Aixecament rebel (XLII)

Anterior

CAPÍTOL 42

Viatjar a través del sistema de les Cinc Puntes era tediós, doncs havien de donar una sèrie de salts curts en ziga-zaga per evitar l'enorme quantitat d'enderrocs que suraven al seu voltant. El que havia d'haver estat un viatge curt va transcórrer amb lentitud insuportable.

Van passar tres dies abans que Mathey i els altres la deixessin entrar al celler de càrrega. Els nois es van quedar prop de les escales observant com Mathey la guiava cap a l'interior.

Hi havia set cel·les, cadascuna amb dues o tres persones a pesar que eren de la meitat de la grandària de l'habitació de la Jyn. Totes tenien una galleda d'aigua amb un cullerot dins.

Jyn es va cobrir la boca.

—Sí, el pitjor de tot és la pesta —va concedir Mathey. En els últims dies havia començat a suavitzar la seva forma de tractar-la —. Haurem de rentar el pis amb àcid de halliol.

Els esclaus havien intentat mantenir netes les seves àrees, però l'única cosa que tenien era la galleda amb l'aigua per beure, i no hi havia manera que defequessin aquí.

—Per què no els deixen usar el bany? —va preguntar Jyn.

Mathey va esbufegar.

—Perquè cap tenim temps d'estar-los portant —es va burlar—. Tu t'ofereixes o què?

La pesta li posava els ulls plorosos, però va sacsejar el cap. «No mostris sentiments», es va ordenar a si mateixa.

Per la informació dels pads, Jyn sabia que la majoria dels esclaus eren nens d'entre set i onze anys. Però hi havia una gran diferència entre llegir dades i veure rostres.

Hi havia cinc esclaves adultes. La manera en la qual intentaven arribar als nens entre els barrots va fer que Jyn sospités que eren les seves mares. Ningú compartia cognom, però Jyn sabia bé que un nom no significava res.

Mathey va despenjar un garrot curt de la paret. Jyn va notar que tots els presoners que estaven a prop es van tirar cap enrere quan el va tocar. Mirà el garrot de més a prop.

—És un garrot atordidor —va dir donant-se copets en el palmell de la mà amb ell—. No els mata, només els hi dóna un petit toc. —En dir l'última paraula, va obrir els ulls com un boig. Es va abalançar cap a una cel·la amb tres nens; la nena va cridar i es va enganxar a la part de darrere de l'estret espai, relliscant-se amb la femta que cobria el terra.

Mathey rigué; només volia espantar-la, i havia funcionat.

—Deixa-la en pau! —va rugir una de les dones estirant els braços quant podia entre les barres—. Et mataré! —Semblava que s'ofegava d'ira, es va posar morada.

Mathey es va girar amb odi en la mirada, però Jyn es va interposar entre els dos. Es va parar just enfront de la dona, però a tal distància que no pogués tocar-la.

—Em crià un home que em va ensenyar a lluitar —va dir Jyn—. Era la persona més forta que he conegut. Mai va permetre que ningú em fes mal. I saps quina va ser la seva lliçó més important?

El celler sencer l'escoltava en silenci, fins i tot els nens.

La dona va negar amb el cap.

—No... —va murmurar.

—No comencis una baralla que no pots guanyar.

Jyn va girar sobre els seus talons i va sortir del celler. Els nois li udolaren a la dona, sacsejant els barrots de la gàbia que l’empresonava, burlant-se dels seus crits.

Aquella nit, Jyn va començar a cuinar.

—Aquest engrut és una porqueria —va dir—. No sé molt de cuina, però sé que això no està bé. Per exemple, permet-me presentar-te a la teva nova millor amiga, la sal.

Capità rigué complagut amb el petit número còmic. Els altres nois es van relaxar en presència de la Jyn.

—No sembles el tipus de noia que cuina —va dir el Capità.

Jyn va mirar l'olla d'aigua bullint. La seva mare li havia ensenyat un parell de coses, però per aquell temps era massa petita com per recordar-se de cap recepta. A Saw només li importava menjar per sobreviure. Tot el que sabia de cuinar ho havia après veient com Hadder ensalgava espècies en paelles bombollejants; ella no podia desenganxar la vista de les mans àgils del noi mentre tallava glick en trossets per posar-ho a sofregir.

—Quant temps falta per arribar? —va preguntar en veu baixa.

—Mors per sortir de la meva nau?

—Sí. —Jyn va deixar que la senzillesa de la paraula fos portaveu de la seva honestedat.

Capità va serrar els llavis i va assentir.

—Tres dies —va contestar—. Com va el treball?

Jyn el va mirar directament als ulls.

—Ja gairebé l’acabo.

L'endemà passat, els nois van començar a posar-se ansiosos. Baixaven tot el temps al celler a divertir-se menjant enfront dels esclaus i cridant-los coses.

Jyn va preparar un festí per a tots.

—És el nostre últim dia junts —va dir. Rumitaka es veia des de la nau. Acoblarien al matí següent.

—Em fa l'efecte que arrencaràs a córrer quan hi aterrem —va dir Capità.

—És correcte —va contestar Jyn. Moria per fingir que aquest treball mai havia existit. Va posar el menjar al centre de la taula i els nois es van barallar per qui agafava el pa primer.

—Què portes aquí? —va preguntar Mathey quan Jyn li va donar l'esquena.

Ella tenia entre mans el garrot atordidor que el Capità s'havia emportat del celler de càrrega.

—No havia vist mai un d'aquests —va mussitar Jyn. Va pressionar el gallet amb el polze i la punta es va electritzar.

—Gairebé no fa mal —va dir Capità, i es va encongir d'espatlles.

—Gairebé —va convenir Jyn, i el va pressionar contra el crani de Capità. Se li van obrir els ulls al màxim, les seves dents carrisquejaren involuntàriament i va caure sobre la taula, desmaiat.

—Escolta! —va cridar Mathey, llançant la seva cadira i abalançant-se sobre ella, que es va canviar el garrot a la mà esquerra per encaixar-lo a l'home en l'estómac i poder treure els pals curts de la seva esquena amb la dreta. Mathey es retorçava de dolor, Jyn li va bastonejar amb un tanbo en el clatell perquè caigués com una pedra.

Els altres eren encara més estúpids. Podrien haver corregut, però en lloc d'això van intentar lluitar amb ella, tots al mateix temps. En qüestió de segons, els hi havia noquejat a tots.

—Què bruts, nois! —es va queixar Jyn, traient el cap de Capità del bol de gravy. El va subjectar dels braços i el va arrossegar per la nau. Va obrir l’escotilla de la resclosa d'aire i el va tirar en el terra. Després va anar pels altres. Quan van estar tots dins, va tancar amb forrellat l’escotilla pressuritzada, però no va obrir la comporta exterior. Despertarien aviat, però es va assegurar de deixar-los tancats en la càmera.

Jyn va entrar al celler. Els esclaus estaven massa febles com per aixecar-se; portaven una setmana vivint d'aigua i llaunes de ració ocasionals. Es va asseure enfront de la gàbia de la mare amb la qual havia parlat feia uns dies.

—Per què va vendre als seus fills per ser esclaus?

—Com anava a fer això...? —La mare va arrufar les celles, però estava massa cansada com per censurar-se—. Quan van néixer Laurose i Efford ja servia a Pso. Owlen es va quedar amb mi quan va morir la seva mare.

—I vostès? —els va preguntar Jyn a les altres. Totes van confirmar el mateix, i totes havien acceptat que els seus contractes amb Allehander Pso fossin renovats amb l'esperança de comprar la seva llibertat i la dels seus fills. El tracte que els havia ofert Pso era alliberar-los a Rumitaka al final dels seus serveis, però quan van abordar el transport classe Amarills, Capità i Mathey els havien ficat en gàbies, burlant-se de com d'estúpides que havien estat en confiar en un cacic de les apostes.

Després de parlar amb l'última dona, Jyn es va aixecar. Es va dirigir al final del passadís i va pressionar un botó. Les gàbies es van obrir simultàniament.

—Vinguin amb mi —va dir Jyn. A l'altra dona li va dir—: Vagin al menjador, mengin tot el que vulguin.

Van portar als seus fills a dalt.

—Sé que tenen gana —li va dir a la dona—. No els prendrà molt menjar abans.

—Tot sigui perquè els nens mengin alguna cosa.

—Com et dius?

—Annjin —va contestar la dona. Jyn va recordar el seu pad i sabia per endavant que era una dels cinc adults.

—Em van pagar per alterar els seus contractes —va dir Jyn portant a Annjin a la seva habitació.

—Ho sé —grunyí—. L'home que venia a riure's de nosaltres també es burlava d'això, de com d'estúpids que havíem estat en confiar en un contracte de Pso.

Jyn va obrir la porta i Annjin va entrar a l'habitació amb ella. Els vint identipads estaven apilats sobre el llit. Jyn els va agafar i els hi va lliurar.

—No els vaig alterar, tots estipulen la seva llibertat. No els perdis.

Abans que la dona pogués dir alguna cosa, Jyn va sortir al passadís i va fer que la seguís. Darrere d'elles sentien a les altres dones i nens menjant amb un gana voraç. Annjin volia unir-se'ls quan Jyn acabés d'explicar-li coses.

—A on ens portes? —va preguntar Annjin amb sospites.

—Enlloc, jo me’n vaig. Els suggereixo que se’n vagin a un altre lloc. L'Imperi les espera a Rumitaka. —Annjin es veia confosa—. Hi ha un transbordador, jo l’agafaré i vostès prenguin la nau.

—Però què hi ha dels...? —va començar a dir Annjin, però Jyn es va detenir enfront de la resclosa d'aire, va treure el cap a la finestra de l’escotilla i es va sorprendre del que va veure.

Mathey i Capità estaven gairebé lúcids, els nois estaven desperts.

—Treu-nos d'aquí! —va cridar Mathey.

—Si aterrem a Rumitaka amb aquests homes com a presoners ens fotran la culpa —va dir Annjin—. Els nostres contractes expiren demà, tècnicament seguim sent esclaus. Ens van a enjudiciar per rebel·lar-nos contra els nostres amos.

Jyn va posar la mà al costat de la palanca de descàrrega, una maneta vermella i gran. Ja ho havia preparat perquè les mesures de seguretat no s'activessin en obrir la resclosa.

Només havia de tirar de la palanca i sortirien volant cap al no-res els quatre homes que havien tancat a Annjin i als seus fills durant una setmana sencera perquè es podrissin en la seva pròpia femta i amb el menjar just per mantenir-se amb vida.

—Llavors —va dir Jyn quan es va assegurar que Annjin havia vist la maneta—. Jo agafo el transbordador. També m’emportaré el que em van pagar. Pots anar a revisar l'habitació de Capità, tal vegada trobis alguna cosa per a tu. Podries vendre la nau. No m'importa, jo foto el camp.

Annjin va mirar a través de l’escotilla. Els homes s’adonaren del que havien vist les dones. Tots estaven perfectament conscients de la palanca vermella.

—Si us plau, no te’n vagis —va dir Annjin amb amabilitat—. He estat esclava des que era una adolescent, no sé què fer. Podríem ser la teva tripulació, sí? Podríem prendre aquesta nau i anar on ens diguis.

—No.

Jyn va donar mitja volta i es va dirigir cap al transbordador. Era de la mateixa grandària que el saltador de planetes i per sort tenia controls similars. Jyn no era pilot, no podria robar el transport ni encara que volgués, però sabia que podia aterrar el transbordador a Rumitaka viatjant en línia recta amb el pilot automàtic.

La nau de la Jyn es va desconnectar del transport en qüestió de minuts. A la distància, va observar l'enorme nau que es dirigia cap a Rumitaka. I també va veure a quatre homes que suraven a l'espai.

Següent