Sense presoners (I)

Anterior

CAPÍTOL I

JanFathal ha estat un component lleial de la República, fins a on puc recordar. No deixem que un petit incident com el d'un conflicte intern, interfereixi enmig d'aquesta percepció. Em temo que el desig dels fathalians pel que fa a un canvi democràtic, haurà d'esperar fins que la guerra hagi finalitzat, ja que en aquest moment, necessitem conservar aquell planeta.

—Armand Isard, Director d'Intel·ligència de la República

ATHAR, CAPITAL DE JANFATHAL, VORA EXTERIOR

La pols que esbufegava des de les planícies, era d'un color gris pàl·lid, tan fi i amb tanta capacitat d'obstrucció, com la sorreta de ferrocret.

No era massa sorprenent que els habitants locals mantinguessin les seves finestres i portes completament tancades en aquesta època de l'any. Hallena mantenia el mocador lligat sobre el seu nas i la boca, però la pols encara les hi enginyava per obrir-se camí fins a dins dels seus ulls. La seva visió era borrosa; parpellejar no contribuïa a aclarir-la. Es va veure forçada a buscar refugi en un passadís a la plaça principal, mentre intentava fregar les parpelles per netejar-se els ulls.

Ara entenia per què els athari eren propensos a escopir als seus carrers. Eren bastant bons en això —massa precisos, discrets, i amb una tècnica gairebé elegant—. Des que havia arribat, feia alguns dies, Hallena havia après a ajupir-se enfront de les ventades, i fins i tot a llançar un ocasional esput ben dirigit per part seva.

«Has d'encaixar. Has de mimetitzar-te amb la població, com si haguessis viscut aquí tota la teva vida...».

Era com tastar vi en un petit tapcaf de Coruscant, excepte perquè el sabor que satisfeia la seva boca, era el de la indissimulable amargor del mineral que cobria la seva llengua, no el sabor fruiter i deliciós de l’Ondo Lava...

«Seria tòxica aquesta cosa?».

«Un vendaval. Inclina't una mica. Enfoca't. Escup amb força».

Hallena va fer una mica de força per continuar caminant. Algunes vegades era més difícil del que semblava. Es trobava al corrent que hi havia algú caminant contra direcció cap a ella, amb el cap ajupit en contra d'un vendaval sostingut que no semblava decaure mai, i va comprendre la raó per la qual Gilad sempre li feia el mateix advertiment —quan tots dos navegaven en el seu iot personal— de determinar la direcció del vent abans de vessar els líquids sobre la coberta.

Splat.

—Oh, que fastigós! —va dir una veu masculina—. Senyora, no podria escopir en línia recta?

Ella es va veure obligada a cobrir la seva cara amb la mà. Fragments més grans —i tallants— de pols, es van clavar en els seus ulls. La seva mirada es va elevar des del lloc que ocupava un pegat humit en la cama d'un parell de pantalons adobats, a l'indignat rostre del seu propietari.

—Ho lamento —va tenir la cura d'emprar l'accent més adequat—. Permeti'm netejar-ho.

—Està buscant la botiga de catifes?

«Ah».

Coneixia la resposta que havia de donar. Va començar a sentir-se millor.

—Vaig escoltar que estava tancada a mitja setmana.

L'home tindria uns quaranta anys, de rostre prim, i estava començant a quedar-se calb. La va mirar directament als ulls per un moment, i després li va fer l'ullet. El codi bastant simple, havia quedat confirmat. Aquell era el seu contacte.

—Galdovar —va dir ella. Probablement no es tractava del seu nom veritable, però a ella no li importava si l'era o no. Tot el que importava era que aquest era l'home amb el qual se suposa que hauria de trobar-se; i en qui hauria de dipositar la seva confiança. Ell ja no era un estrany amb el qual s'havia creuat a l'atzar, i sobre el qual hagués escopit. La confiança no arribava ràpidament en la seva línia de treball. El fet de ser confiat feia que poguessis acabar mort. Aquesta era la raó per la qual ella solament confiava en si mateixa, i per la qual la seva mà encara descansava sobre el blàster ocult en els plecs del seu abric—. De qualsevol manera, serà millor que ho siguis.

—Ho sóc, així que almenys, els meus pantalons han estat espatllats per la dona correcta. Vine per aquí, entrem —li va assenyalar l'extrem més allunyat d'un camí abandonat, amb un discret assentiment del cap, i després va observar l'humit pegat en la seva cama—. Quina forma tan original per identificar-se, Agent Devis!

—No, realment, jo vaig fallar l'objectiu —li va respondre ella. En aquest moment li preocupava que no hagués estat alerta pel que fa a la possibilitat que algú pogués haver-la estat seguint, o vigilant. Es tractava d'un protocol bàsic d'intel·ligència, tan inconscient com respirar: l'avaluació perceptiva de la situació—. Fa quant que has estat vigilant-me?

—Uns pocs minuts.

«Stang. Si s'hagués tractat d'un franctirador...».

Però no ho era, i ella ja estava completament alerta després que hagués passat el moment. L'edificació al final del camí, era un complex d'oficines, amb botigues i tapcafs. A mesura que entraven en ell, el món va canviar per complet; els deserts carrers plens de vent formant remolins, que feien que Athar lluís com un poble fantasma, donaven pas a una curulla vida, tota bullent completament per darrere de les tancades portes. Els ciutadans d’Athar s'ocupaven de dur a terme els seus negocis sota cobert, durant les ventoses setmanes de l'última part de la tardor.

—Puja per les escales —va dir Galdovar, fent un gest amb el seu polze—. Al segon pis, a les oficines de la Unió.

Hallena es va mimetitzar sense major problema enmig de la bullícia dels fathalians. Ella parlava el bàsic amb un convincent accent athari, i —com la majoria d'ells—, la seva pell era fosca, i el seu cabell estava recollit en unes trenes en espiral ben definides. Ningú tindria cap raó per sospitar que es tractava d'una espia de la República, enviada fins allà per infiltrar-se entre ells.

Havia estat en Athar menys d'una setmana. El lloc no es corresponia completament amb el quadre que els informes d'intel·ligència li havien pintat. Les localitzacions en les quals havia estat, rarament ho feien.

—Allà dins? —Hallena va fer un gest, amb una mà encara ben protegida a l'interior de la seva butxaca.

—Aquí mateix —va dir Galdovar.

—Després de tu.

No, després de tot, no era tan beneita.

Les portes es van separar, i ella li va seguir a l'interior d'una oficina corrent deteriorada pel pas del temps, amb escriptoris i prestatgeria fets de fusta d'arbres pleek[1], que segurament havien conegut temps millors. No obstant això, les portes interiors lluïen com si haguessin estat arrencades i després reparades; dos dels panells estaven completament brillants a causa de la fusta nova, desproveïts de qualsevol patina, o de petjades de tèrmits.

—Lladres? —va preguntar ella—. O simplement vostès són fluixos pel que fa al manteniment del seu edifici?

—Hauries de veure-ho tot per complet —va dir Galdovar—. I nosaltres ja sabem com ha de quedar una oficina de la Unió, després que les autoritats hàgim pogut fer unes incursions en elles, no és veritat?

Allò volia dir que, normalment, ell era un dels qui realitzaven aquestes incursions. Havia de concedir-li aquest punt. El so d'alguna cosa que es movia darrere de la reparada porta, va fer que ella, de manera automàtica, busqués una sortida per si és que aquesta no resultava ser la reunió que havia pactat. L'únic lloc on ella es podia sentir segura en aquells dies, era en una nau de guerra de la República, i no només a causa de Gilad; la galàxia sencera estava estremida. La línia del front no acabava en els límits planetaris, ni tan sols fins i tot dins d'una mateixa família.

Hallena va caminar cap a l'interior d'una petita oficina posterior, ocupada principalment per una taula abonyegada. Si no hagués estat pels dos homes fortament armats asseguts en un dels costats —podia distingir clarament les siluetes de les seves armes, com ho faria qualsevol altra persona—, ella fins i tot hauria pogut empassar-se l'ham d'aquella història de tapadora, sobre que aquest lloc era una oficina administrativa de la Unió de Fabricants, Modeladors de Plastoide, i Oficis Afins, Local 61.

—Bé, bé —va dir ella. Els ulls de tots dos es van quedar enganxats amb els d’ella, com si no estiguessin segurs per complet que es tractava de la persona a la qual estaven esperant—. La Unitat està conformada per gent forta, «poder per als treballadors», i tot això. Així que, què és el que tenen per a mi?

El més jove dels dos homes va aixecar una cella de color ros blanquinós. No va fer cap tipus de presentacions.

—Em sento complagut que demostri semblant caràcter —va dir de manera amargada—. Creiem que aquestes dues són les persones a les quals ha d’estar buscant.

Va començar a projectar una holo-imatge per sobre de la taula, tustant amb el polze sobre els controls, per seleccionar una en particular. Es tractava del retrat d'un home i d'una dona, els seus rostres havien estat capturats a mig camí, mentre s'apressaven per escapar en direcció cap a un lliscant estacionat; potser tindrien uns trenta anys, amb els caps coberts pels capells que solien emprar els treballadors de les fàbriques, com altres centenars d'obrers que habitaven la ciutat.

—Ella és Merish Hath, i la seva parella, Shil Kaval —li va assenyalar—. La varietat usual d’esvalotadors descontents.

Hallena va estudiar la imatge. La policia de JanFathal no havia pogut capturar-los i fer-los desaparèixer, com usualment solien fer. El Regent havia mantingut el poder absolut per uns trenta anys; i no anava a tenir necessitat de passar un mal moment amb els seus jutges, ja que els havia empresonat a tots feia alguns anys enrere. Però faltaven algunes peces en aquest trencaclosques en particular.

Trobar-les, era el seu treball.

—Ens agradaria que aquest assumpte fos resolt per complet —va dir l'home jove. El nítid contrast de les seves celles amb la seva pell de banús, era hipnòticament subjugant; i òbviament, era més important en la jerarquia del que semblava, o potser simplement es tractés que era tremendament arrogant—. No volem veure arribar sense invitació a alguns pocs milions de droides, aterrant al nostre pati posterior. Els esvalotadors, als quals hem estat monitorant, s'han tornat bastant més actius en les últimes setmanes, com si estiguessin preparant-se per alguna cosa.

—Potser el seu Regent hauria de concentrar-se a muntar un exèrcit regular en lloc de malgastar el seu pressupost en operacions de seguretat interna —Hallena es va acostar al projector d’holo-imatges, i va transferir la imatge al seu propi dispositiu. Mentre més arribava a conèixer de prop a alguns dels aliats de la República, més s'adonava que el seu valor estratègic, era gairebé nul—. Llavors, vostès podrien facilitar-me l'ingrés en el seu cercle de coneguts, no és veritat? Quina és la meva identitat de tapadora?

—Bé, Germana Devis...

—Diguin-me que no han emprat aquest sobren...

Celles Rosses va xuclar la seva dent, clarament irritat per la interrupció.

—Potser puguem estar bastant allunyats de Coruscant, ma’am, però no som uns taujans trempats. El seu ID diu Orla Taman. Vostè és una associada de la Unió, procedent de Nuth, el qual està prou lluny com per explicar la raó per la qual vostè no ha format part de la seva petita camarilla, i ha romàs a la presó per alguns pocs anys, a causa de les seves activitats antipatriòtiques. Ara, vostè està lliure, i buscant sembrar dissensió, per accelerar la gloriosa revolució.

Celles Rosses li va fer lliurament d'un identixip i d'unes poques possessions personals atrotinades, pertanyents a la classe de coses que podrien estar en possessió d'una presonera recentment alliberada: un comlink de disseny antic, uns pocs fulls plegats d'un esparracat plastifí[2] que simulaven com si fossin part d'una preciosa carta que hagués romàs oculta, i que hagués estat llegida i rellegida durant anys, i una holo-revista sobre les virtuts de l'obediència ciutadana, de la mateixa classe que era lliurada a tots els subjectes que eren alliberats, perquè es mantinguessin en el camí recte i adequat.

Hallena les va observar acuradament.

—Comprès.

—D'acord, llavors anem a introduir-te a la fàbrica d'armament demà al matí, i et posarem en llista per a un treball. Ells solen prendre treballadors per les contingències pel dia, o per la setmana.

—Per ventura tinc un currículum impressionant?

—Vostè és completament competent per retirar encenall de metall dels pisos de la fàbrica. És tota una geni amb l'escombra.

Allò certament la va colpejar, travessant-la per complet com ho hagués fet un cirurgià cerebral. No existia cap coneixement professional arcà del qual pogués presumir mentre estigués esgrimint una escombra. Ni tan sols hauria de pretendre que ja ho havia fet abans.

—Molt bé, em dirigiré de nou cap a la meva modesta barraca, i començaré a pidolar treball el dia de demà.

L'home gran assegut al costat de Celles Rosses va parlar per primera vegada. Es veia com un tros de granit que hagués estat arrossegat per un devessall, amb una solidesa enquadrada i una grisenca aparença rocosa, la classe d'home que romandria incommovible, deixant que el temps fluís al seu voltant.

—Si arriba a ser capturada —li va advertir—, ells la mataran i la faran desaparèixer, i hauríem de començar-ho tot una vegada més. I potser no tinguem el temps per poder fer-ho.

Era la més plana de totes les afirmacions, enlluernadora per la seva pròpia senzillesa.

—S'assembla a tots els treballs que he hagut de realitzar.

Hallena es va aixecar per retirar-se. Encara mantenia una de les seves mans sobre el seu blàster.

—Em posaré novament en contacte quan aconsegueixi alguna cosa que sigui d'utilitat per a vostès.

«Potser. Primer veuré com marxen les coses. Faig tot això per la República».

La parella conformada pel granític i el ros, no es va moure mentre ella feia un pas —o dos— cap enrere, sense donar-se la volta. Per alguna raó, sentia que havia de ser més cautelosa a l'interior d'aquest edifici —entre alienígenes nominals—, que en la part externa del mateix, on estaria envoltada solament per assassins potencials.

Si és que decidissin aventurar-se cap a fora enmig d'aquest vendaval, per descomptat...

****

De retorn al seu allotjament, una habitació petita i estreta que estava localitzada per sobre d'una botiga de comestibles, la ubiqua pols s'havia ficat a través de cada escletxa, i havia deixat un convenient sistema d'alarma anti intrusos damunt de totes les superfícies planes. Hallena va tancar les portes frontals per darrere d'ella, i va romandre escoltant per un instant, avaluant la presència de qualsevol que pogués estar ocult allà. Després d'estudiar la fina capa de pols, va notar que les petjades de certes trepitjades i algunes esgarrapades, havien dibuixat un clar camí entre les portes laterals cap a la botiga, i cap a les habitacions del propietari, a través del passatge. No obstant això, la capa que cobria les graderies, romania estant inalterada. Ningú havia pujat a la seva habitació des del moment en què l'havia deixat.

En realitat, no tenia cap raó per estar realitzant tals verificacions. Tan sols es tractava del costum; d'un hàbit acurat i cautelós.

Les portes de la botiga es van separar, i la vella propietària va apuntar el cap a través d'aquest forat, somrient al mateix temps que mostrava més forats que dents.

—No durarà molt més temps, estimada —li va fer el comentari—. Tan precís com és l'ocàs, aquest vendaval també ho és. S'allunyarà com aquesta hora el dia de demà, i llavors donarà inici la pluja.

—Puc recordar-ho —va mentir Hallena. Semblava com si la dona pensés que ella no era una habitant local—. Solia visitar Athar de nena.

«No pressionis, no t'arrisquis enmig d'una conversa que no podràs controlar».

—Aconseguiré un treball demà. Estaré fora tot el dia.

—Ets una mica recelosa, en veritat ho ets.

«Stang, és aquesta dona sensible a la Força, o alguna cosa per l'estil?».

Aquesta possibilitat mai havia representat major problema per Hallena amb anterioritat, però la guerra l'havia tornat suspicaç pel que fa al risc de trobar-se amb éssers que poguessin caminar per allà, percebent els seus sentiments, o fins i tot tractant de modelar els seus pensaments. Als espies els agradava ser els qui realitzessin la percepció i concretessin el modelament. Era l'ordre natural de l'espionatge.

—Acabo de ser alliberada de la presó —va dir finalment Hallena, decididament incòmoda—. No és alguna cosa que m'enorgulleixi. No es preocupi, no va ser per res violent ni deshonest.

—Mai ho és —va dir la dona, sobtadament seriosa—. Sempre es tracta de qüestions polítiques en aquests dies.

Hallena no va permetre que l'assumpte arribés més lluny. Es va retirar a la seva habitació, i va passar la resta del dia joguinejant amb el seu diminut equip de comunicacions ocult dins del vell comlink, adonant-se que la faria veure massa ben equipada en aquell món auster, observant l'activitat al carrer que discorria per sota, a través d'un petit pegat buidat enmig del llardós panell de transpariacer. Sí, el vent semblava estar decaient; unes poques persones es trobaven als afores, caminant sobre les passarel·les; algunes portaven visors, unes altres tenien les seves boques cobertes per xalines, però totes semblaven saber que la calma estava per arribar.

«Quant temps hauré de quedar-me aquí?».

Hallena estava contenta de no haver estat categoritzada mai com una agent subreptícia, havent de viure una vida encoberta per tota una eternitat, fins que un controlador al que ella mai hagués vist, finalment la cridés un dia i li assignés una missió dins d'una organització dins de la qual, ella bé podria haver-se desenvolupat de manera excel·lent, tant, que els altres realment poguessin pensar que era part d'ella des d'un inici. Els curts esclats de fingir ser algú, i després desaparèixer, eren molt més manejables.

«Només puc viure sent una gran mentida».

Gil Pellaeon sabia exactament el que era ella, i l'acceptava com a tal. Aquesta era una rara font d'honesta estabilitat en la seva línia de treball. Ella ni tan sols guardava una holo-imatge d'ell: era massa arriscat, així com qualsevol genuïna possessió personal que pogués identificar-la, si és que arribava a ser capturada. Però Gil entenia la naturalesa de la seva relació —moments arrabassats, negacions, cap prospecte real de vida rutinària, ni d'aquesta domèstica, diària, i confortable com la d'altres parelles—, ja que el seu treball, tampoc era tan diferent al seu.

«Algun de nosaltres arribarà sobreviure el temps suficient com per sortir de tot això, com per retirar-nos? Gil... no, ell adora la seva nau. Algun dia, seré jo qui hauré de renunciar per unir-me amb ell».

****

Aquella nit, Hallena va dormir a intervals, amb el seu blàster a l'abast en la seva tauleta de nit. En les primeres hores del clarejar, el soroll del carrer va acabar de despertar-la; el seu endormiscat cervell li deia que es tractava d'alguns beguts allà fora, una cosa típica de la vida nocturna de Coruscant; però estant en Athar, a JanFathal, es va despertar completament immediatament, ja que allà, una xerinola salvatge, no era una cosa rutinària.

La veu era un crit, una protesta, no els xiscles propis d'uns borratxos. Les llums es van encendre sobre els edificis que estaven en el costat oposat del carrer. El cruixit i el soroll sord d'algunes portes que estaven sent forçades, els van obrir camí als speeders dels assaltants, que en aquest moment, feien reviure els seus motors. Quan Hallena va aconseguir fer una ullada al que estava succeint més enllà de la seva finestra, va observar a un home i a una dona que estaven sent pujats a trompades a bord d'un vehicle proveït de les marques de la no-tan-secreta policia d’Athar. Un oficial emmascarat va atonyinar amb una porra el cap de l'home, amb un moviment acostumat, mentre el presoner era pujat en el lliscant de la policia. D'improvís, l'arrest va concloure. Les llums van donar la volta: tots els vehicles van accelerar. Tot el que va quedar, van ser les portes entreobertes de la casa oposada, deixant passar la llum groguenca que il·luminada feblement el paviment, i la completa absència de qualsevol veí sortint fora per esbrinar què era el que estava ocorrent.

«Però amb seguretat han d'haver-ho sentit tot».

Allò hauria de ser una cosa bastant comuna en Athar, perquè les llums no haguessin estat enceses, i les cortines no haguessin estat descorregudes per observar el que estava succeint.

Bastant comú per a qualsevol que tingués en ment els seus propis negocis.

Hallena va meditar una mica sobre la ironia de tot allò en veure actuar així als governs amistosos envers la República, però va decidir recordar-se a si mateixa que estava allà per guanyar la guerra, i no la batalla, i llavors —d'alguna manera— va aconseguir tornar a dormir-se.

LLANÇADORA DE LA REPÚBLICA, ENTRANT A LA NAU D'ASSALT ANIVELLADOR

Per descomptat, el General Skywalker podria haver fet d'allò una ordre. Però no havia considerat prudent fer-ho; es tractava tan sols d'una petició. D'un mer suggeriment.

El capità clon Rex va afegir el llegir-entre-línies, a la llista de coses que realment mai havien arribat a ensenyar-li a Kamino.

«D'acord, senyor. Entenc. Comprès. Vostè desitja que el seu padawan es desprengui de les seves faldilles per alguns pocs dies. Fet».

Les ordres eren ordres, i les ordres donades de manera tan subtil, semblaven tenir fins i tot un major pes. De qualsevol manera, el tenien si és que provenien directament d’Anakin Skywalker.

—Per ventura li estic destrossant els nervis? —li va preguntar Ahsoka.

—Així ho creus? —Rex va poder apreciar un petit gest arrufant el seu petit nas—. Bé, per què tindria ell que pensar d'aquesta manera?

Per un moment, ella li va dirigir una estreta mirada, gairebé histriònica, examinant acuradament el visor en forma de T, com si estigués tractant de travessar-ho per mirar-ho directament als ulls, i després va somriure.

—De vegades, és difícil d'interpretar el que penses.

—Tots necessiten apartar-se del combat, petitona[3]. Fins i tot els Jedi. Fins i tot si tan sols es tracta d'entrenar a algú. Això és tot.

Era cert. Rex creia en el que estava dient —bé, de qualsevol manera, ho creia de manera general—, així que si Ahsoka desitjava investigar com se sentia ell sobre això per mitjà de la Força, no podria notar que es tractés d'una mentida. Però també va decidir que no necessitava conèixer la raó per la qual Skywalker desitjava desfer-se d'ella per algun temps, i si ella desitjava saber-ho, bé, tal vegada seria el moment perquè ella aprengués una mica sobre la prudència de contenir les seves necessitats-de-saber-alguna cosa. Probablement, ella tindria alguns petits problemes per dominar aquesta habilitat.

Ell estava més preocupat pels nous sis soldats clon que havien estat assignats a la Companyia Torrent.

En veritat, eren bastant novençans.

Mentre Ahsoka observava cap a fora del finestral, ells es van asseure en les dues banquetes, tres homes a cada costat, mirant-se l'un a l'altre enmig d'una tibant espera, i amb un estudiat silenci. El Sergent Coric, un dels cinc únics homes de la Companyia Torrent original que havien sobreviscut a l'atac de Teth, es va asseure en un dels costats, semblant estar esbalaït amb el seu datapad.

En teoria, els nous nois havien après tot el que necessitaven saber sobre cada categoria de naus de guerra; en la pràctica, només havien tingut un entrenament llampec a Kamino, el qual havia estat bastant exhaustiu, però que de cap manera podia reemplaçar l'experiència directa. I qualsevol carn fresca recentment sortida de Tipoca City, mai podria estar completament preparada per al món real que estava més enllà de la seva enclaustrada vida d'entrenament: una desordenada galàxia contenint centenars de noves espècies que no tenien res en comú ni amb els éssers humans, ni amb els kaminoans.

«Em pregunto quant de tot això podran aconseguir apreciar abans que resultin morts».

Es tractava d'un pensament que s'havia tornat bastant persistent en els retards posteriors de la seva ment, no prou com per consumir-ho, però es tractava d'un sentiment incòmode que no aconseguia esborrar-se per complet.

Rex els va avaluar acuradament, escoltant els reveladors clics, i les delicades respiracions que li farien saber què era el que estava ocorrent a l'interior dels seus cascos. Va poder apreciar el que ells aparentaven estar mirant; totes les icones que projectaven el punt-de-vista dels soldats, i que apareixien en la pantalla frontal del seu casc, mostraven a l'home que estava assegut davant, en el lloc oposat a cadascun d'ells.

«Bé, de qualsevol manera, aquesta és la direcció en la qual estan orientats els seus cascos».

«Pren un llarg temps tornar a reconstituir una companyia a partir de cinc supervivents. A més, pren molt més temps que el que va demandar el seu entrenament bàsic. Què és el que saben els kaminoans sobre fer que se sentin units com si fossin un de sol? Considero que menys del que pensen. Bastant menys».

Ahsoka va interrompre les seves meditacions.

—Què és això tan especial sobre l’Anivellador? —va observar a través del finestral a mesura que la llançadora s'aproximava al costat de la nau de guerra—. Es veu igual a les altres naus de la seva mateixa classe.

—Totes les naus de guerra tenen les seves pròpies peculiaritats —Rex va fer aparèixer els plànols de l’Anivellador sobre el seu HUD[4] amb parell de ràpids parpellejos—. Fins i tot aquelles que es veuen iguals. Però l’Anivellador acaba de passar per un recondicionament, així que li han proveït d'algunes noves joguines experimentals, perquè siguem nosaltres els que les provem.

—Joguines destructives?

—Míssils de commoció avançats. Prototips dissenyats per a bombardeig orbital i destrucció de naus. Així que si no són prou destructius, serà millor que Pellaeon demani que li retornin els seus diners.

Els sis nous clons —Ross, Boro, Joc, Hil, Vere, i Ince— no van moure un múscul. Rex va commutar el comlink intern del seu casc, a fi que Ahsoka no pogués escoltar el que estava per dir.

—Cavallers, demostrin algun signe de vida, abans que mani que els hi facin un CPR[5]...

—Rebut, senyor —va dir Ince—. Tan sols... estem esperant ordres.

—Poden moure's, ja ho saben. I també parlar.

—Sí, senyor.

Rex va decidir que hauria de programar algun temps de socialització enmig de l'entrenament. Els seus nous nois haurien de soltar-se una mica. Potser tan sols estaven nerviosos per pertànyer a la Legió 501 a causa de la gran reputació —la qual també implicava una certa responsabilitat—, que arribava juntament amb aquella gorra-insígnia.

I si ells no començaven a parlar, i a donar-li totes les petites claus de la seva pròpia individualitat que ajudaven a un soldat clon a reconèixer a l'altre, enmig d'un mar de cares i armadures gairebé idèntiques, hauria de veure's obligat a verificar qui era qui enfocant el seu sensor de lectura sobre cadascun dels seus respectius rètols. I això era una cosa descoratjadora —com haver de llegir el nom d'un oficial del seu gafet tot el temps— i admetre aquest fet per a un comandant com Rex, significava que no coneixia bé als seus homes.

—Permís per fer bromes enginyoses; quan agradin, procedeixin.

—Carregant bromes enginyoses, senyor... romangui a l'espera.

Així que, després de tot, Ince tenia sentit de l'humor. Rex es va somriure a si mateix, i els va deixar que anessin embevent-se del fet que ja no es trobaven a Kamino.

La llançadora es va alinear amb la badia posterior de la nau, i es va assentar sobre els seus amortidors amb un lleuger sotrac. Mentre la rampa descendia, Ahsoka va saltar cap endavant en primer lloc, per davant d’en Rex. Al mateix temps que ell posava les seves botes sobre la coberta, Gil Pellaeon va caminar a través de la superfície de duracer vestit amb el seu gris abillament de treball, i va fer un alt a pocs metres d'ell. La seva postura deia ben a les clares, que aquest era el seu món, la seva nau; i que el capità aquí, era la llei.

Va baixar la mirada, enfilant el seu nas cap a la diminuta Jedi togruta, que avançava de manera desconsiderada, però no va veure la necessitat d'haver de ser-ho també. Ahsoka era baixeta. Ella bé podria actuar com si tingués la grandària d'un wookiee, però res canviaria el fet que era una persona petita... i una nena. Uns pocs tripulants es van detenir a observar, alguns clons, uns altres no clons. Rex romania sense moure's, però es notava que desitjava intervenir.

—Ma’am —Pellaeon va assentir formalment, talonejant amb les seves ben llustrades botes—. Benvinguda a bord. El primer que hem de fer, és aconseguir-li un abillament apropiat.

Mirà per sobre de la seva espatlla.

—Caporal? Caporal, aconsegueixi-li a la padawan Tano un uniforme de feina, i botes de seguretat. De la talla més petita que pugui trobar. Talli l'excedent, si fos necessari.

En veritat, Rex no havia pensat de proveir a Ahsoka d'una indumentària adequada per a la missió. Es tractava d'un assumpte delicat, el fet d'haver de dir-li a una dona què era el que havia de vestir, especialment a una Jedi, tot i que es tractés d'una nena de catorze anys. A més Pellaeon era molt més encantador en el seu tracte amb les dames. El capità mantenia els seus ulls fixos sobre els d’ella.

—No vaig tenir necessitat d'usar cap vestit de feina en cap altra nau —va dir Ahsoka amb certa tibantor.

—Vostè no està vestida adequadament, joveneta —el seu to es va fer paternal per un moment—. No exposem les nostres carns en aquesta nau, no només perquè és quelcom inconvenient, indisciplinat i destorbador, sinó perquè una nau és un lloc perillós. Vores tallants, químics nocius, fuites de calor, guspires de les armes. La seguretat primer, padawan. Haurà de cobrir-se.

—Però jo lluito d'aquesta forma.

D'improvís, Ahsoka aparentava ser encara molt més jove, com una nena defensant el seu dret a vestir-se com volgués enfront d'un rigorós pare, sense semblar en absolut una Jedi. Va baixar la mirada cap al seu diafragma i les seves cames nues, com si d'improvís, s'adonés que estaven descoberts.

—I mai he rebut cap ferida. L'Almirall Yularen em va permetre...

—L'Almirall Yularen pot fer el que desitgi en la seva pròpia nau. Aquest navili és el meu domini. Si us plau, haurà de cobrir-se, padawan Tano.

—Però jo sempre...

—No en la meva Armada.

A Rex no li quedava més elecció que romandre en posició d'atenció, i esperar que finalitzés aquella confrontació de voluntats. Els nous soldats romanien encomiablement immòbils en una línia ben formada a la seva dreta; Coric es balancejava cap endavant i cap enrere sobre els seus talons de manera molt discreta, produint un lleuger cruixit amb les botes. Pellaeon esperava, i després va estendre un braç cap a un costat, al mateix temps que el Cap de la Flota arribava donant ressonants trepitjades cap a ell, amb un parell de sòlides botes, i un sobretot de color blau fosc plegat sobre el seu braç.

Pellaeon va prendre les coses sense si més no desviar la mirada, i les hi va estendre.

—Gràcies —va dir ella, baixant el mentó.

Tot seguit, va trotar de retorn en direcció cap a la rampa.

Les espatlles de Pellaeon es van relaxar de manera notòria.

—Quin encàrrec, Rex, per ventura Skywalker no els ordena als seus subordinats que es vesteixin adequadament? Què pensa que és això, un creuer de línia?

Era en moments com aquest, que Rex assaboria el valor real del casc en què estava enfundat. Va silenciar el seu àudio per un moment amb un ràpid moviment ocular, va deixar anar una riallada, i després va tornar a encendre el seu altaveu.

—Desitja que l'hi pregunti, senyor?

—Rex, realment estàs gaudint de tot això...

—Jo, senyor? Mai, senyor.

—Tots dos som capitans, Rex... tracta'm de Gil. Oblida el «senyor».

—Un capità de l'Armada té major rang que un capità de l'exèrcit, senyor. Estrictament parlant.

—Per tots els cels, calla, i anem a prendre un glop.

El vell i bo de Pellaeon. Ell no li prestava al protocol, major atenció que la que li brindava al cul d'un bantha. Tots dos exercien el seu treball sense fer tants escarafalls. Eventualment, Ahsoka va baixar donant gambades per la rampa de la llançadora, amb el vestit de feina de color blau fortament ajustat en la cintura, amb l'excedent de les llargues mànigues doblegat fins a deixar veure els canells, i es va presentar davant de Pellaeon.

—Això servirà?

Pobra noia, lluïa avergonyida. Les franges intensament acolorides en les tres cues del seu cap, es veien més vívides que mai —gairebé com un enrogiment—, la qual cosa Rex havia après que algunes vegades revelava incomoditat, i unes altres, ira. En aquesta oportunitat, endevinava que es tractava d'una mica d'ambdues coses.

—Tan sols vull que sàpiga que em queda tan folgat, que ensopegaré amb ell, i em trencaré el coll, és tot. No és alguna cosa que brindi massa seguretat.

—Joveneta, podràs créixer dins d'aquest vestit —va dir Pellaeon, mirant-se satisfet—. I els Jedi no són especialment primmirats al moment de viatjar no és veritat? El Caporal Massin li mostrarà la seva cabina.

Pellaeon va esperar al fet que Ahsoka es perdés a través de les portes de la badia per darrere del Cap, i va tornar a dirigir-se a Rex.

—Quant temps de respir necessita el general?

—Em va dir que de dos a tres dies.

—Ah, llavors, és molt poc; però bé, digues-me quines són les obligacions que el forcen a separar-se dels seus homes.

—No serà necessari —Rex va decidir que havia de ser cautelós—. El General Skywalker té les seves raons per operar en solitari durant aquest temps, qualssevol que elles siguin, i el seu padawan encara està en un estat de sobre-curiositat descontrolada. Realment apreciaria la seva ajuda, capità.

—Serà un plaer —Pellaeon li va fer un senyal a un dels soldats; Coric va seguir les indicacions com si fos un gos faldiller—. A més, tu podries ser capaç d'ajudar-me a posar a alguns dels meus tripulants en forma. Ah, i pel que fa al tema d'aquests dies, un oficial al comandament hauria de poder ser capaç de llançar a qualsevol taujà inútil per fora de la resclosa d'aire, sense haver de preocupar-se per haver d'omplir formularis...

—Això seria quelcom molt antiesportiu, senyor —va dir Coric—. Tret que vostè li hagués concedit uns cinquanta metres d'avantatge.

Pellaeon va riure. Però com tot l'humor enmig d'aquesta guerra, es tractava d'un desgastat vernís que ocultava una ansietat permanent, i la tripulació en veritat acabava morint enmig d'un dur buit; l'única forma en què la majoria del personal semblava ser capaç de sobreposar-se, era bromejar en formes que semblarien inadequades per a éssers acostumats a la pau i a la seguretat.

Rex va contenir el seu riure el millor que va poder. Això era el més proper a un descans que mai podria aconseguir: es trobava entre altres soldats que podien entendre-ho, i suficientment lluny dels civils de Coruscant, els qui mai podrien fer-ho; uns llimbs segurs entre tots dos extrems d'aquesta guerra.

—Serà una mica avorrida, senyor —li va dir Coric, mentre baixaven pel passatge cap a la desordenada coberta—. I l'hi dic de la millor manera.

—Aprofita-ho al màxim —va dir Rex—. Recupera una mica de son. Tots vostès.

Dos o tres dies d'un descans sense fer res, era tot el que necessitaven. Tot el que ell havia de fer, era mantenir ocupada a Ahsoka. I com de difícil podria ser això?

Una diminuta figura va arribar donant grans gambades a través del passatge cap a ells, acomodant-se bastant bé amb el parell de botes de seguretat cobertes amb una capa de duracer. Les cues del cap d’Ahsoka rebotaven com si fossin trenes.

—Estic llesta, Rex —va somriure alegrement—. Mostra'm la badia de míssils cònics.

ATHAR: AL MATÍ SEGÜENT

—Tu! —va cridar el supervisor en les portes de la fàbrica. Estava extremadament pàl·lid, i per un moment, Hallena va pensar que es tractava d'un albí. Però tan sols era massa ros, una raresa en Athar—. Tu, la de la bufanda vermella! Per ventura vols que t'aconsegueixi un treball en el taller?

Ella va comprendre que l'estava assenyalant. Hi havia romania quieta enmig de l’esparracada línia de treballadors que estava fora de la fàbrica de municions, tan sols una més enmig d'una multitud que esperava que li fos assignat un treball pel dia.

Una gran manera d'evadir els controls de seguretat. Algunes dictadures eren sorprenentment estúpides.

—No, senyor —aquesta era sempre la part més difícil de l'actuació per a ella: pretendre ser indiferent—. Només sé escombrar. Tindrà algun treball d'aquest tipus per a mi?

La grisenca pols s'havia dipositat a tot arreu, com una fina neu d'aparença bruta. Almenys, el vent havia acabat per dissipar-se.

—Sempre tenim treball per algunes quantes escombrariaires —va dir el supervisor, clavant una puntada a una pila de pols per l'aire, a manera de demostració—. Especialment en aquest moment. Au vinga, entra. On està el teu ID?

Hallena es va obrir pas cap al front de la línia, despertant mirades esquerpes i envejoses com si li estigués sent concedit, alguna classe de privilegi. Quan es va tornar cap a un costat per passar entre dos homes —modula el teu llenguatge corporal, pensa que ets una persona passiva, pensa que ets una persona humil—, va aconseguir captar la mirada a l'interior d'un d'ells, i aquell va ser un moment de descobriment, de revelació. Ella havia aconseguit veure cap a dintre dels ulls d'un home famolenc; no de manera literal, ja que semblava estar sòlidament constituït, però sí es tractava de la mirada d'un home que estava desesperat per aconseguir un treball d'un dia, i potser ella havia acabat per arrabassar-li-ho. L'home li va retornar la mirada. Tan sols va durar el temps que pren un batec del cor, ni tan sols un segon complet.

Ella mai havia apreciat aquest tipus de mirada a Coruscant, almenys, no de tan a prop. Sobtadament, va arribar a comprendre el cor de l'enemic al qual s’estava enfrontant; i va fer que se sentís intimidada, més encara que l'amenaça de les naus de guerra i les invasions, ja que no podria ser abatut, bombardejat, o portat a una taula de negociacions. Era el rostre de la desesperació, d'una por i d'una necessitat tan primaris, que podria ser portat a realitzar qualsevol acte.

«Hem escollit aliar-nos amb un perdedor en aquest lloc».

«Aquest lloc està madur per a una revolució. No és d'estranyar que els seps[6] desitgin infiltrar-se aquí. Tan sols una petita empenta, una petita sacsejada...».

—Què kríffid estàs esperant llavors? —va cridar el supervisor—. Vols o no que et doni el treball? Tinc a centenars disposats a prendre el teu lloc, cigronet.

—Ho lamento, senyor.

«Condemnat arrogant. Tinc l'esperança que sigui jo qui pugui provocar la teva caiguda...».

—Immediatament, senyor.

Hallena va apartar la mirada i es va obligar a avançar a través de la fila. No havia comprès el que era tan obvi. En fer una segona mirada, va poder distingir clarament la separació de classes. Hauria de ser molt més acurada en una societat on cada qui, estava clarament predisposat a vigilar i a denunciar al seu veí, amb la condició de poder sobreviure.

Li va lliurar el seu fals identixip al supervisor. Ell el va prendre, el va lliscar en una lectora de xips, i es va quedar contemplant la pantalla. No era la primera vegada que ella es trobava sobre el tall del ganivet, en una situació entre la vida i la mort, amb l'esperança que la seva tapadora no fos descoberta, però...

«Ei, encara no estic darrere de les línies enemigues. Estic aquí amb el coneixement i amb l'anuència del Regent. Per què m'estic sentint d'aquesta manera?».

El supervisor va deixar veure un somriure afectat, mentre observava la lectura de la pantalla. Segurament havia d'haver-li mostrat el seu registre a la presó.

—I llavors, vas aprendre la teva lliçó, esvalotadora?

—Tan sols vull mantenir el cap ajupit, i portar una mica de menjar a la meva taula —va dir ella.

—Si tan sols arribo a sospitar que estàs desitjant esvalotar el galliner aquí, personalment et tallaré el bescoll.

Sí, aquesta era la part més dura del treball encobert. No es tractava d'haver de baixar la mirada enfront del canó d'un blàster; ni tampoc del temor de ser descoberta i estar sola, i d'haver de sofrir una mort anònima que no pogués ser descoberta, i molt lluny de casa. El moment més insuportable per Hallena Devis, era haver de mossegar-se el llavi inferior mentre un tros d'escòria com aquesta, insultava la seva intel·ligència, i no poder fer caure sobre el seu cap, la instantània justícia que mereixia llargament.

Però bé podria fer per trobar algun moment posteriorment, en la seva sobrecarregada agenda; d'això estava segura.

—Com acabo de dir —va murmurar, baixant la mirada, odiant-se a si mateixa per ser capaç encara de poder fingir una postura submisa—, vull tenir per menjar. Això és tot.

El supervisor va semblar sentir que havia aconseguit el seu objectiu.

—Reporta't a l'oficina de personal —va dir, i va fer un pas enrere per permetre-li entrar en el complex.

Les polsoses portes es van obrir per deixar-la entrar, i els sons metàl·lics, xiuxiuejant i palpitants d'una atrafegada fàbrica, s’escamparen en forma d'una onada ensordidora. Allò ferí les seves oïdes mentre caminava amb el capcot, a través del cavernós hangar, travessant la línia d'assemblatge, on esquadrilles de treballadors estaven segellant petits flascons, o comparant els components de duracer contra bastons de mesurament, però a ningú va semblar importar-li molt la seva presència. Un home va aixecar la mirada, va somriure, i després va tornar a reblar una làmina de duracer al voltant de la corba del que semblava una fuita. Per al moment en què Hallena va arribar fins a l'oficina de personal —un lamentable cubiculum en l'extrem distal del pis de la fàbrica—, un desmanegat androide, que semblava estar en pitjor forma que el metall que estava sent martellejat als voltants, romania observant-la atentament.

Mentre que amb un dels seus braços continuava amuntegant els fulls de plastifí, i amb l'altre tustava sobre les tecles d'un pad de comptabilitat, va aconseguir arribar a alguna cosa que estava situada darrere de la seva posició, amb un giny muntat sobre la seva esquena. Una escombra va descriure un arc, sent acomiadada d'aquella tercera mà, i gairebé li va colpejar les cames. Si algú estigués realitzant un estudi d'eficiència, el droide hauria obtingut un perfecte cent en totes les coses que feia. Hallena es va preguntar què seria el que estaria fent amb les seves cames col·locades sota l'escriptori. Cap de les seves extremitats estava ociosa, d'això estava segura.

—Una escombra —va dir l’androide—. Trenca-la o perd-la, i hauràs de pagar per ella. Has d'escombrar tot el pis de l'àrea de producció, a més dels banys i els corredors. Tindràs un recés de deu minuts per menjar quan soni el clàxon. Podràs anar-te a casa quan el lloc sigui inspeccionat i aprovat pel supervisor. Si ell aprova el teu treball, rebràs el teu pagament, i podràs tornar demà matí. Si no ho fa, no obtindràs res, i no et molestis a tornar. Alguna pregunta?

Hallena se sentia temptada a fer-ho, però en aquell moment, la seva disciplina estava enfocada al cent per cent. Ni tan sols va pensar a deixar escapar una rèplica tallant.

—No —va dir, i va agafar l'escombra amb ambdues mans, com si es tractés d'una barreta—. No crec que vagi a donar-me un esquema de la planta per orientar-me, no és veritat?

El droide era incapaç de semblar burleta o despectiu, però les hi va enginyar per transmetre-li el seu desdeny bastant bé, d'una manera simple, amb pauses estudiades que haguessin fet que qualsevol actor de teatre se sentís envejós.

—En què necessites orientar-te? —va dir finalment— Els ulls sobre el terra, troba la pols, usa l'escombra. Atura’t quan aconsegueixis veure el color original dels taulells. Qualsevol cosa que trobis bruta, doncs neteja-la.

Després d'això, Hallena se les va enginyar per desaparèixer de forma instantània enmig de l'anodina existència de la força laboral. Fins aquest moment, tot havia marxat bé. Es va dirigir cap als banys, i es va concentrar a semblar una autèntica treballadora.

«Stang, empesten».

Si alguna vegada necessités una excusa per escapolir-se del pis de la fàbrica, un cubell de desinfectant i un raspall serien la tapadora perfecta per sortir d'allà. Havia de treballar. Un ràpid i discret escombratge amb el sensor de dispositius que tenia en el crono de canell, li va mostrar que allà hi havia càmeres de vigilància que s'asseguraven que els treballadors no s'entretinguessin massa allà amb la còpia d'una holo-revista.

«Serà la resta del planeta tan vil com aquest lloc?».

Els d’Intel·ligència de la República li havia advertit que sí. Però això no era el que li importava a la República. Tot el que li importava, era detenir als separatistes en el seu intent d'enderrocar al Regent, i envair el planeta.

«Potser puguin enderrocar al règim quan la guerra hagi acabat. Aquest no és un aliat que m'agradi molt...».

No obstant això, l'única cosa bona de viure en una dictadura com la de JanFathal, era que l’inframon informatiu, l'intercanvi de notícies murmurades i de xafarderies, era molt més ràpid i més concret que en les complaents passarel·les de Coruscant, on tots estaven més preocupats pels resultats de l’smashball, i pels escàndols de les actrius dels holo-vídeos. Això era la democràcia per a ells: mai s'adonarien del que tenien, fins que ho haguessin perdut. Aquí, la informació era preciosa. Els secrets realment importaven.

Després d'una hora de feina, Hallena retrocedia del cubiculum d'un dels banys, només per trobar-se que el camí de la seva escombra, estava sent bloquejat per dos treballadors vestits amb sobretots de color gris fosc.

Els seus vestits de feina, probablement havien estat d'un altre color en algun moment, però la pols de color gris acabava per impregnar-ho tot.

Hallena va fer una pausa, i es va reclinar sobre la seva escombra.

—La meva mare solia dir que els homes haurien d'aixecar els peus quan una dama està realitzant la neteja...

Ambdues cares li resultaven familiars. Haurien de ser-ho. Havia estudiat les seves holo-imatges durant bastant temps.

—Germana Taman —va dir el treballador, estenent-li la mà—. Em sembla que et trobes entre amics novament. Sóc Merish Hath, i aquest és el meu camarada Shil Kaval. Tots dos pertanyem a la Unió.

—La Unió —va dir lentament Hallena—, va fer que em guanyés alguns anys de presó.

—Els temps estan canviant —va dir Shil—. Però no amb la rapidesa necessària.

Hallena va tornar a dedicar-se a escombrar.

—No esperin que jo els ajudi a accelerar-los...

Merish havia bloquejat efectivament la sortida. Tot estava anant millor del que Hallena hagués esperat.

—Es diu que vas ser una activista compromesa a Nuth, abans que el Regent arrasés tot el lloc, fins a deixar només enderrocs.

«Oh, quina grandiosa informació es van encarregar de lliurar-me els del Servei d'Intel·ligència. Què? Arrasat? Quan?».

—No desitjo parlar sobre això.

—I nosaltres ara tenim més amics recolzant-nos, als quals podrem cridar ara que la guerra s'ha deslligat.

Hallena va fer una pausa i es va redreçar, però mantenint una expressió escèptica. La gent desesperada, en veritat feia coses desesperades. Aquesta era, tal com li havien dit els d’Intel·ligència, la ruta per infiltrar-se en les files dels separatistes. Anava a tractar-se d'un treball molt més directe del que havia arribat a imaginar.

«Potser em prengui tan sols algunes setmanes. Potser després... pugui disposar d'algun temps per a Gil».

«Potser no em sentiré tan malament, després de tot, quan pugui mirar enrere i recordi com vaig aconseguir evitar que tota aquesta gentussa posés el cap del Regent sobre una estaca ben esmolada».

—Serà millor que el que em diuen sigui cert —els va dir—. No tinc intencions de passar més temps engarjolada.

—No hauràs de fer-ho —va dir Merish—. Tot això canviarà.

Hallena se les va enginyar per fer l'efecte que estava prenent-se un moment de dubitativa reflexió per considerar les seves paraules, i després va encaixar la mà de la dona. Shil li va donar alguns copets en l'esquena.

En aquell moment —ho sabia—, ja es trobava darrere de les línies enemigues.

 Següent

---

[1] Arbres pleek: arbres la fusta dels quals va servir per revestir l'interior dels passadissos del Senat de l'Aliança Galàctica en Coruscant. (N. Del T.)

[2] Flimsi: plastifí. Paper molt prim. (N. Del T.)

[3] Littl’un: petitona. Apel·latiu afectuós amb el qual Rex sol referir-se a Ahsoka. (N. Del T.)

[4] HUD: Heads-up display. Projecció d'una pantalla visual que funcionava en forma d'una ajuda visual. (N. Del T.)

[5] CPR: Cardiopulmonary resuscitation, resurrecció cardiopulmonar. (N. Del T.)

[6] Seps: separatistes. (N. Del T.)