La venjança dels Sith NJ (VIII)

Anterior

CAPÍTOL 8

El sol s'estava posant quan Padmé finalment va tornar del Senat. Per fora, tot el Senat recolzava al Canceller Palpatine sense reserves, però hi havia molta tensió sota la superfície. Padmé ara passava la major part dels seus dies discutint si havia de fer-se alguna cosa pel que fa al canceller i, si fos així, què s'hauria de fer. Padmé mateixa s'havia tornat cada vegada més inquieta pel poder de Palpatine, que estava en continu creixement.

Havia treballat amb Palpatine i havia confiat en ell durant anys, des del seu mandat com a reina escollida de Naboo, quan ell havia estat el representant de Naboo en el Senat. Ella mateixa havia impugnat a l’ex-Canceller Suprem Valòrum, la qual cosa havia obert el camí perquè Palpatine prengués el control. Hauria fet el mateix —es va preguntar— si hagués sabut el que Palpatine faria amb aquest poder una vegada que el tingués?

No sabia la resposta en aquest interrogant; però sabia que havia de fer alguna cosa en relació amb el que estava passant ara. Era conscient que les converses estaven al límit de la traïció. Després de tot, el Canceller Palpatine no havia fet res il·legal. Amb freqüència, Padmé es descobria pensant què opinarien els seus amics Jedi si s'assabentessin del que estava fent. Sobretot, es preguntava què pensaria Anakin.

El lliscant aeri es va detenir sobre la plataforma de descens i Padmé es va relaxar. Suficient treball per avui. Li feien mal l'esquena i els peus; la túnica que ocultava el seu embaràs era pesada i calorosa; estava massa cansada com per pensar. S'havia guanyat un descans. I no podia deixar de tenir l'esperança que Anakin pogués escapolir-se del Temple Jedi una altra vegada. No podia venir tots els dies, ella ho sabia, però havia estat lluny per tant temps...

Va despatxar al Capità Typho i a les seves dues servidores gairebé tan aviat com va sortir de l’speeder.

—Pujaré en un moment —els va dir. C-3PO es va quedar rondant sense saber què fer, fins que ella el va enviar a fer un reconeixement sistemàtic als droides de seguretat.

Quan per fi va estar sola, Padmé va sospirar d'alleujament i va sortir a la galeria a mirar el capvespre. Es va recolzar contra la barana, contenta que, per una vegada, no havia de pensar sobre què dir o si això provocaria a algun col·lega senador susceptible.

No estava segura de quant temps havia estat parada allà quan va sentir que hi havia algú més en la galeria. Inquieta, va anar girant-se i va trobar que Anakin estava parat prop d'ella.

—M’has espantat! —es va queixar, encara que va estirar els braços per abraçar-lo.

—Com et trobes? —li va preguntar Anakin quan finalment es van separar.

Padmé es rigué.

—El bebè no para de donar puntades.

—Ell? —Els ulls de l’Anakin es van obrir de bat a bat—. Per què creus que és un nen?

—La meva intuïció de mare —es va burlar la Padmé. Encara que hagués consultat a un droide mèdic, no li hauria preguntat. Preguntar-se si el bebè que creixia en el seu ventre era nen o nena havia estat un dels pocs plaers secrets que havia tingut durant els llargs mesos d'absència de l’Anakin. Va prendre la mà del seu espòs i la va recolzar contra el seu ventre, de manera que ell pogués sentir el petit i invisible peu que copejava contra les parets que embolicaven al seu propietari.

Els ulls de l’Anakin es van obrir més.

—Vaja! —La va mirar i li va somriure—. Amb semblant puntada, deu ser una nena.

Es rigué, reconeixent que era ell qui es burlava ara. Anakin es rigué amb ella. Així és com hauria de ser sempre, va pensar i es va acomodar en els braços del seu espòs. I hi havia més bones notícies que compartir, la qual cosa perllongaria el moment de felicitat.

—M'he assabentat del teu nomenament, Anakin. Estic molt orgullosa de tu.

Per a la seva sorpresa, la seva expressió es va enfosquir.

—Pot ser que estigui en el Consell —va dir enutjat—, però van refusar acceptar-me com a Mestre Jedi.

El fràgil moment de felicitat es va esfumar.

—Tingues paciència —li va demanar Padmé—. Amb el temps, reconeixeran les teves habilitats.

—Encara em tracten com si fos un padawan —va continuar Anakin, com si no l'hagués escoltat. Va tancar els punys—. Tenen por del meu poder, aquest és el problema.

—Anakin! —No li agradava quan es posava així, enutjat, ressentit i ansiós per fotre-li la culpa a algú. Però no sempre algú té la culpa; simplement de vegades les coses són com són. Has d'acceptar-ho i seguir endavant.

—De vegades em pregunto què li està passant a l'Orde Jedi —va prosseguir Anakin, i ara sonava trist, gairebé ferit, en comptes de furiós—. Crec que aquesta guerra està destruint els principis de la República.

Anakin? Padmé el va mirar fixament. Des que el coneixia, mai l’havia escoltat parlar així. Amb freqüència, Anakin rebutjava parlar de qualsevol cosa que s'assemblés a la política. Era l'únic tema en el qual mai estaven d'acord. Però ara, finalment, semblava estar mirant més enllà de les preguntes sobre quina missió li assignarien i quina era la millor manera de dur-la a terme. Li va donar el coratge que necessitava per dir una cosa en el que havia estat pensant durant mesos, mentre observava com el Canceller Palpatine es tornava cada vegada més fort i poderós.

—T'has preguntat alguna vegada si no estarem en el costat equivocat?

Anakin es tibà i la va mirar amb desconfiança.

—Què vols dir?

—I si la democràcia en la qual creiem servir ja no existeix? —Va dir Padmé, posant en paraules el seu temor més ocult—. I si la República s'ha convertit en el mal que volem destruir?

—Jo no crec això, Padmé —va respondre Anakin amb massa vehemència—. Sones com una separatista!

—Anakin, aquesta guerra representa un fracàs, un fracàs en comunicació —va insistir Padmé—. Tu estàs més a prop del canceller que ningú. Si us plau, si us plau... demana-li que detingui la guerra i permeti que es reprengui la diplomàcia —es va acostar cap a ell mentre parlava, però ell es va allunyar.

—No em demanis que faci això, Padmé —va dir amb fúria—. Fes una moció en el Senat, és aquí on has de demanar-ho! —Es va donar la volta cap a l'altre costat—. No sóc el teu missatger. No sóc el missatger de ningú!

Alguna cosa passa. Padmé va deixar les seves preocupacions a un costat i li va tocar el braç suaument.

—Què passa?

—Res —però hi havia mars de fúria i dolor en el seu to.

Ella va esperar amb l'esperança que ell cedís i expliqués el que li passava, però ell es va mantenir en silenci, tossudament.

—No facis això —li va demanar Padmé—. No em deixis fora. Deixa'm ajudar-te.

—No pots ajudar-me —va respondre Anakin amb tristesa. Va intentar somriure—. Estic tractant d'ajudar-te a tu. Sento que hi ha coses que no m'estàs dient.

Haurà escoltat alguna cosa sobre el que es parla en el Senat? Padmé el va mirar fixament. No puc preguntar-li-ho. Sí no ha escoltat res, hauré traït a la gent que confia en mi. I no és just demanar-li que mantingui el secret si no està completament d'acord amb la nostra posició.

—I jo sento que hi ha coses que tu no m'estàs dient —va respondre, finalment, esperant que ell per fi s'obrís a ella.

Els ulls de l’Anakin es van obrir de bat a bat i després va allunyar la mirada. Tinc raó; hi ha alguna cosa. Però ell no va dir res. Potser no pot. Potser hagi jurat silenci, igual que jo.

Va negar amb el cap, intentant allunyar la imatge dels dos aturats a prop, desitjant estar junts, però incapaços de travessar la paret invisible que els separava.

—Abraça'm —va dir. Es va inclinar cap a l’Anakin, tractant d'ignorar la paret, o almenys provocar una esquerda que portés de nou l'esperança i la felicitat que hi havia sentit feia alguns moments—. Abraça'm com ho vas fer en la riba del llac a Naboo, fa tant temps enrere, quan no hi havia res més que el nostre amor. Ni política ni complots...

El rostre de l’Anakin es va retorçar, com si ell també volgués recuperar aquest temps màgic i perdut. Perdut no, si us plau, perdut per sempre no. Quan ell la va prendre en els seus braços, ella va concloure amb un sospir:

—Ni guerra.

La va abraçar més fort. Però malgrat la seva càlida presència, ella no va poder evitar sentir que estava encara més lluny del que havien estat uns dies enrere, quan ell estava en la Vora Externa i ella a Coruscant.

***

No m'agraden tots aquests comiats, va pensar Obi-Wan en mirar a l'altre costat de la canonera jedi a Mace Windu i el Mestre Yoda. Es va preguntar d'on hauria vingut el pensament. Els jedis sempre estaven partint cap a missions; mai li havia molestat, fora ell qui s'anava o qui es quedava. És la guerra —va determinar—. Massa jedis se’n van i no tornen.

—Anakin no va prendre la seva missió amb massa entusiasme —va dir Obi-Wan, trencant el silenci.

—Massa influenciat pel canceller, ell està —va reflexionar Yoda, mentre negava amb el cap.

—Ajuntar-los és un moviment perillós —els va advertir Mace—. No estic segur que el noi pugui manejar-ho.

—Estarà bé —va dir Obi-Wan, tractant de sentir-se tan segur com sonava—. Confio en ell.

—Jo no —va respondre Mace.

Sorprès, Obi-Wan va mirar a Mace. Certament ja no hi havia raons per no confiar en Anakin! No serà l'ideal exacte d'un Cavaller Jedi, però ha provat les seves habilitats una vegada i una altra. A més...

—Amb tot el respecte, mestre, no és l’Escollit, aquell que destruirà als Sith i portarà equilibri a la Força?

—Així diu la profecia —el to de veu de Mace era escèptic.

—Una profecia que mal interpretada va poder haver estat —va assenyalar Yoda.

—Anakin no em defraudarà —va insistir Obi-Wan—. Mai ho ha fet.

—Espero que en el correcte estiguis —va dir Yoda amb pesar quan la canonera va descendir. Les portes es van obrir i el petit Mestre Jedi es va aixecar—. I ara, de destruir els exèrcits droide m'encarregaré. Que la Força us acompanyi.

Mace i Obi-Wan van repetir el comiat formal mentre Yoda baixava per la rampa a trobar-se amb les tropes d'assalt clon que es preparaven per partir. Al mateix temps que la canonera s'elevava i es dirigia cap al Temple Jedi, Obi-Wan va arrufar les celles. Mai abans havia escoltat a altres Mestres Jedi opinar així de l’Anakin. I no va poder evitar preguntar-se... Com pot Anakin confiar en nosaltres si nosaltres no confiem en ell?

Següent