Curandera Jedi (XXVI)

Anterior

26

Curiosament, quan Barriss es va adonar, s'estava endreçant per assistir a la seva partida de sàbacc a la cantina. Va agafar una tovallola per eixugar-se l'aigua de la cara i les mans: ella preferia rentar-se amb aigua en comptes d’ultrasons, encara que això últim funcionés a la seva tenda. I quan va veure els seus trets humits en el mirall sobre el petit lavabo, va ser sobtadament conscient:

La resposta està en la Força.

Allò no hauria d'haver estat una revelació. Era una cosa que li havien dit mil vegades almenys, una lletania amb la qual creixia tot estudiant Jedi:

"Quan tinguis dubtes, consulta amb la Força. Potser no sempre la interpretis correctament, però la Força mai menteix."

Ella ho sabia. Ho havia après aviat, i era una cosa que havia anat adquirint més significat a mesura que creixia. I en el més profund del seu ésser, mai ho va dubtar. La Força mai et decep, és eterna, infinita i omnipresent. Si pots formular bé la pregunta, si saps on mirar, com aconseguir-ho, la resposta que necessites sempre hi serà.

Quantes vegades, després de tot, li havia dit la Mestra Unduli aquestes paraules, amb l'amabilitat i la calma pròpies de la convicció total?

Utilitza la Força, Barriss.

No pensis, no t'inquietis, no t’enredis en els detalls, en les irritants preocupacions relacionades amb el tema. Tu només fes servir la Força, confia en ella, rep-la. Perquè aquí viuen els Jedi. No en el passat ni en el futur, sinó en aquest moment etern d'alegre revelació, aquest "ara" etern. No deixis que la por al fracàs t'impedeixi aprofitar l'oportunitat.

Barriss es va assecar la cara, va penjar la tovallola i es va mirar al mirall. El seu rostre, més tranquil i més compost del que havia estat darrerament, va mirar cap enrere. Sí, és clar. Era tan fàcil: un exemple perfecte d'aquestes endevinalles enigmàtiques que tant li agradaven al Mestre Yoda per ajudar a la ment a alliberar-se dels pensaments i conceptes lineals. La pregunta era: com podia saber si havia d'utilitzar o no la bota de nou per augmentar la seva connexió amb la Força?

Pregunta a la Força.

I quin havia estat fins al moment en la seva vida la connexió més forta, més poderosa, millor, que havia tingut amb la Força?

La bota.

Podia veure al Mestre Yoda somrient i assentint amablement, a l'ull de la seva ment. La bota era una clau, una clau que obria la porta a un nou tipus de percepció. Més enllà de la porta hi havia un camí que podia seguir, que portava a un lloc en el qual trobaria les respostes que necessitava.

I no tenia sentit esperar. Barriss va obrir la caixa forta que tenia al costat del llit i va extreure una de les ampolles que quedaven d'extracte de bota. Va respirar fondo, se'l va posar al braç i se'l va injectar.

Aquest cop la pujada va ser gairebé instantània, com si, d'alguna manera, la seva primera experiència li hagués afinat la percepció obrint els seus receptors. Aquesta increïble sensació de familiaritat, al costat de la sorpresa i la sorpresa davant la novetat, el sentiment increïble i aclaparador, la profunditat de tot allò, que s'expandia fins a l'infinit...

Hi havia cregut estar preparada, però no ho estava. Era massa... gran. Era una cosa que, segons ella, ningú hagués pogut acceptar, processar, assimilar en la seva totalitat. No li cabia en la seva limitada comprensió: era com intentar reduir la resplendor flamejant d'una pedra de foc a una imatge plana. Els seus sentits, restringits a tan sols tres dimensions, ni tan sols podien imaginar-se com era allò. Però no havia d’imaginar-s'ho. Només havia d’acceptar-ho, ser una amb el tot. Era gloriós, edificant i aterridor al mateix temps...

El temor que fos una il·lusió es va esvair. Potser hagués gent que afirmés que allò no era una veritable connexió amb la Força perquè havia estat induïda per un agent extern a ella, que no havia arribat a través de la pau interior i de la meditació. Potser fins i tot ella digués alguna cosa així en una època, però ja no tornaria a fer-ho. Aquella unió còsmica havia de ser veritable. Podia sentir-ho en el nucli del seu ésser.

I tant era com havia arribat fins allà. El que importava era ser-hi. Era com si tingués gana, i en adonar-se s'hagués trobat davant d'una taula eterna plena de tot el menjar imaginable. Triar un plat i no altre era difícil, però, d'altra banda, sabia que podia fer-ho.

Tot d'una, la "taula" va girar i es va moure, dissolent-se en innombrables colors, com els fils enredats de les colònies d'espores de la nit estrellada de Drongar. Es va convertir en un tapís gegant, de la mida de la galàxia, un teixit entrellaçat tan intricat i complex que a Barriss se li van saltar les llàgrimes. Una obra d'art perfecta, d'una bellesa que reptava a tota la vista general, del tot increïble...

Per un moment. Sí, allò era perfecte, però també hi havia quelcom més.

Podia sentir irregularitats en el dibuix, defectes petits, gairebé insignificants, repartits al llarg de la seva incommensurable extensió. Barriss va saber per instint que aquests petits errors eren necessaris d'alguna manera, que eren cicatrius en els fils solts de l'existència... Imperfectes, sí, però no per això menys essencials. Sense ells, el teixit no podria aguantar.

Va aconseguir apropar-se amb la seva ment a un d'aquells petits fils enredats, el va veure expandir-se i canviar, fins a esdevenir... llegible, d'alguna manera...

Els conceptes que se li van revelar no eren paraules ni imatges.

Tampoc eren olors, sabors, sons, ni objectes tàctils. En lloc d'això, era una mena d'amalgama meravellosa de tot això, més coses que cap ésser físic havia experimentat mai...

En aquest moment, Barriss, que també formava part d'un gran tapís, va saber quin era el defecte del tapís:

El campament estava en perill. Hi havia un espia entre ells, el mateix que estava darrere de les explosions de la nau i de la MedStar. No estava mort, com havien cregut, sinó que seguia viu. Aquell espia havia iniciat una cadena d’esdeveniments que si no s’impedien provocarien la destrucció de tots els que hi havia allà.

Durant un brevíssim lapse, menys del que dura un gest de complicitat, ho va saber tot: com, per què, on i quan, però llavors tot es va esvair en una explosió d'energia que no va poder controlar. No podia recordar els detalls.

Va lluitar per recuperar-los, conscient de l'important que era. Però alguna cosa es va interposar en el seu camí...

Barriss es va trobar de cop i volta enredada, com si l’arrossegués el corrent d'un riu cabalós i salvatge. Es va sentir sacsejada, impotent, com una branqueta: dins, però sense formar part d'ell.

Es va adonar que allò era pel defecte. Ho havia vist, l'havia tocat, però no hi havia tingut el poder ni el talent ni el que es necessités per controlar-los adequadament. I ara, en intentar-ho, havia interromput d'alguna manera el flux de la Força. Havia perdut peu, la ferma posició sobre el sòl que li havia proporcionat la seva serenitat. El corrent desbordat l'havia posseït i se l’emportava per davant...

No. Ella tenia poder. Un gran poder. I podia usar-lo.

Va intentar frenar, però no hi havia res a què agafar-se, res sòlid que pogués percebre. Estava atrapada en la inundació, en el corrent, un remolí que girava i li desorientava. En el més profund, ella sabia que estava buscant desesperadament metàfores per això que no es podia descriure, buscant una mena d'analogia mental que li permetés distanciar-se d'aquell caos. Va lluitar per calmar-se, es va esforçar per recuperar la concentració, però no va poder. Com una riuada, va semblar inundar-li la boca, amenaçant amb ofegar-la. Com un vendaval, tirant d'ella en totes direccions, llevant-li fins a l'últim alè dels pulmons. Com una allau, va amenaçar amb aixafar-la. Era com totes aquestes coses i cap al mateix temps.

Era la Força.

Va sentir que sentia parlar a algú, una veu tranquil·la i coneguda, que no va poder situar exactament.

Vinga, va dir la veu. No lluitis. Agafa aire i submergeix-te...

No! Jo puc controlar això, utilitzar-lo, aprofitar-lo!

També podries morir.

Barriss va sentir la preocupació en aquella veu, i en algun nivell més enllà de la seva ment conscient va saber que tenia raó. Va agafar aire i es va relaxar, deixant-se portar pel corrent, reconeixent la veu.

Mestra Unduli...

***

Barriss es va trobar asseguda al llit, parpellejant com si acabés de despertar d'un profund somni. No necessitava mirar el crono de la seva cambra per saber quant de temps havia passat. S'havia posat la injecció de bota al migdia. I ara estava asseguda a la foscor.

Es va posar dempeus, es va acostar a la finestra, desentelà el vidre i va mirar a l'exterior. La feble brillantor de la cúpula de força no era suficient per ocultar les estrelles al clar firmament nocturn. Les constel·lacions es trobaven a l'equador de la seva coreografia nocturna. Devia ser mitjanit. S'havia... anat... unes dotze hores almenys.

Hi havia anat a un lloc en el qual mai abans havia estat. En el qual sospitava que molt poca gent, o cap, havia estat.

Es va apartar de la finestra. Es va sentir renovada, com si hagués dormit com un tronc. No tenia gana ni set. Tampoc ganes d'anar al bany. Va somriure. El record de la seva experiència encara era intens, i girava en la seva ment com un espectacle de llums, sons, colors, sabors i sensacions...

Així era com havia de ser la seva relació amb la Força. Així havia de ser sempre... Va arrufar les celles, sentint una petita estirada a la memòria. El defecte.

L'imminent desastre del campament. En la totalitat còsmica del que acabava d'experimentar no era res, era completament insignificant quan es comparava amb el complex entramat del tot, però, tot i així, seguia allà, juntament amb els altres innombrables defectes. I ella sabia que, encara que eren necessaris en la seva totalitat i no podien eliminar-se tots, en alguns casos individuals podien i havien de ser reparats.

El campament estava en perill mortal. Havia tingut aquella revelació per una raó, d'això estava segura. Tan segura com que havia de fer alguna cosa.

Següent