Punt de Ruptura (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

JOCS A LA FOSCOR

Aquests balawai serien tropes de civils, però eren tan disciplinats com experimentats. La seva brigada de reconeixement va entrar a les ruïnes del campament en tres grups de dos, separats en un arc de 120 graus per tenir angles de tir superposats. Els sis van entrar en complet silenci i sumits en una profunda foscor, mentre les barres lluminoses seguien agitant-se vessant avall. Devien tenir algun tipus d'equip de visió nocturna. Mace no s'hauria adonat de la seva presència si la Força no li hagués fet sentir l'amenaça nua dels punts de mira de les seves armes.

Es va mantenir en una ombra impenetrable, mirant entre els retorçats trossos de duracer que formaven les restes de la porta del búnquer. Podia sentir una foscor més profunda que la nit congregant-se al campament, com la boira alçant-se del terreny humit. La foscor es filtrava pels seus porus i li donava cops dins del cap com una negra migranya.

No hi havia llum prou lluminosa com per aclarir una obscuritat semblant. Només li quedava aspirar a convertir-se ell en una llum prou lluminosa com per poder traspassar-la.

Jo sóc l'arma, es va dir en silenci. He de ser-ho. No hi ha altra.

–Terrel –va dir en veu queda–. Ja són aquí. Endavant, fill.

–Estàs segur? Jo no puc veure res –va dir Terrel al seu costat. Es refregà el nas i va tancar els punys com si s'agafés al seu valor amb les dues mans–. No puc veure res de res.

–Ells podran veure't a tu –va dir Mace–. Crida'ls.

–D’acord, –va dir. Va romandre entre les ombres i ho va repetir, però aquesta vegada a veu en crit–. D’acord!, ei, no dispareu, d'acord? No dispareu! Sóc jo!

La nit es va tornar silenciosa. Mace va sentir sis armes apuntant a la porta del búnquer.

–Digues-los qui ets –va murmurar.

–Sí, ah, escolteu, sóc Terrel, eh? Terrel Nakay. Està el meu pare aquí?

Una veu de dona, aguda per l'esperança, va sorgir de la foscor, a l'esquerra d’en Mace.

–Terrel? Oh, Terrel! Està Keela amb tu...?

La noia amb la ferida al cap mantenia a Pell i als dos nens lluny de la porta, però quan va sentir la veu de la dona es va posar maldestrament dempeus.

–No et moguis d'aquí –va dir Mace–. I subjecta als nens petits. No volem que disparin a ningú per accident.

Ella va assentir i va tornar a deixar-se caure de genolls.

–Mamà, sóc aquí! –va cridar–. Estic bé!

–Keela! Keela... Keela, està Pell amb tu?

–Silenci! –va cridar un home des del centre.

–Son Terrel i Keela, Rankin! És que no els sents? Keela, està Pell...?

–Mantingues la teva posició, estúpida nerf! I calla! –va bordar l'home. Tenia la veu ronca. Estava furiós, esgotat i desesperat–. No sabem qui més hi ha aquí! Aquest lloc està completament arrasat!

–Rankin...

–Poden ser un esquer. Calla abans que jo mateix et foti un tret.

Mace va assentir per dins. Ell hauria sospitat el mateix.

–Terrel? –va cridar l'home en un to més baix, de previnguda calma–. Terrel, sóc Pek Rankin. Surt on puguem veure't.

Terrel va mirar a Mace.

–El coneixes? –va preguntar el Jedi.

El noi va assentir.

–Es... un amic del meu pare. O alguna cosa semblant.

–Llavors, vés –va dir Mace en veu baixa–. Mou-te a poc a poc. Mantingues les mans a la vista, lluny del cos.

Terrel ho va fer així. Va creuar la porta del búnquer i va baixar a les palpentes cap a les barraques enderrocades.

–Pot algú enfocar una llum? No puc veure.

–En un moment –va replicar la veu d’en Rankin des de la foscor–. Segueix caminant cap aquí, Terrel. Estaràs bé. Què li va passar al vostre rondaire? Per què no responeu a les trucades? On són els altres nois?

–Vam tenir un accident, però estem bé. Estem tots bé, d'acord? –el peu d’en Terrel va xocar amb una pedra i trontollà–. Ouch! Enfoqueu aquesta llum, eh? Ja tinc un braç trencat.

–Tu segueix caminant cap a la meva veu. Estàs sol? On són els altres nens?

–Al búnquer. Però no poden sortir –va dir Terrel–. I vosaltres no podeu entrar.

–I això per què?

–Perquè jo sóc aquí –va dir Mace.

Mace va sentir en la Força com sobtadament augmentava la tensió de tots, com una respiració ofegada.

–I qui ets tu? –va dir un moment després la veu d’en Rankin des de la foscor.

–No necessites saber-ho.

–De veritat? Per què no surts on puguem veure't?

–Perquè la temptació de disparar-me podria resultar aclaparadora –va dir Mace–. Qualsevol tir que fallés rebotaria a l'interior d'aquest búnquer, en el qual hi ha quatre nens innocents més.

Una nova veu d'home va ressonar a la seva dreta, ofegada per la por i la ràbia.

–Dos d'aquests nens són els meus fills... Com els facis mal...

–L’únic que he fet ha estat curar les ferides i mantenir-los fora de perill –va dir Mace–. El que els hi passi ara depèn de vosaltres.

–Està dient la veritat! –va cridar Terrel–. No ens ha fet mal... Ens ha salvat. És de fiar. De veritat. Només té por que li dispareu per ser korno!

A la dreta es va sentir un esclat, un insult mig estrangulat.

–Però no és un korno de veritat –va dir precipitadament Terrel–. Només ho sembla. Parla gairebé com una persona normal... I és com, com un, com un caça-recompenses o alguna cosa així...

La seva veu es va difuminar a poc a poc, deixant un silenci buit i ominós. Mace va sentir en la Força corrents d'intenció canviant i alterant-se. Els balawai devien estar consultant en murmuris mitjançant el comunicador.

Per fi, Rankin va tornar a cridar:

–Bo. Què vols?

–Vull que agafeu aquests nens i que marxeu d'aquí.

–Ah? I què més?

–Això és tot. Agafeu als nens i marxeu.

–Vaja, si que ets generós –va dir Rankin amb sequedat. Amb amargor–. Mira, vaig a encendre una llum. Que ningú es posi nerviós. No vull que ningú em voli en trossos, d'acord?

–La llum serà benvinguda –va dir Mace.

Una brillantor blanca groguenca lluí darrere d'un tros de paret enderrocada, i una barra lluminosa girà en l'aire i va aterrar no lluny dels peus d’en Terrel. Va rebotar i va rodar fins aturar-se. El seu mig orbe de llum projectat cap amunt va estirar les ombres circumdants en direcció al cel, pintant-les encara més fosques.

Terrel es va posar una mà a la barbeta per protegir-se els ulls.

–Ei, no m’obligueu a quedar-me aquí sol, d'acord?

–Vine aquí, noi. –Un home va sortir a la vista, entrant a poc a poc en la llum. Sostenia un rifle làser en una mà, amb el canó inclinat i apuntant acuradament a terra, al seu costat. Tenia l'altra mà aixecada i amb el palmell cap endavant. Les seves robes estaven socarrimades i tacades, i portava un costat del cap embolicat en una massa amuntegada de venes nebulitzades. L'escuma li cobria un ull. A jutjar per la seva veu, era Rankin–. Posa't a cobert.

Terrel va mirar en direcció al búnquer.

–Endavant, fill –reposà Mace.

La veu de l'home que va afirmar ser el pare dels nens va bordar des de la foscor.

–No li diguis fill, korno! Tu no ets el seu pare! La teva pudent espècie va matar el seu pare...

–Guarda’t aquesta merda! –va rugir Rankin, però ja era tard. La cara d’en Terrel es va arronsar en tràgica incredulitat.

–Papà? –va dir, mostrant-se atordit i perdut–. El meu pare?

Si els ulls poguessin disparar làsers, els d’en Rankin haurien matat aquest home.

–Emporta-te’l d'aquí –va dir.

Un altre home, també ferit, va entrar a la llum prou com per agafar a Terrel en braços i emportar-se’l a l'anell de foscor.

–Mira –va dir Rankin, mirant a l’oscada boca negra del búnquer–. Suposo que no vols que els hi passi res als nens. Nosaltres tampoc. Però tenim un problema greu. Aquesta nit ens han donat una pallissa. Han destruït les nostres llars. La meitat de les persones que conec en aquest planeta han mort. Portem els rondaires de vapor plens de ferits, i hi ha un munt de kornos trepitjant-nos els talons. No podem seguir, entens? No podem. Necessitem un lloc on fer-nos forts a la matinada.

–No podeu quedar-vos aquí –va dir Mace–. Els guerrillers del FAV vénen en aquesta direcció. Mira on esteu. Aquest lloc no va poder resistir el seu atac quan estava intacte.

–No cal. Les fragates surten a l'alba. Podrem aguantar fins llavors.

–No ho entens...

–Pot ser que no. I què? Tampoc és el teu problema.

–L’he convertit en el meu problema –va dir Mace esquerp–. No tens ni idea del que és aquest lloc. En el que s'ha convertit.

–Tu saps el que ha passat aquí? –Rankin va agitar el rifle cap a les barraques derrocades–. On són tots?

–Morts. Assassinats pel FAV. Tots ells.

–No m'ho crec. On són els cossos? Creus que no he vist mai un atac del FAV? Sé el que els hi fan als morts.

–Oblida’t dels cossos –Mace va intentar llevar-se el mal de les temples fent-se un massatge amb el palmell d'una mà. Com podia tornar-se contra ell un simple acte de decència com enterrar els morts? –. Si seguiu aquí quan arribin els guerrillers, també us mataran a vosaltres. T'importa la vida dels vostres fills? Emporta-te'ls d'aquí.

–Eh, no ha dit nosaltres –va dir la veu del pare des de la foscor–. T'has adonat, Pek? Va dir: "us mataran a vosaltres". T'has donat compte d'això?

–Calla’t. –Rankin ni tan sols mirar en direcció al pare–. Llavors, per què no has enviat ja als altres nens?

–Perquè no sé quan arribarà el FAV –va dir Mace impacient–. Aquest és l'únic lloc en el qual puc defensar-los. I si ja us els hagués enviat, no tindries motius per escoltar-me, oi? Jo només seria un korno més. Un contra el qual hauries disparat fent que morís gent. Això és el que intento evitar. És que no ho entens? No tenim temps per discutir. Muntats en els seus herbosos es mouen tan de pressa com els rondaires de vapor. Més de pressa encara. Podrien estar ara mateix aquí, vigilant-vos des de la selva.

Rankin va negar amb el cap.

–Per això necessitem aquest búnquer, entens? Hem de ficar als nostres ferits on puguem protegir-los...

–No podeu protegir-los! –Els punys d’en Mace es van tancar fins que les ungles li van arrencar sang del palmell de les mans. Per què no ho entenien? Podia sentir la foscor tancant-se sobre ells com la corda d'un estrangulador–. Escolta d'una vegada. Aquest búnquer no va servir de res als que vivien aquí, i tampoc us servirà a vosaltres. La vostra única esperança és agafar als vostres fills i els vostres ferits i fugir. Tots vosaltres. Fugir.

–Però quin pudent korno més rar –va dir entre les ombres la veu del pare–. Per què es preocupa tant per nosaltres?

–Això no és assumpte vostre –va dir Mace–. Però sí que ho és que tots, amb la vostra gent i amb aquests cinc nens, marxeu fora d'aquest lloc sense que mori ningú.

–Igual només intenta mantenir-nos aquí, on puguin agafar-nos els pudents kornos...

–No t'he dit que callis? –Rankin va alçar l'ull bo en direcció al búnquer–. Ens estàs demanant que creguem en un tipus al qual ni tan sols podem veure.

–No necessiteu veure’m. Només us cal veure això. –Mace va prémer el gallet del Tro emprant la Força. Una única descàrrega d'energia va cridar al cel i va esclatar en una esfèrica fogonada escarlata en entrar en un núvol baix–. Això hauria pogut ser el teu cap. Sé molt bé on esteu. Els sis.

Va fer una pausa d'un segon per deixar que les seves paraules calessin.

–Si volgués fer-vos mal, ara mateix no estaríem parlant. Ja estaríeu morts.

La veritat d'aquesta declaració va deixar la cara d’en Rankin sense expressió. Mace va notar que ell s'adonava, i va tenir el temps just per pensar que potser podia funcionar...

I llavors, descàrregues làser van il·luminar més baix el vessant.

La jungla va retrunyir amb explosions escarlates, amb múltiples descàrregues que brollaven a fogonades des de darrere dels rondaires, trencant branques i esmicolant roques. Els esclats van tenir instantània resposta en uns esclats més petits i blancs sota els arbres, que espetegaren com una foguera de llenya verda. Fogonades esmorteïdes.

Llançacartuxos.

Els crits i udols de les goles humanes van subratllar el brunzit dels làsers i el xiscle dels cartutxos en rebotar en el blindatge dels rondaires.

–Què et vaig dir? –va cridar el pare des de la foscor–. Què et vaig dir? Ens ha entretingut parlant i ara ens estan matant allà baix...

–No facis cap estupidesa! –va cridar Rankin. Es va encorbar en la llum que vessava la barra lluminosa. La seva expressió era desesperada i espantada–. Mira, que ningú faci res...

–Rankin! –La Força va proporcionar a la veu de Mace el tro un canó de senyals–. Fes que la teva gent retrocedeixi. Una retirada en combat. Que retrocedeixin fins al campament.

A sota, la torreta d'un rondaire de vapor va escopir un doll de foc que va traçar un arc fins a la jungla. Llum del color de la sang va llepar el sostre del búnquer.

–Vas dir que pujar fins aquí no ens ajudaria...

–I no us ajudarà. Però jo sí que puc ajudar-vos. Feu-ho. És la vostra única oportunitat.

Un dels nens havia començat a plorar darrere d’en Mace, i ara, l'altre s'unia a ell.

–Senyor? –va dir Pell–. Aquesta de fora és la meva mare. –El llavi inferior li va tremolar, i les llàgrimes li espurnaren–. No deixi que li facin mal, d'acord? No deixi que ningú li faci mal.

Keela va agafar a Pell en braços.

–Estarà bé. No et preocupis. Estarà bé.

Els seus ulls suplicaven a Mace que fes això realitat.

Mace se les va quedar mirant, pensant que, si fos per ell, ningú faria mal a ningú. Enlloc. Mai.

–Aguanteu. Sigueu valentes –es va limitar a dir.

Pell va xarrupar i va assentir solemne.

A fora, Rankin cridava pel seu comunicador.

–... No, maledicció! Pugeu aquí. Bengales i llançaflames. Il·lumineu-los i manteniu-los a ratlla... I poseu els rondaires en marxa!

–Rankin, no! –va cridar el pare–. No te n'adones? Quant estiguem a dalt podrà disparar-nos en foc creuat des del búnquer!

–No siguis estúpid...

–Deixa de dir-me estúpid! Saps el que és una estupidesa? Parlar amb aquest korno com si fos un ésser humà! Una estupidesa és creure una punyetera paraula del que diu! Vols parlar amb els kornos? Fes-ho amb una arma.

Un estel va cobrar vida a baix i va saltar en l'aire. Era una bengala. Penjà darrere dels núvols, il·luminant d'intens blanc actínic els rondaires de vapor, la jungla i el campament en ruïnes. Mace va haver de protegir-se els ulls contra la lluentor sobtada. Quan va sentir el cru crit de triomf del pare, la Força li va col·locar el sabre làser a la mà i va fer que la fulla cobrés vida. Mentrestant, un rifle làser cantussejava a un ritme tan ràpid com el que podia arribar a una mà prement un gallet.

El pare no era cap tirador d'elit, així que, encara que cap tret s'hauria acostat a un braç de distància d’en Mace, haurien rebotat al búnquer; però una llum ametista refulgí per rebre la vermella, i tots els trets van cridar, allunyant-se pel cel.

Mace es va parar al llindar, mirant a l’esbalaïda cara d’en Rankin, a l'altre costat de la guarda del seu sabre làser. La boca d’en Rankin es va moure en silenci, sense alè: "Jedi...".

Em sembla que perdrem, va pensar Mace.

–Keela –va dir Mace sense tornar-se, amb veu tensa però àtona–. Porta els nens al fons. Tombeu-vos darrere dels cossos dels korunnai. Són la vostra millor protecció.

–Què? –Keela se li va quedar mirant bocabadada–. Què? Qui ets?

–Es un Jedi! –va rugir fora la veu del pare.

Un instant després se li unia una altra veu, més aguda, mig trencada i ronca pel dolor, la traïció i una ira salvatge.

–Un pudent Jedi! És un pudent Jedi! Mateu-lo! Mateu-lo!

Era la veu d’en Terrel.

La Força va moure les mans d’en Mace més de pressa que el pensament. El sabre làser de la Depa va volar a la seva mà esquerra, reflex del seu a la dreta, i junts van teixir una paret a la boca del búnquer, capturant i dispersant una pluja de trets làser.

Els trets s’estellaven en totes direccions. L’erràtic martelleig dels trets mal apuntats requeria tota la seva concentració i habilitat per ser interceptat. Mace es va sumir cada vegada més profundament en la Força, lliurant més i més el seu pensament conscient al remolí instintiu del Vaapad, i, tot i així, alguns raigs van passar i van rebotar atzarosos per l'interior del búnquer.

Estava massa sumit en el Vaapad per formular un pla. Massa dins per pensar si més no, però era un Mestre Jedi; no havia de pensar.

Ell sabia.

Si es quedava al llindar, els nens moririen.

Pas a pas, Mace es va anar inclinant cap a la galerna de trets per donar als tiradors temps d'ajustar la punteria, i va començar a baixar el descobert vessant situat sota la porta. Les seves fulles es movien en encegadors girs de verd jungla i porpra capvespre, dispersant un ventall de raigs interceptats cap a les estrelles amortallades pel fum, atraient els trets i allunyant-los de la porta del búnquer. Lluny dels seus propis fills.

Un pas, després un altre.

Era conscient, d'una forma abstracta i desconnectada, del dolor dels seus braços i del sabor salat de la suor que degotava en els seus ulls. Era conscient de la cremada calenta dels trets que li havien fregat els flancs, i del tros de cuixa que li havia arrencat un altre. Però tot significava per a ell menys que les noves trajectòries dels trets, mentre continuava la seva marxa incessant i els jups es posaven a cobert. També era conscient que no tots els jups li disparaven. Sentia les ordres desesperades d’en Rankin perquè cessés el foc, i va sentir en la Força una set de sang irracional que feia que els altres seguissin prement el gallet fins que les armes van començar a treure fum.

Una set de sang alimentada per la foscor.

No. No era una set de sang.

Era una febre de sang.

Sentia persones movent-se al seu voltant, persones noves, disparant, cridant i caient per entre les barraques enderrocades. Va sentir el seu pànic i la seva ràbia ferotge, i la desesperació sense alè de la seva retirada. Enormes ombres espiaven en la Força, trontollants gegants que rugien amb veu de foc. Eren rondaires de vapor que retrocedien fins al destrossat campament. Les seves erugues aixafaven trossos de parets prefabricades, empedreint la terra sobre les tombes que Mace havia cavat tot just hores abans.

El campament es va inundar de fum i foc, de l'esclat dels trets i del lladruc dels cartutxos hipersònics. Mace va caminar a través de tot això amb una calma incessant, amb un lleuger arrufar de celles provocat per la concentració com a única expressió, teixint amb les seves armes una xarxa impenetrable de llampecs. Es lliurava més i més a la Força, deixant que aquesta mogués les mans i els peus, i permetent que li guiés en la batalla.

El poder fosc que havia sentit congregar-se en la Força s'alçava ara al seu voltant i s'empassava les estrelles, trencant sobre ell en una onada que el va enderrocar i el va aixecar. Quan va sentir que una presència hostil es llançava cap a la seva esquena, va girar veloçment, sense esforç, i una llum ametista va esquitxar foc per la llarga fulla de duracer d'un ganivet sostingut per una petita mà. Un tros tallat va rebotar a terra, i energia verda va caure com una destral per matar...

I es va aturar, tremolosa...

A un centímetre d'un cap de cabells castanys.

Els cabells castanys es van encongir, es van socarrimar i van ennegrir davant el foc verd. La soca d'un ganivet, el tall acabat de tallar brillava al vermell, va caure d'una mà sense nervis. Atordits ulls castanys amb llàgrimes que brillaven amb brillantors verdes el miraven a banda i banda del sabre làser de la Depa.

–Pudent Jedi –ploriquejà Terrel–. Mata’m ja. Mata'ns a tots...

–Aquí no estàs fora de perill –va dir Mace.

Va saltar cap enrere i, amb una empenta de la Força, va enviar a Terrel relliscant cap a la porta del búnquer. Un raig de foc va udolar, travessant l'espai on havien estat un instant abans.

Mace va rodar fins posar-se dret, amb les fulles situades en angle defensiu i mirant cap a la torreta d'un rondaire que es dirigia cap a ell. Algú a l'interior del vehicle hi havia decidit que valia la pena sacrificar a Terrel per acabar amb Mace. En aquest no li preocupava molt aquest tipus de matemàtiques. Tenia una equació diferent en ment.

Quatre rondaires de vapor dividits per un Jedi és igual a un fumejant munt de ferralla.

Els punts de ruptura dels rondaires eren evidents. Ni les erugues ni els engranatges transversals que feien girar les torretes suportarien un únic cop de sabre làser. En menys d'un segon podia convertir a cada un d'aquests gegants blindats en poc més que buides pedres metall..., però no ho va fer.

Perquè això no els faria prou mal.

Volia fer-los més mal del que li produïa a ell la seva negra migranya.

Aquesta gent li havien atacat quan només volia ajudar-los, quan intentava salvar-los. Li havien atacat sense parar-se a pensar en les seves pròpies vides, o en les vides dels seus fills. Gairebé li havien fet matar a un dels seus fills.

Eren estúpids. Eren malvats. Mereixien ser castigats.

Mereixien morir.

Va veure tot això en un únic esclat d'imatges: un record d'alguna cosa que encara no havia passat. Es va veure llançant-se de cap sota el rondaire de vapor i rodant fins posar-se d'esquena, enfonsant les fulles bessones a l’escassament blindada part inferior del vehicle. Entraria en el compartiment de passatgers, on hi hauria, com a molt, un o dos homes armats cuidant dels ferits, i faria servir els seus propis trets per abatre’ls. Després s'obriria pas, tallant, fins a la cabina, i acabaria amb el conductor. Després banyaria el campament amb les flames projectades pel canó de la torreta. Els jups que anaven a peu correrien i cridarien mentre es cremaven. Llavors faria servir la Força per fer girar els sabres làser en l'aire i obriria forats en el blindatge de l'altre rondaire de vapor, pels quals poder abocar el foc de la seva torreta, cremant a conductors, passatgers i ferits. L'espès fum amb olor de carn sortiria a glopades...

Moririen tots. Fins a l'últim.

No li portaria més d'un minut.

I gaudiria amb això.

Ja corria cap al rondaire de vapor, preparant-se per saltar de cap, quan per fi va pensar: què estic fent?

Tot just va poder convertir la seva capbussada en un salt cap amunt. Girà en l'aire i va aterrar a la coberta externa del vehicle, al costat de la torreta llançaflames. Es va deixar caure amagat, emprant la massa del rondaire per cobrir-se contra els trets dels balawai del sòl. I, quan va intentar allunyar la seva ment de la Força, tot el seu cos es va desplomar.

Tot estava massa fosc. La foscor estava per tot arreu; espessa, encegadora i asfixiant com el plomall de fum negre que s’alçava del volcà situat més amunt. No aconseguia trobar cap llum a part de la flama vermella que cremava en el seu cor. El cap li bategava com si fos ell qui tenia les vespes de la febre incubant en el seu cervell. Com si se li anés a obrir el crani.

La fatiga i el dolor van acudir a ell, precipitant-lo cap a la inconsciència. Va recórrer a la Força per mantenir-se dret, despertant amb ella la seva ira. Es va aferrar a la coberta del rondaire, estrenyent la cara contra el seu blindatge abonyegat per les bales. Cada segon que pogués mantenir-lo immòbil era un segon de vida per a alguns d'aquests homes i dones.

Un udol es va acumular al seu interior, un rugit de fosca fúria elevada a l'exaltació. Va estrènyer les dents per combatre'l; però, tot i així, ressonà a les orelles, reverberant a les muntanyes com la crida dels akks presos de la febre de sang...

Mace va contenir la respiració a la gola. Una veu en el seu interior... podia ser un ressò?

Va alçar el cap.

Al final, els udols van resultar ser veus d’akk.

Van sortir de la jungla, amb enormes urpes que excavaven solcs a la pedra i pujant pels costeruts vessants de lava del sortint. Cinc, vuit, una dotzena; gegantins, cuirassats, amb les espines de la carena eriçades en completa amenaça, amb escumoses cordes de baves penjant de les comissures de les seves boques plenes de dents com navalles.

Balawai fortament armats queien davant seu. Els akks es movien amb la velocitat deliberada de criatures que no tenien res a témer. Les torretes dels rondaires de vapor els van dutxar amb foc, però els animals les van ignorar. Com van ignorar les picades dels trets làser. Quan van arribar a la part alta del sortint van començar a moure’s pel perímetre del campament, caminant en cercle per les barraques enderrocades, convertint el seu pas en un trot i després en un galop, formant un cercle de depredadors cuirassats que es tancava gradualment.

Mace va reconèixer la conducta del ramat d’akks. Emprant la intimidació, estava obligant als balawai a agrupar-se en la part central del campament com si fossin herbosos indisciplinats conduïts a un corral. Qualsevol balawai que intentés escapar del cèrcol era empès de tornada a ell amb l’empenta d'un enorme flanc o el pas d'una cua cuirassada. Cap akk va clavar les dents en carn humana, ni tan sols en un jup que va disparar inútilment el rifle a boca de canó contra la gola d'un d'ells. Per tota reacció va rebre l’empenta d'unes mandíbules que podrien fàcilment haver-lo partit en dos d'un mos.

Mace va sentir que el fosc tronar augmentava en la Força, i ho va saber: el campament no s'havia convertit en un corral. S'havia convertit en un escorxador.

En un camp de mort.

I llavors va sentir l'ombra del carnisser.

Mace va mirar vessant amunt. Allà estava, aturat a la roca, sobre la porta del búnquer.

Un korun.

Cremava de poder en la Força.

Era enorme. El pit, nu i lluent per la suor, podria estar format amb blocs de granit. El seu crani afaitat lluïa a més de dos metres per sobre dels seus peus nus. Els seus pantalons s'havien cosit a partir de la pell d'un felí de les lianes. Alçava sobre el seu cap braços que eren com els contraforts d'una torre espacial.

Portava una cosa semblant a uns escuts subjectes a cada avantbraç, semblant a llàgrimes allargades de metall polit com un mirall. Els extrems d’aplanada corba s'estenien sobre els seus enormes punys i s'estrenyien fins a formar una punta d'agulla a un pam sota dels colzes.

Les venes es van retorçar en els seus avantbraços quan va tancar els punys. Les vores dels escuts es van tornar borrosos, i un grinyol maligne va ressonar a les dents d’en Mace.

Els gossos akks es van tornar cap a l'home com si això fos una mena de senyal. Els gossos i l'home van alçar els caps alhora cap a les apagades estrelles, i van alliberar un altre fosc udol de febre de sang que va retrunyir al pit d’en Mace, arrencant ressons de la seva pròpia ràbia, fent-li comprendre a la fi.

La ràbia no era tota seva.

La seva febre de sang era la manera que tenia el seu cor de respondre a la crida de la selva. A l'udol dels akks.

Al poder d'aquest home.

Els balawai no havien fugit en aquesta direcció per pròpia voluntat: havien estat conduïts fins aquí. Conduïts fins a un terreny que només uns dies abans havia quedat xop de violència, maldat i salvatge febre de sang. El que s'havia fet en aquest lloc era deliberat, el fosc reflex en un mirall d'una santificació religiosa. La massacre que havia passat allà només havia estat un preludi, una forma de preparar la jungla per a aquest fosc ritu.

Mace ho va saber llavors. Devia ser el Lor pelek.

Era Kar Vastor.

L'home va alçar els braços, i sis korunnai van entrar al cèrcol, saltant tant com un Jedi, però mancats de la gràcia Jedi. Les empentes de la Força que els propulsaven eren com un gemec de dolor. Agitaven els braços com si s'obrissin pas a urpades en l'aire, però van aterrar ajupits, equilibrats i disposats a atacar. Els sis anaven vestits de manera idèntica a Vastor, i tots portaven aquests escuts en forma de llàgrima que brunzien com altaveus de comunicador sobrecarregats.

Els balawai els van rebre amb una tempesta de trets. Els raigs refulgien, esquitxaven i s’estellaven cap als núvols quan els escuts bessons que portaven cada home es movien més veloços que el pensament.

Els balawai van deixar de disparar.

No hi havia caigut ni un sol korun. Els seus resplendents escuts havien bloquejat tots els trets.

Només podien haver après això d'un Jedi.

D'una Jedi en concret.

Oh, no, va pensar Mace.

Oh, Depa, no...

A la roca, el Lor pelek va estendre els nuosos braços, inclinant-se cap endavant, deixant-se caure com si cregués que podia volar, abans de saltar en l'últim instant cap endavant, en una capbussada que el va portar fins al centre de la multitud de balawai, on s'amuntegaven al voltant dels rondaires de vapor.

Va començar la matança.

Següent