Curandera Jedi (XXIV)

Anterior

24

Algunes vegades l'espia es confonia amb els noms. La major part del temps, era el que utilitzaven els de l’Uquemer. Després d’aquest estava Columna, el nom en clau que li havia posat un dels instructors d'espionatge dels separatistes del Comte Dooku. Lente, el nom en clau pel qual li deia Sol Negre, era el que menys utilitzava. Cap d'ells, és clar, era el que li havien donat en néixer, i aquest no era sinó un més d'una llarga llista que havia canviat una i altra vegada, segons dictaven les circumstàncies.

No obstant això, Lente era el sobrenom que feia servir ara, ja que era el que coneixia el convidat que tenia en aquell moment. L'ésser assegut davant Lente era visiblement humà, però la veritat era que sota les molsudes adipositats de la disfressa d’obès, estava Kaird, el nediji assassí i perdonavides a sou. Es trobaven en un despatx buit que pertanyia a una supervisora ​​de laboratori que havia contret durant la recent onada de fred una terrible forma local de pneumònia. La treballadora del laboratori, una askajiana, estava ingressada al pavelló mèdic i no necessitaria utilitzar la sala en un temps.

El pseudo-humà acabava d'exposar el que semblaven ser les bases d'un pla per robar una quantitat considerable de bota, i una nau en la qual transportar-la. Allò no tenia cap sentit, i Lente no va dubtar a comunicar-ho.

–Tenim les nostres raons.

–I es pot saber per què m'expliques tot això?

–Perquè ets el nostre agent. Em va semblar just avisar-te. El robatori causarà una investigació. Més et val que no t'enxampi desprevingut.

Lente va somriure.

–La meva identitat oficial aquí està protegida. Quina és la veritable raó?

La disfressa humana era bastant bona; el somriure que produïa semblava autèntic.

–Al final, com totes les guerres, aquesta també acabarà. Però el negoci seguirà endavant. Has estat molt valuós per a nosaltres i podries tornar a ser-ho un cop es resolgui aquest conflicte. No ens agrada malgastar el talent.

Allò tenia més sentit, però no era la versió completa, va pensar Lente.

–Segueixes sense explicar-m'ho tot, oi?

La unitat de veu de la disfressa va oferir una versió molt realista del riure humà.

–Resulta estimulant no haver de tractar amb algú estúpid i ignorant –va dir Kaird. Es va tirar endavant–. Bé. Tenint en compte la teva posició aquí, tens accés a certa informació.

–Cert. Però els codis de seguretat de les naus d'evacuació, sobretot les que compten amb unitats d’hipervelocitat, no s'inclouen en ella –va dir Lente.

–Tal com jo suposava, però pots obtenir historials mèdics.

–Qualsevol individu de l’Uquemer amb una autorització estàndard pot visualitzar aquests arxius. Segueixo sense comprendre en què podria ajudar-te això a robar una nau.

–Alguna vegada has vist les fitxes de dòmino? Pots distribuir-les en files llarguíssimes i recargolades, i en espirals, i que hi hagi centenars o milers de fitxes entre la primera i l'última. Però si les alinees bé, amb només empènyer la primera aconseguiràs fer caure l'última.

Lente va assentir de nou.

–Sí. Entenc el que dius.

–Vaig a realitzar una investigació molt bàsica –va dir Kaird–, i quan hi hagi esbrinat certes coses, et demanaré arxius específics que crec que podrien ser-me útils. Res que superi la teva capacitat de cerca.

–Cap problema –va dir Lente–. Aconseguiré el que necessitis.

–Excel·lent –Hi va haver una pausa–. Ara vaig a fer-te un favor, Lente. Sóc conscient que Sol Negre no és l'únic objecte de la teva lleialtat, però aquests interessos, i els nostres, estan a punt de perdre la seva rellevància.

Lente va arrufar les celles.

–Com?

–La raó per la qual estem tots aquí és peculiar. Aquesta raó està començant ja a ser insignificant, i aviat no tindrà tota importància.

–Em temo que m'he perdut. Estàs parlant de la bota?

–Sí. Pel que sembla la planta està patint una nova mutació que alterarà radicalment les seves valuoses propietats adaptògenes. Quan broti la propera generació, la bota serà tan valuosa com qualsevol altra de les males herbes que creixen en aquesta roca. La seva química canviarà tant que ja no podrà usar-se en medicina. Atès que Drongar com a tal no té importància, estratègicament o d'un altre tipus, tant la República com els separatistes deixaran de tenir una raó per a romandre aquí –les mans es van obrir, amb els palmells cap amunt en un gest de llibertat–. I tots podrem anar-nos-en a casa.

–Com ho has esbrinat?

–Això és igual. Ja ho sé amb seguretat. T'ho dic perquè, un cop me’n vagi, podries utilitzar aquesta informació per ajudar els amics que tens sota les ordres del Comte Dooku. Potser val la pena lliurar una última batalla a tot o res pel que queda dels camps de bota. Quan s'extingeixin, ja no quedarà més. Almenys no aquí.

Lente, sorprès per aquella revelació, no va dir res. Kaird no tenia raons per mentir sobre allò. El robatori d'una considerable quantitat de bota significaria un dany, almenys indirecte, per la República, i, per tant, Lente li va desitjar èxit en aquest sentit. Però si el que estava dient era cert, als separatistes els interessaria en gran manera recol·lectar tot el que poguessin, fins i tot arriscant la resta de la collita. Més valia mitja unça que cap.

Aquella informació havia de verificar-la d'alguna manera.

–És una informació molt valuosa –va dir Lente–. I me l’ofereixes de forma gratuïta.

El cap va assentir pesadament.

–Com ja t'he dit, aquest assumpte de la guerra acabarà per solucionar-se. A nosaltres ens és igual qui guanyi o qui perdi. Si us fem un favor, pot ser que algun dia estigueu en posició de tornar-nos-ho. Sol Negre no oblida, ni als enemics ni als amics. Tenim molts d'ambdues varietats, però fer amics no costa res.

Lente va assentir i va somriure. L'afirmació del nediji tenia sentit, encara que estava assaonada d'una gran dosi d'ironia, ja que en el passat, Sol Negre havia establert tractes d'aquest tipus des de tants angles que caldria una porció nonodimensional del continu espai temps per contenir-los tots.

L'humà es va aixecar, i els seus mixelins de plastiescuma es van estremir.

–D'aquí a un dia o dos em posaré en contacte amb tu –va dir Kaird.

–Que el gebre no ennuvoli mai la teva visió.

Kaird va marxar, i Lente va pensar en el que li havia explicat l'agent de Sol Negre. Si es demostrava que aquella revelació sobre la bota era certa, seria una informació realment valuosa amb la qual traficar. Gairebé amb tota seguretat, el curs de la guerra a Drongar variaria ràpidament.

Molt ràpidament.

***

Jos caminava pesadament cap a la seva tenda. Ja no la compartia ni amb la Tolk ni amb Uli. Ella s'havia tornat a mudar a la seva tres dies abans, dient que necessitava espai per pensar. Uli seguia en la unitat individual a la qual s'havia mudat quan Tolk es va instal·lar amb Jos. Ell es passava el temps a la cantina o a la SO. Només tornava a la seva tenda quan necessitava dormir, i en aquell moment ho necessitava desesperadament.

Es va sentir el brunzit de les aeroambulàncies, però amb tal cacofonia que Jos no va poder endevinar de quantes es tractava. Va negar amb el cap. Anaven a ser males notícies per a qui estigués de guàrdia...

El seu intercomunicador va xiular.

Ell va respondre, sabent que eren males notícies.

–Què?

–Hi ha hagut una explosió i un gran incendi a la planta d'hidrogen AIA –va dir Uli–. Hi ha almenys cent ferits greus. Tenim nou aeroambulàncies plenes de camí, uns trenta i escaig ferits, gairebé tots amb cremades greus i...

–Acabo de finalitzar el meu torn. Tot just puc aixecar les mans, i menys per operar.

–Ho sé, però un dels cirurgians androides acaba de fer esclatar un girostabilitzador i trigarem hores a reparar-lo. Anem curts de personal a la SO. El coronel Vaetes va dir que et truquéssim.

En Jos va sospirar i va exclamar:

–Kark.

No hi havia ira en aquell comentari, només una gran desolació. És que allò no anava a acabar mai?

***

Els primers pacients de l'incendi van començar a arribar a la SO quan Jos es posava els guants. Va veure la Tolk, i aquesta vegada va ser ella la que el va saludar amb el cap. Un gest petit, però que li va fer sentir una mica millor. Almenys els quedava això.

Es va acostar a una taula mentre un parell d'androides col·locaven sobre ella a un pacient des de la llitera. Un clon amb cremades bastant greus.

–Què tenim aquí?

–Cremades de tercer grau al vint per cent del cos –Entonà un dels androides, una unitat de diagnòstic quirúrgic–. De segon grau en un altre vint-i-u per cent. De cinquè grau en el disset per cent. A més, ha patit una laceració a l'intestí prim pel que sembla un resquill d'un tanc d'hidrogen, en el quadrant inferior esquerre, de manera transversal. Perforacions en el pulmó esquerre, que ha deixat de funcionar. I un fragment incrustat a l'ull.

–La planta va ser atacada per separatistes?

–No, senyor –va dir l'androide d’UDQ–. Va ser un accident industrial.

Genial.

–Ja és bastant horrible que els sepas matin a la gent, però és que a sobre ara ens dediquem a fer-nos saltar pels aires a nosaltres mateixos. Obre un equip de cremades –va dir Jos a Threndy–. Que algú li fiqui encefalina, cent mil·ligrams. I porteu l'escorxador ultrasònic, necessitarà que li substitueixin almenys la meitat de la pell...

***

Jos va aconseguir d'alguna manera aguantar cinc pacients, salvant-los a tots.

I llavors va matar al següent.

Estava a mig camí en la primera fase d'una pneumonectomia en un pacient humà no clon, treballant en el pulmó esquerre amb un escalpel làser, quan va tallar sense voler l'aorta de l'home. La sang va començar a rajar de la vena tallada en un raig que gairebé va arribar al sostre.

–Poseu aquí un torniquet!

Tolk i Threndy havien hagut d’allunyar-se per ajudar a Uli i a Vaetes, que estaven amb un trasplantament de cor, però l'androide d'assistència quirúrgica va col·locar ràpidament el camp de pressió en l'artèria tallada amb una precisió mecànica, perfecta. Per desgràcia, la força del camp no va ser suficient, i la ferida va continuar sagnant.

–Tapona’l –va ordenar Jos–. Quina força té el camp?

–Sis coma quatre –va dir l'androide.

–Puja’l a set.

–Però, doctor, això sobrepassarà els paràmetres del teixit...

–És igual. He dit set.

Mentre l'androide complia les seves ordres, Jos es va adonar del seu error.

L'home que jeia davant seu no era un clon d’en Fett, la resistència del sistema circulatori s'havia augmentat perquè les ferides no sagnessin tant. Aquell era un humà normal, el que significava que...

L'aorta va explotar, esclatant com si se li hagués colat dins una bomba minúscula.

–Kark! Necessito que algú m'ajudi!

Tots els instruments quirúrgics de bypass cor-pulmó estaven sent utilitzats, i no en tindria prou amb un parell de mans extra. El camp no podia aturar la sang, i mentre intentava taponar l'artèria esclatada es va adonar que ja era massa tard. El pacient va patir un xoc a gran escala i va morir abans que poguessin fer-li la cervellestasis. Jos va intentar reanimar-lo posant un torniquet a l'artèria tallada i oxigenant la zona per substituir la sang perduda. Ho va intentar durant deu minuts, però res va funcionar. No va poder fer revifar el cor.

Tenia quatre pacients més esperant. Sabia el que havia de fer. Jos el va declarar mort i un androide se'l va emportar. No hi havia una altra opció. Si seguia treballant amb aquell pacient, la resta probablement moriria.

O potser també els mati a ells, li va dir la seva maligna veu interior, mentre li posaven davant al següent pacient.

Mai no s'havia sentit tan cansat en la seva vida. Maleïda fos aquella guerra.

 Següent