Curandera Jedi (XXIII)

Anterior

23

Jos volia fregir a I-5 a preguntes sobre la seva memòria totalment restaurada, però, per desgràcia, semblava que aquell dia anava a ser una altra llarga jornada de pegats en soldats. No hi va haver res especialment difícil o complicat pel que fa als procediments. La majoria tenien a veure amb extreure metralla, com portaven fent els metges de guerra en els fronts de batalla des de feia uns quants mil·lennis. Els separatistes eren conscients d'una de les pitjors coses de la guerra: si es mata un soldat, l'únic que causes a l'enemic és el cost del seu reciclatge. Però si se li incapacita, s'afecta a l'aprovisionament i al personal de l'altre costat del front.

Jos empeltava pell, restituïa teixit polvoritzat, eliminava òrgans perforats i els substituïa per trasplantaments nous. El temps passava lentament.

Tolk treballava aquell dia amb un altre metge. Sempre que podia, Jos intentava que les seves mirades es creuessin, però sense èxit. Ella el mirava des de darrere de la seva màscara, però els seus ulls no donaven a entendre res. Després tornava a centrar-se en la seva feina.

Quan va acabar el seu torn, nou soldats havien passat per les seves mans enguantades, i ell hauria pogut quedar-se dormit dempeus, cosa que no li passava des que va fer les pràctiques.

Va anar al lavabo, es rentà la cara i les mans i es mullà els cabells amb aigua temperada. Allò li ajudà a alleujar lleugerament el cansament. Hi va haver un temps en què li hagués estat igual, bé, potser ara era una mica més gran, i fer un torn com el que acabava d'acabar li hagués relliscat com l'aigua per l'esquena d'un aqualish. Però llavors, cada vegada que es mirava al mirall li donava la impressió que trobava una nova arruga a la cara, més cabells blancs a la barba. Estava començant a semblar...

Per tots els creadors, s’estava començant a assemblar al seu oncle avi. No hi havia tingut oportunitat de parlar amb la Tolk, ella havia acabat el seu torn abans que ell i no havia pogut veure-la des de llavors.

Quan va sortir del lavabo va veure a I-5 sortint de la sala de desinfecció de la SO. La combinació de llum ultraviolada i ultrasons era prou completa com per acabar amb qualsevol agent patogen que hagués aconseguit colar-se pel camp d'esterilització dels pacients, però l'androide sempre es queixava que els ultrasons li deixaven durant els minuts següents amb l'equivalent robòtic del mareig.

–Se t'ha restaurat ja totalment la memòria? –va dir Jos en veure que l'androide se li acostava.

–Què?

–Encén els sensors auditius. Em vas dir que recordaves ja tot –va dir Jos–. Llavors, digues-me, eres l'androide gigoló d'alguna rica princesa, criador de shistavans o què?

–Sóc exactament el que era abans, moltes gràcies per preguntar. Vaig dir que hi havia llacunes en la meva memòria que havia de recuperar. Per fi les he restaurat. La reparació de les meves funcions cognitives internes ha acabat.

–Tant de bo jo pogués dir el mateix. Hi ha alguna cosa que recordis en particular? Vinga, I-5. Comparteix-ho.

L'androide va decantar el cap en un gest de sorpresa.

–Per què tens tantes ganes de saber-ho?

–Doncs perquè... –Jos s’ho va pensar. Per què sentia tanta curiositat? –. Perquè... –va dir lentament–, perquè pel que ens vas explicar dels teus records, has hagut de portar una vida d'aventures, primer a Coruscant i després vagant per les rutes espacials. Però jo... els únics planetes en els quals he estat, a part d'aquest, són Coruscant i Alderaan. Quan em miro al mirall tot just reconec el vell munt de protoplasma que veig reflectit. Suposo que quan em vas dir que ho recordaves tot, jo... –es va encongir d'espatlles.

–Aprofitaries l'oportunitat per fer una mica de turisme indirecte.

–Quelcom així. A més... –Jos va fer una pausa, buscant les paraules de nou–, Bé, suposo que el millor seria que això l'hi expliqués a Klo, però...

–A ell se li dóna molt millor que a mi això de la intuïció.

–Gairebé tots els metges, sobretot els que són aquí i altres com ells, et diran que no tenen por de la mort perquè és alguna cosa al que estan acostumats. Això potser és cert per a ells, però, pel que fa a mi, aquesta és precisament la raó per la qual jo sí que tinc por de la mort. O almenys a la barca que et porta a l'altre costat.

–La Padawan Offee també podria ser-te més útil que jo...

–La mort sol ser dolorosa i perllongada. Sembla estrany, amb tots els anestèsics i tractaments que tenim avui en dia, però continua havent mil milions de quadrilions d'éssers que se les apanyen com poden per cada individu que dóna el seu transbordador. En aquest aspecte, és probable que la galàxia no canviï mai.

–Hi ha altres opcions.

–Així és. Si tens diners, hi ha opcions: un reciclat de personalitat, ser congelat en carbonita..., tota mena d'opcions. Però jo no estic ni a un parsec de ser tan ric, i probablement mai ho sigui. Per tant, jo...

–Jos –va dir I-5. Jos es va aturar, sorprès. El to de l'androide no havia canviat, seguia tenint aquest toc lleu, indefinit, que identificava el seu origen com un vocalitzador en lloc d'una laringe, però, d'alguna manera, va sonar diferent. Gairebé mai crida a la gent pel seu nom, es va adonar de sobte.

–Pel que he estudiat de cultura popular –va dir I-5–, crec que aquest és el moment en què hauria de recordar-te tots els meravellosos avantatges que tu, com a ésser orgànic, tens en comparació amb mi, un ésser mecànic. Per desgràcia, no se m'acut cap. Sí, tu ets capaç de ser creatiu, de deixar volar la imaginació, i jo no, perquè la meva programació nuclear no comprèn elements efímers d'aquest tipus. Però no els trobo a faltar. No em sap greu no poder apreciar la bellesa i l'art. I el mateix em passa amb l'amor... i amb les crisis existencials com la que ara mateix travesses tu.

–No m'ho crec. Almenys tens sentit de l'humor...

–Em van programar amb sentit de l'humor. Gairebé tots els androides que interactuen amb orgànics en aquest nivell el tenen.

– I volies emborratxar-te!

–Així és. Jo mai he dit que no em programessin amb sentiments. I la lleialtat és un d'ells. La curiositat és un altre. I la meva falta d'inhibidors de creativitat i la meva graella sinàptica ampliada em permeten extrapolar els sentiments. Experimentar coses pròpies dels orgànics, com els compostos que serveixen per alterar la percepció, en teoria podria ajudar-me a comprendre'ls. I, com que estic atrapat en aquesta galàxia amb tots vosaltres, necessito totes les dades que pugui obtenir.

»Però no sóc el petit androide dels contes infantils que vol ser orgànic, Jos. Sóc una màquina. Capaç d'imitar els processos de pensament dels éssers vius fins a un punt increïble, si em permets dir-ho, però segueixo sent una màquina. I realment no desitjo ser res més.

Jos es va quedar mirant a I-5. Estava més sorprès que si l'androide s'hagués convertit en un kaminoà de tres caps. En aquest moment, per a la seva sorpresa, va començar a enfadar-se. Acabava de patir un gir increïble en la seva forma de veure el món, just estava començant a sentir-se còmode amb aquella nova perspectiva que potser els androides no haurien de ser tractats com si fossin batedores amb braços, i no pensava deixar que I-5 li tornés boig altra vegada.

–Et recordes d'una de les nostres partides de sàbacc, en què vam discutir sobre com pot algú saber si és un ésser conscient?

–Ho recordo.

–Recordes que em vas dir alguna cosa com "Si algú és prou conscient com per preguntar-se si ho és, llavors hi haurà respost a la seva pregunta"? Doncs jo crec que tu ets prou conscient com per respondre a això, I-5. De fet, crec que ja ho has fet. Però ara t'estàs fent enrere, estàs negant la teva pròpia essència –va dir Jos–. Em pregunto si tindrà alguna cosa a veure amb el fet que acabis de recuperar la memòria.

I-5 es va quedar callat una bona estona. Quan va tornar a parlar, Jos va poder percebre un definitiu to de sorpresa en la seva veu.

–Crec..., comparant l'activitat neuronal subjectiva amb els arxius interns sobre el tema –va dir l’androide–, que estic tenint un atac d'ansietat.

Següent