Espai Salvatge (IX)

Anterior

9

Va sortir dels salons curatius sense mirar enrere, Ahsoka trotava al seu costat en silenci i desconcertada.

–Mestre Skywalker... Skywy –es va atrevir a dir finalment en un murmuri quan van entrar en un tub de velocitat amb destinació als Arxius del Temple. –Què passa?

Va baixar la mirada cap a ella.

–Tenim una missió.

–Jo... Ja m'ho havia imaginat. Hem de perseguir a Grievous, oi?

–Així és –va assentir ell. Ella va empassar saliva.

–Sols? Vull dir, sols tu i jo?

–Tu, jo, el Capità Rex, un grup de pilots i soldats clon i tres naus Jedi. –Va tornar a mirar cap a baix–. La nostra es diu Decidit.

–Un grup de combat? –va exclamar Ahsoka–. Un grup de combat per a nosaltres sols?

Li va donar uns copets amb els artells al cap.

–Jo tinc un grup de combat. Tu estaràs en ell si et comportes bé.

Quan el tub de velocitat va ressonar en la seva ascensió al Capitell de la Tranquil·litat, Ahsoka va començar a moure nerviosament els peus, en una mena de petit ball.

–Vindrà amb nosaltres el Mestre Obi-Wan?

Obi-Wan. El seu terrible dolor. «Mai dubtis de la meva fe en tu».

–No.

–Tenia mal aspecte. Es posarà bé?

–És clar –va dir amb ràpida confiança–. Cap terrorista separatista podrà matar-lo.

–De veritat creus això, Skywy? –va preguntar amb veu feble–. O només ho dius perquè tens por i vols sentir-te millor?

Es va quedar mirant-la bocabadat. Per què em pregunta aquestes coses.

–Ho crec, Padawan –va respondre repressiu–. Mai dic res que no cregui.

El tub de velocitat es va aturar amb suavitat i les portes es van obrir. Els Arxius Jedi ocupaven gairebé un terç del Capitell de la Tranquil·litat. Hi havia dirigit el tub de velocitat a l'entrada principal i a les prestatgeries que albergaven el catàleg de vidres de dades. La seva arribada va ser advertida per diversos Jedi que treballaven amb diligència en projectes propis, però cap va interrompre la seva activitat per parlar amb ells.

–Aquí –va dir Ànakin, guiant-la fins a un pupitre buit–. Et diré com començar i després et deixaré a soles una estona.

Va fer una ganyota en prendre seient.

–Sempre t’has d’anar a algun lloc, Skywy. Quan em deixaràs anar amb tu?

–Mai –va dir tallantment–. I ara atén.

Va llançar un sospir de resignació i va veure com accedia a la base de dades primària de l'Arxiu per tot seguit accedir al mode privat amb la seva clau personal. D'aquesta manera, només el Consell veuria els arxius als quals havia accedit... i no passava res. Ells també coneixien el secret.

Després del que va passar amb els arxius de Kamino i l'atac terrorista d'avui, no vaig a córrer cap risc.

–Mestre! –va cridar Ahsoka quan la guia primària cap a Bothawui va aparèixer a la pantalla. Va aclarir la seva confusió taciturna.

–És aquí on Gr...?

–Ni una paraula –li va dir, i va advertir-la pressionant-li amb els dits sobre l'espatlla–. Bé, vull que esbrinis tot el que puguis sobre el nostre destí i que ho deixis a punt perquè el vegi quan torni. D'acord?

Estava alerta de nou, tots els instints a flor de pell. Segurament, un mil·lenni d'aquests es convertiria en una bona Jedi. Sempre que ell pogués polir les vores més aspres.

–Sí, Mestre –va respondre–. Pots confiar en mi.

Ell la va mirar amb deteniment.

Alguna vegada vaig ser tan jove? Jo també mirava així a Obi-Wan? Ho dubtava. Els esclaus perdien la seva innocència quan encara estaven al bressol.

–Bona noia –va dir, donant-li un copet a l'esquena–. No trigaré a tornar. –Una pena –. Si algú et pregunta què estàs fent, digues-los que parlin amb mi.

Ella va assentir.

–Sí, Mestre.

Satisfet per saber que Ahsoka no anava a fer res dolent aquí als Arxius, va agafar un speeder des del complex de molls del Temple i va flirtejar amb el desastre de camí a l'apartament de la Padmé.

***

–Oh, Mestre Ànakin! Quina alegria veure'l! –va exclamar C-3PO, trontollant a la veranda de l’apartament–. Mira, R2-D2! Ha vingut el Mestre Ànakin!

Darrere d'ell, a les portes corredisses de transpariacer de l'apartament, el droide astromecànic blau en forma de bóta xiulava i feia girar la seva cúpula.

Ànakin es va quedar mirant-los. 3PO podia ser efusiu, normalment ho era, i ell ho sabia, però...

–Està bé. Què passa?

Abans que el droide pogués contestar, Padmé va sortir del seu dormitori. Quan el va veure a la plataforma, el seu rostre crispat es va relaxar i va estendre els braços.

–Ànakin!

Maleint, es va obrir pas a empentes a través d'3PO i gairebé tira a terra a R2-D2 en la seva desesperació per arribar-hi.

–Què passa? Què ha passat?

Ella no va dir res, només li va estrènyer entre els seus braços com si un d'ells anés a morir. La seva respiració era irregular, el seu pols erràtic. Ànakin podia sentir els batecs del seu cor al pit. I ara que la tenia en els seus braços, ara que respirava en el seu subtil perfum, també podia sentir la profunditat de la seva angoixa.

–Ho sento –va murmurar. Havia estat tan preocupat per Obi-Wan, tan enfadat amb el Consell, tan aclaparat per les notícies de Bothawui, del grup de combat. Una cacofonia emocional li havia impedit escoltar la veu interior que li xiuxiuejava quan la Padmé sempre estava a prop.

–Ho sento, amor meu. Havia d'haver sabut que estaves disgustada.

Va sacsejar el cap, a continuació es va tirar cap enrere per mirar-lo.

–No. No. Estic bé. Com es troba Obi-Wan?

–Està recuperant-se –va contestar–. Padmé, no estàs bé. Què ha passat? Explica-m'ho. Sigui el que sigui, ho solucionaré.

–Oh, Ànakin... –va pressionar la suau palmell de la mà contra la seva galta i es va posar de puntetes per fer-li un petó–. T'estimo tant.

–I jo a tu. Però no em distreguis. Què ha passat?

Li va agafar de la mà, el va portar fins al sofà i el va fer seure al seu costat.

–No ha passat res. No exactament. És que... Palpatine ens va portar a Bail Organa i a mi a visitar els llocs on havien explotat les bombes. –Es va estremir–. Va ser espantós. I després, Bail i jo vam visitar a alguns ferits als centres mèdics. Allò va ser encara pitjor. Homes, dones, i nens, humans i twi'leks i chalactans i sullustans i, bé, una dotzena més d'espècies. Tots mutilats i desfigurats, estaven rabiosos de dolor... i per què? Per res! Per viure les seves vides sense fer mal a ningú, Ànakin. Cap d'ells amenaçaria mai a un separatista, però els separatistes els hi fan mal igualment. Va ser idèntic al que va passar a Naboo. –Se li va trencar la veu i va amagar la cara a l'espatlla d’Ànakin–. No puc suportar-ho. I no veig el final. A vegades penso que aquesta guerra continuarà fins que tots i cada un de nosaltres s'ofegui en sang.

–No, això no passarà –li va dir, abraçant-la–. Els Jedi no ho permetran. Jo no ho permetré. Aturarem les matances, Padmé. Ho prometo. Aturarem aquesta guerra. –Li va prémer els braços. –En què estava pensant Palpatine? Els llocs on havien caigut les bombes no eren segurs. Podrien haver-se produït més explosions. No hauria d’haver-vos portat amb ell. No hauríeu d'haver vist res d'això, no hauríeu d'haver...

Ella es va apartar.

–No ho facis.

–Què? –Confós, es va quedar mirant-la–. Que no faci què? A què et refereixes?

–No m’infravaloris, Ànakin –va dir i es va eixugar les galtes amb la mà tremolosa–. No pensis això perquè estigui disgustada, per haver recorregut a tu per reconfortar-me, perquè això no vol dir que sigui feble o incapaç de dur a terme les meves obligacions.

–No! Jo no penso això!

–No? –La seva mirada era desafiadora–. Estàs segur?

No tenia cap esperança de poder ocultar-li res a ella.

–Està bé, el que vull és protegir-te. Què hi ha de dolent en això? Ets la meva dona, Padmé. T'estimo i faré qualsevol cosa perquè estiguis fora de perill. És per ventura un delicte?

Ella li va fer un petó, una unió ràpida i dolça dels seus llavis.

–No. Per descomptat que no. Però no sóc només la teva dona, Ànakin. Soc una Senadora de la República. No tinc dret a ocultar la veritat, sense importar com de brutal i espantosa que sigui.

Ell va arrufar les celles.

–I quina és la veritat?

–Que la nostra única esperança per guanyar aquesta guerra era, en primer lloc, no haver permès que comencés. –Li va colpejar suaument el pit–. Ànakin, m'ha disgustat cada segon del recorregut d'aquest matí i m'ha disgustat comprovar el dany causat per les bombes a les víctimes. Però no em penedeixo d'haver-ho vist. No voldria no haver anat. Estic destrossada pel sofriment i el desastre. Hi ha una diferència. Ho entens?

Lentament, va assentir.

–Sí. Però tu entens el que significa per a mi veure't plorar per això? No saps que el teu patiment és el meu sofriment? Que em mata saber que podries haver estat en perill? Padmé, si et passés alguna cosa, em tornaria boig!

Ella li va agafar la mà de carn i ossos i la va estrènyer.

–Oh, Ànakin. No siguis ximple. Anem a envellir junts, amor meu. Bé... –va posar una cara còmica–. Gairebé. Com que sóc cinc anys més gran, la veritat és que jo envelliré abans. Però el principals que nosaltres...

Li va posar els dits coberts pel guant negre sobre els seus llavis.

–No –Murmurà–. El més important és que sense tu, Padmé, jo no sóc res. Sense tu, Ànakin Skywalker no existeix.

Va veure com els seus ulls s'obrien i s'omplien de llàgrimes. Va veure com les llàgrimes tremolaven en les seves pestanyes per després caure i humitejar les seves pàl·lides galtes.

–No diguis això, Ànakin. No tornis a dir-ho mai.

–Per què no? És la veritat.

Es va mossegar el llavi per recobrar les maneres.

–Et quedaràs aquesta nit? –Inclinant-se cap endavant, va recolzar el front al d'ell–. Queda't aquesta nit –xiuxiuejà–. Existirem l'un en l'altre.

–No puc –va contestar, odiant-se a si mateix–. No puc quedar-me ni cinc minuts més. He de tornar al Temple.

Ella va retrocedir, de sobte els ulls se li van tornar ombrívols.

–Així que te’n vas.

–Sí. Bothawui està sota l'amenaça de Grievous. Vaig a detenir-lo. La missió és de màxim secret... No pots dir-li res a ningú. –Tot i el seu dolor, va somriure–. Padmé, m'han posat al comandament d'un grup de combat. Tindré el meu propi creuer. El Decidit.

–Entenc. –Es va aixecar i va donar uns passos per mirar a través del brillant paisatge urbà. Els droides s'havien allunyat discretament. Estaven a soles–. I Obi-Wan?

–Es quedarà aquí. Ha estat molt greu.

–Oh.

–Però necessitaré a R2.

–Sí –va dir ella–. Per descomptat.

Va anar cap a ella. La va agafar entre els seus braços per darrere. Però ella no es va deixar caure sobre ell com era habitual. Se sentia trencada.

–La meva pròpia missió, Padmé. Una oportunitat, per fi, per demostrar-li al Consell del que sóc capaç. –Ella no va dir res. Ell la va estrènyer més fort–. No t'alegres per mi? Alegra't per mi, amor meu.

–Això vull –va dir, amb un fil de veu–. Però estic massa espantada.

–No ho estiguis –li va dir, intentant convèncer-la, i li va girar la cara cap ell–. No em passarà res, estaré...

–Ànakin.

Tenia raó. Estava sent condescendent amb ella. Tractant de convèncer-la com si fos una nena.

–Ho sento.

–Amor meu –xiuxiuejà–. No ho sentis. Ves amb compte. Torna.

Li va agafar la cara entre les seves mans.

–Sempre. Jo mai t'abandonaré, Padmé.

Es van besar apassionadament... i es van abraçar amb força fins que ell va haver de marxar.

***

El Decidit era una nau preciosa.

Al costat del Mestre Yoda, l'Almirall Yularen i el Capità Rex i les seves cicatrius de guerra, Ahsoka va observar com Ànakin inspeccionava l'immaculat centre de comandament de la nau. Cap cremada de làser. Res socarrimat per curtcircuits elèctrics. Cap ferida de guerra... però, és clar, això havia de canviar molt aviat. Aviat es creuarien al camí del General Grievous i el seu despietat exèrcit de droides de combat.

Ahsoka va notar una diminuta punxada de por.

No, no, no. No pensis en això. Ni tan sols ens hem desenganxat encara. Hi haurà molt de temps per pensar–hi.

Estava alterada... com si... anés a combatre de nou. La guerra era dolenta, és clar. Cap ésser en el seu sa judici la volia. Però si hi havia d'haver un combat, almenys ella lluitava en el bàndol adequat. Lluitava contra les forces de la foscor. Lluitava per protegir tot allò que apreciaven els Jedi, i especialment per la República.

Si no estem preparats per lluitar per ella, llavors ens mereixem perdre-la.

I sí, la seva causa era justa... però això no significava que no pogués morir defensant-la. No volia dir que Ànakin no pogués morir. Molts Jedi havien mort ja. Va sentir de nou aquesta punxada de por. Va enviar una súplica desesperada a la Força.

No deixis que ell sigui un d'ells. No deixis que jo sigui la Padawan que vegi morir a l'Escollit.

L'expressió descurada del seu mestre era tendra quan els seus dits protèsics recorrien la superfície brillant i plana del centre de comandament de la seva nau insígnia: l'estació d'exploració per a vols de llarga distància, els comunicadors, els comandaments, la tàctica, l’atmosfèrica. Una figura alta i atlètica vestida de color negre intens, un somriure gairebé imperceptible corbava els seus llavis. Aliena als presents, a la urgència de la seva missió, conversava en tranquil silenci amb el creuer acabat de posar en servei. Com si mantinguessin una conversa telepàtica. Com si la nau li xiuxiuegés secrets a cau d'orella.

Perplexa, ella es meravellava amb ell.

Mai arribaré a comprendre a Skywy. Adora les màquines com si fossin criatures vivents. No ho entenc. Una nau és una eina, això és tot. Com voldria algú a una eina? És com dir que sents afecte per una... una clau hidràulica.

Al costat d'ella, el Mestre Yoda va colpejar la coberta amb el seu bastó. No pensava que estigués molest amb el seu Mestre, però era una cosa difícil de saber. Yoda era el misteri més gran al que s'havia enfrontat. L'única cosa que sabia segur era que malgrat ser el Jedi viu més brillant, no era tan magnífic com per no sentir tensió alguna vegada.

–Ànakin –Digué.

El seu Mestre va donar mitja volta, encara somreia.

–Mestre Yoda?

–Satisfet estàs perquè tot en ordre estigui?

–Tot està perfecte, Mestre –va respondre Ànakin, la seva boca es va obrir fins a convertir-se en un ampli somriure–. Les meves felicitacions als autors. Han fet una feina meravellosa.

–Llavors si satisfet estàs, deixar-te he –va dir en Yoda–. I cap al Sistema Bothan partir has.

Reaccionant ràpidament, Ànakin va ajuntar les mans darrere de l'esquena i va assentir.

–Sí, Mestre.

–En constant comunicació amb nosaltres et mantindràs, Ànakin –va dir en Yoda–. El teu millor judici has de fer servir, però riscos innecessaris no correràs. Astut és Grievous. Distreure't intentarà. Preparat hauràs d'estar per als seus enganys i fintes. Més d'una batalla hauràs de lliurar.

De nou, un assentiment respectuós.

–Sí, Mestre.

Yoda va aixecar la mirada cap a l’Almirall Yularen.

–La importància d'aquesta missió ja coneixes, Almirall. Només cal que jo o el Consell et puguem dir. Que la Força t'acompanyi.

Yularen va fer una reverència. Era un veterà de veu suau i independent que no tenia por de mossegar quan s’havia de fer, era el contrapunt perfecte a l'accentuada impaciència d'Ànakin.

–I amb vostè, Mestre Yoda.

–Mestre...

Yoda es va girar per mirar a Ànakin.

–Una darrera pregunta tens?

–Una petició –va contestar Ànakin–. Quan torni a veure a Obi-Wan, si us plau, doneu-li les gràcies i digui-li que... no li fallaré.

Ahsoka va sentir com s'alleujava part de la tensió d’en Yoda.

–Ho sap ja, Mestre Skywalker –va dir amb delicadesa–. Ho sap també el Consell Jedi.

No feia molt que era l'aprenenta d’Skywy, però va necessitar molt poc temps per adonar-se que ell i el Consell xocaven en moltes coses. De fet, corria un rumor que com a Padawan es va enfrontar a ells la primera vegada que es van reunir. Amb nou anys d'edat ja va desafiar al Consell Jedi. Increïble. Li faria res ara escoltar la seva aprovació? Li importava el que pensaven? O només comptava l'opinió d'Obi-Wan?

No ho sé. No puc saber-ho. De vegades és un misteri tan gran com Yoda.

–Gràcies, Mestre –va dir Ànakin. No va delatar res–. Que la Força us acompanyi.

Yoda va assentir.

–I a tu. A reveure... i bona cacera.

El veterà Mestre Jedi va marxar i la tripulació del Decidit va passar a obeir les ordres breus i concises de l'Almirall Yularen, preparant-se per entrar en òrbita. Ànakin es va girar cap a Rex.

–Les teves tropes estan en els seus llocs, Capità? I llestes per al combat?

Tranquil com sempre, amb els cabells rossos que li acabaven de créixer brillant sota els llums del centre de comandaments i amb la seva armadura abonyegada impecable, Rex va assentir.

–Sí, senyor. S'han adaptat bé i li faran sentir-se orgullós.

Ahsoka va sentir un calfred de pesar. Havien perdut a la majoria de la 501 al monestir de Teth. Ràpidament, havien assignat clons de recanvi a la unitat, però necessitaven temps per a la cohesió.

Espero que aquests nous homes aguantin més temps. Perdre gent és massa dur.

L'expressió solemne d'Ànakin s'havia relaxat.

–Estic segur, Capità. Rex...

–Senyor?

–M'alegro de tenir-te aquí. No volia atacar Grievous sense tu.

Rex no va somriure, perquè no hauria estat el més adequat. Però els seus ulls color negre atzabeja es van animar i va assentir.

–És un honor tenir-lo de tornada, General. Ara, amb el seu permís, si no hi ha res més que pugui fer per vostè aquí, tornaré amb els meus homes. Potser ja estiguin llestos, però seguir preparant-los no farà cap mal.

–És clar –va dir Ànakin–. Capità, està disculpat.

Ahsoka va reprimir un somriure quan Rex, en passar, li va picar l'ullet.

Ara el centre de comandaments tenia vida, la tripulació ocupava totes les estacions, en els canals de comunicació ressonaven les converses entre la nau insígnia d'Ànakin i les seves germanes subordinades, l’Intrèpid i el Pioner.

–Mestre Skywalker –va dir Yularen, donant-se la volta. Tot i que era l'Almirall del grup de combat, el protocol establia que havia de fer deferència al representant del Consell Jedi. Llevat que, és clar, dit representant cometés alguna bogeria com oblidar-se de desconnectar un microxip enemic. En aquest cas, podia donar ordres a qualsevol rang i pilot–. Totes les estacions estan preparades. Els Comandants Vontifor i Isibray estan preparats.

–Molt bé, Almirall –va dir Ànakin. Sonava serè. Tenia un aspecte gairebé desinteressat. Com si ja hagués estat en aquest centre de comandament unes cent vegades; com si portés anys al comandament d'un grup de combat. Tota la seva vida–. Quan ho desitgi, realitzi l'enlairament i avanci conforme al que estableix cap al Sistema Bothan.

–Entesos –va respondre Yularen–. Comandaments...

–Almirall?

Sorprès, Yularen va aixecar la mà al timoner.

–Mestre Skywalker?

–Quant hàgim sortit de Coruscant, configuri els satèl·lits de comunicació al màxim i monitori totes les converses de la seva amplitud de banda, no importa com de críptiques que siguin, fins a nova ordre. Informi a l’Intrèpid i al Pioner perquè facin el mateix.

Yularen va dubtar i tot seguit es va aclarir la gola.

–Això suposarà una pèrdua important de potència.

Ànakin va assentir.

–Ho sé. Però faci-ho igualment. Tinc la divertida sensació que el nostre amic Grievous també té ganes de jugar.

Yularen era prou expert per saber que un home intel·ligent no havia de dubtar de la divertida sensació d'un Jedi. Sobretot d'aquest Jedi.

–És clar –va dir, i va assentir a l'oficial de comunicació.

A l'abric del treball en el centre de comandaments, Ahsoka li va donar una petita estirada a la màniga a Ànakin.

–Què vol dir això d'una divertida sensació? –va preguntar amb una veu amb prou feines imperceptible–. Saps una cosa que jo no sàpiga, Sky... Mestre?

Va baixar la mirada cap a ella molt seriós.

–Amb les coses que jo sé i tu no, Padawan, es podria omplir un vaixell de càrrega d'espècia corellià. Dues vegades.

D'acord, està bé, no hi havia per què posar-se antipàtics.

–Sí, Mestre –va murmurar. Llavors va cedir.

–Ja has sentit el que ha dit el Mestre Yoda. Grievous és astut. Ja sabem que els separatistes s'han infiltrat en la seguretat de Coruscant. I pot ser que aquesta missió sigui de màxim secret, però això no vol dir que puguem amagar tres Creuers de la República totalment nous. I a més, gran part dels treballadors de la drassana són civils. Els civils van als bars i de vegades beuen massa. I quan beuen massa, parlen.

–De nosaltres?

Va arronsar les espatlles.

–Potser. O potser estigui sent massa cautelós. Però prefereixo ser massa cautelós a què m’enxampin per sorpresa.

Dit això, ja eren dos a entendre-ho.

–Sí, Mestre.

El centre de comandaments del Decidit estava rematat per un gran finestral panoràmic de transpariacer. Aparentment satisfet com per deixar a Yularen dirigir l'orquestra, almenys per ara, Ànakin es va aixecar i es va dirigir cap al finestral. Ahsoka va dubtar, però va decidir unir-se a ell i mirar cap avall per veure el gloriós, lluent i centellejant Coruscant.

Va sentir una fiblada. Serà l'última vegada que el vegi? No vull que aquesta sigui l'última vegada. Vull veure’l una altra vegada, i una altra. No vull morir.

Furtivament, avergonyida, va mirar de reüll a Ànakin, esperant que sabés el que ella pensava, esperant una reprimenda, un sermó. No obstant això, va veure alguna cosa que li va sorprendre a la cara, quelcom que mai hauria esperat: un dolor espantós, punxant, gelat. Tan inquietant, tan punyent, va ser com si una llança de gel la travessés. Semblava que ell l'havia oblidat completament, que en aquell moment només existia Coruscant.

Veu alguna cosa que jo no veig? Sap per ventura que no tornarem? Està acomiadant-se? Hauria d’acomiadar-me jo també?

No podia respondre-li. La seva sobtada i inesperada tristesa se li havia encomanat, ofegava la seva gola amb llàgrimes abrasadores. Va observar, amb la mirada borrosa, com estirava el braç humà i pressionava el finestral amb el palmell de la mà. Coruscant es fracturava sota els seus dits estesos.

A continuació, van deixar enrere el planeta quan el grup de combat es va posar en òrbita.

***

Tan cansat que ni podia queixar-se en veu alta, Bail Organa va tornar del Senat a la buida solitud del seu apartament. El reconeixement de veu i de retina van verificar la seva identitat: la porta corredissa es va obrir i quan va creuar el llindar i es va dirigir cap al rebedor de l'apartament, es van encendre els llums.

–Baixa un quart la intensitat –va dir, fent una mostra de dolor.

La il·luminació es va moderar. Va sospirar d'alleujament, es va descordar la roba, es va treure la capa verda fosca i la va penjar sobre el respatller d'una cadira. Després, quan es va treure les botes i es va treure els mitjons, va activar el botó de reproduir els missatges rebuts.

Només un. De la seva dona. Breha.

Bail va sentir que el cor li donava una bolcada, va mirar el seu bellíssim rostre en l'holograma.

–No et preocupis, B, no passa res –va dir, la seva imatge parpellejava, perdia cohesió. Tempestes d’ions en algun lloc entre Alderaan i Coruscant; sempre jugaven al seu antull amb les comunicacions galàctiques.

–Només volia que sabessis que penso en tu. Estava veient la informació des del Senat en l’HoloRed. Sembles cansat. Dorms bastant? Jo diria que no. Vés al llit, home. Intentaré parlar amb tu demà.

La seva imatge es va esvair completament. Trobant-la a faltar, nerviós, va caminar descalç per la catifa tova per contemplar l'extravagant espectacle de llums que era Coruscant a la nit. No a primera hora del matí. Una hora en què la gent sana estava al llit, dormint.

Havien passat tres dies des dels atacs terroristes dels separatistes i, semblava ser, que la ciutat tornava a ser ella mateixa. Més o menys. És clar que hi havia hagut alguns canvis. Els edificis afectats dels jutjats estaven inutilitzats, els estaven avaluant per a la seva reconstrucció, amb els casos actuals suspesos i els nous casos retardant-se fins que trobessin magistrats substituts que puguin prendre jurament, així com tramitar premisses temporals. I no estava sent una tasca fàcil... Coruscant era una ciutat molt poblada. Al mateix problema s'enfrontaven els delegats del govern que havien sobreviscut als atacs però havien perdut els seus despatxos. Existia una recerca caòtica per trobar taules i holovídeos i qualsevol altra peça de material.

I, naturalment, s'havien aprovat mesures de seguretat de multisector addicionals, concebudes en la seva major part per ell mateix i per la Padmé. Per què ells dos eren els únics dos membres del Comitè de Seguretat que semblaven capaços de prendre decisions amb rapidesa? La resta del comitè estava com paralitzat. El Senat al complet es trobava paralitzat, com si l'èxit dels separatistes hagués infectat a tot el govern amb inèrcia. Bé, a la major part. Els Senadors procedents dels mons situats a primera línia de combat eren molt enèrgics. Es queixaven d’en Dooku i els seus aliats, es queixaven als Jedi pel seu intent fallit de salvar-los i miraven al Canceller Suprem a la recerca d'una solució ràpida i no violenta. I quan Palpatine va explicar que es necessitava temps per guanyar les guerres i que els Jedi estaven lluitant al màxim, quan va fer el que havia de fer –l'exigència impostos d'emergència en aquells mons per ajudar a finançar l'extremadament cara contra-contra els separatistes– immediatament es queixar d'ell.

La resta de Senadors, d'aquells mons que encara no s'havien vist afectats, intentaven fer com si res d'això estigués succeint, i es queixaven que els nous procediments de seguretat els tallaven les ales.

M'agradaria deixar-los lamentant-se i tornar a casa, amb la Breha.

Però no podia fer això, evidentment. Què seria de la República si tots els Senadors es rendissin quan la cosa es torçava? Padmé no s'estava donant per vençuda. Ella s'enfrontava a ells, els posava el puny davant de la cara, els reprenia per la seva ganduleria, els hi demanava explicacions. I ells l'escoltaven. Com anaven a ignorar-la? Ella era la nena–reina que s'havia enfrontat a la Federació de Comerç i havia vençut. Ella era la Senadora que havia desafiat als assassins per signar la pau. Ella va lluitar a Geonosis costat dels Jedi.

I era íntima amiga del Canceller Suprem Palpatine.

Així que, encara que fos a contracor, escoltaven la Padmé... i, encara que de manera imperfecta, s'havien fet algunes coses.

Malhumorat, desconsolat, es va allunyar del finestral i es va dirigir fins al celler. Pau i un ajut generós d'un fort brandi corellià. Llavors, potser, podria començar a relaxar-se.

Amb el got a la mà i l'olor càlid del brandi, va dipositar l'ampolla en una tauleta i es va deixar caure a la seva cadira favorita. Volia trucar la Breha per perdre’s en la seva veu suau i alleujar el dolor amb el seu somriure. Però era mig matí a Alderaan i ella estaria en el legislat, cuidant a la seva gent. Sense ella no hauria pogut romandre a Coruscant. El benestar d'Alderaan es va bressolar a les seves mans.

I el benestar de la República es bressola en les meves.

Bé. No només en les seves... encara que en dies com aquest així ho semblava. Com ho aguantava Palpatine? Com podia suportar la fam atroç de tots aquells planetes que esperaven que ell trobés la seva salvació? Un home feble s'hauria rendit fa molt de temps. Però Palpatine suportava aquesta pressió. En certa manera, semblava fins i tot que es creixia davant ella, com si sentir que el necessitaven li donés forces per seguir endavant. Era un home extraordinari.

No sé on seríem sense ell.

Es va posar més brandi. Bevent a poc a poc, va tornar a mirar la ciutat que no dormia. Hauria de menjar alguna cosa. Feia hores que no menjava i el brandi caient en l'estómac buit era una mala recepta. Però estava massa cansat com per moure’s. Va deixar que se li tanquessin els ulls... es va adormir a poc a poc...

... I es va despertar sobresaltat, amb el cor bategant amb força, quan el comunicador que portava a la butxaca interior de la túnica, el comunicador que ni tan sols la Breha sabia que existia, va començar a xiular amb insistència.

Següent