Espai Salvatge (XVI)

Anterior

16

Espai Salvatge.

Només aquella extravagant expressió n'hi havia prou perquè un home es detingués. Evocava misteri, aventura, el món verge i desconegut. Era un terme que encenia la més inert de les ments. Es referia a l'espai que hi ha més enllà dels límits del que és segur, del que és predictible. On perills que mai havien estat presenciats per l'ull humà aguaitaven, esperaven als incauts i insensats. El gran buit. L'horror del no–res. On un planeta Sith anomenat Zigoola s'havia ocultat durant segles.

Mentre observava l'alteritat de l'hiperespai a través del finestral, i malgrat el seu fort nivell de compromís amb la missió, Bail es preguntava: «Estic fent el correcte?». Perquè si aquella esbojarrada empresa fracassava, si moria, li deixaria Breha un gran caos pendent.

Però la seva dona diria que no havia tingut cap opció. Que ajudar al Jedi havia valgut la pena.

Fins i tot quan els Jedi estan convençuts, no necessiten ajuda?

Sí, diria ella. Perquè un amic no permet que un altre amic li deixi.

El que sonava bé en teoria. L'únic contratemps per a la Breha era el fet que ell i Obi-Wan no eren amics, i era una situació que no tenia traces de canviar amb el temps. El que, per la seva sorpresa, era una cosa que lamentava. Perquè tot i tota aquella prepotència Jedi i aquella alarmant manca de pietat, tan inesperada i desafiant, Kenobi era un home admirable. A més de resultar una companyia sorprenentment agradable, quan no donava ordres... ni feia gala del seu increïble ventall d'habilitats Jedi. Quan estava relaxat, i no es comportava com un Jedi, Kenobi era intel·ligent, intuïtiu i posseïa un enginy ocult.

I el millor de tot, no tinc ni una sola cosa que desitgi. Quantes vegades puc dir que conec a algú que no vulgui res de mi?

Molt poques. Els dies del Senador Organa estaven plens de persones a les que només els importava la seva posició, la seva influència. Li afalagaven, li feien reverències, li suplicaven. Els qui no el coneixien bé o no havien prestat la suficient atenció a les notícies fins i tot intentaven subornar-lo, una cosa que acabarien lamentant. Però Kenobi era tot el contrari. A aquell home li resultava indiferent l'origen de la seva família, el poder polític, la influència social.

Aquella estava sent una... experiència... saludable.

Com descendent d'una antiga família de nobles, havia tingut privilegis des del bressol. I encara que mai li havien consentit, no era tan ingenu com per no reconèixer els seus avantatges. Una llar magnífica. Pares afectuosos. Assistents personals que l'atenien servilment. Humans, no droides. Sí, des de nen li havien ensenyat que aquells avantatges requerien un servei a canvi, però allò no canviava el fet que no havia passat gana en tota la seva vida. Era un Príncep. El Príncep d'Alderaan. Un membre de sang blava del club més exclusiu: la classe dirigent.

Si no hagués estat ben plantat, mai ho hauria sabut. Tots li haurien dit que ho era.

Tots excepte Obi-Wan Kenobi. Dubto que hagi dit una sola mentida piadosa en tota la seva vida.

Molt bé, l'opinió poc afavoridora de Kenobi sobre els polítics resultava irritant. Però donades les severes observacions sobre altres senadors que solia intercanviar amb Padmé, no podia dir que aquell home estigués totalment equivocat.

Però amb mi sí que s'equivoca.

El crono de la consola marxava al ralentí i la pantalla brillava amb llum tènue. Ja havien passat nou hores d'un viatge d'onze. Quedaven dues hores per arribar a Zigoola. Dues hores per demostrar-li a Kenobi d'una vegada per totes que Alinta era tot el que ell deia. Perquè poguessin utilitzar la seva informació per a una bona causa, perquè pogués descansar veritablement en pau.

T’ho prometo, Alinta. Derrotarem als Sith. Aquest serà el nostre major llegat.

En el compartiment de passatgers que tenia al darrere, es va sentir un crit d'Obi-Wan Kenobi.

Atordit, Bail gairebé va caure del seient del pilot i va ensopegar contra la part de darrere de la nau. Kenobi va tornar a cridar en la seva llitera, sacsejant-se, colpejant amb la cortina rígida de la llitera amb punys i peus.

–Traieu-me’ls! –va cridar asfixiat–. Traieu-me’ls!

Bail es va agenollar sense saber què fer. Després d'haver estat a l'estació espacial i haver vist del que era capaç Kenobi, era reticent a posar-li un sol dit a sobre. Era molt més segur intentar acostar-se a poc a poc.

–No passa res, Mestre Kenobi. Aquí no hi ha res.

Kenobi el va ignorar, o no podia sentir-lo mentre agonitzava en el deliri de la plaga sullustan. Tenia les galtes i el front plenes de marques vermelloses. En qualsevol moment començaria a sagnar.

Amb precaució. Bail va agafar-lo dels canells i li va subjectar amb fermesa.

–Mestre Kenobi, escolti! Aquí no hi ha res! Ho juro! –Però seguia sense respondre. Kenobi es retorçava i forcejava–. Atura't, idiota, vas a fer-te mal!

Atordit, Kenobi el va mirar.

–Senador?

La seva mirada va recórrer tot el compartiment de passatgers, tot i que no recordava bé on eren.

–Què ha passat?

Bail li va deixar anar i es va tirar cap enrere per deixar-li espai.

–Digui-m'ho vostè. Estava meditant i, de sobte, cridava prou per ressuscitar als morts.

–Era un somni –va murmurar Kenobi-. Un record.

Es va estremir i es va moure per recolzar l'esquena contra la llitera que tenia al darrere. Després es va dur els genolls al pit i es va envoltar les cames amb els braços.

Bail el mirava; era un gest de vulnerabilitat desconcertant. Desentonava amb el viu record del Jedi que feia surar la nau amb el poder de la seva ment... i sortia il·lès d'una pluja de trets blàster que hauria acabat amb qualsevol home corrent.

No obstant això, era el mateix Jedi que era allà assegut, perdut i confús. Era més que improbable que aquell home donés una sola ordre.

Es va posar dret, es va treure les pelusses de la catifa dels pantalons i tot seguit es va retirar a la cuina i li va servir a Kenobi dos dits de conyac corellià. Va tornar al compartiment de passatgers i li va allargar el got.

–Begui –va dir severament–. I si creu que no ho necessita, vagi a mirar-se al mirall.

Kenobi va agafar el got sense dir ni piu i va bolcar el contingut a la gola. I si allò no li donava una idea que li havien tremolat fins als cordons de les botes, bé...

–Gràcies –va dir amb veu ronca en retornar-li el got.

Bail el va bellugar.

–Més?

–No.

Va posar el got a la minúscula pica de la cuina i es va dirigir a la cadira més propera per seure.

–Hauria de preocupar-me? Em refereixo a la missió.

–No –va contestar Kenobi. Tot i el brandi seguia pàl·lid, amb marques lívides de dits en la seva pell descolorida–. Sento haver-li molestat, Senador.

–Bé... –Repenjà els colzes a la taula–. Ens dirigim a un planeta en el qual hi ha un temple Sith que, segons sembla, conté artefactes Sith per utilitzar contra un objectiu desconegut i vostè té malsons... És una simple coincidència?

–Correcte.

Maleïda sigui.

–Mestre Kenobi, teníem un acord –va dir fredament–. El que vostè sàpiga, he saber-ho jo. Recorda?

Kenobi el va mirar.

–Ho recordo.

–Llavors, amb quin somiava? Què recorda?

–Res rellevant. Era personal, Senador. No tenia res a veure amb Zigoola.

–Com pot estar segur?

–Perquè ho estic! –Kenobi es va posar dempeus de forma violenta, sense fer gala de les seves facilitats habituals–. Era el meu somni i crec que sé el que significa.

–En això em refereixo –va dir Bail–. Ara jo també vull saber-ho. Tots dos sabem que és perfectament capaç d'adaptar la veritat sempre que li convé.

Kenobi va aixecar la barbeta i els seus ulls brillaven amb ira.

–Era sobre un incident de la meva infància.

–De la seva infància –va repetir i va notar l’escepticisme–. De veritat?

–Sí, de veritat –va dir Kenobi-. Jo també vaig ser nen.

Ho hauria d'haver deixat quedar aquí. En realitat, el que Kenobi havia somiat no era de la seva incumbència. I si el Jedi havia dit que no estava relacionat amb la missió, hauria d'haver acceptat la seva resposta. Es tractava, al capdavall, d'una qüestió de confiança. I per obtenir-la, calia demostrar-la. Però el que volia saber en realitat era què aconseguia alterar a un home com Obi-Wan Kenobi. La curiositat era el seu major pecat.

–Llavors... Què va passar en la seva insòlita infància? –va dir cedint a la temptació.

Durant un llarg moment de silenci, Kenobi només el va mirar. Després va creuar els braços i va arrufar les celles.

–Tenia tretze anys. Gairebé catorze. Estava en un viatge a Taanab que formava part del meu entrenament Padawan amb Qui-Gon. Realitzava un exercici que consistia a cercar la Força amb els ulls embenats. Com era jove i inexpert, vaig subestimar la seva complexitat. En conseqüència, vaig caure en una fossa plena d'escarabats de foc.

–Escarabats de foc? –va dir Bail, estremint-se–. Creia que aquestes coses s'havien eradicat fa trenta anys.

Kenobi va aixecar la mirada.

–Sí, de les zones poblades. Estàvem en un erm de la Península de Ba-Taanab –va dir, esbossant el més tènue dels somriures irònics–. No té sentit fer un viatge així si no es troben obstacles.

Obstacles? El Jedi considerava que els escarabats carnívors eren obstacles? Com més sé d'ells, menys entenc. Em pregunto què els semblaria un niu de gundarks. Una simple diversió?

–Devia ser... terrible.

–Gens –va dir Kenobi educadament–. Va ser molt divertit.

No, gairebé se't mengen viu. Però no va dir això. Desitjaria haver mantingut la boca tancada. No era d'estranyar que Kenobi s'hagués posat a cridar com en trànsit.

–Miri...

–Per sort no em vaig fer mal –va continuar Kenobi-. I al final, l'incident va resultar ser una valuosa lliçó sobre la insensatesa de l'excés de confiança.

Una valuosa lliçó. Bail va dissimular la seva perplexitat.

–Bé, almenys el viatge no va ser una pèrdua de temps.

Kenobi va ignorar el que acabava de dir i va tornar a arrufar les celles.

–Excés de confiança –va murmurar i l'expressió del seu rostre s’aguditzà–. Va ser un error. La memòria és rellevant. En resum, és un avís. I seria una negligència per part meva no prestar-li la deguda atenció. En no frenar el seu excés de confiança, Senador, en permetre que faci cas omís dels meus judicis, li estic posant en perill.

Bail es va redreçar.

–Què? Com que tinc excés de confiança?

–Insisteix d’anar a Zigoola quan no està preparat per a una missió com aquesta.

–Em pensava que havíem arribat a la conclusió que sóc capaç de valer-me per mi mateix.

–Contra droides i pirates, sí –va dir Kenobi amb desdeny–. Però ara estem parlant dels Sith.

–Alinta va dir que els Sith no estaven a Zigoola.

–Sé el que va dir, Senador. Però podria estar equivocada. –Kenobi va bellugar el cap com si estigués tractant amb un Padawan que trigava a aprendre–. S'ha parat a pensar això un moment? Abans d'avui mai havia lluitat per la seva vida. La seva vida no havia perillat. La pitjor derrota que ha patit ha estat al Senat, en no aconseguir les esmenes legislatives. No obstant això, segueix creient que està qualificat per acompanyar-me a un planeta Sith. Un polític nascut entre luxes i privilegis. Què és això sinó excés de confiança?

Ah. Bail es va aclarir la gola.

–No tenia ni idea que em menyspreés tant.

Kenobi semblava veritablement sorprès.

–No li menyspreu. Al contrari que molts dels seus col·legues, mai ha tret profit dels avantatges que ha heretat. Sempre que li ha estat possible, ha utilitzat el seu poder polític per millorar milions de vides. Això és admirable, Senador.

No sabia si sentir-se insultat o afalagat.

–Entenc.

–No, em temo que no –va dir Kenobi en no poder, o no voler, ocultar la seva frustració–. Perquè fora del Senat, el poder polític no vol dir res. En aquesta distància de la influència de la República el seu únic valor és que Alderaan pagaria un rescat perquè tornés a casa!

–Llavors no tinc cap valor, Mestre Kenobi. El meu govern té instruccions molt precises de no dur a terme negociacions a canvi de la meva vida.

Un cop més, Kenobi es va sorprendre.

–De veritat?

Va riure, encara que la situació no li divertia.

–Què? Creu que mai se m'ha passat pel cap la possibilitat d'un segrest?

Va prendre el silenci del Jedi com una resposta eloqüent.

–De veritat, Mestre Kenobi –va dir–. Hauria de temperar aquests extravagants afalacs. –Es va posar en dret–. No nego que el camp de batalla que he triat sigui el Senat i no llocs com Geonosis o Christophsis, però l'elecció no em fa inferior a vostè. I sembla que ha oblidat que estem aquí perquè jo sóc polític. Sóc jo qui s'ha assabentat del complot dels Sith. No vostè.

–Sí. No obstant això, les nostres circumstàncies han canviat significativament des de llavors –va replicar Kenobi-. Tenim la informació que buscàvem gràcies al seu contacte. Per ser franc, Senador Organa, ja no el necessito. Potser els seus èxits en política siguin admirables, però aquesta molesta insistència en jugar als heroi no ho és!

Silenci. Bail el va mirar, atònit. Ningú li parlava així. Ningú. A continuació, mentre la marea la seva pròpia ira anava pujant, va veure una cosa, una estranya espurna als ulls d’en Kenobi. I es va adonar d'una cosa.

–Té por.

Ara era Kenobi qui estava atònit.

–Polític, no idiota –va explicar secament–. Ni cec. Què m'està dient, Mestre Kenobi? Heu somiat amb Zigoola a més dels escarabats de foc? Què li ha revelat la Força que tant li preocupa?

Kenobi va començar a caminar mentre es fregava el clatell amb una mà, fent-se un massatge al músculs amb els dits. Era una altra manera de recordar que encara que era un Jedi, també era humà.

–Res.

Perquè el Costat Fosc ho ennuvola tot.

–I per això està espantat.

Kenobi li va llançar una mirada penetrant.

–Potser només trobem artefactes Sith a Zigoola, però podrien ser tan perillosos com els Sith que els van construir. –Els seus llavis es van retorçar per formar un breu somriure sense gràcia–. Si sóc... previngut... és perquè tinc una bona raó. Així que li prego, un cop més, que reconsideri la seva postura. Ara que coneixem la ubicació de Zigoola puc portar-lo a un lloc segur com Coruscant i...

Bail va bellugar el cap.

–No tenim tant temps per estar perdent-lo. Pel que sabem, l'atac contra els Jedi és imminent. A més, si els Sith són tan perillosos com diu, estaria boig si no li acompanyés ningú. Fins i tot algú tan limitat com jo. Ara tornaré a la cabina de comandament perquè tinc feina pendent. Falta una hora i mitja per arribar a Zigoola. Li avisaré quan estiguem llestos per sortir de l’hiperespai.

–Senador –va dir Kenobi detenint-lo. Hi havia quelcom desagradable en la seva forma de dir-ho, però a més de la seva furiosa frustració també mostrava un poc inclinat respecte.

Bé. Suposo que almenys és alguna cosa.

Quan va arribar al llindar del compartiment va dubtar i tot seguit es va girar.

–Ah, sí. Una cosa més. Vull la seva paraula que no tornarà a utilitzar aquests trucs mentals Jedi amb mi.

Els ulls de Kenobi es van encendre.

–Perdoni?

–Si us plau. No insulti la meva minsa i privilegiada intel·ligència. Tinc accés a cert... material confidencial. Quan és convenient o oportú, els Jedi... influencien... a la gent. –Llavors Bail va deixar caure la seva màscara d'urbanitat i refinament per deixar que Kenobi aconseguís veure una mica del que ocultava–. Però l’adverteixo: intenti fer que vagi contra la meva voluntat i li demostraré com m’aprofito dels meus privilegis.

Kenobi va assentir.

–Senador.

Ara no mostrava falta de respecte. Havien tornat a la prepotència.

Quin home tan arrogant. És un Jedi insofrible.

–Llavors, tinc la seva paraula? –va insistir–. Res de trucs?

Kenobi va assentir.

–La té.

–Gràcies –va dir i es va retirar a la cabina de comandament deixant a Kenobi amb les seves coses, per meditar o somiar o tenir malsons amb coses incomprensibles, què més donava. Va recollir el seu quadern de notes, va accedir als seus arxius sobre l'últim altercat de Mimban i es va enterrar a si mateix i el seu irritat temperament a la feina.

Obi-Wan mirava com Organa sortia del compartiment de passatgers i corria la cortina de separació. Llavors, va tancar els ulls i va deixar anar un lent i llarg sospir.

Polítics.

Gairebé sempre donaven més problemes dels que solucionaven. I aquell estava demostrant que era un destorb en el pitjor moment. La seva astúcia resultava molesta. Perquè sí tenia... por.

Independentment del molt que ho intentés, de la profunditat de les seves meditacions, no sentia res sobre Zigoola. I hauria de ser capaç de fer-ho. Era un dels seus millors talents, la capacitat de sentir la forma de les coses futures. No era un do infal·lible, ja que els droides de Geonosis l'havien agafat per sorpresa, però no solia fallar-li. La veritat és que a l'estació espacial no li havia fallat. Estant tan a prop de Zigoola hauria de ser capaç de sentir alguna cosa. Però l'únic que obtenia de la meditació era aquell somni d'aniquilació.

La pell se li va estarrufar amb el record: L'emoció del viatge. Les seves ànsies d'impressionar a Qui-Gon. La seva despreocupació a l'hora de creure que aquell exercici seria tan fàcil. Almenys era Padawan: no havia de ser agricultor.

En aquell moment no hi havia ningú que li superés. Tenia la terra erma i seca de Taanab sota els seus peus. El gèlid vent li embenava els ulls. Havia deixat que la seva atenció es desviés a imaginar les lloances d’en Qui-Gon. Què il·lús. Llavors la terra es va enfonsar. El seu cos va caure i es va colpejar contra el terra. La vergonya es va apoderar d'ell en veure que no havia estat capaç de salvar-se amb la Força. Després, quan els escarabats el van atacar, va sentir terror.

Respirant profundament, va alliberar la seva ment del passat. Faltava una hora i mitja per arribar a Zigoola. Tot just hi havia temps per desvetllar els seus misteris. Per armar-se amb alguna cosa, qualsevol cosa, que pogués ajudar-lo en la seva última batalla contra els Sith.

Va notar que el ventre se li tensava i que la pell se li eriçava de nou, aquesta vegada per l'aprensió. Buscant consol, va recordar el mantra que havia après de petit, molt abans d'esdevenir el Padawan d’en Qui-Gon.

La por condueix a la ira. La ira condueix a l'odi. L'odi condueix al sofriment. Compte amb el Costat Fosc, Jedi.

Va tornar a la llitera, es va amagar darrere la cortina i va buscar la claredat que li havien atorgat les seves últimes meditacions.

Si ho intento amb major tenacitat, veuré Zigoola. Veuré el que ens espera allà. He de veure què ens espera. No podem volar a cegues.

Però segons s'imbuïa en el primer nivell del tràngol de la meditació, un murmuri de dolor va començar a bategar a les seves temples...

L'ordinador de navegació va despertar a Bail del lleuger somni que s'havia apoderat d'ell. Encara enfadat, encara que la Breha hagués dit «emmurriat», va mirar al seu voltant i va cridar. No per jugar a l'humil missatger del Jedi.

–Hem arribat! Zigoola!

Va tornar a consultar les lectures de l'ordinador de navegació –bé, no hi havia dubte que estava net– i tot seguit va desconnectar la hipervelocitat i va passar a velocitat sublumínica. El cor li bategava amb força. Els palmells de les mans li suaven. Quan l'hiperespai es va començar a blegar i retorçar, les estrelles van emergir. Va sentir els passos de Kenobi darrere d'ell i es va girar. Ho hagués jurat.

–Però què...? Kenobi, està malalt?

El rostre del Jedi tornava a estar lívid i tens al voltant dels ulls i de la boca.

–No –va contestar secament–. Mal de cap. No és res.

Va tenir la temptació d’agafar-lo per les espatlles i sacsejar-lo per fer-li entrar en raó.

–No pot ser res. Sembla que estigui a punt de vomitar. Ha pres un analgèsic?

–No. Els medicaments, igual que l'alcohol, desdibuixen la Força.

–I suposo que la migranya la potència, no?

Kenobi va aixecar una cella.

–Com segueixi cridant-me, Senador, vomitaré. Per tota la cabina de comandament. És el que vol?

El que vull és que deixis de comportar-te com un Jedi, encara que sigui per un fastigós moment. Admet que ets humà i accepta una mica d'ajuda. Però per allò caldria un miracle galàctic. Derrotat, Bail va tornar a donar-se la volta. I va sospirar profundament.

«Zigoola».

Un món ocre suspès en la foscor. Banyat per la llum d'un sol groc tènue. Festejat per tres majestuoses llunes petites. Bell. Desconegut. Ple de secrets que caldria desvetllar amb molt de compte. Al lluny, darrere d'ell, com el teló de fons d'un teatre, una feréstega nebulosa d'ardent escarlata. La intensitat del seu color el va deixar sense alè. Espai Salvatge. Va notar que el cor li xocava contra les costelles amb força.

–Miri això, Mestre Kenobi. No és una vista preciosa?

–Sí.

En Bail va arrufar les celles. Vaja, perdoni’m per emocionar-me. No sóc un Jedi rodagalàxies. Mai havia estat tan lluny de casa. Per a mi és una vista espectacular. Li importa?

Va agafar el quadern de notes en el qual havia codificat les coordenades del vidre de dades de l’Alinta i va introduir la nova destinació a l'ordinador de navegació. La màquina brunzí i després es va encendre una llum verda.

–Bé –va dir–. El destí planetari local està codificat i tancat. Ens guiarà directament al temple Sith. –Li va mirar per sobre l'espatlla–. Llavors, entrem?

Kenobi va assentir i es va estremir.

–Sí, però amb molt de compte. I no oblidi buscar formes de vida. No tinguem sorpreses desagradables.

Semblava aterrit. Bail va estar a punt de dir-li que s'assegués, però es va mossegar la llengua en l'últim moment. Només conduiria a un altre desacord.

–Encara no detecta presència Sith?

–No.

–I ho ha intentat?

Kenobi el va fulminar amb la mirada.

–Per descomptat.

Per alguna raó tenia migranya. A no ser que...

–No acabo d'entendre què passa amb els Jedi i els Sith, i sé que això pot semblar pelegrí, però hi ha alguna possibilitat que el planeta li faci emmalaltir?

Kenobi es va eixugar la cara amb la màniga tacada de fum.

–És un refugi Sith, Senador. Tot és possible.

Allò el va fer incorporar-se.

–De veritat? Llavors potser hauríem de replantejar això, Mestre Kenobi. No vull que...

–Perdoni? –va dir Kenobi incrèdul–. Després de demanar-me que el deixés acompanyar-me en aquesta missió i rebutjar fermament cada ocasió de donar mitja volta, ara s'ho pensa? Ara vol abandonar i anar-se'n a casa?

Bé... Sí. Potser. Perquè sembles moribund i jo no sóc Jedi i tenies raó respecte a una cosa: no tenim ni idea del que ens espera allà baix. Però no podia dir allò en veu alta. Ja era massa difícil reconèixer-ho en el seu interior. Vol dir això que sóc el que diu que sóc? Un simple polític consentit? No. No ho era.

–No es tracta que jo vulgui anar-me'n a casa –va contestar–. Només que no estic segur que continuar si no es troba bé sigui el millor.

–Em fa mal el cap, Senador. No estic al llindar de la mort –va dir Kenobi amb gravetat–. Però encara que estigués cec, sord i coix necessitaria saber si allà baix hi ha una amenaça Sith per als Jedi. Així que procedim segons allò planejat. D'acord?

Bail va contemplar el planeta que estava descaradament a prop del seu abast. Va tornar a mirar Kenobi. Va sentir un calfred que li recorria la pell. Com era la dita? Quan dubtis, no ho facis.

–Està segur?

Kenobi va abaixar el cap per un moment, com per reunir forces. Després va alçar la vista i va assentir.

–Completament segur.

–Molt bé –va dir mentre notava com li bategava el cor–. Però si el dolor empitjora, si nota alguna cosa més, el que sigui, donarem la volta. Pensarem una altra forma de fer-ho, d'acord?

–D'acord –va dir Kenobi amb convicció, agafant-se al seient de la cabina. Tot i que no es va asseure, no, era massa tossut per fer-ho.

Bail va bellugar el cap. Jedi.

–Molt bé –va dir–. Anem allà.

Allà vaig, Breha. Desitja’m sort, amor meu.

Va activar la velocitat de creuer i la nau va posar rumb a Zigoola. A poc a poc, el planeta semblava expandir-se fins que va omplir tot el finestral. Van passar les llunes. S'anaven acostant cada vegada més a gran velocitat. Respirant profundament, anava controlant la velocitat de la nau, preparant-se per entrar a l'exosfera del planeta.

–Com va el seu mal de cap, Mestre Kenobi? –preguntà–. Es troba bé?

Kenobi va grunyir.

Els ossos de la nau van vibrar quan van travessar la capa més alta de l'atmosfera de Zigoola. El cor li bategava tan fort que semblava que les venes li anessin a explotar. No podia apartar els ulls de la superfície del planeta tan distant sota d'ells, els remolins de núvols i els continents, la manca de mars.

L'ordinador de navegació va tornar a xiular per fer una lleugera correcció de la trajectòria. Les condicions atmosfèriques els colpejaven. Va reduir la velocitat una mica més per poder fer una reentrada suau, tenint en compte que Kenobi era pilot i que l'observava. Va activar els sensors de la nau i va rastrejar Zigoola a la recerca de formes de vida.

–No es registra cap humà ni humanoide –va dir–. Nivells de flora i fauna baixos. Almenys les lectures de respiració artificial confirmen que el planeta no ens matarà.

Kenobi va tornar a grunyir.

Van travessar la ionosfera, planejant cada vegada més baix cap a la superfície. Bail volia enganxar el nas al finestral, per ser el primer a veure la seva destinació. El temple Sith. Però Zigoola semblava abandonat: sense civilització, sense infraestructures.

Sense Sith.

Almenys era alguna cosa. Es preocupava sense motiu. No passaria res.

Va tornar a reduir la velocitat de descens, per prevenir. Ara ja podia veure extensions amb alguns boscos. Congostos i valls. Planes ermes. Roques disperses com bales. Tot semblava erm i estèril. Inhòspit. Imponent. Va mirar l'ordinador de navegació. Segons la lectura es trobaven a pocs minuts del temple.

Darrere seu, Kenobi va murmurar alguna cosa.

–ho sento –va dir Bail sense donar-se la volta–. No he...

El cor li bategava tan fort que estava a punt de trencar-li les costelles.

Kenobi estava de genolls, amb la cara gris i el blanc dels ulls vermell cridaner. La suor li corria per la cara i li amarava la túnica Jedi socarrimada. Es va agafar al seient com si fos la seva última oportunitat de supervivència.

–Què passa? –preguntà–. Mestre Kenobi...

–Sith –va grunyir Kenobi, forçant la gola i tensant els músculs del coll com si fossin guindaresses–. Sortimdaquíaramateix!

Bail va notar com se li assecava la boca i com tartamudejaven els batecs del seu cor.

Sith? Però Alinta va dir... Ella no mentiria... No ho entenc, com hem pogut apropar-nos tant sense que notessis la seva presència? .

Va agafar el timó, preparat per fer ascendir la nau. Va sentir com els dits s'aferraven als controls, i després va cridar com si una mà invisible li agafés pel clatell, li aixequés del seient del pilot i el llancés com una nina de drap per tota la cabina de comandament fins al passadís que hi havia darrere. Impactà contra la paret, va caure a la coberta i es va colpejar el cap contra la placa amb gran estrèpit. Davant els seus ulls van aparèixer llums brillant i tot va donar voltes al seu voltant. Sense alè, l'únic que podia fer era recolzar-se sobre l'esquena i mirar el sostre verd.

Kenobi? Ha estat Kenobi? Què dimonis està passant?

Tot seguia girant i ell queia... queia...

No. La nau queia en picat sense control cap a la poc amable superfície de Zigoola.

On és Kenobi? Per què no fa alguna cosa?

Una saliva agredolça li va omplir la boca mentre es donava la volta sobre un costat i es posava de genolls per poder incorporar-se. Sospirava, escopia, la bilis li cremava la gola. Va trontollar fins a la cabina de comandament i va veure al Mestre Kenobi al timó, amb les dues mans en els controls, dirigint la nau cap al terra implacable.

–Eh! Què dimonis està...?

Kenobi li va mostrar el puny tancat amb els artells blancs. Ho sento.

Bail va cridar quan una terrible força es va aferrar a la seva gola. Era una estàtua de carn, un home convertit en pedra. Però encara podia veure. Estaven entrant a la zona de llum. En una desolació salvatge. La mort tenia pressa per trobar-los.

–Ho sento –va xiuxiuejar Kenobi angoixat amb una mà al timó–. Ho sento molt.

A Bail li xiulaven les orelles. La vista se li va ennuvolar i se li va enfosquir. Breha. Breha.

–No ho senti –va dir amb veu ronca–. Faci alguna cosa. No vull morir.

El Jedi no va contestar. Després la cara d'en Kenobi es va torçar i va començar a tremolar, els ossos se li sacsejaven de manera que les dents li petaven i el pèl se li eriçava.

Bail va escoltar la violenta i aspra respiració d’en Kenobi. Vinga, Kenobi, vaja. Ja has derrotat altres vegades als Sith. Pots tornar a fer-ho.

Va mirar pel finestral, lluitant per respirar. Ara podia comptar els arbres perquè ja estaven molt a prop de terra. Comptar els arbres, comptar les roques, imaginar el dolor en impactar contra l'ombrívola superfície de Zigoola. Van passar a alguna cosa a gran velocitat: una elaborada estructura negra. El temple Sith? Massa tard, ja l’havien passat. Segurament ho hauria imaginat. Estaven cada vegada més prop de terra... Més... Més...

Kenobi va udolar i va emetre un estrany so de dolor i ira. La mà amb la qual subjectava els controls del timó va aconseguir pujar al morro de la nau i baixar la cua, reduir la velocitat, i intentar arreglar el que havia fet. I a continuació, sense deixar de cridar, va deixar anar el timó per complet. Va estendre l'altra mà, dit a dit, i es va donar la volta per no veure la mort imminent. La boca, el nas i els ulls li sagnaven. Semblava un fantasma ple de sang i la sang se li coagulava a la barba.

Alliberat d'aquell puny impiu, panteixant, Bail es va estremir quan els braços del Jedi el van envoltar i li van estrènyer com els d'un pare desesperat que intenta protegir el seu fill. Va sentir una ràfega de calor. Va notar com es corbava la cabina de comandament, meravellat amb la forma en què l'aire semblava convertir-se en or. La por va desaparèixer. L'angoixa va desaparèixer. Es va sentir segur i tranquil. Serè.

Breha.

I llavors, la part inferior de la nau va impactar contra els primers arbres amb un terrabastall, com si un gat esgarrapés el casc metàl·lic. Es va obrir pas entre el fullatge, triturant les fulles. La nau es movia de manera salvatge, com una balena arponada embogida. Les estridents alarmes d'impacte van començar a sonar, els coixins de seguretat d'emergència van saltar, però no a la perfecció. Un es va inflar, un altre no i la nau va començar a donar voltes de campana. Bail va notar com s'inclinava la cabina de comandament, lentament, i com ell i Kenobi l'acompanyaven obedientment. Amb un so tan estrepitós com el de la creació de l'univers, la nau va impactar contra la dura superfície. El metall va grunyir i es va torçar. El transpariacer va quedar fet miques. La carn es va esquinçar.

La llum daurada es va esvair... i la realitat va desaparèixer.

Següent