L'ull de la ment (VIII)

Anterior

CAPÍTOL VIII

Després de reemplaçar la medul·la, la doctora va tancar amb calor l'os i després va plegar múscul, carn i pell al voltant seu per reformar-ho. Un rubor epidèrmic va posar fi a la intervenció quirúrgica i va assegurar que la nova pell seria assimilada i no cauria en trossos i escates en un futur proper.

Encara que potent, començava a cedir l'efecte de l'anestèsic local que la doctora havia utilitzat. El capità-supervisor Grammel encara no sentia sensacions en el braç dret però ho podia veure. Va utilitzar la mà esquerra per acostar el membre reconstruït a la llum i el va girar per observar l'anvers.

Va intentar flexionar a manera de prova els dits. Encara que lleugerament, van reaccionar.

─No s'ha produït un dany nerviós permanent ─va informar la doctora mentre Grammel abandonava la cabina quirúrgica de la infermeria. El capità-supervisor va seguir estudiant el seu braç─. Va ser fàcil reacomodar els nervis i l'os es va soldar sense dificultats. El seu braç és ara tan bo com un de nou. Dins de cinc dies tindrà les sensacions específiques i actuarà com correspon a un braç normal. Una cosa més ─el capità-supervisor la va mirar─. Mai tornarà a suar per aquest braç ─mentre arreglava l'instrumental la doctora va continuar amb amabilitat─: Si una mica més que l'avantbraç hagués quedat destruït... suposem que tota la meitat superior del seu costat dret... hauríem hagut d'equipar-ho, com a mínim, amb una sèrie de transpiradors artificials. Però com la reconstrucció radical es limita al seu avantbraç dret, el seu cos compensarà fàcilment la zona perduda ─va estirar una mà exploratòria i va tocar el costat dret de la cara d’en Grammel─. Què tal va la seva audició d'aquest costat?

─És la que li correspon ─va respondre Grammel secament─. Doctora, és vostè una mecànica eficaç. M'ocuparé que la recompensin adequadament.

─Hi ha una manera de fer-ho.

─Què li agradaria?

Es va llevar la bata tacada i va tornar a acomodar acuradament l'instrumental en les farmacioles corresponents. Era una dona major i la seva vista i oïdes no eren les de temps enrere. Certament, no eren tan bones com les del capità-supervisor Grammel, ni tan sols tenint en compte el nou timpà que havia instaurat en l'oïda reconstruïda.

Era una dona desgraciada que havia permès que l'Imperi aprofités el seu modest talent. Això ocorria amb freqüència amb les persones a les quals no els importava massa viure o morir. Ella havia deixat de preocupar-se des que un jove determinat perís, feia prop de quaranta anys, en un violent xoc de velocímetres terrestres. L'Imperi va intervenir i li va oferir, si no exactament un motiu per viure, alguna cosa útil que fer en lloc de morir.

La doctora li va mirar de gairell.

─No executi als sis soldats. Els pertanyents al destacament posterior de contenció.

─És una sorprenent demanda de recompensa ─va mussitar Grammel─. No ─va agregar ombrívol en veure l'expressió del rostre de la doctora─, suposo que no. No ho és si ve de vostè. He de negar-me.

Grammel va passar una mà per la fosca sutura que anava des de la part superior del seu crani parcialment afectat fins a la seva oïda reconstruïda i desapareixia com un sedal en la mandíbula inferior. Al llarg d'aquesta línia havia implantat un pont orgànic: mantindria la mandíbula en el seu lloc i permetria que funcionés amb normalitat fins que aquest costat de la cara soldés correctament. Quan el procés de curació es completés, el seu organisme absorbiria la sutura.

─Són incompetents ─va concloure.

─Desafortunats ─va assegurar fermament la doctora.

Era pràcticament l'única persona de Mimban que s'atrevia a discutir amb el capità-supervisor. En general, els metges poden donar-se el luxe de ser independents. Aquells que podrien sentir la temptació de discrepar amb ells mai saben quan necessitaran dels seus serveis. Per a Grammel, una mínima discrepància era una assegurança perillosa contra una relliscada accidental del soldador ossi.

Es va apartar d'ella i es va mirar en el mirall.

─Sis idiotes. Van permetre que els presoners fugissin.

Com de costum, la doctora ni tan sols podia imaginar els pensaments de Grammel. Probablement en aquest moment admirava la cicatriu que corria paral·lelament a la sutura que ella havia practicat. La majoria dels homes l'haurien considerat horrible. Però el sentit de l'estètica de Grammel diferia del dels altres.

─És difícil lluitar amb una combinació de dos yuzzem amb ajuda humana ─li va recordar la doctora─. Sobretot si van comptar amb ajuda des de l'exterior.

Grammel es va tornar cap a ella.

─Això és el que em preocupa. Van deure comptar amb aquesta ajuda. La fugida va ser massa audaç, massa ordenada perquè ocorregués d'una altra manera. Sobretot perquè es tractava d'un parell de desconeguts. Encara no m'ha donat un motiu legítim per anul·lar l'execució dels sis soldats.

─Dos d'ells han quedat lesionats per sempre ─va agregar─ i els altres tenen diverses cicatrius que superen la meva capacitat de reparació. Capità-supervisor, els seus recursos aquí no són de cap manera il·limitats. Si es proposa investigar la regió que envolta les ciutats necessitarà tots els homes capaços de caminar que aconsegueixi. A més, la compassió aconsegueix que els homes treballin amb més afany que el temor.

─Doctora, és vostè una romàntica ─va replicar Grammel─. Malgrat això, la seva avaluació dels meus recursos és exacta ─es va tornar per abandonar la sala.

─Llavors, anul·larà aquestes ordres d'execució? ─Va inquirir a les seves esquenes.

─No tinc una altra alternativa ─va reconèixer─. Un no pot discutir amb xifres ─va tancar suaument la porta en sortir.

La doctora va tornar satisfeta al seu blanc santuari. La seva tasca consistia a salvar vides. Sempre que podia fer-ho en una situació en la qual intervenia Grammel, experimentava un veritable sentiment del deure complert...

***

Van passar els dies: quatre, cinc, sis...

En el matí del setè dia, Luke va passar al seient al costat de la Halla. L'anciana va insistir a complir el seu torn en els comandaments i ni Luke ni la princesa van aconseguir persuadir-la en cas contrari.

─Vostè va dir set dies ─va comentar Luke serenament.

─O deu ─va especificar afablement i va seguir concentrada en el terreny que s'estenia davant.

Intentava fer l'efecte que l'edat havia aguditzat i no afeblit la seva capacitat de penetrar la boira.

Prop d'ells s'elevaven grans arbres amb branques corbades cap avall. Halla va aconseguir traçar una senda sinuosa al voltant dels gruixuts troncs.

La Leia descansava darrere d'ells en un dels seients embuatats que repel·lien l'aigua; rosegava un tros rectangular de fruita que havia trobat en un dels armaris d'aliments. La fruita brillava enmig de la pàl·lida llum diürna. Havia estat tractada amb un conservador ràpid que li donava un llustre semblat al de la mel.

─Està segura que avancem en la direcció correcta?

─Ah, noia, no hi ha error ─va assegurar-li─. Però la distància no és segura. Els greenies saben dir-te el que vols sentir. Potser el que xerrà amb mi sentia que si em deia que el temple de Pomojema es trobava a un mes de viatge en lloc d'una setmana, jo no li donaria el flascó de metanol.

─Potser li va dir que hi havia un temple per la mateixa raó ─va suggerir la princesa─. Tal vegada el temple no existeix.

─Tenim com a prova el fragment de cristall ─va intervenir Luke─. Almenys, el teníem ─es va mostrar abatut.

─Au, Luke, noi ─li va consolar Halla─. Com has dit, no podies fer res.

─Luke, estàs segur de les propietats del cristall? ─va preguntar sense convicció la princesa.

Luke va assentir lentament amb el cap.

─No podia cometre un error. L'agitació que es va produir en el meu interior quan el vaig tocar... només l'he sentit en presència d’Obi-Wan Kenobi ─va mirar l'humit paisatge─. És estrany, com si les ones esclatessin en el teu cap, a través del cos.

─Bé, llavors el cristall té prioritat ─va dir la Leia, girant per mirar la Halla─. Però després hem de sortir d'aquest planeta. Halla, si ens ajuda, l'Aliança li concedirà la recompensa que vulgui.

─Ah, pots comptar amb això ─va afirmar─. Faré tot el que pugui per vosaltres dos ─va sentir un bip d’R2D2 i va agregar─: Disculpeu-me, per vosaltres quatre. Però no vull tenir res a veure amb els rebels. No sóc una malfactora.

─Nosaltres tampoc som malfactors! ─va exclamar Leia ultratjada─. Som revolucionaris i reformistes.

─Llavors malfactors polítics ─va insistir la Halla.

─És l'Imperi tot el que està replet de facinerosos.

L'anciana va somriure a la Leia amb expressió arrugada pels anys.

─Noia, no sóc filòsofa i fa quaranta anys que vaig perdre tota vocació de màrtir que alguna vegada hagi pogut tenir.

─Vinga, vinga ─va intervenir Luke incòmode.

─Luke, creus que té raó? ─va preguntar serenament la princesa.

─Leia, jo...

─Què dius, noi? ─Halla li mirava expectant.

Es va salvar de respondre quan una brusca sacsejada els va llançar a tots cap al costat esquerre del reptador. Halla va reaccionar amb rapidesa i va engegar enrere les sis rodes. Luke va treure el cap i va passar un mal moment quan va veure que la roda global davantera s'enfonsava en alguna cosa que tenia la consistència d'unes farinetes aigualides.

Però el reptador estava ben dissenyat. La tracció múltiple i el potent motor els van permetre sortir. Halla es va ajupir sobre la roda durant un minut i després va observar el terreny que s'obria davant. Entre les taques de llot traïdorenc apareixia una parcel·la més clara. El reptador va avançar una vegada més i es va situar sobre terreny més ferm.

─A Mimban cal estar atent en tot moment ─va declarar Halla─. És un món delirant, on el terreny és l'enemic més incert.

Com en resposta a les seves paraules, el terreny va tremolar sota ells. Luke va arrufar les celles i va mirar pel costat.

─És estable aquesta regió? ─va preguntar inquieta la princesa.

─Primer vols que sigui filòsofa i ara sismòloga ─va dir Halla amb humor─. Estable? Saps tant com jo, nena. Als voltants no hi ha volcans, però... ─va quedar immòbil i amb prou feines va conservar la sensatesa necessària per retenir el reptador.

─Sabia que tremolor no era la paraula adequada. ─Va afirmar Luke.

La senda ferma i sinuosa que recorrien s'havia elevat bruscament davant d'ells, girat sobre si mateixa i ara els observava burletament.

─Que la Força ens mantingui vius! ─va cridar Halla mentre feia girar el reptador sobre la seva roda global central i desfeien a alta velocitat el camí que havien recorregut.

El terreny seguia girant i perseguint-los.

De color crema clar i amb ratlles marrons, el colós no posseïa res semblant a un ull normal. L'extrem rom que s'encorbava cap a ells mostrava una vintena de punts negres i opacs espaiats, a l'atzar, semblats als ulls d'una aranya.

L'altre únic tret recognoscible era un accidentat esvoranc que apareixia sota les esferes negres. En aquest moment es va obrir i va mostrar unes dents negres com l’atzabeja situats en cercles concèntrics, dents que vorejaven una gola interminable.

Els yuzzem xerrotejaven desenfrenadament i disparaven contra l'enorme massa, amb tan poca punteria com eficàcia. Els trets deixaven primes ratlles negres en la carn d'aspecte anèmic, però no penetraven prou per provocar una autèntica destrucció. Luke havia agafat la pistola i disparava, igual que la princesa. Els rajos rebotaven inofensivament en l'esquena, en els flancs o en les plaques corporals inferiors. C3PO i R2D2 s'aferraven desesperadament al tot terreny.

─Una wandrella! ─xisclava la Halla─. És una wandrella! Estem perduts.

L'enorme cap rom encara avançava pesadament cap a ells. Ara recorrien terreny ferm i no per l'esquena del monstre. Però el reptador dels pantans no era eficaç per la seva velocitat, sinó per la seva força i estabilitat.

Branques i arbres sencers se separaven de la superfície mentre el cap temptejant es corbava darrere d'ells, seguida per l'enorme cua blanca del cos colossal de la wandrella. Per sota de les immenses plaques corporals sorgien sorolls d'absorció mentre el monstre saltava en la seva persecució. Avançava amb lentitud, però cada vegada que es movia recorria diversos metres. Ho feia en una inexorable línia recta, en tant el reptador havia d'esquivar arbres i insondables tolles de llot. Es va acostar tant que Luke i els altres es van reunir desesperats en la part davantera del reptador.

─Apunteu als punts-ulls! ─va ordenar Luke.

Tots van acatar l'ordre i els trets van resultar més eficaços. Diversos rajos van aconseguir donar a un parell de cercles negres i els socarraren profundament. Un soroll sec va sorgir de les entranyes de l'ésser, un tro persistent i gemegós. Era en part confusió i en part dolor amb prou feines comprès.

Evidentment, el sistema nerviós de la wandrella era massa primitiu perquè el foc d'energia la neutralitzés en un instant o estava massa igualment distribuït en la seva massa i, en conseqüència, mancava de centres vitals.

Va elevar deu metres del seu extrem davanter i els va enfonsar com un enorme arbre blanc que cau en càmera lenta. Halla va intentar esquivar-ho, però el reptador es va trobar amb una gruixuda soca putrefacte. La primera roda va passar per damunt amb una sacsejada que va fer que tots caiguessin al sòl de la cabina del reptador, però la segona es va enganxar. Van quedar penjats, amb la soca subjectant el reptador entre el primer i el segon eix mentre aquest tors de malson s'abalançava sobre ells.

Les gargamelles negres es van obrir, van mossegar i van aferrar la part posterior del reptador. El seu agafador era devastadorament ferm per a un ésser d'aspecte tan corretjós. Ningú va haver de donar l'ordre d'abandonar el vehicle: ho havien comprès instantàniament.

Kee va ser l'últim a baixar i es va demorar per llançar un últim tret en la gola parcialment oberta. Amb prou feines va aconseguir saltar mentre el reptador s'elevava per l'aire. Però els seus braços extrallargs li van permetre retrocedir sa i estalvi.

Després van buscar frenèticament un amagatall que no existia. Ni muntanyes que grimpar ni cavernes en els pujols; havien de ser prudents perquè en cas contrari el terreny aparentment sòlid els devoraria amb la mateixa eficàcia que el cuc que tenien darrere.

Fins a ells van arribar uns sorolls d'alguna cosa que s'esfondrava. Luke va mirar per sobre de l'espatlla mentre corria i va veure que la wandrella es cruspia el reptador dels pantans com si es tractés d'un mos triat i arrencat d'un arbre. No va passar per alt l'analogia. Si un d'ells intentava pujar a un arbre per protegir-se, sofriria la mateixa destinació que el desgraciat reptador.

L'única possibilitat que tenien consistia a trobar algun tipus d'amagatall, desaparèixer de la vista i resar perquè el sentit de l'olfacte de l'amenaça sotjadora no fos equiparable a les seves dimensions.

Probablement el monstre pertanyia a una espècie tan primitiva que consideraria que si la presa desapareixia de la seva vista, ja no existia. Calia esperar que el monstre poc intel·ligent interpretés la seva absència com a inexistència: els oblidaria; ulls que no veuen cor que no se’n dol.

─Per aquí! ─Va decidir Luke sobtadament. Girà i va córrer cap a l'esquerra.

La Leia li va seguir. Lleugerament avançada i flanquejada pels dos yuzzem, Halla no li va sentir. Ella i els dos estranys corpulents van continuar pel mateix camí.

Van transcórrer diversos minuts fins que Halla, cansada, va interrompre la marxa i se li va ocórrer mirar cap enrere. Només va albirar el comboi fosforescent del pàl·lid cuc que es lliscava enmig de la boira a considerable distància.

Es va detenir i va aconsellar als dos yuzzem que fessin el mateix.

─S'ha marxat en una altra direcció ─va exclamar.

Hin, que panteixava com un motor, va fer un gest aprovatori. El trio va entrellucar la boira que els envoltava.

─Luke, noi, nen ─va cridar l'anciana─, ja pots sortir. Ha deixat de seguir-nos ─els sons de la boira i les mirades furtives de la muntanya baixa van respondre estúpidament─. Au, Luke, noi ─va agregar i va començar a sentir-se una mica nerviosa─, no juguis així amb la vella Halla.

Kee va intentar cooperar i va llançar un crit estentori. Halla va haver de saltar per cobrir-li la boca amb una mà, després es va tapar la pròpia, va bellugar el cap i va assenyalar l'últim fragment de la wandrella que desapareixia entre la vegetació a no massa distància. Kee va assentir en comprendre i va cridar amb més suavitat a través del musell per cridar als seus companys desapareguts. R2D2 xiulava apesarat.

─Luke ─va repetir Halla preocupada.

Els tres van començar a revisar la mala herba que els envoltava. Quan després de transcorreguts alguns minuts no van trobar la menor petjada de la princesa o d’en Luke, Halla es va reunir amb els dos yuzzem i va analitzar el camí que havien pres.

─No crec que els hagi agafat... encara no. Estaven darrere de nosaltres.

Halla va girar i van començar a desfer camí amb l'esperança que Luke i Leia haguessin aconseguit eludir a la bèstia.

─Tal vegada estiguin ocults sota un arbre ─va aventurar C3PO esperançat.

***

Cap de les hipòtesis era correcta. Luke i la princesa no havien estat devorats, però tampoc havien aconseguit eludir al maldestre perseguidor. Mentre abandonaven el reptador, la wandrella va seguir sense emoció els seus moviments. Com el destrossat vehicle dels pantans va resultar poc apetitós, el leviatan es va dirigir cap a una presa més petita i, segons esperava, més nutritiva.

Però el seu aliment s'havia dividit misteriosament en dues parts. Segons el raonament primitiu de la wandrella, el més proper era el més saborós. Va ignorar a Halla i als altres i virà per seguir a Luke i la Leia.

─Segueix darrere de nosaltres ─va comentar Luke, que respirava amb dificultat.

Un sòlid cercle decorat amb punts negres rebotava en el pantà i la muntanya baixa darrere d'ells. La Leia va ensopegar amb una arrel nuosa i Luke es va apressar a ajudar-la.

─No sé... quant temps més podré... resistir, Luke.

─Jo tampoc ─va confessar ell esgotat, i la seva frenètica mirada va buscar un lloc, qualsevol lloc, on ocultar-se.

─I si pugem a un arbre?

─Ja ho vaig pensar ─va dir Luke mentre seguien fugint amb dificultat─. Aquesta cosa podria agafar-nos de l'arbre més gran que hi ha per aquí o aixafar-lo.

─S'acosta ─va informar la Leia mirant cap enrere. La seva veu començava a tremolar.

Luke entretancà els ulls i va veure alguna cosa que semblava una línia regular de pedres.

─Per aquí ─la va constrènyer.

Van córrer a trompades fins arribar a una cosa que va resultar ser una construcció artificial i no una formació natural. Cada pedra tenia forma hexagonal i encaixava amb les contigües sense ciment o massilla en les unions.

Damunt del mur circular apareixia un estrany trípode de fusta i enfiladisses trenades, adornat amb pintura o tintures.

─Sembla una cisterna cerimonial ─conjecturà la princesa mentre recorrien els últims metres que els separaven d'ella─. Potser conté aigua per a l'estació seca ─va mirar cap enrere.

L’impiu horror pàl·lid avançava implacablement cap a ells.

Luke va començar a recolzar un peu sobre el mur però al mateix temps va mirar a l'altre costat i va retrocedir aterrit. El mur de pedra envoltava un fossat de nou o deu metres d'ample. Encara que allà la llum del sol no era penetrant, doncs la boira i la pluja la filtraven, bastava per mostrar que l'abisme que s'obria als seus peus era terriblement profund.

La princesa també ho va veure i va contenir la respiració.

─Luke, no podem...

Però ell corria per la vora de l'abisme i la cridava:

─Per aquí, Leia!

Es va apressar a reunir-se amb ell.

─Luke, no podem romandre aquí...

El noi va bellugar el cap i va assenyalar alguna cosa situada a l'interior del mur. La Leia va estirar el cap i va descobrir la causa de la seva agitació.

Estaven en un lloc on el mur havia estat tallat. Un pòrtic cobert per uns estranys i indesxifrables gargots emmarcava la part sense pedra. Dues enfiladisses estaven subjectades a les petites columnes de pedra. Les plantes es perdien en la foscor i s'entrellaçaven fins a formar una rara escala en espiral.

─Luke... no sé... ─va començar a dir la Leia.

Luke es va tirar al terra, va agafar una de les enfiladisses i va tirar amb totes les seves forces. La planta no va cedir. La wandrella s'havia acostat i estava a quinze metres. Va obrir les seves gargamelles plenes de dents. Del seu interior va sorgir un suau ulular que gelava la sang.

El so va fer decidir al Luke.

─No tenim una altra opció ─va assegurar.

─Aquí a baix, Luke? ─La princesa va negar amb el cap─. No podem. No sabem què...

─Prefereixo morir en un fosc forat que convertir-me en l’esmorzar d'un monstre ─va afirmar Luke senzillament. Després va començar a baixar per l'escala d’enfiladissa─. Anem ─la va constrènyer─. Resistirà el pes dels dos! ─va exclamar continuant el descens.

La princesa va fer una última mirada a la boca tremolosa que s'acostava, va passar ambdues cames a l'altre costat del fossat i va començar a baixar cap al no-res. No era tan fosc com la nit, encara que prou perquè Luke hagués de temptejar cada esglaó. En una ocasió es va moure massa ràpid i va estar a punt de caure.

Va buscar amb la cama dreta l'esglaó següent.

No existia.

Havia arribat al final de l'escala.

─Aguanti’s! ─Va cridar suaument a la Leia. El lleuger ressò que el fossat produïa va conferir a la seva veu un so sepulcral. Amb prou feines va aconseguir distingir el seu rostre atemorit quan ella es va tornar per mirar-lo.

─Què hi ha...? Què passa...?

─L'escala s'acaba.

Més enllà dels seus peus, Luke només veia una negror infinita. Semblava que no havien descendit gens. Però a mesura que els seus ulls s'adaptaven a la llum, va creure distingir alguna cosa un parell de passos més amunt i cap a la dreta.

Va grimpar i de seguida va tocar els peus de la princesa. Després d'asserenar-la, es va estirar i es va situar a un costat. El sortint que havia vist amb prou feines tenia un metre d'ample però damunt hi havia una altra enfiladissa resistent subjectada al mur, que corria paral·lela al sortint, aproximadament a l'altura de la cintura. Amb summa cura, Luke va enganxar un braç per sobre de l’enfiladissa.

─Leia, hi ha un sortint ─li va explicar tendint-li una mà.

La princesa va passar, va subjectar l’enfiladissa amb ambdues mans i va estudiar la roca de baix.

─Algú va tallar aquesta part del mur del fossat ─va afirmar─. M'agradaria saber qui ho va fer i amb quines intencions.

─A mi també ─va reconèixer Luke─. És una pena que Halla no estigui aquí. Estic segur que ella podria dir-nos-ho.

Un frec fort i ressonant que provenia de l'alt va interrompre la conversa. Atapeïts contra la paret del fossat, van aixecar la mirada amb els ulls molt oberts. El soroll no es va repetir.

Luke va sentir la calidesa del cos que es trobava al costat d'ell i va baixar la vista. Emmarcada en la feble llum de més amunt, la princesa estava més radiant i bella que mai.

─Leia ─va murmurar─, jo...

Un altre espetec més sorollós i amenaçador. De dalt van caure diverses pedres i trossos de mur i van passar volant pel seu costat. Van intentar enfonsar-se en la pedra inflexible, fondre's amb la humitat que rajava als seus costats.

Molt a baix va sonar un potent paf. Es tractava d'una de les pedres caigudes que finalment xocava amb alguna cosa.

Luke no estava segur que fos el fons.

Sense bleix, van romandre agotzonats i amb els ulls fixos en el cercle de llum solar bromosa que provenia de més amunt. Alguna cosa va aparèixer amb incessant lentitud. Al principi semblava un núvol cendrós que cobria el sol. La gola de la princesa va emetre suaus sons. Luke estava totalment paralitzat.

El sòlid cap-cuc va eclipsar l'obertura. Es va balancejar com un pèndol horitzontal, es va moure de costat a costat i va buscar amb inimaginables sentits.

Luke va mirar desesperadament al seu voltant i va albirar una cosa que semblava una obertura en la paret del fossat.

Es trobava en l'extrem més llunyà del sortint.

─Segueixi'm ─va instruir a la princesa.

Com la Leia no es va moure, la va agafar d'una mà i va tirar. Ella li va seguir, amb la mirada fixa en el monstre.

L'esquerda va resultar prou gran per contenir-los als dos. Era bastant alta, per la qual cosa Luke amb prou feines va haver d'ajupir-se per entrar. Tots dos van mirar cap amunt i cap a fora, alleujats per haver abandonat l'estret sortint.

Potser l'ésser que es trobava per dalt va percebre el seu alleujament. Evidentment alguna cosa li va atreure, doncs l'enorme crani va cessar de sobte el balanceig. Girà cap avall, enfront d'ells.

─Ens veu! ─va murmurar la princesa i va aferrar amb tanta força el braç d’en Luke que ell va sentir dolor─. Oh, ens veu!

─Potser... potser només mira el fossat ─va respondre Luke més esperançat que optimista.

Amb un moviment encorbat que va llimar la pedra i la roca de la part superior de l'abisme, el cap es va lliscar mandrosament cap a ells. La seva boca immensa estava oberta i emmarcava una foscor més profunda que la del fossat.

─Està baixant ─va dir la princesa─. Luke, baixa a buscar-nos.

─No pot. No pot aconseguir-nos ─va insistir Luke i va buscar la pistola.

No la tenia, li havia caigut quan va abandonar el reptador. La seva mà va envoltar l'empunyadura del sabre de llum.

Es va sentir un soroll opressiu. Enormes trossos de pedra queien, xocaven i rebotaven contra les parets, més a baix.

─Quina longitud té? ─va preguntar Luke i va assenyalar la bèstia semblant a un cuc.

─No ho sé. No la vaig veure bé. Semblava perllongar-se fins a l'eternitat ─va respondre.

La wandrella es trobava a menys de dotze metres per sobre d'ells i encara es movia. No hi havia cap dubte que ara els veia.

─No pot agafar-se a la paret? És tan hàbil... ─va agregar la princesa.

─Ho ignoro ─va murmurar Luke distret. Va prémer convulsivament l'empunyadura del sabre.

Sobtadament la cosa-cuc va semblar abalançar-se sobre ells. La princesa va cridar i el seu xiscle va ressonar delirant en les parets del fossat mentre Luke agafava el sabre del cinturó i l’activava. En els confins plutonians del pou, la diàfana llum blava era un petit consol.

Però la wandrella no els va atacar. Massa estesa malgrat la seva longitud increïble, queia. Va baixar com un coet: una cataracta blanca aparentment infinita de carn amb prou feines brillant, van treure el cap i van veure que es convertia en un punt, una piga brillant abans de desaparèixer definitivament en les abismals profunditats. Els ressons del monstre que rebotava i xocava en les parets van arribar fins a ells cada vegada més feblement, memòries agonitzants d'una sòlida mort.

Luke, tremolós, va desactivar el sabre i el va tornar a acomodar en el seu cinturó.

Al mateix temps, la princesa va reparar en com de fortament s'aferrava a ell. La proximitat va engendrar una marea d'emocions confuses. Seria decorós deixar-se anar, separar-se una mica. Decorós, però de cap manera tan agradable. Se sentia totalment buida i l'alleujament que experimentava en recolzar-se en Luke era digne de tota sensació de falta de decòrum.

Van romandre així durant un temps incommensurable. Luke va lliscar un braç per les seves espatlles i la Leia no li va rebutjar. Tampoc li va mirar melosament, però ell ja en tenia prou amb això, almenys de moment, Luke era feliç.

Una eternitat més tard, una veu gemegosa va ressonar en les parets i va arribar fins a ells, tan subtilment que Luke no estava segur d'haver-la sentit.

─Luke, noi... estàs aquí a baix?

Ell i la princesa van intercanviar una mirada. Luke va treure el cap insegur des del buit on s'havien refugiat i va mirar cap amunt. Quatre rostres li van observar des de la superfície. Dos eren bigotuts i peluts; un altre era daurat i metàl·lic.

─Halla?

Un agitat xerroteig va arribar fins a ell: indubtablement, es tractava d’en Hin. Quan va cessar la histèrica cridòria, Halla va tornar a cridar-li.

─Amo Luke, estan bé els dos? ─va preguntar C3PO.

─Crec que sí ─va respondre a crits─. La bèstia va baixar darrere de nosaltres.

─En tot moment vaig creure que estàveu darrere meu ─va agregar la Halla─. M'alegro que estigueu vius.

─Nosaltres també! ─va exclamar la princesa, que va recuperar ràpidament la seva acostumada confiança en si mateixa─. D’aquí a un minut estarem amb vosaltres ─va començar a sortir del buit de la roca.

─No, no ho aconseguirem ─va dir ombrívol allargant un braç per detenir-la─. Miri al seu voltant.

La princesa va seguir amb la mirada la direcció que el braç d’en Luke assenyalava. Les parets del pou estaven refregades i polides com per una immensa esponja abrasiva en els llocs per on havia caigut la wandrella. L'escala en espiral de lianes per la qual havien baixat havia desaparegut. Igual que més de la meitat del sortint.

─No hi ha forma de pujar ─va explicar Luke als preocupats observadors de la superfície─. L'escala d’enfiladisses per la qual hem baixat està destrossada. Podeu fer una altra?

Silenci des de dalt. Durant alguns instants els rostres van desaparèixer. Luke es va preocupar a causa de l'absència, però van tornar.

─No confio en cap de les enfiladisses que creixen per aquí ─va cridar Halla─. Segurament l'escala que vau utilitzar estava construïda amb enfiladisses portades d'un altre lloc. Però tal vegada hi hagi una altra sortida.

Luke va estudiar l'interior llis del fossat.

─Una altra sortida? Halla, de quina parla?

─On estàveu quan va caure el cuc?

─Aquí, en la paret, al final d'un sortint en un petit buit ─li va informar.

─Al final d'un sortint ─va repetir Halla amb satisfacció─. Quina grandària té el lloc buit?

─És prou gran perquè els dos romanguem dempeus.

─Ho suposava: Luke, noi, esteu en un pou coway.

─Què? ─va preguntar la princesa amb el gest arrufat.

─Coway, nena ─va repetir la Halla─. Us vaig explicar que a Mimban coexistien i coexisteixen tot tipus de races. Els coway estan relacionats amb els greenies de les ciutats, però no són gens servils. Viuen sota terra, motiu pel qual ningú sap massa sobre ells. Però utilitzen els vells pous thrella per accedir ocasionalment a la superfície, a més dels abocadors naturals i altres obertures de superfície.

─Primer pous coway ara thrella ─va murmurar Luke mentre estudiava el buit que s'obria sota ells─. Què és un pou thrella?

─Un pou perforat pels thrella ─va replicar Halla que esperava la pregunta─. Els hi diuen simplement pous. Ningú sap per a què serveixen realment, de la mateixa manera que ningú sap molt sobre els thrella. Potser ells van construir molts dels temples. De totes maneres, han desaparegut fa molt temps i ara els coway estan aquí. Si arribes fins al final del buit, probablement descobriràs que desemboca en un passadís.

─Si és així, el trobarem ─va assegurar Luke.

─Els coway no intenten ocultar les seves sortides a la superfície ─va agregar la Halla─. Si aconsegueixes trobar el camí, ens trobarem al final. Estic segura que trobaré la sortida coway més propera.

─D'acord ─va acceptar esperançat en Luke─, excepte en un punt. Com ens ho fem amb la llum? Tinc una llum d'emergència en el cinturó i podria utilitzar el sabre, però no vull esgotar les càrregues.

─Trobeu el passadís ─va respondre Halla confiada─. Si és un passatge coway, tindreu llum de sobres. Fes-me cas, noi.

─Ho intentarem ─va acceptar Luke─. Passarem i ens reunirem amb vosaltres ─va girar, va vacil·lar, va tornar a apuntar-hi el cap i va preguntar─: Halla?

Un rostre petit va tornar a aparèixer en la vora de l'abisme.

─Què fem si ens topem amb un coway?

─No són molt nombrosos i estan sempre en moviment ─li va explicar ─. No crec que us topeu amb cap. Si ensopegueu amb un parell d'ells, probablement se sorprendran tant que fugiran. Recorda que no estan domesticats com els greenies. Saben tan poc de nosaltres com nosaltres d'ells... crec. Se sap que romanen al voltant de les ciutats, però desapareixen si algú els busca. Probablement això significa que són tímids i pacífics.

─Són dos probablements molt importants ─va cridar insegur.

─Tens el sabre.

Luke va recolzar la mà en el mànec reconfortant de l'arma.

─Està bé. Esperi un segon ─va girar cap a la Leia. No estava allà─. Leia! ─va cridar en veu alta.

Els temors creixents van desaparèixer segons després del seu crit.

─Aquí darrere s'obre un túnel, com suposava l'anciana ─va explicar la Leia alegrement─. Vaig usar la meva llum ─va assenyalar amb la minúscula llum autoacumulada─. S'eixampla de seguida.

─En quina direcció?

─Cap a l'est, aproximadament amb un rumb de trenta-un graus ─va tocar la brúixola de rastreig del seu vestit.

─Halla, trenta-un graus cap a l'est! ─va cridar Luke cap amunt, transmetent la informació que la Leia li havia donat.

─D'acord, noi. Avançarem en aquesta direcció. Com esteu de racions?

Tots dos es van apressar a revisar els cinturons. La ràpida anàlisi va ser més encoratjadora del que Luke esperava.

─Entre els dos tenim concentrats suficients per resistir al voltant d'una setmana. Suposo que trobarem aigua de sobres.

La xerrameca de la Halla va reverberar en les parets del pou.

─Luke, noi, suposo que tindreu dificultats per evitar-la. Si el que sé sobre els túnels coway és cert, ens trobarem d’aquí a dos dies, tres com a màxim. Llum, aliments, aigua... vosaltres dos resistiu, comprès? Us trobarem.

Una sèrie de xiscles solidaris de Hin i Kee i els tres rostres van desaparèixer.

─Si us plau, senyor, vagi amb compte ─va agregar C3PO. Després també ell va desaparèixer.

Luke va mirar cap al cel un instant més. Malgrat l'aparent proximitat, no es va sorprendre en descobrir que no podia tocar-lo amb les puntes dels dits.

─Ja estan de camí ─va dir Luke a la Leia, es va tornar cap a ella i va encendre la seva llum─. Serà millor que nosaltres també emprenguem la marxa...

Següent