La prova (XXVI)

Anterior

Capítol 26

Quan la pols per fi es va assentar, el desert es va transformar en un bosc de falgueres arborescents i molses gegantines. Des d'on havia caigut l'agulla s'obria una escletxa en la boira cap a un cel blau líquid. Semblava aquós i immòbil i Han es va sentir com si l'estigués veient des del fons d'un llac. Podia veure una alta muntanya alçant-se al costat d'una riba i cada tant li semblava veure una cara passant entre les ones, gran com un núvol.

Llavors la boira va tornar a tancar-se i es va quedar sol. Va començar a córrer cap al bosc de falgueres, cridant a la seva dona i el seu millor amic, buscant el lloc on havien desaparegut. On, sens dubte, havien sacrificat les seves vides per impedir que un nou mal s'estengués per la galàxia.

I per a què?

Luke i Leia havien passat la vida combatent. Per a què? Per defensar a un govern que havia donat l'esquena a l'Orde Jedi? Per portar la pau a una galàxia que l'apreciava molt poc i per això mai la tindria? Va negar amb el cap.

No.

Luke i Leia havien consagrat la seva vida a una sola cosa: combatre contra el poder del Costat Fosc. Així de simple. Allà on s'alcés el Costat Fosc, on els Sith gosessin mostrar-se, allà corrien sempre Luke i Leia, sense vacil·lar mai, sense immutar-se. El seu destí havia estat guiar a la galàxia cap a una nova era d'esperança i mai havien renunciat a aquesta vocació.

Ara aquell destí ho heretaria algun altre.

Perquè Luke i Leia eren passat. Han ho entenia. S'havien fos amb la Força i esperava reunir-se amb ells aviat.

No estava trist ni espantat, ni tan sols penedit. Solament volia agafar a la Leia de la mà una vegada més, mirar els seus ulls castanys i tornar a veure-la somriure.

Llavors se li va ocórrer que potser estava mort. O mort una altra vegada. O encara mort. En la seva situació costava saber-ho amb certesa.

Va deixar de caminar i va fer una volta completa sobre si mateix, buscant algun rastre de Leia o Luke, alguna cosa que li digués que no s'anava a passar l'eternitat sense ells.

No va veure res més que mala herba verda i columnes d'ivori amb vetes marrons, no va sentir l’olor d’altra cosa que la humitat del bosc, no va sentir res més que les ombres murmurant al voltant, oferint-li ajuda, desitjant devorar-ho.

Han va caure prostrat sobre els genolls.

—Ah, Leia, tant de bo hagués pogut marxar-me amb tu.

La Leia vagava adolorida i extasiada, per enlloc i per tot arreu, una massa amorfa d’autoconsciència unida per la voluntat i el desig. Va veure el seu cos a sota, una turbulenta esfera de llum groga donant tombs encara pel desert, tan calent que al seu deixant deixava un rastre de falgueres en flames.

Els seus enemics, ja no recordava els seus noms, s'havien desintegrat en fum i cendres, però el cos del seu germà estava a vint metres del seu, encara recuperant-se i tan brillant que amb prou feines podia mirar-ho.

La Leia tampoc recordava el seu nom. Sabia que havia de recordar-ho, però se sentia dissolent-se en la Força, fonent-se amb ella. I en aquell estrany lloc, al mateix temps que desapareixia també ho feia el seu passat, fent-li impossible retenir els seus records més preuats.

Allò la va espantar. No hauria, ho sabia. Fondre's amb la Força era la destinació de tots els Jedi que la servien, però no podia evitar sentir que havia deixat alguna cosa inacabada, alguna cosa que no havia d'oblidar. Algú a qui no podia abandonar. Encara no.

Però qui?

Li costava mantenir la seva pròpia essència lligada, recordar la seva pròpia identitat, molt més la de cap altre.

Llavors una veu familiar va pronunciar el seu nom i es va recordar.

«Han».

Un silenci sobtat es va apoderar del bosc i en Han va veure les ombres escapolint-se pel sotabosc. Davant tenia una resplendor daurada, brillant entre la molsa i les falgueres, transformant-les davant els seus ulls en les files ben ordenades d'arbres d'un parc de Coruscant.

—Leia? —Han es va aixecar i va anar cap allà—. Leia?

I llavors la va veure, una lluenta figura daurada corrent pel camí amb els braços oberts, tan radiant i lluminosa que li van doldre els ulls en mirar-la. Es van trobar en el camí i es van fondre en una abraçada. Leia li va besar en els llavis i Han va sentir la Força fluint al seu interior, omplint-lo de calidesa i vida i alegria.

Van allargar el petó un instant, o potser va ser un dia, fins que Han la va posar en el terra i va recular un pas per mirar-la. Era la Leia, però no com l'última vegada que l'havia vist. Era la Leia de la seva joventut, amb els seus ulls castanys brillant amb un fervor no temperat encara per la pèrdua dels seus dos fills i la mort de més amics propers dels quals Han s'atrevia a recordar.

Després d'un moment, la cara de la Leia va passar de l'alegria a la preocupació.

—Han, què t'ha passat? Ha estat la congelació en carbonita?

—Congelació en carbonita? De què estàs parlant?

—No te'n recordes? Vader ens va tendir un parany en Ciutat dels Núvols. Et va congelar en carbonita...

—I tu em vas dir que m’estimaves —va acabar Han per ella—. Com podria oblidar-ho?

L'única resposta de la Leia va ser una mirada confusa.

—Ho recordes, veritat? —va dir Han, començant a preocupar-se—. Ho vas dir, «t’estimo».

—Per descomptat que ho recordo. Però és l'últim que recordo i ara sembles tan vell. No crec que la congelació en carbonita li faci això a ningú.

Han hauria rigut, si no hagués estat tan espantat.

—No ha estat la congelació en carbonita, amor.

No entenia què li havia passat a la memòria de la Leia, ni a ella, però en aquell lloc hi havia moltes coses que no entenia. No tenia cap més remei que treballar en allò i confiar que tot sortís bé.

—Durant un temps —va continuar Han—. Vaig ser un adorn penjat en una paret del palau de Jabba. Després em vas rescatar. Ho recordes?

—Sí —un centelleig d'ira va apuntar en ulls de la Leia—. Jabba em va posar aquell maleït vestit d'esclava i el vaig escanyar amb les meves cadenes. I tu vas llançar a Boba Fett al pou del sarlacc, no?

Han va somriure.

—Sí.

—Què va passar després?

—Bé, l'Emperador ens va conduir fins a una emboscada a Endor —li va explicar Han, veient amb delit que cada paraula suscitava una lluentor de reconeixement en els seus ulls—. Però vam revertir la situació, ho recordes? Al final, va morir Palpatine.

—I vam celebrar una festa. Amb ewoks... centenars d’ewoks.

—Així és.

Va seguir explicant-li tot el que havien fet junts: fundar la Nova República i derrotar als últims vestigis de l'Imperi; casar-se i tenir fills; la decisió de criar als seus fills com a Jedi. Mentre parlava, la jove Leia del passat va començar a madurar davant els seus ulls, fent-se més bella però també més sàvia, més oberta i compassiva, si cabia.

Llavors Han va arribar a l'època de la invasió galàctica dels yuuzhan vong. Es va detenir, no massa convençut de voler fer passar a la seva dona pel turment d'aquells anys, però era massa tard. Els records tornaven en riuades, sense que ell els suscités. Només va poder mirar, mentre les morts de Chewbacca i Anakin deixaven un rastre de pena en la cara de la Leia. O quan el dolor per la caiguda de Jacen en el Costat Fosc li va arrabassar la lluentor dels ulls.

Veient que la tristesa no passava, Han la va prendre de la mà.

—Abans de convertir-se en Darth Caedus, Jacen ens va donar una néta. Es diu...

—Allana —va dir la Leia—. És l'hereva del Consorci de Hapes i viu amb la seva mare, Tenel Ka. Gairebé em sembla un somni.

—Allana és real —li va assegurar Han—. I és una gran nena. Què més recordes?

La Leia li va dedicar un somriure irònic, entenent que intentava evitar que es demorés massa en les parts més doloroses de la seva vida compartida.

—Recordo la Tribu Perduda dels Sith i la seva invasió de Coruscant. I les noces de la Jaina.

Han va somriure. L'estava recuperant, encara que no sabia molt bé què significava això en aquell lloc.

—I recent? Recordes on estem? Com hem arribat?

La mirada de la Leia es va endurir.

—Me'n recordo, Han. Sarnus. L'Estrella Blava. Base Prime. Me'n recordo de tot.

Han es va sentir alleujat.

—I els Qreph?

—Ja no representen cap perill. Estan morts.

Han volia creure-la, però després d'haver vist als columi ressuscitar diverses vegades ja, no li venia de gust córrer cap risc.

—Estàs segura? Perquè són bastant difícils de matar.

La Leia va fer una pausa i va semblar estremir-se una mica, però va assentir.

—Estic segura. Els Qreph són el passat. Com ho seria jo, si no haguessis vingut en la meva cerca tan aviat.

Han va arrufar les celles.

—Tan aviat? —no ho entenia—. Leia, feia tant que t'havies marxat que creia haver-te perdut per sempre.

Ella semblava confosa.

—Han, no vaig anar enlloc. Vaig lluitar amb els Qreph i vaig tornar cap aquí, quan et vaig sentir cridar-me.

Han va sacsejar el cap, desconcertat.

—No sé com explicar-ho. Et vas marxar... i vaig sentir que et buscava durant una eternitat.

La Leia va mirar el parc que els envoltava, obrint molt els ulls, com si acabés de veure-ho. Va prendre la mà d’en Han entre les seves i la seva veu es va fer més ombrívola.

—Han, estic morta? Estem morts?

Han no sabia ben bé què respondre.

Per començar, no ho sabia. I si fins llavors a la Leia no se li havia ocorregut que podien estar morts, no volia donar-li la notícia de qualsevol manera. Podia diluir-se en la Força allà mateix. O dissipar-se en... bo, allà on havia estat abans, i condemnar-ho a una eternitat de recerca.

—Han? —el to de la Leia va ser urgent—. No m'agrada quan passes tant temps pensant. És perillós.

—Pren-t'ho amb calma, d’acord? —Han es va gratar el cap un moment—. L'única cosa que sé és que vas desaparèixer en un gran fulgor daurat, almenys és el que vaig veure jo. Va ser com si algú detonés una bomba de baràdium.

La Leia es va quedar pensant i va dir:

—Llavors estem morts.

—Potser estem morts —li va corregir Han.

—Probablement —Leia va tornar a mirar el parc i Han va esperar que li semblés que aquell no era un lloc tan dolent per passar l'eternitat junts, però va preguntar—. I Luke? Va sobreviure?

Quan va pronunciar el nom d’en Luke, una esfera lluminosa va aparèixer al parc. A mesura que se'ls acostava, va anar adquirint forma d'home.

—Aquí estic —va dir Luke, arribant fins a ells.

A diferència de la Leia quan havia tornat, se li veia lleugerament més vell que abans de l'explosió i potser també una mica més savi i més en pau amb si mateix. Les ferides de la seva gola s'havien tancat i Han no va trobar rastre dels ulls bojos que havia vist abans en els seus forats. Va recordar les seves pròpies deformitats, va mirar cap avall i li va alleujar descobrir que la membrana que cobria la ferida de la seva panxa ara tenia aspecte de pell cremada i que la cama ja no era tan peluda.

Veient que cap dels Solo li contestava, Luke va preguntar:

—Què és això, una festa privada?

—Perdona —va dir Han, mirant-li de nou—. Solament esperàvem que haguessis escapat d'aquí, res més. Leia creu que estem morts.

Leia va girar el seu front lluminós.

—I tu no?

Han es va encongir d'espatlles i li va dedicar un dels seus clàssics somriures torts.

—Bé, mentre estiguem junts...

—No som nosaltres els que morim —li va tallar Luke—. Van ser els Qreph.

En Han va esperar una explicació i veient que no la hi donaven, va preguntar:

—Estàs segur?

Luke va somriure.

—Sí. Quan la Leia i jo vam destruir els cossos dels Qreph, vam llançar les seves ombres a la deriva. I sense cossos vius, els Qreph no poden convidar a tornar a les ombres. Creieu-me, la galàxia s'ha lliurat de Marvid i Craitheus Qreph. Per sempre.

—D’acord, t'ho compro. Però per què estàs tan segur que nosaltres seguim vius?

Luke va obrir els braços.

—Francament, no ho estic al cent per cent, però veient que tenim cossos i Han sembla haver tornat a la normalitat...

—Sembla que hem estat de sort —va dir Han. Mirà el parc, buscant algun indici d'una sortida—. Com a mínim, fins que morim de gana. O perdem el cap aquí dins.

—Això no succeirà —va dir Luke— Seguiu-me.

Luke es va donar la volta i va posar-se a caminar pel camí. En passar al costat de les ombres, la seva figura brillant les va espantar cap a les profunditats del bosc.

Han va mirar a la Leia i va preguntar:

—Creus que sap on va?

La Leia es va encongir d'espatlles.

—Qui sap? Però si tu no tens cap pla mi...

—Bromeges? Clar que tinc un pla, seguir al Gran Mestre.

Luke els va portar per un camí sinuós que semblava girar sobre si mateix diverses vegades, creuant i tornant a creuar tantes vegades per interseccions idèntiques que Han va començar a pensar que s'havien perdut. En qualsevol cas, el terreny no canviava. Els arbres seguien sent relativament petits i ben alineats, les ombres seguien escapolint-se cap a les profunditats del bosc, fins que van deixar de molestar-los.

Després d'una estona de caminada, Luke va començar a reduir el pas i parlar en un to que semblava més malenconiós que alleujat.

—Gairebé hem arribat.

—Doncs alegra't una mica —li va dir Han—. Serà genial estar de tornada.

—Serà genial sortir d'aquí —va admetre Luke—. Però mai podrem tornar, no del tot.

—No —va coincidir la Leia. Luke i ella van compartir una mirada còmplice que gairebé es va esfumar abans que Han la veiés—. Res tornarà a ser igual.

—Uauh... nois —a Han no li agradava la deriva que estava prenent la conversa—. Aquest lloc tampoc ens ha canviat tant.

—Ens ha canviat —va dir Luke—. Encara que només sigui per obrir-nos els ulls a alguna cosa que porta temps succeint.

—Obrint-nos els ulls a què? —li va preguntar Han—. I com senti que m'estic fent gran, em carrego a algú.

La Leia va somriure.

—No es tracta de l'edat, Han —els seus ulls es van omplir d'alegria, tristesa i satisfacció, a més de nostàlgia i acceptació—. Es tracta d'apartar-se una mica.

En Han va arrufar el front.

—Qui necessita apartar-se?

—Jo —va dir la Leia i li va prendre la mà—. Nosaltres. Ens hem passat tota la vida combatent per construir, una galàxia millor, però la vida és una mica més que combatre, Han. Ha d'haver-hi temps per descansar, estimar i ser feliç.

—Exacte —va dir Luke—. La vida és com la Força. Necessita equilibri.

—La Força necessita que ens prenguem un respir? —va dir Han burleta—. És això el que m'esteu dient?

—Més o menys —Luke va fer una pausa i va mirar els arbres un moment—. Va haver-hi una època en què potser havíem de seguir lluitant perquè érem pocs, però l'Orde Jedi és poderosa ara i hem de deixar que uns altres prenguin les regnes perquè es pugui fer encara més forta.

Han va titubejar.

—Bé, suposo que no em vindria malament un respir, sempre que sigui bé per a l'Orde —en realitat li agradava la idea de passar una mica de temps lliure amb la Leia, encara que també li espantava. Es va tornar per mirar-la—. I si ens avorrim?

—No ens avorrirem —ella li va estrènyer la mà i va veure una lluentor múrria en els seus ulls—. Creu-me.

Han va respondre amb un somriure entusiasta.

—En aquest cas, m'apunto.

—Espereu una mica —va dir Luke, rient-se—. Encara hem de sortir d'aquí.

Luke va donar uns passos més, va parar a la meitat del camí i es va tornar cap a Han.

—Llest? —va preguntar.

—Per descomptat —va dir Han. Mirà al voltant i no va veure res més que arbres—. Però, bé, llest per a què?

—Per tornar —va dir Luke—. És aquí.

—El portal? —va preguntar la Leia.

—Exacte. No pots sentir-ho?

La Leia va tancar els ulls i va tirar el cap cap enrere.

—Puc —va dir, somrient—. Lando està aquí. I Ben.

—On? —Han va aixecar la vista i solament va veure un tros de cel gris entre les copes dels arbres ben alineats—. No veig res.

—No ho vegis, Han —li va dir Luke—. Sent-ho.

—Ho intentaré, però sense la Força...

—Aquí no necessites la Força —va dir Luke—. Però no ho intentis, Han. Fes-ho.

Han va posar els ulls en blanc i va remugar:

—Per a vosaltres, els Jedi, és fàcil dir-ho.

Així i tot, va tancar els ulls i es va concentrar a sentir el cel obert. Per a la seva sorpresa, li va embargar una sensació de pau, que es va transformar ràpidament en una satisfacció absoluta.

Va sentir la veu de Lando en algun lloc sobre el seu cap, preguntant:

—Estàs segur que has sentit al teu pare intentant contactar amb tu? Jo no veig res.

—Eh, Lando! —va cridar Han—. Aquí sota!

Va obrir els ulls i va veure que el terreny havia canviat sota els seus peus. Ara estaven en un petit pati amb paviment de pedra negra i una font seca al centre. Uns cinc metres sobre el seu cap, mirant des d'unes branques a la vora del pati, va veure la cara somrient de Lando Calrissian.

—Han, vell amic —va cridar Lando—, ets tu?

La cara d’en Ben va aparèixer al costat de la de Lando.

—Papa?

Luke va anar al costat d’en Han, del costat contrari a la Leia, i el va agafar pel braç.

—Ja és l'hora. Som-hi.

—No hauràs de dir-m'ho dues vegades —va dir Han.

Va prendre la mà de la Leia, la va estrènyer forta i van posar-se a caminar junts. A mesura que avançaven, de la font va començar a brollar aigua i els arbres crepitaren al vent. Han va sentir que se li estremien totes les cèl·lules del cos, després va sentir un nus en l'estómac, com si pugessin en el turbascensor més ràpid de la galàxia, disparats cap al cel.

El següent que va saber era que els tres tornaven a estar en la Base Prime, creuant el cercle d’estasis cap a la balconada, on Lando i Ben esperaven en la barana, bocabadats.

Han va intercanviar mirades amb Luke i Leia.

—Vaja —va dir, tirant d'ells cap a la balconada—. Quin viatge.

Lando i Ben es van ajupir per ficar les mans a l'altre costat de la barana i ajudar-los a posar-se fora de perill.

—Benvinguts! —va cridar Lando. Va tirar un braç sobre en Han i l'altre sobre la Leia, rebregant-los en una imitació perfecta de l'abraçada wookiee—. Aquesta vegada m'heu preocupat molt.

—Uh, gràcies, Lando —va dir la Leia, intentant alliberar-se de la seva abraçada, en va—. Nosaltres també estàvem una mica preocupats.

—Esteu tots bé? —Lando els va deixar anar i va recular un pas per mirar-los. Va posar cara de preocupació i va preguntar—. Sou conscients que brilleu, veritat?

Han va baixar la vista i va descobrir que Lando tenia raó. La seva pell brillava amb la mateixa llum daurada que li havia impregnat dins del monòlit. Però almenys el seu cos semblava normal. O gairebé. La seva cama ferida era completament normal i l'únic rastre de la ferida de la seva panxa semblava una cremada antiga cicatritzada.

—Sí. I la lluentor no és tot —va dir—. Crec que hauríem d'anar a la infermeria del Falcó i abandonar d'una vegada aquest monòlit.

Han va aixecar la vista i va trobar a Lando examinant la cicatriu del seu estómac amb cara de sorpresa.

—Eh —li va dir Han—. No t'han dit mai que quedar-se mirant fixament a algú és de mala educació?

—Uh, perdona, però aquesta cicatriu sembla de fa un any i solament heu estat fora unes hores. Què diantre ha passat aquí dins?

—És una història molt llarga —va dir la Leia, prenent-lo pel braç—. Anem al Falcó i t'ho expliquem tot allà.

—Estic impacient —va dir Ben—. Ja hem acabat aquí. Hem recopilat totes les dades que podem aconseguir sobre aquest lloc, encara que no sé si algú les trobarà algun sentit. Tot això em supera.

—Ja ens preocuparem per això més endavant —va dir Luke—. Abans vull assegurar-me que ningú torni a usar aquesta base, ni els seus laboratoris, mai més.

—Les càrregues estan posades. I hem col·locat detonadors termals al portal. Quan detonin, no hi haurà manera de saber ni que va estar aquí.

—I encara ens queden uns quants míssils de commoció —va afegir Lando—. Quan ens hàgim marxat, l'única cosa que quedarà de Base Prime serà el seu rastre de calor.

—Bé —va dir la Leia—. Però no n'hi ha prou amb això. Hem d'assegurar-nos que ningú torni a usar el monòlit.

—Et refereixes a algú com Vestara —va dir Ben.

—Em refereixo a qualsevol. I per a això hem d'evitar que ho trobin. Potser hauríem de guardar-nos alguns míssils i destruir les abalises repetidores de l'interior de la Bombolla.

En Han va arquejar una cella.

—La Bombolla?

—La Bombolla dels Perduts —li va explicar Leia—. Ja et donaré més detalls, però prou dir que la Bombolla és el motiu que explica per què costa tant trobar el monòlit.

—Val. Com més difícil de navegar sigui aquesta maleïda cosa, millor —va dir Lando—. Destruir les balises repetidores és una bona idea. I Omad té algunes propostes sobre un sistema d'alerta primerenca que podríem desplegar en el perímetre.

Luke va assentir per mostrar la seva aprovació.

—Bé. Podem debatre-ho mentre ens marxem —es va tornar cap a Ben—. Bé, com està el nostre equip? Tots bé?

—Afirmatiu —va dir Ben—. Hem perdut tots els droides de combat excepte el de Lando, però Base Prime ha estat completament evacuada i segellada. Omad i Tahiri estan a bord del Falcó, cuidant de l’Ohali. I vigilant a Dena Yus.

—Dena està viva? —va preguntar la Leia—. No creia que sortís d'aquesta.

—Va trobar la fórmula dels seus enzims —Ben es va tornar cap a Luke—. Encara que no estic segur que això sigui bo. Què anem a fer amb algú que va col·laborar en la matança de trenta mil miners? Ha de respondre per això.

Luke s’ho va pensar un moment i va assentir.

—Sí, però tampoc hem de decidir ara mateix com —va fer una pausa i va mirar al voltant—. Ni aquí. Per què Tahiri i tu no la porteu al Consell Jedi? Ells poden dictar el seu veredicte.

—Com? —va preguntar Ben—. No torneu amb nosaltres?

Luke va negar amb el cap.

—Ara com ara no —va creuar la balconada, fent gestos perquè els altres li seguissin—. Necessito temps.

—Temps? —la veu de Ben va sonar més angoixada—. Per a què?

—Per a mi mateix —Luke es va detenir i va posar una mà sobre l'espatlla del seu fill—. Porto quaranta anys al capdavant dels Jedi, Ben. Crec que ha arribat l'hora del canvi.

Per la seva expressió, semblava que Ben cregués que el seu pare s'havia trastocat.

—El canvi? Què passa?

Luke es rigué.

—Ben, deixa de preocupar-te. Estic bé.

Van arribar a l'anell de seguretat. Han va fer posat de creuar l’escotilla que portava al laboratori dels biot.

—Eh! —Ben va usar la Força per apartar-li la mà del control—. No se t'ocorri obrir això. Els sistema de filtrat automàtic i alimentació van quedar destruïts durant l'assalt, la cosa està bastant lletja aquí dins.

Han va pensar en les dotzenes de biots que havia vist en el laboratori i no va saber si sentir-se alleujat o trist. En general, s'alegrava que els monstres que els havien creat no tinguessin l'oportunitat de construir cap més.

—Passarem per la residència —va dir Ben, assenyalant una escotilla rebentada en l'anell de seguretat—. És molt millor.

Ben guià al grup fins a un passadís de cromaleatge pel qual Han no havia passat abans. Havien retirat els cadàvers, però les parets estaven tan picades i cremades que sorprenia que aguantessin dretes.

Mentre avançaven pel passadís, Ben es va col·locar al costat del seu pare.

—Bé, papa, si no penses tornar, què haig d'explicar-los als Mestres sobre aquest lloc? És el monòlit Mortis?

Luke va negar amb el cap.

—La veritat és que no ho sé. Però si Mortis va estar aquí alguna vegada, crec que ja no ho està. La Força dins del monòlit era massa descarnada i no hi havia el menor indici d'equilibri.

—Algun rastre dels Triats? O que Anakin i Obi-Wan Kenobi passessin per aquí?

Luke va tornar a negar amb el cap.

—Res. En realitat, crec que no podem assegurar que aquest sigui el mateix monòlit que van visitar Anakin i Obi-Wan.

Han va arrufar les celles.

—Au vinga, quants monòlits pot haver-hi?

—Qui sap? La galàxia és enorme. Podria haver-hi dotzenes, o milers. O només aquest. La qüestió és que no tenim forma de saber-ho. En realitat, no importa, perquè Mortis no està aquí. O ja no ho està, almenys.

—A mi m’és suficient —va dir Han—. Però si no és Mortis, què és això?

Luke es va encongir d'espatlles.

—Ja vas veure per a què ho usaven els Qreph. Després d'això, no estic molt segur que cap mortal hagi de saber què és aquest lloc.

—Bonic regateig —va dir la Leia—. Però la pregunta segueix sense resposta, Luke. Saps què és?

Luke la va mirar als ulls i va somriure.

—Segueixo sent mortal, Leia. El monòlit no ha canviat això.

 Següent