als korunnai en la Força. La seva mirada tendia a desviar-se d’ells, a passar per sobre d'ells sense veure. A no ser que dirigís amb fermesa la seva voluntat; un talent molt útil en un lloc on els humans només eren una presa més.

De tant en tant captava en algun korunnai una pulsació de la Força tan inconfusible com una mà alçada, i tots es paraven en sec. Després sobrevenien segons o minuts d'immobilitat, escoltant moure’s del vent i els crits dels animals; buscant amb els ulls en la verda ombra i en la llum més verda encara; buscant en la Força a través d'un tumult de vides un què? Un felí de les lianes? Una patrulla de la milícia? Un stobor? Després se sentia una onada de relaxació clara com un sospir. Un perill que Mace no podia veure o sentir havia passat de llarg. Podien continuar.

Sota els arbres feia encara més calor que a plena llum del sol. Qualsevol alleujament causat per l'ombra quedava anul·lat per la humida i asfixiant quietud de l'aire. Encara que Mace sentia un constant agitar de fulles i branques en les altures, la brisa mai semblava baixar de la cúpula d'arbres.

Van arribar a una clariana, i Nick va ordenar una parada. El mantell de la jungla entreteixia un sostre sobre ells, però els plecs del terreny estaven lliures en dotzenes de metres a la rodona, i arbres de llisos troncs grisos i daurats es convertien en contraforts que sostenien parets de fulles i lianes. Vessant amunt, un estany alimentat per una deu vessava formant un fumejant corrent amb aroma a sofre.

Chalk es va desplaçar fins al centre de la clariana, va baixar el cap i es va quedar completament immòbil. Una onada de la Força va brollar d'ella, trencant contra Mace, i trenta-cinc anys van desaparèixer d'ell. Per un deliciós instant va tornar a ser un nen que tornava a la companyia del Ghosh Windu, després de passar tota una vida al Temple Jedi, sentint per primera vegada la sedosa calidesa de la crida en la Força d'un korun a un akk...

Llavors va passar, i Mace va tornar a ser un adult, un Mestre Jedi cansat i preocupat, temorós per la seva amiga, pel seu Orde i per la seva República.

Al cap d'uns minuts, un ressò fora de la clariana va anunciar l’arribada de grans animals, i aviat la paret de la jungla es va separar per donar pas a un herbós. L'animal va trontollar fins a la clariana sobre les extremitats posteriors, ja que tenia les quatre del davant ocupades a arrencar plantes i ficar-se-les en una boca prou gran com per empassar-se a Mace sencer. Mastegava plàcidament, amb satisfacció bovina que brillava en els seus tres ulls. Va tornar aquests ulls, un a un, cap als humans. Primer el dret, després l'esquerre i després el de la corona, assegurant-se que cap dels tres veia perill.

Tres herbosos més es van obrir pas fins a la clariana. Els quatre portaven arnesos per ser cavalcats. Les amples cadires portaven les cingles sobre i sota de les espatlles anteriors, tal com recordava Mace. Un portava un conjunt de cadira doble; la segona estava invertida a mig llom de la bèstia.

Els quatre herbosos eren prims, més petits del que recordava Mace –el més gran no hauria superat els sis metres completament estirat–, i la seva pell grisa era apagada i aspra, molt diferent a la dels gegants esvelts i llustrosos que havia muntat tants anys enrere. Això era tan preocupant com tot el que li quedava per veure. Per ventura els korunnai havien renunciat al Quart Pilar?

Nick va buscar la nuosa corda de muntar l'herbós amb la cadira doble.

–Vinga, Mestre Windu. Tu viatjaràs amb mi.

–On estan els vostres akks?

–Al voltant. És que no els sents?

I Mace ho va fer: un cercle de recel depredador a l'altre costat de les verdes parets, salvatgisme, ànsia i devoció lligats en un nus mig intel·ligent de busquem-alguna cosa-que-matar.

Nick va grimpar amb la corda pel flanc de l'herbós i va lliscar a la cadira superior.

–Els veuràs si necessites veure'ls. Esperem que no sigui així.

–Ja no és freqüent presentar un convidat als akks del Ghosh?

–Tu no ets un convidat, ets un fardell –Nick va treure una agullada de llautó-liana d'una funda al costat de la cadira–. Puja. Hem de marxar.

Sense comprendre per què ho feia. Mace es va acostar al centre de la clariana. Una respiració per ordenar la seva ment. La següent per expressar la seva naturalesa en la Força que l'envoltava. Serenitat Jedi per compensar el temperament controlat. Devoció a la pau, inclinant la balança contra el plaer culpable de la lluita. Res quedava ocult. Llum i foscor, puresa i corrupció; esperança, por, orgull i humilitat. Oferia tot el que li feia ser qui era amb un somriure amistós, amb ulls baixos i mans obertes en els costats. Llavors va enviar mitjançant la Força la crida que li havien ensenyat trenta-cinc anys abans...

I va obtenir una resposta.

Lliscant entre les parets de la clariana, amb pas mesurat que es confonia amb el moviment del vent i les brunzimosques, va aparèixer l’inquisitiu cap de rèptil banyut, ulls ovalats, sense parpelles, d'un negre brillant...

–Windu! –li xiuxiuejà Nick–. No et moguis!

Ullals triangulars que es creuaven uns amb altres en mandíbules que podien aixafar el duracer es van moure mastegant. Una fumejant bava relliscava de la seva boca, per plecs de pell escamosa prou gruixuda com per aturar un sabre làser. Peus d’aplanats dits amb urpes de la mida de pales arrencaven quilos de terra a cada pas. Musculoses cues cuirassades, llargues com els seus cossos i de la mida d'un lliscant terrestre, s'agitaven sinuoses d'un costat a un altre.

Els gossos akks de Haruun Kal.

Tres d'ells.

Nick va tornar a xiuxiuejar.

–Retrocedeix. Retrocedeix ja. Directe cap a mi. Molt lentament. No els hi donis l'esquena. Són bons gossos, però si provoques els seus instints de caça...

Les bèsties es van moure en cercle, agitant cues que podien partir a Mace en dos. Els seus ulls, sense parpelles i amb una dura closca, relluïen sense expressió. El seu alè feia pudor de carn vella, la seva pell traspuava un almesc incansable, i, per un instant, Mace es va sentir a la sorra del Circus Horríficus, a les entranyes de Nar Shaddaa, envoltat de milers d'espectadors cridant, a mercè de Gargonn el Hutt...

Llavors va comprendre per què havia fet això. Per què havia de fer-ho.

Per què tenia la Depa al seu costat en aquesta visió momentània d'aquell circ del seu passat.

Va ser l'última missió que van fer junts? Podria ser?

Li semblava tant de temps...

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

Hi havia anat a Nar Shaddaa seguint a uns traficants d'animals exòtics que havien venut gossos akks entrenats per a l'atac als terroristes de Lannik, pertanyents al Xarxa Iaro. Depa m'havia seguit fins a La Lluna dels Contrabandistes perquè sospitava que podia necessitar la seva ajuda. Quanta raó tenia; fins i tot junts, vàrem sobreviure amb prou feines. Va ser una lluita terrible contra akks gegants mutants per a la diversió dels clients del Circus Horríficus...

Però a la jungla, en recordar-ho, vaig descobrir que els meus ulls s'omplien de llàgrimes.

Aquell dia, a Nar Shaddaa. Depa va demostrar una habilitat amb l'espasa que superava la meva. Hi havia continuat creixent, estudiant i progressant al Vaapad alhora que en la Força.

Va fer que em sentís molt orgullós...

Ja feia anys que havia superat les proves per a ser Cavaller. Portava molt temps sent una Mestra Jedi i membre del Consell; però aquell únic dia vam tornar a ser Mace i Depa, Mestre i Padawan, enfrontant la letal eficiència del Vaapad al pitjor que podia llançar-los la galàxia. Lluitàrem com ho havíem fet tantes vegades, com una unitat perfectament coordinada, augmentant els recursos del company, i contrarestant les debilitats de cada un. I aquell dia va semblar que mai haguéssim fet una altra cosa. Com a Cavallers Jedi érem imbatibles, com a Mestres, membres del Consell...

Què hem guanyat? S'ha guanyat alguna cosa?

O ho hem perdut tot?

Com és que la nostra generació ha acabat sent la primera en mil anys que veu la nostra República destrossada per la guerra?

***

–Windu! –va xiuxiuejar Nick amb urgència, retornant a Mace al present. El Jedi va alçar el cap. Nick el mirava a tres metres sobre el terra de la selva.

–No et quedis aquí parat!

–D’acord.

Mace va alçar les mans, i els tres gossos akks es van tombar. Un toc de la Força i un gir dels palmells de les mans, i els tres gossos van rodar sobre els seus lloms, amb llengües negres penjant de costat entre dents esmolades com navalles. Panteixaren feliços, mirant-lo amb absoluta confiança.

Nick va dir alguna cosa sobre mullar-se en merda d’ullalot.

Mace es va acostar fins al cap d'un gos i lliscà el palmell de la mà pel triangle format pels sis vestigis de banyes que es formaven en les celles de l’akk. Va col·locar l'altra mà al costat del llavi inferior de l’akk perquè l'enorme llengua de la criatura pogués llepar l'olor d’en Mace i portar-lo a les fosses olfactives situades al costat del seu nas. Es va moure fins al següent, i després fins al tercer; els tres van prendre la seva olor, i ell va prendre la seva sensació en la Força. Es van aprendre l'un a l'altre amb la severa formalitat que exigien aquestes solemnes ocasions.

Unes criatures magnífiques. Molt diferents dels gegants mutants que Depa i ell van combatre al Circus Horríficus. Gargonn havia agafat als nobles defensors del ramat i els havia alterat en les fètides profunditats de Nar Shaddaa per convertir-los en assassins salvatges...

I Mace no deixava de preguntar-se si no hi havia alguna cosa a Haruun Kal que pogués haver fet el mateix amb la Depa.

–D'acord –va dir a tothom i a ningú–. Estic a punt per partir.

***

Totes les nits muntaven un campament fred: sense fogates i sense necessitat d'un. Els akks mantenien a ratlla els depredadors, i als korunnai no els hi preocupava la foscor. Tot i que les fragates de la milícia no volessin de nit, un foc de campament era molt més calent que la selva que l'envoltava, i podia ser detectat pels satèl·lits sensors, Nick va explicar secament que mai se sabia quan podien decidir els balawai deixar anar un ACOA sobre els seus caps.

Va dir que el Govern encara conservava en òrbita una quantitat desconeguda de plataformes ACOAs. Les Armes Cinètiques Orbitals Antiemplaçament eren, bàsicament, varetes de sòlid duracer de la mida de míssils amb rudimentaris sistemes de control i de guia, situades en òrbita al voltant del planeta. Eren barates de fabricar i fàcils d'utilitzar: una senzilla ordre a les toveres de les ACOAs les precipitava a l'atmosfera, en rumb de col·lisió contra qualsevol lloc de coordenades preestablertes.

No eren massa fiables, però no tenien per què ser-ho; eren com atacar amb un meteorit.

Els focs de campament eren alguna cosa del passat per als korunnai.

Molts insectes nocturns emetien llum per fer-se senyals els uns als altres, el que feia que la nit brillés com un camp estel·lar abarrotat. Els diferents tipus de brillantor eren mitjanament fosforescents i de variats colors, i tots ells es combinaven per a proporcionar una pàl·lida il·luminació general no gaire diferent de la de la feble llum de la lluna.

Els herbosos sempre dormien drets, amb les sis potes rectes i els ulls tancats, però sense deixar de mastegar, cosa que feien per acte reflex.

Els korunnai portaven llits enrotllats en les cadires. Mace va emprar una tenda portàtil que guardava en una butxaca lateral de la motxilla. Un cop va separar el segell de pressió amb l'ungla, les seves articulacions internes van desplegar automàticament una pell transparent que formava un refugi prou gran com per albergar a dues persones.

Els membres del grup s'asseien o s'agenollaven a terra i compartien l'aliment. Quant es van acabar els terrossos alimentaris i els dolços robats als cadàvers, el menjar va passar a ser tires de carn d’herbós fumat i un formatge de llet crua d’herbós macerat en coves. Treien l'aigua de les plantes tub, quan les trobaven. Plantes d’encerades fulles ataronjades que s'emboliquen sobre si mateixes, formant una espiral hermètica de dos metres d'alt amb la que recullen l'aigua de pluja i mantenen humit el seu escàs sistema d'arrels. O bé omplien les cantimplores en càlids torrents i bombollejants deus que, en ocasions, Chalk provava i declarava potables. Encara que ni tan sols l’autoesterilitzador iònic de la cantimplora d’en Mace aconseguia eliminar el feble regust d’ous podrits del sofre.

Quan acabaven de dinar, Lesh solia oferir al grup un tou rotllo d'escorça crua de thyssel que treia de la seva bossa. Nick i Mace sempre la rebutjaven. Chalk podia agafar una mica, i Besh una mica més. Lesh emprava el ganivet al cinturó per arrencar un tros de la mida de tres dits doblegats i ficar-se'l a la boca. Torrat i refinat per a la seva venda, el thyssel era un estimulant intoxicant no més nociu que el vi dolç. Cru era prou potent com per provocar canvis permanents en la química del cervell. Un minut mastegant feia que la suor brollés al front d’en Lesh i, si hi havia suficients lumilianes per veure-ho, dotava als seus ulls d'una llum vidriosa.

Mace va aprendre moltes coses d'aquests joves korunnai –i, per implicació, de el FAV– durant aquestes nits de campament. Nick era el cap d'aquesta petita banda, però no per qüestions de rang. No semblaven tenir rangs. Nick liderava mitjançant la força de la seva personalitat i amb l’enlluernadora utilització del seu àcid enginy, com un bufó controlant una cort reial.

No parlava de si mateix com si fos un soldat, i menys com un patriota, afirmava que la seva major ambició era ser mercenari. Assegurava que estava en això pels crèdits. Parlava constantment que s'estava preparant per a "abandonar aquesta maleïda selva. Allà fora, a la galàxia, és on un pot guanyar de veritat crèdits". Però per Mace resultava obvi que només era un posat, una forma de mantenir als seus companys allunyats d'ell i de fer veure que no li importava res.

Mace podia adonar-se que les coses importaven massa a Nick.

Lesh i Besh eren a la guerra pel seu odi pur cap als balawai. Un parell d'anys abans, Besh havia estat segrestat per exploradors selvàtics. Els balawai li havien tallat els dits que li faltaven, un a un, per obligar-lo a respondre preguntes sobre el parador d'una suposada cova d'un tresor d'arbres Lamma. Quan no va poder contestar-hi –de fet, aquesta cova era només un mite–, van suposar que només estava sent tossut. "Si no ens ho dius", li va dir un, "ens assegurarem que tampoc ho diguis a ningú".

Besh no parlava mai perquè no podia. Els balawai li havien tallat la llengua.

Es comunicava mitjançant una combinació de signes senzills i una extraordinària i expressiva projecció en la Força de les seves emocions i actituds; en molts sentits, era el més eloqüent del grup.

Chalk va resultar ser una sorpresa per a Mace. Atès el que suposava que li havia passat a ella, esperava que la seva lluita estigués motivada per una venjança personal no molt diferent de la de Lesh i Besh. Tot el contrari. Abans d'unir-se a el FAV, ella i alguns membres del seu Ghosh havien anat en persecució dels homes que l'havien agredit –una brigada de cinc homes de la milícia regular i el seu oficial al comandament– i els havien administrat el càstig korun tradicional per aquest crim. Es deia "Tan pel'trokal", que es traduïa més o menys com "justícia de la selva". Els culpables van ser segrestats, transportats a cent quilòmetres del llogaret més proper sense equip, roba i menjar, desproveïts de tot, van ser alliberats.

Nus. A la selva.

Molt, molt pocs homes sobreviuen alguna vegada al Tan pel'trokal. Aquests no ho van aconseguir.

Així que Chalk no lluitava per venjança. En les seves pròpies paraules:

–Noia dura, jo. Gran. Forta. Bona lluitadora. No volia ser-ho. Vaig haver de ser-ho. Vaig sobreviure al que em van fer, jo. Vaig lluitar, jo. Mai vaig parar de lluitar. I vaig sobreviure en allò. Ara lluito perquè altres noies no hagin de lluitar. Que puguin ser noies, elles. M’has entès? Només dues formes d'aturar-me: matar-me, o ensenyar-me que cap noia ha de lluitar.

Mace ho comprenia. Ningú hauria d'haver de ser tan agressiu.

–M’impressiona com et mous per la selva –li va dir Mace una vegada, en un d'aquests campaments freds–. No resulta fàcil veure't ni quan sé que ets allà. Fins i tot el teu herbós resulta difícil de seguir.

Ella va llançar un grunyit, mastegant escorça. El seu encongiment d'espatlles va ser tan casual com el compliment d’en Mace. És a dir, no gaire.

–Aquesta és una forma interessant d'emprar... –Mace dragà de les profunditats dels seus vells records de trenta-cinc anys la paraula korunnesa per a la Força: "el pelekotan". Aproximadament: "poder del món" –... el pelekotan. Sempre has pogut fer això?

El que de veritat preguntava Mace, el que tenia por de preguntar a les clares era: "T'ha ensenyat la Depa això?".

Si ella estava ensenyant habilitats Jedi a persones que eren massa grans per aprendre disciplina Jedi..., persones sense defensa contra el Costat Fosc...

–Tu no fas servir el pelekotan –va dir la Chalk–. El pelekotan et fa servir a tu.

No era una resposta reconfortant.

Mace va recordar que la traducció estricta i literal de la paraula era: "ment-jungla".

Va descobrir que en realitat no volia pensar-hi. En la seva ment, seguia sentint...

"M'he convertit en la foscor de la selva."

***

El pas trontollant dels herbosos era suau i tranquil·litzador. Per guanyar temps, es desplaçaven tant amb les cames posteriors com amb les mitjanes. Això els feia aixecar l'esquena en un angle que forçava a Mace a inclinar-se una mica a la cadira invertida, posant les espatlles en l'ample i llis llom de l’herbós, mentre Nick era a la cadira de les espatlles anteriors, mirant per sobre del cap de l'animal.

Aquests llargs i accidentats viatges per la selva provocaven cert desassossec en Mace. Com només mirava cap enrere, mai podia veure el que hi havia davant, només el que deixaven enrere, i fins i tot això tenia significats que no podia entendre. No sabia si bona part del que veia era animal o vegetal, verinós, depredador, inofensiu o beneficiós. Ni tan sols si era prou intel·ligent com per tenir un caràcter moral propi, bo o dolent...

Tenia la nauseabunda sensació que aquest viatge era un símbol de la guerra en si. Per a ell, estava entrant d'esquena a ella. Ni tan sols a plena llum del dia tenia la menor idea del que se li acostava, ni un veritable coneixement del que passava davant seu. Estava completament perdut. La foscor només podia empitjorar les coses.

Esperava estar equivocat. Els símbols mai són de fiar.

Són insegurs...

Pel dia, i de forma ocasional, veia els gossos akks a la jungla, a mesura que recorrien l’irregular terreny dels voltants. Es movien endavant i enrere, patrullant per protegir als altres dels depredadors de la selva, que ocultava a molts prou grans com per matar un herbós. Els tres akks estaven units a Besh, Lesh i Chalk. Nick no en tenia cap.

–Què hauria fet jo amb un akk quan creixia als carrers de Pelek Baw? Amb què anava a alimentar-lo? Amb gent? He, bé, la veritat és que, ara que ho penso...

–Podries buscar-te’n un ara –va dir Mace–. Tens el poder; ho he sentit. Podries tenir un company en la Força, com els teus amics.

–Estàs de broma? Sóc massa jove per a aquest tipus de compromís.

–De veritat?

–Puaj. És pitjor que estar casat.

–No sabria dir-ho –va dir Mace, distant.

Mace sentia molt sovint somnolència per la calor i el suau balandreig de l'herbós. El poc que aconseguia dormir a les nits estava ple de somnis febrils, indistintament amenaçadors i violents. El primer matí que va connectar l’autoplegat de la seva tenda portàtil i la va tornar a la butxaca, gran com una mà, de la seva motxilla, Nick li havia sentit sospirar i va veure fregar-se els cansats ulls.

–Aquí ningú dorm bé –va dir amb una rialleta seca–. Ja t'hi acostumaràs.

Viatjar de dia era un fluir endormiscat entre la penombra de la selva, la brillantor del sol i tornar a començar. A mesura que travessaven els camins d’herbosos, aquestes serpentejants tires de prat aclarit que deixaven els ramats d’herbosos quan s'obrien pas, menjant, per la jungla. Molt sovint eren les úniques ocasions en què veia a Chalk, Besh i Lesh, als seus herbosos i als seus akks. Després d’emprar als gossos akks per mantenir-se en contacte, se separaven per a major seguretat.

L'espai obert era l'únic alleujament que aconseguien dels insectes, ja que era territori de dotzenes d'espècies d'aus insectívores que es movien amb llampegant velocitat. Les cà-mosques, els escarabats de pinces i totes les varietats de vespes, abelles i tàvecs solien quedar-se a la relativa seguretat de l'ombra, la pell d’en Mace era una massa de mossegades i picades que requeria una ocupació considerable de la disciplina Jedi per no gratar.

Els korunnai solien emprar sucs de diverses classes de fulles picades per curar picades especialment desagradables o perilloses, però en general semblaven no notar-les, igual que una persona rarament nota com constrenyen les botes de manera antinatural els dits dels peus. Havien tingut tota una vida per acostumar-se a elles.

Encara que seguint els camins d’herbosos podien haver anat més de pressa, resultava massa arriscat, en vista de la freqüència amb la qual sobrevolaven les fragates de la milícia. Nick va informar-lo que disparaven contra tot allò que veien muntant herbosos. Els akks avisaven cada una o dues hores de la proximitat de les fragates: les seves agudes oïdes podien captar el brunzit dels repulsors a més d'un quilòmetre de distància, tot i el constant rumor i brunzir, vibrar i grinyolar, i fins i tot el distant retrunyir d’alguna erupció volcànica menor i ocasional.

Mace va tenir suficients indicis d'aquestes fragates com per fer-se una idea de les seves capacitats. Semblaven versions modificades d'antics Turbotrons Sienar: canoneres retromodificades per descens atmosfèric. Eren relativament lentes, però fortament blindades, eriçades de canons i llançamíssils, i prou grans com per transportar un escamot d'infanteria pesada. Semblaven viatjar en trios. La capacitat de la milícia per mantenir les patrulles aèries, tot i els fongs i molses menjametalls, quedava explicada per la resplendor color palla que les embolicava en volar; cada fragata era prou gran com per transportar el seu propi generador de camps asèptics.

A jutjar per l'alçada dels arbustos i dels arbres joves dels camins d’herbosos, els més recents que trobaven només semblaven tenir un mínim de dos o tres anys estàndard. Mace li ho va esmentar a Nick.

–Sí –va dir amb un esquerp grunyit–. No només disparen contra nosaltres, saps? Quan els artillers balawai s'avorreixen disparen contra els ramats d’herbosos. Només per diversió. Fa diversos anys que no som tan estúpids com per reunir més de quatre o cinc herbosos en un únic lloc. Així que cal emprar els akks per mantenir-los prou separats perquè no es converteixin en blancs fàcils.

Mace va arrufar les celles. Sense el contacte i la interacció constant amb altres animals de la seva espècie, els herbosos podien deprimir-se, emmalaltir, i de vegades fins i tot a tornar-se psicòtics.

–Així és com teniu cura dels vostres ramats?

Encara que no podia veure la cara d’en Nick, va poder sentir la seva mirada.

–Tens una idea millor?

Mace va haver d'admetre que no la tenia, a part de guanyar la guerra.

Li preocupava alguna cosa més. Nick havia dit diversos anys, però només feia mesos que havia començat la guerra. Quan li ho va esmentar, Nick va replicar amb una bufada burleta.

–La teva guerra va començar fa uns mesos. La nostra es lliura des d'abans que jo naixés.

Així va saber Mace el que era la Guerra de l'Estiu.

***

Nick no estava segur de com havia començat. Creia que va sorgir d'un xoc inevitable entre diferents estils de vida. Els korunnai seguien els ramats. Les rajades destruïen la jungla hostil. La destrucció de la jungla feia possible la supervivència dels korun, reduint la quantitat de taladromites, brunzicucs, trepafulles i felins de les lianes, així com l'altre milió de maneres que té la jungla de matar un ésser viu.

Els balawai, en canvi, collien la jungla i la necessitaven intacta. Necessitaven promoure el creixement de totes les espècies, fustes i extractes de plantes exòtiques que integraven la base de tota l'economia civilitzada de Haruun Kal. I els herbosos eren especialment aficionats a l'escorça de thyssel i a les fulles de portaak.

Els guerrillers korun portaven gairebé trenta anys lluitant en la jungla contra unitats de la milícia balawai.

Nick creia que, probablement, tot hauria començat amb alguns exploradors selvàtics perdedors i amb mala sort, que van decidir culpar d'això als korunnai i els seus herbosos. Suposava que aquests jups es van omplir de licor i van decidir sortir a caçar herbosos. I suposava que després d'acabar amb el ramat d'algun desafortunat Ghosh, els homes d'aquest Ghosh van descobrir que a les autoritats balawai no els interessava investigar la mort de simples animals. Així que els membres del Ghosh van decidir que ells també podien sortir de cacera: una cacera de balawai.

–Per què no anaven a fer-ho? No tenien res a perdre –va dir Nick–. Després de tot, amb el ramat massacrat, el seu Ghosh estava acabat.

Tots dos bàndols portaven dècades patint atacs esporàdics. Les Muntanyes Korunnai eren un lloc molt gran. El vessament de sang podia desaparèixer durant alguns anys, però llavors va sorgir una sèrie de provocacions en un o altre bàndol que tornava a deslligar l'espurna del conflicte. Els nens korun eren criats per odiar els balawai: els nens balawai dels vessants aprenien a disparar contra els korunnai res més veure'ls.

En el bàndol korun la guerra es lliurava molt a l'antiga. Els fongs menjametalls els obligaven a fer servir armes molt senzilles, normalment basades en explosius químics d'una o altra classe, i a fer servir muntures vives en lloc de vehicles. No podien ni emprar unitats de comunicació perquè el Govern balawai tenia en òrbita satèl·lits detectors geosincrònics que podien localitzar a l'instant qualsevol transmissió. Havien de coordinar les seves activitats mitjançant un sistema de comunicació a través de la Força, que tot just era més sofisticat que els senyals de fum.

Quan Nick va ser prou gran per lluitar, la Guerra de l'Estiu s'havia convertit en una tradició, gairebé en un esport. Al final de la primavera, quan ja havia passat el temps suficient des de les pluges hivernals com perquè els turons tornessin a ser transitables, els homes i dones joves més aventurers dels korunnai es reunien en bandes i muntaven els seus herbosos per iniciar la seva escaramussa anual contra els balawai. Aquests, al seu torn, pujaven als seus rondaires de vapor i sortien a enfrontar-s'hi. Cada estiu era un somni febril d'emboscades i contraemboscades, de sabotatges en rondaires de vapor i trets contra herbosos. Més o menys un mes abans que la tardor tornés a portar les pluges, tothom es retirava a casa.

A preparar-se per a l'any següent.

Mace es va adonar que això explicava bona part de l'enlluernador èxit de la Depa Billaba: no hi havia hagut de crear un exèrcit de guerrillers. S'havia trobat amb un ja creat.

Sanguinari i ansiós.

–Aquestes Guerres Clon teves? A qui li importen? Creus que algú de Haruun Kal li importa un grapat de mocs qui mana a Coruscant? Matem els Sepas perquè proporcionen armes i subministraments als balawai. Els balawai donen suport als Sepas perquè els hi aconsegueixen coses com aquestes fragates. I gratis. Abans havien de comprar-les i portar-les des d’Opari. Em segueixes? Aquesta és la nostra guerra. Mestre Windu –Nick va agitar el cap amb divertit desdeny–. Vosaltres només esteu de pas.

–Ho dius gairebé com si fos una diversió.

–Casi? –Nick li va somriure des de dalt–. És la major diversió que es pot aconseguir estant sobri. I ni tan sols has d'estar sobri. Fixa't en Lesh.

–Admeto que no sé gran cosa de la guerra. Però sé que no és un joc.

–Sí que ho és. I un marca el tempteig amb cadàvers.

–Això és repugnant.

Nick va arronsar les espatlles.

–Escolta, he perdut molts amics. Gent que era tan família meva com podria ser-ho qualsevol. Però si deixes que la ràbia et rosegui per dins acabes per fer alguna estupidesa i aconsegueixes que et matin. Potser al costat d'altres persones que t'importen. I la por és igual de dolenta; un excés de precaució mata tanta gent com un excés de valor.

–I la teva solució és fer veure que és divertit?

El somriure d’en Nick es va tornar sinistre.

–No cal simular res. Has de deixar que sigui divertit. Has de buscar la part del teu ésser que gaudeix amb això.

–Els Jedi tenim un nom per a això.

–Sí?

Mace va assentir.

–En diem el Costat Fosc.

***

Nit.

Mace estava assegut amb les cames creuades davant la seva tenda portàtil, cosint un estrip en els pantalons que li havia provocat una trobada amb un llautó-liana.

Tenia el seu fals datapad recolzat a la cuixa. La seva pantalla proporcionava llum suficient perquè pogués cosir sense fer-se sang. El seu estoig de duracer mostrava taques negres i l'inici d'una corrosió per fongs, però estava modificat per a les jungles de Haruun Kal, i encara funcionava força bé.

Havien acabat de menjar el formatge i la carn fumada. Els korunnai desmuntaven les armes al tacte, i tornaven a aplicar l'ambre de portaak a les superfícies vulnerables. Parlaven entre si en veu baixa, compartint principalment opinions sobre el clima i el viatge de l'endemà, i si arribarien a la banda de el FAV de la Depa abans de ser interceptats per una patrulla aèria.

Quan Mace va acabar de posar pegats els pantalons, va apartar el cosidor i va contemplar en silenci als korunnai, escoltant la seva conversa. Al cap d'una estona va agafar la vareta gravadora del datapad i el va connectar, toquerejant-lo un moment per ajustar el protocol de codificació. Quan el va tenir graduat com volia, es va acostar la vareta a la boca i parlà en veu molt baixa.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

He llegit en els arxius del Temple narracions bèl·liques pertanyents als primers anys de la República o abans. Segons aquestes històries, se suposa que els soldats que acampen parlen incessantment dels seus pares o de les seves núvies, o del menjar que els agradaria menjar, o del vi que voldrien estar bevent. I dels seus plans per després de la guerra. Els korunnai no esmenten cap d'aquestes coses.

Per als korunnai no existeix el "després de la guerra".

La guerra és tot el que existeix. Cap d'ells és prou gran com per recordar una altra cosa.

No es concedeixen ni la fantasia de la pau.

Com el forat de mort davant el qual vam passar avui...

En el profund de la jungla. Nick va apartar al nostre herbós del seu camí per esquivar un profund plec del sòl cobert per un malbaratament de fullatge increïblement exuberant. No vaig haver de preguntar per què. Un buit de mort és un punt baix del terreny on es poden dipositar els gasos tòxics més pesats que l'aire que baixen pels vessants des dels volcans.

El cadàver d'un ullalot de cent quilos jeia en la seva vora. La seva trompa només estava un metre per sota de l'aire net que l'hagués salvat. Altres cadàvers cobrien el terra dels voltants: corbs de podridura, jacunes i altres carronyers que no vaig reconèixer, atrets a la seva mort per la falsa promesa de menjar fàcil que els hi havia fet la jungla.

Vaig dir a Nick quelcom en aquest sentit. Va riure i em va dir idiota balawai.

–No hi ha cap promesa falsa –va dir–. No hi ha cap promesa de res. La jungla no promet. Existeix. Res més. El que va matar a aquests petits ruskakk no va ser un parany. Només que és així.

Nick diu que parlar de la jungla com si fos una persona, donar-li l'aspecte metafòric d'una criatura, qualsevol criatura, és propi dels balawai. Això és part del que els mata quan entren aquí.

És una metàfora que enfosqueix la teva forma de pensar. Si parles de la jungla com si fos una criatura, començaràs a tractar-la com a una criatura. Començaràs a pensar que pots ser més llest que ella, confiar-hi, vèncer-la, fer-te el seu amic, enganyar o negociar amb ella.

I llavors mors.

–No perquè la jungla et mati, comprens? Només perquè és així –aquestes són les paraules d’en Nick–. La jungla no fa res. Només és un lloc. Un lloc on viuen moltes, moltes coses... I totes elles moren. Fantasiar sobre això, fer veure que és una cosa que no és, resulta fatal. Aquesta és la teva lliçó gratis d'avui. No ho oblidis.

No ho faré.

Tinc la sensació que aquesta lliçó també és aplicable en aquesta guerra. Però com puc deixar de fer veure que aquesta guerra és una cosa que no és? Encara no sé què és una guerra de veritat.

De moment, només tinc impressions...

És vasta. Desconeguda i incognoscible. Foscor vivent. Letal com aquesta jungla.

I no puc confiar en la meva guia.

***

Dia.

Mace es va parar en un univers de pluja.

La pluja colpejava a través de fulles i branques amb un rugit que només permetia la conversa a crits, com si els arbres, falgueres i flors de la jungla haguessin crescut als peus d'una enorme cataracta. Cap abillament impermeable podia suportar allò. Les robes d’en Mace van quedar xopes en menys d'un minut. S’hi va enfrontar a l'estil korun: ignorant-lo. La seva roba s'assecaria, i ell també. Li preocupaven més els seus ulls; havia de protegir-se’ls amb les dues mans per poder mirar a través del torrent. La visibilitat era de només un grapat de metres.

Tot just suficient per poder veure els cadàvers.

Penjaven cap per avall, amb els colzes doblegats en un estrany angle perquè encara tenien les mans lligades a l'esquena. Estaven suspesos a sis metres del terra mitjançant trepadores de fulles vives enrotllades al voltant dels seus turmells, i prou baixos com perquè els seus caps quedessin a l'abast del salt d'un felí de les lianes com el que havia assetjat a un akk quan Mace i Nick es van apropar.

Mace va comptar set cossos.

Ocells i insectes havien fet presa en ells, a més dels felins de les lianes. Portaven un temps penjats en aquesta humida penombra que alternava amb eixordadors xàfecs. El metall no era l'únic aliment dels fongs i floridures de la zona. A través dels descolorits parracs que quedaven de les seves robes, resultava impossible dir si van ser homes o dones. Mace només estava raonablement segur que havien estat humans.

Es va parar sota ells, mirant les conques buides dels ulls dels dos que encara tenien cap.

–Ho sents? –li va cridar Nick des de la cadira.

El seu herbós va buscar els trepafulles que subjectaven els cossos, i Nick li va punxar la pota amb l’agullada de llautó-liana. L’herbós va optar per uns vidrefalgueres properes. En cap moment va parar de mastegar.

Mace va assentir. El ressò d'aquestes morts udolava a la Força que l'envoltava. Hi havia pogut sentir-lo a centenars de metres de distància.

Aquest lloc feia pudor del Costat Fosc.

–Bo, ja ho has vist. No tenim res a fer aquí. Anem, munta ja!

Els cadàvers sense ulls van mirar a Mace.

"Què faràs per nosaltres?", li preguntaven.

–Son...? –Mace tenia la veu ronca. Va haver de tossir per aclarir-se-la, i en la seva boca va entrar tanta aigua que es va passar uns segons tossint de veritat–. Són balawai?

–Com vaig a saber-ho?

Mace es va apartar de sota dels cossos i va mirar de reüll a Nick. Un llampec sobre les copes dels arbres orlà d'or el cabell negre del jove korun.

–Vols dir que van poder ser korunnai?

–Clar! Què et passa?

Semblava desconcertar-li que a Mace li importés una cosa o una altra.

Mace tampoc estava segur de per què li importava. Ni tan sols si li importava. Les persones són persones. Els morts són morts.

Res podria fer que això estigués bé, ni tan sols que resultessin ser l'enemic.

–Hem d’enterrar-los.

–Hem de marxar d'aquí!

–Què?

–Que muntis! Marxem!

–Si no podem enterrar-los, almenys podem baixar-los. Incinerar-los. Alguna cosa.

Mace va agafar la corda de muntar com si la seva simple força d'humà pogués retenir l'herbós de dues tones.

–És clar. Incinerar-los –Nick va escopir una alenada d'aclaparadora pluja pel flanc de l’herbós–. Una altra vegada aquest sentit de l'humor Jedi...

–No podem deixar-los aquí, a mercè dels carronyers!

–Clar que podem. I ho farem.

Nick es va inclinar cap a ell, i en el seu rostre hi havia quelcom que podia haver estat compassió. Per Mace, és clar. No semblava sentir res pels morts.

–Si són korunnai –va cridar Nick, no sense amabilitat–, donar-los algun tipus d'enterrament decent seria com encendre una publipantalla gegant de: Estem aquí dirigida a la següent tropa de civils o patrulla de milicians, i donar-los una bona idea del moment en què vàrem passar. Si són balawai...

Va alçar la mirada cap a ells. En el seu rostre no hi havia res humà.

Va baixar la veu, però Mace va poder llegir-li els llavis.

–Si són balawai –va murmurar–, això ja és menys del que es mereixen.

***

Nit.

Mace va despertar dels mals somnis sense obrir els ulls.

No estava sol.

No necessitava que la Força li ho digués. Podia olorar-ho. Suor rància. Baves i thyssel cru.

Lesh.

–Per què aquí, Windu? Per què véns aquí?

La seva veu amb prou feines era un murmuri.

La tenda portàtil estava fosca com la peix. Lesh no devia saber ni que Mace estava despert.

–Què vols aquí, tu? Vens a treure'ns-la, tu? Va dir que ho faries, ella.

A causa de la droga, parlava amb poca traça i amb un desconcert infantil i plorós, com si sospités que Mace podia trencar-li la seva joguina favorita.

–Lesh –va dir Mace amb veu profunda. Calmada. Segura com la d'un pare–. Has de sortir de la meva tenda. Lesh. Parlarem d'això al matí.

–Creus que pots? Eh? Creus que pots? –La seva veu es va perdre. Va ser un crit escanyat que es va prendre un sospir. Ara Mace olorava a oli de màquines i ambre de portaak.

Estava armat.

–No ho entens encara, tu. Però ho sabràs, tu...

Mace va buscar en la Força. El va poder sentir: amagat al costat del seu turmell. Subjectant el llit amb les seves botes.

Era una posició de combat menys que ideal.

–Lesh –va dir Mace, afegint la Força a la seva veu–. Vols anar-te'n ja? Parlarem al matí.

–Què demà? Demà teu? Demà meu?

Mace no va saber si deia "demà" o "mentida".

En la ment d’en Lesh, alterada pel thyssel, encara hi havia alguna cosa prou forta com per poder resistir-se a l'ordre d’en Mace recolzada per la Força.

–No saps res, tu –La seva veu era espessa, matussera, com si no respirés bé–. Però t'ensenyarà Kar. El que fas, ell sap. Amb akk, t'ensenyarà. Espera, tu. Espera i veuràs.

Kar? En els nombrosos informes de la Depa s'esmentava un Kar Vastor. El seu nom havia sortit a la llum com el d'un cap especialment capaç al comandament d'un comando independent o mig independent. Mace no estava molt segur de l'estructura de comandament del FAV, però Lesh exhalava el nom amb una mena de temor supersticiós...

I havia dit "akk"? O “destral”?

–Lesh. Has d’anar-te'n. Ja.

Per molts dubtes que tingués, Mace no era tan estúpid com per entaular una conversa amb un home borratxo d'escorça.

–Creus que la coneixes. Creus que és teva. Aprendràs que no. Potser. Viuràs prou per aprendre, tu? Potser no.

Això era amenaça suficient com per emprar la Força i portar el sabre làser fins a la seva mà. La xiuxiuejant resplendor de la seva fulla projectà ombres de vores porpres. Però Lesh no el va atacar.

No s'havia mogut. Tenia el rifle creuat sobre la falda.

Les llàgrimes solcaven el seu rostre.

Per això es devia la malaptesa en la seva veu. La tos ronca.

Estava plorant. En silenci.

–Lesh –va començar a dir Mace, sorprès–, què...? –Callà perquè Lesh seguia ebri per l'escorça, i Mace seguia sense ser estúpid. En comptes d'això li va oferir una tovalloleta de mà que va treure de la motxilla–. Pren. Eixuga't la cara.

Lesh la va agafar i es va refregar els regalims sota els ulls. Va mirar la tovallola i la va retorçar entre els punys.

–Windu...

–No –Mace va estendre la mà per recollir la tovalloleta–. Parlarem al matí. Quan estiguis sobri.

Lesh va assentir i va xarrupar contra el dors del puny. Després de dirigir a Mace una última mirada suplicant, se'n va anar.

La nit va seguir el seu curs, lenta i insomne. La meditació oferia menys descans que el dormir, però cap somni.

No era un mal canvi.

Al matí, quan li va preguntar a Lesh si encara volia parlar. Lesh va simular no saber a què es referia. Mace va contemplar la seva esquena mentre s'allunyava, i una fogonada d'intuïció de la Força li va envair i el va fer estremir, i llavors ho va saber:

Lesh estaria mort al vespre.

***

Dia.

El bram en la Força dels akks era gairebé dolorós. Havien fet aquesta crida prou sovint com perquè Mace la reconegués.

Fragates. Més d'una.

Mace podia notar preocupat a Nick. Emetia una tensió gelada i seca en la Força. Això començava a afectar a Mace. Respirar el que emetia Nick li produïa nusos de tensió a l'estómac.

Les patrulles aèries els hi havien seguit durant tot el dia. Amb rutes en espiral i escurçant quadrants: pautes de recerca. No era segur suposar que buscaven a altres que no fossin els quatre korunnai i Mace.

La tensió va retorçar els nusos de l'estómac d’en Mace. Com podia viure la gent sota aquest tipus de tensió?

–Es mala sort –va murmurar Nick entre dents–. Molt dolenta, mala sort.

Estaven exposats en una zona rocosa, en un congost estret entre muntanyes que havia estat creat molt de temps abans per un terratrèmol. Una àmplia extensió pedregosa plena de matolls componia el vessant pel qual ascendien per arribar al congost. S'havien desplaçat en línia recta per un poti-poti de penyals de dotze metres d'ample, amb els akks davant i darrera. Els costats del congost eren alts cingles dels quals descendien florejades lianes i plantes aèries que s'aferraven a la roca amb arrels engarrotades. La part superior dels cingles estava amortallada en núvols baixos. Dos o tres metres més endavant, el vessant baixava cap a la fosca jungla que hi havia més enllà. Igual aconseguien arribar als arbres abans que la patrulla aèria els sobrevolés...

Però Nick va contenir al seu herbós.

–Lesh té problemes.

Mace no haver de preguntar-li com ho sabia. Tots dos joves compartien un llaç gairebé tan profund com el que tenien amb els seus akks.

Mace va pensar en la fogonada de la Força que havia sentit a la matinada.

–Vinga –Va dir.

Nick va fer girar l'herbós, que va galopar de tornada per la depressió. Des de la seva posició a la cadira invertida, Mace va veure que Chalk els atrapava, retrocedint des de la posició d'avantguarda. El seu herbós era el més ràpid dels quatre, i només portava la meitat de càrrega que el d’en Nick.

Quan van deixar enrere el congost. Mace va emprar la Força per elevar-se i poder aturar-se a la cadira, posant les mans a l'esquena d’en Nick i inclinant-se per mirar cap endavant, més enllà de les espatlles d'aquest.

Hi havia algú caigut a la corba descendent del congost. Un gos akk l’ensumava nerviós. Lesh. El seu herbós estava parat plàcidament a una dotzena de metres de distància, arrencant petites plantes de la paret del barranc per omplir les seves gargamelles, que mastegaven eternament. Besh va ser el primer d’arribar. Va saltar de la seva muntura i va córrer en ajuda del seu germà.

–Deixa’l! –va cridar Nick–. Puja a la muntura i corre!

Nick va fer un gest, i Mace va sentir una estrebada a la Força semblant a la d'una mà invisible apoderant-se de la seva mirada i dirigint-la cap a la jungla de sota. Un parell de motes de metall mat fregaven la copa dels arbres, arrossegant una ona de xoc de fulles rodants.

Fragates. I anaven directes al lloc on eren.

–Potser que encara no ens hagin vist –va murmurar Nick per a si–. Potser només estiguin comprovant el congost...

–Ens han vist.

Nick va mirar a Mace de dalt a baix.

–Com ho saps?

–Perquè viatgen en grups de tres.

L'última paraula es va veure engolida per l'udol dels repulsors i el rugit dels turbomotors d'una fragata que s'apropava a ells des de l'altre costat del congost. Mace esperava que els disparés des de les altures; però, en comptes d'això, es va parar sobre ells, fent girar els seus turbomotors.

–Què fan?

Nick va mirar a la fragata amb les celles arrufades.

–Has sentit l'expressió: "Estem fregits"?

–Sí...

Comportes ventrals es van obrir a la part inferior de la fragata, i boques de canó amb aspecte de càmeres de reacció química d'un coet es van desplegar en un ampli ventall. D'elles van brollar dolls ardents que van tocar terra, van esquitxar i van córrer com rius de foc, cobrint roques i omplint esquerdes. En poc més d'un segon, tot aquest extrem del congost s'havia convertit en un infern tan intens que Mace va haver de protegir-se la cara amb el braç. La fragata va baixar cap a ells, enterrant la gola rocosa a foc.

–En aquest cas –va dir Nick amb rudesa–, no és només una expressió.

 Següent