Curandera Jedi (XXV)

Anterior

25

Den es va asseure escoltant a l'especialista mèdic mecànic ugnaught, Roranz Zuzz, sentint-se com si acabessin de lliurar-li en safata de platí la clau de Coruscant. Zuzz li havia proporcionat informació útil en el passat, però mai res com allò.

–Estàs segur?

–Tan segur com que em dic Roranz, col·lega. Ja et dic.

–Com t'has assabentat?

Zuzz va somriure burleta.

–Una femnaught de l’Uquemer-12, a Xenoby, està colada per mi, la tia. S'encarrega de totes les proves que es fan a la collita local.

–Pren-te una altra –va dir Den. Allò era fort. Molt fort. Monstruós. De fet, era tan important que... –. I com és que jo no he sentit res al respecte?

El petit i rabassut alienígena va arronsar les espatlles.

–Ni idea. Rachott, la fem, em va dir que estava fent les proves aquestes, i fix que la collita està cada vegada pitjor. I hi ha algú que s'està guardant els resultats. Vés a saber per què.

El cambrer va arribar amb una copa, i Zuzz la va agafar com si fos l'última gota de líquid que quedés al costat diürn d'un planeta sense rotació.

Den va seguir pensant en allò. Si la bota estava perdent la seva força, seria una notícia de primera plana. La substància valia el seu pes en pedres de foc de primer grau, o més, i, si s'extingia, el preu del que quedés es dispararia fins a sortir de la galàxia. Quan allò sortís a la llum, tot fill de veí sortiria al camp a collir tot el que pogués. Un individu podria retirar-se només amb el que aconseguís ficar-se a la butxaca...

Sí, allò era una autèntica notícia. Un bitllet a tot arreu, el tipus d'informació que només apareixia una vegada en la vida d'un falleen. Si aconseguia aprofitar-la bé, i sabia que era capaç de fer-ho, potser fins i tot podria guanyar un Premi Poracsa, i això li solucionaria la vida completament.

Den havia de confirmar-ho el més aviat possible. Havia de donar aquella notícia abans que algú la filtrés. Això li faria ser algú. Posarien el seu nom a les facultats de periodisme...

Va convidar a l’ugnaught a altres tres copes, es va aixecar i va marxar de la cantina. Havia de trobar almenys dues confirmacions. Potser fins i tot n'hi hagués prou amb una. I quan l'hi contrastessin, donaria la notícia, d'alguna manera. Trobaria la manera tot i que en aquell moment tingués espatllada la unitat de comunicació. L'hi tatuaria a un soldat que tornés a casa de permís, si calia. El que fora.

Quan es va disposar a creuar el recinte calorós i pestilent va veure a Eyar dirigint-se cap al menjador. Es va acostar.

No hi havia dubte, era una femella meravellosa.

Ella li va somriure, i van intercanviar les salutacions rituals.

–Sembles emocionat per alguna cosa –va dir ella.

–Com no anava a emocionar-me en la teva presència, pleguets?

Ella va riure.

–M'agrada un sullustà que em fa riure, però percebo una cosa més en la teva actitud.

–Una notícia –va admetre ell–. I bastant important, si és certa.

–Me n'alegro per tu! –La seva veu era càlida, generosa, sincera.

Den la va mirar i per un moment va sentir una fiblada de penediment per totes les esposes i famílies que no havia tingut temps de construir. El treball sempre havia estat el primer, l’últim i en resum tot. El camí que havia pres incloïa no veure els seus fills aventurar-se per les coves per primera vegada, no escoltar el so de les rialles infantils i no sentir la calidesa d'una dona o de diverses al llit, sota una manta tèrmica. Coses que havia planejat fer algun dia, quan tingués temps. Però mai havia passat.

–Les teves celles s’arrufen pel que penses –va dir ella. Ell va sospirar.

–És per algun que altre penediment propi de la meva edat.

Ella va somriure.

–No ets tan vell.

–Jo pensava que et recordava al teu avi.

–Així és..., però és que a la meva família vam començar joves. El meu avi segueix sent un home en forma, actiu. Sis dones, catorze fills, vint néts, i fa només dues estacions que va tornar a casar-se. Ella ja està embarassada.

–Impressionant.

–Has pensat alguna vegada de tornar a casa?

Ell va fer que sí.

–Així és. Cada vegada més. Anar darrere de la guerra envelleix molt. He considerat la possibilitat d'abandonar, de ficar-me en les notícies locals de Sullust i intentar trobar unes poques femelles majors prou desesperades com per considerar-me un marit.

–No haurien d'estar desesperades –va dir ella, mirant-se els peus–. Ni ser velles.

Den es va aturar i la va mirar.

–Eh... Se m'han hagut d'espatllar els taps de les orelles. Què estàs dient, Eyar-la?

Eyar també es va aturar, i es va girar per mirar-lo als ulls.

–Quan acabi aquesta guerra, i acabi la gira, tinc la intenció de tornar a casa i trobar una cova de cohabitació.

–Què? I deixar el món de l'espectacle?

Ella va tornar a riure amb un so que era com una cascada de tocristalls.

–Els pretendents que conec són joves, però uns autèntics xorres. No m'entenguis malament, segur que serien bons pares, i probablement em faci amb un o dos com ells, però no crec que tinguin molt refinat el mòdul del sentit de l'humor. Sempre hi hauria lloc per a un sullustà com tu, Den-la.

Den es va quedar de pedra. Li va dedicar un somriure.

–És la millor oferta que m'han fet en una era boukk.

–Llavors considera-ho com una cosa formal –va dir ella–. Les cries necessiten pares en forma, forts, però també necessiten que siguin madurs i savis. Per la meva cova seria un honor que visquessis en ella.

Den va parpellejar davant la sobtada arribada de les llàgrimes als seus ulls. Era impossible que fossin llàgrimes, no en un vell cínic com ell. Matrimoni? Família? Una cova plena de familiars polítics i cries? Ell sempre havia pensat que tot allò se li havia quedat ja molt enrere, fora del seu abast. Que no era per a ell. Un reporter com ell, avesat, a dècades del seu planeta natal, sempre havia pensat que moriria en el camp de batalla o borratxo en algun antre pestilent d'escòria i maldat.

Però ara se li oferia una alternativa, i gràcies a una jove tan dolça...

–Si us plau, pensa en això –va dir ella, prenent els titubejos d'ell per una possible resposta negativa.

–Saps una cosa? Si visc per veure el final d'aquesta guerra, crec que intentaré tornar a casa –Den es va aturar, va agafar aire i va prosseguir–. I per a mi seria un honor que la teva cova i la meva s'unissin.

Ella va somriure amb un gest ampli i encantat.

–De veritat? Ho seria?

L'entusiasme de l’Eyar el va embolicar, amb tota la seva energia i alegria.

–No puc esperar a dir-ho a la meva família! Den Dhur, el famós reporter, unit a nosaltres!

–No sóc tan famós.

–Ocultes la teva brillantor sota un escut, Den-la. Porto anys llegint els teus articles. Tothom a Sullust sap qui ets.

–No està bé burlar-se dels majors –li va dir amb falsa severitat.

–Ximpleries. El que et dic és cert. En el meu clan hi ha nens que volen ser com tu de gran.

–No estàs fent broma? Eh..., vull dir...

Ella va riure.

–No –va dir ella. Li va agafar de la mà–. T'agradaria venir al meu cubicle a segellar el jurament? A menys, és clar, que estiguis molt ocupat amb aquesta notícia...

Den va somriure.

–La notícia pot esperar. No és tan important, –i mentre ho deia es va adonar que era cert. Al cap i a la fi, hi havia coses més importants que el periodisc de l'endemà, o els diners fàcils.

Qui ho hagués dit?

***

Quan Den va sortir de la tenda de l’Eyar, ja s’estava fent fosc. Va veure a I-5 dempeus fora de la SO, parlant amb Jos. El cirurgià va dir alguna cosa a l'androide i després es va girar i va tornar a dins.

–I-5, vell amic!

L'androide es girar i el va veure. Den es va acostar a ell ranquejant i li va donar un cop de puny amistós en un braç.

–M'alegro de veure't. Què passa?

–Apart de tu?

Den va riure, mentre tots dos avançaven travessant el dens aire de la tarda. Eyar havia obert una ampolla de vi de gra bothan per celebrar el seu possible acord nupcial, i ell no havia mostrat cap resistència. Se sentia realment bé en aquell moment. Mentre va estar amb Eyar, va confirmar amb el seu intercomunicador la probable veracitat de la notícia de la bota de tres fonts diferents en què confiava. I es trobava d'humor per celebrar-ho.

–Escolta, tinc ganes de gresca. No pots rebutjar-ho fins que ho hagis provat –va dir a l'androide–. I, parlant d'això, encara estàs pendent d'unir-te al club.

–I quin club és aquest?

Den li va assenyalar amb un dit acusador.

–No em diguis que t'estàs tirant enrere. Has d’experimentar el plaer de la intoxicació, li vindrà bé a la teva ànima de silicona.

–Ho sé. De fet, crec que he trobat una manera absurdament senzilla de fer-ho. Em fa vergonya no haver-me adonat abans.

–Explica-m’ho.

–Tal com li vaig recordar abans al doctor Vondar, jo sóc, essencialment, una màquina. El meu processador de la xarxa sinàptica és heurístic; extrapolo dades noves des de les dades que ja tinc. Però també tinc un subprocessador algorítmic que serveix a les meves necessitats autonòmiques.

–Ja...

–No t'has assabentat d'absolutament res, oi?

–Crec que he entès les paraules "també" i "les meves".

–És com el teu sistema nerviós parasimpàtic, que controla la respiració, el batec del teu cor i altres. Funcions que el teu cos necessita i que no estan sota un control conscient. Jo no necessito respirar, però necessito monitorar constantment coses com l'equilibri, la lubricació, el funcionament de la unitat d'energia...

–D'acord, ho capto –va dir en Den–. Però què té això a veure amb agafar una bufa?

–Molt fàcil. El meu subprocessador és programable. Puc codificar-lo per estimular un estat d'embriaguesa.

Den es va aturar i va mirar-lo fixament.

–Pots programar-te per emborratxar-te? Jo pensava que no podies anar remenant en els teus sistemes.

–La maquinària està protegida. Però tinc cert marge de llibertat amb el programari, ara que he recuperat totalment la meva memòria.

–I quant trigaries?

Hi va haver un lleuger però inconfusible to de superioritat en la veu d’I-5 quan va respondre.

–Compto amb un nanoprocessador Sintotec AA-1, operant a set petahertzs, amb una capacitat de cinc exabytes. He formulat el programa quant t'ho he comentat. He trigat sis coma un pic segons en codificar l'algoritme bàsic i calcular els seus paràmetres funcionals.

–Vaja. Quina... rapidesa.

Es van detenir per deixar passar a un reduït grup d’astromecànics R4 que van passar rodant, xiulant i trinant-se entre si.

–I quan vas a implementar-ho? O a agafar-te una bufa, com diem els orgànics.

–Aprofita el moment, com dieu els orgànics.

Den ho va pensar.

–D'acord. Suposo que pots fer-ho en qualsevol lloc. Però hi ha unes costums de respectar, tu confia en mi. A més, jo vull acompanyar-te. Ja tinc un lleuger puntet, i no em faria res seguir. I ja gairebé és l'hora del sàbacc. Estarem tots.

–Genial. No hi ha res com tenir públic.

Den va realitzar un gest donant a I-5 pas cap a la cantina, i el va seguir.

***

Hi havia una vella dita nediji: "Mai s'està a més de set ales de distància de la Gran Au de Presa." Augmentat per a abastar la galàxia sencera, aquest nombre podria créixer considerablement, per descomptat, però el principi seguia sent el mateix; només calia parlar amb algú que al seu torn conegués a un altre algú que conegués a una altra persona, i així arribaves a adonar-te que estaves connectat amb gairebé qualsevol en el que sempre solia ser una llista bastant curta.

Kaird, que donava gràcies per trobar-se de nou enfundat en la còmoda túnica de Silenciós, estava amagat en la creixent ombra d'una imminent tempesta, contemplant a la tècnica del servei de menjars abandonar les cuines principals del menjador, en direcció al seu barracó. La veritat d'aquell proverbi es feia encara més simple allà, en un planeta habitat completament per forces d'ocupació, sense població indígena. Aquella femella li col·locava a només dos parells de mans de distància del pilot de la nau que pretenia robar.

La femella, una twi'lek anomenada Ord Vorra, mantenia una relació amb Biggs Bogan, un pilot humà que formava part del trio de persones que s'anaven rotant per conduir una nau privada per a almiralls. Aquella relació entre una twi'lek i un humà era interessant per una raó força inusual, almenys en aquell planeta: Vorra i Bogan eren dos jugadors d’strag, i els dos eren experts d'alt nivell. El vell joc d'estratègia i tàctica, que es desenvolupava en un tauler hologràfic senzill amb dotze fitxes, era un desafiament intel·lectual que requeria una memòria excel·lent i anys de pràctica per aconseguir dominar-lo. El mateix Kaird començava a familiaritzar-se amb el joc, però mai havia aconseguit concedir-li temps suficient per arribar al nivell d'Expert. Que hi hagués dos d'ells en el mateix planeta era bastant insòlit, i, naturalment, van acabar atraient-se l'un a l'altre.

Un pilot i una cuinera, tots dos experts d’strag. Era una d'aquelles coses que demostraven que la galàxia era un lloc estrany, un fet del qual Kaird era conscient des de feia temps.

Va travessar el recinte, mantenint-se a una distància més que prudencial de la twi'lek mentre la seguia. Si el veia era poc probable que sospités d'un Silenciós que havia sortit a fer una passejada nocturna, però era millor no arriscar-se.

Una brisa càlida que anunciava la proximitat de la pluja tot just va poder regirar la humitat, afegint una mica de frescor a l'aire pestilent. Kaird ja havia passat pels barracons comuns en què vivia la twi'lek, però estaven massa plens i sempre hi havia algú. Però Vorra i Bogan sens dubte havien trobat llocs en els quals estar junts a soles, ja que el soroll i el moviment constants eren distraccions que preferien evitar els jugadors d’strag, No és que no puguin prescindir d'aquest tipus de coses, es deia que un expert podia planejar quatre jugades per avançat enmig d'una pluja de salamandres piluviana, és que no els hi venia de gust. Per tant, Kaird confiava que tard o d'hora la twi'lek i l'humà buscarien un lloc en el qual estar sols, i aquest lloc seria un punt de contacte potencial per a Kaird.

No li interessava molt Vorra, tan sols com a salconduit cap a Bogan, que, en els dies en què estigués de guàrdia per traslladar a Keros, tindria els nous codis de seguretat de la nau de l'almirall. Kaird s'assabentaria de quan tindria aquests torns, i llavors ja només seria qüestió de com i quan recollir el que necessitava...

Ord Vorra es va parar a la tenda de proveïment. Kaird va vagar per entre les ombres d'un dels recicladors industrials que hi havia a l'altra banda del carrer de l'edifici de provisions i es va fer realment invisible.

El vent es va aixecar, i va augmentar l'olor de la pluja imminent. Kaird va esperar i va suar. La cúpula no detindria la pluja, ni l'evaporació dels bassals. Quan es van iniciar els primers experiments amb els escuts de força i les cúpules, aquestes eren coses que no es prenien seriosament, i el resultat solia causar moltes molèsties i coses pitjors per als residents. Una cúpula plena de gasos, sense via d'escapament que permetés que el vapor d'aigua es condensés en la part interna causant més boira densa o més pluja, per no esmentar una sobtada escassetat d'aire respirable, no era una cosa molt desitjable. I, per tant, la cúpula recentment reparada s'havia establert amb pràcticament la mateixa configuració que tenia abans del "període hivernal", com se li coneixia popularment. Això significava que tornaven a patir un clima que faria deshidratar a un dewback.

Pel que semblava, el nou almirall havia heretat la vella nau personal de l'antic, o almenys podia usar-la. A Kaird li semblava bé. El vehicle en qüestió era una nau d'assalt surroniana modificada, un transport aerodinàmic alimentat per quatre motors de grau A2 i A2,50. Segons havia esbrinat Kaird, era ràpida en l'atmosfera, comparable a un caça N-1 de Naboo, però el més important és que també era ràpida amb hipervelocitat. Per no esmentar que anava armada amb canons làser i d'ions, i malgrat mesurar menys de trenta metres de llarg, amb combustible suficient i provisions per a un viatge llarg, tenia abast més que sobrat per escapar d'aquella bola de fang de retorn a les casernes de Sol Negre de Coruscant.

Un cop allà, un cop acabés aquell assumpte, retindria la nau d'alguna manera i la faria servir per tornar a la seva veritable llar.

Tornar als cims nevats de Nedij...

La twi'lek va sortir de la tenda portant un petit paquet. Era bastant atractiva, si és que a un li anaven les bípedes sense plomes, però massa pesada per als gustos d’en Kaird. Les femelles nediji tenien els ossos buits i lleugers, i aquest estàndard estava gravat a foc al cervell dels mascles nediji.

Ella es va endinsar en les ombres del vespre, i Kaird va reprimir l'impuls de seguir-la immediatament. No hi havia pressa. Ja tenia la seva presa, i havia arribat el moment d'esbrinar tot el que necessitava saber sobre ells. Obtindria els seus historials mèdics de mans de Lente. D'un dels administratius de Personal, rebria les seves fulles de servei. Un dels censors de Intercepció de Missatges li proporcionaria còpies de les comunicacions que pogués haver realitzat o rebut la parella dels seus familiars o amics.

En un dia, o potser menys, probablement hauria pastat tot el que podia saber-se d'aquells dos. Després, quan tingués dades suficients, trobaria una pedra angular, una baula, una clau: el detall al voltant del qual construir el seu pla. Potser no fos un pla perfecte, però Kaird havia après moltes coses en els seus anys amb Sol Negre, i aquesta era una de les més importants per a ell: no havia de ser perfecte. Sempre calia deixar caps per lligar per les variables.

També pensaria en formes de solucionar qualsevol contingència, és clar. Després posaria el pla en marxa. Si tot anava bé, les coses anirien sobre rodes, com un mynock greixat lliscant sobre el transpariacer. I, d'haver problemes, podria solucionar-los. Seguiria sortint bé.

D'aquí a uns dies estaria en la seva nova nau, amb una càrrega valorada en molt més del que podia calcular-se fàcilment, camí del seu lliurament, i també de la seva jubilació anticipada. I llavors viuria feliç fins que arribés l'hora del Vol Final...

Es va veure la resplendor d'un llamp, i immediatament va ressonar l'estrèpit del tro, revelant com de prop que s’havia produït el xoc: molt a prop. I llavors va començar a ploure, amb gotes grans i pesades.

És hora de posar-se a cobert, va pensar Kaird. Ja havia fet prou per aquella nit. Sabia que el millor era no accelerar massa els seus propis plans. Sempre era bo recordar la recepta de la seva mare de niu per al guisat de taboret: el primer de tot és caçar al taboret...

***

Columna va sentir cert penediment, fins i tot remordiment, en enviar el missatge codificat als seus superiors separatistes. Hi va haver un moment de dubte, una pausa llarga i reflexiva, però al final, un feia el que havia de fer. La funció de control s'havia iniciat, la informació ja s'havia transmès. I no podia recuperar-se un cop enviada.

La transmissió es va completar sense dificultats, encara que les comunicacions de tota la base havien patit recentment de sorolls de fons i pèrdua de recepció. Es devia al fet que la zona havia estat interferida feia poc per un nou repetidor de banda ampla de tecnologia punta, estacionat a la selva, a uns cinc quilòmetres de distància. El caos no era tan consistent com per aixecar sospites, però li proporcionava cobertura i protecció a l'hora d'enviar i rebre missatges. L'explicació oficial, per descomptat, eren les taques solars.

El codi, com sempre, era dificilíssim, i solia ser un malbaratament d'esforç, però en aquest cas, la complicació era bastant útil. No era desitjable que la República interceptés i llegís aquella missiva concreta.

A l'altra banda de la comunicació, el missatge desxifrat causaria una gran agitació, per dir-ho suaument. Era probable que no li concedissin crèdit. Columna sabia que hi hauria intercanvis de seguiment, almenys un o dos, potser més, per verificar la informació. No era qüestió de confiança en si, sinó d'assegurar-se: no es podia llançar un atac a gran escala, ni reunir i preparar tropes massives si existia la mínima possibilitat que el lector del codi hagués comès un simple error.

Com? No, no vaig dir que la bota s'estigués podrint, vaig dir que els bothans estaven rugint...

Columna va somriure, però aquest somriure se li va esborrar ràpidament. La missió a Drongar tocava a la seva fi. Potser no fos un cop definitiu per fer caure la República, però seria un dard al costat de la bèstia que probablement li arrencaria un udol de dolor. Era una tragèdia que gran part del personal d'aquest i d'altres Uquemers morís a causa d'aquella acció. Però això, un cop fet el pas, era inevitable. Era millor començar a preparar-se per abandonar el planeta. Li esperaven altres llocs, altres identitats en què un agent del talent i les capacitats de Columna seria útil. Gratar la base de la República a poc a poc era una mica lent, però amb el temps demostraria ser efectiu.

L'espia sabia que tot allò era cert, és clar. Però en el fons també sabia que li resultaria extremadament difícil mirar a aquelles persones als ulls, sobretot a una, i fingir no saber res sobre la destrucció imminent.

No obstant això, havia de fer-ho. No mirar-los als ulls, no actuar d'una manera que no fos normal; qualsevol cosa que pogués aixecar la més lleugera sospita, podria provocar un desastre. Columna es va girar cap a la porta. Era hora de barrejar-se amb ells, compartir la seva amistat, la seva alegria i el seu amor, mentre encara els hi quedés temps.

Següent