Punt de Ruptura (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

OSTATGE

La immensa ombra es va acostar amb estrèpit. El seu caminar era una simfonia d'arbres estellant-se.

Era un ankkox.

Un enorme saure cuirassat, el major animal terrestre de Haruun Kal. Els ankkox són el doble de grans que els herbosos, tenen més de la massa i mitja d'un bantha adult, però són de constitució baixa i ampla, amb una ampla petxina dorsal, com un plat de sopa ovalat cap per avall. La d'aquest tenia gairebé tres metres d'ample i bastant més de quatre metres de llarg. A la petxina del cap, un disc convex cuirassat que cobria aquesta part de la bèstia, portava cargolada una cadira de pasturatge. Quan un ankkox retreia potes i cap, la petxina d'aquesta i les dels seus sis genolls encaixaven en les obertures de la seva closca amb l'hermetisme d'una escotilla, permetent a l'animal sobreviure a les emissions de gas volcànic que volguessin acostar-s’hi.

El seu conductor no s'asseia a la cadira, sinó que estava parat darrere d'ella, amb les cames obertes sobre la cuirassa del cap, i enarborant una llarga perxa que acabava en un ganxo d'aspecte esmolat, i que emprava per dirigir el pas de l’ankkox. Dos escuts de ultracrom amb forma de llàgrima estaven alçats fins als seus bíceps.

Era Kar Vastor.

Només es movia per dirigir a l’ankkox. El seu rostre no tenia expressió. Ni tan sols va mirar a Mace i a Nick.

L'aire que l'envoltava vibrava amb la seva fúria.

L’ankkox doblegava els arbres petits en passar, limitant-se a aixafar els arbustos sota els seus peus de la mida de lliscants. Per permetre el pas de l’ankkox entre els arbres, la separació era massa estreta per donar cabuda a la seva enorme petxina, i que eren massa grans per apartar-los, Vastor emprava un fibló, amb el qual indicava punts concrets en els seus troncs que eren colpejats per un objecte sibilant, invisiblement ràpid, que impactava amb potència suficient com per destrossar-los i així permetre-li passar. Era la cua de maça de la criatura.

L'única part del cos de l’ankkox que no estava cuirassada era la seva cua extensible, musculosa i sorprenentment flexible. La punta de la mateixa acabava en una gruixuda bola rodona cuirassada. Un ankkox adult podia agitar la cua més de pressa del que podia veure l'ull humà, i emprar aquesta maça per colpejar amb precisió objectius situats fins a vuit metres de distància, i amb potència suficient com per atordir a un gos akk o enderrocar un petit arbre.

Hi va haver un temps, anterior a la reobertura de Haruun Kal a la galàxia civilitzada, en què l'arma tradicional dels pastors korun era una maça arrencada a un ankkox jove. Una cosa perillós d'adquirir, difícil d'usar i de conseqüències letals.

En l'embalum central de la petxina dorsal de l’ankkox s'havia aixecat una howdah, una petita cabina cortinada de dos metres per tres, una mica més gran que l’allargat divan del seu interior, amb parets de fusta de Lamma. El baldaquí cortinat era lleugerament més alt que Mace i estava envoltat per una barana polida situada a cosa d'un metre d'alt per sobre la closca. Les cortines, per no esmentar la fusta, finament treballada, havien de ser part del botí saquejat a alguna casa balawai. Les cortines, amb les seves múltiples capes de puntes de gasa, eren translúcides com el fum.

Mace podia veure la silueta, amb la posta de sol darrere d'ella.

L’ankkox es va aturar amb un cruixit eixordador, va descansar sobre la seva closca ventral i va emetre un llarg xiuxiueig entre dents semblant al que fa el gas en escapar de les boles pneumàtiques d'un tren d'aterratge. Vastor va ficar el fibló en la cartutxera cargolada a la closca del cap de l’ankkox, va fer un pas per sobre de la cadira de pasturatge i va creuar els braços de gruixuts músculs.

Va mirar als ulls del Mestre Jedi.

Els gossos akks van començar a grunyir en to greu, amb un so que se sentia més que escoltava, com la tremolor subterrània d'un imminent terratrèmol.

El vent va deixar de bufar. Fins i tot la remor de les fulles va emmudir.

En el silenci del dia que desapareixia, la Força va mostrar a Mace un punt de ruptura.

"La foscor de la jungla, no la dels Sith."

Vida sense els obstacles de la civilització.

–Estem acabats –va dir Nick–. Te n'adones, oi? Tan acabats com el menjar de fa una setmana. Com diuen a això a l’exèrcit? Ajudar i donar suport a l'enemic?

–Guarda silenci. No cridis l'atenció sobre la teva persona.

–Una gran idea. Igual se li oblida que sóc aquí.

–No es tracta d'ajudar i donar suport a l'enemic. Si això fos un assumpte militar, ja ens haurien arrestat. Ens portarien per tenir alguna classe de judici espectacle que pogués presenciar la resta del FAV. En comptes d'això, estem en la jungla, i els únics testimonis són Kar, Depa i aquests akks, tant humans com saures.

–Així que es limitaran a matar-nos.

–Amb una mica de sort, això serà una baralla entre gossos.

–Una baralla entre gossos? Si tenim sort? Ja, d’acord. No vaig ni a intentar entendre això. Tu limita't a dir-me el que se suposa que he de fer.

–Se suposa que has de recordar que ets un oficial del Gran Exèrcit de la República.

–He fet el punyeter jurament fa tres hores...

–Tres hores o trenta anys. Això és igual. Has jurat comportar-te de manera digna, com un oficial de la República.

–I suposo que això descarta fer-m'ho en els pantalons o plorar com un nadó, oi?

–Estigués calmat. No mostris debilitat. Considera a Vastor un akk salvatge, no facis res que desperti la seva ànsia de presa. I calla.

–Oh, és clar. És això una ordre, general?

–Que sigui una ordre contribuirà a què ho facis?

A dalt, a la petxina de l’ankkox, Vastor els mirava en silenci mentre en l'aire que l'envoltava es formava una aurora de fúria. Només llavors es va enfrontar Mace a la mirada del Lor pelek.

El Jedi va permetre que els seus llavis dibuixessin una insinuació de desdeny.

–Què estàs fent? –va xiuxiuejar Nick.

La mirada d’en Mace no es va alterar.

–Res del que necessitis preocupar-te.

–Això, igual hauria d’haver-t'ho dit –va murmurar el jove korun amb nerviosisme–. A Kar no li agrada que li mirin fixament.

–Ho sé.

–S'enfadarà.

–Ja està enfadat.

–Sí. I l’enfadaràs més encara.

–Aquesta és la meva intenció.

–Saps? Vaig a renunciar a preguntar-te si estàs boig. Considerem-ho una pregunta permanent, d'acord? Cada vegada que obris la boca considera que m'estic preguntant si t'estan sortint les nous de nikkle per les orelles. "Bon dia, Nick" Estàs boig? "Bonic dia, oi?". Estàs boig?

–Et penses callar? –va xiuxiuejar Mace per la comissura de la boca.

–Estàs boig? –Nick va acotar el cap–. Perdó. Ha estat un reflex.

La mandíbula de Vastor es va moure, i un grunyit sense paraules va escapar dels seus premuts llavis.

Es va enviar a per tu.

Mace va sospirar amb aire avorrit.

El grunyit de Vastor es va espessir.

El desafiament té un preu.

Nick va inclinar el cap, arrufant les celles.

–Això no és pels presoners?

Mace va mirar-lo de reüll. Nick li havia entès. Per tant, Vastor es dirigia als dos... O més aviat a Mace, però, almenys en part, de cara a Nick. Va alçar la mirada cap a la howdah.

Probablement també de cara a la Depa.

–I tant que és pels presoners –va dir Mace en veu baixa–. Només s'està escalfant. Segueix-li el corrent.

Mace va enganxar els polzes al cinturó i va caminar de forma casual cap endavant.

–Ja t'ho vaig dir: no s'envia a buscar-me. La veuré ara, atès que l'has portat fins a mi com vaig ordenar.

L'aurèola que envoltava Vastor es va accentuar, però ell es va mantenir completament immòbil. El seu grunyit es va afinar fins a ser la tos caçadora d'un felí de les lianes.

Jo no accepto ordres. Depa és aquí a petició pròpia.

–Ah?

Va venir a acomiadar-se de tu.

–Jo no vaig enlloc.

La resposta de Vastor va ser un silenciós i somrient badall que mostrà totes les seves dents inhumanament esmolades. Va fer un gest i el cercle d’akks i humans es va obrir davant seu.

–Et vaig dir que ens anava a matar! –va xiuxiuejar Nick–. T'ho vaig dir! Vaja, com odio tenir raó!

–Ja et vaig dir abans que veiessis a Vastor com un akk salvatge. No ens matarà a menys que no hi hagi una altra forma d'obtenir el que vol.

–Ah, sí? I què vol?

–El mateix que qualsevol gos akk: deixar clara la seva posició de poder. Defensar el seu territori. I el seu ramat.

–I creus que no ens matarà per treure-li aquests presoners?

Mace va arronsar les espatlles.

–Al menys no a tu. Tu ets un subordinat, no comptes de veritat.

–Ah, ja. Moltes gràcies... –Nick va callar a mig sarcasme i es va mostrar pensatiu–. Saps una cosa? Crec que de veritat jo volia dir això.

–T'ho agraeixo.

Vastor va girar el fibló amb ganxo, i l’ankkox va trontollar cap a Mace i Nick, traçant amenaçadors arcs amb la seva cua de maça.

–Bo, què? –va dir Nick, encara entre dents–. Creus que va a fer-te fora d'aquí?  “Tens fins a la posta de sol per sortir del meu planeta?”

–Una cosa així.

–I què hi ha d'aquest ostatge que vas esmentar?

–S’haurà de veure si el necessitem.

–Això, no seré jo, oi? Perquè, veuràs, francament, no crec que Depa m’apreciï tant... Ni ningú, saps? Però gens.

–Calla.

L’ankkox es va aturar. La corba en pic de la petxina del seu cap, de la mida d'un lliscant, va baixar fins a terra davant els peus d’en Mace. Els ulls de la bèstia eren ataronjats i daurats, i grans com el cap d’en Mace, i mirava cap amunt des de sota la corba de la closca amb malenconiosa paciència saura.

Vastor va saltar a terra.

Vés a acomiadar-te. Te n'aniràs a continuació.

–Bon gosset... –va dir Nick amb un somriure forçat. Va llançar una feble rialleta–. Bon...

La immensa mà esquerra Vastor es va dirigir contra Nick en una bufetada encegadora que li hauria arrencat el cap abans que pogués parpellejar..., però l'enorme braç va ser interceptat pel gir de la mà oberta d’en Mace.

Els dits d’en Mace es van tancar momentàniament al voltant del canell d’en Vastor.

–Està amb mi –va dir, i, abans que el Lor pelek pogués reaccionar, va deixar anar a Vastor i va donar un revés a Nick que el va llançar a terra.

Nick va caure al terra cobert de floridura, encongit, atordit i mirant a Mace amb sorpresa. Mace li va enviar una pulsació tranquil·litzadora mitjançant la seva connexió de la Força: un dissimulat gest de complicitat invisible.

Nick li va seguir el corrent.

–A què ha vingut això?

El Mestre Jedi li va enfonsar un dit a la cara.

–Ets un oficial del Gran Exèrcit de la República. Comporta't com a tal.

–I com es comporta un?

Mace es va tornar cap a Vastor.

–Em disculpo per ell.

Vastor va grunyir.

La seva mare és qui hauria de disculpar-se.

–Qualsevol problema que tinguis amb ell, parla-ho amb mi –Mace va haver de tirar el cap cap enrere per mirar al Lor pelek als ulls–. Abans vaig colpejar a un dels teus homes. També em disculpo per això –es va enfrontar amb cansament a la mirada fixa d’en Vastor–. Hauria d’haver-te colpejat a tu.

Ets el Mestre de la Depa i el meu dôshalo, i no et desitjo cap mal. El brogit d’en Vastor es va tornar greu i vellutat. No tornis a tocar-me.

Mace va sospirar, mostrant-se encara avorrit.

–No t'aixequis –va dir a Nick. Després va mirar a Vastor–. Disculpa.

I va envoltar a Lor pelek per saltar a la petxina dorsal de l’ankkox.

Va tenir temps de preguntar-se si la seva aparent confiança havia enganyat a algú.

***

Mace va mirar a la howdah, a només un o dos passos de distància. La boca se li havia assecat completament.

Seguia sense poder sentir-la.

Fins i tot tan a prop, per fi, després de tot aquest temps, qualsevol presència que ella pogués tenir en la Força es fonia de manera invisible a la nit selvàtica que els envoltava.

Va tornar a notar un pes en el seu cor, el que havia nascut diverses setmanes abans al despatx de Palpatine. El que s'havia acrescut a Pelek Baw i gairebé li havia aixafat ahir a la nit, al búnquer del campament. S'havia alleugerit d'alguna manera en el transcurs d'aquesta llarga tarda, potser perquè havia estat segur de fer el correcte.

L'únic correcte.

I ara estava a un metre de veure’s cara a cara amb ella, amb la seva Padawan, amb la seva protegida. La dona per la qual havia deixat enrere Coruscant, el Temple Jedi i les simples abstraccions de la guerra estratègica; per la qual s'havia internat en aquesta jungla; per la qual s'havia sotmès a la crua, complicada i intractable realitat que hi havia darrere d'unes estratègies que li havien semblat molt netes i senzilles quan era a les higièniques càmeres del Consell.

Per descobrir que, un cop més, no sabia el que havia de fer.

El mer fet de veure la seva ombra més enllà de les cortines feia trontollar la seva idea sobre el que era correcte o incorrecte.

Les paraules de Palpatine es van repetir en la seva ment.

"Depa Billaba va ser la vostra Padawan. I potser és també la seva amiga més íntima, no és així?"

Ho és?, va pensar en Mace. Tant de bo ho sabés.

"Està vostè segur que podrà matar-la si sorgeix la necessitat?"

En aquest moment no estava segur ni de si podria mirar-la.

"... M'he convertit en la foscor de la jungla..."

Una esvelta mà bruna amb una palma que tenia aquesta forma, aquesta suau textura de venes, tendons i ossos que coneixia tan bé com la seva, va agafar la vora les cortines amb dits llargs però forts, d'ungles trencades i negres per la brutícia. La cortina estava bruta, tacada de floridura i recosida a mà amb fils negres que semblaven cicatrius contra l'encaix. Se l’embolicava a la mà a mesura que aquesta l’apartava lentament. El cor de Mace li va martellejar amb força, i el Jedi va estar a punt de donar-se la volta. Va haver de suposar que mai la veuria a l'alba, al principi d'un dia, ni tan sols entre una pluja de foc escopida pels canons d'una fragata: va haver de suposar que això només era un desig anhelat, un consol de la Força: hauria de saber que només es podrien tornar a veure a l'ombra del crepuscle...

Però la por també condueix a la foscor.

Ja m'he enfrontat en aquesta foscor a la jungla, va pensar. L'he sentit al meu cor. L'he combatut mà a mà i ment a ment Per què hauria de témer veure-la en el seu rostre?

El nus de l'estómac es va afluixar.

Tota l'ansietat li va abandonar. Tota la foscor va relliscar d'ell. Estava buit de tot llevat del cansament, els dolors de la seva castigada carn i una reposada expectació Jedi. Estava disposat a acceptar la bolcada de la Força, comportés el que comportés.

Ella va apartar la cortina.

Estava asseguda a la vora d'un llarg divan encoixinat. Portava els parracs de la túnica Jedi sobre l'aspre teixit casolà d'un korun de la jungla. Tenia els cabells tal com els havia vist al campament: desigual, greixós i mal tallat, com si hagués emprat un ganivet per tallar-se’ls sense l'ajuda d'un mirall. Tenia la cara tan demacrada com l'havia vist, amb pòmuls esmolats i mandíbula progressivament prominent. La cicatriu hi era, des d'una comissura de la boca, fixada per l'esforç, a la punta de la mandíbula...

Però en comptes d'una bena portava una bruta tira de roba lligada sobre el front, ocultant la Marca Major de la Il·luminació.

O la cicatriu que havia deixat...

La Marca Menor encara brillava, daurada, al pont del seu nas; i malgrat tenir els ulls adolorits i injectats en sang, la seva mirada era clara i franca, i, al final, era Depa Billaba.

Al marge de tot el que pogués haver-li passat, vist o fet. Seguia sent la Depa.

Ella va corbar la boca en un somriure, fent un esforç que gairebé li trenca el cor a Mace. Va estendre una mà que va tremolar lleugerament quan Mace la va agafar. La va notar fràgil en la seva, com si tingués ossos buits com els d'un ocell, però li agafava amb força i calidesa.

–Mace –va dir a poc a poc. Una única llàgrima, com una joia, va sorgir en un ull–. Mace. Mestre Windu.

–Hola. Depa –Mace es va obrir l'armilla i va treure el sabre làser d’ella–. He guardat això per a tu.

La seva mà va tremolar més encara quan la va allargar per agafar-lo.

–Gràcies, Mestre –va dir a poc a poc, amb esgotada formalitat–. Em sento honrada de rebre'l de la teva mà.

El seu somriure es va prendre més autèntic. Ella va mirar el seu sabre làser, donant-li voltes a la mà com si no aconseguís recordar per a què servia. Va baixar el cap fins que ell no li va poder veure els ulls.

–Oh, Mace... Com has pogut?

–Depa?

–Com pots ser tan arrogant? Tan estúpid? Tan cec? –encara que les seves paraules eren furioses, la seva veu només sonava cansada–. Voldria... Vas haver de venir fins a mi, Mace. Directament fins a mi. Aquestes persones... no valien tot això. No em serveix que no ho sabessis. Hauries d’haver-me preguntat a mi... Jo t'ho hauria dit...

–Per què havien de morir nens innocents?

Ella va ajupir encara més el cap.

–Tots hem de morir, Mace.

–No he vingut a discutir amb tu, Depa. He vingut per portar-te a casa.

–A casa... –va repetir ella, i va tornar a alçar el cap. Els seus ulls eren horitzons insondables: infinitament profunds i infinitament foscos–. Empres aquesta paraula com si tingués algun significat.

–Per a mi el té.

–Però no vol dir res. Ja no. Ni tan sols per a tu. Només que encara no t'has adonat –va sospirar amb un riure buit, amarg i tan fosc com els seus ulls, i va agitar la tremolosa mà en direcció a la jungla que els rodejava–. Això és casa meva. Tant com pot ser-ho qualsevol altre lloc. Per a qualsevol de nosaltres. Per a tots nosaltres. T'hi he portat perquè ho aprenguis, Mace, però ho has espatllat tot. Tot s'ensorra i es dispersa en totes direccions. Tot ha sortit malament i ja és massa tard, i havia d'haver imaginat que acabaria passant així, ho hauria d'haver imaginat perquè ets massa arrogant per ocupar-te dels teus propis assumptes!

La seva veu s'havia anat elevant fins a convertir-se en un grinyol, i una gota de sang va sorgir en una esquerda del seu llavi inferior.

–Tu ets el meu assumpte aquí.

–Exacte. Exacte! –Ella li va agafar del canell i el va atreure cap a si amb sorprenent força–. Jo era el teu assumpte aquí. Aquestes persones no tenien res a veure amb tu. Ni tu amb elles. Però no pots deixar de ser un Jedi –va dir amb amargor–. Passi el que passi. Si està en joc l'existència de tot l'Orde Jedi has de jugar a l'heroi de l'HoloRed. Ara el que et portava aquí s'ha anat a passeig. Està destruït. Tot s'ha perdut. És massa tard. Massa tard per a tothom. Hauràs de marxar, Mace. Hauràs de marxar ara mateix, o Kar et matarà.

–Penso fer-ho. I tu et vindràs amb mi.

–Oh –va dir ella. El foc del seu interior es va apaivagar, i la seva força amb ell. La seva mà es va tornar fluixa al braç d’en Mace–. Oh... Tu creus... Tu creus que podré anar-me'n...

–Has d’anar-te'n, Depa. No sé què creus que et reté aquí...

–Tu no ho entens. Com podries...? No ho has vist... No t'ho he ensenyat... No ho pots comprendre...

Mace va pensar en la seva al·lucinació al campament.

–Ho comprenc –va dir a poc a poc–. Comprenc tot el que cal comprendre. I ara ho crec.

–Comprens que jo no estic al comandament aquí?

–Ho està algú? –va dir, arronsant les espatlles.

–Exacte –va dir ella–. Exacte. El Mestre Yoda... El Mestre Yoda hauria dit: "Veus, però no veus".

–Depa...

–Si ets viu ara és perquè Kar no vol molestar-me. És l'únic motiu. No perquè jo pugui ordenar-li el que ha de fer, sinó perquè jo li ho vaig demanar. Li vaig demanar que et donés l'oportunitat d'anar-te'n... Perquè a Kar..., perquè a Kar li agrado...

Mace es va girar i va mirar a les persones i als akks que hi havia a la jungla. El crepuscle s'estava agreujant, i les lumilianes començaven a bategar amb vida. Els akks es van remoure, incòmodes, murmurant rugits entretallats i greus en els seus enormes pits. Nick s'asseia a terra, amb els genolls aixecats i envoltats pels seus braços. Mantenia el cap cot, evitant acuradament mirar a Vastor. El Lor pelek es movia d'un costat a un altre davant el cap de l’ankkox, aguaitant com un felí de les lianes famolenc, llançant furtives mirades a Mace i Depa, i apartant a continuació la mirada, com si no volgués que li sorprenguessin mirant.

–Vastor mana el FAV...?

–El FAV no existeix! –va xiuxiuejar la Depa–. El FAV és només un nom, res més. Jo me’l vaig inventar! El Front d'Alliberament Vetó no és més que una cosa inventada al que donar la culpa de tots els atacs, emboscades, robatoris, petits sabotatges i no sé què més. La milícia s'està tornant boja buscant una pauta als nostres atacs, intentant endevinar quina és la nostra estratègia. Perquè no hi ha cap pauta. Ni una estratègia. No hi ha cap FAV. Només aquest clan, i aquesta família, i aquesta banda aquí i aquella altra allà. Això és tot. Només bandits i assassins korun esparracats.

–Els teus informes...

–Els meus informes –semblava com si ella volgués agafar-lo i sacsejar-lo, però estigués massa cansada per fer-ho–. Què hauria d'haver explicat? Ja has vist una mica de Haruun Kal. Què podria haver dit per fer-te comprendre?

–No has de fer-me comprendre res. Només has de venir amb mi.

–Mace, escolta’m: No puc –es va ensorrar i va baixar la cara fins a les seves mans–. Kar aquesta disposat a deixar-te marxar només perquè jo em quedo. Per mantenir-te lluny de mi. Si me’n vaig amb tu... Marxar per la jungla, Mace? Pensa-ho. A peu, sobre herbosos. Fins i tot en un rondaire de vapor. Tot el camí fins a Pelek Baw? És que ho has vist ja el suficient de Vastor com per saber que no estaries fora de perill en cap lloc de la jungla?

El pes al pit d’en Mace es va alleugerir, només una mica. Va empassar saliva i va descobrir que respirava amb més facilitat.

Ella tenia por per ell. No hi havia caigut tant com perquè deixés d’importar-li.

Aquí estava la seva victòria.

–No anem a creuar la jungla –va dir–. Tinc una nau estacionada amb un batalló de soldats. Tinc el comunicador avariat, o ja estaríem de camí. Nick diu que teniu comunicadors subespacials a les cavernes del pas de Lorshan. Podrem abandonar aquest sistema l'endemà d'arribar-hi.

Ella va tornar a alçar el cap. Seguia sense haver esperança en els seus ulls.

–Necessitarem dos dies per arribar-hi. I Kar et matarà si segueixes aquí dins de dues hores. D'aquí a dos minuts.

–Deixa’m a Vastor a mi –Mace es va inclinar cap endavant, recolzant els avantbraços a la polida barana de la howdah–. No vaig a anar-me'n sense tu.

–Has de fer-ho.

–Deixa que t'ho digui d'una altra manera.

Mace va respirar fondo.

–Mestra Depa Billaba, en nom de la meva autoritat com a membre del Consell Jedi, i general del Gran Exèrcit de la República, queda rellevada del comandament de les forces de la República a Haruun Kal, tant militars com civils. Queda rellevada de tots els deures i responsabilitats en l'acció d'aquest planeta. Queda suspesa del Consell Jedi i pendent d'una investigació sobre els seus actes a Haruun Kal, i se li ordena que procedeixi amb la pressa deguda a desplaçar-se a Coruscant, on es presentarà davant el Consell per a ser jutjada...

Depa va negar amb el cap.

–No pots... No pots...

–Depa –va dir Mace amb tristesa–, quedes arrestada.

–Això és ridícul...

–Sí. I ho dic completament de debò. Em coneixes, Depa. Quants arrestos vam fer en tots aquests anys? Saps que entregaré al meu presoner o moriré en l'intent.

Ella va assentir a poc a poc i va tornar a trobar el somriure, un somriure trist i tranquil marcat per l'amargor del coneixement.

–Acceptes la meva paraula? Si et dono la meva paraula de no... intentar escapar-me?

–Sempre confiaré en tu, Depa.

Unes llàgrimes sobtades centellejaren novament en els seus ulls, i ella va apartar la cara.

–Quantes vegades més vas a obligar-me a salvar-te la vida?

–Només aquest cop més. Pots venir amb mi o pots veure’m morir. Tu decideixes.

Les espatlles d'ella es van estremir i van començar a tremolar. Mace va pensar per un moment que ploraria, però llavors el suau riure va arribar a les seves orelles.

–T’he trobat a faltar, Mace –els seus ulls brillaven amb llàgrimes–. No puc dir-te com t'he trobat a faltar. Per descomptat, sabies el lloc exacte on s'ensorrarien les meves defenses. Però jo no sóc el teu veritable problema –va dir ella lentament–. Què faràs amb Kar?

–Tu ets el meu únic problema –va dir Mace–. Vaig trobar el teu punt de ruptura, creus que no veuré el seu?

–No crec que en tingui cap.

–Això queda per veure.

–Tu i els teus punts de ruptura –el seu trist somriure resultava enlluernador en aquest rostre tacat per les llàgrimes–. Qui sinó Mace Windu hauria pensat en prendre com a ostatge a si mateix?

Mace va inclinar el cap a la dreta, en un encongiment d'espatlles korun.

–Jo era l'únic disponible.

***

Mace va saltar lleuger de l’ankkox.

–Kar Vastor. Hem de parlar.

No hem. Vastor no el va mirar als ulls. Com vas dir, la propera vegada que ens veiéssim podria haver-hi una baralla.

–El que vaig dir va ser que la propera vegada que estiguéssim sols hi podria haver una baralla –va dir Mace mandrosament–. Però et vaig concedir massa crèdit. Perquè per això has portat a tots els teus cadells, oi? Per descomptat, no semblaves interessat en veure't amb mi sense ells.

El cap de Vastor va girar com la torreta d'un rondaire de vapor.

Què?

–Tens algun problema amb mi? –Mace va obrir les mans–. Aquí em tens.

Els tendons del coll d’en Vastor van inclinar el seu cap centímetre a centímetre.

Ella no et vol ferit.

–Depa? Penses amagar-te sempre darrere d'ella? –Mace va creuar els braços–. Sempre tens una raó per fer-te enrere, oi? Admiro la teva... creativitat.

Els guàrdies akk els miraven fixament.

Els dotze gossos akks es van encongir i van tensar les anques, assotant les cues cap endavant, més enllà de les espines de les espatlles, disposats a saltar. Vastor va bordar i es va llançar compulsivament més enllà d’en Mace. Va agafar a Nick pel braç i va posar dret al jove korun, subjectant-lo en direcció a Mace.

–Ei, escolta, auch, ei?

Tinc herbosos ensellats i amb subministraments. Agafa'ls a ells i al noi, i vés-te'n.

Les seves dents esmolades van semblar brillar en la penombra de les lumilianes.

Agafa'ls i viu.

–Veuràs, no m'impressiona el teu to –va dir Mace.

Vastor va obrir molt els ulls. La seva boca es va moure en silenci.

–I treu les mans de sobre del meu ajudant. Ara.

Vastor va trobar la veu: un rugit de negra ràbia. Una violenta empenta va enviar a Nick trontollant cap endavant. Només el va mantenir dempeus agafar-se a les espatlles d’en Mace. Va mirar als ulls del Mestre Jedi i li va dirigir un somriure pesarós.

–Saps aquesta pregunta que no anava a fer-te més?

VÉS. El rugit de Vastor tenia potència tectònica. Vés-te’n abans que oblidi la meva promesa de perdonar-te.

Mace es va tornar cap a un dels guàrdies akk.

–Sempre borda d'aquesta manera? Es callaria si el féssiu capar.

El guàrdia empal·lidí. Va negar amb el cap amb urgència.

–De veritat, de veritat, no vols parlar-li així a Kar, tu. De veritat, de veritat, de veritat.

–Oh, no. És cert. No parla gens bé el bàsic –va dir, enganxant els polzes a l'interior de l'armilla.

Tendons com cables van ressaltar en el coll del Lor pelek. L'aura de la seva ira es va tornar escarlata, brillant en la penombra crepuscular com si la seva pell fos lava brollant de la boca d'un volcà.

Va desplaçar lentament i deliberadament la mà fins a la part del darrere de l'escut de la seva mà dreta, i el va baixar a la posició de combat, evitant amb cura les seves esmolades vores. Va fer el mateix amb l'altre, de forma igualment lenta i deliberada.

Els músculs van onejar en els seus braços quan va aferrar les nanses, i els escuts van cobrar vida amb un brunzit. Els va ajuntar, dors amb dors, generant un xiscle eixordador que va fer encongir fins i tot als gossos akks.

–Segur que no em permet que m'ho faci a sobre? –va xiuxiuejar Nick des de darrere de l'espatlla d’en Mace.

Mace va caminar pausadament, sortint del centre de l'anell, directe cap a Vastor i amb els polzes encara enganxats a l'armilla.

–Fas molt això. No m'estranya que els teus cadellets el trobin aterridor.

Mace es va obrir l'armilla, mirant fixament als ulls de Vastor, i mostrà el mànec del sabre làser.

Llavors es va treure l'armilla, la va doblegar d’un cop i la va llançar per sobre de l’espatlla, amb punteria casual, just a les mans del sorprès Nick Rostu. El sabre làser encara dins.

–Això és tota la por que em dones.

Els escuts d’en Vastor es van separar i la jungla va quedar en silenci.

–Aquí tots sabem que això no té res a veure amb la Depa –va dir Mace–. Té a veure amb aquests balawai amb els quals vas ser massa feble i estúpid per retenir.

Les cames se li van tensar com els malucs als akks.

Eren meus! MEUS! Meus per matar-los. Meus per perdonar-los. Eren MEUS per lliurar-los a la justícia de la jungla...

–Fins que et vas trobar amb mi. I llavors van ser meus –va dir Mace–. Meus per deixar-los marxar.

Jo t'ensenyaré com de feble i estúpid...

–Això ja ho has fet.

Vastor va desplaçar el seu pes per llançar-se en un salt, però llavors es va congelar com si un llaç invisible s'hagués tancat en el seu coll. Va mirar un moment cap a enrere, a l'ombra darrere de les cortines de la howdah. Quan es va girar per mirar una vegada més a Mace, els seus llavis s'havien contret en un somriure depredador i els seus ulls cremaven com cràters bessons.

Depa et prefereix amb vida. Però no li importa si pateixes algun dany.

Mace va arronsar les espatlles.

–Sempre que a ella no li importi que tu pateixis algun dany.

Vastor va començar a deslligar-se els escuts. Mace va donar desdenyosament l'esquena al Lor pelek i es va dirigir al centre de l'anell d’akks i persones.

No hi havia res lent ni deliberat en la forma en què Vastor es va treure els escuts dels braços: una fuetada del canell que els va llançar contra la vora de la closca de l'ankkox, on van xocar amb estrèpit.

Nick sostenia insegur el paquet de l'armilla i l'arma d’en Mace.

–Això, crec que hauria d’haver-t'ho dit: això del gos gran no funciona amb Kar.

–Tot el contrari –va replicar en veu baixa el Mestre Jedi–. Està funcionant a la perfecció.

Nick va pestanyejar.

–Pel que fa a tu... –va dir Mace.

–No et preocupis per mi. Sé molt bé el que he de fer –es va posar l'armilla sota un braç i trotà fins al guàrdia akk més pròxim–. Cent crèdits a què el Jedi fa que Kar plori com un nadó! Qui entra?

El Lor pelek es va ajupir i va posar una mà a terra, enfonsant-la en la floridura de les fulles. El seu pit s'agitava lluent de suor, respirant foscor que entrava i sortia d'ell. Acumulant ira. Acumulant poder.

L'aura que l'envoltava havia passat del vermell al negre.

Mace va agitar els braços per deixar-los relaxats.

–Regles?

La rèplica de Vastor va ser el esbufec ​​d'un akk de caça.

Les regles de la jungla.

Un esclat de poder llançà al Lor pelek com un míssil humà, obrint-se pas en el crepuscle cap al Mestre Jedi.

Que siguin les regles de la jungla, va pensar Mace, i va saltar per trobar-lo en l'aire.

 Següent