Espai Salvatge (XXI)

Anterior

21

Qui-Gon moria en els seus braços, un cop més, quan el dolor el va despertar del seu record. Un dolor nou. Dolor físic. Agut. Urgent. En el front. Al genoll esquerre. En el colze esquerre. A la cuixa dreta.

Era increïble, per fi la veu Sith s'havia silenciat i la seva ment començava a aclarir-se, va obrir els ulls i va contemplar el cel. Algú estava cridant.

–Obi-Wan! Obi-Wan!

Sobre ell va caure una allau de terra i pedres. Va escopir graveta i va intentar recolzar-se en els colzes, però allò li feia fins i tot més mal.

–No... No... No et moguis! –va cridar una veu–. Ara vaig... No et moguis... Ni respiris!

Bé, allò era una bestiesa. Havia de respirar. Va escopir més graveta, intentant identificar la veu. Hi havia escoltat moltes veus: Qui-Gon i Ànakin i Dooku i Tayvor Mandirly i Xànatos. Fins i tot els escarabats de foc tenien veus, emetien xiscles aguts i famolencs mentre li mossegaven la carn.

Bail. Bail Organa. Ell era qui cridava. Allò era Zigoola. Els Sith famolencs intentaven matar-lo. I...

Per les estrelles. Sembla que m'hagi caigut per un barranc.

Respirant amb dificultat es va asseure, enfonsant el cap i amb el cor sortint-se-li del pit, i es va trobar al terra pedregós del barranc. Allò no pintava gens bé. Es va mirar el genoll esquerre. Les malles esquinçades estaven amarades de vermell intens. La seva màniga esquerra també. I sí, hi havia més sang a la cuixa dreta. Va aixecar la mà per tocar-se el front amb les puntes dels dits, a sobre de l'ull dret. La pell estava esquinçada, ho notava. Els dits se li van humitejar i se li van tenyir de vermell, i el dolor era com una vibroserra. Dolent. Molt dolent.

Però tot i així se sentia alleujat i fins i tot va riure. Perquè el dolor del seu cos havia deixat de reciclar records contínuament... i, però, havia silenciat breument la implacable veu dels Sith.

Bé. Això és meravellós. Ara escoltem el dolor.

Una part més freda i corda d’ell sabia molt bé que aquell absurd mareig era una reacció als llargs dies d'insuportable tensió i tot allò que havia patit des de l'accident. Ho sabia. Ho sabia. I tot i així no podia resistir...

Bail va relliscar fins a arribar al seu costat arrossegant amb ell una altra pluja de terra i pedres. Tornava a tenir el llavi obert, el nas i les mans en carn viva, i la camisa destrossada i feta esquinçalls a l'espatlla esquerra. El braç esquerre li penjava d'una forma estranya i la seva cara plena de sang estava tensa. Però encara tenia el cinturó amb l'espasa làser enganxada.

–Idiota! Et vaig dir que no et moguessis! –va cridar Bail–. Estàs bé? És increïble que no estiguis mort.

Quant més duraria aquell respir que li concedien els Sith? No gaire, segur que no gaire. Ens estem quedant sense temps...

–No, no estic mort. Ajuda’m a aixecar-me.

–Aixecar-te? Obi-Wan...

–Bail –va dir bruscament–. Mentre em fa mal puc pensar. Ara mateix em fa força mal així que no ho desaprofitem, d'acord?

Els llavis ensangonats d’en Bail es van empetitir en un gest de dolor.

–Molt bé, t'ajudaré a aixecar-te.

El que resultava un exercici interessant. Pensava mentre el seu genoll esquerre i la cuixa dreta cridaven de dolor en una protesta escarlata, i la vibroserra tallava amb les dents girant a la màxima potència.

–Sort que portes roba Jedi –va dir Bail, inspeccionant els danys–. T'han protegit del pitjor, però tot i així has ​​sortit bastant malparat.

–Mentre no tingui hemorràgies arterials no em passarà res –va dir, deixant que la seva mirada fos fins a l'altre costat del barranc, fins al temple Sith, rabassut sota el sol. En el fons, tot just audible a causa del dolor, una veu maliciosa xiuxiuejava...

–Anem –va dir i va coixejar cap al pendent ascendent. El dolor creixia i la veu es silenciava–. Abans que sigui massa tard.

–Espera un minut –va dir Bail–. Vols pujar aquí ara?

Es va parar. El va mirar de dalt a baix.

–És clar. Per què? Què suggereixes que fem? Que ens posem a prendre el sol?

–Obi-Wan! –va dir Bail atònit–. Has perdut el cap?

Va caminar arrossegant els peus per mirar a la cara al Senador d'Alderaan.

–No, Bail. Contra tot pronòstic i gairebé segur que temporalment, m'he recuperat. Entenc que estàs mal alimentat, mancat de son i possiblement bastant masegat, però necessito que m'escoltis atentament. Si no aprofito aquesta breu lucidesa, la propera vegada que perdi la consciència pot ser que sigui l'última. He d’arribar al temple, he de trobar alguna cosa que ens ajudi a sortir d'aquest planeta. He de...

Mor, Jedi, mor, Jedi, mor, Jedi, mor.

–No! –va cridar i es va donar un cop al genoll ferit amb el puny tancat.

El dolor era espantós. S'hauria caigut una altra vegada si Bail no li hagués subjectat el braç. El braç ferit. Cosa que va ajudar a què el dolor fos més intens.

Les dents li grinyolaven, els ulls li coïen i es va agafar a l'espatlla d’en Bail.

–Deixa de discutir, Senador. Ara no estem a Coruscant i això no és un tema que es pugui debatre indefinidament al Senat. Estic intentant salvar les nostres vides. Vas a ajudar-me o no?

Bail va mirar-lo en silenci i després va assentir. El pobre home semblava abatut. Bail, sento molt haver-te ficat en això.

–Està bé, Mestre Kenobi –va dir el tremolós senador–. Tu ets el Jedi. Ho farem a la teva manera.

Van arribar a l'altra banda del barranc.

Molt després de deixar de preocupar-se per jurar o maleir o cridar, van arribar a la vora ensorrada on creixia una herba fina en alguns trossos del nou altiplà, i quan es van haver arrossegat prou perquè no hi hagués risc de caiguda, es van desplomar de nassos a terra, desitjant respirar. Desitjant descansar. Sanglotant a l'ombra del malenconiós temple Sith.

A través de l'intens dolor que li abrasava, Obi-Wan sentia la fredor de l'edifici. Sentia que el congelava i que s'aferrava al seu cor.

La seva sang, que s'havia renovat, que brillava i que havia començat a bombar amb llibertat, s'havia espessit i enfosquit i s'havia tornat a convertir en fang. I la maliciosa veu del temple cridava, més alegre que mai.

Mor, Jedi, mor, Jedi, mor, Jedi, mor.

No... No... No tan ràpid. No era just. La foscor planava sobre ell i s'aixecava un vent negre... i la seva flama diminuta es consumia...

–Obi-Wan! No l'escoltis. Queda't amb mi!

Aquell era Bail Organa.

El Senador d’Alderaan. Un home massa bo per ser polític. En el seu cap ressonaven tots els fracassos del seu passat. Una tempesta de mort, pèrdua i misèria es va apoderar d'ell. Havia estat difícil quan va estavellar la nau, en el primer bosc, a la plana pedregosa i en el segon tram de bosc.

Però aquells temps no eren res comparats amb això.

–Obi-Wan!

Es va donar la volta. Va obrir els ulls. Va mirar a Bail.

Mor, Jedi, mor, Jedi, mor, Jedi, mor.

–Ho sento –va xiuxiuejar, ignorant els crits del seu cap–. No et sento. Sona molt fort.

Els llavis d’en Bail es movien. La sang seca s’escamava i queia. Era important? Havia de ser-ho perquè el Senador cridava i els seus ulls estaven plens de por.

Hauria d'estar espantat? No. La por és dolenta. La por condueix a la ira, la ira condueix a l'odi, l'odi condueix al sofriment. Compte amb el Costat Fosc, Jedi.

Compte amb el Costat Fosc... perquè ara t'envolta.

Bail va tancar els dits esgarrapats a la túnica bruta i tacada de sang d'Obi-Wan i li va aixecar parcialment del sòl. El cap del Jedi penjava com si fos una nina trencada. No hi havia res familiar en els seus ulls. Els seus llavis es movien, estava dient alguna cosa, però no emergia cap so que donés vida a les paraules.

–Obi-Wan! –va cridar una altra vegada, sacsejant-lo–. Has de lluitar! Estem molt a prop. No pots rendir-te ara!

Només que Obi-Wan no s'havia rendit. Hi havia estat derrotat. Els Sith l’havien derrotat a la fi. Ho havia dit, havia dit que no estaria lúcid durant molt temps i que quan perdés la consciència ho faria per sempre.

I allà hi era. S'havia anat.

Quan Obi-Wan se li va escapar al barranc, va creure que el Jedi hauria mort. No podia creure que hagués sobreviscut. Llavors va pensar que Obi-Wan s'havia tornat boig, parlant sobre bronzejats, donant-se cops al genoll ferit. I a continuació es va posar a escalar el maleït barranc. Sagnant. Patint. Traient forces de qui sap on sense el seu preuat Costat Lluminós. Gairebé s’havia matat i tot i així va pujar.

Mai havia conegut a ningú com Obi-Wan Kenobi.

Aquesta maleïda escalada gairebé em mata a mi també. Però ho hem aconseguit. Ho hem aconseguit. I ha estat en va? És aquesta la part en què ens vam a estirar i morim?

Bé, a l'infern amb tot. L'accident no els havia matat. Els raigs no els havien matat. El maleït barranc no els havia matat. Els Sith?

A l'infern ells també.

Amb cura va tornar a posar a Obi-Wan sobre l'escassa herba de l'altiplà. A continuació es va aixecar i va sentir dolor, molt dolor. Quan dolor podia suportar el cos abans de dir prou?

Suposo que vaig a descobrir-ho.

No volia deixar a Obi-Wan allà tirat, exposat i indefens, però havia de fer-ho. No podia portar-lo fins al temple Sith, encara que tingués la força necessària. Amb tota probabilitat, aquell maleït lloc pararia el cor del Jedi. Començava a preguntar-se si tindria la força suficient per caminar-hi.

No importa. He de fer-ho. I si no puc caminar, m'arrossegaré.

Llavors se li va passar pel cap, d'una forma vaga i llunyana, que possiblement ell tampoc estava entenimentat. No hi havia dubte que mai s'havia vist en una situació semblant. Mai havia estat al límit de la resistència física, mai havia passat tanta gana i tanta set, mai havia estat tan cansant. Mai havia estat tan enfadat o tan espantat. Ni tan sols en l'estació espacial de l’Alinta, quan els raigs dels blàsters li atacaven per totes les direccions concebibles.

És això el que se sent en una batalla? Va ser això el que va sentir la Padmé a Naboo? A Geonosis? El que va sentir Obi-Wan a Christophsis? És això el que estan vivint tots els Jedi ara mateix? Se senten així els clons quan lluiten contra els separatistes? Quan vaig votar a favor de l'exèrcit, quan vaig votar a favor de la guerra, va ser aquesta vida la que vaig escollir per a ells?

Perquè si era... si era...

No obstant això, no es podia permetre pensar en allò ara. No podia entretenir-se amb remordiments. Tindria temps suficient per enfrontar-se a les seves eleccions, amb les conseqüències de les seves eleccions, quan tornés a Coruscant, al Senat, on havia d'estar un senador. On podria fer alguna cosa útil.

Encara que la seva espatlla doblement masegada li cremava, Bail es va treure la motxilla i la va tirar a terra. Després es va ajupir i va tocar l'espatlla d'Obi-Wan amb la mà dreta.

–Espera aquí, amic meu. No me n'aniré. Vaig a fer el que vam venir a fer. Trobar una manera de sortir d'aquesta roca.

No hi va haver resposta. Obi-Wan contemplava el cel amb els ulls buits.

Els músculs li cremaven i tenia els ossos mòlts, però Bail Organa es va posar dempeus. Després es va girar cap al temple Sith i el va contemplar de prop per primera vegada.

Foscor. Aquella era la impressió més aclaparadora. Foscor i... i color carmesí. La pedra tenia una brillantor carmesina. La brillantor de la sang seca que porta molt de temps vessada. Sang innocent. Sang de vides robades.

Després de deixar a un costat aquesta primera i opressiva impressió, va veure que el temple no era tan gran. Era alt, sí, prou alt perquè es veiés amb uns electroprismàtics barats a gran distància i sobre les planes pedregoses i les copes dels escassos arbres. Prou alt perquè es veiés des del finestral de la nau quan s'estavellava. Però encara que ho havia anomenat com un palau, no era precisament... palatí. Era rectangular, no tenia finestres i era particularment sobri. Gairebé modest. Poderós, encara que retret.

Com si estigués amagant el seu autèntic rostre. I si això no és propi dels Sith, llavors no sé què és.

No escoltava res al seu interior. I tampoc sentia res. No va reviure ni un sol record amarg... i els tenia. Ah, els tenia. Es va quedar sord, mut i cec en aquell lloc. El seu desinterès per ell va continuar.

Pel que, veient a Obi-Wan, hauria d'estar profundament agraït.

A part del temple Sith, l'altiplà estava buit. Era fins i tot més erm que l'altiplà en el qual s'havien estavellat. Sense arbres. Sense plantes de cap tipus, exceptuant l'herba bruna i marcida. Es va adonar que tampoc hi havia signes d'una nau que pogués dur-los a casa. La decepció va caure sobre ell com un llamp. Com un ximple, havia tingut esperances de...

Si en el temple no hi havia res que pogués fer servir, ell i Obi-Wan estaven a punt d'experimentar una mort lenta, dolorosa i solitària.

A no ser que el mati a ell primer i després em suïcidi.

I amb aquell alegre pensament en ment va començar a caminar cap al temple. Es va adonar, d'una manera difusa i marejada per haver sobrepassat els límits de la resistència física, que si la maleïda cosa estava tancada, anava a semblar idiota.

Però no ho era. Les portes de doble fulla es van obrir fàcilment, només amb tocar-les. I quan va creuar el llindar els llums es van encendre, primer tènues i després brillants i vermells com la distant nebulosa del cel nocturn de Zigoola. Com dient: «Benvingut, estranger. Entra i sorprèn-te». Com si sabessin que no hi havia res a témer.

Aquests Sith. Aquests maleïts Sith. Qui... què... són?

A l'interior del temple no hi havia escales. No hi havia ni segon ni tercer pis. Era una càmera cavernosa, com un saló de ball per a gegants. O una església dissenyada per fer que els mortals se sentissin petits. L'aire era fred i es notava estranyament expectant. Tenia un lleuger regust metàl·lic. No molt viciat. El sòl que trepitjava era de tessel·les negres i carmesines. El dibuix era inquietant i s'arrossegava davant els ulls. S'allotjava dins del cervell i invocava la misèria i la pèrdua.

Tremolant, Bail va alçar la vista. L'enorme sala no contenia mobles; ni taules, ni cadires. Ni un tamboret. I tampoc veia d'on procedia la llum; semblava traspuar de les parets com el miasma d'un pantà.

Quan els seus ulls es van adaptar a l'escassa il·luminació es va adonar que hi havia fornícules a les parets. Es va dirigir a l'esquerra i les seves petjades van ressonar en el silenci i la terra i la grava de les soles de les botes sonava sorrenca i grinyolant. Es va preguntar si estaria fent malbé l'intricat mosaic i es va adonar que no li importava molt.

La primera fornícula contenia llibres antics. Molt antics i enquadernats en cuir. Toms gruixuts i voluminosos amb lletres capitals en el llom. La seva pell va reptar de la mateixa manera que el mosaic del terra. Va tancar els ulls, estremint-se pel dolor de la seva espatlla, i va passar de llarg ràpidament.

La segona fornícula estava buida, però emanava tal fred que es va escapolir com un nen a qui li han dit que la seva casa està encantada.

La tercera fornícula contenia trossos de geoda, cristalls d’un verd intens, groc bilis i porpra apagat que brillaven amb la llum rogenca, desagradable i malaltissa.

Quan va notar que es marejava, va passar a la següent fornícula. Ara contemplava uns circuits parpellejants disposats en una gran caixa quadrada de transpariacer. Semblava vagament prometedora, però encara no estava preparat per agafar-la. Li convertia això en un covard? Potser, però estava massa cansat per preocupar-se.

La cinquena fornícula contenia un sol vidre. Era de la mida del puny d'un home corpulent, perfectament tallat i totalment destrossat. Abans de trencar-se havia estat del mateix color vermell intens del cor d'un sol, però alguna cosa l’havia fet esclatar des de dins, carbonitzant-lo i trencant-lo.

Era Sith, i encara que devia ser maligne, ell lamentava la bellesa perduda.

Va seguir caminant i descobrint més coses. Una piràmide de la mida d'una mà, no de transpariacer, sinó de vidre, negre apagat amb dibuixos vermells. Ni rastre de la seva funció, més vidres, trossos de roques sense forma, algunes de la mida d'un puny, tan petites com ous, amb vores prou esmolades com per tallar, negres i grises i un tenebrós blau fosc. Més llibres. Cristalls de dades. Rotlles de pergamí lligats amb llaços. No hi havia dubte que es tractava de la gruta del tresor dels Sith. Si aconseguien sortir de Zigoola haurien de portar-los amb ells. El Consell Jedi voldria estudiar aquells artefactes. Potser continguessin informació que pogués ajudar a enderrocar aquell enemic inqualificable. Cosa que podria estudiar de totes les formes possibles. Perquè si havia après alguna cosa a Zigoola, era que ell podia equivocar-se i que Obi-Wan podia tenir la raó. Els Sith havien de ser perseguits i destruïts sense pietat.

I també estava segur d'una altra cosa: no hi havia comprès quina cosa o coses de tota aquella col·lecció d'artefactes podria ajudar-los a Obi-Wan i a ell a sortir de Zigoola abans de morir de fam. No sabia dir quin d'ells estava afectant el Jedi. Probablement Obi-Wan podia. Havia d'anar-hi. Havia de veure allò amb els seus propis ulls.

Si puc arribar-hi. Si puc ajudar-lo a venir.

Tot d'una, Bail es va adonar que portava massa temps en el temple, així que va deixar d'inspeccionar les últimes fornícules i va sortir al món real per assegurar-se que Obi-Wan estava bé.

El Jedi no s'havia mogut. No hi havia mort. Seguia tombat d'esquena amb els ulls oberts i indiferents. Les ferides obertes havien deixat de sagnar; tota la sang que li havia tacat la túnica i les malles s'havia assecat i enfosquit.

Grunyint, i conscient de tots els seus músculs, de totes les seves articulacions, Bail va aconseguir agenollar-se al seu costat i va tornar a tocar-li l'espatlla.

–Obi-Wan. Obi-Wan. No puc fer-ho. No sóc un Jedi. Has de venir. Necessito que facis el teu treball.

Res. Seguiria somiant? No ho semblava. Semblava... buit. Tota la seva intel·ligència s'havia esvaït, i amb ella la seva estranya, educada i inconscient arrogància. El seu enginy, el seu caràcter sec. Només quedava la carcassa.

Una vaga conversa... un record que li fes somriure...

«Saps, Bail?, crec que és una pena que estiguis al Senat. Amb semblants cops podries guanyar-te la vida al ring».

«Perdona. Necessitava cridar la teva atenció».

Ho sento... Ho sento...

Bail va inspirar profundament i li va donar un cop de puny a la cara a Obi-Wan. Un cop. Dues vegades. Li clavava uns cops tan forts que el cap del Jedi rodava per terra.

Res.

No podia deixar de colpejar-lo. Podria acabar causant-li danys irreparables. Al seu pesar, i amb un horror cada vegada més gran, Bail va mirar el genoll ferit d'Obi-Wan. Ara estava inflat i el tenia en carn viva. L'hauria trepitjat, se li hauria posat a sobre, però era possible que la ròtula se li hagués trencat. Si la colpejava... Si la colpejava...

No puc fer-ho. És malaltís.

Però Obi-Wan ho havia fet, no? Va usar el dolor per fer callar la incessant veu dels Sith? Ho va fer servir per aconseguir pujar el barranc?

No podia colpejar la cama ferida. No podia. Però podia repenjar la mà a poc a poc i potser... possiblement... prémer-la...

Perdut en la foscor, perdut en la desesperació, Obi-Wan sent que el seu esperit vaga a la deriva. Encara no ha abandonat el seu cos, però aviat ho farà. Havia perdut la llum i el nord. Algú, en algun lloc, vol que mori. Vol negar-li el seu desig. Però està fred. Tan fred. I llavors alguna cosa canvia. Un punt de calor. Un punt de dolor. Li fa mal el cos... i això vol dir que està viu. Algú crida... i la foscor retrocedeix.

–... Desperta, maleït siguis, no puc seguir amb això! Desperta, Obi-Wan! M'has sentit? Desperta!

El genoll li cremava. Algú l'estava colpejant, li punxava i li feia mal. Es va girar amb esforç i va dir:

–Deixa’m en pau.

–Obi-Wan!

Va arrossegar els ulls oberts. Què era allò? Un sostre? On era Ànakin? Hi havia estavellat la seva moto urbana, no? El droide de transport del Temple s'enfadaria. I llavors es va recordar. Ànakin no hi era. Només hi havia els Sith. Estava estirat al terra fred de Zigoola i la cara masegada, ensangonada i demacrada que tenia davant era el de Bail Organa.

Quina visió.

En el fons de la seva oïda, una veu li suplicava que morís. Va tornar a tancar els ulls.

–Senador.

–Anem –va dir Bail, lliscant un braç sota les seves espatlles–. Amunt. Anem. No tenim molt de temps.

Bail el va posar dempeus i se’l va tirar a sobre. El genoll ferit va protestar. Els genolls li van flaquejar, tots dos, mentre mirava el temple Sith i sentia com li penetrava la seva maldat.

–Ho sé –va dir Bail, agafant-lo mentre tremolava–. Ho sento, però hem d'entrar. Has de trobar el que necessites. Jo no sé que és.

El vent negre udolava dins del seu crani intentant aconseguir que se sotmetés. Dominant-lo amb el Costat Fosc. Amb brutalitat.

–Hi ha algun artefacte? –va dir amb la llengua seca i maldestre.

–Molts, però no sé per a què serveix cap.

–És clar que no. –Es va deixar anar del braç d’en Bail. Va lluitar per aferrar-se als desembullats fils del seu seny. Es va obligar a mirar el temple, el cor palpitant dels Sith.

–No hauries d'haver entrat, Bail. Amb els Sith res és segur.

–Havia de fer-ho –va dir Bail–. Havia de veure...

–Sí. Ja ho sé, però ara has de quedar-te aquí.

–No –va dir Bail, agafant-lo una altra vegada pel braç–. Espera. No pots entrar sol. Podem... Es va deixar anar un cop més.

–He dit que et quedis aquí –va grunyir i li va donar l'esquena a l'home que li havia ajudat a arribar-hi amb vida. Sospitava que Bail el seguia en silenci. Però no podia permetre preocupar-se dels seus sentiments. No podia permetre pensar en res més que no fos sobreviure prou per derrotar els Sith.

Caminant... coixejant cap a les grans portes obertes del temple la ment li donava voltes. Era com intentar entrar a l'infern o nedar contra un sisme submarí. Va baixar el cap i va entrar, sentint com els seus ossos i la seva sang l'arrossegaven. Sentia que l'odi dels Sith el rosegava com l'àcid.

Mor, Jedi, mor, Jedi, mor, Jedi, mor.

La necessitat de rendir-se era gairebé colpidora. Rendir-se. Sucumbir. Caure i trobar la pau. Deixar que la foscor se cernés sobre ell. Deixar que el dolor cessés per fi. Però allò el convertiria en Xànatos. Qui-Gon es mereixia alguna cosa millor. Bail Organa es mereixia alguna cosa millor, perquè si ell es rendia, ell també moriria i faria de la seva dona una vídua. I Ànakin es mereixia alguna cosa millor, molt millor, que un Mestre desitjós de lliurar-se als Sith.

Llavors va comprendre amb claredat alarmant, atès que l’huracà del Costat Fosc udolava al seu interior, que Yoda s'equivocava pel que fa als perills de l’afecció. O que almenys no tenia tota la raó.

Era cert que l’afecció podia minar la determinació d'un Jedi. No obstant això, també podia reforçar-la... ja que en aquell moment ell rebia força del seu amor per Qui-Gon i per Ànakin. Sense ells hauria fracassat molt abans.

I així, recolzant-se en ells, va continuar lluitant.

Amb poca traça, gairebé esguerrat, gairebé sanglotant perquè el Costat Lluminós se li havia negat durant tant de temps, perquè el crit era tan fort, perquè el seu cos volia obeir, va creuar el llindar del temple i va entrar en un lloc que a ell li resultava odiós... que l'odiava com si estigués viu... que amb cada pas, amb cada alè, intentava que ell acabés per la Força.

En el moment en què va estar sota el sostre del temple, els ossos de l'edifici van començar a tremolar, revolucionats davant la seva presència. El rebutjaven com si fos verí. En les profunditats de Zigoola el terra tremolava. I la veu del seu cap va començar a cridar sense parar...

El cap tornava a donar-li voltes. Va trontollar per l'inquietant sòl Sith cap a les fornícules de les parets del temple.

Els crits del seu cap sonaven cada vegada més alt i de forma més intensa.

Mor, Jedi, mor, Jedi, mor, Jedi, mor.

Cada pas que donava era una tortura. L'infern que hi havia al seu interior li cremava viu. Gairebé a cegues, confusament conscient que el temple s'estremia, i ell també, va caure contra la parets i va començar a anar a les palpentes de fornícula en fornícula a la recerca de l'artefacte responsable del seu turment. Perquè aquella cosa odiosa volia que morís. Quan per fi la va envoltar amb els dits, va creure que els ossos se li havien incendiat.

A través d'una boira carmesina va veure el que subjectava amb les mans: una antiga piràmide de vidre negre amb el segell Sith vermell sang traçat a la superfície. «Holocró». Semblava cobrar vida en els seus dits. Vibrava amb odi, fúria, por i aversió. Vibrava amb un poder pur. Viu amb el Costat Fosc com mai abans ho havia sentit o imaginat. Era un objecte molt petit que contenia un poder immens i malèvol.

Ara els ossos se li esmicolaven, es convertien en cendra. Es moria... Es moria... Els Sith havien guanyat.

Amb el seu últim alè va fer trossos l’holocró. I el foc es va consumir.

Tombat d'esquena sobre un terra de mosaic que tremolava i es recargolava de dolor sota ell, va escoltar el silenci en la seva ment i no va poder entendre què significava. Va mirar el llunyà sostre i com es gronxava de banda a banda, confús. Mirà com es trontollaven les parets. Va escoltar el petri lament del temple Sith.

Des d'algun lloc de l'exterior algú cridava el seu nom. Va tornar a cridar.

–Obi-Wan, estàs boig? Surt d'aquí, l'edifici es vindrà a baix!

Era... Bail. Bail Organa. Un bon home, per ser polític.

I de cop i volta, va recordar per què havia anat a aquell horrible lloc. Estava buscant una forma de tornar a casa. Havia de trobar la manera de tornar. Havia de salvar a Bail Organa, la vida estava a les seves mans. Grunyint i patint arcades, va lluitar amb punys i genolls per posar-se dempeus. Tot li feia mal tant que era gairebé incapaç de veure-hi.

Tot el temple se sacsejava. Se'n va anar trontollant de fornícula en fornícula, furgant entre la col·lecció d'artefactes. Llibres, no. Pergamins, no. Les geodes gairebé li fan vomitar, però no li servien per a res. Ràpid. Ràpid. Les parets es balancejaven. Ara les fornícules vomitaven els seus tresors i els artefactes queien a l'horrible mosaic del sòl. Va trobar una partida de vidres, va passar els dits suaument sobre ells, però l'únic que va aconseguir va ser marejar-se. Allò no li ajudaria a tornar a casa.

Una altra fornícula, un sol vidre, vermell i trencat. Tan aviat com el va tocar va emetre un crit de repulsió perquè el reconeixia. El recordava. Podia escoltar el seu ressò dins de la seva ment. Això. Aquesta cosa. Aquella monstruositat havia iniciat el malson. Des del temple, els havia arribat a la nau espacial i a ell i li havia pervertit. Va intentar convertir-lo en un assassí obligant-lo a estavellar la nau. L'olor de mort ho impregnava tot i que s'hagués destruït.

La veu d’en Bail combinava ira i admiració. Els Sith et sotmetien amb alguna cosa i tu vas aconseguir alliberar-te. Just abans que ens estavelléssim. Gairebé et mata, però et vas lliurar. Vas endreçar la nau i vas fer alguna cosa amb la Força.

Li va inundar una força renovada. Va agafar el vidre vermell i trencat i el va llançar contra el terra. El cop el va fer miques i Obi-Wan gairebé plora d'alegria. Però el sòl es corbà violentament, com si d'una furiosa protesta es tractés, i va perdre l'equilibri. Va caure sobre el genoll ferit i va cridar amb força. Es va produir una altra tremolor salvatge i van caure a terra més vidres, que es trencaven com ous podrits al seu voltant. Va buscar a les palpentes la fornícula més propera per a poder posar-se dret, seguir mirant i córrer... intentar córrer... en l'últim moment possible. Els seus dits es van aferrar a alguna cosa freda i aspre i horrible...

... I es va obrir una finestra en la seva maltractada ment. Veia a través de la galàxia com si estigués en una sala concorreguda. Durant una dècima de segon va ser bonic... però a continuació la foscor el va aixafar.

Mor, Jedi, mor, Jedi, Mor, Jedi, mor.

Va deixar caure el vidre roig i negre, que escopia bilis, i va intentar aixecar-se per continuar amb la seva recerca. Però el sòl es corbava i el sostre s'obria, com un riu gelat al gran desglaç de primavera es trencava i es quarterava, i si es quedava allà molt més, els Sith es cobrarien la mort que ell creia que els havia negat.

Per segona vegada, i com si estiguessin destinats a això, els seus dits van trobar aquell dispositiu impossible. La foscor va tornar a cridar, però aquella vegada no es va deixar anar. En comptes d'això es va ficar aquell objecte a la túnica, va intentar redreçar-se i va haver d'esquivar un tros de sostre que no li va donar al cap de miracle.

Bail Organa va aparèixer al llindar, que trontollava com si estigués borratxo.

–Obi-Wan! Surt d'aquí ara mateix!

I llavors, com un boig, com un idiota, just com un polític, convençut que les lleis de la natura no li afectarien, va entrar al moribund temple Sith.

–Estàs boig? –li va preguntar Obi-Wan quan Bail va arribar al seu costat–. Surt d'aquí!

–De res –va panteixar Bail, arrossegant-se al costat de ell–. Això és córrer o morir, Mestre Kenobi. Tria... però tria ja.

Ah, què típic d'ell, esforçar-se per dir sempre l'última paraula.

Relliscant i trontollant van buscar un lloc segur... ja que el temple Sith els llançava grans trossos de roca a cada pas que donaven. Van sentir com es balancejaven les portes quan la primera de les quatre parets va fer una reverència i es corbà. Rodant pel sòl que es retorçava, van aconseguir posar-se drets i seguir corrent.

Amb un soroll eixordador, amb un rugit sord com la mort d'una antiga i fosca bèstia llegendària, el temple Sith va caure sobre els seus fonaments i el sostre, les parets i els contraforts es van fer trossos. L'impacte els va fer caure sobre l'herba seca com un cop mesquí del puny d'un perdonavides. Obi-Wan va escoltar maleir a Bail. Es va sentir maleir a si mateix, mentre cada cop, cada tall, cada rascada i cada ferida cridava amb fúria. Mentre notava com se li partia una costella contra el vidre que s'havia guardat a la túnica.

Silenci. Beneït silenci. Un batec. Dos batecs. Tres bat...

Mor, Jedi, mor, Jedi, mor, Jedi, mor.

Següent