Curandera Jedi (XXVIII)

Anterior

28

Jos va acabar les seves rondes. Sabia això de la festa de comiat de la companyia de còmics, i normalment no hauria mostrat reticència a assistir. Però ara...

I si Tolk hi era?

Veure-la en la SO ja era prou insuportable. No estava segur de poder veure-la en un entorn social. I si estava amb una altra persona?

Va negar amb el cap. Almenys a la cantina no hauria de beure sol.

Més tard o més d'hora acabaria trobant-se amb ella. La base no era tan gran.

A pastar fang amb tot. Jos va sortir de la SO, sentint-se com un home camí a la seva pròpia execució.

***

La cantina era plena. Feia molta calor, hi havia molt soroll i feia pudor. Potser al final no es trobés allà amb la Tolk.

Aquesta esperança no va durar molt. De fet, va ser la Tolk la qui es va topar amb ell abans que pogués demanar la primera copa. Es va girar i allà estava, la seva mirada fixa a la cara, buscant alguna cosa, però què?

No sabia què dir. Sabia que havia de dir alguna cosa, però ella estava tan preciosa tot i portant l'uniforme, amb els cabells en una cua alta i el cansament reflectit a la cara, tan maca, que ell es va quedar sense alè.

–Tolk –va dir ell–. Jo...

–He estat pensant molt, Jos. Hi ha més coses involucrades en tot això que els nostres mers sentiments. La guerra és molt més que aquest lloc, que el que fem... que el que som l'un per l'altre. Necessito temps per assimilar-ho, tota sola –respirà a fons–. Vaig a demanar el trasllat a l'Uquemer-3.

A Jos se li va quedar la boca seca. L’Uquemer-3 estava a uns mil klicks al nord, a l'altre costat del Mar d'Esponges.

–Què dius? És que no anem a parlar-ne?

–No, de moment no.

En Jos va esbufegar. No volia dir-ho, però algú ho havia de fer:

–Llavors significa que això nostre ha acabat?

Ella va vacil·lar.

–Vol dir que anem a donar-nos un temps.

Ell es va adonar que no hi havia manera de dissuadir-la. Però si la traslladaven, mai tornaria a veure-la. D'això estava segur.

–He de marxar –va dir la Tolk. I va marxar.

Jos es va obrir pas cap a la barra. Se sentia atordit. Què havia passat? Què havia anat malament? Què havia fet o dit?

Seguia sense poder-s’ho creure. Ja hi era. S'havia acabat. Així, sense més. La seva ment buscava frenèticament on agafar alguna cosa a la qual aferrar-se.

Com a cirurgià en cap, podia denegar-li el trasllat, podria dir que era massa valuosa per prescindir d’ella. Però de què li serviria? Com anaven a treballar junts? A jugar junts a sàbacc? Com anaven a...?

Les preguntes s'arremolinaven al seu cap com motes de pols, com un eixam de xinxes ígnies. Maledicció!

Necessitava una copa.

Va arribar a la barra, però abans que pogués demanar res va escoltar un profund grunyit. Es va girar per mirar.

Això sí que és una cosa insòlita, va pensar. Un androide i un wookiee jugant als holojocs.

El joc es deia dejarik. Encara que Jos no jugava, estava familiaritzat amb ell. I-5 i el wookiee estaven asseguts en una petita taula cantonera en meitat de tot el bullici. El wookiee estava recobert d'un pèl suau negre com el carbó, a excepció d'un pegat blanc amb forma d'estrella en el quadrant esquerre del pit. I, en aquell moment, semblava realment enfadat, fins i tot per a un wookiee. I això sí que era enfadar-se.

–Un no pot avorrir-se aquí, eh?

Jos va baixar la vista i va veure a Den Dhur dret al seu costat. Den va assenyalar la taula de dejarik i va sospirar.

–Potser recordis que vaig esmentar una o dues vegades les ganes que tenia que I-5 s’emborratxés.

–Sí.

–Bé...

***

Kaird estava passant-s'ho bé d'alguna manera, encara que es veiés obligat a portar la disfressa de kubaz. No li importava veure la gent gaudint, i el fet de saber que seria el responsable d'arruïnar la seva ànim no disminuïa la seva diversió. Quan la notícia de la mutació de la bota fora del domini públic, el més probable seria que regnés el caos. Era el que tenia la guerra.

Una pena. Encara que no se sentia emocionalment unit a ningú d'aquell lloc, ja que el sentimentalisme era un luxe que no es podia permetre, admirava molts dels soldats, metges i tècnics que poblaven el lloc. En la seva major part, eren gent d'honor. L'honor, segons semblava pensar la majoria de la gent, era un codi que limitava en gran mesura les opcions d'un i, el que era pitjor, un mètode immillorable per tornar a hipervelocitat al Gran Ou. Kaird era un ésser pragmàtic: no es podia permetre tenir honor. Però això no impedia que l’admirés en d'altres.

La veritat és que facilitava la predicció de les seves accions.

Era més difícil tractar amb gent sense paraula, encara que tingués els seus avantatges.

Prenent com a exemple a Thula i Squa Tront, la veritat és que Kaird se sentiria bastant sorprès, fins i tot decebut, de saber que no havien intentat donar gat per llebre tant a ell com a Sol Negre amb la transacció que tenien entre mans. No li semblava malament que trobessin la forma de cisar una mica per a si mateixos; això hi era en la naturalesa del negoci i era d'esperar. Però no li preocupava gaire. Per molt murris que fossin, també semblaven ser prou llestos com per adonar-se de la bogeria que suposaria intentar enganyar a gran escala a Sol Negre.

Va ficar el morro de la seva màscara a la copa. Una de les raons per les quals li agradava la disfressa de kubaz era perquè li permetia beure. Era una pena que no pogués deixar-se portar i gaudir plenament de la festa, ja que també hi era per una raó pràctica. Pel que semblava, el pilot humà Bogan havia agafat torn doble recentment i, per tant, no estaria disponible per a la nau de l'almirall quan Kaird li necessités. Però allò tenia un remei senzill. Hi havia altres dos pilots en rotació, i un d'ells es trobava allà, a la cantina. Aquest altre pilot, que també era humà, la qual cosa li va fer pensar que hi havia molts a la galàxia, s'estava comportant de manera responsable. Com estava de guàrdia, no bevia, ni fumava, ni esnifava cap intoxicant. Es deia Sebairns, i encara que semblava estar passant-s'ho molt bé, somrient i rient, s'havia limitat a prendre un beuratge preparat amb una planta autòctona.

Atès que Kaird tenia accés a tota mena d'informació, inclosos els arxius mèdics, s'havia assabentat que Sebairns tenia una al·lèrgia per a la qual no existia cura ni tractament preventiu. Si s'exposava a certa lleguminosa comuna, l'humà desenvoluparia una greu reacció anafilàctica amb uns símptomes que inclourien urticària i una peritonitis de segon grau. Kaird havia obtingut aquesta informació a través de l'HoloRed. Significava bàsicament que l'humà podia tenir de sobte una greu erupció potser violenta, desmaiar-se i, en cas de no rebre tractament, arribar a ofegar-se si se li tancaven les vies respiratòries. No era probable que arribés fins a aquest punt en un Uquemer ple de metges; segur que el portarien ràpidament a un pavelló per a tractar-lo. Però no podria treballar durant un dia o dos, la qual cosa era temps sobrat per als plans d’en Kaird.

Kaird havia observat acuradament els cambrers, i per fi va arribar el seu moment. Es va aixecar i es va allunyar de la seva taula d'un seient, com per respondre a la crida de la natura. L'androide cambrer que portava la safata de la taula de Sebairn va prendre la mateixa direcció. Els seus camins es creuarien, tal com Kaird havia planejat.

–Disculpi, podria indicar-me on és el lavabo? –va dir Kaird quan es va acostar al cambrer.

Tot i que el servei estava clarament indicat en mitja dotzena d'idiomes i imatges gràfiques, l'androide sens dubte havia escoltat aquesta pregunta més d'una vegada procedent dels parroquians ebris. Va girar lleument el cap i va assenyalar amb la seva articulació lliure.

–Per aquí, senyor. La porta del cartell lluminós.

Quan l'androide va adoptar aquesta postura, Kaird va pujar la mà com per gratar-se el morro, i en fer-ho va deixar anar un pessic de pols de lleguminosa en la beguda del pilot.

Després es va acostar al lavabo. Tornaria de seguida a la seva taula per assegurar-se que l'objectiu bevia del got correcte i reaccionava adequadament. Un cop aconseguit, el seu objectiu de la nit estaria complert.

Era poc probable que algú sospités que la beguda hagués estat manipulada. Al capdavall, tampoc era verí, i els metges que l'atenguessin reconeixerien la reacció immediatament. I encara que sospitessin que havia estat deliberat, donaria igual. No hi havia manera de relacionar a Kaird amb allò. Fins i tot si l'androide cambrer era interrogat i aconseguia recordar al kubaz preguntant pel bany, el kubaz en qüestió no existia. Després d'aquella nit, Kaird deixaria de necessitar aquella disfressa en concret, que quedaria reduïda a nivell molecular per una unitat de reciclatge. No es pot trobar el que no existeix.

En una de les seves disfresses d'humà obès guardava un enregistrament d'un episodi de les Notícies Esportives Galàctiques que li havia proporcionat un dels membres del grup de còmics. En aquesta gravació es trobava un recent campionat d'strag. Si no eres hàbil en les apostes, veure un partit d’strag tenia el mateix interès a veure créixer la floridura. Però si se't donaven bé, era fascinant. Ni la twi'lek Vorra ni el pilot humà Bogan haurien vist aquesta partida en particular, perquè no hi havia estat emesa encara. El corpulent humà de què s’anava a disfressar Kaird, al qual havia posat per nom Mont Shomu, se les manegaria perquè el sentissin parlant d'aquella partida de la qual, casualment, tenia la gravació. La twi'lek no trigaria a demanar-li, però l’obès es mostraria reticent a separar-se d'ella perquè era un gran aficionat a l’strag. Però el que no li importaria seria veure el partit amb ella. I és clar que podria portar-hi a un amic...

Kaird va somriure en sortir del bany i tornar a la seva taula entre el bullici i la calor de l'agitada cantina. No hi havia res com veure un pla desenvolupant-se segons el previst.

***

–A veure si ho he entès –va dir Jos–. M'estàs dient que I-5 està borratxo?

–Fa hores que estic observant –va dir en Den–. I creu-me, està com una sopa. Si és que aquesta expressió es pot aplicar a un androide.

–I ha estat per un programa.

–Sí.

–Un programa que va escriure ell mateix.

–Així és.

Jos va mirar a la taula de joc, en la qual es movien i agitaven constantment en les seves caselles les diferents holocriatures transparents que eren les peces. I-5 no semblava diferent des d'allà, excepte per una lleugera lluminositat extra en els fotoreceptors i l'exageració en els seus moviments. Jos va negar amb el cap.

–Això cada vegada és més rar –es va tornar cap a la barra i va agafar la seva copa.

–Ha! –va exclamar I-5–. El meu molator es menja al teu houjix! He guanyat!

El wookiee va rugir de ràbia. Jos va mirar a la partida just a temps per veure el wookiee posar-se dempeus, agafar el braç dret d'I-5 i arrencar-lo de l'espatlla de l'androide. Els circuits i les juntes del servomotor van quedar penjant en una pluja d'espurnes i de fluid lubricant.

Oh, no.

–Hi ha gent que no sap perdre –va dir Den.

–Això sembla –va assentir Jos.

Tots dos es van abalançar cap a l'androide i el van treure d'allà mentre el furiós wookiee udolava en el seu idioma i brandava el braç mecànic per sobre del cap. Jos va veure a diversos membres de la companyia còmica, inclòs un fornit trandoshà, apropant-se ràpidament per calmar al seu col·lega.

I-5 no va sentir cap dolor, òbviament. Semblava més confós que una altra cosa.

–Crec que he perdut un braç –va dir a Jos–. Estic segur que el tenia quan vaig arribar.

Jos va ficar a empentes a I-5 en una cabina buida.

–El teu company de jocs te l’ha agafat prestat.

–I-5 –va dir en Den–. Crec que ja és hora que se't passi la borratxera.

I-5 va arronsar les espatlles. Jos va pensar que era un gest bastant difícil per a un androide borratxo amb un sol braç.

–Si tu ho dius -els seus fotoreceptors van parpellejar un moment i van recuperar el que a Jos li va semblar la seva brillantor normal.

L'androide va mirar-lo lleument sorprès.

–Interessant.

–Tant de bo a mi se’m passés tan fàcilment –va dir Jos.

Una humana els hi va portar el braç i l'hi va donar a Jos.

–Té –va dir–. Potser vulguis programar al teu androide perquè no s'atreveixi a jugar amb wookiees en el futur. Són molt, eh, competitius.

I-5 va mirar el braç.

–D'això ja me n'he adonat jo.

Jos va examinar l'extremitat.

–No sóc cibertècnic –va dir–,  però crec que això es pot reinstal·lar fàcilment –Mirà a l’androide–. Tens sort que no t’arrenqués el cap.

–Cert –va admetre I-5–. Això hauria estat molt més difícil d'arreglar.

–Però com se t'ocorre reptar a un wookiee a una partida de dejarik?

–Ni ho vaig pensar. Aquesta és la qüestió. Estava borratxo... o almenys el més a prop d'aquest estat que vaig aconseguir programar.

En Jos va negar amb el cap al·lucinat.

–Anem –va dir ell–. Anem al taller a veure si encara hi ha algú que pugui arreglar-te. La reinstal·lació d'articulacions mecàniques està fora de les meves capacitats.

Els tres van sortir de la cantina i van travessar la calorosa nit, I-5 amb el braç desmembrat a la mà.

–Em sentiria fatal si fos el responsable de la teva borratxera i de la teva baralla..., si em dius que no ha valgut la pena –va dir Den.

–Crec que sí l'ha merescut –va dir I-5–. Crec que m'ha servit de molt –Mirà a Jos–. Recordes que et vaig dir que estava patint cert atac d'ansietat?

Jos va assentir.

–Crec que el generaven impulsos conflictius basats en noves dades recollides en la recuperació de tots els meus arxius de memòria: això inclou informació concernent al meu antic amic i soci, Lorn Pavan. He recordat que tinc un compromís que requerirà que vagi a Coruscant el més aviat possible. Es tracta d'un problema que no podia solucionar-se aplicant la lògica. Necessitava intuïció: la capacitat de percebre què era el correcte mitjançant mecanismes molt més antics que la lògica i l'aplicació de dades. D'alguna manera, necessitava alterar la meva escorça sinàptica i posar-la en una altra manera, una manera totalment no lineal, per poder modificar l'entrada sensorial i la percepció d'informació.

–I ha funcionat? –va preguntar Den.

–Això crec. M'he decidit per un curs d'acció.

–Ens abandones, I-5? –va preguntar Jos.

–No, de moment –l’androide no va afegir res més.

Jos no va poder resistir-se.

–Però... –va dir– ets una màquina, recordes? Programat per a ser un autòmat, res més. Llavors què importa el que et porti a prendre una decisió?

I-5 el va mirar.

–T’encanta tractar-me així, oi?

–Sí, m'encanta.

–Tot el que he dit abans és tècnicament cert –va dir l’androide–, però m'he adonat que és possible que el tot sigui més que la suma de les parts. I que una diferència ínfima no importa res. Crec que, a falta d'una expressió millor, tenia por. Crec que m’intentava convèncer a mi mateix, més que a vosaltres, que no sóc el que tu, Barriss i altres pocs em considereu. Però em faltava la informació necessària per arribar a aquesta conclusió.

–I quina és aquesta conclusió?

–Que tinc sentiments –va dir I-5.

Jos va somriure sorneguer i va donar un copet a l'androide a l'esquena de duracer.

–Ja trigaves en adonar-te'n.

Van trobar un tècnic ishi tib mig adormit sota un banc d'eines. Al principi es va mostrar reticent, però l'ampolla de vi que Den s'havia portat en marxar va demostrar ser un suborn efectiu.

Mentre el tècnic tornava a soldar el braç a I-5, unint les juntes, els cables sensors i els conductes circulatoris hidràulics, Jos va dir:

–Per cert, no és que m'importi, però tinc certa curiositat. Quin és el compromís que has recordat?

I-5 no va respondre de seguida, i el silenci es va mantenir el just perquè Jos comencés a desitjar no haver-ho preguntat. Llavors va respondre.

–Va ser una cosa que Lorn em va demanar. Em va demanar que cuidés del seu fill.

Següent