Punt de Ruptura (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

LA PARAULA D'UN JEDI

Els presoners ranquejaven en esfilagarsats grups, repenjant-se uns en altres i mirant nerviosament als gossos akks que donaven voltes al seu voltant. Mace va caminar treballosament cap a ells entre l’enredada vegetació, seguit de prop per Nick muntat en el seu herbós.

–M’he perdut alguna cosa? –Nick es va inclinar cap endavant per parlar-li en veu baixa, envoltant amb un braç el gruix coll de l'herbós–. Ahir a la nit aquests ruskakk volien un tros de Windu a la brasa.

–Aquest Tan pel'trokal –la veu d’en Mace era igualment baixa i molt més esquerpa–. Ho aproves?

–Clar –Nick va mirar l’herbós que portava als nens i apartà ràpidament la mirada–. Bé, almenys en principi... –els seus ulls vius es van tornar estrets i cínics–. No fa molt de temps que Kar acostumava a matar-los directament. No podem alimentar-los. Quina altra cosa podríem fer? Lliurar-los a la justícia va ser idea de la Depa.

–Ah?

–Te sentit, no? Per què van a rendir-se els balawai si creuen que anem a matar-los de totes maneres? Fins a l'últim d'ells lluitaria fins a la mort. I això costa car, saps? Així que els lliurem a la jungla. Almenys així tenen una possibilitat.

–Quants sobreviuen?

–Alguns.

–La meitat? La quarta part? Un de cada cent?

–Com vaig a saber-ho jo? –Nick va arronsar les espatlles–. Per ventura importa?

–No per a mi –va dir Mace Windu.

Nick va tancar els ulls i va posar el cap a l'orella de l’herbós, com si estigués esgotat o adolorit.

–Estàs boig, oi? T'has tornat completament boig.

Mace es va aturar. Un arrufament vertical entre les celles es va dibuixar en el seu front.

–No. De fet, tot el contrari.

–Què se suposa que vol dir això?

Però Mace ja s'allunyava caminant.

Nick va remugar una maledicció sobre tots els punyeters Jedi que tenien nous de nikkle per cervells, i després va conduir a l'herbós darrere d'ell.

–Es el Jedi... No, l'altre. El Jedi de veritat –va dir una veu d'home quan els presoners li van veure arribar.

A Mace li va semblar que la veu podia pertànyer a l'home del rondaire de vapor, el manco de cara cendrosa i amb una ferida al pit que no creia en la paraula d'un Jedi.

Mace va decidir no preguntar el que volia dir amb "el Jedi de veritat".

Alguns dels presoners es van amuntegar en la seva direcció, allisant-se les robes i forçant una expressió esperançada. La majoria es van quedar on eren, gronxant-se amb esgotament o ensopegant amb els grans arbres grisos. Alguns s'agafaven a les lianes per seure lentament a terra.

Diverses desenes de metres vessant avall, els dos guàrdies akk van mirar a Mace amb clara hostilitat. Dos dels sis gossos akks que vigilaven als presoners s’encorbaren malhumorats.

L’herbós dels nens estava guiat per un home a qui Mace identificà com el pare de l’Urno i Nykl. Els únics llocs nets de la seva cara tacada de sang i brutícia eren dos solcs blanquinosos que unien ulls amb barbeta i que havien estat provocats per les llàgrimes. L'home va deixar anar les regnes i es va llançar a terra, als peus d’en Mace.

–Si us plau... Si us plau, Senyoria... Sa Altesa... –ploriquejà amb el rostre al terra de la jungla–. Si us plau, no deixi que matin als meus nens. Faci amb mi el que vulgui... M'ho mereixo, ho sé, sento el que he fet, però els meus nens... no tenen la culpa, no han fet res... Si us plau, jo no... Mai he vist a un Jedi... Ni tan sols sé com he de dir-li...

–Aixeca't –va dir Mace amb duresa–. Ningú no ha d’agenollar-se davant dels Jedi. No som els vostres senyors, sinó els vostres servents. Aixeca't.

El sorprès home es va posar dret lentament. El dors de la seva mà va deixar un solc de fang sota el seu nas.

–Bo –va dir–. D'acord. El que em passi a mi..., podré encaixar-ho com un home..., però els meus nens...

–El que et passarà és la teva vida, i possiblement també la teva llibertat.

L'home va pestanyejar, sense comprendre.

–Sa Senyoria...?

–Digues Mestre Windu –Mace va passar pel seu costat i va obrir els braços, fent senyals a tots els presoners–. Poseu-vos al meu voltant. Necessito que us mantingueu molt junts. No serem bastants per buscar els endarrerits.

–Senyor? –va dir Keela quan l’herbós dels nens va arribar fins a ell. S'havia tirat a un costat a la cadira inferior per mirar a Mace amb ulls humits i injectats en sang–. Senyor, què van a fer amb nosaltres? On és la mare? Va a deixar que ens abandonin a la jungla?

Mace la va mirar de front. La seva mirada estava borrosa per les llàgrimes.

–No, vaig a enviar-vos de tornada a la ciutat. Us anireu a casa. Tots.

–No facis promeses que no pots complir –va murmurar Nick.

–Mai ho faig.

–No creus que Kar i aquests guàrdies akk d'aquí baix tindran alguna cosa a dir sobre això?

–Sóc conscient de la seva opinió. Jo tinc la meva.

–El Tan pel'trokal...

–No significa res per a mi –va dir Mace–. La justícia de la jungla no m'importa. Només m'importa la justícia Jedi. I m'ocuparé d'administrar-la.

–Justícia Jedi, per les purulentes nafres del meu cul! Segueixes sense entendre-ho, oi? Res Jedi significa aquí una merda...

–Ara comprenc les regles. Tu mateix et vas encarregar de llegir-me-les. I després Kar Vastor em va ensenyar el que significaven. Ara puc començar a jugar.

–Es precisament això –va insistir Nick–. Ara estàs a la jungla. Aquí no hi ha regles.

–Clar que n'hi ha. No siguis idiota.

Nick va pestanyejar.

–Estàs de broma, oi? Estàs fent un acudit.

–Queda’t aquí i mira –li va dir Mace, dirigint-se cap els guàrdies–. I després digues el que penses del meu sentit de l'humor.

***

El mateix guàrdia akk al qual Mace havia donat una puntada es va moure per bloquejar-li el pas. La inflor que havia deixat el puny de Vastor a la cara de l'home s'havia tornat del mateix color porpra fosc que els núvols que s'espessien al capdamunt. Els músculs s’inflaren com blocs de durciment sota la pell del seu pit nu.

–A on vas, Windu?

Mace va haver de fer enrere el cap per enfrontar-se a la mirada del korun.

–No conec el teu nom...

–Pots dir-me...

–No t'he preguntat com et dius –el va interrompre Mace–. Només dic que no ho sé. No necessito saber-ho. Hauries d’apartar-te del meu camí.

Els ulls del guàrdia semblaven irritats, i una mica més que lleugerament embogits.

–Apartar-me del teu camí, petit Jedi?

–Vaig a portar als presoners fins al camí de rondaires de vapor –va dir Mace, movent el cap en aquella direcció–. Puc passar pel teu costat o passar per sobre teu.. Tu tries.

–Per sobre de mi? Pots volar, tu? –els vibroescuts subjectes als seus avantbraços van bordar en cobrar vida. Els va alçar a banda i banda de la cara d’en Mace–. Treu la teva arma de joguina, petit Jedi. Endavant. Treu-la.

–El meu sabre làser? Per què? –Mace va alçar un dit per donar-se un copet al seu propi front–. Aquesta és l'única arma que necessito.

–Sí? –va dir amb un somriure burleta–. Vas a matar-me a pensaments, tu?

–M’entens malament.

A manera d'explicació, va aixafar el nas del korun amb un brusc cop de cap.

El korun va trontollar cap enrere. Mace es va moure amb ell en perfecta sincronització, com si estiguessin ballant, subjectant amb la mà els desenvolupats bíceps de l'home. Quan el korun va començar a recuperar l’equilibri, Mace va impulsar de nou el cap cap endavant, de forma natural, i li va tirar dels braços per donar-li un altre cop de cap que va unir el front del Jedi amb la punta de la barbeta del korun i va provocar un espetec tan agut com una roca en partir-se.

Mace va retrocedir per deixar que l'home mig conscient s’esfondrés. L'altre guàrdia va proferir un lladruc i va saltar contra l'esquena del Jedi, només per trobar-se amb l'extrem encès d'un xiuxiuejant sabre làser color porpra.

–Està viu –va dir Mace amb calma–. Igual que tu. De moment. El següent de vosaltres, patètics nerfs, que alci una mà contra mi morirà per això. Entès?

El korun es va limitar a mirar-li amb l'assassinat pintat a la cara.

–Respon! –va rugir Mace.

Va llançar el sabre làser a terra, als peus del korun, proferint un rugit convuls. Després va moure la mà més de pressa del que podien seguir-la els ulls, i va clavar un polze a la galta del korun mentre els altres dits s'enfonsaven darrere de l'articulació de la mandíbula. Va tirar cap avall de la cara del korun fins a tenir-la a un centímetre de la seva. Hi havia bogeria rabiosa en els seus ulls.

–M’HAS ENTÈS?

El sorprès korun va moure la boca sense dir res. Mace va udolar a la cara.

–VOLS MORIR? VOLS MORIR ARA MATEIX? FES UN GEST! FES-HO! FES-HO I MORIRÀS!

El bocabadat korun només podia parpellejar, balbucejar i intentar moure el cap. Mace va deixar anar la cara de l'home amb una empenta desdenyosa que li va fer trontollar cap enrere. El Jedi va obrir la mà buida, i el sabre làser va saltar del sòl per a enganxar-s’hi a la palma. El va tornar a la cartutxera que tenia dins de l'armilla.

–No et posis mai en el meu camí –la seva veu tornava a ser gèlidament calmada–. Mai.

Es va tornar per mirar els dos gossos akks, que s'havien incorporat i grunyien com núvols de tempesta, amb les espines de les seves cuirassades espatlles eriçades.

Mace els va mirar.

Primer un i després un altre van baixar el cap i van relaxar les espines. Després van retrocedir amb la cua entre les cames.

Mace va mirar vessant amunt, on Nick estava bocabadat i meravellat. Els captius es van amuntegar encara més, sense atrevir-se a mirar-lo als ulls. Mace va fer un senyal perquè s'acostessin.

Quan Nick i l’herbós amb els nens van arribar al costat del guàrdia abatut, aquest ja es removia, però quan va obrir els ulls i va descobrir que Mace seguia parat sobre ell, va preferir seguir a terra.

–D’acord, ho admeto –va dir Nick quan van passar davant els guàrdies i els gossos–. Això ha estat molt divertit. I una mica atemoridor. No t'havia vist mai furiós.

–I segueixes sense veure’m –va dir Mace amb veu queda–. Recordes aquestes regles de la jungla que et vaig esmentar abans? Acabes de veure una en acció.

–Quina regla era aquesta?

–Quan arriba el gos gran, els gossos petits es fan a un costat –va dir el Mestre Jedi Mace Windu.

***

La pluja gelada queia a través de la cúpula d'arbres i els trons ressonaven com turbo-coets de fragates, per damunt. Encara que tot just era mitja tarda, la tempesta sumia la selva en la penombra posterior al crepuscle. Mace caminava molt a prop darrere de l’amarat herbós d’en Nick. Les gotes de pluja li colpejaven el crani i un gelat trencaaigües li baixava per l'espinada. El fang tirava de les seves botes a cada pas, allà on la floridura de les fulles deixava lloc al terra nu. De vegades s'enfonsava tant que el fang es colava per la part superior de les botes. Si podia seguir movent-se era perquè extreia energies de la Força.

No podia imaginar el que suposava la marxa per als presoners ferits.

De tant en tant, algunes de les pedrotes de calamarsa que abocava la tempesta en el seu xàfec rebotaven a través de les capes de fulles, branques i lianes, i donaven un ensurt a algú. La major part s'havia fos quan arribava a terra, i les pedrotes s'havien reduït a la mida del puny d’en Mace; massa petites per a ser perilloses, però prou grans com per fer créixer irritants bonys al cap. Els presoners balawai recollien les que queien prop d'ells i les xuclaven per fondre-les a la boca. Un cop es netejava una mica, aquesta calamarsa era la font més neta d'aigua que podien trobar, ja que amb prou feines contenien alguna resta sulfurosa del fum i els gasos volcànics.

Mace va sentir en la Força la ferotge i ardent picada d'un gos akk que se'ls acostava. Un moment després va sentir una estrebada de la Força a l'omòplat dret. Va allargar el braç per tirar del turmell d’en Nick.

–Fes que segueixi la marxa –va dir, alçant la veu per sobre del xiuxiueig de la pluja–. Tornaré de seguida.

L'ombra d'un home prenia forma molt a prop de la fila, a través de la penombra borrosa per la pluja. Mace va caminar cap a ella, envoltant arbres i apartant lianes amb un gest, i va descobrir que l’adolorit guàrdia akk es dirigia cap a ell carregant amb un dels balawai. El gran akk que havia sentit Mace formava una silueta gris darrere del guàrdia.

–Es va caure aquest. Crec que té febre, jo –el guàrdia va posar al balawai sobre els seus peus. Era l'home ferit a qui li faltava la mà–. Millor que posis a algú amb ell, tu.

Mace va assentir mentre passava el braç sa de l'home per sobre de les seves pròpies espatlles.

–Gràcies. Jo tindré cura d'ell.

El balawai el va mirar sense reconèixer-ho.

El guàrdia els hi va arrufar les celles a tots dos.

–Et matarà per això, Kar. Saps això, tu?

–Agraeixo la teva preocupació.

–No és preocupació. Només dir-ho. Res més.

–Gràcies.

El guàrdia va continuar un instant més amb les celles arrufades, encongint-se després d'espatlles d'una forma molt elaborada, abans de tornar-se i perdre’s novament en la penombra.

Mace va mirar pensatiu com s'allunyava. No li havia resultat gens difícil fer que els dos guàrdies akk li seguissin. Mentre Nick organitzava als balawai en alguna cosa que s'assemblés a un ordre de marxa. Mace havia pujat vessant amunt fins on un d'ells el mirava a peu, mentre el que havia enderrocat seguia assegut a terra, fent-se un massatge al nas trencat.

Mace s’agenollà al seu costat.

–Com tens la cara? –va preguntar amb serietat.

La veu del guàrdia estava mig esmorteïda per les seves mans.

–Per què et preocupes, tu?

–No és cap deshonor perdre davant un Jedi –li havia dit Mace–. Vinga, deixa-m’ho veure.

Quan el sorprès guàrdia akk es va apartar les mans de la cara, Mace va posar les seves a banda i banda del nas de l'home i li va redreçar els ossos amb una encaixada brusca. El sobtat dolor agut va fer panteixar al korun, però se li va passar tan ràpid que no va tenir temps ni de cridar.

Després només va poder parpellejar meravellat.

–Ei... Ei, està millor, això. Com has...?

–Sento haver perdut el control –va dir Mace, aixecant-se per incloure a l'altre guàrdia akk–. Però no podia retrocedir davant un desafiament, ho enteneu?

Els dos korunnai van intercanviar una mirada, i tots dos van assentir amb reticència, com Mace havia sabut que farien. Vastor els havia entrenat com a gossos, i, igual que els gossos, la seva única forma de reaccionar davant un copet al cap que segueix a un cop de peu era agitar la cua i esperar que no hi hagués més problemes.

–Crec que sou bons –va seguir dient Mace–. Forts lluitadors. Per això em vaig enfrontar a vosaltres amb energia. Per respecte. Sou massa perillosos com perquè jo jugui amb vosaltres.

–El teu cap és com una pedra quan colpeges, tu –li va dir el korun del nas trencat, com si fes una concessió generosa. Va llançar una rialleta, creuant els ulls per mirar la sagnant inflor que hi havia entre ells–. La millor que m'he menjat.

L'altre guàrdia akk no va poder resistir-se a intervenir.

–I aquesta forma d'agafar-me la cara... Era una cosa Jedi, això? Mai ho havia vist abans, jo. Pots ensenyar-me, tu?

Mace no tenia més temps per complerts.

–Mireu, sé que agafar als presoners em causarà problemes amb Kar. I sé que us posareu en embolics per permetre que se’n vagin amb mi. Per què no us quedeu amb nosaltres? Porteu als vostres gossos. Manteniu als balawai a la fila i no deixeu que es perdi cap. Tampoc és que Kar no sàpiga on anem. Jo mateix l'hi vaig dir. I si ens acompanyeu, ell no tindrà cap dificultat per trobar-nos. Podeu sentir-vos els uns als altres en el pelekotan. Oi?

Un cop més van intercanviar mirades, i una altra vegada van assentir.

–Així, si Kar vol aquests presoners, podrà treure-me’ls ell mateix. No podrà culpar-vos d'haver perdut si ell mateix tem enfrontar-se amb mi.

Això resultava d'una lògica irreprotxable per a un korun amarat en la foscor.

–Es veritat –va dir el guàrdia lesionat–. És veritat. Es creu que ets un cadell indefens amb pell de felí de les lianes, ell? Que et tiri de la cua, ell. El que ets ho descobrirem de seguida, crec.

I així va ser com Mace Windu va adquirir un parell de pastors korun per al seu ramat de balawai.

Mace havia fonamentat l'ajuda de Nick emprant una tècnica similar. Quan anaven a separar-se de la columna del FAV, Mace es va aturar pensatiu al costat de l’herbós d’en Nick.

–Nick –va començar a dir–, necessitaré un ajudant.

El jove korun el va mirar de reüll i amb sospita des de dalt de la cadira.

–Un ajudant? Per a què?

–Com vas dir quan em vas recollir a Pelek Baw, jo no sóc de per aquí. Necessito algú que pugui tenir cura de mi, donar-me consell, aquest tipus de coses...

–Vols consell? Desfés-te dels punyeters balawai i arrossega el teu cul de Jedi de tornada a la columna. Mostra't disposat a besar a Kar i Depa abans que ells et trossegin per fer salsitxes. Tens llibertat per demanar qualsevol altre consell.

–Això és el que faig.

–Eh?

–Necessito a algú que sàpiga moure’s per aquí. Algú de confiança.

–Quina punyetera bona sort –esbufegà Nick–. Jo no confiaria en ningú de per aquí...

–Jo tampoc. Només en tu.

–En mi? –Nick va negar amb el cap–. Has perdut del tot el cap. No t'has assabentat? Sóc el paio menys de fiar de tot el FAV. Sóc el feble covard, saps? Sóc l'inútil cervell de mantega que no va poder ni portar-te des de Pelek Baw sense fotre-la, i ara l'estic tornant a fotre seguint-te en aquest demencial pla alliberar-als-balawai...

–Ets l'únic home de fiar que he conegut a Haruun Kal –va dir Mace amb fermesa–. Ets l'únic home en el que puc confiar que farà el correcte.

–Hurra i punyetera hurra. Mira el que he aconseguit amb això.

–T’ha aconseguit l'oportunitat d'unir-te al personal d'un general del Gran Exèrcit de la República.

–Ah, sí? –Nick semblava interessat–. Quant es cobra?

–Res –va admetre Mace, i Nick es va quedar bocabadat; però el Mestre Jedi va seguir parlant–. Però quan surti d'aquest planeta m’emportaré al meu personal amb mi.

Els ulls d’en Nick van recobrar una mica de brillantor.

–Amb un rang per comissió de, diguem-ne, major? I pel que fa a quan tornem a Coruscant necessitaré instructors que entrenin als oficials en tàctiques de guerrilla. Uns mesos com a assessor de guerrilla selvàtica i urbana afiliat al Temple Jedi et convertiran en algú molt atractiu per a qualsevol capità de mercenaris que es preï. Potser fins i tot aconsegueixis la teva pròpia companyia mercenària. No és això el que vols? O és que et confonc amb un altre korun que te per somni més estimat el fet de recórrer la galàxia com a mercenari?

–Pots aportar el teu estimat... Dic, no, senyor. General. Major Rostu a les ordres del general, senyor. Ah... No cal fer algun tipus de jurament o alguna cosa així?

–No ho havia pensat, la veritat –va admetre Mace–. Mai abans havia reclutat a ningú al Gran Exèrcit de la República.

–Sento com si hagués d’alçar la mà dreta o alguna cosa així.

Mace va assentir pensatiu.

–Posa la mà esquerra sobre el teu cor, alça la dreta i posa't recte.

Nick ho va fer.

–Això és..., bé, saps?, em sento estrany amb tot això...

–No és una cosa que s'hagi de prendre a la lleugera. La Força és testimoni d'aquests juraments.

–Sí, és clar –Nick va empassar saliva–. D'acord, estic llest.

–Jures solemnement servir la República en pensament, paraula o acte; defensar els seus ciutadans, resistir als seus enemics i defensar la seva justícia amb tot el cor, la teva força i el pensament, renunciar a qualsevol altra aliança, obeir totes les lleis legals dels teus oficials superiors, mantenir els més elevats ideals de la República i comportar-te en tot moment honorant a la República com el seu representant, tenint a la Força com a testimoni, ajuda i fe.

No ha sonat gens malament, va pensar Mace. Hauria d’anotar-ho.

Nick va parpellejar en silenci. Els seus ulls semblaven vidriosos, i es va humitejar els llavis.

Mace es va inclinar cap a ell.

–Digues "sí juro", Nick.

–Cre... crec que sí juro –va dir amb un to de meravellada revelació, com si acabés de descobrir alguna cosa sorprenent sobre si mateix–. Dic. Sí. Ho juro.

–Posa’t recte i saluda.

Nick ho va fer d'una forma molt creïble, tot i que seguia un tant atordit.

–Escolta... Escolta, sento alguna cosa. En la Força... –el seu atordiment va ser substituït per una clara sorpresa–. Ets tu.

–Un soldat en posició de ferms no parla excepte per respondre preguntes directes, està clar?

–Sí, senyor.

–El que sents és la nostra nova relació. Té una ressonància en la Força no molt diferent al llaç que manté un akk amb el seu humà.

–Llavors ara sóc el teu gos?

–Nick.

–D’acord, d'acord, callo. Ho sé. Això..., senyor.

–Descansi, major –li havia dit Mace quan per fi va tornar la salutació del jove korun–. Posa’ls en marxa.

I ara, mentre el guàrdia akk desapareixia en la pluja, Mace va portar al balawai ferit fins al grup de presoners exhausts. No va poder trobar a ningú entre ells que semblés prou fort com per suportar el pes d'aquest home en caminar entre les entrellaçades arrels d’arbres i pel fang que arribava al panxell, així que es va limitar a encongir-se d'espatlles i unir-se a la marxa, sostenint el braç del balawai al voltant del seu coll.

Van continuar la marxa xipollejant, amb el cap cot i encorbant les espatlles contra el gelat ruixat.

***

Van sortir entre els arbres en un petit promontori que acabava en un barranc vertical. La jungla formiguejava a la base, cent metres més avall. Havien anat descendint en un llarg zig-zag en direcció al terra d'aquest canó. Mig quilòmetre més enrere, la cinta d'una cascada baixava en una caiguda de mil metres. La paret més llunyana del canó era una barreja de verds, porpres i brillants vermells que eclipsava mig cel. La tempesta s'aproximava des de darrere mentre Mace i Nick s'apartaven dels arbres, i l'ampla corba desproveïda de terra del camí de rondaires de vapor es veia a l'altre costat de la boca del canó, a només un quilòmetre de distància, brillant a la llum del sol de la tarda, que refulgia amb esbiaixats raigs vermells des d'un cel de vidre.

Mace i Nick anaven a peu. Els febrils balawai anaven lligats a la cadira de l’herbós.

–Aquí està –va dir Nick. La seva veu era greu i esquerpa–. Bonic, oi?

–Sí. Molt bonic –Mace va caminar cap a l’herbós–. Llàstima que no ho aconseguíssim.

Qualsevol persona sensible a la Força hauria pogut sentir l’amenaça que s'obria davant seu. A Mace li va semblar com si un foc forestal s'obrís pas entre els arbres. No podia sentir amb exactitud el que hi havia allà baix, però sabia que era Vastor. Fossin quines fossin les forces que havia enviat darrere d'ell, ara bloquejaven la boca del canó.

Nick va assentir. Va agafar el rifle que penjava de l'espatlla, va comprovar el carregador i l’amartellà.

–No podíem moure'ns prou de pressa –Mirà cap enrere, on els balawai forcejaven per sortir de la vora de l'espessor. Va negar amb el cap–. Només necessitàvem una hora. Res més. Una hora més i hauríem arribat.

–Què passa? –el pare dels nens es va unir a ells prop de la vora del barranc–. Aquest és el camí? Per què hem parat?

El guàrdia akk de la cara masegada va sortir d'entre els arbres. Els sis gossos akks i l'altre guàrdia estaven dispersos darrere dels presoners. Va fer un gest amb el cap cap a l'espès arc de perill que sentien tots ells menys els herbosos i els balawai.

–Mala Sort, eh? Et vaig dir que Kar vindria, jo.

–Sí –Mace va creuar els braços–. Era massa esperar que ens deixés partir –es va tornar cap al guàrdia akk–. Pots anar amb ell si vols.

–Potser ho fem, nosaltres. –El korun havia recuperat part de la seva anterior arrogància. Tenia el pit ple i mirava a Mace amb un aire de desdeny que podria haver resultat convincent de no haver tingut molta cura i mantenir-se lluny del seu abast–. No anireu enlloc tu, eh?

Mace va mirar a Nick, que va arronsar les espatlles compungit.

–Sembla que no –va dir Mace.

Nusos de balawai esgotats es desnuaren per si sols i s’esfilagarsaren en trossos per deixar passar al guàrdia akk que se n'anava. Es va unir a l'altre, i tots dos es van esvair amb els gossos entre els arbres, fora de l'abast del sol de la tarda.

Nick va assenyalar el seu propi rifle.

–De veritat creus que s'uniran a Kar?

–En absolut –va dir Mace amb vivesa–. Pujaran pel vessant per tallar-nos la retirada.

–No m'agrada com sona això. Què farem nosaltres?

–Digues-m’ho tu, major.

Nick va pestanyejar.

–Estàs de broma.

–En absolut. Què podem fer, donades les nostres condicions per a una victòria, que són salvar totes les vides que puguem d'aquestes persones?

–No puc creure que m'ho preguntis a mi.

–No et pregunto què farem –va dir Mace–, sinó què hem de fer. Deixa que ho expressi d'una altra manera: què creu Kar que farem?

–Bo... –Nick va mirar cap al camí que havien seguit fins allà, i després cap avall, en direcció a la boca del canó i el camí de rondaires–. Hauríem de dividir-nos. Si seguim tots junts estarem atrapats i agafats, ja sigui pel que Kar tingui a baix, o pels guàrdies del FAV que tenim al darrere. Si els presoners es dispersen, algun podria escapar-se mentre Kar els va reunint.

–Exacte –Mace va assenyalar al pare dels nens–. Tu. Fes que els altres surtin entre els arbres. Us vull a tots en aquestes roques. De genolls, amb les mans darrere del cap.

El balawai el va mirar amb la boca oberta.

–Estàs boig?

–Saps una cosa? –va dir Nick amb un sospir–. Jo l'hi pregunto tot el temps. Però mai obtinc una resposta clara.

Mace va creuar els braços sobre el pit.

–Tots els qui no vulguin fer el que jo dic són benvinguts a arriscar-se amb la jungla i el FAV.

L'home es va tornar, bellugant el cap.

–Què farem nosaltres? –va preguntar Nick.

–Altre cosa.

–Si no hagués dit a Kar que aniríem al camí dels rondaires de vapor, ara mateix no estaria aquí baix.

–Sí, ens hauria atrapat a la jungla i no hauríem tingut cap oportunitat.

–Espera... Espera, ja ho entenc... –La comprensió va sorgir al rostre d’en Nick.

Mace va assentir.

–A la jungla, els presoners s'haurien dispersat. Pot ser que, com dius, alguns haguessin escapat. Ell espera que ens dispersem, com tu vas dir. És el moviment més evident des del seu punt de vista. Deixar que alguns morin per salvar a la resta. Per això esperava que Kar intentés fer això, que busqués un lloc on poder agafar-nos a tots. Perquè Kar i jo tenim això en comú: amb aquesta gent és tot o res. Vol entregar-los a tots a la jungla. Jo vull enviar-los a tots a casa –els músculs es van tensar a la seva mandíbula–. No estic disposat a obtenir vida amb la mort, llevat que aquesta mort sigui la meva.

Nick semblava impressionat.

–Kar no és home a qui sigui fàcil mentir. Està tan connectat amb el pelekotan que resulta arriscat mentir-li. Un cop vaig veure com arrencava la llengua a un paio...

Mace va mirar-lo de reüll.

–Qui li ha mentit? Li vaig dir que Depa i ell podrien trobar-me aquesta tarda al camí de rondaires de vapor. La mentida està en el que ell va creure que jo volia dir, no en el que vaig dir.

–I vas fer que jo us guiés perquè vas suposar que ell endevinaria el camí que jo prendria... I vas portar als guàrdies akk amb nosaltres perquè ell pogués rastrejar-nos...

Mace va assentir.

–Però perquè?

–Perquè poguéssim arribar a un lloc com aquest. Estic segur que creu que ens té aquí encaixonats.

–I així és.

–Així que no té pressa a venir a recollir-nos. Ara bé, de què ens serveix aquest camí de rondaires en funció dels nostres objectius? És una zona buidada i oberta, on qualsevol fragata que passi podria veure aquesta gent, i prou àmplia com per aterrar-hi.

–Sí...

–De què li serveix llavors impedir que arribem a una zona buidada... –Mace va buscar dins de l'armilla i va treure els sabres làser. Va tirar el de la Depa a Nick, que el va agafar amb un gest reflex–... quan l'únic que necessitem és una mica de temps perquè puguem fabricar una de pròpia?

Nick es va quedar mirant el sabre làser de la mà.

–Podria funcionar –va dir–. I tu vols que jo ensenyi a la gent a guerrejar?

Mace va arronsar les espatlles.

–Això no és declarar la guerra, és dejarik.

–Sí, és clar. I quan aparegui Kar seràs tu qui buidi el tauler de peces. Seguim endavant –ajupí el cap sinistrament–. Ens matarà a tots dos, saps?

El sabre làser d’en Mace va donar amb el palmell de la mà, i una font d'energia d'un metre de llarg va créixer des de l'emissor.

–Això està per veure.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu.

Només ens va portar uns minuts aclarir una zona d'aterratge. Jo havia apilat alguns dels arbres més petits amb la intenció d’encendre la seva fusta humida amb la meva fulla i crear una enorme foguera fumejant, però no va fer falta; tres esquadrilles de fragates van passar sobre nosaltres abans que acabéssim d'aclarir la zona. No van tenir molts problemes en comprendre la situació. Vint balawai agenollats amb els dits entrellaçats al clatell van haver de deixar-los les coses molt clares.

–Sembla que ho hem aconseguit –va dir Nick, però semblava obtenir poca satisfacció de l’èxit–. Els hem salvat. Tant de bo poguessin tornar-nos el favor.

Tot just havíem començat a tallar quan tots dos vam sentir les forces de Vastor tancant-se al nostre voltant, com un nus vivent. Nick va comentar llavors que el meu petit engany no havia funcionat molt de temps.

Jo no vaig respondre. Tenia la sensació que el meu veritable contrincant en aquesta partida concreta de dejarik no era Kar.

Una de les fragates va girar en cercle sobre nosaltres, oferint-se com a esquer per veure si alguna arma oculta obria foc en posar-se a tir. I vaig poder sentir en la Força als artillers del seu interior, apuntant-nos a Nick i a mi amb els seus canons làser. Només els va contenir la nostra proximitat als balawai.

Com diria Nick, era hora de tocar el dos.

Però abans d'anar-nos-en em vaig ajupir davant el pare d’Urno i Nykl.

–Vull que donis un missatge al coronel Geptun.

Semblava desconcertat, i les seves paraules s'atropellaven amb el cansament.

–Geptun? El cap de seguretat de Pelek Baw? Com se suposa que aconseguiré que em vegi?

–T’interrogarà ell en persona.

–De veritat?

–Digues-li que el Mestre Jedi s'ha ocupat del seu problema Jedi. Digues-li que aquesta guerra haurà acabat si desarma a les seves tropes civils i retira a la milícia de la Terres Altes de Korunnal. Té la meva paraula d'això.

L'home em va mirar amb ulls molt oberts, com si m'haguessin sortit antenes del front, i la seva sorpresa no era major que la d’en Nick.

–Una cosa més. Recorda-li que en menys d'una setmana he resolt un problema que ell no va poder arreglar en quatre mesos.

Em vaig aixecar i em vaig parar al costat d'ell perquè la meva ombra li cobrís la cara.

–Digues-li que si no fa el que li suggereixo, ell serà el problema. I que hauré de resoldre’l a ell.

Vaig conduir a Nick fins a l'interior de la jungla sense esperar una rèplica.

Però em vaig parar un moment entre els arbres i vaig mirar enrere, on el pare abraçava als nens mentre esperava a la fragata que descendia.

On Keela abraçava a Pell, totes dues amb el cap cot davant el remolí de fulles que aixecaven els turbo-coets de la nau.

No espero que em perdonin. Ni tan sols tinc esperances d'això. Només que algun dia aquests nens puguin mirar a un Jedi sense odi al cor.

És l'única recompensa que desitjo.

***

La nit queia i el sol estava baix en la boca del canó. Tenien clar cap a on havien de navegar i van baixar a gambades en el crepuscle que s'espessia, dirigint-se al lloc on la Força indicava a Mace la màxima amenaça.

–Així que has resolt el problema Jedi que té la milícia, eh? –murmurà Nick mentre corrien sota els arbres–. Crec que això serà una sorpresa per a Kar i Depa.

–Kar no m'interessa –va dir Mace–. Només m'interessa Depa. On és el comunicador subespacial més proper?

–A les cavernes del pas de Lorshan –va dir Nick, encongint-se d'espatlles–. És la nostra base, a pocs dies de viatge, si alguna vegada perdem de vista aquestes punyeteres fragates. Allà ens dirigíem abans, per què?

–Depa i jo deixarem aquest planeta menys d'un dia després que m’aconsegueixis aquest comunicador subespacial. No desitjo perdre més temps. Necessito el comunicador per sol·licitar la nostra extracció.

–I amb mi, no? No aniràs a deixar enrere a tot el teu personal, oi?

–Ja has vist el que val la meva paraula.

–No creus que podries enviar-me a mi primer? Perquè no vull estar en cap part d'aquest sector quan Kar descobreixi que ella se'n va.

–Deixa'm a Vastor a mi.

–I, això, Mestre General, senyor. Has pensat en el que faràs si ella no vol anar-se'n?

–Tinc un ostatge.

–Un què? Et permeten fer això? Vull dir, els Jedi agafen ostatges?

–Hi ha un ostatge que sí que pot agafar un Jedi de forma legal. Espero no haver d'arribar-hi.

–Has pensat que potser a ella li importa un cubell de merda d’ullalot aquest ostatge?

–Ho he pensat –va dir Mace. La seva veu era freda, però el pensament es va retorçar en el seu ventre com un ganivet roent.

Nick es va parar en sec.

–Has pensat que potser cap de nosaltres dos arribarà a viure tant?

Va dir això pels dotze rugents gossos akks que s'havien materialitzat al voltant d'ells, com si la jungla els hagués donat a llum amb l'arribada del crepuscle.

***

La fúria esbufegava en la Força com el vapor dels seus nassos.

Els sis guàrdies akk van sortir des de la penombra dels fantasmals arbres. Portaven els vibroescuts sobre els bíceps, amb les mans lliures per sostenir els rifles d'assalt i els llançagranades.

Armes per a caçadors que aguaiten preses humanes.

Els sis portaven l'equivalent humà del rictus de l’akk.

Cap d'ells va parlar.

Era possible que, en aquest moment, cap d'ells recordés com fer-ho.

La Força vibrava amb ira, com si tots ells ressonessin amb una sola nota harmònica. Mace va sentir llavors el poder del llaç que els unia en la Força, però que no els unia entre ells. Cap dels guàrdies akk tenia un enllaç amb un gos com el que Chalk havia tingut amb Galthra.

Els divuit, homes i gossos per igual, estaven enllaçats no amb els altres, sinó amb un únic altre, com si fossin els radis d'una roda en la qual ell era el centre.

La fúria que percebia Mace era la d’en Kar.

Va reconèixer el seu sabor distintiu.

–Després de tot, pot ser que Kar estigui una mica molest per això dels presoners.

Nick estava parat esquena contra esquena amb Mace, allà on una vegada hauria estat la Depa.

On hauria d'estar la Depa.

On estaria en aquest moment en qualsevol univers entenimentat.

Mace va sentir l'espetec familiar d'una fulla en estendre’s, i es va tornar cap a Nick.

–Dóna’m això.

Els ulls del jove korun refulgiren verds amb la brillantor de la fulla.

–Com se suposa que vaig a lluitar llavors? Amb el meu esmolat enginy?

La qual cosa li hauria servit contra dotze gossos akks tant com un sabre làser, però Mace no ho va dir.

–No vas a lluitar.

–Això dius tu.

En comptes de discutir, Mace va allargar la mà més enllà de la fulla i va donar un copet al nas d’en Nick, com si apartés una mosca.

Nick va pestanyejar, es va encongir, va proferir una obscenitat per reflex, i quan va recordar que tenia un sabre làser a la mà, aquest ja era a les d’en Mace.

–Vastor és un depredador, no un malvat d’HoloRed. No ens reté aquí per vanagloriar-se d'això. Si planegés matar-nos, ja estaríem morts.

–Llavors per què ens reté aquí?

Una enorme ombra s'apropava entre els arbres, baixa i gran, amb potes doblegades als costats i immensos peus d’esteses urpes.

–Oh, ja entenc –respirà Nick–. Va a portar la Depa.

Següent