Espai Salvatge (XV)

Anterior

15

A l'altra banda de la porta del moll hi havia tres cossos. Tots homes; quan els va veure, Bail va empassar una barreja nauseabunda d'alleujament i ira. El seu contacte potser podria seguir viu, fins i tot si tres dels seus companys havien mort. Si aquells homes eren amics, és clar. Ben bé podrien ser intrusos reduïts pels defensors de la pròpia estació.

Va escoltar un brunzit darrere d'ell. Es va girar empunyant el blàster, amb els nervis a flor de pell, i va veure que Kenobi havia activat l'espasa làser. El Jedi anava davant d'ell, amb el cos lleugerament arquejat i la llum elèctrica i neta de l'espasa il·luminava el petit moll d'intercanvi, les parets tenien reblons metàl·lics i el sostre, també metàl·lic, descolorit. La porta de l'estació espacial estava ajustada i el passadís que hi havia darrere donava una llum taronja vermellosa. Llums d'emergència? Possiblement. No hi havia dubte que era una emergència.

Kenobi es va posar a la gatzoneta i va comprovar el pols dels homes que estaven a terra.

–Estan morts –va dir, tornant-se a posar dret lentament.

Hauria estat igual de xocant que no ho estiguessin; els tres tenien un horrible forat ple de sang al pit. Al seu voltant hi havia tres pistoles blàster tirades al terra metàl·lic i enfonsat. Kenobi les va apunyalar amb la seva espasa làser amb tres moviments ràpids i metòdics. El metall dels blàsters es va fondre i va formar un bassal que va començar a dispersar-se; l'aire enrarit es va cobrir d'una olor calenta.

Bail va arrufar les celles.

–Ah, no podríem haver-los fet servir?

–Potser –va dir Kenobi, encongint-se d'espatlles–. Però també podria haver-ho fet qui va matar aquests homes i encara no sabem de quin costat estan.

És cert. Va notar perfectament com la suor li recorria la columna, com li baixava per la cara, fins als ulls. Notava el fort bategar del seu cor contra el seu pit. Bail va assentir.

–Té raó.

Kenobi, que trepitjava suaument amb les seves botes de pell flexible, va travessar la porta ajustada i va inclinar el cap per escoltar. O potser sentir. Una cosa Jedi, de totes formes. Va mirar a la llunyania de manera desconcertant i l'espasa làser li il·luminava la cara amb estranys reflexos blaus. Tot d'una, Bail es va adonar que seguia esglaiat.

Va fer surar la nau amb la Força. Una nau sencera. I no ha suat ni una gota. No esperava una cosa així. No és una cosa que es vegi tots els dies.

–Senador –va dir Kenobi, aixecant la vista–. El passadís està clar. Està preparat?

Estava a punt? Bé, sabia manejar el blàster, això sí. Els entrenaments regulars en un camp de tir de Coruscant li garantien que, com li havien dit els experts, tingués bona punteria. I, per descomptat, en ser descendent de la seva Casa, de jove li havien ensenyat certes tècniques i tàctiques de defensa personal. Però ara la galàxia era un lloc diferent. En creure que estava preparat no li importava com de remotes que fossin les possibilitats de perill; perquè havia vist per què poc havia escapat Padmé de la mort a Coruscant; i perquè sabia que la imminència de la guerra ho canviaria tot, ho volgués ell o no, s'havia convertit en missió el fet de ser millor entrenat per experts en el tèrbol món de l'autodefensa més agressiva. Li havien entrenat bé. No hi havia cap dubte que era... capaç.

Però mai havia disparat contra un ésser viu. Mai havia intentat matar ningú. Ni ningú havia intentat matar-lo. I semblava que ara les dues experiències eren imminents, potser en els propers minuts. Darrere d'ell hi havia tres homes morts a terra per demostrar-ho. Homes que abans havien disparat a uns altres. Homes que segurament haurien matat moltes vegades.

Em pensava que estava preparat, però potser em vaig equivocar.

Però en aquell moment no es podia permetre dubtar ni pensar les coses dues vegades. En algun lloc d'aquella atrotinada estació espacial hi havia una dona que havia arriscat la seva vida per ajudar-lo. No anava a abandonar-la quan ella necessitava la seva ajuda. Quan la seva vida podia dependre d'un tret precís, Senador Organa.

Kenobi esperava una resposta.

Va assentir, tenia la boca seca.

–Vostè primer, Mestre Jedi.

–Mantingui’s a prop –va dir Kenobi. Tenia el front arrugat i els ulls enfosquits per pensaments furiosos–. Si li dic que faci alguna cosa, ha de fer-ho sense dubtar. No és moment per a l'orgull o la vanitat.

Bail va obrir la boca per dir alguna cosa tallant, però al final es va empassar les seves precipitades paraules. No siguis ximple, Organa. És un General del Gran Exèrcit de la República. Ha vist més lluites a vida o mort en tres mesos que les que tu veuràs en tota la teva vida. Aquí i ara és molt millor que tu en tot.

–Entès, Mestre Kenobi. Li seguiré.

Kenobi va assentir i el seu rostre es va veure alleujat d'una mica de tensió.

–Bé.

Van entrar en el silenciós i lúgubre passadís d'accés trepitjant suaument, respirant silenciosament. Bail va notar com se li eriçava el pèl del clatell. Hi havia un rastre escarlata al terra metàl·lic que els conduïa cap al final del passadís, on una altra porta, aquest cop tancada, bloquejava el seu avanç.

Sang. Caminaven sobre sang. Mentre seguia a Kenobi, que semblava aliè a aquelles esquitxades i taques vermelles, Bail va notar que els seus dits s'aferraven al blàster.

Potser aviat estigui mort. Aquesta podria ser l'última vegada en què...

–Controli els seus pensaments, controli les seves emocions, Senador –va dir Kenobi sense girar-se i mossegant-se la veu–. Centri’s en el moment. No deixi que la seva ment es desviï.

Així parlava el Mestre Jedi al seu suat, nerviós i insòlit aprenent. Bail va pestanyejar amb força per aclarir-se la vista i va fer el que tan secament se li havia dit.

Van arribar al final del passadís. La porta que els impedia entrar a l'interior de l'estació espacial era de metall massís i no es veia cap escotilla per la qual poguessin veure on es ficaven. Però, segons semblava, Kenobi no necessitava escotilla; va posar el palmell de la mà esquerra a la porta, va tancar els ulls i... va desaparèixer. No físicament, per descomptat, sinó mentalment. Igual que havia fet a la cabina de comandament de la nau espacial, el seu rostre es va suavitzar i va adoptar una expressió de serenitat extraordinària... encara que amagava matisos més durs.

Al passadís d'accés seguia regnant un silenci inquietant. La porta havia d'estar insonoritzada. Darrere d'ella podia passar qualsevol cosa. Resultava molt difícil esperar que Kenobi parlés, al fet que compartís el que estava descobrint gràcies a aquella misteriosa Força. Ser pacient, com un Padawan, i fer el que li havia dit.

Kenobi espirà i tornà en si. Les seves mans van agafar el pom de la porta. Estava enganxós per la sang. Després es va girar, tota la serenitat s'havia esfumat i ara només es veia una determinació implacable en els seus ulls.

–Això es caldeja, Senador. Prepari’s. Ara.

Kenobi va obrir la porta i van entrar en un caos de sang i morts violentes.

No hi havia temps per pensar, per sentir, per tenir por. Només hi havia temps per reaccionar, tal com els experts li havien ensenyat. La seva àmplia mirada escombrà la sala que tenia davant a la recerca d’hostils, a la recerca de zones per posar-se a cobert, intentant diferenciar amics d'enemics. Els forrellats dels blàsters cridaven enmig del caos i semblaven disparar en totes direccions. Era una mena de centre de comandament, amb consoles, taules, cadires i equipament, panells de satèl·lits de comunicació, una estació d'armament, quatre piles de monitors, prestatgeries i peces soltes disseminades per terra. L'aire feia pudor de l'energia de les descàrregues de les armes i la boira de fum acre dels cables i l'equipament que havien cremat. Arreu parpellejaven petites flames àvides. Va veure tres droides d'atac protegits amb escuts molt pesats i pels seus braços armats i estesos corria un foc implacable, mortal i tènue. Tres homes, pel que semblava els seus aliats, es van ajupir per posar-se a cobert i van disparar les seves ostentosos blàsters sense parar. Dos homes van caure morts a terra. No hi havia manera de conèixer el seu origen, ni tan sols de quin costat havien lluitat.

Mentre Bail es va posar darrere d'una taula bolcada per posar-se a cobert, amb el blàster estès i el dit tensat sobre el gallet per disparar als droides d'atac, va veure a una dona que tornava el foc darrere d'una de les quatre piles de monitors, exposant-se per augmentar les seves possibilitats d'encertar. Tenia una complexió atlètica, anava vestida amb una granota cenyida d’un gris fosc brillant i el cabell ros recollit en una llarga trena. Tot en ella suggeria determinació i coratge.

Va girar el cap i els va veure. Un somriure tort, furiós, alleujat i salvatge es va esbossar en el seu rostre agressiu i rude, i va pronunciar el seu nom «Organa» amb una veu que es perdia en la cacofonia. Llavors, sense sortir del seu amagatall, es va treure un comunicador de la butxaca i l'hi va mostrar. Era un senyal. Un gest per dir-li que ella era, en efecte, la seva misteriosa benefactora. Però abans que pogués cridar-li o preguntar-li el seu nom, es va desfer de l'intercomunicador i es va ajupir darrere dels monitors ja que una altra cortina de foc blàster intentava aniquilar-la.

Els ulls li cremaven i les oïdes li xiulaven perquè el soroll en aquell espai confinat era atroç i feia que fins i tot els ossos se sacsegessin. Bail s'ofegava en aquell fum fètid i buscava a Kenobi. El va trobar immediatament i gairebé s'ofega en un crit. Idiota, estàs boig, què estàs fent?

Kenobi s'havia convertit deliberadament en objectiu i s'exposava entre la porta i l'ala més propera a la consola de comandament desviant intencionadament el foc de dos droides i de tres homes.

La seva espasa làser era una creu blava que es movia a tota velocitat, desviant les ràfegues de trets de blàster cap a terra, el sostre, cap als droides o els humans. La seva defensa ofensiva semblava que no li costés res i la seva cara era com una màscara de rigorosa concentració. Sense por. Sense vacil·lació. Sinó amb una confiança suprema. Feia una ganyota amb els llavis com esbossant un somriure.

Atordit, Bail va sacsejar el cap. Està gaudint. Està gaudint? Està boig acabat.

Però boig o entenimentat, Kenobi també era brillant. Els homes havien buscat un lloc millor per posar-se a cobert, i els droides d'atac estaven començant a cedir terreny a favor seu. El de l'esquerra es va moure lentament, de manera dispar, i semblava que l'escut se li queia. Els llavis d’en Kenobi van traçar un somriure ferotge i va centrar els trets que desviava en la feble màquina. S'arriscava encara més, però no semblava adonar-se'n, o que li importés.

No estava segur de si Kenobi necessitava ajuda i com no era capaç de fer res, Bail va apuntar el seu blàster cap al mateix droide vulnerable i va disparar. L'escut del droide es va tornar escarlata i es va ensorrar amb un grinyol moribund. Mig segon després, el droide va explotar amb una ràfega blanca de foc i metralla. Va veure a Kenobi fer un salt vertical, sense deixar de fer girar l'espasa làser, per escapar de l'explosió fins i tot quan l'altre droide havia augmentat la ferocitat del seu atac contra ell i dos dels homes se li havien unit en un nou assalt.

–Organa, darrere teu!

Era la dona rossa, el seu contacte, que s'havia negat a dir-li el seu nom. Va abandonar a Kenobi a la sort de les seves increïbles armes Jedi, Bail es va girar per veure a un altre droide i dos homes que s'obrien pas en el centre de control de l'estació espacial a través d'una porta que no havia vist a la paret més llunyana i parcialment enfosquida.

Fierfek. Fora qui fos l'enemic, era un exèrcit petit.

L'instint, l'entrenament i la desesperada determinació de supervivència se'l van empassar sencer. Intentava trobar un lloc darrere del qual posar-se a cobert, perfectament conscient que ara que tenia enemics armats davant i darrere d'ell, i potser a banda i banda, va recordar una cosa que li havia dit un dels seus instructors militars: «Podem i volem que aquestes situacions semblin autèntiques, Senador, però res es pot equiparar a la sensació d'estar en un combat real».

El Capità Varo no havia exagerat gens ni mica.

Panteixava, se sentia abatussat, masegat i estranyament desconnectat mentre el temps s'accelerava i s'alentia, encorbant-se a la perfecció al seu voltant. Bail va esgotar tota la potència de la càrrega del seu blàster contra l'enemic, la va canviar per una altra que portava al cinturó, amb dits tremolosos però segurs, i va seguir defensant la seva pròpia vida i la vida de la seva benefactora anònima. No veia ningú més lluitant amb ella, el que significava que estava sola a l'estació... que els companys que pogués tenir eren morts.

L'aire estava tan viciat pel fum que veure resultava difícil, i respirar fins i tot més. Sentia com se li tibaven els pulmons, com se li regirava l'estómac. Notava un gust amarg i repugnant en la llengua que li amarava les membranes mucoses de la boca. Probablement era tòxic, probablement amb cada glopada d'aire, cada respiració, s’enverinava. Però no tenia temps per preocupar-se d'allò. No podia preocupar-se de la coïssor de la cremada que tenia a la cara i les mans, ni dels minúsculs talls que tenia a la camisa, els pantalons i la pell per les estelles de metall que s'havien desprès de les consoles, del sòl i les parets de l'estació espacial amb la interminable cortina de foc dels blàsters. No podia pensar en els tres homes que havia abatut amb la seva arma. Davant la seva afinada perícia. No hi havia dubte que el Senador Organa tenia molt bona punteria.

Entre el núvol de fum va localitzar a Kenobi, una creu en moviment i el reflex d'una espasa làser, mentre saltava i girava al voltant del petit i concorregut centre de comandament. En aquell lloc hi havia tants perills, tantes possibilitats de cometre errors de càlcul... i morir. Però el Jedi no recolzava un peu en fals. Si alguna cosa s'interposava en el seu camí, la Força l’impulsava en un salt i el transformava en una taca en moviment, sempre conscient de qualsevol obstacle potencial. Hi havia abatut a altres dos droides d'atac. Com a mínim a un home. Quants quedaven? No ho sabia, no podia comptar-los, estava ebri d'adrenalina, atordit per tot aquell soroll. El cap li brunzia. Quant de temps portaven allà? Semblaven dies. Altres vegades moments. Com si hagués viscut tota la vida en guerra.

Va apuntar amb el blàster a un altre d'aquells droides, va prémer el gallet i l'arma va emetre un brunzit. Estava descarregada. No, no. L'escut del droide estava danyat i treia espurnes mentre s'acostava trontollant a ell i la dona rossa, i a ell només li quedava una càrrega per al blàster. Ella seguia disparant, la seva arma encara tenia munició. Exhaust i mig encegat per la suor i el fum, va extreure la càrrega buida i se les hi va manegar per posar la nova. El maleït trasto s'havia encallat, s'havia encallat, no era possible, no no no no no. Vinga, vinga.

Va encaixar bé la càrrega, va notar com la càrrega s’assentava al blàster, es va girar i el va aixecar per disparar... mentre un dels droides d'atac que quedaven va tornar a atacar-lo amb fúria. Va veure com saltava pels aires la vora d'una de les consoles. Va sentir un crit esquinçador. Va veure que Kenobi es donava la volta i sobre la dreta de la consola, tornant els trets de blàster dels droides i desviant-los també cap a l'altre enemic humà, al qual mantenia acorralat i impotent. Una estratègia intel·ligent. Llavors, es va tornar a escoltar el mateix crit agut, quan hi havia desviat l'últim tret contra el seu objectiu. Encara millor. La bona notícia era que l'únic droide d'atac que seguia en actiu havia deixat de disparar. Com a mínim un dels trets de blàster desviats havia donat en el blanc.

Va aterrar just al costat del droide de l'escut debilitat i Kenobi va llançar la seva espasa làser contra les seves defenses, travessant-li el nòdul de control central. Matant-lo... si és que es pot matar una màquina.

Llavors un estrany silenci es va apoderar de tot i només es va trencar amb el so d'una dona agonitzant, fent la seva lluita per romandre en silenci encara més terrible.

Kenobi, que ara semblava cansat –i qui havia de dir que allò fos possible? –, va tornar a donar-se la volta alçant l'espasa làser.

–S’ha acabat –va dir, mirant el fum que surava en l'aire–. Siguis qui siguis, ets l'últim que queda i no pots derrotar-me. Ni tampoc el droide d'atac que tens al costat. Tots dos sabem que s’ha acabat. Lliura les teves armes i prometo que ningú et farà mal. No has de morir aquí. Ja hi ha hagut prou mort.

L'últim home no va pronunciar paraula. Bail va aixecar el cap amb precaució i va encertar a veure alguna cosa de l'enemic supervivent a la zona més apartada de la consola de comunicació, carbonitzada i destrossada. Ferit i furiós, es va tirar la mà ensangonada a l'espatlla cremada. Estava desesperat per veure el seu contacte ferit, però no s'atrevia a moure’s. Ferit o no, l'enemic seguia armat i semblava disposat a disparar.

–No siguis idiota –va dir Kenobi. En la seva veu s'apreciava una petita fissura de tensió. Era brillant, però era humà i havia patit el pitjor de la batalla–. Enrere.

Bail va veure que l'home es movia. Va veure com baixava el blàster lentament. Li va sentir dir «D'acord. Molt bé, em rendei... ».

El droide que tenia al seu costat va obrir foc... estava clar que no estava tan inutilitzat com creien. Tres trets ràpids i l'home que pretenia rendir-se era mort. I llavors, Obi-Wan es va abalançar sobre ell i el droide va esclatar formant una columna de fum. En saltar va rebre els impactes de la metralla en flames, que li van deixar socarrimat i fumejant i, per primera vegada, li van fer perdre l'equilibri. Va aterrar amb poca traça, amb l'espasa làser desconnectada mentre ensopegava amb una de les piles de monitors parcialment destruïts.

Bail va trontollar i va caure a terra tossint.

–Mestre Kenobi, està bé?

El Jedi es va aixecar i va fer mitja volta. El seu rostre estava envoltat de suor i fum.

–Sí. Està il·lès?

Va assentir, tot i que cent dolors menors, o potser no tant, reclamaven tota la seva atenció.

–Estic bé. Però el meu contacte...

–Faci el que pugui per ella –va dir Kenobi, reencenent la seva espasa làser–, mentre m'asseguro que no hi hagi més sorpreses esperant-nos en qualsevol altra zona de l'estació.

Mentre Kenobi abandonava el centre de comandament de l'estació, Bail es va obrir pas entre la runa ardent fins la dona que havia anat a conèixer. Jeia d'esquena, amb la cara sagnant lentament per un tall, respirant amb dificultat i amb una mirada vidriosa que no augurava res de bo. El seu alleujament quan el va veure va ser palpable i a Bail se li va fer un nus a la gola. Estava preocupada per ell? Ah, pietat.

–Organa –va xiuxiuejar i la veu li bombollejava a la gola. Era el so d'algú que, encara envoltat de terra ferma, s'ofegava. La seva granota gris fosca estava esparracada i xopa de sang. Tenia greus ferides al pit i el ventre i al braç dret la carn deixava l'os gairebé al descobert.

Es va agenollar, va deixar el blàster a un costat, li va agafar la mà sana i se la va estrènyer suaument.

–Sí. Em diràs ara com et dius?

–Alinta –va dir i va serrar les dents contra el llavi inferior mentre un espasme de dolor la recorria de cap a peus.

–Què ha passat aquí, Alinta? –va preguntar, apropant-se una mica més–. Qui us ha atacat? I per què? Té a veure amb els Sith?

–No –va dir i la paraula va sonar gairebé com un gemec–. Una altra... missió. Un engany. Pirates de Kalarba. Van entrar... tan ràpid. Van bloquejar els equips, ens van atacar... per sorpresa. No vam tenir temps... d'avisar-vos. –Els seus ulls es van omplir de llàgrimes–. Em sap greu. Ho sento moltíssim.

Li va posar la mà als llavis.

–No diguis això, Alinta. Ni se t'acudeixi. Després de tot el que et dec. Després de tot el que has fet per Alderaan. Per la República.

Va recolzar el cap contra el marcat terra metàl·lic que tenia sota.

–No prou –va dir amb veu apagada–. Podria fer molt més. Però ara... ara...

–Alinta –va dir, estrenyent els dits contra els seus–. No pensis així. Has d'aguantar.

Els seus llavis es van torçar per esbossar una ganyota semblant a un somriure.

–No puc, Organa. Em moro.

–No –va dir, encara que en el fons sabia que negar-ho era inútil–. Si us plau. Aguanta una mica més. Intenta-ho. No pots abandonar, no pots... –va sentir alguna cosa darrere d'ell que li va fer girar-se. Era Kenobi, que havia desactivat la seva espasa làser i l'havia tornat a penjar del cinturó–. I bé?

–No hi ha més supervivents –va dir Kenobi en veu baixa mentre es recolzava en un genoll.

Alinta es va moure i dels seus llavis va escapar un lleuger so d'angoixa.

–Ningú? Han mort tots? Tota la meva gent?

–Això em temo –va dir Kenobi amb veu suau–. Ho sento molt.

Bail li va estrènyer la mà i, ara, a més del seu dolor, sentia com el seu pesar la feia estremir.

–Mestre Kenobi, ella és Alinta –va dir amb veu tremolosa–. Una amiga de la República. La meva amiga. Una amiga molt estimada. Pot ajudar-la?

Kenobi va posar el dors de la seva mà al front de l’Alinta. La seva mirada es va tornar introspectiva per un moment i després va bellugar el cap.

–Ho sento –va repetir–. Les meves dots curatives són insuficients per atendre les seves lesions.

–Ni tan sols va a intentar-ho?

Els seus ulls ploraven... i no només pel fum.

–Com no va a intentar-ho? Com no...?

–Organa... –va xiuxiuejar Alinta–. No passa res. –La seva mirada perduda es va dirigir a Kenobi-. La butxaca esquerre de la granota. Cristall de dades. Les coordenades de Zigoola per a l'ordinador de navegació.

Kenobi va agafar el vidre de dades i el va lliscar a la butxaca interior de la seva túnica.

–Gràcies, Alinta. Què pots dir-me sobre aquest planeta?

Bail el va mirar. Què? Què li passava? Aquella dona estava agonitzant i ell la interrogava? Va sentir que la ira s'apoderava d'ell de tal manera que semblava acabar amb els insignificants malestars que patia el seu cos.

–Mestre Kenobi...

El Jedi el va travessar amb la mirada.

–Hi ha preguntes que he de fer, Senador. Si és cert que Zigoola és un planeta Sith, necessito tota la informació que pugui reunir. No ens podem permetre volar a cegues.

–Espai Salvatge –va dir Alinta amb una veu gairebé inaudible sota la que s'escoltava un horrible bombolleig–. Zigoola... a l'Espai Salvatge.

–Què més? –va dir Kenobi i li va posar la mà a l'espatlla. I encara que fos perillós i pervers, va estar a punt de sacsejar-la–. Alinta, què més? Com saps que és un planeta Sith? Com saps que planegen atacar als Jedi? Quin tipus d'atac estan preparant? Què hauria de buscar quan arribi allà? –Va tornar a acostar-se a ella–. Alinta, els Sith estan a Zigoola?

Bail estava fastiguejat i observava com Alinta aixecava les seves espesses pestanyes.

–No. No hi ha Sith –va dir amb veu fantasmal–. Un temple. Artefactes. Plans. Ubicacions... al vidre de dades.

–Plans? Plans dels Sith? –va preguntar Kenobi-. Vols dir els seus plans per atacar als Jedi?

En aquell moment la cara de l’Alinta va perdre tot indici de color. Sota la sang seca, els seus llavis es van tornar blaus.

–Sí.

Kenobi es va emportar el dors de la mà a la boca, va estrènyer els dits i va arrufar les celles.

–I com saps tot això? Has estat a Zigoola? Has vist aquestes coses amb els teus propis ulls, Alinta?

–Organa... Bail. –La pell pàl·lida d’Alinta va semblar convertir-se en cera. D'una forma estranya, mentre la mort la sotjava, semblava més jove–. Jo... mai t'he... mentit. Confia en mi. Si us plau.

–Confio en tu, Alinta –va dir, fregant-li la mà freda–. Et crec. No passa res.

Ella va alçar la vista per mirar-lo, i mentre ell contemplava el seu rostre amb desesperació, va veure com les marques del dolor s'anaven difuminant a poc a poc al voltant dels seus ulls i de la boca.

–Estació Espacial –xiuxiuejà–. Autodestrucció. Protegir... secrets. Promès?

Un cop més es va posar les mans als llavis.

–Sí. Com?

Les seves pestanyes es van tancar.

–Butxaca dreta. Un cristall de dades. Consola de comunicació central. Inseriu-lo... i correu.

–Ho faré –va dir–. Ho faré. Alinta. Alinta?

Però Alinta s'havia anat.

Sense mirar a Kenobi, sense confiar en el que podia dir o fer, va treure el vidre de dades de l'altre butxaca de la seva granota i es va posar dempeus, no sense esforç, per dirigir-se cap a la desmanegada consola de comunicació central plena de trets de blàster.

–Senador, no sé si hauria de...

–No li demanat la seva opinió, Mestre Kenobi –va dir amb fredor–. Però acabo de fer-li una promesa a una dona moribunda i intento mantenir-la.

–Per tots els mitjans –va dir Kenobi darrere d'ell–. Però primer hauríem de veure si és possible contactar amb el Temple Jedi des d'aquí.

Fierfek. Tenia raó. Així que van comprovar totes les consoles fins que van trobar el control del satèl·lit de comunicacions... que ara era un embull de cables i metall fos, víctima de múltiples impactes de blàster.

Bail mirà a Kenobi.

–Sembla que no servirà.

Es va girar cap al centre de la consola, que per sort no havia patit danys greus. Va col·locar el vidre de dades a la ranura i va inserir la meitat de la clau d'autodestrucció.

–A la de tres i sortíem corrents. Un... dos... tres.

Va empènyer el vidre i va esperar, per assegurar-se que la consola havia rebut les instruccions per destruir l'estació de l’Alinta. La consola de comunicació es va encendre, el cristall de dades es va posar vermell i uns dits urgents li van estrènyer el braç.

–Córrer o morir, Senador –va dir Kenobi amb ulls centellejants–. És la seva elecció... però decideixi’s ara.

Va córrer.

Amb la nau desconnectada del moll i a una distància segura, va ocupar el seient del pilot i va veure com volava pels aires l'estació espacial de l’Alinta, emportant-se la nau dels pirates amb ella. Hi havia alguna cosa insuportablement malenconiosa en les explosions silencioses, tan breus i brillants en la mitjanit vellutada de l'espai. Una pira funerària s’hauria de prolongar més, perquè els morts fossin honrats com mereixien.

–Ho sento –va dir Kenobi a la seva esquena–. Però estava ferida de mort.

Va assentir.

–Ho sé.

–I sento haver...

–No cal –va dir secament–. Va ser la seva decisió. No vull parlar-ne.

Silenci. Llavors Kenobi va sospirar.

–Era el primer cop que lluitava per la seva vida, Senador? La primera vegada que matava?

Va passar un moment abans que pogués confiar en la seva resposta.

–Sí.

–Entenc.

I probablement era cert. Ell també havia viscut una primera vegada. Sens dubte, molts anys abans d'aquell dia. Però tampoc volia parlar d'allò. L'única persona amb la qual volia buidar la seva ànima sobre el que havia fet, amb el que havia hagut de fer, a l'estació espacial de l’Alinta era la Breha. I acabaria fent-ho. No obstant això, de moment, ni tan sols volia pensar-hi. Per què fer-ho? El passat no es podia deixar d'escriure.

–Hem de parlar d'una cosa, Senador –va dir Kenobi amb molt tacte–. Si avançarem o no fins a Zigoola.

Va donar voltes al seient del pilot.

–Per què no hauríem d'anar? La mort de l’Alinta no canvia res, Mestre Kenobi. Comptem amb la informació que ens ha donat. I no va morir per ella, va morir a causa de la seva feina. Un treball del que he obtingut grans beneficis. Vull veure on condueix això. No?

Kenobi va bellugar el cap. El somrient guerrer que havia defensat la seva posició contra els aterridors droides d'atac i els pirates assassins havia desaparegut. També s'havia esvaït l'implacable interrogador que havia tancat el seu cor al patiment d'una dona moribunda. Aquell home gairebé semblava ordinari... i esgotat.

–Desaprova la forma en què li vaig parlar a Alinta –va dir amb les mans entrellaçades–. I ho entenc, Senador. Però la desaprovi o no, s'ha de donar compte de les moltes preguntes sense resposta que ens ha deixat la seva mort. L'única cosa que tenim per guiar-nos són les coordenades per a l'ordinador de navegació i l'afirmació en el seu llit de mort que l'amenaça Sith és real. Crec que és... problemàtic. Zigoola podria ser un parany. I dur-lo cap un parany no forma part de les meves ordres.

Bail va bellugar el cap. Se sentia tan cansat com aparentava Kenobi.

–Així que ja hem tancat el cercle, no? Ja estem discutint una altra vegada si el meu contacte és de fiar? Si pot confiar en mi perquè cap dels dos acabi mort? Mestre Kenobi, creia que almenys havia demostrat les meves competències en aquest aspecte.

Encara que, distret, s'havia oblidat el blàster, que havia esclatat en mil àtoms que flotaven aleatòriament en l'espai.

No és el meu millor moment. Suposo que es tracta de viure i aprendre.

–Senador, s'ha defensat bé –va dir Kenobi amb compte–. Però podria haver mort fàcilment.

–I vostè també. I qualsevol en aquests temps de guerra. –Es va tirar cap enrere en el seient del pilot, arrufant les celles–. Hauria de posar-li-ho més fàcil, Mestre Kenobi? Hauria, amb la meva capacitat de Senador de la República Galàctica, ordenar-li que m'acompanyi a Zigoola?

Kenobi va prémer els llavis i va creuar els braços.

–Jo no ho aconsellaria.

Es van mirar, tots dos ferit i cansats. I llavors Bail va sospirar.

–Hem de marxar, Mestre Kenobi. I ho sap. Cap dels dos aconseguirà dormir si no descobrim la veritat sobre els Sith.

Després d'un llarg silenci, Kenobi va assentir. Era reticent.

–Molt bé, Senador. Anirem.

–Bé –va dir–. Llavors entregui’m el vidre de dades i posem-nos en camí.

Següent