Sense presoners (III)

Anterior

CAPÍTOL III

Però el Mestre Altis no subscriu aquests punts de vista pel que fa a la família. Per ventura això el col·loca en el Costat Fosc? Què hi ha sobre els Jedi que van fundar el nostre Orde? Ells no prohibien tenir compromisos. Per ventura això significa que tot el que som el dia d'avui, ha estat construït sobre una base feta de foscor? Per què tan sobtadament vam haver de decidir que es tractava d'una cosa dolenta? I existeixen a més altres usuaris del Costat Lluminós de la Força als quals no coneguem? Mai he conegut a cap. Estan segurs que existeixen?

—Padawan Bagar Nei-Leit, fent preguntes a la classe de filosofia en el Temple Jedi

COBERTA DE LA NAU DE CÀRREGA ARTILLER WOOKIEE[1], VORA EXTERIOR

—Mestre Altis?

—Sí, també puc sentir-ho, joveneta.

El Mestre Jedi Djinn Altis romania dempeus enfront de la consola de comandament, amb els ulls tancats per concentrar-se en el remolí de sensacions confuses emanades de la Força. En alguns moments, sentia la Llum morint en algun lloc per darrere dels seus ulls, uns diminuts centelleigs de curta vida, com si es tractés de partícules subatòmiques; en altres ocasions, les llums duraven major quantitat de temps, convertint-se en enormes cintes brillants de colors que onejaven i s'entrellaçaven fins arribar a l'infinit. En aquell moment, la sensació era com la de microscòpics flocs de calamarsa repicant el seu cuir cabellut, just per sota de la pell, fonent-se per formar un riu d'aigua freda que descendia al llarg de la seva medul·la espinal.

Ho va aconseguir reconèixer com l'angoixa i la ira d'un món que començava a bolcar-se enmig d'un conflicte. Aquella era la forma en què li parlava la Força, la seva única veu, amb un to diferent per a cadascun dels iniciats en la Força que estaven escoltant-la.

L'efecte de la calamarsa fonent-se, havia començat a tornar-se una sensació comuna en aquesta guerra.

—No podem asseure'ns a contemplar aquesta guerra.

Callista Masana es va lliscar en el seient del navegant, i va verificar la pantalla que estava enfront d'ella, com si una mica de la crisi pogués veure's a través dels gràfics. Va col·locar ambdues mans sobre la placa, amb els ulls tancats, com si pogués comunicar-se amb el sistema de les computadores. Semblava sentir-se tan sintonitzada amb els objectes inanimats, com ho havia estat amb els tsaelkes[2] allà en la granja dels seus pares.

—No hi ha res que puguem fer?

—Ho estem fent, Calli. Brindem suport humanitari.

Hi havia centenars de tones per a subministrament —aliments, medicaments, purificadores d'aigua, tendes—, en els cellers de la nau, amb destinació a Yarille. Altis va continuar:

—Algú ha de fer-ho, Una guerra no només es tracta de combatre.

—Mai m'ha dit si és que pensa que hauríem de prendre o no les armes, Mestre. En algun dia molt proper, potser ens vegem obligats a haver de fer-ho.

—No sóc un pacifista. Enfronto la Força amb la Força quan haig de fer-ho.

—La definició d'un pacifista —va dir Callista, lliscant-se fora del seient—, és algú que coneix la intensitat de la violència dins de si mateix, que comprèn que no hi ha camí de tornada una vegada que ha estat desencadenada, i que escull mai permetre que aquesta sigui alliberada.

—Mai he dit que els pacifistes manquessin de valor o de capacitat d'agressió. En veritat, acabes de definir la filosofia de molts militaristes, el fet que la seva força no està allà per ser emprada.

—Però, de què serveix un poder dissuasiu si un sap que mai podrà ser alliberat?

—I allà està, noia, la línia de demarcació. Els pacifistes diuen: jo no penso afegir més combustible a tot aquest foc, tot i que pugui pensar que és quelcom necessari, perquè això podria arribar a consumir el món, i algú ha de dir alto! —Altis va tustar el sabre de llum que penjava del seu cinturó—. Un pacifista no desitja assumir tota aquesta càrrega, perquè no desitja tenir la temptació de poder utilitzar-la. Els Jedi... els Jedi, en canvi, no són pacifistes, ja que ells decideixen detenir el foc a través de la violència, sobre la base que, d'aquesta manera, seran menys els que sofriran les conseqüències. La diferència és bastant àmplia, però la fi justifica els mitjans? Aquest és el nostre constant dilema.

—Però estem en guerra. En aquest moment no es tracta de problemes teòrics.

—Mai ho ha estat. L'elecció sempre ha estat de la nostra part, demandant ser presa amb cada acció que realitzem, fins i tot en temps de pau.

Unes botes van ressonar a través del passadís, i Geith va apuntar el cap a través de la comporta.

—Oblidin-se de les pertorbacions en la Força per un moment, i anem a aconseguir alguna cosa per menjar. Ja tindrem suficients tasques enfront de nosaltres, quan arribem a Yarille.

Geith va travessar el pont i va col·locar un braç sobre les espatlles de la Callista. Els dos feien una parella encantadora. El fet que tots dos fossin parella, un fet gens remarcable entre els integrants d'aquesta secta dels Jedi, constituïa una situació vergonyosa —però alhora, no massa escandalosa—, que no obstant això, la resta de l'Orde Jedi tractava d'ignorar-ho per tots els mitjans.

El compromís conduïa al sofriment. El sofriment conduïa a la por. La por conduïa a la ira...

El parany de la passió. El camí més ràpid cap al Costat Fosc.

«Molt bé Mestre Yoda. Què hi ha sobre el parany de l'abstracció? La compassió... la compassió és un acte, no una idea».

—Crec que m'acabo de perdre un gran debat, Mestre.

No, Geith tan sols era un jove decent amb poders de la Força, que havia arribat a estimar a una noia de la mateixa manera en què ella li estimava a ell. No hi havia ni el més lleu indici de Foscor en el seu interior, tan sols aquella confortable sensació d'un orbe emetent una càlida llum, com la de l'ocàs al final d'un dia que encara no arribava a acabar.

—Crec que si els mitjans són moralment inacceptables, llavors les finalitats han de ser considerades injustificables.

—I què significa això en termes reals? Podràs saber quan aquesta decisió hagi de ser presa? —Altis sentia temor de la desconnexió amb la realitat que havia arribat a percebre en l'Orde Jedi. La teoria era encomiable, la lliçó era repetida com a acte de fe, però havia de ser aplicada en cada respir, a cada pas; aixafar un insecte sense si més no fixar-se en això, o fer un pas al costat, retornar el foc o sol·licitar converses de pau. Fer-ho. No quedar-se tan sols en la mera xerrameca—. Demostra-m'ho la propera vegada que hagis d'enfrontar-te a semblant decisió. Crida'm per poder testificar-ho.

Callista i Geith es van inclinar l'un cap a l'altre, com uns arbres que haguessin crescut junts al llarg dels anys, estranyament vells i perdurables en aquell moment.

—Pensa que llavors hauríem d'enderrocar la República? —va preguntar Geith—. Sí Mestre, en realitat, hauríem de fer-ho. No és veritat?

—Explica't.

—L'excusa que «ells ho van iniciar tot» pot ser correcta per a les ments infantils, i l'autodefensa pot ser alguna cosa raonable, però...

—Continua.

—L'exèrcit. Qualsevol amb un àpex d'honestedat, pot adonar-se que està equivocat el fet que nosaltres ens dediquem a criar éssers humans, i a fer-los combatre. No tenim l'autoritat moral. Hem perdut la raó per la qual se suposa que estem combatent aquesta guerra. Fins i tot si la República aconsegueix la victòria.

Geith, igual que Callista, havia arribat a conèixer als seus pares abans que es convertís en Jedi. Havia estat rescatat d'un orfenat, però podia recordar-los, i aquell llaç —diguem-li amor, com ha de ser, qualsevol classe d'amor sense importar el nom—, era una cosa que se sentia càlida i segura. Pel que fa a Callista, ella havia estat una adulta treballant en la granja dels seus pares quan es va convertir en la segona padawan d’Altis. Es tractava d'una situació inaudita, almenys pels qui habitaven en el Temple Jedi. Ella tenia el seu propi punt de vista.

«Prefereixo que els meus padawans ingressin en l'Orde amb els ulls ben oberts. Com un acte d'elecció voluntària, no per hàbit o per coerció, o com a producte de la decisió d'algú més».

No hi havia forma —fins i tot si desitgés fer-ho— que Altis pogués fer creure a Callista i a Geith, que el compromís era la llavor d'una Foscor que acabaria per engolir-los.

I aquesta era la raó per la qual els Jedi ortodoxos solien començar amb els padawans de nens. No coneixien una forma millor.

—Així que... com fem per encarar una guerra que no podem evitar? —li va preguntar Altis finalment.

—Escollint les nostres batalles —va dir Geith—. Combatent, però sota els nostres propis termes. De qualsevol manera, no crec que la resta de l'Orde estigui requerint de la nostra ajuda.

Altis s'havia ofert a contribuir a l'esforç de guerra. Però havia estat... poc específic. Yoda s'havia mostrat evasiu... i distant.

«Però això no es tracta de les meves relacions envers l'Orde Jedi. Es tracta del meu deure envers els éssers vius. No necessito el permís de ningú per assumir-ho».

—Podria ser que es tracti d'una decisió que vostès no hagin de prendre —va dir Altis—. Ara, vagin-se a menjar.

Els envià a escampar la boira.

—Si us plau, portin-me una mica de pa per menjar quan tornin.

Altis va sentir el degoteig d'un doll d'aigua congelada recorrent novament la seva espina dorsal. Es va acomodar en el seient del pilot, va creuar els braços, i va deixar que la pantalla de navegació es difuminés amb un lleuger desenfocament dels seus ulls, mentre començava a meditar. Yarille era una mota de color groc en la cantonada superior esquerra de la pantalla en aquella perspectiva, i en el marge que estava a la seva mà dreta, el sistema de Fath amb prou feines era visible.

En algunes ocasions, quan se sumia en aquest estat, no podia tenir-se la immediata seguretat que estigués observant alguna cosa en particular —com les pròpies línies de la seva pantalla—; però tampoc deixava veure alguna altra manifestació que revelés que estava en trànsit. Es permetia anar a la deriva per un moment, en aquell punt intermedi entre la perfecta percepció de tot el que li envoltava, i el desenganxament complet del món físic. A tot el llarg de la nau, els integrants de la secta —homes i dones, adults i nens, Jedi i no-Jedi per igual—, semblaven també estar fent una pausa en les seves activitats.

La gèlida sensació no deixava d'estar present.

Les llums ballotejaven.

Altis va sortir del seu tràngol i va aferrar el control d'abast en l'escàner. La regió espacial coberta pels sensors, va magnificar totes les coses en el rang d'un centenar de vegades, permetent-li apreciar tot allò amb molt major detall, per la qual cosa va poder adonar-se d'un petit núvol de rastres dels transponedors de l'enemic, apareixent just per sobre del sistema de Fath. Va realitzar un nou ajust, i les naus separatistes es van fer evidents, desplaçant-se just en trajectòria directa cap a JanFathal.

Altis va saber, amb la certesa que només podia atorgar-li la Força, que l’Artiller Wookiee tindria necessitat d'estar allà, i aviat.

Va pitjar l'alarma de perill sobre la consola. Una tripulació composta de Jedi, no requeriria d'aquesta alerta.

Però de qualsevol manera, Altis va decidir que havia de fer-la sonar.

SALA D'OPERACIONS TÀCTIQUES, NAU D'ASSALT DE LA REPÚBLICA ANIVELLADOR

—Capità? Senyor!

El tinent es va donar la volta ràpidament en el seu seient. Gairebé va xocar amb Rex mentre intentava sobrepassar a un tècnic les cames del qual estaven apuntant-se des de sota una consola de sensors desmantellada parcialment.

MERIONES.

Rex va poder llegir el nom en el gafet que estava sobre el seu vestit de feina de color gris.

—Quin és el problema, tinent?

La sala d'operacions tàctiques estava atapeïda de tècnics intentant rastrejar un cable defectuós, que havia deixat completament mortes sis pantalles sensores d'un total de quinze. La tapa de la consola estava tornada cap amunt, descargolada i recolzada en posició vertical sobre la coberta, descansant contra el panell.

—Em referia al Capità Pellaeon, senyor —Meriones va fer una pausa per recobrar l'alè—. Però, faci-li una ullada a l'escàner. Hi ha un munt de naus dels seps, senyor. Estic segur d'això.

Rex es va inclinar sobre la pampalluguejant pantalla, i li va propinar un cop sec amb la vora de la seva mà. La imatge es va estabilitzar després d'un moment; sí, ara podia apreciar-se un agrupament d’icones de naus a la regió de Fath, però no podien distingir-se les IDs dels respectius transponedors. El sensor hauria d'haver generat un codi que identificaria com a propi de l'enemic, i hauria d'haver-ho col·locat per sobre de cadascun dels senyals.

—Merda —va mussitar Rex, colpejant la carcassa de la pantalla una vegada més.

El tècnic civil sullustà que treballava en la part posterior de la consola, va mussitar una lleu expressió de sorpresa, i Rex li va dirigir un somriure com per disculpar-se. Quan els contractistes civils ingressaven a l'espai —juntament amb una nau recentment sortida del recondicionament per solucionar els problemes que poguessin presentar-se—, sabien que ja no es trobaven fora de perill en les seves drassanes; estaven en la línia del front, rebent també els renys. Rex admirava la seva voluntat de viure —o morir— per la qualitat del treball de la seva feina.

—Ja anava a encarregar-me d'això per mi mateix —el sullustà va col·locar el cablejat de prova. Després va extreure un petit mall amb un petit cap de làtex—. Tinc una eina especial per fer-ho...

—Però es tracta dels seps? —va preguntar Meriones.

Pellaeon va entrar a la sala d'operacions tàctiques, i li va llançar una mirada a l'aparell.

—Sí —va dir ell—. Ho són.

—Estaran a unes poques hores de camí —va dir Rex—. Una vegada que hàgim descobert el que pretenen fer.

—Ara, fes la resta del càlcul —els ulls de Pellaeon van parpellejar com si estigués llegint la pantalla. La imatge es veia tremolosa i distorsionada—. Un de nosaltres, set d'ells, i encara no tenim plena potència en tots els impulsors.

La veu del sullustà va emergir des de darrere de la consola.

—Els impulsors estan bé...

—Estava parlant de manera figurativa.

—Encara no puc calcular amb precisió les dades de la pantalla tàctica —va dir Rex—, però crec que estem un dia més propers al sistema Fath que qualsevol altra nau, si és que la CC[3] necessita que mantinguem sobre ells una mica de vigilància.

Pellaeon va donar uns passos per acostar-se a la consola de comunicacions més propera, la va observar com desitjant que estigués en millors condicions que la resta de l'equipament que hi havia a l'habitació, i va prémer una tecla.

—Anivellador a la Flota —va dir—. Flota, aquí Pellaeon.

—Li rebo, senyor.

—Estem detectant naus dels seps en el sector de Fath. Es troben fora del nostre abast, però continuarem vigilant.

—Copiat, Anivellador. Es troben completament operacionals?

—No, Flota, em temo que no. Romandrem en contacte, fora.

El destacament de clons de Rex, era l'únic contingent de tropes a la nau, a part de la tripulació de l’Anivellador. No tenien embarcades tropes de superfície; això tan sols es tractava d'una tasca de recondicionament, d'una sortida per avaluar l'estat de preparació de la nau, d'una prova de maneig. No se suposava que l’Anivellador fora a combatre, almenys no de moment.

Tot el que podia fer, era tan sols limitar-se a mantenir la vigilància.

Pellaeon semblava estar rumiant alguna cosa. Va portar el seu comlink personal fins als llavis.

—Número u, porti'ns una mica més a prop de Fath, fins que arribem a l'abast de lectura dels transponedors. Quan això ocorri, ells segurament desplegaran un droide d'observació. Mantinguem una conducta tranquil·la i expectant.

—Molt bé, senyor.

De qualsevol manera, Rex va decidir preparar-se per una mica més que un simple acostament per anar a observar. Si l'aproximació provocava alguna reacció, l’Anivellador tenia una càrrega de míssils de commoció operacionals... encara que no haguessin estat provats en combat. La nau no estava dissenyada per poder aterrar sota cap circumstància, el seu objectiu era bombardejar blancs des de l'òrbita, o desplegar dispositius d'aterratges que transportessin a les tropes de superfície. Ni ell ni els seus homes anaven a necessitar repartir cops de la manera clàssica en què ho faria la infanteria.

Així i tot, a Rex li agradava estar preparat.

—Tan sols estic anant cap al menjador, capità —va dir, dirigint-se cap al passadís.

****

Coric es trobava mostrant als nous nois els plànols de les noves matrius d'orientació de blancs, quan Rex va entrar en el compartiment. Tots els soldats es trobaven amb els cascos retirats, lluint seriosos, amb el negre cabell meticulosament retallat. D'improvís, Rex es va penedir del seu nou tall de cabell, i va decidir que hauria d'afaitar-se’l amb prou feines tingués l'oportunitat. No desitjava veure’s tan diferent pel que fa als seus subordinats. De qualsevol manera, es tractava d'una ximpleria de la moda, una cosa poc digne per a un oficial. I tots ells pertanyien a la Companyia Torrent, Legió 501, l'elit dins de l'elit, la columna vertebral de la infanteria... les mateixes tropes reclutades per Anakin Skywalker.

Ahsoka es trobava asseguda en una de les lliteres acostades contra la mampara de babord, amb els genolls sostenint el seu mentó, i els braços abrigallant les seves cames. Tenia novament aquesta mirada perduda; la que revelava que estava en sintonia amb alguna cosa distant que només els éssers sensitius en la Força podien aconseguir percebre. Bé, almenys ella no tenia un cablejat funcionant malament. Això era alguna cosa. Rex va desplegar un dels seients, i es va unir als seus soldats. Tots el van començar a observar.

—Naus dels seps reunint-se al voltant de Fath —va dir Rex—. Anem a romandre en manera d'espera, sense treure’ls un ull de sobre. No hi ha molt que puguem fer en aquest moment. Alguns sistemes crítics estan caiguts, i de qualsevol manera, només tenim una nau del nostre bàndol.

—Això mai ens havia detingut abans —va replicar Coric.

—Si hi hagués una batalla que valgués la pena, Pellaeon ja estaria ficat enmig d'ella, pots creure'm.

Joc va mirar a Hil.

—És cert que ell està sense poder ser considerat per a un ascens, a causa que li agraden massa les dames?

—Estàs ficat en aquesta banyera cinc minuts, i ja estàs parant esment a les xafarderies.

—Ho lamento, senyor —Joc va fer una pausa—. Però per què els assumptes personals d'un oficial, tenen a veure amb les seves possibilitats d'ascens? Tret que li agradin les dones dels seps, per descomptat. Fins a on aconsegueixo veure, no crec que això pogués representar cap problema.

A Rex li va provocar admiració la persistència de Joc. I el que aquella ingenuïtat sense pestanyejar que demostrava, bé pogués ser part d'un emergent i càustic sentit de l'humor.

—És una conducta que no és la més apropiada per a un oficial —va dir Rex—. Se suposa que han de ser immaculadament nets i irreprotxables.

—Ell no està casat.

Joc hauria d'haver estat assignat als serveis d'Intel·ligència. Aquest noi tenia un talent natural.

—Però potser les dames que són les seves amigues sí ho siguin —va dir Rex.

Ahsoka va decidir intervenir.

—El compromís condueix al Costat Fosc. Ja que condueix a la por, a la gelosia, i a la ira.

—Sí, però això és pels Jedi —va dir Coric, semblant donar-se per vençut pel que fa a la seva xerrada acuradament preparada sobre els dispositius electrònics de guerra—. Per a ningú més.

Ningú li va preguntar el que era obvi... si els soldats clon eren «ningú més» o no. Joc va desviar la seva mirada d’Ahsoka a Rex, i després va tornar a mirar-la.

—Què hi ha de dolent amb el compromís? —li va preguntar—. Per quina raó tu no pots tenir compromisos? Et refereixes a l'amor, no és veritat?

Ahsoka va observar als clons, amb els ulls sortits, però lleugerament desenfocats, com si estigués tractant de recordar alguna cosa.

—L'amor és una cosa que pot ser acceptable —va dir finalment—. Però no el compromís.

—Però què és l'amor, si no hi ha pel mig un compromís?

—El compromís és... posar per davant les relacions personals, preocupar-te tant per les persones a les quals estimes, que les poses per davant de la forma en què hauries d'actuar. —Ahsoka semblava estar escollint les seves paraules acuradament. Coric va tornar a mirar-la fixament—. Ja saps, afecta la teva capacitat de judici.

—Però el iaio Pellaeon[4] aparentment està tenint un demèrit a causa d'aquell romanç, si saps a què em refereixo. Però no és com que estigués comprometent-se amb ningú, no és veritat? Està permès el romanç? Pots tenir un romanç veritable si és que això no comporta al compromís?

Les franges del cap de l’Ahsoka es van tornar d'un color més vívid, mentre començava a sentir-se avergonyida. Sí, ella òbviament sabia a què s’estava referint Coric quan parlava de romanç. No era la paraula que solia emprar per a això, però Ahsoka tan sols era una noia, i Rex havia decidit des de l'inici, que parlar d'aquesta classe de coses amb ella, era quelcom que millor hauria de deixar en mans dels seus mestres Jedi.

«Sí, General Skywalker, crec que aquesta és una tasca per a vostè, senyor. No es tracta en absolut del deure d’un clon».

—El romanç —va dir Ahsoka amb rigidesa—, és una cosa acceptable. Els Jedi no són... cèlibes. Tan sols... no assumeixen compromisos.

Ince va aconseguir adoptar l'expressió d'un meravellós arrufament de celles, com si es tractés d'un autèntic desconcert.

—Això és una mica fred, ma’am. Estima-les i deixa-les?

No es tractava que ell fos un gran coneixedor del que tot això significava, sent un pobre subordinat, però...

—Què hi ha sobre totes les coses negatives que els Jedi podrien sentir en no tenir compromisos? —va preguntar Boro. En aquell moment, tots li estaven fent un assetjament—. Ja saps... amargor. Ressentiment. Gelosia. Solidat. Ira.

—Sí —va dir Ross—. Això no és una cosa normal. No pot ser una cosa saludable.

Ahsoka es trobava sota setge. Rex es debatia interiorment sobre si havia de detenir la fustigació, o si havia de romandre callat, observant fins a on conduiria tot allò. Tots ells eren tan sols uns nois. Si Ahsoka desitjava assumir el comandament —i era clar que ho desitjava—, llavors hauria d'aprendre que els oficials joves havien de recórrer un llarg camí per davant. Els seus joves clons, malgrat l'entrenament constant que els havien inculcat —sobre que els Jedi eren invencibles i omniscients—, la veien com una novençana tan igual com ells, la qual no projectava una autoritat real.

«No recordo haver estat com cap d'ells. I això que potser tan sols sigui un any més gran que aquests nois, quan molt».

«I pensar que tan sols han transcorregut alguns mesos des de la batalla de Geonosis, ni tan sols un any. Però se sent com si hagués passat tota una vida».

Ahsoka va abandonar la postura de fera subjecció defensiva que mantenia al voltant de les seves cames, i es va asseure de manera recte, amb les botes sobre el terra.

—Jo no faig les regles —va dir finalment. La seva veu sonava molt diferent; hi havia un lleu to aspre i ocult, com el ressò del grunyit d'una pantera de sorra, i això a Rex li va recordar una vegada més que els ancestres primitius dels togrutes, eren depredadors—. Però puc acceptar que éssers més savis que jo són els qui les van elaborar, així que em limito a seguir-les.

—Nosaltres també seguim ordres —va dir Hil—. Ho entenem. Excepte perquè usualment nosaltres podem veure com de malament es posen les coses quan no les seguim.

—Sí, un acaba sent ferit —va dir Ross—. O pitjor.

—Jo haig d'entendre-me-les amb allò que no pot ser vist —va dir Ahsoka calmada.

Coric es veia com si estigués a punt de dir alguna cosa, i després s’ho va pensar millor. Va tornar al seu datapad. Rex va decidir que l'argumentació havia arribat a la seva fi, i que Ahsoka finalment havia aconseguit mantenir la seva dignitat.

—D'acord, vull que tots vostès es preparin per entrar en contacte amb l'enemic —els va dir—. I aquest no és un simulacre.

Es tractava d'un senyal perquè Ahsoka es retirés, si és que això era el que realment desitjava fer. En aquelles altures, ell ja la coneixia massa bé, com per poder adonar-se del flux i del reflux del seu estat d'ànim, i endevinava que probablement se sentia sobrepassada en nombre; potser necessités trobar un espai en blanc per poder meditar.

—Potser hauria d'anar a verificar la sala d'operacions tàctiques, Rex? —li va preguntar.

—Sí, aquesta és una bona idea.

Quan es van conèixer per primera vegada, ella havia intentat imposar el seu estatus de Jedi per sobre d'ell. Ara, havia madurat prou com per comprendre que aconseguiria ser respectada molt més, si és que aconseguia emprar una mica de moderació.

—Probablement, el Tinent Meriones vagi a necessitar una mica de suport. Crec que en aquell ambient, ell és el pària de tot el saló. Jo no sóc tan bo en aquesta classe de coses, però tu ets...

Ahsoka li va dirigir un somriure que revelava que sabia perfectament el que estava fent i el per què. Acabaven d'arribar a un bon enteniment. Després que ella estigués fora de l'abast de l'oïda —de l'abast de l'oïda d'una togruta qui a més era una Jedi, el qual era molt major que l'abast de qualsevol ser normal—, Rex va creuar els braços i es va inclinar sobre la prima taula que estava assegurada amb perns a la coberta entre les lliteres.

—D'acord, per què estan ficant-se en els seus assumptes? —els va preguntar—. Ince? Vere?

Vere no havia dit molt des que havia arribat a les barraques de la 501.

—Tan sols estàvem fent-la sentir part del grup, senyor. A ella li agrada prendre part en tot.

—I és una mica setciències —va dir Ince—. Fins i tot per ser una oficial. I fins i tot per ser una Jedi.

—Crec que ella ja ho sap. Amb ella, prenguin-se les coses amb calma. Nosaltres no tenim forma de saber com de primmirats podrien ser alguns Jedi pel que fa a les seves regulacions.

Rex va comprendre que havia rebut un grup de soldats nous bastant ben compenetrats, i que s'havien adequat d'una millor manera del que fins i tot hagués pogut esperar. En el futur, no tindria necessitat de preocupar-se per ells.

—El que ella diu és correcte. Els Jedi mai van ser entrenats per dirigir tropes.

—Bé, però almenys, sap complir les ordres —va dir Joc—. Fins i tot si es troba sola.

—Sí, ella sap fer-ho.

Rex va pensar una vegada més en l'expressió del rostre d’Skywalker quan aquest observava a la Senadora Amidala en les notícies de l’HNE, o quan escoltava esmentar el seu nom. Allà, hi havia un home lluitant contra el compromís. Res massa evident, tan sols les petites revelacions involuntàries que qualsevol altre home podria notar si arribava a passar un temps suficient amb el seu cap: la forma en què Skywalker no llevava la vista a temps de la imatge de la senadora, la forma en què sempre semblava posar-se alerta immediatament, amb prou feines escoltava esmentar el seu nom.

Devia ser difícil per a ell saber que mai podria fer res en aquest respecte.

Rex va bandejar el pensament de la seva ment. Les xafarderies havien de quedar reservades per als graus superiors, i ficar-se en les restriccions de la vida d'algú, no era res que pogués millorar la moral de ningú.

—Vinga —va dir, posant-se dempeus—. Baixaran a la coberta dels hangars. Vull que donin quinze voltes completes a la coberta, en impecable ordre de batalla, vaig a prendre'ls temps, i després ens familiaritzarem amb tots els planetes que componen el sistema Fath. Aviat arribarem als seus voltants. En marxa.

«Ocupar-se en alguna cosa. Aquesta era la millor manera de fer-li front a qualsevol cosa. Mantingues-te ocupat. I als clons, mai ens han faltat tasques per completar».

ATHAR, JANFATHAL: UNA HORA DESPRÉS DE L'AIXECAMENT DELS TREBALLADORS

Hallena només tenia una alternativa, i va decidir prendre-la.

Algú havia col·locat un obsolet rifle blàster entre les seves mans, i va ser empesa juntament amb la creixent multitud que s'aglomerava als carrers al voltant del centre d’Athar. Estava produint-se una cortina subjacent de sons persistents, el brunzit de milers de veus que no estaven cridant ni xisclant, sinó tan sols parlant.

Tota la il·luminació dels carrers havia estat apagada, i les cases, botigues i fàbriques, estaven sumides en la foscor. Una lluentor vermellosa, assenyalava el cor de la ciutat.

—Anem a cremar-los, escòries —Varti sonava gairebé com si estigués conversant calmadament. Es trobava mirant cap a les flames, amb un somriure beatífic reflectit en el seu rostre—. Ha estat un llarg temps d'espera, no és veritat, germans i germanes?

Novament, es va aixecar una aclamació.

—És veritat!

—Sí, és el moment de fer-los pagar per això!

Munió no, munió no era la paraula correcta. Hi havia un sòlid sentiment de propòsit. Per ser una multitud armada sense un pla aparent, era massa ordenada. Ningú es trobava cometent saquejos. Ningú li estava calant foc a res... excepte al centre de la ciutat. S'havia arribat a una decisió col·lectiva, com un esbart d'aus migratòries decidint que la neu estava arribant, i que era temps d'emigrar.

Si podia semblar-se a alguna cosa, era a un abarrotat centre comercial de Coruscant, en el Dia de la República, quan s'oferien liquidacions de mercaderies a meitat de preu; atestat, una mica aclaparador, però en general, d'una naturalesa correcta.

Sí, però aquesta gent es trobava armada. No amb xips de crèdits, sinó, amb rifles.

«I la meva feina és encarregar-me que el Regent romangui en el poder el temps necessari perquè pugui ajudar a la República».

Hallena es trobava sola, i no hi havia res que pogués fer per detenir una revolta. Havia fallat.

«Ei, vinga. Jo no he fallat. Són els d’Intel·ligència els que no van anticipar tot això. I el meu treball haurà de ser reavaluar la situació, reagrupar les nostres forces, i elaborar un nou pla».

L'única cosa que podria fer per detenir els disturbis, podria ser cridar al llarg d'una secció elevada de l'autopista que discorria per sobre de la multitud que anava avançant, la qual, en aquell moment, comptava amb la força de milers d'éssers. Allà es trobava una escorta de vehicles blindats del govern; les seves llums de cerca es batien salvatgement d'un costat a l'altre. El comboi estava dirigint-se pel pont que conduïa cap a les casernes de la fàbrica.

—Barricades! —va xisclar una veu.

Una columna de trets es va elevar en l'aire, a uns cent metres de distància, no lluny de la fàbrica de municions on Hallena havia passat el dia realitzant labors de neteja. De les goles va brollar una aclamació ensordidora. Alguna cosa estava començant a cremar-se. Ella va aconseguir endevinar que es tractava d'un senyal convingut prèviament, perquè es calés foc a les barricades que havien estat aixecades al voltant de la ciutat, però no estava segura per complet. La sensació de desemparament era colpidora.

Va agafar a Varti pel braç. A uns passos per davant, va poder veure a Merish i a Shil caminant de manera impertorbable, enmig d'un petit espai que s'havia format al voltant d'ells, com si fossin un cap de llança a la meitat d'aquella massa aparentment sense lideratge. Principalment estava composta per homes, la majoria d'ells en vestits de feina que els cobrien gairebé per complet, però alguns amb vestimentes relativament netes, i uns altres amb botes a prova d'aigua, que suggerien que estaven arribant d'un vaixell o de la fàbrica d'un moll.

—Vas a dir-me què és el que està succeint, Germà Varti? —li va preguntar Hallena—. Estic preparada per a l'acció, però he estat lluny de tot això per un bon temps. Algú podria explicar-me millor les coses?

—Anem a enderrocar al Regent. Anem a incendiar la Casa de Govern. I anem a establir un parlament de ciutadans.

El cervell de Hallena estava tractant de processar una dotzena de preguntes alhora. On estaven els agents d'Intel·ligència Athari amb els quals havia fet contacte el dia anterior? Si el Regent estigués fora del seu despatx, penjant d'una corda en algun lloc de l'ardent centre de la ciutat, hauria d'intentar atreure al nou règim al costat de la República? Per ventura no importava en aquell moment la connexió que poguessin tenir amb els separatistes?

«Quantes vegades hem intentat fer el mateix amb anterioritat?».

Va intentar recordar el resum de la informació que havia rebut sobre la situació a JanFathal. Els revoltosos del passat havien estat brutalment aixafats.

«I això mai havia arribat a funcionar».

—Aquesta vegada —va dir Varti—, les coses seran diferents.

Es trobava caminant al costat d'ella amb un pas sostingut, girant-se ocasionalment per observar-la.

—Realment hauria de poder recordar-te. Ho lamento. És una cosa que em pertorba.

—No és gens important en aquest moment —li va dir ella. El comlink en la seva butxaca vibrava silenciosament. O el seu contacte en Athari estava tractant de localitzar-la, o els d’Intel·ligència de la República li estaven trucant. No podria contestar a cap d'ells sense posar-se en evidència—. Què és el que necessites que faci? Vull dir, en aquest moment.

—Prepara't per lluitar —li va contestar—. Es veu com si sabessis manejar aquest rifle. On vas aprendre a fer-ho?

Per descomptat; això no era Coruscant, i en una dictadura com aquesta, havia d'haver-hi un control molt més estricte d'aquells que portaven armes de foc. Cap tirà que es preés de ser-ho, voldria tenir a una enfadada munió proveïda d'armes aguaitant per allà, encara que això semblava ser exactament el que el Regent estava enfrontant en aquest mateix moment.

Ella havia estat entrenada en el maneig de les armes, era una qualificada franctiradora, capaç de disparar les armes més comunament empleades i que estaven disponibles a tot el llarg de la galàxia. Les habilitats del seu ser interior que estava habituat a actuar com un espia: la cosa —l'única cosa— que ella gairebé sempre feia sense necessitat de pensar-hi.

Varti havia aconseguit adonar-se del fet.

—M'agrada estar preparada —li va dir Hallena de manera misteriosa. Qui podria asseverar que ella no havia adoptat els seus mals hàbits durant l'estada en una presó en la qual no havia estat, rebent els ensenyaments dels nois dolents als quals mai havia conegut? Varti no podria assegurar-ho—. I aprenc ràpid.

Però continuava sentint la vibració del comlink en la seva butxaca, amb el timbre silenciat. Hi havia molt poques persones que podien contactar-la d'aquesta forma, i cap d'elles li faria una trucada social. No podria tractar-se de Gil. Ell mai emprava els comlinks del Servei d'Intel·ligència. Hauria de tractar-se del seu contacte en Intel·ligència Athari, o del seu superior jeràrquic. De qualsevol manera, cap d'ells estaria trucant només per saber com es trobava.

«Stang...».

Hauria de verificar el missatge que havia arribat. Va introduir la mà en la seva butxaca de manera casual, i va extreure el comlink. Mentre més sospitosa es veiés, major seria l'interès de Varti per fer-li preguntes. Al moment en què va mirar la diminuta pantalla, l'ID de qui li estava trucant, va quedar clara: Coruscant, el seu superior jeràrquic ocasional, el ser —ella no tenia idea del seu gènere ni de la seva espècie en cap moment—, que li feia arribar les seves instruccions.

NAUS SEPARATISTES INGRESSANT A LA SEVA LOCALITZACIÓ. CONTESTI. SI NO POT PARLAR, DIGITI 555.

«Contestar? D'acord. Bé».

Digità amb força el 555, intentant veure’s com si estigués esclatant de frustració enfront d'un panell de control que no estava operatiu. Estarien les naus de guerra de la República arribant també? Estaria per produir-se alguna batalla pel control de JanFathal? No podria assegurar-ho. No podia atrevir-se a fer una trucada de veu pel comlink. Ella estava —tots els espies sovint ho estaven— completament sola pel seu compte, i sense possibilitats de comptar amb cap recolzament.

I el problema més immediat era romandre amb vida, ja que com podia escoltar, l'escorta de vehicles blindats estava descendint per la rampa, en un franc curs d'intercepció del camí de la multitud.

—Massa tard per trucar a casa —va dir Varti, aferrant el seu rifle i traient-lo del seu portafusell—. Acabem de volar l'antena transmissora.

Una dona que estava en el costat més allunyat de Varti, també intentava fer funcionar el seu comlink.

—Sí, la xarxa ha caigut.

—Però el meu encara no, Germà...

—Just a temps —va dir Varti.

—De qualsevol manera, no hi ha ningú a casa —va dir Hallena, mantenint la seva actuació—. Ja no queda cap casa a la qual pugui tornar.

Centelleigs de llum blanquinosa van travessar el cel nocturn, a mesura que els vehicles giraven cap a la dreta, i dirigien les seves llums de cerca sobre el camí. Ella va ignorar els trets que es van desencadenar des de darrere d'on estava. En aquell moment, tot el que li importava, era no morir quan les forces de seguretat obrissin foc sobre la multitud.

No es feia moltes il·lusions. Estava segura que ho farien.

«Stang, jo ho faria si fos ells».

En aquell moment, no es tractava d'aclarir qui eren els nois dolents o qui eren els nois bons, tan sols es tractava d'alguns vilatans intentant mantenir-se amb vida... confusos, espantats, i reduïts tan sols a instints i reflexos.

Va verificar la càrrega del seu rifle, i va saber que hauria de fer el que els seus instints li deien que fes; o aquells que s'amuntegaven davant d'ella serien abatuts, en aquest cas podria disposar d'un escut, o la multitud, de fet, constituïa un exèrcit ordenat que tenia un pla predeterminat.

En alguns pocs segons, arribaria a esbrinar-ho.

Sí, es trobava espantada. El seu estómac estava fet nusos. Es va trobar a si mateixa preocupada per semblant panorama instantani, per aquella forma en la qual acabaria la seva vida —en la qual no estava segura de si Gil arribaria a descobrir el que li havia ocorregut—, per no saber qui acabaria emportant-se el tapís khomri[5] de la paret del seu apartament, i per no saber si seria enterrada, o deixada allà per acabar podrint-se.

Tots es trobaven enfrontats a tal disjuntiva, en la qual cada qui, començava a pensar en el que de debò li importava.

Una salva de trets de canó va ser desencadenada com si es tractés d'una descàrrega contínua per sobre dels seus caps. La multitud que estava per davant d'ella es va dividir com el gra, al mateix temps que tots es capbussaven buscant la cobertura dels edificis, o de qualsevol dels costats del camí, i després van retornar el foc.

Hallena —qui encara romania parada allà, idiota, idiota, idiota—, va poder veure els cossos aixafats contra el paviment, amb els seus contorns ressaltats per l'enlluernadora llum de les armes de foc. Els perfils rectangulars dels guàrdies antidisturbis que estaven davant dels vehicles de seguretat, van córrer en direcció cap a ella. La foscor, i la relativa quietud característica dels segons anteriors als trets, s'havien transformat en una encegadora il·luminació blanquinosa, i en l’ensordidor bdapp-bdapp-bdapp dels trets de blàster; instantàniament, l'aire va adoptar el sabor de les descàrregues dels blàsters, i dels cabells socarrimats.

I allà es trobava ella, parada enmig del camí, preguntant-se per què tot estava demorant tant.

Quan les llums de cerca la van encegar, simplement va començar a disparar, i va rodar cap a un dels seus costats, o potser s'havia esfondrat. No ho sabia. Tan sols va sentir que el seu colze impactava sobre el paviment, i que el dolor travessava cremant tot el seu cos, fins arribar a les arrels de les seves dents.

Algú la va aferrar per les espatlles, i la va empènyer per fer que es mogués. El que fos que representés l'arribada de la flota dels separatistes, era l'últim i menys important dels seus problemes.

 Següent

---

[1] WOOKIEE GUNNER.

[2] Tsaelkes: espècie de graciosos cetacis de coll llarg de Txad. Callista Ming (Masana) va dissenyar el mànec del seu sabre de llum amb incrustacions de bronze d'aquestes criatures per recordar el seu món natal. (N. Del T.)

[3] HQ: Head quarters. CC, Caserna General. (N. Del T.)

[4] ol' Pellaeon, anglès col·loquial. Contracció de vell (old): utilitzat principalment amb un nom anterior com a terme d'afecte, admiració o respecte. (N. Del T.)

[5] El sistema Khomr era un sistema estel·lar localitzat dins del sector Corellià, a la regió dels Mons del Nucli de la galàxia. (N. Del T.)