Punt de Ruptura (IX)

Anterior

SEGONA PART

CONDICIONS DE VICTÒRIA

CAPÍTOL 9

INSTINT

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

Per fi comprenc el que faig aquí. Per què he vingut. Me n'adono de com d’hipòcrita que era la llista de motius que vaig donar fa tantes setmanes a Yoda i a Palpatine al despatx del Canceller.

Els estava mentint.

I em mentia a mi mateix.

Vaig haver de donar-me compte del veritable motiu de la meva vinguda així que em vaig tornar cap a ella al campament. Vaig haver de veure-ho en les arrugues de dolor sota els seus pòmuls, a la cicatriu on havia estat la Marca de la Il·luminació.

Sí, en realitat no era ella. Era una visió de la Força. Una al·lucinació. Una mentida. Però fins i tot una mentida de la Força és més certa que qualsevol realitat que puguin comprendre les nostres limitades ments.

Vaig haver de veure-ho en el parrac que li cobria els ulls, però que no l'encegava a la veritat del meu ésser...

He trobat les meves condicions per a una victòria.

No he vingut aquí per saber el que li va passar a la Depa, ni per a protegir la reputació de l'Orde. No m'importa el que li ha passat a ella, i la reputació de l'Orde no té importància.

No he vingut per lluitar en aquesta guerra. No m'importa qui la guanyi. Perquè ningú guanya. No en una guerra de veritat. Només importa quant està disposat a perdre cada bàndol.

No vaig venir a capturar o a matar un Jedi rebel, ni a jutjar-lo. Jo no puc jutjar-la. Porto tot just dos grapats de dies a les perifèries d'aquesta guerra, i mira en el que estic a punt de convertir-me. Ella està dins des de fa mesos.

Ofegant-se en foscor.

Enterrada a la jungla.

No vaig venir aquí a detenir la Depa. Vaig venir a salvar-la.

I la salvaré.

I que la Força tingui compassió de qui intenti detenir-me, perquè jo no en tindré cap.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

No recordo quan vaig deixar el campament. Suposo que devia estar sota els efectes d'algun trauma. Però no un trauma físic; les meves ferides són menors, per molt que la cremada làser de la cuixa em cremi i estigui inflada per la infecció, ja que els pegats de bacta de les farmacioles capturades s'han reservat per als ferits més greus. Però la paraula és "trauma". Potser sigui un trauma mental.

Un trauma moral.

Un vel cobreix el temps transcorregut entre l'instant en què la Depa acudí a mi al campament i el moment en què vaig tornar en mi en el vessant, i deixa en la meva ment una boirina borrosa. En aquesta boirina borrosa trobo dos records contradictoris de la nostra trobada...

I tots dos, sembla ser, són falsos.

Somnis. Reinterpretacions imaginatives dels esdeveniments.

Al·lucinacions.

En un record, ella estén una mà cap a mi i jo allargo la meva per agafar-la; però, en comptes d'això, noto una estrebada a l'armilla. Llavors, el seu sabre làser salta de la butxaca interior, gira en l'aire i colpeja contra el palmell de la mà. Els trets dels canons làser de les fragates obren cràters al campament, fent que terra i roques explotin com granades. L'aire que ens envolta s'omple de plasma vermell i flames ataronjades, i aquest preciós mig somriure seu que em resulta tan familiar tira d'una vora dels seus llavis. I ella diu: "Per dalt o per baix?", I jo responc que per dalt. Ella salta en un gir aeri sobre el meu cap, i jo dono un sol pas endavant perquè ella aterri amb la seva esquena enganxada a la meva...

I sentir la seva esquena contra la meva, aquest tacte fort, càlid i viu que he sentit tantes vegades, en tants llocs, buida el meu cor de temor i els meus ulls de foscor. I les nostres fulles s'enfronten en sincronia perfecta al foc que plou de les altures, retornant-lo al cel il·luminat per l'alba...

Com ja he dit, era un somni.

L'altre record és una imatge silenciosa en què camino en pau al costat de la Depa entre la pluja de trets, conversant amb calmada despreocupació, tan aliens a les fragates com a la selva i a la llum del sol vessada per l'alba. En aquest somni o record Depa torna cap a mi els seus ulls embenats, inclinant el cap com si pogués veure en el meu cor. Per què has vingut, Mace? Ho saps de cas?

No sento aquestes paraules. És com en un somni, on sembla haver prou amb insinuar el que volem dir per fer-nos comprendre d'alguna manera.

Per què em vas fer venir? És la meva resposta.

Això no és el mateix, em recorda ella amb suavitat. Has de definir les condicions de la teva victòria. Si no saps el que vols fer aquí, com podràs saber quan ho has fet? Per què has vingut? Ha estat per a detenir-me? Pots fer això amb una espasada de sabre làser?

Suposo, me les manego per replicar, que intento descobrir el que ha passat aquí. El que està passant. Amb aquestes persones i amb tu. Un cop sàpiga el que passa, sabré el que he de fer al respecte.

L'únic que no entens, va dir aquest somni cec de la meva estimada Padawan, és que ja has comprès tot el que calia comprendre. Només que no ho vols creure.

Llavors, el vel s’espesseix i es fon en la nit, i no recordo res més fins una mica després –no molt després–, quan corro buscant refugi a la selva, completament sol.

En baixar un llarg, llarg vessant cobert de lava vella, saltant allà on no estava cremada amb nova, vaig poder sentir que els guerrillers anaven davant meu gràcies al pal·li fosc com el fum que arrossegaven en la Força, i vaig poder seguir-los pel rastre de sang que deixaven en terra, roques i fulles els seus molts ferits.

I em recordo relliscant per la vora d'un riu sec, i trobant-me amb Kar Vastor, que m'esperava a baix.

Kar Vastor...

Hi ha molt a dir d'aquest Lor pelek. Dels poders que li he vist manifestar, des de treure les vespes de la febre de Besh i Chalk fins a com la mateixa jungla sembla apartar-se per deixar-lo passar, i espessir-se després darrere d'ell; dels seus seguidors, aquests sis korunnai que ell anomena guàrdies akk, homes que ell ha convertit en ecos menors de la seva persona; de com els ha entrenat en les armes que són la seva marca –aquests terribles "vibroescuts" – i que ell mateix ha dissenyat i construït; i fins i tot dels detalls menors, com la ferocitat primària de la seva mirada, el soroll de la jungla que és el grunyit de la seva veu sense paraules, i de com sents el significat com si fos la teva pròpia veu xiuxiuejant-te dins del cap... Tot això mereix un comentari més profund que el que puc donar aquí.

No estic segur de per què vaig trigar tant en comprendre que ell i jo som enemics naturals.

***

El Lor pelek estava parat al vessant, més a baix que Mace, subjectant les regnes d'un herbós ensellat. L'animal mantenia un dels seus tres ulls temerosament fix en Vastor, i quan aquest va parlar, l'herbós va tremolar com si volgués allunyar-se i no pogués fer-ho per estar subjectat en aquest lloc per una força invisible que controlava els seus instints.

Jedi Windu. Han enviat a per tu, dôshalo.

Mace no necessitava preguntar qui.

–On és ella?

A una hora de viatge. Descansant a la seva howdah. Ella ja no camina.

Mace es va sentir atordit. El món es desenfocà com si mirés el seu reflex en un estany agitat.

–A una hora... Ja no camina...? –això no tenia sentit, però va sentir en la Força que era veritat–. Ella va estar aquí... Aquí mateix...

No.

–Però ho va estar... Em va saludar i... –Mace es va passar la mà pel crani, buscant sang o alguna inflor, buscant alguna ferida al cap–. Jo li vaig tornar el seu sabre làser... Vàrem lluitar... Vàrem lluitar amb les fragates...

Tu vas lluitar sol.

–Ella estava amb mi...

Vaig enviar dos homes a buscar-te quan no et vas unir a la marxa. Et van observar des de baix, ocults de les naus balawai. Et van veure sol en el campament, amb els teus fulles centellejant contra els trets. Els meus homes diuen que les vas allunyar tu sol, encara que no semblaven estar danyades. Potser hagis ensenyat als balawai a témer l'arma Jedi. Va mostrar a Mace les esmolades dents. Nick Rostu parla molt de la teva victòria en el congost. Potser ni jo aconseguís igualar aquesta gesta.

–Ella estava amb mi –es va mirar els rastres d'ambre de portaak que tacaven el palmell de les seves mans–. Lluitàrem... o parlàrem... No aconsegueixo recordar...

El que recordes és el pelekotan.

–La Força...? Estàs dient que va ser una espècie de visió de la Força?

El pelekotan ens porta somnis dels nostres desitjos i pors quan estem desperts. El to de Vastor era seriós, però no hostil. Quan desitgem el que temem i temem el que desitgem, el pelekotan sempre respon. Han oblidat això els Jedi?

–Semblava tan real. Semblava més real que tu.

Vastor va arronsar les espatlles.

Ho era. Només el pelekotan és real. Tota la resta són només formes i ombres; menys que un núvol, o un record. Som el somni del pelekotan. També han oblidat això els Jedi?

Mace no va contestar. Només llavors va ser conscient del pes equilibrat de la seva armilla. Es va posar una mà a les costelles del costat dret i va sentir a través del tacat cuir de pantera la forma d'un sabre làser, semblant al que portava a l'esquerra.

El sabre làser de la Depa.

I què importava si el que havia vist al campament havia estat una visió en la Força? Canviava això la veritat del que havia vist? Canviava això la veritat que ella havia vist en ell?

Amb la Força, aquestes veritats es tornaven encara més reals, no menys.

–Un somni –es va sentir murmurar a si mateix–. Un somni...

Vastor li va fer un senyal perquè muntés a l’herbós.

Potser fos un somni, però si el rebutges aprendràs amb quanta rapidesa es converteix el somni en malson.

Mace va pujar a la cadira sense dir al Lor pelek que ja sabia això.

Algun fosc impuls li impel·lí a preguntar al seu torn.

–I a tu, Kar Vastor, quines visions et lliura el pelekotan?

La seva resposta va ser una mirada sense límits, inhumana, tan plena de perills imprecisos com la mateixa selva.

Per què hauria de mostrar-me res el pelekotan? Jo no tinc pors.

–Ni desitjos?

Però ja havia donat mitja volta i guiava l'herbós, sense donar indicis d’haver-li sentit.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

Kar Vastor va guiar el meu herbós a peu. Era capaç de trobar tan sense esforç un camí en l'espessor més densa i infranquejable que ens vam poder moure a un trot continuat. Al cap d'un temps vaig començar a creure, com crec ara, que la seva habilitat per moure’s per la jungla només era percepció a mitges; l'altra meitat era poder nu. No només podia sentir un camí on ningú podia veure’l, sinó que crec que podia crear a voluntat un camí on abans no existia.

Potser "crear" no sigui el verb adequat.

Mai vaig veure el seu poder en acció, mai vaig veure els arbres moure’s, ni les lianes desembolicar-se. Només vaig sentir un corrent continuat en la Força, un cicle continuat que era com la respiració d'alguna vasta criatura que es movia sola en la foscor. El poder fluïa fins d'aquí a ell i tornava a sortir, però no li vaig sentir usant-ho, com no sento als meus músculs utilitzant els sucres amb els quals s'alimenten.

I era exactament això el que semblava: que érem transportats sense esforç per entre la jungla, com glòbuls blancs per les venes. O com pensaments per una ment infinita.

Com si fóssim el somni del pelekotan.

En aquest viatge des de la rereguarda a l'avantguarda de la filera de guerrillers en marxa vaig obtenir la meva primera visió del mític Front d'Alliberament Vetó.

El FAV. El terror de la jungla. L'enemic mortal de la milícia. Guerrers implacables i imparables que havien expulsat d'aquest planeta a la Confederació de Sistemes Independents.

Amb prou feines es mantenien amb vida.

La seva marxa era una columna esfilagarsada de ferits desfilant que podien seguir-se els uns als altres per entre la jungla gràcies a les esquitxades de sang i de la forta pesta a infecció. En els dies posteriors en aquesta marxa infernal descobriria que aquesta última operació era part d'una sèrie d'atacs als campaments d'exploradors selvàtics. No havien sortit a matar balawai, sinó a aconseguir farmacioles, menjar, roba, armes, munició... Subministraments que la nostra República no podia o no volia proporcionar-los.

Es dirigien a la seva base a les muntanyes, on s'havia congregat gairebé tot el que quedava del poble korun: tots els seus ancians i invàlids, els seus fills i el que quedava dels seus ramats. Viure en espais tancats i plens a vessar era antinatural per als korunnai. No tenien cap experiència vivint en aquestes condicions, i això de seguida s'havia cobrat un preu. Malalties desconegudes en la galàxia civilitzada van assolar les seves files. En els mesos posteriors a l'arribada de la Depa, la disenteria i la pneumònia havien matat més korunnai que les fragates de la milícia.

Mentre marxàvem, aquestes fragates volaven com voltors a cercles sobre la jungla. Els arbres brunzien contínuament amb el so dels pesats repulsors i els turboventiladors. Els brunzits augmentaven de volum, es transformaven en crits i després disminuïen, convertint-se en el xiulet d'un insecte que es reuneix amb altres per formar eixams que es dispersaven en individus solitaris, movent-se pel cel invisible. Aquí i allà plovia foc des de les altures, il·luminant amb tallant llum ataronjada la penombra sota la cúpula d'arbres, i projectant negres ombres entre la verdor.

No crec que esperessin acabar amb ningú.

Ens acuitaven constantment, de vegades disparant a l'atzar per entre la cúpula d'arbres, o fent passades per calar foc a vastes extensions amb els seus llançaflames Foc Solar. Tornar el foc només hauria aconseguit delatar la nostra posició als seus artillers, i l'únic que podíem fer era escapolir-nos sota els arbres i aspirar a no ser vistos.

Els guerrillers tot just semblaven adonar-se'n. Els qui podien caminar caminaven pesadament amb el cap baix, com si tinguessin assumit que tard o d'hora cauria sobre ells una d'aquelles catifes de foc. Korun fins al moll, mai van pronunciar una sola paraula de queixa, i gairebé tots podien treure energies de la Força –del pelekotan– per mantenir-se drets.

Els qui no podien caminar anaven lligats com fardells al llom dels seus herbosos. La majoria dels animals només portaven ferits. Els queviures i equips saquejats als balawai eren arrossegats en primitives però sòlides baiard de les que tiraven els herbosos.

Al llarg d'aquesta marxa, el FAV també suportaria una nova tàctica de la milícia: l'inici d'incursions nocturnes. No semblaven fer-ho amb l'esperança d'arribar a agafar-nos; aquest no era el seu objectiu. Les fragates es limitaven a volar a gran altura sobre els seus caps i a disparar els seus canons làser a l'atzar. Era pura fustigació. Per espatllar el son. Per mantenir-nos desperts i tensos.

Els homes i dones ferits necessiten descans per curar-se. Cap d'ells l’obtindria. Cada matí, sempre hi havia uns pocs més immòbils i freds en els seus llits, mentre els altres ens llevàvem. Cada dia, uns pocs més trontollaven, cecs per l'esgotament, i s'allunyaven maldestrament de la columna de marxa per perdre’s entre els arbres.

Normalment de manera permanent.

Hi ha molts grans depredadors a Haruun Kal: mitja dotzena de diferents espècies de felins de les lianes, dues variants petites de gossos akks, a més dels gegantins llops akks salvatges, i molts carronyers oportunistes com el jacuna, criatura avícola que no vola i es desplaça en esbarts, o les diverses dotzenes de diferents mico-llangardaixos de la mida d'ocells, tan capaços de grimpar i saltar de branca en branca com de córrer per superfícies planes, i cap és gens exquisida sobre si el que menja és mort de veritat. La majoria dels depredadors del planeta són prou intel·ligents com per recordar el bon menjar que s'obté seguint una columna de korunnai ferits. Per això poques vegades es torna a veure els endarrerits.

Com diria Nick, érem un bufet ambulant de menja-tot-el-que-puguis.

Per això el FAV no necessitava posar molts guàrdies als presoners.

***

Eren vint, tots inclosos: dues dotzenes d'exploradors selvàtics i els quatre nens supervivents. Es deixava que els jups se les arreglessin sols, recolzant-se els uns als altres el millor que podien, arrossegant als que no podien caminar en versions petites de baiard que arrastraven els herbosos.

Només estaven vigilats per una parella de guàrdies akk de Vastor i per sis dels seus ferotges gossos akks. Quan Vastor va passar davant seu amb Mace, li va explicar que els guàrdies i els gossos només hi eren per assegurar-se que els balawai no robessin armes o subministraments als korunnai ferits, o que no ataquessin als seus capturadors. Els guàrdies no necessitaven armes làser. Qualsevol presoner que desitgés escapar per la jungla era benvingut a fer-ho.

De totes maneres, això era el que acabaria passant-los: serien alliberats a la jungla desproveïts de tot llevat de les seves robes i botes, abandonats perquè busquessin qualsevol forma de salvar-se que fossin capaços de trobar.

Tan pel'trokal. Justícia de la jungla.

Mace es va inclinar sobre el coll de l'herbós per parlar en veu baixa a cau d'orella de Vastor.

–Com saps que no retrocedirien seguint la filera d'homes? Alguns dels vostres ferits amb prou feines poden caminar. Aquests balawai poden pensar que valdria la pena arriscar-se a robar-los armes o subministraments.

Vastor li va dedicar un somriure amb una boca plena d'agulles.

No els sents? Estan a la jungla, no són de la jungla. No ens poden sorprendre.

–Per què són aquí llavors?

Hi ha llum, va retrunyir Vastor, fent un gest amb el canell en direcció a les fulles il·luminades de verd de les altures. El dia pertany a les fragates. Els presoners es lliuren al Tan pel'trokal després del vespre.

–A la foscor –va murmurar Mace.

Sí. La nit ens pertany.

Mace va recordar l'enregistrament dels murmuris de la Depa...: "Faig servir la nit, i la nit em fa servir a mi...". Això li va despertar un dolor agut al pit. La seva respiració era feixuga i lenta.

Nick estava amb els presoners. Portava de les regnes a un herbat sarnós i mal alimentat. L'animal portava un conjunt de cadires dobles com el que s'havia convertit en estelles al llom de l'herbós d’en Nick al congost. Cada cadira era prou gran com per portar dos nens. Unto i Nykl anaven a la cadira de dalt, que mirava al capdavant, aferrats a la gruixuda pell del coll de l'herbós i mirant des de sota de les seves orelles. Keela i Pell anaven a la cadira inferior, mirant cap enrere i abraçant-se l’una a l'altra en muda desesperació.

Veure aquests quatre nens li va recordar al noi que no estava amb ells, i va haver d'apartar la mirada de Kar Vastor. En la seva ment veia el Lor pelek sostenint el cadàver d'un noi. Veia la brillantor de l'escut mitjançant l’humit llustre de la sang d’en Terrel.

No podia mirar als ulls de Vastor sense odiar-lo.

–També els nens? –Les paraules van semblar amuntegar-se a la gola d’en Mace i obrir-se pas per si soles cap a l'altre home–. Els abandonareu a la jungla?

És el nostre costum. El grunyit de Vastor es va suavitzar amb la comprensió. Estàs pensant en el noi. El del búnquer.

Mace seguia sense poder mirar-lo als ulls.

–Estava capturat. Desarmat.

Era un assassí, no un soldat. Va atacar als indefensos.

–Tu també.

Sí. I si l'enemic em captura, em donaran una mort pitjor que la que jo dono. Creus que els balawai m’oferiran una mort neta i ràpida?

–No estem parlant d'ells. Estem parlant de tu.

Vastor es va limitar a arronsar-se d'espatlles.

Nick els va veure i els hi va fer un senyal sardònic.

–La veritat és que no sóc un cuidador de nens –va cridar–. Només vaig interpretar a un a l'HoloRed.

El seu to era alegre, però el Mestre Jedi va poder llegir a la seva cara que sabia amb claredat el que els passaria en aquests nens al vespre. Mace va sentir dolor en el seu propi rostre, i es va tocar el front per descobrir que tenia el nas arrufat.

–Què fa ell aquí?

Vastor va mirar més enllà de Nick, com si mirar-lo fos un complert que el jove korun no es mereixés.

No se li pot confiar una feina de veritat.

–Per què em va deixar enrere per salvar els seus amics? Chalk i Besh eren combatents veterans. Per ventura no valien l'esforç?

Són prescindibles. Igual que ell.

–No per a mi –li va dir Mace–. Ningú ho és.

El Lor pelek va semblar meditar això una llarga estona mentre caminava, conduint l’herbós d’en Mace.

No sé per què et vol Depa aquí, va dir per fi. Però no tinc per què saber-ho. Ella desitja la teva presència: n'hi ha prou amb això. Si ets important per a ella, ets important per a la nostra guerra. Molt més important que un mal soldat com Nick Rostu.

–No és un mal soldat...

És feble. Covard. Tem al sacrifici.

–Arriscar la seva missió, la seva vida, per salvar els seus amics potser converteixi a Nick en un mal soldat, però el converteix en un bon home –i com no va aconseguir resistir-se a això, va afegir–: Millor que tu.

Vastor va mirar al Mestre Jedi amb ulls plens de jungla.

Millor en què?

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

No considero a Vastor malvat. No és un home dolent de veritat. Irradia foscor, sí, però també ho fan tots els korunnai. I els balawai. La seva foscor és la de la jungla, no la dels Sith. No viu per obtenir poder, per causar dany i dominar tot allò que contempla. Es limita a viure. Amb ferocitat. Amb naturalitat. Desproveït dels lligams de la civilització.

És més un avatar de la mateixa jungla que un home. El poder fosc entra i surt d'ell una vegada i una altra, però no sembla afectar-li. Té una puresa salvatge que jo, de no ser un Jedi i haver-me compromès amb la llum, podria arribar a envejar.

El negre és la presència de tots els colors.

No crea la foscor, només la utilitza. La seva foscor interior és un reflex de la foscor del seu món. I això fa fosc al seu torn el món que l'envolta. Les foscors internes i externes es creen l'una a l'altra, tal com ho fan la llum interna i externa. Aquesta és la unitat subjacent en la Força.

Com diria la Depa, ell no va començar aquesta guerra. Només intenta guanyar-la.

I en això consistia tot. Els meus instints de Jedi havien fet una connexió per sota del llindar de la meva consciència. Vastor. La jungla. Els gossos akks i els humans que s'havien convertit en el ramat de Vastor. Depa. Una foscor tan profunda que era com estar cec. Les paraules de Nick: "La jungla no promet. Existeix. No perquè la jungla et mati. Només perquè és així."

La mateixa guerra.

Fins molt més tard no comprendria on m'estaven portant els meus instints, quan passés tot un dia al costat de la howdah de la Depa en la petxina dorsal del seu immens ankkox, inclinat cap a les cortines de gasa per sentir les seves paraules mig xiuxiuejades.

Hi havia moments en què la seva veu era forta i clara, i les seves argumentacions, lúcides. I jo tancava els ulls i ignorava el balanceig del pas de l’ankkox, les picades dels insectes i la rica podridura floral de la jungla: i podia imaginar-nos xerrant davant dues tasses de te rek en la meva càmera de meditació del Temple Jedi.

En aquests moments, ella raonava amb una lògica esfereïdora.

–Segueixes pensant com un jutge –em diria després–. Aquest és el teu error fonamental. Segueixes pensant en termes d'imposar la llei. De defensar les normes. Vas ser un gran oficial de pau, Mace, però ets un general terrible. Això és el que ens va costar tantes vides a Geonosis, que vam anar allà com a jutges. Intentant rescatar ostatges sense que es perdessin vides. Intentant mantenir la pau. Els geonosians ja sabien que estàvem en guerra..., per això vàrem sobreviure només uns quants...

–I què hauria d'haver fet si hagués pensat com un general? –li pregunto–. Deixar morir a Obi-Wan i Ànakin?

–Un general hauria deixat anar una bomba de baràdium sobre aquell circ –va murmurar l'ombra a l'altra banda dels cortinatges.

–No pots parlar seriosament, Depa –Vaig començar a dir, però ja havia deixat d’escoltar-me.

–Guanyar la guerra –va continuar dient–. Guanyar-la al preu de dos Jedi, una Senadora i diversos milers d'enemics.

–Al preu de tot el que fa que els Jedi siguem el que som.

–En comptes d'això van morir més de cent Jedi, i tenim una galàxia en guerra. Milions d'éssers moriran, i milions més acabaran com aquest noi que va matar Kar: enganyats, furiosos i malèvols. Reuneix un milió de cadàvers i digues-los que la teva ètica era més important que les seves vides...

Per això no tenia cap resposta senzilla, ni tan sols la tinc ara.

Però, com diu Yoda, "hi ha preguntes per a les quals resposta mai es pot tenir. Només la resposta podem ser".

Això és el que he d'intentar ser, perquè ara sé el que significa ser un guardià de la pau en la Galàxia de la Guerra.

És a dir, no vol dir res.

La pau no existeix. El que vam creure la Gran Pau de la República no era més que un somni del que acaba de despertar la nostra galàxia. Dubto que alguna vegada tornem a sumir-nos en un somni com aquest.

Ningú dorm així de bé en la Galàxia de la Guerra.

Aquesta comprensió m'arribaria més tard. En aquest moment, a la cadira de l’herbós i mirant a Kar Vastor, amb els presoners darrere i l’ankkox de la Depa encara invisible, molt davant meu, només tenia una insinuació de la mateixa, un pressentiment, un garbuix de sentiments sense processar i idees sense aclarir.

Un instint.

Però, d'alguna manera, els meus instints semblaven estar tornant a funcionar... Motiu pel qual vaig fer que Vastor seguís endavant sense mi. Com li havia preguntat mil vegades a la Depa, quan era la meva Padawan...

Quina és la veritable lliçó: la que ensenya el Mestre o la que aprèn el deixeble?

***

Uns pocs passos per davant d'on els presoners balawai trontollaven per la jungla, Mace Windu va allargar la mà més enllà del morro de l'herbós i va agafar les regnes.

–Ja hem arribat prou lluny. Deixa’m aquí.

Vastor es va aturar, mirant cap enrere per sobre de la seva robusta espatlla.

Depa espera.

–Porta setmanes esperant. Esperarà unes poques hores més –per primera vegada des de la batalla al congost, Mace se sentia calmat... Segur. Trepitjant terra ferma–. Segueix sense mi. La veuré quan jo ho decideixi.

Ha enviat a per tu. No se l’ha de desafiar.

Vastor es va girar i va tirar de les regnes, però Mace les subjectava amb el puny. Era com si les haguessin cargolat a la paret d'un barranc.

Els ulls de Vastor van brillar amb perill distant. Llamps d'una tempesta per sota de l'horitzó.

Lamentaràs això.

–Sóc un Mestre Jedi, i Membre del Consell Jedi –va dir Mace, pacient–. Sóc un general del Gran Exèrcit de la República. No s'envia a buscar-me. Si vol veure’m, em trobarà abans del capvespre al camí dels rondaires de vapor.

Els llampecs en els ulls del Lor pelek es van apropar.

He dit que et portaré.

Mace va enfrontar la seva mirada amb exactitud.

–Te gràcia; això és gairebé el mateix que va dir en Nick. Tampoc ell va tenir molta sort en convèncer-me.

Les meves ordres...

–Son problema teu –va deixar caure les regnes i va separar les mans obertes. Es va quedar completament immòbil, completament relaxat, completament calmat, excepte pel xiuxiueig de la Força que formava un arc com d'electricitat estàtica que unia els poms dels dos sabres làser amb les seves mans buides–. A no ser que tries convertir-ho en el nostre problema. Pots fer-ho ara mateix, si ho prefereixes.

Vastor va deixar anar també les regnes. Es va apartar de l’herbós i es va tornar per mirar de cara al Mestre Jedi. Les seves immenses espatlles es van inflar i els músculs del pit se li van tensar, definint la seva musculatura com en un gravat a l'àcid. L'aire llambrejà al seu voltant com en un miratge. La seva ira va colpejar a Mace en la Força com un vent calent.

Vindràs amb mi.

–No.

Un poder fosc es va aferrar a la voluntat d’en Mace.

Vindràs amb mi.

Mace va relliscar fora de la cadira lentament, reticent, fins tocar a terra. Va donar dos passos cap a Vastor.

I es va aturar.

–Ja no gaudeixo de la teva companyia –va dir el Mestre Jedi–. Vés. No tornis al meu costat sense la Depa.

A Vastor se li desorbitaren els ulls. La seva boca es va moure sense emetre sons.

–Tu i jo no hauríem d'estar junts a soles. Podria tenir lloc una baralla.

Els tendons van sobresortir al coll de Vastor, inclinant el cap cap avall i apartant els llavis de les esmolades dents.

No desitjo lluitar amb tu, dôshalo. La seva veu seguia sent tranquil·la, tot i la ràbia que fumejava d'ell en la Força. Depa s'enfadarà si et troba mort.

–Llavors serà millor que te’n vagis –va replicar Mace, raonablement–. No voldràs que Depa s'enfadi, oi?

Semblava ser que no. El grunyit de Vastor es va afinar fins a ser un lladruc de frustració.

I què he de dir-li que estàs fent aquí?

–Res que vulgui molestar-me a explicar-te–Mace es va girar cap al seu herbós i va tornar a agafar-lo per les regnes–. Qualsevol pregunta que pugui tenir la Depa, haurà de fer-me-la ella mateixa.

Encara que va simular afanyar-se ajustant el corretjam de l'herbós, Mace prestava completa atenció a l'ardent mirada que Vastor li clavava entre els omòplats. Es va mantenir relaxat i equilibrat, disposat a saltar en qualsevol direcció, si li atacava el Lor pelek.

En comptes d'això, només va sentir un lladruc, un rugit i diversos ganyols curts i profunds. Vastor havia dit alguna cosa a un dels guàrdies akk que vigilaven els presoners. Després clavà una última mirada a Mace, que aquest va notar a la pell com la llum del sol enfocada a través d'una lent, Vastor va donar mitja volta i va desaparèixer en la jungla, avançant-se a la filera d'homes.

Mace el va mirar partir, amb buida satisfacció a la cara.

Així es dóna la benvinguda a un convidat, va pensar.

***

El guàrdia akk amb el qual havia parlat Vastor clavà en Mace una mirada greu que va tenir el seu ressò en els tres gossos akks propers. Mace els va ignorar a tots i, segons després, el guàrdia akk es va allunyar per reunir-se amb el seu company i els altres akk. Mace va captar la mirada de Nick Rostu i li va fer senyals perquè s'acostés. Aquest va lliurar a un balawai les regnes de l’herbós que transportava els nens i trotà fins al Mestre Jedi, mantenint un ull fix en el guàrdia akk que s'allunyava.

–Caram. Aquests bitxos em donen calfreds. Això sembla estar una mica tens, Mestre Windu. Què t'ha dit l’arrencalammes?

–Agafa’l, subjecta’l –Mace li va lliurar les regnes del seu herbós–. Quant has sentit?

–Alguna cosa del que tu vas dir. Quins pebrots tens. –Nick es va estirar cap amunt per rascar l'herbós al coll–. Però Vastor... Potser ho has notat. Només se li pot comprendre quan et parla directament a tu. Quan parla amb un altre, sempre sona com si estigués grunyint, xiulant o fent qualsevol altre soroll d'animal o quelcom així.

–Sí, he notat una cosa semblant –va dir Mace a poc a poc, assentint–. Però pensava que només era cosa meva. Al campament... les coses eren confuses.

–Per això semblava com si estiguessis parlant sol, entens? En el meu cap jo ho sento com una bagassa de Pelek Baw. Què et va dir?

–Intentava impressionar-me amb el seu sentit del deure –va dir Mace secament.

–Bo, i ara què? No has trobat l'home més perillós de l’Altiplà Korunnal només per tenir una conversa amb el president de Mainaderes de la Jungla Rostu S.A. Has de tenir alguna cosa a la vista.

Mace va assentir.

–Tenim alguna cosa a la vista. Munta l’herbós. Vas a guiar aquests presoners fins al camí de rondaires de vapor perquè la milícia pugui trobar-los i recollir-los.

Nick es va quedar amb la boca oberta.

–Hem... Jo? Per què havia de voler jo fer alguna cosa així?

–Perquè els vaig donar la meva paraula de Mestre Jedi que no els passaria res si es rendien. No vull que em converteixin en mentider.

–I què té a veure la teva paraula amb mi?

–Res en absolut. Estic segur que gaudeixes imaginant la Keela estripada per un felí de les lianes. Que quan penses en la Pell la veus morint-se de fam, atrapada en un niu de lianes enganxoses o amb els jacunes traient-li els ulls.

Nick semblava incòmode.

–Escolta, para ja de merda d’ullalot, vols?

–Penses en els nens destrossats pels ullalots o esgarrapats pels llautó-lianes? Igual tenen sort i cauen en un forat de la mort. Almenys això és relativament ràpid, mentre els gasos càustics els consumeixen els pulmons i les seves pròpies llàgrimes els abrasen la cara com si fossin d'àcid...

El jove korun va apartar la mirada.

–Tens alguna idea del que Kar i Depa em faran a mi?

–Tu coneixes aquesta regió. Si els guiés jo, acabaríem perdent-nos en la jungla. Munta d'una vegada.

Nick va llançar una bufada.

–Caram, segueixes sent d'allò més liberal donant ordres, eh? I si no vull fer-ho? I si realment gaudeixo pensant en totes aquestes coses? I si vull veure mortes a aquestes persones? Què passaria llavors?

Mace es va quedar immòbil. Va mirar fixament a la jungla, i els ulls se li ompliren de foscor.

–Llavors et deixaré inconscient d'un cop –va dir a poc a poc–, i l'hi demanaré a un altre.

Es va quedar mirant a Nick.

Nick va empassar saliva.

–No tornaré a dir-t'ho –va afegir Mace.

Nick va pujar a l’herbós.

–Kar Vastor no és l'home més perillós de l’Altiplà Korunnal –va dir el Mestre Jedi, tornant a mirar la jungla, aquest cop per on havia desaparegut el Lor pelek.

Nick va negar amb el cap.

–Només dius això perquè no el coneixes bé.

–Ho dic perquè ell no em coneix a mi –va replicar Mace Windu.

Següent