Punt de Ruptura (XVI)

Anterior

TERCERA PART

PUNT DE RUPTURA

CAPÍTOL 16

ONES DE XOC

Un Arma Cinètica Orbital Anti-emplaçament (ACOA) completament muntada –amb llança de duracer reforçat, escuts aïllants, motors d'ions en miniatura i petits coets d'altitud– té una massa lleugerament superior als dos-cents quilograms. Quan la llança impacta contra seu objectiu, situat al nivell del sòl, els escuts, els motors i els coets d'altitud, així com bona part del duracer reforçat pròpiament dit, ja s'han consumit en l'entrada a l’atmosfera. El projectil final té una massa aproximada d'uns cent kilograms, amb una lleugera variació amunt o avall en funció de l'angle d'entrada, la densitat atmosfèrica i altres qüestions menors.

I si aquestes qüestions són menors és perquè l’ACOA no és, en si mateixa, una arma especialment delicada o sofisticada. Les seves virtuts radiquen, sobretot, en el fet de ser barata de produir i senzilla d'operar, motiu pel qual sol trobar-se molt sovint en les zones mes primitives de la galàxia. Per exemple, és vulnerable davant el foc interceptor de les bateries de turbolàsers. I resulta bastant inútil contra un objectiu capaç de la més rudimentària acció evasiva, per no esmentar que, un cop s'han desintegrat els seus coets d'altitud, qualsevol variació atmosfèrica pot ser suficient per a desviar-la del seu rumb, convertint-la en una cosa completament inútil contra objectius immòbils de mida inferior a un poble d'extensió mitjana. Perquè, al capdavall, no és més que una mola de duracer de cent quilos.

Però la punteria ideal també resulta ser una preocupació menor, ja que quan té lloc l'impacte, aquesta llança de cent quilos de duracer reforçat viatja a més de deu quilòmetres per segon.

En una paraula:

Demolidor.

***

Quan Mace, Nick i Kar van arribar a la boca de la primera de les cavernes principals, el sòl va desaparèixer sota d'ells durant un sorprenent segon. Després va tornar a pujar cap amunt i els va llançar, girant per l'aire, cap a l'accidentat sostre que tenien sobre els seus caps.

L'impacte va transcendir el so.

Mace va controlar instintivament el seu gir i va absorbir el cop contra el sostre amb les cames doblegades. La seva connexió amb la Força va atrapar a Nick a un metre de patir greus lesions cranials, i quan van caure de tornada a terra, l'ona de pressió de l'aire supercalent que va entrar xisclant per la fissura, des de la cova del prat, els va llançar relliscant, rebotant i rodant per tot l'aspre sòl, enmig d'una calamarsa abrasadora de resquills de roca i terra.

Mace va mantenir a Nick agafat en la Força mentre van rodar, i fins que es van aturar al mig d'un malson de pols, fum i crits. Mace va posar a Nick dret i es va amagar al seu costat.

–Roman dret! –va cridar–. Mantingues-te ajupit, però no toquis el terra!

Es va quedar allà, encongit, tapant-se les orelles amb les mans i assotat per un altre impacte menor, i per un altre menor encara. Cada vegada eren més dispersos causa de la natural manca de precisió dels ACOAs. La muntanya sotraguejà per última vegada i el sostre de la caverna es va esquerdar, vessant una pluja de penyals. Alguns crits van quedar aixafats fins a convertir-se en degoteig; altres van augmentar de to fins a ser xiscles agònics.

Van passar dos segons, dos més, i Mace es va posar dret d'un salt. La llum dels lumiglobus conformava esferes lluminoses que no podien superposar-se a l’espès remolí de pols i fum que arrencava llàgrimes dels seus ulls. Una respiració descuidada el va sumir en un paroxisme de tos. Va tirar d’en Nick per tenir-lo al seu costat. Mentre el jove korun es tapava els plorosos ulls amb una mà i tossia en l'altra, Mace va agafar amb les dues mans la vora de la seva túnica casolana.

–Ei, aaaagg, eh, què estàs...?

–Necessitem la teva camisa.

Amb una tirada, va esquinçar en dos la túnica per l'esquena. Una altra tirada, i continuà l’esquinçament pel front, des del coll fins a la cintura. Va deixar la meitat en mans d’en Nick, mentre es lligava la seva meitat sobre la cara com si fos una màscara. La tela era prou transparent com per veure a través d'ella, i reduïa el pas de pols i fum, fent que l'aire deixés de ser intolerable i es convertís senzillament en infernal.

Mentre Nick li imitava, Mace es va moure per l'interior de la bombolla, desplaçant-se entre els enderrocs i sobre els korunnai morts i ferits, en direcció a una lluentor d’ultracrom que apuntava sota una enorme llosa de pedra. Es va ajupir al costat del Lor pelek i va fer un gest, apartant d'ell les roques més petites.

–Kar? Pots sentir-me?

Malgrat estar ronc per la pols i el dolor, el grunyit d'en Vastor tenia un to sardònic.

Serà millor que t'allunyis. Sembla que quan ets a prop em cauen sobre coses grans i dures.

Mace va respirar fins a situar-se en el seu propi centre, i va trobar el punt de ruptura de la llosa.

–No et moguis.

La fulla refulgí i mossegà, i la llosa es va esquerdar en dos sobre l'esquena de Vastor. Un encongiment de les enormes espatlles d’en Vastor desplaçà els dos trossos prou com perquè pogués incorporar-se i posar-se de genolls entre ells. Estava cobert de pols, i la sang li regalimava d'una lletja ferida sobre una orella.

Vas poder matar-me. Hauries d’haver-me matat.

–Mort no em serveixes de res –va dir Mace–. Hi ha algun refugi en aquesta base? Algun búnquer reforçat, si pot ser hermètic?

El magatzem d'armes pesades. Es pot segellar.

–Molt bé. Porteu-hi els malalts i ferits que no es puguin moure, i segelleu-lo. Quan arribi la milícia, començarà l'atac amb gasos.

Vastor i Nick van intercanviar esquerpes mirades.

Mace va mirar-los de dalt a baix.

–Nick. Tu amb mi. Anem.

No podrem contenir-los. Ni un sol dia. Ni una hora.

–Nosaltres no tenim per què contenir-los. Tinc un creuer de grandària mitjana estacionat dins el sistema, que porta a bord un regiment dels millors soldats que ha vist mai aquesta galàxia. –Mace va posar una mà a les espatlles de Vastor, i l'altra en els de Nick. En els seus ulls foscos hi havia una estranya brillantor–. No anem a contenir-los. Ni tan sols a combatre'ls. Amb el Halleck cobrint-nos des de l'aire, i els soldats defensant el terreny, les seves vint llanxes poden evacuar tot aquest lloc en un termini d'hores.

–Herbosos i tot?

Mace va assentir.

–Només cal fer-los venir.

***

Els ACOAs colpejaven la muntanya. Els korunnai corrien, cridaven i sagnaven. Alguns intentaven ajudar els ferits. Alguns morien. Alguns s'encongien tremolosos contra la paret més propera.

Mace va seguir movent-se. Nick trotava, trepitjant-li els talons. A vegades les ones de xoc dels feien caure. A vegades hi havia tanta pols que Mace havia d’il·luminar el seu camí amb passades del seu sabre làser i del de la Depa.

–Per què em necessites? Ja vas estar aquest matí al centre de comunicacions –va panteixar Nick entre una glopada de pols que la seva saliva havia convertit en fang–. Sóc bo amb una farmaciola. Pots seguir sol. Jo cuidaré dels ferits...

–Per això.

La llum del sabre va arrencar brillantors davant d'ells. El passadís estava bloquejat per una paret inclinada de roques caigudes.

–Aquest és l'únic camí que conec al centre de comunicacions –va dir Mace–. Espero que tu coneguis un altre.

Nick murmurà una maledicció entre dents mentre s'inclinava sobre el vessant de penyals.

–Es molt profund l'ensorrament? Pots tallar-lo...? –va obrir els ulls de sobte–. Ei, aquí hi ha gent! Atrapada! Puc sentir-ho... Hem de treure'ls!

–Jo també els sento. L'ensorrament és inestable –va dir Mace–. Moure pedres i tallar-les ens portarà més temps del que tenim. El primer error faria que ens caiguessin damunt tones de roca. Necessitem un altre camí per arribar al centre de comunicacions.

–Però... no podem deixar-los aquí...

–Nick, intenta centrar-te. Estarien més fora de perill aquí?

–Bé, jo... –Nick va arrufar les celles–. Bé...

–Escolta’m. Hi haurà ensorraments per totes les cavernes. Més tard podrem desenterrar als supervivents. Ens toca assegurar-nos que sobrevisqui la suficient gent com per poder treure'ls, entens?

Nick va fer que sí amb reticència.

–Llavors anem.

***

El centre de comunicacions era una petita cova natural amb taules de fusta, unes poques cadires casolanes i una mica d'equip.

–Probablement no quedarà gaire de les antenes direccionals –va murmurar Nick trotant cap a ell.

–Es una mica tard per preocupar-se per ocultar la nostra posició –li va recordar Mace–. I la comunicació subespacial pot travessar la roca sense dificultats.

Nick va mirar de reüll cap al llindar i va arrencar a córrer.

–El camp asèptic no està connectat!

Nick va entrar com una fletxa. Mace el va seguir, però es va aturar a la porta.

La unitat de comunicació subespacial era a terra, entre les estelles de la taula de fusta. Era com si algú l'hagués fet rodar pel vessant d'una muntanya abans de deixar-la caure per un barranc. Les unitats de freqüència en realespai, que eren més fràgils, estaven aixafades. Nick maleïa contínuament entre dents, mentre s’ajupia sobre els dos tècnics korun que jeien immòbils a terra, com si estiguessin fent una migdiada en les ruïnes del seu lloc de treball.

–Nick.

–Estan morts –va dir roncament el jove korun–. Els dos estan morts. No tenen ni una marca. I...

–Nick, surt d'aquí.

Nick va tocar un dels caps amb el dit... i aquest va cedir, deformant-se com una esponja, com si el crani de l'home fora d'escuma tova.

–I estan flonjos...

–Hem de sortir d'aquest lloc. Ja.

–Què pot fer això a un home?

–La contusió. La transmissió de l'impacte. Aquesta sala ha d'estar dins d'una estructura sòlida que arriba a la superfície...

–Estàs dient... –Nick va mirar les parets que l'envoltaven amb ulls cada vegada més oberts–. Estàs dient que si un altre ACOA colpeja en el mateix lloc, mentre jo segueixo aquí...

–Estic dient... –Mace va estendre una mà amb gest urgent–... que et tapis les orelles i saltis.

Mace va fer cas al seu propi consell i va recórrer a la Força perquè fes levitar a tots dos. L'aire de la cova de comunicacions els va colpejar com si estiguessin al palmell de la mà d'una gegantina picada de mans. Va deixar que l'impacte els llancés pel passatge, girant i allunyant-se del centre de comunicacions, i després va deixar anar la Força i va rodar fins a posar-se dempeus.

Nick deia alguna cosa mentre Mace l'ajudava a posar-se dret, però aquest només sentia un distant murmuri per sobre de l'agut grinyol de les orelles.

–Hauràs de parlar més alt.

–Com? –va dir el seu company, portant-se una mà a l'orella.

–Que parlis més alt!

–Com? Hauràs que parlar més alt!

Mace va sospirar i va empènyer a Nick pel corredor. Es va tornar, va estendre una mà, recorrent a la Força, i la unitat subespacial va surar fora del llindar i pel passatge fins a arribar a les seves mans.

***

Va córrer darrere d’en Nick mentre els seus atordits timpans es recuperaven. Tres minuts d’ensopegada els van portar fins a una cruïlla de passadissos, alguns tallats, altres naturals.

–Aquí haurà de valer.

–Valer per a què? Què ens queda? –Nick es va ensorrar contra la paret, panteixant–. I per què càrregues amb aquesta punyetera cosa?

Mace va dipositar la unitat de comunicacions al terra del passadís. Es va treure la improvisada màscara antipols i va arrufar les celles davant el panell posterior d'accés. Els cargols es van descargolar sols i van surar fins a formar un bonic munt en una roca llisa. El panell d'accés en si es va unir poc després. Mace va examinar un moment els cables i contactes de l’interior de la unitat, i després va assentir.

Va obrir la mà, i el sabre làser va saltar fins a ella des de la butxaca interior de l'armilla. Una tirada a la Força va accionar l'interruptor secret del mànec. Una secció corbada del mateix es va obrir, i Mace va treure la cèl·lula energètica. Una altra estirada en la Força doblegà dos panells conductors dels budells de la unitat comunicadora. Mace va incrustar la cèl·lula entre ells, i els llums de la unitat es van encendre.

–Subjecta això aquí –va dir Mace.

Nick va mantenir la cèl·lula energètica on estava mentre Mace teclejava el canal d'emergència del Halleck.

–Halleck, aquí el general Windu. Aquesta és una crida d'alta prioritat, codi d'inici zero-sis-u-cinc. Contestin.

La unitat comunicadora va cobrar vida amb un cruixit i un esclat d'estàtica. Una veu impassible es va sentir feblement mitjançant el brunzit.

–Respongui... Un nou.

–Verificació set-set.

–Endavant..., general.

–Capità Trent, informe de situació.

–Lamento inf... Capi... pont de comandament,... ots ferits. Li parla el comandant Urhal,... cats... Repeteixo: Estem sent atacats per CD.

Nick va arrufar les celles.

–Atacats per CD?

–Caces droides –Mace va teclejar al transmissor–. Poden aguantar?

–... gatiu. Són massa... aguantat una...,... escuts i el blindatge, però...

El capità en funcions del Halleck els va detallar la seva situació a través dels esclats d'estàtica i dels períodes de soroll blanc. Un nombre indeterminat de caces droides de la Federació de Comerç devia estar a l'espera, desactivats i vagant fora de l'òrbita el·líptica del sistema, ocults entre pols espacial i restes de vells asteroides. El comandant suposava que alguna cosa a la llanxa d'evacuació devia haver-los activat, ja que van atacar quant aquesta va abandonar la nau i es va dirigir a l'òrbita del planeta. Havien perdut la llanxa amb tots els homes de bord. Després, els caces droides havien exterminat ràpidament i completament l'escorta de sis caces del Halleck, i ara estaven atacant el creuer. La nau que Mace esperava que els rescatés estava lluitant per salvar la vida.

I estava perdent.

***

Mace es va balancejar sobre els talons, mirant a la paret de roca que tenia davant seu.

La superfície granulada brillava amb la suor condensada del seu alè, i motes de mineral relluïen al seu interior. Però Mace no veia res d'això. No mirava a la pedra. Mirava dins de la pedra. A través de la pedra.

En la Força.

–Llavors ja està, no? –Les paraules d’en Nick arribaven distants a les oïdes d’en Mace, buides i febles, com si li parlés des del fons d'un pou–. No hi ha manera que ens puguin evacuar.

–Això és, sí. No hi ha manera –ho repetia per reflex, a penes era conscient del que deia Nick, i gens conscient d'haver-li respost–. No hi ha manera...

La seva consciència estava en un altre lloc.

–T’he esmentat ja quant odio aquest lloc? Cada vegada que vinc aquí em sento com enterrat en vida...

En la Força...

Mace no estava mirant de veritat. El sentit que emprava no era el de la vista. Aquest sentit va envair la Força, tocant el poder i deixant que el poder li toqués, enfosquint el poder i recorrent l'ombra que creava per accentuar la seva pròpia ombra, alimentant-se de la Força i alimentant ell a la Força en una espiral regeneradora, fent apilament d'energies, dispersant-se en una teranyina que s'estenia des de l’específic cap-part-concreta-d-aquest-moment al genèric tots-els-llocs-a-tots-els-temps, partint d'una cruïlla dins d'una muntanya que s'alçava en una jungla de la mida d'un continent, situada en un món que girava per una galàxia que al seu torn es convertia ràpidament en una jungla.

Aquest sentit li va permetre percebre les línies de tensió de la realitat. Era quelcom més que la recerca d'un punt de ruptura; era com si aquest moment existís dins d'una petxina de vidre. I si podia copejar-la de forma precisa, també es trencaria la closca que l'envoltava, i la petxina que envoltava la petxina, i així seguiria i seguiria, en un sol cop, les ones de xoc es propagarien cap a fora fins a trencar el parany que els tancava no només a ell i a Nick, sinó a Depa, a Kar i als korunnai, al món de Haruun Kal, la República, i pot ser que la mateixa galàxia. Més que una cadena de punts de ruptura era una deu de punts de ruptura. Una cascada.

Una allau.

Si tan sols pogués trobar el lloc on colpejar...

Dèbilment, en la distància, va sentir una veu que ressonava des de l'aquí-i-ara fins al tot-de-cop d'en Mace:

–Estem atrapats aquí... Tenim fora a tota la punyetera milícia i no hi ha ningú que pugui venir a ajudar-nos, així que anem a morir tots. I és un lloc d'allò més estúpid per morir. Estúpid, estúpid, estúpid.

–Estúpid –va repetir Mace–. Estúpid, sí... Estúpid! Això és!

–Es que m'estàs escoltant?

–Tu –va dir Mace, mentre la seva mirada tornava de les pètries profunditats en què havia estat meditant–, ets un geni, a més d'algú afortunat.

–Disculpa?

–Fa uns anys, l'Orde Jedi es va plantejar la possibilitat d'emprar caces droides per lluitar contra els pirates, escortar vaixells de càrrega i aquestes coses. Saps per què vam decidir no fer-ho?

–Ha d’importar-me?

–Perquè els caces droides són estúpids.

–Vaja, quin alleujament! No m'agradaria gens que em matés un geni...

Mace va tornar a concentrar-se en la unitat comunicadora i va teclejar el codi de transmissió.

–Comandant, li parla el general Windu. Faci que totes les tropes pugin a les llanxes que els hi queden i envieu aquestes llanxes a les coordenades originals. Totes elles. A les coordenades originals. M'ha rebut?

–Si, senyor, però... no són rivals per als caces droides...,... baixes..., sort si la meitat d'ells arriba a l'atmosfera...

–Aquest no és el seu problema. Un cop hagi enviat les llanxes, vostè haurà de retirar-se, m'ha entès? És una ordre directa. Quant enviï les llanxes, el Halleck haurà de saltar a l'espai de la República.

–... Llanxes... només sublumínic. Com podrà vostè sense hiperimpuls...?

–Comandant, ara mateix té vostè tan poques opcions que no es pot permetre perdre el temps discutint amb mi. Ja té les seves ordres. Windu, canvi i fora.

Va treure la cèl·lula energètica de la unitat de comunicacions i la va retornar al mànec del sabre làser.

–Qui és el millor tirador que coneixes?

–Jo –va dir Nick, arronsant les espatlles.

–Nick...

–Què passa? És que he de mentir?

–D’acord. El segon millor.

–I que encara estigui viu? –Nick s’ho va pensar un segon o dos–. Potser Chalk. És molt bona. Sobretot amb armes pesades. O ho seria si pogués, ja saps, caminar...

–No haurà de fer-ho. Anem.

Nick va romandre recolzat a la paret, encongint-se d'espatlles.

–Per què molestar-se? Tampoc és que puguem anar enlloc, no? Sense la nau, no tenim on anar.

–Sí el tenim. I anirem allà.

–A on?

–No vaig a dir-t'ho.

–No?

–Ja estic fart que em diguin que estic boig.

Nick es va incorporar amb poca traça, mirant a Mace com si el Mestre Jedi fos un worrt disfressat.

–De què estàs parlant? Acabes de dir que no hi ha manera que ens evacuïn.

–I no serem evacuats. Anem a atacar.

Nick es va quedar bocabadat.

–Atacar? –va repetir atordit.

–I no només anem a atacar. Anem a vèncer –va dir el Mestre Jedi–, i a aplanar-los com a un gong llogat.

Següent