Curandera Jedi (XXVII)

Anterior

27

La cantina estava més plena del que Den havia vist mai. Al cap d'una estona es va adonar de per què. Els membres de la companyia de còmics estaven a punt de marxar: l'endemà abandonarien Drongar per completar la resta de la seva gira, i pensaven passar-se la nit sencera de festa.

Quan van entrar Den i I-5, el periodista va estar a punt de tirar-se cap enrere, com si hagués rebut un cop físic. La dolça aroma dels palets d'espècies i el xiclet, l'intens perfum de diverses begudes alcohòliques i, sobretot, les olors combinades d'una dotzena d'espècies o més, tot això barrejat en l'aire dens i caldejat, produïa un miasma tan espès i fort com una bullabessa gungan, mirà a I-5.

–Estàs segur que vols seguir endavant amb això?

–A mi em sembla l'ambient perfecte.

–A mi més aviat em sembla el tipus d'ambient que es troba a uns vint klicks o així sota els núvols de Bespin.

Den va fer una ullada recelosa. Molts dels artistes estaven ballant, o intentant fer-ho, al so de la música dels Nodes Modals, que estaven repassant el repertori de favorits a un volum que hauria danyat oïdes en la llunyana MedStar. Den havia estat en el curs de la seva carrera en molts bars sorollosos, plens i bulliciosos, i no va dubtar a col·locar aquell entre els pitjors de la llista.

I-5 semblava impertèrrit.

–Tradició, recordes? –va dir a Den. Després es va colar entre dos ortolans que estaven ballant i va desaparèixer.

Den va sospirar. Més em val vigilar-lo abans que algú o alguna cosa decideixi utilitzar-lo d’escuradents.

Com aconseguir allò era una bona pregunta. Els sullustans estaven entre els éssers més baixets de la galàxia civilitzada. No obstant això, es va obrir pas; esquivant i traient-se de sobre cames, esperons, tentacles i diverses altres extremitats. No va veure ni rastre d'I-5, Preocupat per la seva pròpia seguretat, almenys pel que fa al tema dels dits dels peus aixafats, Den va optar finalment per pujar a una taula, al costat d'un soldat clon que s'havia quedat inconscient.

Aquella acció va aconseguir que pogués mirar directament als ulls als que eren d'alçada mitjana. En el grup hi havia diverses espècies de major alçada, sobretot un wookiee que pertanyia a la companyia i en el qual s'havia fixat durant la seva primera i única funció. Li treia més d'un cap a tots els altres, semblava gaudir molt de la seva cervesa i estava molt disposat a compartir-la amb els altres, sobretot vessant-la-hi per sobre de tant en tant.

Un wookiee borratxo. Això sens dubte faria que les coses es posessin més interessants al llarg de la vetllada.

Den va mirar cap a una altra banda i va veure a Klo Mèrit prop de la paret, subjectant una copa en una de les peludes mans i una expressió introspectiva a la cara. Els equani no eren especialment alts, potser uns cinc o sis centímetres per sobre de la mitjana, però eren enormes. Era probable que Klo pesés més que el wookiee, i a això se li podria sumar el pes d'un ugnaught o dos. Den va anar a cridar per saludar-lo, però després va decidir no fer-ho. A jutjar per la seva expressió, el mentalista semblava necessitar una dosi de la seva pròpia medicina.

–Den?

Sorprès, es va girar i va veure a Tolk le Trene al costat de la taula sobre la qual estava ell. Ella també semblava massa seriosa per estar de festa.

–Has vist a Jos?

Den va negar amb el cap.

–Acabo d'arribar fa un minut.

–He de trobar-lo –va dir ella, més per a si mateixa que per a ell. La resta de les seves paraules es van perdre en el soroll ambient.

–Què? –va cridar ell.

Però ella es va girar i va desaparèixer en la multitud sense afegir res més. Hi havia quelcom en la mirada de la infermera... Den no estava segur del que era, però li va recordar aquell vell refrany sakiyan que deia allò de "quan el riu sona...". Va fer que se li estremissin els plecs. Brrr!

Per fi va albirar a I-5.

L'androide estava dret no molt lluny de l’Epoh Trebor, parlant amb el còmic humà. Gesticulava amb molt més èmfasi del que era acostumat en ell. Den no podia saber el que estava dient I-5, ja que ni l'aguda audició sullustana podia amb tant soroll ambiental, però fos el que fos, Trebor s'estava partint de riure.

Sembla bastant obvi que el geni ha sortit de l'ampolla magnètica, va pensar ell. Era obvi que I-5 ja s'havia implementat el que el periodista havia donat en anomenar un "algoritme ebri".

I-5 estava, per dir-ho en una paraula, borratxo.

També era bastant obvi que l'androide no s'havia tallat en escriure el seu programa. Den es va adonar que els fotoreceptors del seu amic brillaven encara més. Això, juntament amb l'excés de llenguatge corporal i el molt que estava fent riure a un humorista veterà, feien palès que l'androide estava completament begut.

Den va somriure. Missió complerta. Ell havia volgut fer-li un favor al seu amic ajudant-lo a trobar la manera de treure’s de sobre les convencions, perquè es deixés anar. Bé, I-5 no es mereixia menys. Després de tot, si els éssers orgànics patien a causa de les convencions socials, molt més haurien de seguir patint els éssers d'intel·ligència artificial?

I les veritables bones notícies eren que I-5 ni tan sols es despertaria amb ressaca.

Den va decidir que ja era hora d'unir-se a la festa.

Va saltar de la taula i va començar a obrir-se pas cap a la barra.

–Disculpi. Vaig a passar. Deixin passar al baixet. Perdoni, ciutadà. Ei, compte amb les meves orelles...

***

Jos va seure al catre mirant a la paret, sentint-se més desgraciat que mai. Es passava la vida nedant en sang, submergit fins als colzes en els cossos destrossats dels soldats clon, que eren poc més que carn de canó de partícules en aquella guerra. El seu únic amic de veritat, un músic i un cirurgià brillant, havia caigut en aquella guerra, eliminat en un obrir i tancar d'ulls. L'únic punt de llum en aquell mar de desolació, la dona a la qual estimava, s'havia allunyat d'ell, i ni tan sols volia dir-li per què.

Jos es va quedar en blanc. Era cirurgià, havia vist morir a gent abans que la República requerís dels seus serveis; sabia com tractar amb això. Era un problema que s'havia tret de sobre.

Però s'havia equivocat en pensar que allò l'ajudava. En els dies en què la mort era amb ell des que començava a treballar fins que acabava, quan treballava fins al punt de veure borrós, sense parar, seguia passant-li factura.

Tolk havia estat el seu antídot. Tolk havia estat al seu costat i havia valgut la pena, independentment del fet que la relació hagués significat veure’s relegat a l'ostracisme de la seva família i els seus amics.

Però ara...

Ara els seus dies eren foscos, i les nits encara més. No veia el final del túnel. Aquella guerra podia durar anys, dècades. Ja havia passat abans. Potser es fes vell allà, tallant i posant pegats a cossos arruïnats fins que un matí calorós caigués a terra i morís ell també.

Quin sentit tenia allò?

Com a metge, Jos coneixia la depressió. Els pacients de post-cirurgia solien tenir la moral baixa després de patir esdeveniments que els havien alterat la vida, i, encara que enviava amb el mentalista als més afectats, li havien ensenyat a tractar els símptomes en cas de no existir un suport adequat en aquest camp. Però comprendre la depressió no li feia immune a ella. Una cosa era "conèixer" i una altra molt diferent "sentir".

La idea d'acabar amb tot era temptadora, per descomptat. I ell era capaç de fer-ho si es donava el cas. Sabia perfectament el lloc on un petit tall amb un vibroescalpel provocaria una hemorràgia ràpida. Prendre una mica d'anticoagulant, obrir una artèria principal i quedar-se adormit... per no despertar. No seria una mort dolorosa, com no ho seria la mort provocada per la dotzena de medicaments que podia agafar de la prestatgeria. Una salutació final, i després el Gran Salt...

El suïcidi era poc freqüent entre els seus... Pocs corellians escollien aquest camí, i, que ell sabés, no ho havia fet cap dels seus familiars.

En aquell moment no li semblava el pitjor que podia passar-li. Podia fer que semblés un accident per estalviar a la seva família la vergonya i almenys una mica de dolor.

Jos va negar amb el cap de nou. Com havia arribat fins allò?

Mai hagués pensat que es trobaria calculant detalladament com acabar amb la seva pròpia vida.

Recordava el que li havien ensenyat que havia de dir als pacients que queien tan baix: esperar. No fer res que no es pogués rectificar. La vida és llarga, les coses canvien. Un mes, un any, d'aquí a cinc anys, la situació d'un podia invertir-se; no hi havia més que veure aquesta gent que sortia del no res, es feia rica, ho perdia tot i tornava a recuperar la seva fortuna. O a aquells que patien una malaltia degenerativa o fins i tot terminal, que decidien quedar-se prou com per obtenir una cura. Fins i tot aquells que perdien la seva parella, a un fill o un pare, podien trobar la felicitat més endavant. La clau era el següent: mentre hi hagués vida, hi hauria esperança. Els morts no tenien possibilitats.

En Jos va sospirar profundament. Sí. Aquestes eren les coses que ell deia als seus pacients, i eren totes certes.

Li va venir a la ment un record dels dies que va passar a la facultat de Medicina. L'instructor, un humà canós anomenat Leig Duwan que probablement tenia més de cent anys estàndard, els hi va parlar dels seus dies a Alderaan. L'ancià somreia molt i no va parar de fer-ho mentre els explicava l'anècdota següent.

Hi havia passat per una mala època: el seu pare havia mort, la seva mare estava ingressada a l'hospital i la seva germana havia desaparegut en una expedició fronterera. Duwan havia suspès un examen i tot apuntava a què l'anaven a expulsar de la facultat de Medicina. Segons va explicar a la classe, va considerar seriosament la idea del suïcidi. En lloc d'això, va aconseguir superar-ho a poc a poc, i al final les coses van anar a millor.

Un dia es va trobar amb un home pel carrer que el va aturar i li va dir:

–Doctor Duwan, voldria donar-li les gràcies per salvar-me la vida.

Duwan havia sentit allò moltes vegades, és clar, i va rebutjar el compliment amb assajada facilitat.

–És la meva feina, ciutadà, no té per què...

–No –el va interrompre l'home–. Jo no vaig ser el seu pacient. La veritat és que estava travessant un període de profunda depressió i tenia ganes de suïcidar-me. Vaig prendre la decisió, ja havia obtingut els mitjans i em dirigia al lloc on anava a fer-ho. Però em vaig donar a mi mateix una última oportunitat. Si durant el trajecte em somreia alguna persona amb la qual em creués, només una, no seguiria endavant amb allò. Quan vaig passar davant l'hospital, vostè entrava a l'edifici. Em va somriure i em va saludar amb el cap. Així que aquí estic.

La moralitat de la història, va dir Duwan, no era si la seva perícia com a metge havia salvat a algú. La clau era que, gràcies a què havia aconseguit superar la seva pròpia recança i havia seguit endavant fins al punt de poder somriure a un estrany, havia pogut salvar-li la vida a aquell home. Hi havia altres milers d'éssers als quals, amb talent i molta sort, també havia aconseguit mantenir amb vida. Ser útil als altres no era una cosa inútil, encara que no tinguessis res més.

Jos va mirar el seu crono. Havia de fer un parell de rondes i visitar els seus pacients de postoperatori. Si es suïcidava, algú hauria d’ocupar-se de les seves rondes. Això seria una imposició, obligar algú a què li cobrís. I seria... de mala educació.

Podria enfrontar-se a la propera hora. És l'única cosa que has de fer, es va dir a si mateix. Només una hora més, la propera hora. Fes les teves rondes, redacta els informes.

Podia aguantar una hora més. I després d'això...

Bé. Ja tindria temps de sobres de preocupar-se per allò quan arribés. De moment, l'única cosa important era la següent hora.

Següent