Curandera Jedi (XXIX)

Anterior

29

Barriss no podia dormir. La seva experiència amb la Força continuava ressonant en el seu interior, amb molta més força que després de la primera vegada, enviant-li potents fogonades de la meravellosa consciència còsmica de la qual havia format part, al costat de la sensació que hi havia coses importants per fer. Volia tornar-hi en aquest lloc... i, si era possible, quedar-s’hi.

Potser fora acumulatiu. Potser finalment podria submergir-se sola en aquest mar màgic, a voluntat, sense necessitat de la bota com a vehicle.

No havia tingut cap nova revelació. El perill planava sobre el campament, però encara no estava al seu abast. D'una banda, sabia que encara tenia temps per decidir el curs d'acció que havia de prendre. Per una altra, s'escapava a les seves capacitats saber quin seria aquest curs d'acció.

Escapava a les seves capacitats sense amplificar. Però res li semblaria massa si es connectava a la Força mitjançant el miracle de la bota. Sabia amb tot el seu cor que el que podria fer amb la Força en aquest estat seria impressionant quant s'acostumés a usar-lo. Quan aprengués no a controlar-ho, sinó a fluir amb això, a ser això.

Ara entenia per què els grans mestres Jedi podien percebre les coses fins i tot a parsecs de distància, informació transmesa més ràpid que qualsevol ona hiperespacial. Ara sabia, tenia la certesa, que l'univers estava fet d'una sola peça, i cada part estava connectada a totes les altres, en una teranyina de vibrants fils de Força que anaven més enllà de les dimensions que ella podia percebre amb seus sentits. I ella sabia quin era el seu lloc en ella, i que totes les coses, grans i petites, estaven en la seva posició correcta. I que sempre ho havien estat, i que sempre ho estarien, mons infinits.

Aquí hi havia la temptació de córrer i recollir bota sense processar, convertir-la en fluid i instal·lar una sonda que introduís en el seu sistema la substància de forma constant. Es va preguntar si allò era desig de conèixer o una addicció.

Es va preguntar si hi hauria alguna diferència entre aquestes dues coses.

En qualsevol cas, podria comunicar tot el que havia après al Consell Jedi, i, gràcies a això, els Jedi es farien més poderosos del que ningú havia pogut imaginar. Podrien aturar aquella guerra i impedir que es declaressin altres. Podrien abolir l'esclavitud, transformar mons desolats en paradisos exuberants, perseguir el mal a qualsevol lloc de la galàxia i acabar amb ell. Res escaparia a les seves capacitats. Tal era la immensitat d'aquell poder.

Tot allò fluïa en Barriss, aclaparant-la amb la seva intensitat. Fins i tot en aquell moment, amb prou feines podia contenir el record de l'experiència.

Però primer, abans d'endinsar-se massa en el buit, havia de bregar amb la situació del campament. Això seria fàcil. Després podria dedicar-se a temes de més envergadura...

***

Den avançava ràpidament pel campament, cap a la plataforma de llançament, amb l'esperança que no fos massa tard. Seràs idiota, va pensar. Mira que dormir-te just avui!

Gairebé mai utilitzava el crono per despertar-se. Com la majoria dels de la seva espècie, Den tenia un rellotge interior que anava a l'una amb el seu afinat sentit de l'orientació. Normalment s'ajustava sense problemes als cicles de dia i nit de tots els planetes en els quals hi era, trigant no més d'una setmana estàndard en els casos més extrems, i a Drongar portava molt més que això.

Però just el dia que més ho necessitava, el seu rellotge interior li va fallar, i es va adormir potser el just per perdre’s l'enlairament de la nau de la companyia còmica en la qual anava l’Eyar.

Després de la proposició que ella li havia fet i que ell havia acceptat, no podia deixar que s'anés sense acomiadar-se. Era difícil saber quan tornaria a veure-la. I quan ho fes, ella formaria part d'una gran família que inclouria, sens dubte, un sorprenent nombre de cries.

I ell seria un patriarca, un vell dispensador de saviesa. S'asseuria en algun racó profund de la cova i proporcionaria petits consells savis als joves i innocents.

Però de sobte tot allò no li semblava tan atractiu com quan Eyar li ho havia descrit.

Els actors estaven sent transportats a la MedStar, en la qual es trobava la seva pròpia nau. Eyar anava a pujar al primer transbordador.

Den va aparèixer per la cantonada de l'edifici principal de la pista d'enlairament just a temps per veure a uns pocs membres de la companyia pujant per la rampa. Eyar estava entre ells.

Va córrer amb totes les seves forces, obrint-se pas entre els éssers de més alçada que l'envoltaven, majoritàriament tècnics i altres treballadors.

–Ei! –va exclamar–. Eyar! Espera! –maledicció, no podia veure una altra cosa més que cames. Cames vestides, cames cobertes de pèl, d’escames. Cames digitígrades, cames plantígrades. Un autèntic bosc d'extremitats de suport. Per fi va arribar a la porta.

–Eyar!

La sullustana pujava trista per la rampa en últim lloc. En sentir el seu crit es va girar, i quan el va veure els seus ulls, la seva cara i tot el seu cos es va il·luminar.

–Den-la!

Es va sentir tan alleujat en veure que ella encara no s'havia anat que tant li va fer que Eyar utilitzés en públic el sufix familiar amb el seu nom. Es van abraçar.

–Tenia por que no vinguessis! Què ha passat?

Dir-li que s'havia adormit no era molt bona idea, això ho sabia gairebé per instint. Ella s'ofendria que ell hagués estat a punt de perdre’s el comiat per una raó tan trivial.

–Em van cridar d'Oci HoloRed –va dir ell–. Sembla que van a convertir un dels meus articles de l'any passat en un holodrama. Al final vaig haver de tallar-los i venir corrent fins aquí.

Era sorprenent la facilitat que li havia resultat mentir. Sorprenent i per gens descoratjador. Però va funcionar. Ella el va mirar amb els ulls plens d'amor.

–Torna aviat a Sullust –va xiuxiuejar. Va agitar els plecs un cop més i es va girar per pujar la rampa a corre-cuita.

Den va sortir del radi del camp. El transport, silenciós a excepció del ronc dels retropropulsors, es va elevar ràpidament i va desaparèixer en la brillantor encegadora de Drongar Prime.

Den va caminar lentament de tornada a la seva tenda. Li havia resultat facilíssim mentir-li. Qualsevol podria dir que es tractava d'un incident petit, trivial i sense importància. Es podria dir qualsevol cosa, però cap d'elles tindria més validesa o autenticitat que l'encaixada de mans d'un neimoidià.

Era una mostela.

Eyar era una noia dolça, sincera i fidel. Ell admirava aquestes qualitats. Però quant tardarien aquests mateixos atributs en fastiguejar-li, en omplir-lo d’impaciència...?

O de menyspreu?

En absolut era digne de l'admiració de l’Eyar.

Den es va aturar a la meitat del recinte. Allò no estava bé. Estava mort de por, i no tenia ni idea de què podia fer al respecte.

Va mirar al seu voltant. Des d'on estava, tenia dues opcions, cadascuna d'elles pràcticament en direccions oposades. A l'esquerra tenia la cantina, amb les seves impressionants i altament terapèutiques varietats de destil·lats. A la seva dreta es trobava la consulta d'en Klo Mèrit, on podria parlar amb el mentalista, o almenys demanar cita per a més tard. Havia de solucionar allò.

Com?

Den va estar un parell de minuts dret sota el sol ardent, abans de girar-se i trotar en la direcció finalment escollida.

Següent