La prova (XXV)

Anterior

Capítol 25

Luke estava suspès en una tumultuosa columna de cuques de llum estel·lars que morien, de sobte i totes alhora, i després queia cap a la foscor del fons. Durant una eternitat, surava immòbil en la penombra silenciosa, tot sol amb els seus pensaments i el gèlid dolor de la seva vella ferida. Es va trobar preguntant-se si tornaria a veure a Ben, preguntant-se moltes coses: com anava a trobar a Han i Leia, què presagiava el dolor de la seva ferida, si els Qreph realment havien trobat Mortis...

El Costat Fosc bullia al voltant d'ell, una brisa càlida i irritant que li cremava en els ulls i li feia sentir-se marejat. Alguna cosa invisible va cruixir a prop i l'aire es solidificà sota els seus peus. Formes de banús van començar a fondre's en alts pilars de pedra, que s'eixamplaven en els extrems, cap al terra i el sostre d'una enorme catacumba que empestava a humitat.

Al lluny, Luke va veure un parell d'halos daurats diminuts, un al costat de l'altre, encongint-se i aombrant-se gradualment. Va anar darrere d'ells, va activar la seva espasa de llum per il·luminar-se i va espantar a un miler d'ombres mormolant. Mentre es movia, les ombres van començar a lliscar-se pel terra, baixar des dels pilars i xiuxiuar darrere d'ell, reptant cada vegada més a prop. De vegades es detenia a escoltar, buscant paraules, però sempre que parava el xiuxiueig s'apagava. Una vegada es va girar a mirar i li va semblar veure una dotzena d'ulls pàl·lids mirant-li des de sota un llarg enfilall de celles fosques. Però les ombres tornaven cruixint tan ràpidament cap a la foscor que no podia estar segur de si eren reals o imaginàries.

Després d'unes poques dotzenes de passos, una resplendor daurada va començar a il·luminar l'espai que li envoltava. Va baixar la vista i va descobrir que tot el seu cos havia començat a brillar, excepte aquell punt del pit en què li havia copejat Abeloth. Allà tenia un forat fosc de la grandària del seu puny.

Va continuar cap als distants halos, desitjant que fossin Han i Leia. Les dues resplendors semblaven allunyar-se, així que va caminar més de pressa. L'última de les ombres va caure dels pilars i aquests van passar a ser blancs, després van desenvolupar una espècie d'escorça i es van transformar en troncs d'arbre. Quan va mirar cap amunt, va descobrir un immens dosser boscós verd on abans estava el sostre de la cova.

Després d'uns segons o hores, qui podia saber-ho, els encara remots halos van créixer i es van fer més brillants, mentre s'aproximava a ells. Van aparèixer multitud de masses fosques i amorfes, seguint a les dues llums i acostant-se ràpidament a elles. Luke va desactivar la seva espasa de llum i la va penjar de l’arnés de material, va col·locar les mans al costat de la boca per cridar... i va sentir que una altra espasa de llum cobrava vida, a la seva esquena.

***

—Un usuari de la Força mandalorià? —va preguntar la Leia—. És... rar.

La Leia caminava al costat d’en Han per una columnata descoberta d'enormes dimensions, amb pilars blancs que ascendien un centenar de metres cap a un cel de turbulenta boira blava. Les enfiladisses ascendien per elles en espiral literalment davant els seus nassos, mentre subjectava la mà brillant i translúcida d’en Han, sentint-se més feliç del que s'havia sentit en molt temps. Podien estar intentant atrapar a un parell de supergenis i assassins de masses que volien veure'ls morts, però com a mínim estaven junts. Mentre tinguessin allò no els faltava de res.

Han va negar amb el cap.

—No ho entens. Barduun va ser una espècie d'accident. No va néixer sent sensible en la Força i no era un dels seus biots experimentals. Era un tipus normal que no podia usar la Força. Fins que els Qreph el van enviar aquí. És com si alguna cosa s'hagués apoderat d'ell.

—Estàs insinuant que estava posseït? —va preguntar la Leia. Sabia de casos en els quals esperits del Costat Fosc havien pres el control d'un altre ésser, però cap implicava un portal capaç de doblegar l’espai-temps i la funció del qual amb prou feines aconseguia a imaginar—. Suposo que és possible, però no crec que hàgim d'extreure conclusions precipitades.

—Qui extreu conclusions? —va preguntar Han. Va assenyalar amb el braç les catacumbes que havien abandonat feia una estona—. Ja has vist aquestes ombres. No t'ha semblat que es mostraven massa amigables?

—Pot. Val, suposem que tens raó i eren esperits del Costat Fosc —es va girar per mirar per sobre de la seva espatlla—. M'estàs dient que els Qreph s'han ficat aquí perquè volen ser posseïts?

L'entrada de les catacumbes ja no es veia darrere d'ells. De fet, les columnes cobertes d’enfiladisses més remotes s'havien transformat en troncs d'arbres blancs i el cel sobre la columnata era ara un frondós dosser verd. Una figura llunyana, que li va semblar el seu germà Luke, estava entre els arbres, allunyant-se.

Lliscant-se pel bosc, aproximant-se des de direccions diferents, va aparèixer un trio de masses fosques i amorfes, bancs d'ombres que semblaven surar entre els arbres com una densa boira negra.

—Els Qreph són bastant arrogants —va prosseguir Han, aparentment aliè al que succeïa a la seva esquena—. Potser es creuen capaços d'enganyar a uns quants esperits del Costat Fosc.

Finalment, Han també s'havia girat i en aquell precís moment una espasa de llum carmesí es va activar en la penombra del centre.

***

Luke va donar mitja volta i va saltar, llançant-se en una sèrie de tombarelles que li van fer rodar pel bosc com una pilota. El seu assaltant va sortir de les ombres amb una mirada salvatge i feroç. Era una caricatura grotesca de Vestara Khai, amb enormes ulls marrons i un gran cap ovalat igual que la dels columi. Arribava etzibant puntades i llançant estocades, pura fúria i cap tècnica.

Sense parar de donar tombarelles, Luke va aixecar el palmell de la mà i la Força va entrar en ell amb una ferocitat salvatge i ardent. Llavors va alliberar una descàrrega d'energia tan potent que li va arrencar tota la carn de l'esquelet de vanaleatge a l'estranya Vestara, una veritable sorpresa, i aquesta va caure a trossos, amb l'espasa carmesí dibuixant espirals en la foscor.

L'espatlla d’en Luke va rebotar contra un arbre. Va caure el terra, mancat d'equilibri i desorientat, una mica agitat pel poder pur que acabava d'alliberar. La Força li havia inundat amb un potencial pur sense forma i havia matat a algú amb ella, més per sorpresa que per necessitat.

Massa senzill. Massa temptador.

Va sentir el brunzit d'un ectocos a l'esquerra i va percebre perill a la dreta. Va treure la seva espasa de llum de l’arnés i va rodar sobre la seva espatlla. I el bosc va esclatar amb canonades arribades des de tots dos costats. Girà, projectant les seves mans cap a la Força, i va començar a deixar anar descàrregues contra les ombres, a les quals ara veia acostar-se pels seus flancs. Va sentir el cruixit d'un dipòsit de gas de blàster en esclatar. En dues ocasions va sentir el brunzit crepitant de l'energia colpejant carn. Però sempre que intentava allunyar-se del perill, l'atac s'intensificava i li obligava a seguir en el tiroteig.

Ser un ésser lluminós no ajudava a combatre contra ombres.

Els projectils metàl·lics van començar a rebotar contra la pedra i Luke es va adonar que els seus atacants, possiblement els Qreph amagats en els seus núvols d'ombra, intentaven desgastar-li amb aquell primer assalt, esperant enxampar-lo per sorpresa quan canviessin de tàctica.

I l'estratègia els havia funcionat.

Va llançar una descàrrega d'energia amb la Força contra el núvol d'ombra de la dreta, va sentir el brunzit d'un ectocos i el cruixit de la fusta. Però els atacs van continuar des de l'esquerra i una ràfega d'impactes potents va pujar per la seva esquena, bales metàl·liques estavellant-se contra la seva armadura pressuritzada. L'última la va penetrar i es va enterrar profundament sota el seu omòplat.

El braç de l'espasa d’en Luke va quedar entumit i va haver de baixar la guàrdia. Es va llançar en un arc de Força. Altres dues bales li van colpejar en el coll i li van fer rodar i estavellar-se contra un tronc blanc.

Es va enfonsar com una marioneta als peus de l'arbre, amb un mantell de dolor i foscor ja embolicant-lo.

***

Han va veure a Luke tirat al peu de l'immens tronc, amb la cara deformada pel dolor. Mentre el seu cos seguia resplendent intensament, el de Luke hi havia empal·lidit i un riu de sang brollava de dos forats del seu coll.

Va córrer fins a ell.

—Eh, amic —va dir Han, agenollant-se—. No se t’oco...

Va callar en veure els ulls. Li miraven des de les ferides del seu coll... grans ulls grocs amb pupil·les fines com ranures, intentant en va lliurar-se de la sang amb els seus parpellejos.

Han va deixar el rifle blàster a un costat, va obrir la butxaca de la cuixa del vestit pressuritzat d’en Luke i va treure el medikit.

—Et posaràs bé —va preferir no parlar-li d'aquells ulls grocs—. Confia en mi.

Luke finalment va semblar detectar la presència d’en Han i va esbossar un lleu somriure, després va mirar cap a l'esquerra i el somriure es va esfumar.

—Luke, queda't amb mi, amic —va obrir el kit i va buscar la bena de bacta més gran—. Això no és res. Te'n recordes de Hoth? Eh, això no és res, em sents, Luke? —va trobar la bena i va obrir el seu embolcall esterilitzat—. Luke?

Leia, que havia avançat per un flanc d’en Han, va arribar després d'aquest.

—Han, problemes!

Han va posar la bena sobre el coll d’en Luke, va canviar el medikit pel seu rifle blàster i es va donar la volta. Leia estava a dos passos cap a l'esquerra, mirant per sobre del seu cap. Portava la seva brunzidora espasa de llum en una mà i movia l'altra com si empenyés i Han va sentir alguna cosa pesada estavellant-se contra el bosc, a la seva esquena.

Però també hi havia alguna cosa darrere de la Leia, un banc d'ombres lliscant-se pels arbres i avançant cap a ells. Va sentir el brunzit d'un canó blàster en carregar-se.

—Vés-te’n! —va dir Han—. Jo m'ocupo del que tens darrere.

—D’acord! —va cridar ella, marxant-se a la carrera—. Vés amb compte!

Com si tal cosa fos possible.

Volent evitar que disparessin a Luke, Han ja corria en diagonal. Va llançar dues descàrregues de blàster cap a la penombra i es va llançar en una tombarella just abans que una ràfega de foc de canó respongués al seu atac. Va rodar cap al banc d'ombres, es va aixecar i es va trobar davant la silueta cúbica d'un ectocos que se li aproximava.

En Han va tornar a disparar. L’ectocos va girar i va començar a avançar lateralment. Sense deixar de disparar, Han va arremetre contra ell, sentint com les seves descàrregues rebotaven contra el blindatge de l’ectocos. La boca d'un tub llançador va descendir cap a ell.

Han amagà amb llançar-se cap a la dreta. El tub llançador va girar cap a allà i va llançar un minicoet que es va estavellar contra el terra. Ho va esquivar i va rodar sobre la seva espatlla, es va aixecar i va trobar l’ectocos tornant marxa enrere, podent així emprar tot el seu arsenal.

Va tornar a obrir foc. Estava prou a prop per veure que Luke, o algú, ja havia convertit l’ectocos en un tros de ferralla picat, socarrimat i fumejant. Per la seva banda, el pilot, Craitheus Qreph, tenia encara pitjor aspecte. De fet, Han mai havia vist unes ferides de blàster tan rares. Un tumor blau palpitava en el forat del cap del columi i uns llavis gruixuts i carnosos envoltaven els grans forats del seu abdomen. Li havien volat un braç sencer i semblava estar-li creixent una cua per reemplaçar-ho.

Però el braç canó de l’ectocos seguia funcionant. Mentre es girava cap a Han, aquest va seguir disparant i va ficar altres dues descàrregues en l'enorme crani de Craitheus.

El columi va retornar el foc quan ja li havia encertat i encara sortia fum dels dos forats més frescos del seu cap.

«Impossible».

Han va notar que la cama se li entumia i sortia disparada de sota el seu cos. Després va sentir un dolor atroç en els seus budells i que donava voltes.

«Tret automàtic». No podia tractar-se de res més, perquè Craitheus havia d'estar mort.

De totes maneres, va seguir disparant, girant-se en caure, col·locant una descàrrega rere d'una altra en l’ectocos i el cervell del capgròs. No volia córrer cap risc, no quan la Leia seria el següent objectiu del columi.

El baluern apagat d'una explosió va ressonar en el bosc. Han va caure, aclaparat pel dolor, com si una rata womp estigués rosegant-li els budells, i els gasos acres de les substàncies químiques que cremaven van omplir els seus nassos.

Després d'un instant, l’ectocos de Craitheus es va estavellar contra un arbre i va esclatar per segona vegada. Uns minicoets van sortir disparats pel bosc, tallant branques dels arbres i desencadenant una sèrie de detonacions remotes.

Ja no quedava cap dubte que Craitheus estava mort.

Es va tornar cap al soroll de la segona explosió i va veure un ectocos tirat i cremant als peus d'un arbre estellat.

La Leia va avançar, girant sobre si mateixa i donant salts. Va doblegar el cos i va rodar per esquivar els xisclants minicoets i les xiuxiuejants fletxettes, amb la seva espasa de llum teixint un cistell de color en repel·lir les descàrregues de canó contra el seu atacant embolicat en ombres. Era una amb la Força, amb el seu lluminós cos daurat com un remolí girant en el seu torrent salvatge, tot el seu ésser un remolí de determinació freda i ràbia concentrada, amb un objectiu únic i absolut: matar.

Marvid havia aconseguit reparar el seu ectocos després de l'última descàrrega d'energia de Força i s'allunyava d'ella en un vol tortuós que li feia llançar descàrregues de canó a tort i a dret. Una cèl·lula d'energia interna que portava just damunt de l'espatlla havia esclatat, deixant un forat irregular en la placa blindada del revestiment i cobrint-li mig cap i mig cos de corrosives substàncies químiques. Les cremades resultants tenien un aspecte realment espantós, amb grans butllofes en forma de diamants que sanaven davant els ulls de la Leia i es convertien en escates de llangardaix de color coure.

S'acostava ràpidament a ell i els dos sabien que era qüestió de segons que acabés atrapant-lo. Va dansar per esquivar una andanada de fletxettes, va desviar una descàrrega de canó i va saltar amb la Força els últims cinc metres. I ja estava damunt d'ell, amb la seva espasa de llum caient en diagonal cap al seu cap.

Un parell de detonacions tremendes van sacsejar els arbres a la seva esquena i la Leia va sentir un esquinçament terrible en la Força quan Han va caure al terra. La va recórrer una onada freda d'incredulitat perplexa i va deure dubtar perquè de sobte Marvid estava desplegant un altre braç i estrenyent la seva punta rodona contra l'abdomen d'ella. Un feble brunzit va aflorar en les profunditats de l’ectocos del Qreph.

—Has perdut, Jedi —va dir Marvid—. Jo...

La Leia ja estava girant sobre si mateixa, es va lliscar per aquell misteriós braç i va enterrar la seva espasa de llum en la clavícula de Marvid. L'espasa guspirejà, omplint l'aire de sang, fum i espurnes en tallar vanaleatge i carn.

El lleu brunzit va créixer d'intensitat. La part davantera del vestit pressuritzat de la Leia senzillament es va fondre i van començar a aparèixer butllofes en la pell del seu abdomen per les cremades. Es va donar la volta per saltar lluny d'allà i en les seves entranyes va ser com si un volcà de dolor espantós entrés en erupció.

***

Han estava tirat en el terra del bosc, grunyint agònicament durant hores, dies o potser setmanes. Tenia un forat socarrat en el budell de la grandària del puny d'un wookiee i la seva cama era dolor pur de genoll cap amunt. De genoll cap a baix, solament sentia un fred entumiment palpitant que li hauria horroritzat... de no estar bastant segur d'haver mort ja.

Perquè ningú podia suportar semblant dolor molt temps i sobreviure.

Però no podia ser tant temps. Encara podia sentir els gemecs de Marvid i l'espasa de llum de la Leia rugint i traient espurnes en seccionar el seu ectocos. Exactament els mateixos sorolls que des que havia caigut al terra del bosc.

Potser allò era el que succeïa quan algú moria. Potser la ment del mort entrava en un bucle tancat i es passava tota l'eternitat recordant l'últim instant de la seva vida.

No era just.

Han no volia passar-se l'eternitat així. Volia passar-la de la mà de la Leia, recordant els bons temps: les seves noces a casa Cantham, la seva lluna de mel contemplant els estels Corphelion, els naixements dels seus fills, tots aquells anys vivint, combatent i estimant junts. Tot. Així volia passar-se l'eternitat, no tirat en un bosc, grunyint mentre se li sortien els budells.

Aquell moment sense fi va acabar amb una vibració greu i reverberant.

La Leia va cridar i va caure al terra sorollosament darrere d'ell. La seva espasa va quedar en silenci. Com ella.

En Han es va obligar a deixar de grunyir i a escoltar i va sentir un gemec angoixat en un to tan feble i distorsionat que solament va poder distingir que es tractava d'una dona. I solament podia ser una. Va voler cridar el seu nom, sentir-li dir que era una altra la que gemegava i que estava bé, però la seva boca es resistia a obeir. Cada vegada que l'obria per cridar el nom de la Leia, l'única cosa que sortia era el so del seu propi dolor.

La resplendor del seu cos va començar a dissipar-se i les ombres van començar a avançar cap a ell entre murmuris, acorralant-lo, devorant el petit cercle de llum que encara li envoltava.

«Podem ajudar-te».

Les paraules eren tan febles que Han no podia estar segur de si realment les estava sentint o solament se les imaginava en el cruixir de les ombres.

«Podem salvar-te».

«Sí?». Va intentar dir-ho en veu alta i va descobrir que ja li costava bastant el mer fet de pensar-ho. «I què em costarà?».

Les ombres no van respondre, però es van quedar a prop, murmurant entre els arbres, fent que els troncs canviessin del blanc al negre quan passaven per ells. En Han va recordar l'ombra que havia entrellucat durant la partida de sàbacc amb Barduun i es va preguntar si provenia d'allà, si el mandalorià havia creuat el portal abans que ell i havia estat prou ximple per acceptar el que les ombres oferien.

Va tancar els ulls i va escoltar. Encara podia sentir a la dona gemegant.

«Leia».

Va arrossegar el seu peu sa pel jaç del bosc i va sentir que es donava la volta. Bon senyal. Els morts no es podien donar la volta, almenys fora del monòlit.

Però allà dins, qui sabia? Començava a pensar que temps i espai eren alguna cosa que solament existia dins de les ments intel·ligents. I si allò era cert, potser també ho fos respecte a la vida i la mort. Potser temps i espai, vida i mort, solament eren les lents a través de les quals les ments intel·ligents percebien l'existència.

La Leia seguia gemegant. En Han va usar la cama per girar-se encara més. I llavors tenia els ulls oberts i estava mirant-la, un ésser lluminós arraulit en posició fetal, balancejant-se endavant i enrere, gemegant de dolor. Uns metres per darrere d'ella estava tirat Marvid, una pila fumejant d’ectocos i carn, immòbil i embolicada en ombres. I també va poder veure a Luke, encara esfondrat al peu de l'arbre, encara que amb el cap aixecat i brillant amb una intensa llum daurada.

Va tornar a mirar la Leia. Volia acabar amb el seu dolor fins i tot més que amb el seu propi, suportaria el seu dolor tota l'eternitat per acabar amb el d'ella.

«Podem ajudar-la».

Les ombres es van acostar una altra vegada entre murmuris, tant que engoliren per complet el cercle de llum que li envoltava, fins que semblaven absorbir la lluentor del seu cos.

«Podem salvar-la».

Aquesta vegada no va preguntar què li costaria perquè no volia saber-ho. Ho donaria pràcticament tot per salvar a la Leia, la seva vista, la seva oïda, el seu seny, la seva vida, el seu esperit... Tot el que li convertia en Han Solo.

Però portava convivint amb usuaris de la Força des del dia que havia conegut a Luke a Tatooine i havia estat més que suficient per entendre les temptacions del Costat Fosc. Si els hi demanava que salvessin la vida a la Leia, no l'estaria salvant, en realitat els estaria condemnant a tots. Així funcionava el Costat Fosc. Seduïa i prometia, en ocasions fins i tot complia. Però a quin preu? Sempre era excessiu. El Costat Fosc s’emportava tot el que aquella persona era. I també gran part del que eren els seus éssers estimats. Tota la família Solo havia pagat aquest preu, sobretot la Jaina, la germana bessona d’en Jacen, que s'havia vist obligada a trobar-lo i posar fi al seu regnat de terror.

«Marxeu-vos».

Es va sentir com si hagués pronunciat aquelles paraules en veu alta i les crepitants ombres van retrocedir, encara que solament un metre. Eren pacients. Sabien que l'eternitat era molt temps escoltant el sofriment d'un ésser estimat, així que esperarien. En Han canviaria d'idea. Abans o després.

En qualsevol moment.

—Marxeu-vos —aquesta vegada va aconseguir dir-ho en veu alta i les ombres s’escapoliren de tornada cap al bosc.

Al seu deixant van deixar un turbulent núvol de fum i el crepitar del foc. Una cortina groga de flames havia sorgit al reduït espai que separava a la Leia i Marvid, mesurava amb prou feines uns centímetres d'altura, però creixia ràpidament.

Han es va incorporar fins a poder asseure's. Aquest esforç va propagar onades de dolor per tot el seu cos, es va sentir molt feble i va començar a tremolar.

Però no es va permetre desmaiar-se. No podia permetre's desmaiar-se fins que la Leia i Luke estiguessin fora de perill. Va assenyalar l'ascendent paret de foc.

—Eh, Leia! Luke! —la seva veu no va ressonar, però se sentia—. Aixequeu-vos! Foc!

Luke es va posar dempeus amb dificultats. Leia es va limitar a descargolar-se, només prou per mirar a Han. Llavors es va descargolar més i es va portar les mans a la boca, com si intentés cridar.

En veure que no sortia res per ella, es va rendir i es va limitar a assenyalar.

En Han va mirar per sobre de la seva espatlla i va veure una cortina de foc d'un metre d'altura a la seva esquena, alçant-se enfront de l’ectocos destruït de Craitheus. Han va intentar aixecar-se, i va caure al terra, esgotat i adolorit. Va tornar a mirar la Leia i va veure que brillava més intensament que mai i que s'estava aixecant. No sabia què havia passat amb Marvid. Les flames més enllà de la Leia havien crescut fins als dos metres i eren massa intenses per veure el que quedava darrere.

Els arbres van començar a desprendre un fum acre, omplint-li els pulmons i la panxa. Va tossir i va deixar caure el cap cap endavant, a punt de desmaiar-se pel dolor.

Va passar un segon o potser una eternitat i llavors un parell de figures daurades van emergir del fum, tan enlluernadors que li feien mal als ulls en mirar-les. De totes maneres, no els hi va treure la vista de damunt. Eren Luke i Leia, guarits per la Força i aparentment més forts i poderosos que mai.

La Leia va anar al costat d'ell. A través de la resplendor, Han va poder veure que el vestit pressuritzat se li havia fos per la cintura, mostrant un bon tros de pell colrada amb aspecte gairebé d'armadura. Ella es va agenollar i va ficar una mà sota el cap d’en Han. I el seu dolor va començar a amainar.

—Han, et vaig dir que anessis amb compte.

—Mira... qui parla —va contestar Han, esforçant-se per respirar—. No sóc jo... el que sembla... haver entrat en un nucli de fusió incandescent.

—Sempre tan graciós.

Amb un somriure, Leia es va inclinar per besar-li i va sentir que començava a recuperar les forces. Sempre li havia produït aquell efecte.

Luke va gargamellejar.

—Perdoneu la interrupció, però hem de moure'ns —va usar la Força per crear un pas en la cortina de flames, després els hi va fer un gest perquè li seguissin i va posar-se a caminar—. Aquesta batalla encara no ha acabat i si els hi donem l'oportunitat de reagrupar-se als Qreph solament se'ns complicarà encara més.

—Reagrupar-se? Parles de debò? —va preguntar Han, traient el seu rifle blàster—. Potser Marvid hagi sobreviscut, però perds el temps preocupant-te per Craitheus. Li vaig ficar mitja dotzena de descàrregues en el cervell i després vaig volar el seu ectocos, amb ell dins.

—I et van abatre dues descàrregues de canó i a mi un micro-pols en el ventre —li va dir la Leia.

Leia va usar la Força per aixecar al Han, es va posar dempeus i va seguir al Luke.

—Què et fa pensar que és més fàcil matar als Qreph que a nosaltres en aquest lloc?

—La Força és poderosa aquí —va afegir Luke—. Molt poderosa. Guareix fins i tot als no-usuaris de la Força. I ràpid.

—Haig d'estar confós —Han va assenyalar el tros de pell colrada de l'abdomen de la Leia—. Si tu en això li dius guarir...

—I és pura —li va interrompre Luke, assenyalant les ferides d’en Han—. El que significa que aquí la Força no sempre guareix segons l'establert.

A Han gairebé li feia por mirar-se. Quan ho va fer, va veure que la canonada que havia rebut en la panxa havia cremat la major part de la seva fina bata de laboratori i li havia fet un bon forat en l'estómac. Ara aquell forat estava cobert per una membrana translúcida que no s'assemblava molt a la pell. Com a mínim, la meitat inferior de la seva cama, visible sota el genoll cremat dels seus pantalons, semblava més o menys normal. Tenia la grandària i la forma adequats, però era tan peluda que podria haver estat la d'un wookiee.

—La Força es confon? —va preguntar Han, sense apartar la vista de la seva cama—. De debò?

—No es confon —li va aclarir Luke—. Solament és... pura i sense formar, crec. I inimaginablement poderosa. Aquí estem fets literalment de Força. I això també ens fa poderosos a nosaltres —va baixar la mirada cap al seu abdomen—. Encara que una mica deformes.

Han va seguir examinant-se les ferides un moment i es va encongir d'espatlles. Ser «una mica deforme» sempre era millor que estar mort.

O, com a mínim, això esperava.

Van passar pel buit que Luke acabava d'obrir en la cortina de flames. En sortir per l'altre costat, es van endinsar en un paisatge cremat esquitxat de fines agulles de basalt que s'alçaven fins a altures impossibles. Un mantell de liquen daurat cobria el terreny rocós, amuntegant-se en prades que arribaven fins als genolls i després es transformaven davant els seus ulls en arbustos grocs que creixien fins acabar sent alts cactus en forma de barril. I entre els dos cactus més llunyans, encara que prou a prop perquè Han pogués distingir els seus enormes caps rodons balancejant-se sobre uns cossos minúsculs, estaven els dos columi.

Caminant.

No suraven en els seus ectocossos, sinó que caminaven sobre les seves diminutes cames arquejades, avançant matussers pel desert, com un parell de grangers de nerfs.

Leia va posar a Han en el terra amb suavitat i va començar a deixar-li anar en la Força.

—Pots sostenir-te dret?

Han va provar el seu equilibri i, després de descobrir que se sentia prou fort per mantenir-se, va donar un parell de passos insegurs.

—Me les arreglaré —va llevar el fiador del seu blàster—. Anem.

No li va agradar sentir la mà d’en Luke en la seva espatlla, tirant d'ell cap enrere.

—Ho sento, Han. En aquesta missió hauràs de quedar-te en la banqueta.

—En la banqueta? —va negar amb el cap—. Potser tarda una mica d’arribar, però no aneu a lliurar aquesta baralla sense mi.

Leia se li va posar davant.

—Han, no tenim elecció. No pots usar la Força.

En Han va arrufar les celles.

—Sí, bé, els Qreph tampoc.

—Ara sí —li va dir Luke—. Quan les ombres els hi van oferir la seva ajuda, els Qreph no la van rebutjar.

—Hem de detenir-los, abans que escapin —la Leia li va acariciar la galta i va afegir—. I solament hi ha una manera de fer-ho dins d'aquest monòlit, la mateixa que Luke va emprar per destruir al biot de la Vestara, usant la Força.

—Ah, sí? Doncs jo abans li he causat danys bastant considerables a Craitheus —va objectar Han—. Això ha de significar alguna cosa.

—Però no el vas matar —va dir Luke—. No per sempre. El millor que pots fer ara per nosaltres és seguir-nos tan ràpid com puguis i mantenir-te al marge. Pot ser que et necessitem per cobrir-nos la retirada.

Començava a desanimar-se, però tenien raó i ho sabia. Craitheus ja havia tornat de les proximitats de la mort dues vegades i pel que Han sabia també ells tres haurien d'estar morts.

Va llançar un sospir i va assentir.

—Sí, entenc. Endavant. Us seguiré i estaré preparat per cobrir la vostra retirada.

La Leia es va posar de puntetes i li va fer un petó llarg i intens.

—Adéu, Han. T’estimo.

Abans que pogués respondre, la Leia es va separar d'ell i va donar mitja volta, va activar la seva espasa de llum i va arrencar a córrer. Luke va fer el mateix i van fer un esprint junts pel florent desert. Han va sortir darrere d'ells, recobrant les forces a cada pas.

—I jo, Leia —va murmurar—. També t’estimo.

Luke va córrer una eternitat pel desert, amb la Leia al costat. S'havien obert completament a la Força i aquesta entrava en ells des de totes parts, pura i potent i sense formar, ni fosca ni lluminosa, fins que entrava i ells li donaven lluentor. Els devorava al mateix temps que els alimentava, omplint-los amb una bulliciosa tempesta de poder que els seus cossos ja no podien suportar.

Els Qreph anaven uns centenars de metres per davant, un parell de puntets foscos corrent per un trencant cobert de flors cap a un llunyà cercle resplendent. Aquella forma lluenta semblava un estany, excepte perquè s'alçava en vertical del terra, i estava situat al peu d'una llunyana agulla de basalt.

—Luke, això ha de ser el portal —va dir la Leia—. No podem permetre que arribin fins allà.

—Estic d'acord —Leia li havia explicat el que Han li havia explicat sobre Barduun, per la qual cosa sabia que si els deixaven escapar els Qreph no es convertirien en usuaris de la Força, sinó en usuaris de la Força bojos, impregnats per una foscor que no aconseguia entendre—. Els detindrem ara. Projecta't.

Luke es va projectar mentre parlava. No va trigar a trobar als Qreph, un parell de presències fosques i embafadores cremant fredament en la Força. Va començar a tirar i la Leia i ell ja estaven allà, a l'ombra de la imponent agulla, serpentejant i rodant pel trencant cobert de flors, atrapant rajos de Força amb les seves espases de llum, ballant cada vegada més prop dels dos columi.

Una fosca descàrrega de Força va encertar de ple en el pit a la Leia. Es va trontollar i va començar a caure cap enrere, va recolzar una mà i es va impulsar, va donar un salt i va realitzar una tombarella en la Força que la va portar fins a una dotzena de passos de la seva presa.

El que va succeir a continuació, Luke solament ho va sentir: la mà invisible de la Força agafant-li per la gola. La seva visió reduïda a l'instant. El flux de sang al seu cervell interromput. «Cinc segons», va pensar. Cinc segons fins que perdi el coneixement.

Potser menys.

Es va projectar en la Força, intentant trobar al Qreph que li estava atacant, intentant trobar a algun dels Qreph, però estava massa atordit. Va començar a perdre l'oïda, la seva vista es va reduir al no-res.

Tres segons. Potser.

Luke es va llançar en un salt amb la Força, movent la seva espasa en un patró d'atac Jedi, donant puntades endavant i enrere a cegues. Es va fer el silenci en les seves oïdes i va sentir que començava a caure. Llavors el terra es va elevar sota els seus peus i va notar que li flaquejaven els genolls.

Desesperat per localitzar al seu atacant, es va projectar en totes direccions i va tirar, aferrant a tots els éssers que percebia. Va notar un sobresalt de sorpresa de la Leia i la va deixar anar. Va trobar als Qreph just davant d'ella, molt separats, dos éssers carregats de por, ira i odi. Va tirar més fort i va sentir que lliscaven cap a ell, amb la seva por aconseguint cotes de pànic i la seva ira transformant-se en ràbia.

La subjecció en la Força que li oprimia va desaparèixer i Luke va sentir que la sang tornava a córrer pel seu cap. Va recuperar l'oïda i va sentir a la Leia, uns metres a la dreta, amb la seva espasa de llum grunyint i xiuxiuant mentre repel·lia rajos de Força.

Llavors va sonar el crepitar de més rajos a prop, ara provinents de les altures d'un dels vessants del trencant. Va intentar girar la seva espasa de llum per repel·lir-los, però els seus reflexos eren encara vacil·lants. Els rajos li van colpejar de ple i tots els músculs del cos se li van tibar.

Luke va ignorar el dolor i va empènyer, va sentir que els rajos de Força passaven de llarg i el seu atacant es trontollava cap enrere. Va saltar, o va intentar saltar, i va aconseguir posar-se dempeus.

Se li havia aclarit la vista i podia veure als Qreph, vint passos per davant, combatent des dels dos vessants del trencant. A Craitheus li havien crescut mitja dotzena de pues espinoses on Han li havia crivellat el cap a descàrregues de blàster i estava a meitat del vessant dret, llançant descàrregues fosques d'energia de la Força cap a la Leia, que avançava amb determinació. Marvid estava en el vessant oposat, mig cobert en escates de llangardaix en forma de diamant i esforçant-se encara per recuperar-se de l'empenta amb la Força d’en Luke.

Cap dels dos columi se sostenia sobre les seves cames atrofiades, sinó levitant sobre elles, més aviat. Les seves cares grises sense nas eren ara fosques i espectrals, amb una lluentor groga i sinistre en les profunditats dels seus enormes ulls, i quan van moure les mans ho van fer amb tal gracilitat que els seus fins bracets més semblaven tentacles que veritables extremitats.

Era evident que els dos Jedi ja no combatien contra Marvid i Craitheus Qreph. Combatien amb alguna cosa moltíssim pitjor, alguna cosa que Luke encara no entenia... manifestacions d'odi pur del Costat Fosc potser, o aparicions d'antics lords foscos desesperats per tornar al món dels vius.

I la porta d’aquell món estava a menys de cinquanta metres de distància, en un cercle de llum resplendent i massa intensa per poder veure a través.

Luke va reactivar l’espasa i va començar a avançar al costat de la seva germana, girant i esquivant descàrregues de Força, repel·lint un raig de Força darrere l'altre.

Els Qreph retrocedien tan ràpid com avançaven els Jedi. El portal estava a trenta metres, després vint-i-cinc, i Luke i Leia no aconseguien reduir la distància que els separava d'ells.

Una riallada ressonant va descendir pel trencant.

—Estúpids Jedi —la veu de Marvid va sonar profunda i sinistra—. No podeu guanyar. Ara nosaltres també tenim la Força.

En realitat, a Luke li semblava que la Força els tenia a ells, però no va dir res. L'hora de parlar havia passat ja.

Deu metres.

Va veure una pedra a l'esquerra, a la vora del trencant. La va llançar cap al cap de Marvid.

El columi va agitar les mans i li va llançar la pedra de tornada. Per llavors Luke desbordava de Força. Se sentia com si cremés de dins a fora, abrasat pel poder pur que fluïa al seu interior i li travessava. Es va llançar per sobre de la pedra.

—Ara, Leia! —Luke va girar una mà cap a Marvid i es va projectar en una feroç descàrrega d'energia de Força— Acabem amb això!

L'impacte va fer que Marvid trontollés, amb el cap palpitant-li i un dolor en el pit. L'atac de l’Skywalker l’hauria d'haver matat, ho sabia. Podia notar les fractures en el seu crani, sentir que els ulls se li sortien de les conques, però les lleis de la biologia no eren iguals dins del monòlit. Allà, la Força alimentava a tots els éssers, els rejovenia i els feia forts.

Fins i tot als columi.

Així que, en comptes de morir, Marvid va sortir acomiadat cap al seu germà i els dos van caure donant tombs per l'espinosa vegetació del desert, agitant sense control els seus diminuts membres i colpejant-se els seus enormes caps contra el terra una vegada i una altra.

Llavors van parar. Els esperits ombra del seu interior van començar a utilitzar la Força, atraient-la cap als seus magolats cossos, usant-la per apedaçar els seus ossos trencats i sanar els seus òrgans sagnants. Els dos germans es van aixecar, recolzant-se en les seves fines cames.

Allò a Marvid li feia sentir primitiu i tan viu com mai abans. Com un animal, un animal despietat i famolenc que solament entenia d'apetit, por i ràbia.

Craitheus es va col·locar al costat d'ell.

—Pots sentir-ho, Marvid? —va preguntar, girant-se cap a l'agulla de basalt en la qual estava el portal—. Aquest poder?

—Ho sento —va contestar Marvid, girant-se també. Skywalker i la seva germana estaven a uns vint metres de distància, un desviant-se cap a l'esquerra i l'altra intentant bloquejar-los el pas cap al portal—. La Força és nostra. La galàxia és nostra.

—La galàxia és nostra —va repetir Craitheus—. Després que matem a Skywalker.

A les ombres no els va agradar aquella idea. Marvid va sentir el sobtat desig de córrer cap a la dona Solo, treure-la del mig amb un raig de Força i llançar-se per creuar el portal abans que Skywalker pogués detenir-los. Va ignorar aquell impuls. Les ombres solament responien a la seva por, intentant fugir del perill més immediat per estendre's per la galàxia i sadollar els seus apetits.

Però Marvid no era tan ximple. Ni molt menys. Perquè Craitheus i ell obtinguessin veritable poder en la galàxia, Skywalker i la seva germana havien de morir. Allà i llavors, dins del monòlit.

Marvid va anar cap a l'agulla.

—Simulem que ens llancem cap al portal, ens tornem cap a l’Skywalker i l’enxampem desprevingut.

—Excel·lent —va dir Craitheus—. Ens els carreguem primer a un i després a l'altre. Quan hàgim eliminat a Skywalker, la dona Solo no tindrà cap opció.

Les seves ganes d'atacar a la dona Solo van créixer. «Vés a per ella», li constrenyien les ombres. Marvid les va ignorar i va anar fins al seu germà. Els instints primitius de les ombres no eren rival per a la fortalesa de les ments columis.

***

Han va córrer darrere de la Leia i Luke, seguint-los tan a prop com podia, que no era molt. Va veure les seves siluetes rodant pel trencant groc que tenia davant, al lluny, rebotant contra cactus alts i fosques agulles de basalt, fent-se cada vegada més brillants i més grans. Se sentia prou fort per lluitar, però donava el mateix com de ràpid que corregués, mai podria atrapar-los.

Com anava a fer-ho? Ells tenien la Força i ell no.

Els dos Jedi s'havien convertit en boles de llum, ballant entre la ressonant foscor dels germans Qreph. La lluita es va transformar en una batalla, la batalla en una guerra i la guerra en una conflagració; una tempesta interminable de trons i sang que arrasaria aquell desert groc per a tota l'eternitat.

***

Luke va veure als columi tornant-se cap a la Leia i el portal i va estendre la seva mà lliure, agafant-los amb la invisible subjecció de la Força. Va tirar d'ells cap enrere i van sortir acomiadats, volant directament cap a ell i amb ple control de la situació. Els va veure girar en l'aire i aixecar les mans per atacar i es va adonar que havia caigut en un parany.

Els va deixar anar. Massa tard.

Els columi ja li estaven llançant ràfegues d'energia del Costat Fosc, crivellant-lo amb un torrent d'energia freda i pesada. Luke va trontollar i va estar a punt de caure, va atrapar una ràfega amb la seva espasa de llum i aquesta va saltar de les seves mans. Va començar a donar tombs cap enrere, esforçant-se per no perdre l'equilibri i mantenir les mans aixecades.

Els Qreph van aterrar a quatre passos d'ell, obrint molt els seus enormes ulls i bocabadats. Luke va suposar que havien subestimat les seves forces. Esperaven abatre’l fàcilment i els hi havia sorprès. Craitheus va tirar els braços cap enrere, preparant-se per a un altre atac.

I llavors la Leia va saltar darrere d'ells, empunyant la seva espasa de llum en una mà i usant l'altra per colpejar a Craitheus amb una ona d'energia tan feroç que es va transformar en un riu groc de flames. Marvid va sortir donant tombs del costat del seu germà, perplex i donant a Luke el mig segon que necessitava per girar el palmell de la mà cap endavant i alliberar la seva pròpia descàrrega d'energia daurada.

Marvid va aixecar la mà per bloquejar-la i dues descàrregues d'energia oposada van xocar. La carn del columi es va fondre entre fum, els seus ossos es van reduir a cendres i Luke va veure una ombra trontollant-se en l'ona expansiva. Li va aclaparar un dolor esquinçador quan l'ona de Força també li va aconseguir, cremant i guarint el seu cos alhora, devorant-lo i renovant-lo.

Va quedar suspès en aquell últim instant, atrapat entre la mort i la vida durant una eternitat. Estava al final i al principi de la seva vida, ofegant-se en dolor, però en èxtasi, i va començar a entendre que aquella era la naturalesa essencial de la Força. La Força era vida i la vida era creixement i res creixia sense canviar.

I el canvi era destrucció.

Per això existia el Costat Fosc. La vida conduïa a la mort, la mort alimentava la vida, la destrucció precedia a la renovació. I el dolor precedia a la curació. El Costat Fosc era tan necessari per a la vida com el Lluminós. Sense ell, els mons frondosos es dessecarien i els imperis galàctics regnarien eternament.

Luke va entendre tot això i més, va entendre que el conflicte era tan necessari per al progrés com l'harmonia, que el sofriment era tan essencial com l'alegria per a la saviesa. Potser no existís el bé pur, ni el mal pur. Solament existia la vida, només canvi i creixement, sofriment i alegria. Mort i resurrecció.

Solament existia la Força.

Han va veure a Luke i la Leia junts, atrapant als Qreph entre ells, a menys de vint passos del portal lluent. Va sentir el xiuxiuejant rugit del poder de la Força en alliberar-se i ja solament va veure llum, una punxant resplendor daurada que va fer que li dolguessin els ulls i li petessin les oïdes. Va passar per ell en un esclat de calor esquinçadora que li va tallar la respiració i va omplir tot el seu cos d'un dolor atroç.

Llavors l'agulla va caure, la seva base tallada es va estavellar contra el terra amb un baluern ensordidor. La columna fosca es va balancejar un instant i finalment va bolcar amb tanta força que el terra va tremolar i un tro va tallar l'aire.

Una cortina de pols es va elevar en el desert i Han es va trobar corrent cap a una boira grisa, perdut i sol, xisclant a crits a la Leia.

 Següent