Espai Salvatge (XVII)

Anterior

17

Va recobrar el coneixement a contracor, el que li va indicar a Obi-Wan que encara no estava mort. Ningú que hagués mort podria sentir tant dolor. A poc a poc, la seva memòria li va fer recordar el passat recent a batzegades; l'amargor de la derrota feia que li coguessin els ulls i se li recargolés l'estómac.

Hauria d'haver posar més afany. No hauria d’haver sucumbit.

La veu arribada d'enlloc, un crit sord de malícia i odi que apallissava el seu esperit. Anul·lava la seva voluntat. Trobava tinta en un got d'aigua cristal·lina. Tinta color sang. Tinta tenyida d'ira. Era la veu dels Sith, que s'obria pas entre les seves defenses, tot i que no hi eren.

Rendeix-te. Rendeix-te. Rendeix-te, Jedi.

Només havia sentit una foscor com aquella una vegada. Va sentir el Costat Fosc intentant convertir la seva sang en fang, intentant trastornar la seva lleugera i brillant connexió amb la Força. A Naboo, a Theed, lluitant contra els assassins Sith negre-i-vermells. Però llavors, havia estat capaç de resistir la seva fosca atracció. Havia estat capaç de purgar-se d'aquella contaminació i vèncer.

Però no aquesta vegada. Aquesta vegada era com si un exèrcit Sith li hagués tirat a sobre la seva ment malèvola. I encara que havia lluitat contra ells, s'havia enfrontat a la destructiva coacció de portar la nau cap a la seva fi... havia lluitat fins que va creure haver perdut el seny... al final, els Sith havien guanyat.

Rendeix-te, Jedi.

La veu ja no cridava el seu odi i ira. Però encara en silenci, quelcom li bullia a la sang. Quelcom podrit. Quelcom insidiós. Una esgarrifosa sensació de fosca podridura. Un malestar persistent, ardent, pacient, que prometia una conflagració posterior. A cada glopada d'aire, percebia la pudor dels Sith. Zigoola impregnat. No era d'estranyar que aquella terra fos estèril. No ho he sentit. Estava encegat i sord. Era una veritat difícil de considerar fins i tot quan era capaç de pensar amb claredat.

Un record va regirar el seu interior.

Organa.           

On era el Senador? Hi havia sobreviscut? Recordava haver fet fora a Organa de la cabina de comandament usant la Força. Recordava haver-la utilitzat per agafar-lo pel coll. Després d'allò... Després d'allò...

El vaig matar? Està mort?

–Senador Organa. Senador Organa, em sent?

La seva veu sonava ridícula, tova i dubitativa, com si estigués borratxo. O almenys tal com imaginava que sonaria si estigués borratxo. Mai havia estat borratxo, així que només era una suposició.

Organa no va contestar. No permetis que mori.

–Senador Organa. Respongui si pot.

Res.

Amb gran esforç va obrir els ulls... i la tènue llum del sol, groc pàl·lid banyat en vermell, el va enlluernar. La nebulosa els va cobrir amb la seva cortina escarlata. Va parpellejar lentament, va mirar de reüll i va esperar que la seva malmesa ment comprengués què havia vist i sentit.

Seguia a la nau. Descansava sobre l'esquena al passadís que hi havia entre la cabina de comandament i el compartiment de passatgers. La coberta estava blegada sota d'ell i se li clavava a la columna i li aixecava els genolls. El casc que tenia a sobre estava obert del morro a la cua. Aquella nau mai tornaria a volar.

Així que estic atrapat aquí. Estem atrapats, si és que Organa encara viu. Una mort lenta en lloc d'una ràpida. Al final dels Sith han vençut.

No. Allò era derrotisme. Un Jedi no pensava aquestes coses.

Va tancar els ulls i va fer balanç de les seves condicions físiques. Tot li feia mal, sí, però no era el mateix tipus de dolor que havia sentit després de l'atac terrorista de Coruscant. Llavors hi havia estat destrossat i el dolor era agut, escarlata i brillant. Aquest dolor era d'un carmesí lent i esquerp. Només un ressò de les seves antigues ferides, que s'havien curat encara que no les havia oblidat.

Va aixecar el cap amb dificultat i va observar la cabina de comandament. El timó estava destrossat, com si un gegant li hagués clavat un furiós cop de puny. El finestral de transpariacer era una pasterada d'estelles punxegudes. Cables socarrimats, dels quals alguns guspirejaven intermitentment, penjaven del sostre i de la coberta com una entramat d'intestins de colors.

Com si la vista hagués esperonat els altres sentits, ara podia sentir i olorar el que tenia al voltant. L'olor penetrant dels cables cremats, l’espurneig acre dels fluids hidràulics que s'havien abocat. Fora feia fred i l'aire es colava per la bretxa del casc. El fum era metàl·lic i les cendres flotaven i li cobrien la llengua amb una pàtina de sutge. Barrejat amb la saliva tenia un regust repugnant. I en el silenci se sentia crepitar el que semblaven flames. No grans flamarades, no flames devoradores, sinó les flames d'una foguera d'un alegre campament. Què significava allò? La nau estava cremant? Si estava cremant, estava a punt de morir carbonitzat?

Era un pensament espantós. Tayvor Mandirly. Aixeca't. Aixeca't. No et quedis aquí. Però els seus ossos semblaven estar descoordinats, els seus músculs relaxats, sense to. El seu desobedient cos va ignorar les ordres. A l'interior de les seves venes, el fang negre no li permetia moure’s. I fins i tot més endins, tènue però insistent, escoltava un murmuri Sith alegre i maliciós.

Mor Jedi. Mor Jedi. Mor Jedi, mor.

Una onada d'adrenalina va ofegar l'ordre. La seva ment es va aclarir de nou, i es va adonar que les flames es trobaven fora de la nau. Les altes temperatures del nucli devien haver incendiat l'herba o les branques seques dels arbres que es trobaven al voltant de la zona de l'accident. El vent no bufava amb força, el que ajudaria a mantenir el foc controlat. Quant combustible quedaria per alimentar les flames? Hi havia arbres... Creia que recordaria els arbres en aquells últims moments desesperats abans d'impactar contra el terra... però no semblava estar enmig d'un embravit infern forestal...

Potser no mori abrasat després de tot.

Però podria morir de fam. O dessagnar-se per una ferida no curada. O congelar-se, si les temperatures de Zigoola baixaven massa. La nau podia estar penjada a la vora d'un congost. Un terratrèmol o un vent fort podria precipitar-lo per un barranc i s’estavellarien.

En altres paraules, Kenobi, no et quedis aquí tirat. Aixeca't. Surt. Fes-te amb el control i troba una manera de sortir d'aquest embolic.

Però el seu recalcitrant cos seguia sense voler escoltar.

Mor Jedi. Mor Jedi. Mor Jedi, mor.

Sense previ avís i amb una rapidesa que li va robar el laboriós alè, la nau va desaparèixer i es va trobar una vegada més a Taanab. Tornava a tenir tretze anys, era prim i estava espantat, i cridava aterrit mentre els escarabats de foc es donaven un festí.

Qui-Gon! Qui-Gon, ajudeu-me!

Però Qui-Gon no el sentia. Qui-Gon era mort.

Tot d'una, tenia vint anys, encara era Padawan, i lluitava contra els Sith. Atrapat entre camps de força, veia com el zabrak intentava assassinar al seu Mestre. Veia por i dolor a la cara d’en Qui-Gon mentre l'espasa làser escarlata del Sith el matava. Va sentir el triomf despietat del Sith i la seva pròpia pena i ira.

I en el sòl de la caverna en el brutal Geonosis, indefens pels dos talls d'espasa làser, mirava la joguina d’en Dooku amb l'audaç i precipitat Ànakin. El cabell platejat relluïa, les dents van esbossar un somriure, el Sith sense edat definida, el Jedi traïdor, donava voltes al voltant d'Ànakin amb una calma que resultava insolent. Desviava tots els atacs encegadors amb una habilitat consumada i despreocupada. Va forçar l'error i es va emportar el braç d'Ànakin.

Va tornar en si cridant. «Ànakin! Ànakin!».

–Ho sento –va dir una veu cansada i familiar–. Em temo que estàs amb mi.

Organa.

El Senador estava agenollat al seu costat, donant-li suport amb la mà a l'espatlla. La confusió i l'horror van donar pas a una allau d'alleujament. Va tirar el cap enrere.

–No és mort.

–No del tot –va dir Organa–. Creu-me, estic tan sorprès com vostè.

La seva pell olivàcia havia adoptat un aire verdós. Tenia un ull morat i un llavi partit. Portava el braç recolzat en un cabestrell provisional: la màniga d'una camisa sacrificada. La seva roba, normalment immaculada, estava tacada i arrugada i portava els pantalons trencats en dos genolls.

Els batecs del cor d'Obi-Wan es van relaxar.

–Senador.

–Mestre Kenobi. –A causa del llavi partit, Organa parlava molt a poc a poc i amb molta precaució–. Bé, vol dir-ho vostè primer o ho dic jo?

Va arrufar les celles.

–Dir què? Què l'hi haig de dir? I de què serviria? –El cap li bategava–. On era?

–Fora –va dir Organa–. Explorant.

Explorant.

–Meravellós.

El Senador va aixecar una cella.

–Ja gairebé ha passat una hora des que ens vam estavellar. Estava inconscient. M'avorria.

–Així que va decidir fer turisme. I què ha trobat?

–No molt.

–Hi ha un foc.

Organa va encongir una espatlla.

–El vaig encendre jo. Potser el necessitem quan caigui la nit. Atès el que ha passat, no estic preparat per acceptar les lectures del sensor a valor nominal. Si en aquest lloc hi ha depredadors, el foc hauria de fer-los pensar dues vegades si ens ataquen.

–Molt emprenedor.

–Gràcies. –Organa es va asseure sobre els talons–. Per cert, la nostra mala sort amb l'equip de comunicacions continua. El satèl·lit de comunicacions està totalment destruït, i la balisa del transponedor d'emergència també. No hi ha possibilitats d'enviar un missatge, encara que algú estigués escoltant.

El que no semblava probable. Les possibilitats que el seu últim missatge arribés al Temple eren poques o nul·les.

–Entenc.

–Miri, està masegat –va dir Organa–, però no crec que tingui res trencat. –Va fer una ganyota–. Almenys res... físic.

La seva xerrada no era gens divertida... estava a anys llum de la diversió... però tot i així va aconseguir esbossar un somriure.

–És la seva forma diplomàtica de preguntar si m'he tornat boig?

–Se m'ha passat pel cap.

Mor Jedi. Mor Jedi. Mor Jedi, mor. Va tancar els ulls. Va notar que les pestanyes xopes de sang seca li fregaven la pell.

–I a mi.

–Però... Ara està bé?

Escarabats de foc. Qui-Gon. El braç amputat d'Ànakin. No tinc ni idea, Senador.

–Sí –va dir–, estic bé. –Va obrir els ulls–. I vostè?

L'expressió d'Organa era una barreja de desconcert i ira.

–Es curarà. Què dimonis ha passat?

–Què li sembla? Hem caigut en un parany.

Va intentar seure. Es movia com un peix fora de l'aigua. Organa el va ajudar amb una mà. Confús, i amb el cor accelerat, es va recolzar en la perjudicada paret del passadís. Organa es va posar just davant i es van mirar en silenci.

El Senador va ser el primer a parlar.

–Alinta no em trairia. En aquest cas la utilitzarien, la manipularien.

La lleialtat era una qualitat admirable.

–Potser. No obstant això, Senador, que la majoria de la gent tingui un preu és un fet molt trist.

–Vostè no el té.

L’espurneig de les flames, el murmuri de la brisa que s'aixecava. El metall crugia quan les branques esgarrapaven el casc danyat de la nau espacial.

–No –va dir per fi–. I vostè tampoc.

Organa es va redreçar una mica, i es va estremir perquè en moure’s es va fer mal al braç ferit.

–Llavors, per a qui creu que era el parany? Per a vostè o per a mi?

Mor Jedi. Mor Jedi. Mor Jedi, mor.

Va arronsar les espatlles intentat ignorar el murmuri embarbollant. El dolor li martellejava el cap incessantment darrere dels ulls.

–Tots dos tenim enemics. Però sospito que els Sith ens volen morts a tots dos.

–A tots dos? Vostè ho entenc... però jo?

–Vinga, Senador –va dir–. No sigui tan modest. Igual que els Jedi, s'està convertint en una persona pública.

–Sí, però això no explica per què els Sith voldrien matar-me.

–Doncs molt senzill, són una corrupció dels Jedi –va dir–. Igual que nosaltres, poden... veure coses. Potser estigui destinat a convertir-se en un obstacle per a les seves ambicions.

–Utilitzaren a Alinta per atrapar-me. I a mi em van utilitzar per atrapar-lo a vostè. –Es va produir un altre silenci mentre Organa assimilava la inquietant veritat. Després va fer una ganyota–. Obi-Wan, ho sento.

–Ho sé. Jo també.

–Em pregunto com... –Organa va moure el cap–. Ah, bé. Suposo que ara no té importància. Alinta i la seva gent han mort.

Sí tenia importància. I si sobrevivien, faria tot el possible per esbrinar la veritat. Però abans, per descomptat, haurien de sobreviure...

Un altre silenci. A continuació, Organa es va aclarir la gola.

–Necessito saber-ho, Obi-Wan. Abans. Quan...

–Quan vaig prendre el control i vaig intentar matar-nos?

–Sí –va dir Organa amb tensió evident–. Això. Vas dir que eren els Sith, però com és possible? Encara estàvem molt lluny de la superfície de Zigoola. I dius que tot i així eren capaços d’atrapar-te i controlar-te? De veritat són tan poderosos?

Obi-Wan va abaixar la mirada. Es va mirar les malles brutes i tacades de sang.

–Això sembla, Bail.

–I no t'ho esperaves.

Era difícil d'admetre, però...

–No.

Organa es va furgar en un esquinçall dels pantalons.

–Això és... preocupant. Ho trobo preocupant. Quant, exactament, se sap sobre aquests Sith?

–Pel vist, no prou.

–Et sembla divertit?

Va aixecar la mirada.

–No m'estic rient.

Però Organa no es va estovar. I darrere de la seva ira hi bategava una turbulenta por.

–Llavors, Alinta s'equivocava? Hi ha Sith en aquest planeta, Mestre Kenobi? Vindran a per nosaltres? Hauríem de, no sé, córrer?

Allò era massa com a bromes, ara que es tutejaven.

–Córrer? –va repetir–. Cap on suggereixes que correm?

–No ho sé. Lluny?

–Senador, no vaig ser atacat per un sol Sith –va dir amb calma–. Sospito que la font de l'ofensiva va ser alguna mena de tecnologia Sith. Un holocró modificat, potser.

–Sigui el que sigui –va dir Organa impacient–, si no estàs segur, podries equivocar-te. Tu ho has dit, sabies molt poc d'ells. Podria haver tota una tribu Sith esperant en qualsevol lloc per matar-nos.

Mor Jedi. Mor Jedi. Mor Jedi, mor.

–Calma, Senador –va dir. Va inspirar profundament i espirà amb cura. La por condueix a la ira. La ira condueix a l'odi. L'odi condueix al sofriment. Compte amb el Costat Fosc, Jedi–. No hi ha cap tribu. Només són dos.

–Dos? –va dir Organa desconcertat–. Això és tot? Estàs segur?

–Absolutament segur. –Estava igualment segur que no ho hauria d'haver esmentat, però en aquelles circumstàncies...

–Molt bé –va dir Organa amb cautela–. Si tu ho dius. Però encara podrien ser aquí.

–No hi són.

El Senador va mirar-lo perplex.

–Ho dius com si fos un final anunciat, però com ho saps?

Era hora d'acabar amb aquella conversa desafortunada.

–Perquè sóc un Jedi. Accepta-ho.

–Ah, n’hi ha prou amb una altiva declaració Jedi –va dir Organa, aixecant-se fatigosament–. Doncs no comptaves amb el teu avantatge intel·lectual quan vas estavellar la meva nau. Quina prova tens de què els Sith no són aquí? Com pots demostrar amb certesa que no ens els trobarem? A no ser que...

Obi-Wan va veure com es donava compte. Contemplava com Organa donava l’inoportú salt intuïtiu. Va sentir la incredulitat del Senador, la ira de la seva incertesa...

–Saps que són aquí –va dir Organa amb un sospir–. Oi? On són, Mestre Kenobi?

Va aguantar la candent mirada fixa d’Organa.

–No hi són.

–Què més saps? En què més m'has mentit? També saps qui són?

–Encara que ho sabés i t'ho digués, de què serviria?

–Tu... Tu... Jedi! –va dir Organa, portant-se el dors de la mà als llavis, ignorant que li feien mal, per intentar controlar un torrent de paraules feridores–. Vull saber-ho tot. Explica-m'ho, Mestre Kenobi o...

–O què? –va dir amb un cansament sobtat i evidentment–. M’enviaràs al llit sense sopar? He de recordar-te, Senador? No haig, i mai he hagut, de retre’t comptes.

–Ah, sí, és cert –va replicar Organa furiós–. Només ho fas davant el Mestre Yoda i el Consell Jedi. I ells davant de qui responen? Davant si mateixos. Que pràctic!

–Les teves insinuacions són insultants –va dir fredament–. El Mestre Yoda és el més honorable dels...

–No m'importa! No m'interessa! Vull els noms dels Sith, Kenobi. I hauries de donar-me'ls perquè no deixaré de preguntar-te’ls. Et vaig a tornar boig a preguntes fins que m'ho diguis... o em matis.

–No necessito matar-te, Bail –va dir tranquil·lament–. Hi ha moltes possibilitats que Zigoola ho faci abans.

Organa va escopir una diatriba incoherent en alguna llengua alienígena iracunda i tot seguit va sortir del passadís. Després es va escoltar un gemec metàl·lic en obrir la deteriorada escotilla.

Obi-Wan va deixar caure el cap contra la malmesa paret que tenia al darrere. El seu mal de cap s'havia agreujat i el fang negre seguia bullint a les venes. Li obstruïa el cor. Li ennuvolava la vista. L'única cosa que veia era mort.

Mor Jedi. Mor Je...

No. Va aconseguir posar-se dempeus i tot seguit va caure contra la paret, ressonant. Va lluitar contra les paraules. Va lluitar contra la corrosiva desesperació, contra la capitulació, va lluitar per sentir el costat bo d'aquell lloc tan fosc. Va llançar trenta-cinc anys d'entrenament i disciplina Jedi contra aquell murmuri Sith que es va relegar a l'oblit.

La foscor es va retirar. No gaire, però prou lluny. Tot just.

Tornava a sentir nàusees i marejos. Va trontollar pel passadís, va trobar la malmesa escotilla i va sortir de la nau. Va buscar a Organa. Estava preocupat perquè el Senador havia marxat furiós i podria trencar-se una cama... o el coll...

Però no. Organa es trobava a tir de pedra, al costat del foc que havia encès, alimentant amb branques seques que havia recollit. Si sabia que l'observaven, no ho demostrava. La ira li inflava com la calor de les seves flames.

Més que feliç de deixar-lo sol, ara que s'havia assegurat que no havia deixat que el seu temperament li conduís al desastre, Obi-Wan va mirar al seu voltant. S'havien estavellat en un altiplà. Hi havia arbres raquítics amb fullatge bru i escàs i algunes roques vermelles. El sòl era d'un color groc fosc. Un barranc irregular i escarpat. Ni rastre d'aigua: el riu que havia existit havia de portar molt temps sec. O eren a l'estació seca. Si Zigoola tenia estacions. Darrere la pudor acre del fum i de la nau, l'aire era fred. I vell. No s'escoltava el cant dels ocells. No se sentien bèsties. No hi havia empremtes d'arpes en la terra.

I sentia el Costat Fosc per tot arreu, espessint-li la sang.

El cel blau pàl·lid, al qual li seguia el vermell, avançava sobre el seu cap. El foc crepitava. Tayvor Mandirly va cridar quan se li van trencar els dits, un os indefens cada vegada. Un home alt, un home prim, que moria per principis. Moria amb valor. Assassinat per la cobdícia. Li havien tret els ulls de les seves conques perquè no pogués veure la seva pròpia sang. Li havien tallat la llengua perquè no cridés demanant ajuda. Perquè no pregués penosament pietat. Quan li van calar foc, encara no era mort.

Obi-Wan intentava controles les arcades de quatre grapes. Tenia dinou anys quan Mandirly va morir. Era una mica més jove que Ànakin. Hi havia plorat com un nen, i Qui-Gon no el va reprendre.

Esgotat, es va desplomar sobre la terra freda de Zigoola amb el record dels escarabats de foc, d’en Qui-Gon i d'Ànakin vius en la seva memòria. El pitjor del seu passat havia quedat al descobert amb la llum del dia, tan fresc i aterridor com quan havia passat.

Kenobi.

Va obrir els ulls i va decantar el cap.

–Què ha passat? –va dir Bail Organa des d'una distància prudencial amb cara afectada–. Què dimonis t'ha passat?

Va intentar parlar. Havia de tossir i tornar a escopir. Va utilitzar el temps per pensar en la millor resposta. Necessitava Organa els detalls? No. Gens ni mica.

–Crec que segueixen sent els Sith –va dir amb veu ronca–. El Costat Fosc. Estan usant records dolorosos en contra meva. Bail, has d'estar alerta. Vés amb compte amb les emocions negatives. Aquest lloc està ple. Es faran amb tu i et consumiran fins matar-te.

–Obi-Wan, estic bé. Tu ets qui té problemes. Sigui el que sigui, està afectant la teva ment.

La seva ment. El seu cos. Els seus ossos es debilitaven. La sang se li s'espessia, turgent de foscor. Es va posar dempeus amb dificultat.

–Estic lluitant contra això.

En comptes de contestar, Organa va tornar a la nau. Obi-Wan va repenjar les espatlles als genolls i va ficar el cap entre les mans. Es va sumir en la Força respirant profundament a la recerca del Costat Lluminós...

... Però, en comptes d'això, es va ofegar en la foscor.

Una mà càlida li va tocar l'esquena.

–Eh. Eh. No passa res. Sortirem d'aquesta.

Obi-Wan va reunir els trossos i trossos del seu autocontrol. Va mirar el drap i l'ampolla d'aigua que li tendia Organa.

–Tens la cara coberta de sang seca –va dir el senador–. Si no la neteges, seré jo qui acabi tenint malsons.

Es va tocar les galtes. La barbeta. Va sentir la veritat en les paraules d’Organa. Va agafar el drap i l'ampolla i es va rentar la cara i la barba. Va intentar eliminar aquell repugnant gust que tenia a la boca, però no va poder. El Costat Fosc era un verí que impregnava la carn.

Mor Jedi. Mor Jedi. Mor Jedi, mor.

Va deixar el drap i l'ampolla i es va tapar les orelles amb les mans. Com si allò servís d'alguna cosa. Com si la veu no estigués dins d'ell. Aquell maliciós murmuri no cessava. Va deixar caure les mans.

Organa va fer un pas enrere.

–No estaràs... tornant-te boig de veritat, no?

–No si puc evitar-ho, creu-me.

–I pots? –va dir Organa–. És a dir, evitar-ho.

Era una pregunta lògica i mereixia una resposta lògica.

–El que em va atacar a la nau va ser el silenci. Això no és tan dolent com allò. És... desagradable, però puc fer-li front. Espero.

–Bé, amb sort no hauràs de fer-li front molt de temps –va dir Organa, traient-se uns electroprismàtics de la butxaca–. Mira. –Li va assenyalar i després els hi va tendir–. Allà darrere.

Obi Wan es va posar dret maldestrament, privat de la seva habitual facilitat Jedi. A continuació, va agafar els prismàtics i va mirar a través d'ells, més enllà de les roques i l'ombra del bosc del remot altiplà. Entre els arbres, va veure la tènue llum del sol que es reflectia en una superfície negra i llisa. Una forma que no era natural, sinó que havia estat dissenyada.

Va baixar els prismàtics.

–El Temple Sith?

Organa va assentir.

–Això crec. Mentre la nau s'estavellava, vaig creure veure alguna cosa. Vaig pensar que ho havia imaginat, però no. –La seva veu es silencià–. No tot el que ens va dir Alinta era mentida. –On abans hi havia hagut por, ara hi havia un indici d’esperança–. Allà podríem trobar una altra nau, Obi-Wan. O un equip de comunicacions. Encara podem sortir d'aquesta. Has d'aguantar.

Aguantar? I com? El Costat Lluminós eren els seus fonaments, i tremolaven. Sentia el triomf del Costat Fosc. Sentia la seva golafreria. Va treure forces per restablir el seu autocontrol.

No. No alimentaré les meves pors. Deixaré que el Costat Fosc defalleixi sense mi.

–Hi ha prou aigua embotellada –va dir Organa–. I la major part del menjar ha sobreviscut a l'accident. Podem arribar al temple a peu. No serà fàcil, però hem d’intentar-ho. No podem quedar-nos aquí i abandonar. Si anem a morir, Obi-Wan, almenys morim fent alguna cosa.

El Senador parlava com Qui-Gon, el que havia de ser reconfortant per a ell... però només li va entristir. Va tornar a agafar els prismàtics.

–Hi estic d'acord en què hem de fer alguna cosa, però no estic segur que el teu pla sigui el millor. Si aquesta estructura és un temple Sith, és gairebé segur que la causa, la font del que m'està atacant estigui allà.

Organa va tornar a ficar-se els prismàtics a la butxaca i va creuar els braços.

–Amb més raó, llavors. Esbrinarem si es tracta d'un... holocró, vas dir? Els destruirem i et posaràs bé. I després, trobarem la manera de tornar a casa.

El Senador no ho entenia. Com anava a fer-ho? La vida política no podia preparar a Bail Organa per allò.

–Em temo que no serà tan fàcil. Com més ens acostem al temple, més m'afectarà. El que significa que més perill correràs tu. Els Sith no van amb contemplacions a l'hora d'usar el seu poder fosc, Bail.

–Això ho entenc –va dir Organa amb calma–, i assumeixo el risc. Però ja has demostrat que pots derrotar-los. I jo crec que pots fer-ho una altra vegada.

Obi-Wan va mirar-lo perplex.

–De què estàs parlant?

–No ho recordes? A la nau, abans d'estavellar-nos.

–No. Està borrós.

–Els Sith et sotmetien amb alguna cosa i tu vas aconseguir alliberar-te. Just abans que ens estavelléssim. Gairebé et mata, però et vas lliurar. Vas endreçar la nau i vas fer alguna cosa amb la Força. No sé què va ser, però és la raó per la qual no tenim la mateixa forma que la nau. –Organa va bellugar el cap atribolat–. Per què creus que no estic enfadat amb tu?

Va fer una ganyota.

–Em pensava que era pel meu encant juvenil.

–Ah... No.

Es va girar i va tornar a mirar el poc que es veia de l'estructura Sith. Va calcular la distància entre l'altiplà en la qual s'entrava i el lloc en el qual estaven ells.

–Són, fàcilment, tres dies de camí de sol a sol per un territori desconegut i a la mercè dels elements. –Si fos ell sol no ho hagués dubtat, però no era només ell i Organa mereixia saber-ho–. Potser m'acabi convertint en un llast per a tu.

–Crec que et subestimes, Obi-Wan.

Va sentir una sobtada fúria. Va sentir el delit del Costat Fosc i el va esborrar del seu pensament abans que s’agafés a la sang.

–I tu subestimes el poder dels Sith. I tot home que fa això ha d'assumir els riscos.

–No nego que no sigui un repte –va dir Organa–. Jo estic masegat i tu... assetjat. Però sé del que sóc capaç i també del que tu ets capaç. Padmé tenia raó quan em va dir que confiava en tu.

Va esbossar un lleuger somriure.

–Per què està intentant fer política amb mi, Senador?

–Això depèn. Funciona?

Va tirar el cap enrere i va contemplar el cel. Això és un pla a la desesperada. Però també és el nostre únic pla. I en una cosa té raó: hem de fer alguna cosa. No podem quedar-nos aquí asseguts esperant morir.

–Sembla que ens estem quedant sense llum –va dir–. Suggereixo que ens retirem, que recobrem energies menjant i descansat... i sortim a l'alba.

–Llavors –va dir Organa–, això és un sí.

–Hmmm –va murmurar, imitant Yoda i tot seguit es va donar mitja volta per tornar a la nau.

Només veure-la el va deixar paralitzat. Un model barat de goleta corelliana. Gens elaborada. Cap luxe. Una nau massissa, una bèstia de càrrega que els havia mantingut fora de perill mentre creuaven el buit mancat d'aire. I ara era un munt de ferralla recargolada. Una nau morta encallada a Zigoola com una balena de gel de Roon en una glacera.

Per una vegada, només una, va entendre com se sentia Ànakin.

Espero que estiguis bé, amic meu, siguis on siguis. Espero que trobis al teu estúpid droide.

Després de compartir una safata de menjar i beure cinc càpsules d'aigua cada un, es van ficar en les seves malmeses lliteres inclinades i van intentar dormir mentre la llum del dia donava pas a la nit. Però els costava agafar el son per moltes raons.

–He estat pensant –va dir Organa, trencant el malenconiós silenci.

Obi-Wan va sospirar.

–En la meva experiència, no hi ha conversa que acabi bé quan algú comença amb aquestes tres paraules.

–Ha! He estat pensant en una cosa que va dir la Padmé. Sobre els Sith. En el seu apartament. Va dir: «Estan darrere d'aquesta guerra amb els separatistes».

Sabia el que s'acostava. Bail Organa era massa intel·ligent com per deixar-se enganyar.

–Però –va dir, mirant la foscor–, què importa ara?

–El Comte Dooku és un Sith, oi? –va dir Organa implacable–. Acabo d'adonar-me'n. Ha de ser-ho. És el líder dels separatistes.

Ho sabia.

–No.

–Ho sento. No et crec.

–Senador... Bail... –va tornar a sospirar–. Estàs perdent un temps que podries passar dormint. No confirmaré ni negaré cap dels noms que suggereixis.

–Ho sé –va dir Organa després d'un moment–. Només rendeixes comptes davant del Consell Jedi. Però t'adverteixo una cosa, quan arribem a casa parlaré d’aquestes coses amb ells.

Bona sort.

–Fes el que creguis que hagis de fer, és clar.

El metall crugia quan Organa es movia en la seva llitera.

–Només digues-me una cosa, Obi-Wan. Si saps qui són i on són, per què no has anat a per ells?

Va somriure. En el fons de la seva ment, la foscor xiuxiuejava els seus desitjos. En la seva sang espessida, ho celebrava i cremava.

–Si fos tan simple, Bail, no creus que ja ho hauríem fet? Estem fent tot el que podem per agafar-los.

–Ho sé. Però... caldrà fer més. Si us plau. Hem de detenir-los. Cal fer justícia.

Justícia?

–Insinues que caldria jutjar els Sith?

–No ho sé –va dir Organa, que ara semblava dubtar–. Mai ho havia pensat. Abans d'avui mai ho havia considerat. Però... si. Hi hauria d'haver un judici. La República es va fundar sobre els principis de la llei. Si els Sith violen aquests principis, haurien de respondre davant d'algú. Públicament.

No ho entén. Tot i que no és culpa seva.

–No hi ha Sith que pugui ser sotmès a un tribunal, Bail. Perquè una de les coses que mai reconeixeran és l'autoritat. I perquè mai aconseguiries portar-los fins allà.

–Llavors, quina solució hi ha? Matar-los?

–És l'única solució. Els Sith són incorregiblement malvats.

–Què? No hi ha ningú incorregible –va dir Organa. Semblava... perplex–. Tot ésser viu és capaç de canviar.

Resultava difícil no impacientar-se amb tanta simplicitat.

–Sé que creus això, però si els Sith et preocupen, no poden cometre errors. Has d'entendre que no volen canviar. Viuen per la mort i la dominació. Qualsevol emoció fosca els alimenta: la por, la ira, la gelosia, l'odi. Les coses que nosaltres trobem detestables són menjar i beguda per a ells. Després del que ha passat, hauria imaginat que, almenys, comencessis a comprendre això.

–Obi-Wan... –Ara Organa semblava profundament atribolat–. Estàs parlant d'assassinat.

L'acusació era injusta. Per a la seva sorpresa, li va doldre.

–De debò? I va ser assassinat quan a Geonosis vaig matar un acklay que estava intentant matar-me a mi?

–Un acklay és un animal –va protestar Organa–. Una bèstia. No hi havia una altra sortida!

–Creu-me, Bail –va dir tranquil·lament–. Un Sith és només una bèstia més. Aquells que sucumbeixen al Costat Fosc estan perduts. Creuen que el controlen, però estan tràgicament equivocats. El Costat Fosc de la Força els controla i els consumeix. Consumeix tota traça de bondat i de llum. Fossin qui fossin acaba destruït. Has d'assumir aquesta dura veritat: si no acabem amb els Sith mentre tinguem l'oportunitat, creu-me... Creu-me... viurem per lamentar-ho.

–Potser tens raó –va dir a la fi Organa a contracor–. Però perdona si prefereixo pensar que estàs equivocat.

I així ho preferia... però l'instint li deia que en aquell cas l'esperança no tenia cabuda.

Organa va caure dormit després d'allò. El silenci i la foscor es van accentuar i només la seva respiració els trencava. Obi-Wan que seguia despert, li envejava. Sabia que necessitava descansar però temia que el Costat Fosc li aguaités mentre dormia. Al final, el cansament va vèncer a la por, encara que eren pors fonamentades. En baixar les defenses mentals, el Costat Fosc va intentar un nou atac. Va saquejar els seus records i el va omplir de somnis. Obi-Wan suportava les seves envestides amb severitat i perseverança.

La seva guerra contra els Sith havia començat.

Següent