Punt de Ruptura (XIV)

Anterior

CAPÍTOL 14

ÚLTIMA ENTRADA

L'aire sobre el pas de Lorshan estava tan clar que els cims color cel que Mace amb prou feines podia distingir en el distant sud bé podien ser les de Les Espatlles de l'Avi. En aquesta direcció hi havia una mortalla de boirina marró que sospitava era la boira que cobria Pelek Baw. A menor distància es veien les taquetes platejades causades per les fragates que patrullaven la jungla sota el pas. Moltes fragates. Mace comptava almenys sis esquadrilles escombrant turons, pot ser que fins i tot deu.

La fogonada silenciosa i ocasional dels canons i el fil de fum negre que ascendia dels llançaflames arribaven a resultar-li consoladors, significava que la milícia seguia creient que els guerrillers estaven entre els arbres.

Mace s'asseia amb les cames creuades sobre la sorra a ombres de la cova, amb el datapad penjat de l'espatlla. A només dos metres de distància, la brillant llum del sol del final de la tarda s'enfonsava al prat del vessant; en un retall d'herba relativament pla al llarg de diverses desenes de metres, que després es corbava a la vora del barranc i queia durant mig quilòmetre fins al pas de sota.

Prou gran com perquè aterri una llanxa classe Jadthu dels Sistemes de la República de Sienar.

Mace estava decidit a no mirar al cel. Arribaria quan arribés.

Només faltaven minuts per a això.

Es va descobrir enumerant les ferides que li havia infligit Haruun Kal. Des de macadures de trets a cremades, passant per costelles trencades, diverses contusions i una mossegada humana. Per no esmentar incomptables picades d'insectes, una erupció a la cuixa dreta i butllofes als dits dels peus que segurament eren degudes a una persistent infecció per fongs...

I això només eren les ferides físiques. Es curarien.

Les ferides no físiques causades... a la seva confiança, als seus principis, a la seva certesa moral, al seu cor.

Aquestes no podien curar-se amb nebulitzadors de benes i un pegat de bacta.

Darrere d'ell, el continu anar i venir d’en Nick havia obert un sender a la fina capa de terra que cobria el terra de pedra de la cova. El korun va agafar el rifle d'on l'havia deixat, recolzat contra la paret, va comprovar el carregador per dotzena vegada i va tornar a deixar-lo on era. Va fer el mateix amb la pistola de cartutxos que portava a la cartutxera de la cuixa, mirant després al seu voltant a la recerca d'alguna cosa més a fer. En no trobar res, va tornar a caminar.

–Quant falta?

–No molt.

–És el que vas dir les tres últimes vegades que vaig preguntar.

–Suposo que això depèn del que entenguis per molt.

–Estàs segur que ella vindrà?

–Sí –va mentir Mace.

–I si arriba abans que ella? Vull dir que no tindrem temps de parar-nos a esperar-la. No amb les fragates i qui sap quines altres coses rastrejant la llanxa des de la seva entrada en l'atmosfera. Si ella no aquesta aquí...

–Ja ens preocuparem d'això quan passi.

–Ja –Nick es va posar a caminar des del fons de la cova fins a l'entrada, en comptes de fer-ho de costat a costat–. Ja.

–Nick.

–Sí?

–Asseu-te.

El jove korun es va aturar, va dirigir a Mace una ganyota de disculpa, es va ajustar la túnica i va passar els polzes per la banda de cintura dels seus pantalons com si aquesta li premés.

–No m'agrada esperar.

–Ho he notat.

Nick es va asseure al costat del Mestre Jedi i va assentir en direcció al datapad.

–Hi ha algun joc en aquesta cosa? Carai, jugaria fins i tot al dejarik. I això que odio el dejarik.

Mace va negar amb el cap.

–És el meu quadern de bitàcola.

–T’he vist parlant-li. És com un diari?

–Quelcom així. És un resum personal de les meves experiències a Haruun Kal. Per als Arxius del Temple.

–Caram. I surto jo?

–Sí. I Chalk, Besh i Lesh. Depa, Kar Vastor i els nens del campament...

–Caram –va repetir Nick–. És... Caram, és genial. I tots els Jedi fan això?

Mace va mirar més enllà de l'accidentat terreny sota el pas.

–No crec que la Depa ho hagi fet –llançà un sospir, i un cop més es va aturar per no inspeccionar al cel–. Per què ho preguntes?

–Es que..., bé, és molt rar, saps? Estic pensant en això i... Estaré en els Arxius Jedi...?

–Sí.

–Vint-i-cinc mil anys d'enregistraments. És com... Com ser part de la història de la galàxia.

–Ho series de totes maneres.

–Ah, sí, és clar, ja ho sé: tothom ho és. Però no tots estan en els Arxius Jedi, oi? Vull dir que el meu nom hi serà sempre. És com ser immortal...

Mace va pensar en Lesh i en la Phloremirlla Tenk. En Terrel i en Rankin. En els cadàvers del campament cremats fins a perdre tota identitat.

–Ho és –va dir a poc a poc–, el més semblant a la immortalitat que pot arribar algun de nosaltres.

–Puc escoltar una mica? –Nick va fer un gest d'ànim–. No vull ser curiós ni res. Però és per passar l'estona...

–Segur que vols saber el que penso de tu?

–Clar... Per què? És dolent? –va preguntar, fent una ganyota premonitòria–. És molt dolent, oi?

–M’estic ficant amb tu, Nick. No puc posar-te'l. Està codificat, i només el professorat d’arxivers del Temple tenen la clau descodificadora.

–Com? Ni tan sols tu pots sentir-te a tu mateix?

Mace va sospesar el datapad a la mà: semblava una cosa tan petita i insubstancial per carregar amb tant dolor i dubte.

–La codificació no només manté el seu contingut fora de perill, sinó que em salva de la temptació de reescriure les entrades per fer-me semblar millor.

–Tu ho podries fer?

–L’oportunitat no s'ha presentat. De tenir l'oportunitat... no sabria dir-ho. Espero que pogués resistir-me a fer-ho. Però, Jedi o no, segueixo sent humà –es va encongir d'espatlles–. He de fer una última entrada per preparar el meu informe formal davant el Consell, al nostre retorn a Coruscant.

–Puc escoltar?

–Suposo que si pots. No tinc res a dir que tu no sàpigues va.

***

Dels diaris privats d’en Mace Windu

[ÚLTIMA ENTRADA A HARUUN KAL]

El major Rostu i jo esperem en una cova de la base korun en el pas de Lorshan. Depa...

[Veu masculina identificada com NlCK ROSTU, major (ascendit en combat). GER]: Ei, això està connectat? Poden, bé, sentir-me?

Sí. És...

[Rostu]: Carai. Llavors un Jedi alienígena de dintre de mil anys podria treure això i jo estaria dient-li "hola" des de mil anys abans, no? Hola, noi estrany Jedi tiramonos, siguis qui...

Major.

[Rostu]: Sí, ja ho sé: Calla, Nick.

[So de profund sospir.]

Depa ha de reunir-se aquí amb nosaltres.

Va a emprar alguna estratagema per allunyar a Kar Vastor i els seus guàrdies akk prou com per garantir una evacuació neta. No em va oferir detalls, i jo no els vaig demanar.

Tenia por de sentir el que podria haver-me dit.

Enviem el senyal a primera hora d'aquest matí, emprant la mateixa tècnica dels seus esporàdics informes. En comptes d'enviar una transmissió subespacial corrent, que podria ser interceptada pels satèl·lits de la milícia permetent-los localitzar el nostre parador, es va fer la trucada d’evacuació codificada, mitjançant un canal normal de comunicacions i utilitzant una longitud d'ona estreta que va rebotar fins al satèl·lit de l’HoloRed des d'una de les muntanyes que tenim a la vista. El senyal conté també un codi de prioritat Jedi que anul·la i segresta part de la capacitat de l'HoloRed local, emprant aquesta per enviar al Halleck el codi d'evacuació. És molt segur, tot i que sempre hi ha alguna pèrdua de dades per dispersió d'ona.

Jo mateix vaig sentir el justificant de recepció a l'estació comunicadora de la base. El Halleck està de camí.

Arribem en aquesta base una hora estàndard després de l'alba. Probablement el Halleck ja estigui dins del sistema. La base en si... no és el que m'esperava.

És menys una base militar que un campament de refugiats subterrani.

El complex és enorme: un rusc de túnels que recorre tota la paret nord del pas, amb diversos túnels d'accés que s'estenen vessant avall, fins a arribar a coves ocultes en el profund de la jungla. Algunes de les cavernes són naturals. Bombolles volcàniques i canals d'aigua erosionats pels corrents procedents dels alts cims nevats. Les cavernes habitades han estat ampliades i allisades artificialment. Encara no hi ha indústria minera a Haruun Kal, i, per tant, es manca d'equip d'excavació, una vibrodestral pot tallar la pedra amb la mateixa facilitat que la fusta. Moltes de les càmeres més petites tenen llits, taules i bancs de pedra tallats i modelats amb aquestes fulles.

La qual cosa les faria relativament còmodes, de no estar tan ocupades.

Milers de korunnai omplen aquestes cavernes, túnels i coves, i cada dia arriben més. Són els no-combatents. Les esposes i els pares, els malats i els ferits. I els nens.

La manca d'equip miner al planeta implica que la ventilació és forçosament rudimentària, i la sanitat, virtualment inexistent. La pneumònia campa al seu aire. Els antibiòtics és el primer que s'acaba a les farmacioles requisades. I no hi ha cap lloc a les cavernes on no s'escolti la gent esternudant mentre s'esforça per respirar amb els seus pulmons negats i encallats. La disenteria es cobra vides entre avis i ferits, i la cosa només té aspecte d'empitjorar, en dependre la higiene del transport de la femta en galledes.

Les cavernes més grans estan dedicades als herbosos. Tots els korunnai que arriben porten els herbosos que han sobreviscut al viatge; fins i tot en temps de guerra, depenen del Quart Pilar. Aquests herbosos es passen els dies atapeïts, sense menjar i amb poc espai per moure’s. Tots estan malalts i inquiets. Hi sol haver baralles entre membres de diferents ramats, i em diuen que tots els dies moren diversos, víctimes de ferides rebudes en baralles o de malalties infeccioses que es contagien per estar en espais tancats. Alguns semblen limitar-se a renunciar al seu desig de viure; es tomben, es neguen a aixecar-se i posteriorment moren d'inanició.

Els korunnai els cuiden el millor que poden, construint improvisades reixes de pedres apilades per separar les diferents ramats, i traient-los per torns pels túnels d'accés perquè s'alimentin en les jungles que hi ha sota el pas, davant l'atenta mirada dels akks de pasturatge. Però fins i tot aquesta mesura improvisada resulta problemàtica, ja que a mesura que arriben més i més herbosos, els korunnai han de portar els ramats més i més lluny, per evitar que redueixin tant la selva que això descobreixi la localització de la base.

Ara entenc per què no volia anar-se'n la Depa.

Vam viatjar sobre el seu ankkox fins a un dels túnels ocults. Quan vam canviar la penombra de la jungla per la profunda foscor subterrània. Depa va obrir les cortines de la howdah i va passar a la cadira muntada a la closca del cap de la bèstia. Semblava inhalar serenitat en l'espès aire enganxós.

Tots aquells davant els quals vam passar... Tots els que vam veure...

No hi havia aplaudiments, ni tan sols crits; la benvinguda que va obtenir va ser més profunda que qualsevol cosa que pogués expressar-se de viva veu.

Una dona, encongida contra la suada paret de pedra, va veure la Depa i es va empènyer cap endavant. El seu rostre podia haver estat una flor obrint-se al sol. La mera presència de la Depa va portar la llum als seus ulls i va donar força a les cames. La dona va forcejar per aixecar-se, emprant la paret del túnel per incorporar-se. Després es va recolzar en ella i va estendre una mà cap a nosaltres. Quan la Depa fer que sí amb gest d'acceptació, la mà de la dona es va tancar per intentar capturar en l'aire la mirada de la Depa. Després es va dur aquesta mà tancada al pit, com si una simple mirada fos una cosa preciosa.

Una cosa sagrada.

Com si fos justament el que necessitava per continuar vivint.

I així va ser la nostra arribada aquí: aquesta dona multiplicada per mil. Els guerrers i els ferits. Els ancians. Els malalts, els moribunds. Els nens...

Depa és per a ells quelcom més que un Jedi. No és una deessa, en ser usuaris de la Força no s’impressionen fàcilment amb els poders Jedi. Ella és, crec, com un tòtem. És per a ells el que un Jedi hauria de ser per a tothom, però gravat en aquest nivell en els seus cors que s'ha convertit en una forma de bogeria.

Ella és la seva esperança.

[Rostu]: És veritat, saps?

Nick?

[Rostu]: Creus que les coses estan malament aquí? D'acord, clar que estan malament. Però no només aquí, sinó en tot l'Altiplà. Molt malament. Però no tens ni idea de com eren les coses abans que arribés la Depa... Aquí no som els dolents.

Ningú ha suggerit que ho sigueu. Tampoc sou els bons. No he vist a cap dels bons.

[Rostu]: Fins ara? Jo n’he vist un. No, dos.

Ah, sí?

[Rostu]: Tot això dels bons i els dolents acaba desapareixent per l'escotilla de l'aire amb molta rapidesa, no et sembla? Tu saps per què es va separar Pelek Baw de la República? No va tenir res a veure amb la "corrupció del Senat" ni amb tota aquesta política que és merda d’ullalot. Els balawai es van unir a la Confederació perquè els sepas els hi van prometre respectar la seva sobirania. Ho entens? Els hi van donar drets planetaris. I l'únic dret planetari que importa als balawai és el dret a matar-nos a tots. Els sepas aparquen a l’espaiport els seus caces droides i el seu personal de suport, i de sobte la milícia disposa d'una provisió il·limitada de fragates, i els balawai declaren il·legal que un korun estigui fora dels límits de la ciutat de Pelek Baw. I molt aviat comencen a arrestar també als korunnai que es troben dins de la ciutat. No a tots, entén-me, només als criminals. Als captaires i als nois del carrer. I als problemàtics. Perquè consti, un problemàtic és Qualsevol korun que digui alguna cosa sobre com se'ns tracta.

"Van construir un camp per a nosaltres. Jo vaig estar en ell. Va ser allà on ens va trobar la Depa. Creus que les coses estan malament aquí? Hauries de veure del que ella ens va salvar.

"Sí, pot ser que passéssim de viure-hi a morir aquí. I què? Creus que hi ha alguna diferència? Creus que allò era millor?

"Tu pots viure en una gàbia si vols. Però jo? Jo moriré com un home lliure. Això és Depa per a nosaltres.

"Això és el que ens vas a treure.

De totes maneres anava a deixar-vos molt aviat.

[Rostu]: Això dius tu.

Es mor, Nick. La guerra l'està matant. El planeta l'està matant. Els korunnai l'estan matant.

[Rostu]: Ningú d'aquí li faria mal...

No a propòsit.

Però s'està ofegant en la teva ira. Nick.

[Rostu]: Ei, que jo només estic mitjanament emprenyat.

No ets només tu. Sou tots vosaltres. Tot aquest lloc.

La violència interminable... sense esperança, ni remei...

La connexió d'un Jedi amb la Força amplifica tot el que ens envolta i dota de la major gravetat concebible fins al menor dels nostres actes. Ens fa ser més del que ja som. Si estem calmats, ens dóna serenitat. Si estem iracunds, ens omple amb la ràbia d'un déu. La ira és un parany. Potser tu la consideris un narcòtic no molt diferent del brillestim. Fins i tot el més delicat dels sabors pot deixar-te amb una gana que mai desapareix.

Per això els Jedi hem d’esforçar-nos sempre per crear la pau en nosaltres mateixos: el nostre interior s'ha de reflectir en l'exterior. La Força és una. Som part de la Força, que sempre serà el que sigui que siguem nosaltres, almenys en part.

Igual que ja és massa tard perquè Kar Vastor es converteixi en un Jedi, és massa tard perquè la Depa es converteixi en un Lor pelek. Ella està disposada a donar la seva vida per ajudar al vostre poble. Esteu disposats a prendre-la?

[Rostu]: Escolta, a mi no em miris així. Jo estic del teu costat, recordes? Bé.

El Halleck ja deu estar dins del sistema. En qualsevol moment veurem el rastre de vapor d'una llanxa.

I Depa ve a reunir-se amb nosaltres.

[Rostu]: De veritat? És que pots sentir-la?

Directament no. Però part del seu pla per mantenir lluny d'aquí a Kar i als seus guàrdies akk incloïa recuperar el meu sabre làser. És en detalls com aquest, en aquestes petites consideracions, en aquestes gentileses no pensades, on trobo esperances per creure que no està perduda del tot.

Encara puc reconstruir la meva fulla, ella...

Hi havia una tristesa...

"Resignació malenconiosa" és la millor manera que tinc de descriure la seva expressió quan va prometre retornar-me el sabre làser. Ella semblava a la vora de les llàgrimes, encara que l'arma en si no és gran cosa.

"No podria suportar la idea que el viatge fins aquí et costi més del que t'ha costat ja", em va dir aquest matí, quan la vaig deixar per venir aquí a esperar.

Puc sentir amb claredat la proximitat del meu sabre làser; i ara també sento el d'ella. Ve zigzaguejant cap a nosaltres per les fissures naturals de la roca, que formen un passatge entre aquesta cova i les cavernes de l'interior. Em resulta estrany, d'una forma aprensiva, de premonició de terribles tragèdies, que només pugui sentir la Depa mitjançant la seva arma, la Depa que conec.

[Rostu]: "Això, aquest premo–el–que–sigui de terribles tragèdies es pot traduir d'alguna manera al bàsic com" tot això em dóna mala espina"? Perquè, veuràs, ara que ho esmentes...

Jo també ho sento..., però des que vaig arribar a aquest planeta només he tingut mals pressentiments.

[Rostu]: M'he estat preguntant... Bé, portem aquí molta estona. No t'has qüestionat què Depa ens enviés aquí perquè ella pogués treure del mig a Kar? Que potser ens va enviar aquí per treure'ns del mig a nosaltres?

Se m'ha passat pel cap. M'he negat a considerar-ho. Depa no és així; no és procliu a l'engany, i molt menys a la traïció. Va dir que es reuniria aquí amb nosaltres. Això vol dir que es reunirà amb nosaltres. Aquí.

Només està a uns passos de distància...

[Rostu]: O potser no, saps?

Ets...

[Rostu]: Ja has anat molt lluny. Para ja! Ho dic de debò.

[L'últim so del diari del Mestre Windu a Haruun Kal és una vocalització no verbal semblant al grunyit d'advertència d'un gran depredador.]

[FI DEL DIARI.]

Següent