CAPÍTOL 19
DE NAU A NAU
Els músculs es van
amuntegar al llarg de la seva mandíbula mentre s'obligava a apartar la mirada i
es concentrava en el pilotatge. Una mirada als sensors de rodalies li va
mostrar fragates per tot arreu: l'ordinador comptava cinquanta-tres a la zona
del conflicte, i més aproximant-se a ells des de l'horitzó. Va teclejar per
tancar les comportes del celler i va connectar els turbo-coets.
–Nick. Ocupa't de la
consola de navegació.
–Clar. Eh... Sí,
senyor. –Nick va mirar als buits deixats pels seients ejectats–. Ei..., on em
sento?
–Davant dels monitors
de sensors. En qualsevol moment veurem les llanxes del Halleck. Kar! Chalk! Les retromotxilles d’emergència estan al
costat de les escotilles de les torretes. Teniu trenta segons.
Nick va enganxar el
peu en els buits deixats per les potes dels seients i va agafar el comandament
de control de la consola, aclucant els ulls davant el vent esfereïdor que
bufava fins a l'interior pel forat del parabrisa. El perfil aerodinàmic de la
fragata feia que el vent passés de llarg de la cabina en lloc d'entrar, però amb
el poc que es colava dins n’hi havia prou per fer que trontollés. Els seus ulls
es van il·luminar quan es va fer càrrec del conjunt de monitors, sobretot pels
dos bessons amb retícules de punteria en el centre.
–Escolta, què fa això?
–va fer girar el volant en diferents direccions, i la imatge de les pantalles
girà veloçment amb els seus moviments.
–No el toquis.
Nick va prémer els
botons superiors dels dos controladors. Quan els làsers quàdruples rugien, les
pantalles s'omplien d'esclats simultanis de trets.
–Wow! Control de
trets? Per a mi? Oh, general, no havia de fer-ho.
–Ja me n'adono.
–Ni tan sols és el meu
aniversari...
–Nick.
–Sí, ja ho sé. Els
sensors.
–I...?
–... calla, Nick. Sí,
el que vulguis –el vent arrencava núvols del seu alè–. Comença a fer fred aquí
dins. O aquí fora. Estem dins o fora?
–Ens acostem als set
mil metres. Mira aquests monitors: els vermells són amics, els blaus són
hostils.
–Vaja, mira –va dir
Nick–. No sé per què et preocupes tant. Ja hi ha uns cinquanta i tants amics, i
cent noranta-dos més de camí. Estan per tot arreu, i només hi ha tretze
hostils, i tenen a tots els amics a sobre... Wow! Ara hi ha dotze... Ah,
espera. Ja ho entenc. Ooops.
– "Ooops" és
una forma de dir-ho.
–Ho sento. Sóc una
mica lent.
–Sí.
–Això..., ara mateix
hi ha una esquadrilla dels nostres amics intentant pujar-nos-hi al cul... Woow!, Què és això? –una alerta de localització de blanc es va encendre. El
brunzit d'acompanyament va quedar mig enterrat en el soroll del vent–. Ens han clissat! Míssils de camí! Sis, acostant-se, directes a la cua!
–Rastreja la
localització de blanc que capten els teus sensors i dóna-la als ordinadors
perquè contrarestin el foc.
–Una gran idea! Serà
el primer que faci quan em graduï a l'escola d'artilleria!
–Molt bé –va dir Mace
entre dents–. Vas dir que sabies disparar. Vegem-ho.
–Wooooow! Així es
parla! –les torretes van rotar sobre els seus eixos i els làsers quàdruples llampeguejaren
a la vida. La fragata ascendia en línia recta, grinyolant en la seva recerca
d'espai, com la nau estel·lar que va ser una vegada–. Sí, així es fa! Beu-te
aquest ou; que l'altre es cou!! –un dels míssils es va creuar amb un torrent de
polsos làser i va detonar en un esclat de fum negre i foc blanc–. Què t'ha semblat
això?
–No està malament –va
dir Mace–. Intenta no volar-nos la cua.
–Hi ha gent que mai
està contenta...
–Nick. Els altres
cinc.
–Si si, d'acord. Si
t'ho vas a prendre d'aquesta manera... –va aixecar les palanques que armaven
els quatre tubs de míssils–. Undostresquatre! –va cridar, disparant-los en
ordre.
La fragata ranquejà
cap enrere quan l'aclaparador conjunt dels quatre míssils d'impacte va cobrar
vida i es va allunyar cap avall i enrere, teixint recargolades cordes blanques
de fum mentre anava a la trobada dels cinc míssils que els seguien.
L'esclat del primer
impacte va afectar al següent míssil, i al següent, expandint-se en una immensa
bola de foc alimentada pels nou.
–Vaaaaja –esbufegà
Nick, disgustat–. Tot just ha estat divertit.
–Se suposa que no ha
de ser divertit. Reserva els míssils.
–Per a què?
–Depa! –va cridar Mace
per sobre del xiscle del vent–. Estàs preparada?
La jove va aparèixer a
la porta, recolzant-se en ella com si la gravetat artificial de la fragata li
resultés excessiva.
–Prou preparada –va
dir–. Puc lluitar. Sempre puc lluitar. Agafa el teu sabre.
Mace va negar amb el
cap.
–El necessitaràs –va
dir, i va apagar els motors.
L'impuls inicial va
mantenir la direcció d'ascens de la fragata, però aviat va començar a alentir-se
i a caure, girant sobre el seu eix. Es va aturar un perllongat instant en el
vèrtex de la seva corba, i les naus perseguidores van passar de llarg pel seu
costat.
Després es van separar
unes d'altres, traçant el·lipses simultànies. Dues d'elles es corbaren cap a
sota per tornar a atacar-los en el seu descens, però la tercera es va mantenir
al marge, com a reforç.
Mace va manipular els
controls amb gest seriós i va mantenir el morro de la nau cap amunt mentre
descendia a terra.
–L’esquerra o la dreta?
–L’esquerra –va dir la
Depa, i va saltar pel forat del parabrisa cap amunt, al cel, encongint-se per
formar una bola i caure a través del deixant de turbulències provocada per la
fragata que descendia.
–Carai! –va dir Nick–.
Per què no m'avisa ningú d'aquestes coses?
–Apunta a la nau de la
dreta amb els canons làser. Foc continuat. Res de míssils.
–Estic en això.
La torreta quàdruple
de la dreta va girar breument, expulsant a continuació, i amb un rugit, una
cadena d'energia contra els núvols.
Mace va girar el
comandament de control per inclinar el morro de la fragata a la dreta, de
manera que la torreta d'estribord pogués unir-se a la diversió. A continuació
va tornar a encendre els repulsors a plena potència i va posar en marxa les
toveres dels turbo-coets.
–Agafa’t.
–També estic en això.
La nau va oscil·lar,
rebutjant les ordres rebudes, i, bruscament, la fragata que es dirigia cap a
ells va florir amb una flamarada que els va colpejar com punys gegants de raigs
de partícules. Mace va tenir un indici de la Depa redreçant el seu descens per
convertir-lo en una caiguda en picat, amb els peus per davant i tots dos sabres
làser flamejant en tota la seva extensió sobre el seu cap.
Mace va girar
bruscament el comandament de control a una banda, i la fragata grinyolà en
ascendir formant una espiral que va il·luminar els llums d'emergència de tota
la seva consola. La maniobra els va treure de la pluja de trets, però els seus
ordinadors d'objectius no podien processar les trajectòries en constant canvi,
i els seus propis trets van resultar ser igualment descontrolats. Nick va mirar
als indicadors amb els ulls molt oberts.
–Escolta, aquest
trasto està dissenyat per fer això?
–Espero que no –va dir
Mace entre dents, mentre lluitava amb els controls–. Torna a disparar contra
aquesta nau.
–Qui? Jo? L'ordinador
no és prou ràpid...?
–L’ordinador no pot
emprar la Força.
–Ah, sí. És clar. D’acord.
Just abans que la
fragata de l'esquerra se’ls acostés, Mace va veure com es precipitava cap avall
amb l'empenta dels seus coets invertits, iniciant una acció evasiva en espiral
per no xocar contra la Depa.
I va sentir l'estirada
en la Força que va col·locar a la seva antiga Padawan directament en el seu
camí.
Ella va enfonsar els
sabres fins al mànec just sota el parabrisa, i el corrent d'aire que es va
formar al morro de la fragata la va voltejar i empènyer sobre la cabina, obrint
un enorme forat en arrossegar amb ella les fulles a través del transpariacer.
–Wooow! –va cridar
Nick al seu costat–. M'encanten aquestes llaunes d’obertura fàcil!
–Kar! Chalk! És hora
de marxar!
La noia korun va
grimpar fins a la cabina, parant-se entre Mace i Nick: semblava pàl·lida i
adolorida, però no havia perdut la ferocitat. El Lor pelek va entrar darrere
d'ella. Els dos portaven les retromotxilles d'emergència subjectes a l'esquena.
–Sabeu com funcionen?
Chalk va respondre
assentint en silenci; Vastor va donar un copet a la targeta gràfica
d'instruccions cosida a l'arnès i va bordar: Sé llegir.
–Bé, és que fotem el
camp? –va dir en Nick–. Perquè, veuràs, a algú se li ha oblidat aconseguir-me
una d'aquestes...
–Nick.
–Què?
–Dispara.
–Entesos. Entesos. Em
sap greu. Va, mira això –Nick va deixar en silenci la torreta de babord, mentre
el làser quàdruple d'estribord esgarrapava la nau de la milícia. El castigat
vehicle es va desplaçar a un costat per evadir el mal, posant-se just en el
camí d'una ràfega de nous trets procedent de la torreta de babord–. Has vist?
Això és disparar...
–Si això fos disparar
–li va dir Chalk–, ara no et tornaria el foc, ell.
–Caram. Què cal perquè
estigueu contents?
Mace va fer un senyal
amb el cap a Vastor i la Chalk.
–Llestos?
Va apagar l'energia
dels turbo-coets sense esperar resposta, i va revertir el sentit dels
repulsors. El castigat metall de les juntes de la fragata grinyolà mentre
baixava a velocitat de frenada. Mace va girar bruscament el volant i va posar
la nau cap per avall. Kar Vastor va envoltar les espatlles de la Chalk amb un
braç mentre agafava amb l'altre la vora buida del parabrisa. Després, tots dos
van pujar al sostre amb un suau estirada. El Lor pelek va donar una forta
puntada per deixar enrere la gravetat artificial de la fragata, i Chalk i ell
van caure girant cap a la selva situada milers de metres més avall.
–Millor pensat –va dir
Nick–, crec que no m'importa quedar-me a bord de la nau...
Uns cops de martell van
colpejar la nau, fent-la cabriolar, quan la fragata de la milícia que s'havia
quedat com a reforç es va unir per fi al duel aeri, i la que tenien darrere es
va elevar sota ells. Mace va moure salvatgement els controls, fent girar la nau
i efectuant maniobres evasives més pròpies d'un caça que d'una antiquada nau a
reacció. El turbo-coet de babord va encaixar un parell d'impactes, i el següent
gir d’en Mace va resultar excessiu per a la seva danyada carcassa, que es va
deixar anar amb un grinyol de torturat metall. La nau va rugir, i va caure
sumida en una barrina incontrolable.
–Més a poc a poc! –va
cridar Nick.
–Jo no faig res a poc
a poc –va mussitar Mace.
–Què?
–Que tornis el foc!
–Com? Si ni tan sols
els veig!
–No has de veure'ls –va
dir Mace mentre redreçava la mutilada fragata i la feia ascendir de nou en
espiral, deixant enrere un rastre de fum i duracer esqueixat–. Oblida't
d'apuntar. Limita't a decidir.
–Decidir què?
Mace va buscar en la
Força i va enviar una onada de calma a través de la seva connexió amb Nick.
–No apuntis –va dir–.
Decideix a què vols encertar, i dispara quan sàpigues que l'objectiu està a
punt de passar.
Nick va arrufar les
celles pensatiu. Es va apartar deliberadament dels monitors i va mirar a Mace
als ulls. Va assentir desconcertat, absent; casualment, va sospirar i va
disparar els canons de la nau.
Encara conservava el
mateix nas pensatiu quan els seus trets destrossaren la torreta d'estribord de
la fragata que tenien a sota, travessant l'escotilla interior i partint la nau
en dos.
–Woow –Va dir. La seva
calma es va esvair amb la mateixa rapidesa que havia arribat–. Dic woow! Has
vist això?
Mace va fer que la
ranquejant fragata abandonés la seva ascensió i se sumís en una capbussada que
l'allunyés de l'última nau. Anaven més a poc a poc perquè els hi faltava un turbo-coet,
i quan l'altra nau es va capbussar en la seva persecució no van trigar a perdre
avantatge. Els trets enemics van cosir a trets el seu timó de cua. Mace va
manipular embogit els repulsors, fent que la nau botés, saltés i es mogués en
direccions aleatòries, com un micollagardaix ebri de thyssel cru. Els trets van
caure sobre ells, però les impredictibles maniobres d’en Mace van esquivar els
múltiples trets de precisió necessaris per travessar el fort blindatge del
Turbotro.
L'alerta de
localització de blanc va xiular, i la veu d’en Nick gairebé la iguala.
–Míssils!
Mace ni es va molestar
a mirar.
–Ocupa’t d'ells.
La confiança absoluta
del seu to va calmar a l'instant a Nick. El seu brillant somriure relluí un
moment.
–Disculpa’m si ho
faig...
Mentre les torretes
rotaven per apuntar cap enrere i cobraven vida amb un rugit, Mace va examinar
la jungla cap a la qual es precipitava la seva ranquejant nau. Era difícil
tenir una idea clara de la seva escala. Podia estar a només centenars de metres
d'ella, o a diverses dotzenes de quilòmetres. Llavors, l'eixam de motes de
metall que era la flota de la milícia en sobrevolar les copes dels arbres li va
permetre fer-se una idea de la perspectiva.
Allà, mil metres més
avall, pot ser que més, els llums d'alarma de les retromotxilles de Kar i Chalk
llançaven fogonades estroboscòpiques. Una única fragata volava disposada a
interceptar-los i estava disminuint la velocitat. Aturant-se, surant en l'aire.
I les minúscules
figures de Chalk i Kar van aterrar suaument sobre el seu sostre.
Un moment després, la
fragata alçava el morro en un angle que la portaria en línia recta fins a ell. Mace
va assentir per dins i va deixar que la Força guiés la seva pròpia capbussada
fins a un rumb d'intercepció. Va comprovar els monitors.
–I els míssils?
–Liquidats –El to d’en
Nick era tan semblant al del Mestre Jedi que podria haver estat una burla deliberada.
A Mace no li va
importar.
–No hi haurà més. No
posaré en perill l'amic que ve recte cap a nosaltres.
–Ep, no hauríem
nosaltres de posar en perill a aquest amic?
–No cal.
–I això?
–Aquest no és amic
seu.
Els làsers quàdruples
de les torretes de la nau ascendent van cobrar vida amb un llampegueig. Mace va
donar una empenta als repulsors que va elevar al Turbotro una dotzena de metres
sobre la seva línia de descens, de manera que els raigs bessons de raigs de
partícules van passar inofensius sota ell i van donar de ple a la cabina de la
fragata perseguidora.
L'explosió va ser
impressionant.
Els dos terços posteriors
de la nau van deixar un rastre de fum en el seu descens cap a la jungla. El
terç frontal era el fum que arrossegaven els dos terços posteriors.
–Això –va dir Mace
Windu– és disparar.
Nick va fer una
ganyota.
–Ah, és clar. Chalk.
Et vaig dir que sabia manejar l'artilleria pesada. Però hauries de veure-la en
una lluita amb pistoles. Patètica. Completament patètica.
–Treu el codi del
microxip de la Depa de l'escàner de punteria i passa-ho a comunicacions. Cal
coordinar el següent moviment.
–M’alegra saber que
tens previst un següent moviment.
–Quants amics comptes?
–El compte per escàner
dels caces droides és... Oh, segur que vols saber-ho?
–Nick.
–Dos cents vint-i-vuit.
–Bé.
–Bé? BÉ?
–En la part inferior
esquerra de l'escàner de punteria trobaràs una palanca de la mida del teu
polze. Aquest és el teu control de marcat. Comença a marcar els caces droides
com a objectius dels nostres míssils. Un míssil per caça, i no et saltis ni un.
I no, repeteixo, no els hi disparis mentre jo no et doni l'ordre. I no marquis
res que no sigui un caça droide.
–Ni tan sols, per
exemple, alguna d'aquestes seixanta-set fragates que tenim a la nostra zona de
combat? –Nick va assenyalar l'eixam d’amics en una altra part de la pantalla–.
Perquè semblen molt interessades en nosaltres, ja m'entens. Vénen a per
nosaltres. I amb molta pressa.
–Seixanta-set? Quantes
estan en la nostra trajectòria d’intercepció?
–No ho he dit amb
claredat? Igual hauria de dir: Per cert, t'he esmentat que van a rebentar-nos
el cul?
–Quantes?
Nick va llançar una
feble rialleta mig histèrica.
–Totes elles.
–Perfecte –va dir Mace
Windu.
***
El comandant del
regiment tenia la designació CRC-09/571. Haruun Kal era la seva tercera acció
en combat, i la seva primera com a comandant de regiment. Hi havia intervingut a
Geonosis com a comandant de batalló en la infanteria aerotransportada, i el seu
grup havia liderat l'atac frontal contra els globus de combat de la Federació
de Comerç. Hi havia tornat a ser comandant de batalló en la desastrosa
escaramussa de Teyr. A mesura que els dies a l'espera d'acció a bord del Halleck es convertien en setmanes, havia
obligat a les seves tropes a fer instrucció de manera incessant, aguditzant les
seves ja considerables habilitats fins el major grau de perfecció que podia
aconseguir-se sense vessar la sang del seu regiment en un combat real.
I avui ja s'havia
vessat prou sang quan la seva petita flota va ser envoltada per un núvol de
caces droides.
Havia vist morir a la
tercera part del seu regiment.
Algunes de les
llanxes, que estaven inutilitzades però no destruïdes, havien pogut ejectar als
supervivents. Eixams de soldats amb vestits de pressió per a l'espai van
abandonar l'òrbita com meteors, amb les seves retromotxilles espurnejant mentre
reduïen i dirigien la seva caiguda de minuts a l'atmosfera de Haruun Kal. Les
llanxes supervivents no van ser capaces d'atreure el foc de tots els caces
droides, així que van quedar molts per massacrar també als homes.
Van creuar l'espai,
disparant els canons contra els soldats que queien. Silenciosos feixos
escarlata que traspassaven el negre buit amb precisió robòtica. Cada impacte
deixava un cos trencat surant enmig d'un globus en expansió d’espurnejants
cristalls blancs, roses i blaus verdosos; alè, sang i fluids corporals
congelats sobtadament en el buit, resplendents i preciosos a la llum d’Al'har.
Però els supervivents
no es van espantar; els soldats que baixaven van utilitzar les armes que
portaven a sobre per apuntar als caces amb greixada disciplina de tret i simple
valor descarnat, coordinant el seu foc amb eficaços resultats. Tres repetidors lleugers
disparant a un mateix caça poden destrossar els seus escuts, perquè un únic tir
de rifle làser pogués acabar amb el seu motor. Grups dispersos de granaders van
escampar granades de protons que van esclatar davant la proximitat de l'enemic,
formant improvisats minicamps de mines. I quan les seves armes es van esgotar,
els homes, desesperats, van usar el seu propi cos com a arma, manipulant les
seves retromotxilles per projectar-se a la trobada dels caces que passaven a
velocitats acrobàtiques. Cap dels dos podia esperar sobreviure a semblant
col·lisió.
Els soldats no
lluitaven per defensar-se; sabien que les seves vides estaven acabades. Però no
van desistir en el seu esforç.
Lluitaven pel
regiment.
Cada caça que feien
caure era un menys per atacar als seus germans. CRC-09/571 no era especialment
emotiu, ni tan sols per ser un clon, però va contemplar aquest sacrifici amb
una càlida sensació al pit. Homes com aquests feien que un s’enorgullís de ser
un d'ells. L'únic desig del comandant clon era complir amb el seu deure, però
també albergava un secret desig de fer alguna cosa, d'aconseguir quelcom que
fos digne del sorprenent heroisme dels seus homes.
Contraatacar.
Per això va sentir una
fiblada en els budells –allò que un home corrent qualificaria d'ira i
frustració, però que CRC-09/571 tot just sentia, rebutjant-lo de seguit– quan
es va il·luminar el seu comunicador amb les ordres del general Windu.
Li ordenava que les
seves naus interrompessin el foc immediatament.
Interrompre el foc,
malgrat estar perseguits de prop per caces droides.
Tot i que tres
esquadrilles –192 unitats– addicionals de caces droides es dirigien en aquest
moment cap a ells des de més enllà de l'horitzó planetari.
Malgrat les seixanta-nou
fragates Turbotro Sienar que es disposaven a interceptar-los des de la
superfície.
La seva ira i la seva
frustració només es van manifestar a cert to esperançat quan va sol·licitar el
codi de verificació al general Windu –pot ser que fos un enemic, suplantant al
general–, i a la lleugera reticència a confirmar-ho quan el codi del general va
arribar sense errors.
Pel que podia
determinar CRC-09/571, el general Windu estava ordenant als clons que morissin.
Però CRC-09/571 estava capacitat per desobeir una ordre tant com per caminar a
través d'una planxa de blindatge.
Els canons de totes
les naus de la República van emmudir mentre descendien sobre l’Altiplà Korunnal
des de l'estratosfera.
Els caces droides els
van embolicar com un eixam, disparant les seves armes.
Mentre la seva llanxa
era castigada des de tot arreu per múltiples impactes, CRC-09/571 va notar
alguna cosa estranya en el seu monitor de control: algunes de les fragates
semblaven disparar contra les dues que anaven davant.
Aquestes dues no
tornaven el foc. Volaven i ascendien a gran velocitat, desplaçant-se a una
banda i a una altra, directes al centre de la batalla aèria, de manera que les
canonades que fallaven, que eren gairebé totes, ascendien i s'internaven en el
núvol de caces droides. La majoria d'ells passaven inofensivament de llarg, ja
que no apuntaven a les petites i àgils naus, però diverses van rebre impactes
de ple i van explotar.
CRC-09/571 va arrufar
les celles. Tot això li donava bona espina.
***
No molt més a baix, a
la cabina oberta d'una de les dues fragates objectiu que eren perseguides. Mace
Windu va dir:
–D'acord, Nick. Dispara’ls-hi.
–Sí, senyor!
Nick Rostu va prémer
un sol botó, i els cervells droides de vint caces droides diferents –un per
cada un dels míssils romanents en els llançadors del Turbotro– van sentir el
sobtat brunzit intern d'alarma dels sensors en detectar el localitzador de
blanc d'un llançamíssils.
Procedent d'una nau
amiga.
Els cervells droides
van trobar això desconcertant, però no especialment preocupant; seguien
concentrats en la seva missió primària: destruir qualsevol nau de la República
que intentés orbitar o aterrar a Haruun Kal. Però també estaven programats per
monitorar possibles riscos, i tots ells van dedicar una part dels seus recursos
a buscar en els bancs de memòria algun programa de reacció que pogués resultar
adequat quan s'és blanc de naus amigues.
No n’hi havia.
Això sí que ho van
trobar preocupant els cervells droides. I hi havia la qüestió d'aquestes
descàrregues làser...
Tan sols un segon
després, altres trenta-dos cervells droides de l'eixam de caces van tenir
exactament la mateixa experiència.
Perquè també s'havien
carregat els quatre llançadors Krupx MG3 de minimíssils de la nau de la Depa.
–Foc –va dir Mace quan
les dues fragates van entrar en el perímetre de la creixent batalla aèria.
Un tub Krupx MG3 pot
disparar un míssil cada segon estàndard. Cada MG3 té dos tubs amb carregadors
de quatre minimíssils cadascun. La fragata d'assalt Turbotro Sienar té quatre
Krupx MG3: dos davanters i dos a popa. Les dues naus van buidar els seus
carregadors a l'ordre d’en Mace. Les fragates van florir amb foc i toveres de
coets.
Setze míssils per
segon van rugir, serpentejant pel cel.
La batalla aèria va
esdevenir una embullada xarxa d'esteles de vapor.
A la cabina oberta de
la fragata, Nick va observar la seva pantalla i va llançar una xiulada.
–Vaja. Si que són
ràpids aquests caces.
–Sí.
–Les dues terceres
parts dels nostres míssils no donaran en el blanc. No, les tres quartes parts.
Més. Maledicció, sí que són ràpids!
–Això no importa.
–Què vols dir amb que
no importa? Només ens juguem el cul! Per no esmentar el d'aquests pobres
ruskakk de les llanxes.
–Tu mira.
El càlcul d’en Nick va
resultar ser en excés optimista; només sis dels cinquanta-nou míssils van
trobar el seu blanc. Tres van ser interceptats accidentalment per caces droides
als quals no apuntaven. Els altres van ser destruïts pel contrafoc inhumanament
precís dels droides, quan no van ser senzillament esquivats per les àgils naus.
Els míssils es van perdre en el cel fins a quedar-se sense combustible i
iniciar el llarg i lent descens cap a la superfície.
Però, com Mace havia
dit, a la castigada base de les cavernes, els droides són estúpids.
Això no vol dir que no
puguin adaptar-se a circumstàncies canviants. Podien fer-ho, i sovint ho feien
amb una celeritat i capacitat de decisió que cap cervell orgànic podria
igualar. Els droides havien comprès que estaven sent atacats per naus
"enemigues" abans fins i tot que la primera descàrrega de setze
míssils encengués completament els seus motors. L'atac d'una única nau amiga
podia considerar-se un error, un accident i res més; però eren dues naus, totes
dues amb un codi microxip que les identificava com amigues, les que havien
obert foc contra ells en un atac coordinat.
Sense previ avís.
Els droides no van
esperar nous atacs. Es van adaptar amb llampeguejant velocitat i implacable
lògica droide.
I Nick Rostu, que
seguia mirant la pantalla del seu escàner, ni siquiera va notar que la
mandíbula se li queia més i més a mesura que, primer un, després una dotzena i
després un centenar i més dels punts vermells de la pantalla es posaven blaus.
–S'han convertit en
hostils –va murmurar esglaiat.
–Sí.
–Tots ells.
–Sí.
Dos-cents vint-i-set caces
droides es van apartar de les llanxes, les armes silenciades havien fet baixar
la seva valoració de perill en el cervell dels droides, i van caure sobre els
seixanta-nou Turbotrons en un tornado de destrucció.
Les fragates van
començar a cremar, i a caure.
–Tu has planejat això?
–Encara hi ha més.
–Sí? Què fem ara?
Una dotzena de caces
es dirigia cap a ells.
–Ara fotem el camp –va
dir Mace Windu.
Va agafar a Nick pel
cinturó, i aquest el va mirar amb franc horror.
–No m'ho diguis.
–D’acord.
Un salt amb la Força
va arrencar als dos de la cabina un segon abans que la fragata comencés sotraguejar
sota centenars d'impactes: dos segons després, explotava, però per llavors Mace
i Nick ja es trobaven uns cinquanta-vuit metres més avall i guanyant velocitat,
caient sense l'ajuda de les retromotxilles a través del foc, el fum i les
explosions de la batalla aèria.
El xiscle d’en Nick va
resultar inaudible entre les explosions i la fricció del vent.
Vas dir que no t'ho digués, va reposar Mace
movent els llavis.
Nick va passar gran
part de la subsegüent caiguda queixant-se en veu alta, però de manera inaudible,
per haver d'acabar la seva jove vida com "parella còmica d'un punyeter
Mestre Jedi amb el cap com una nou nikkle".
***
Durant la caiguda
lliure, agafant amb força a Nick pel cinturó. Mace va recórrer a la Força per
buscar el seu sabre làser.
Va trobar la seva
ressonància familiar molt a baix. Nick romania encongit en una bola fetal,
estrenyent les cuixes contra el pit en una mortal abraçada d’artells blancs, i
cridant obscenitats entre els seus propis genolls. El seu premut aspecte de
"bola de canó" el convertia, per molt que tingués tendència a caure
en picat, en una cosa molt semblant a un objecte aerodinàmicament neutre, pel
que Mace podia dirigir el seu curs amb només inclinar el seu propi cos.
Van descendir cap a un
objectiu que amb prou feines podia veure: una fragata que queia, dos
quilòmetres més a baix i un quart a l'oest, girant cap a la jungla i escopint
espès fum negre. Els caces droides la ignoraven, concentrats en les fragates
que encara disparaven, maniobraven i els esquivaven en frenètics intents
d'evasió.
Depa estava fent un
gran treball, aparentant estar avariada i indefensa.
Trossos de fumejant
duracer o un tros de repulsor avançaven de tant en tant a Mace i a Nick en la
seva llarga, llarga caiguda. Passaven per la seva banda a diferents velocitats,
en funció dels seus respectius quocients de resistència al vent, però cap cos
humà va passar al costat d'ells. Mace i Nick ja estaven molt a prop del límit
de velocitat que podia suportar un ésser humà.
A Haruun Kal, això era
una mica menys de tres-cents quilòmetres per hora.
La velocitat de
caiguda de la fragata era considerablement menor; només semblava haver perdut
el control. Motiu pel qual Mace va necessitar exercir una aplicació considerable
de les seves energies en la Força per alentir la caiguda de tots dos, remolcar
a Nick fins a uns centenars de metres sobre la fragata i evitar així un
aixafament catastròfic.
Mentre queien cap al
sostre cuirassat de la fragata, Nick només havia aixecat els ulls una vegada,
el just per recordar intensament el que Mace havia dit sobre deixar una taca
vermella en un parabrisa. Portava el cap ben segur, encaixat entre els genolls,
quan Mace va fer un aterratge molt poc cerimoniós que va llançar-los a tots dos,
masegats i rebotant, pel sostre de la nau que es precipitava cap a terra.
La mà lliure d’en Mace
es va allargar amb precisió i sense esforç, i s’agafà a l'antena dels sensors;
l'altra, agafant encara el cinturó d’en Nick, va deixar al jove korun suspès en
l'aire, sobre el que encara devia ser una caiguda de gairebé un quilòmetre fins
a la jungla.
–Te’n... recordes...
de quan ens vam conèixer? –va panteixar Nick sense alè contra els arremolinats
vents–. Quan... gairebé em trenques el braç... amb aquesta punyetera arpa que
tens per mà?
–Sí?
–Et... perdono.
–Gràcies.
Mace el va dipositar
sobre el sostre de la fragata. Nick va envoltar l'antena amb dos braços.
–Tu pots seguir –li va
dir Nick–. Jo crec que em quedaré aquí, tremolant.
Emprant la Força per
mantenir-se sobre la nau que descendia girant, Mace va avançar sobre mans i
genolls cap a la part del davant, fins que va poder mirar dins de la cabina per
la vora de l'ample tall de sabre làser que la deixava a mercè dels embats de
l'aire.
Chalk, que estava
davant la consola de navegació, va alçar la mirada i proferí un jurament.
Vastor estava darrere dels seients de la cabina, amb mirada ferotge. Depa va
allargar una mà amb càlida benvinguda, agafant la d’en Mace des del seient del
pilot. Tenia els ulls vidriosos per l'esgotament i el dolor, però no hi havia
sorpresa en ells.
–Vaig creure que em
vas dir que només hauria de salvar-te la vida una vegada més.
–Perdona –va dir ell.
Va rodar per posar-se
d'esquena i es va agafar a la vora amb les dues mans, després va fer un gir i
es va introduir a la cabina amb els peus per davant, sense esperar a veure si
Vastor s'havia tret del mig.
Ho havia fet.
–Nick està al sostre.
Obre una de les portes del celler perquè entri.
Les portes per
descarregar soldats d'un Turbotro s'obren cap a fora i cap avall perquè puguin
utilitzar-se com rampes de descens. Depa va teclejar perquè la porta
d'estribord s'obrís a mitges, convertint-la en una obertura per la qual Nick
podria lliscar dins, i després va manipular els controls per anul·lar el
descens en gir.
Mace va assentir a Lor
pelek, que ara omplia la porta de la cabina.
–Kar, ajuda-li.
Per què ho haig de fer?
Mace no estava
interessat en debats. Bellugà el cap irritat i va fer un gest perquè Vastor
s'apartés.
–Ho faré jo mat...
La seva veu va callar
en sec. Vastor s'havia apartat i Mace s'havia acostat a la porta, i ara podia
veure l'interior del celler on es transportaven les tropes.
Estava abarrotada de
cadàvers.
Mace es va desplomar
de costat. Només la seva espatlla, recolzada contra el brancal de la porta, el
mantenia dret.
Depa havia triat una
nau plena.
***
El seu cervell,
atordit, no podia comptar-ho adequadament, però va calcular que al celler devia
haver uns vint cadàvers. Un escamot d'infanteria. El pilot devia ser jove,
excitat, confiat i segur de poder obtenir una victòria gloriosa. Tan impacient
per entrar en combat que ho havia fet sense descarregar tan sols als seus
passatgers. Hi havia pagat cara aquesta confiança. El seu cos jeia sobre del
que devia ser el navegant, just a la porta de la cabina.
La mandíbula d’en Mace
es va endurir. Va recuperar l'equilibri i va passar sobre les seves enredades
cames sense vida per internar-se en el celler.
Tots els cadàvers del
celler portaven l'armadura Graylite de la milícia; la major part estava cremada
per trets làser fets a molt curta distància. Mace podia imaginar-se als
inexperts homes –nois– de la milícia disparant les seves armes contra la Depa mentre
aquesta es desplaçava des de la cabina al celler. El resultat de disparar armes
energètiques a boca de canó contra un mestre del Vaapad quedava ben clar en els
anells socarrimats que vorejaven els forats d'un dit de gruixos de les seves
armadures, i en la carn cremada i sense vida que hi havia sota.
Entre la sorpresa, el
pànic i l'escàs espai, la meitat havien d'haver-se matat uns als altres.
Diversos dels cossos
tenien els ennegrits talls característics de les ferides de sabres làser:
cauteritzats a l'instant per la fulla que els havia obert. Depa havia despatxat
als artillers de les torretes d'una forma molt més elegant que l'empleada per
ell; s'havia limitat a apunyalar-los de forma brutal i eficient a través del duracer
de les escotilles, matant als homes en les seves cadires.
Els cadàvers seguien
allà asseguts, aferrant amb les mans mortes les nanses dobles dels seus làsers
quàdruples.
I, per descomptat, es
notava l'olor d’ozó i de carn tallada.
No hi havia sang. Res
de sang.
Fins a l'últim d'aquests
homes havia mort abans de recollir la Chalk i a Kar Vastor. Vint-i-quatre
homes.
En menys d'un minut.
Mace es va girar i va
trobar a Kar Vastor mirant-lo, ferotgement triomfant.
Ella pertany a aquest lloc, es va limitar a
grunyir.
Mace es va apartar lentament
i va grimpar per la porta mig oberta per ajudar a Nick a baixar fins al celler.
Lliscar per la porta
fins al compartiment ple d'homes morts va deixar a Nick sense parla. Només va
poder encongir-se, amb l'esquena enganxada a la porta i tremolant.
Mace el va deixar
allà, va passar al costat d’en Vastor i va tornar a la cabina.
–Chalk, deixa el teu
seient.
La noia korun va arrufar
les celles, mirant la Depa, que va assentir.
–No passa res, Chalk.
Fes-ho.
Quant va poder seure,
Mace es va inclinar sobre els monitors dels sensors, estudiant-los intensament.
Va sentir els ulls de la Depa clavats en ell, però no va alçar el cap.
–Pots dir-ho si vols –va
dir al cap d'un moment–. No m'importa.
Mantenint part de la
seva atenció a la pantalla per veure com els caces droides feien caure una
fragata rere l'altra, Mace va dedicar la resta de la seva atenció als arxius de
dades de la fragata, fent aparèixer els plans de vol, els codis de control...
Els codis de
reconeixement.
–De veritat, Mace, no
passa res –va dir ella amb tristesa. Mig cega per la migranya, amb l'alè
entretallat i parpellejant marejada pel corrent que arribava pel que quedava del
parabrises–. Sé el que estàs pensant.
–No crec que ho sàpigues
–va dir Mace en veu baixa.
–No crec que la meva
manera sigui la correcta. Sé que no ho és –va riure amb amargor–. Ho sé. Però
és l'única.
–L’única manera de
què?
–De guanyar, Mace.
–Així dius al que has
fet? Guanyar?
Ella va fer que sí
pesadament, assenyalant amb el cap la lluita aèria que encara es lliurava sobre
els seus caps.
–Aquesta batalla és una
obra mestra. Ni tan sols amb tot el que t'he vist fer, m'hauria cregut alguna
cosa així de no haver-ho vist per mi mateixa. Avui has fet una cosa gran.
–Encara no ha acabat
el dia.
–I tot haurà estat per
a res. Què hauràs aconseguit quan acabi el dia? Destruir una gran part de la
força aèria de la milícia? I què? –Tenia la veu ronca, i les seves paraules
semblaven forçades, com si no pogués suportar l'esforç de fer-les passar a
través del seu dolor–. Ens has proporcionat uns dies de temps. Potser unes
setmanes. Res més. Quan te’n vagis seguirem estant aquí. Seguirem morint a la
jungla. Els balawai aconseguiran més fragates. Totes les que necessitin. I
tornarem a haver de matar-los. Hem de fer-los témer la jungla. Perquè la nostra
única arma de veritat és aquesta por.
–Avui no.
–Què? Què vols dir...?
–He decidit que tenies
raó des del principi –va dir Mace, estudiant encara els monitors.
Depa va parpellejar,
incrèdula.
–La tenia?
–Sí. Utilitzem aquesta
gent per als nostres fins, i per a què? Per abandonar-los ara, quan la seva
única sortida és patir o cometre un genocidi? –Mace va negar esquerp amb el cap–.
Això seria tan fosc com qualsevol nit en aquesta jungla. Més fosc encara. Això
no seria salvatgisme innocent, seria cometre un acte malvat, prendre el camí
dels Sith. Cal lliurar una lluita. Els Jedi no poden deixar això així.
–Ho... ho dius de
debò? Ho creus de veritat? –La incredulitat forcejà amb l'esperança en els seus
ulls immersos en el dolor–. Vas a abandonar la Guerra Clon? Vas a quedar-te i
lluitar?
Mace va arronsar les
espatlles, mirant encara cap al monitor.
–Em quedaré i
lluitaré. Això no significa abandonar la Guerra Clon.
–Mace, la Guerra de
l'Estiu no és una cosa que pugui solucionar-se en setmanes, o en mesos...
–Ho sé –va murmurar
distret–. No puc perdre setmanes o mesos. La Guerra de l'Estiu no durarà tant.
–Què? Com pots dir
això? Quant de temps creus que durarà?
–Així, de sobte? Unes
dotze hores. Potser menys.
Ella no va poder fer més
que mirar-lo fixament.
I ell per fi va veure
a la pantalla el que esperava veure. Els caces droides abandonaven la lluita
aèria i tornaven a l'espai, i el grapat de fragates supervivents tornaven
ranquejants a casa.
–Veus això? –va dir,
obrint la mà cap a la pantalla–. Saps el que significa?
Depa va assentir.
–Que algú ha endevinat
el que vam fer.
–Sí, i que aquest algú
té els codis de control d'aquests caces –es girà cap a ella, i en els seus ulls
hi havia una brillantor que en un altre home hauria estat el d'un ferotge
somriure–. Ja t'ho he dit, no puc perdre setmanes o mesos.
–No ho entenc... Què
faràs?
–Guanyar.
Va teclejar la
freqüència de comandament de les llanxes de la República.
–Aquí el general Windu
trucant a CRC-09/571. Estigueu a l'espera de verificació i ordres. Inicieu
connexió de dades simultània. Connexió directa.
–Aquí Set-U. Endavant,
general –crepità el comunicador.
Depa es va quedar tan
sorpresa per les ordres que va sentir donar a Mace que gairebé estavella el Turbotro
contra una muntanya. I quan va poder tornar l'estabilitat a la nau, va
connectar l’autopilot i va mirar sense alè al seu antic Mestre.
–Estàs boig?
–Al contrari. No
t'havies assabentat? No hi ha res més perillós que un Jedi que ha recobrat el
seny.
Ella va quequejar com
un androide amb el motivador curtcircuitat.
–I, si no t'importa,
voldria recuperar el meu sabre làser –va afegir amb to de disculpa–. Crec que
vaig a necessitar-ho.
–Però, però, però... –per
fi les paraules van brollar d'ella–. Anem a prendre Pelek Baw?
–No –va dir Mace Windu–.
Anem a prendre tot aquest sistema solar. Tot sencer. Ara mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada