La princesa, el
pocavergonya i el granger
Un original recompte de Star Wars: Una nova esperança
Alexandra Bracken
AQUESTA HISTÒRIA COMENÇA COM A
MOLTES D’ALTRES:
FA MOLT TEMPS... EN UN LLOC MÉS
ENLLÀ DELS ESTELS QUE BRILLEN EN EL TEU CEL NOCTURN.
En els temps de l'Antiga República,
centenars de sistemes estel·lars vivien junts en pau i prosperitat, protegits
per un orde d'antics guerrers: els Jedi. De sobte, una ona de foscor, tan
terrorífica com imparable, va cobrir la galàxia. Fins i tot els soldats més
poderosos van ser derrotats. Ara regna un imperi malvat, que a poc a poc
extingeix els rastres de llum i esperança.
Aquesta és la història de tres
personatges que comparteixen el mateix destí: estar en el lloc equivocat al
moment indicat. Junts demostraran que valen més del que sembla... I pot ser que
siguin l'única esperança de la galàxia.
INTRODUCCIÓ
Aquesta història comença igual que
moltes altres; fa molt temps en un lloc llunyà, més enllà dels estels brillants
que veus en el cel durant la nit...
En temps de l'Antiga República,
centenars de sistemes estel·lars vivien junts, en pau i prosperitat, protegits
per un antic orde de guerrers, els Jedi. Però una marea de foscor es va
estendre per la galàxia, tan incontenible com aterridora i va arrasar fins i
tot amb els guerrers més poderosos. Ara, un imperi maligne governa les
estrelles i extingeix lentament, amb el seu puny aclaparador, els últims
rastres de llum i esperança.
Malgrat tot, una espurna de
rebel·lió continua amb vida. Després d'aconseguir la seva primera victòria
contra l'Imperi, els rebels van centrar la seva atenció en notícies sobre una
arma prou poderosa per destruir planetes i eliminar qualsevol esperança restant
de llibertat.
Però, com bé saben, els herois
sorgeixen dels llocs més improbables, als moments més inesperats. Aquesta és
una història sobre el destí. Sobre estar en el lloc equivocat al moment
correcte. Sobre valentia. I, sí, una Força més poderosa que la imaginació.
Però també és la història d'una
princesa, un pocavergonya i un noi granger. Encara que en ells hi ha molt més
que això. Potser els sorprendran. Potser ells se sorprendran a si mateixos.
Potser ells són els herois que la
galàxia sempre ha necessitat.
LA PRINCESA
CAPÍTOL 1
La Leia no era la
nena que ells pensaven que era; aquesta nena podria haver sabut quin era
l'objectiu d'aquest pla. Els tripulants del Tantive
IV pensaven que la senadora Leia Organa seria capaç d'alliberar-los de la
xarxa en la qual ella els havia ficat. Però el seu pla va sortir malament...
molt, molt malament. No hi havia cap sortida, cap forma de salvar-los. Ella els
havia fallat i ara només quedava una esperança per completar la missió.
La Leia mai havia
estat en els passadissos d'accés de la nau que servien perquè els droides i els
tècnics poguessin moure's sense que els calcigués la tripulació. El cor li
retrunyia al ritme de les seves botes mentre corria, estava segura que mai
trobaria als treballadors. Els passadissos i camins de metall opac només
estaven il·luminats per unes llums carmesines i algunes seccions eren tan
estretes que amb prou feines si aconseguia escórrer-se entre elles sense
esquinçar el seu vestit.
«Maleïda sigui. De
tots els colors que existeixen sota tots els sols, per què vaig escollir el
blanc?»
Ressaltava en la
foscor com un nucli de reactor. Un blanc fàcil.
De debò feia molt
més fred aquí dins o la seva ment una altra vegada jugava amb ella?
Un esclat
ensordidor va rugir a través del silenci, sacsejant la nau fins als seus
metàl·lics ossos. La Leia va panteixar mentre va ser llançada contra la paret
de circuits i canonades. El grinyol de rifles blàster i passos pesats li va
retrunyir en les oïdes, esmorteint els crits i esgarips dels homes i dones que
tractaven de frenar la invasió. Els havien abordat. I sonava com si la batalla
estigués deslligant-se sobre el seu cap.
La Leia va córrer
amb més força, fins que els pulmons li van cremar. «Això és la meva culpa», va
pensar amb els ulls ennuvolats. «Li vaig dir al pare que aquesta era la meva
missió. Només volia que estigués orgullós de mi».
Desitjava ajudar a
la Rebel·lió, però per què la tripulació havia de perdre la vida per salvar la
d'uns altres?
El seu pare no
volia que ella acceptés la missió, això ho havia vist en el seu rostre quan li
va dir: «No dubto de les teves capacitats, ni tan sols per un moment. Assumir
totes aquestes responsabilitats..., et van transformar en un estel lluent. Ets
extraordinària. Però això és massa perillós, Leia».
La Leia havia
lluitat per controlar el seu temperament. Un «estel» era, en altres paraules,
una cosa bella. Una cosa que s'admira a distància; la princesa beneita que les
seves ties havien intentat forçar-la a ser tota la vida. Algú que, de manera
desesperada, faria cas omís a la crida d'una rebel·lió que buscava ajuda per
robar informació.
Estimava a les
seves ties amb tot el seu cor, encara quan sentia ganes de voltejar la taula durant
les seves despietades classes d'etiqueta, i quan volia escapar per unir-se a
algun circ galàctic, només per no haver d'escoltar una altra lliçó sobre la
diferència entre la cullera de sopa i la de les postres. Sí, algun dia seria la
reina d’Alderaan com la seva mare, però aquest dia estava molt lluny, i ser un
governant just era més que aprendre la forma correcta de saludar a la gent. Les
seves ties es van oposar amb vehemència al fet que, contra el criteri de pare i
filla, ella s'unís al Senat Galàctic. Haguessin preferit mirar-la en les seves
estances, jugant amb el seu cabell i somiant desperta amb el príncep
ploramiques amb qui es casaria, en lloc de l'estrada del Senat tractant de
generar un canvi i una reforma reals.
La premsa, fins i
tot, havia estat més dura, doncs sostenia que era una «princesa jugant a ser
senadora» i no una veritable diplomàtica i política. Els periodistes veien la
imatge que les seves ties van dissenyar per a ella, no a la persona que el seu
pare havia preparat. Sense importar quantes vegades viatgés al llarg de la
galàxia per atendre i brindar ajuda als qui sofrien, els mitjans es refusaven a
veure en ella més enllà de l'etiqueta de «princesa». Una vegada que carregava a
un nadó wookiee orfe a través d'un llogaret que les forces imperials havien
cremat fins a deixar en brases i cendra, la primera pregunta que li van fer els
reporters dels Sistemes Centrals va ser: «qui va dissenyar l'abillament que
vesties?»
No un «per què
estem aquí?». No un «què pot fer la galàxia per ajudar?».
L'única cosa que la
Leia va aconseguir fer amb èxit en el temps que portava en el Senat, va ser
irritar a l'Emperador com una cremada de sol que es refusa a esvair-se. Havia
anat a la Càmera, preparada per lluitar amb qui se li posés en el camí. I el
que havia vist aquí la va sorprendre més del que l'hagués sorprès enfrontant-se
amb un oponent: a ningú semblava importar-li res. O almenys ningú volia posar a
prova la paciència de l'Emperador. Ella no comprenia com algú del Senat podia
quedar-se quiet sabent alguna cosa sobre els crims que s'estaven cometent en la
Vora Exterior.
Camps imperials
d'interrogació. Execució a sang freda de suposats traïdors. Ciutats completes
destruïdes en el que Darth Vader anomenava «purificacions». Pel que semblava,
calia netejar els planetes de qualsevol idea que semblés democràcia. O
esperança.
Això li provocava
nàusees. Encara podia olorar les restes carbonitzades d'edificis i de vides. O
veure files de nens recentment convertits en orfes per ser... què?! Venuts al
millor postor per treballar com a mà d'obra? Enviats a les mines d'espècia de
Kèssel? Cada vegada que la Leia tractava d'exigir respostes en la càmera del
Senat, havia estat represa, silenciada. Volia cridar, sacsejar-los, forçar als
seus col·legues a veure el que ella veia. Però es refusaven. Alguns li deien
que se n'anés a casa, a gaudir de la vida del palau i la Leia es va adonar que
no importava el que digués, o com d’alt ho cridés; ningú estava escoltant.
Així que quan va
sentir per primera vegada de la Rebel·lió, va fer tot el possible per buscar
l'oportunitat de formar part d'ella, perquè la reconeguessin pel que podia
fer..., no per qui era. Per ajudar a la galàxia de debò. Aquesta era
l'oportunitat de demostrar el seu valor. I va pensar que el seu pare ho
comprendria.
Robar plans ultra
secrets de l'Imperi era un risc. Però ser descartada com una bola de gas
centellejant només l'havia tornat més decidida. La missió hauria d'haver estat
senzilla. Tot el que havia de fer era interceptar una transmissió sobre la nova
estació de combat que, segons es rumorejava, estava construint l'Imperi. Però
el sistema hi havia estat saturat d'imperials.
S’adonaren del
conte fals de la Leia sobre la seva nau avariada, encara que l'excusa li va fer
guanyar suficient temps per descarregar els plànols tècnics d'alguna cosa amb
el nom clau: «Estrella de la mort». Malgrat els esforços dels rebels per burlar
als imperials en el salt a l’hiperespai, l'enorme destructor estel·lar els
havia atrapat. I al moment en què la nau es va identificar com Devastador, la Leia va saber que no hi
hauria fugida.
Era la nau de Darth
Vader.
Va córrer més
ràpid, ajupida, mentre travessava ombres i ràfegues de vapor calent. En fer un
gir tancat, anava estrenyent la targeta de dades a la seva mà. Llavors, alguna
cosa platejada li va cridar l'atenció.
Un droide. Un
droide astromecànic. Gràcies als estels, el seu pla tenia una oportunitat de
funcionar.
El droide semblava
una unitat R2. El seu cos rabassut i cilíndric tenia en la part superior un cap
en forma de dom amb panells de color blau intens. El seu únic indicador
brillava en vermell, després en blau, mentre el droide passava rodant.
—Droide! —va cridar
la Leia, ficant-se en un racó fosc—. Droide! Vine aquí!
El cap va girar cap
a ella, deixant anar un trinat amistós i inquisitiu. El droide va rodar sobre
les seves tres potes i es va dirigir cap a ella, després, la Leia es va
agenollar per estar al seu nivell.
Per més que
detestés admetre-ho, i ho detestava bastant, la Leia estava agraïda perquè les
seves ties van passar anys instruint-la en oratòria perquè, com a princesa i
algun dia reina, pogués donar discursos sense avergonyir-se. El missatge havia
de quedar a la primera. Era senzill: no hi havia temps per repetir-lo. La Leia
va tancar els ulls un moment i va respirar profund per calmar-se, tal com les
seves ties li havien ensenyat.
—Unitat R2,
necessito gravar el següent missatge hologràfic. Estàs programat per fer-ho,
R2?
El droide va xiular
en resposta.
Leia es dreçà i va
fer un pas cap enrere.
En parlar estava
orgullosa de com de clares i encertades que eren les seves paraules.
—Començant
missatge... ara. —Es va aclarir la gola, va prendre el to regi que la seva tia
estimava i que havia esmolat com un ganivet en el Senat—: General Kenobi, fa
anys vas servir al meu pare en les Guerres dels Clons. Ara, ell et prega que
l’ajudis en la lluita contra l'Imperi. Lamento no poder presentar la
sol·licitud del meu pare en persona, però la meva nau va ser atacada i temo que
la meva missió de portar-te a Alderaan hagi fallat.
Admetre que havia
fallat feia que les paraules li sabessin amargues en la boca. Encara que ella i
la tripulació del Tantive IV van
descarregar la informació i van arribar a Tatooine, ella no va poder completar
la segona part de la missió. El seu pare havia sol·licitat que busqués a un
vell amic, un tal General Kenobi, perquè, en les seves pròpies paraules: «una
guerra exigeix guerrers» per combatre. El llegendari Cavaller Jedi, Kenobi,
s'havia exiliat de forma secreta en un remot planeta desèrtic per eludir la
purga que va acabar amb l'orde.
La Leia va
continuar.
—En la memòria
d'aquesta unitat R2 he guardat informació vital per a la supervivència de la
Rebel·lió. El meu pare sabrà com recuperar-la. Has de procurar que aquest
droide arribi fora de perill a Alderaan. Aquest és el nostre moment més
desesperat. Ajuda'm, Obi-Wan Kenobi. Ets la meva única esperança.
La Leia va fer una
pausa, desitjant sentir-se més alleujada del que estava per haver acabat el
missatge. Però només era el primer pas d'un recurs desesperat, i detestava
col·locar informació tan valuosa a les mans d'un droide que ni tan sols posseïa
mans.
—Fi del missatge.
Ara, aquí ve la part realment difícil, R2; necessito que lliuris aquest
missatge, juntament amb la informació que estic per carregar, a un home
anomenat Obi-Wan Kenobi. Ell resideix al planeta que està sota nosaltres, lluny
de la civilització. Necessitaràs buscar-lo a ell, i només a ell.
El droide es va
bressolar d'un costat a un altre sobre les dues potes posteriors, xiulant en
assentiment.
—R2? R2-D2! On
estàs?
La Leia va girar,
buscant l'origen de la veu. Va entretancar els ulls i amb prou feines va
albirar la forma humanoide d'un androide de protocol daurat.
—R2!
Va ser llavors que
la Leia va notar com de silenciós que estava la nau. Els trets i els crits
havien cessat. Una part d'ella va sospitar terriblement que era perquè no
quedava ningú del Tantive IV que
seguís disparant; la lluita de la tripulació havia acabat. La de la princesa
amb prou feines començava.
La mà de la Leia va
volar cap al droide, per inserir la targeta de dades.
—Ara necessites una
forma de sortir d'aquesta nau... Ha de restar almenys una càpsula de salvament
perquè la usis. M'entens?
La unitat R2 va
xiular una altra vegada de forma afirmativa. La Leia va col·locar la mà sobre
el cap llis i rodó, i va tancar els ulls. «Si us plau, que això funcioni...»
—Sort, bon viatge.
La imatge del
planeta situat sota ells li venia a la ment. Les interminables dunes de sorra
li donaven una bella i càlida lluentor a Tatooine, com una alba eterna. Ella
podia veure-ho ara, al mateix temps que el droide s'allunyava rodant; com
batallaria per moure's amb sorra en els engranatges! Però el droide podia
fer-ho. La princesa va empunyar les seves mans en els seus costats, empenyent
la por cap avall. La Leia tenia fe.
—R2-D2, per fi! —va
exclamar l’androide de protocol—. Et vaig estar buscant per tots costats.
La Leia es va
col·locar la seva caputxa sobre el cap i va lliscar acuradament el seu blàster
fora de la funda amagada. Hi havia una sortida per a ella; havia d'haver-la.
Com el seu pare, es refusava a acceptar situacions impossibles. Només
necessitava temps per pensar un lloc segur per amagar-se. Conforme
desapareixien els sons i les veus dels droides, altres nous feien ressò. Passos
precisos, intensos. El so d'una armadura. Veus baixes.
Stormtroopers.
La Leia es va
amagar més en les ombres, prement la seva pistola per evitar que la mà li
tremolés. Ella era l'única cosa que li quedava al droide. Encara hi havia temps
de crear suficient distracció com per permetre que ell aconseguís una càpsula
de salvament i sortís disparat cap a la superfície del planeta. Però,
estrelles!, no aconseguia que el cor se li tranquil·litzés. La seva respiració
s'escoltava fort en les seves pròpies oïdes. No seria la seva primera vegada en
un tiroteig, ni tan sols seria el primer tiroteig d'aquest mes, però hi havia
massa en joc. No podia deixar que totes les vides perdudes aquest dia fossin en
va.
Tenia por que la
missió fos un fracàs. Que el Devastador
volés en un trilió de trossos la càpsula de salvament en què anava el droide.
Que mai tornés a Alderaan. Que la Rebel·lió fos aixafada. Que mai tornés a
veure al seu pare o a la seva mare.
Però la por era una
emoció inútil. Havia de combatre-la. I l'única forma que coneixia de superar la
seva por era convocant a la seva fúria.
El que havia de fer
era pensar en els ulls malaltissos de l'Emperador. En aquest riure sorneguer
que s'arrossegava per tota la seva pell com uns dits gèlids.
La Leia va conèixer
per primera vegada al malvat gripau vell just després d'haver estat electa com
a senadora d’Alderaan. El seu pare la va presentar amb l'Emperador a Coruscant,
al costat de tots els oficials recentment electes. Mentre que les seves ties
havien passat els dies anteriors al viatge debatent el seu pentinat i quin
vestit hauria d'usar, la Leia feia una llista amb els seus motius de queixa.
Escrivia les coses per canviar per les quals estaria lluitant. Les hi volia dir
a l'Emperador en la cara. Ella era la senadora més jove en el Senat Imperial i
anava a causar una gran impressió llançant un advertiment, a l'inici del que
seria una llarga guerra pel bé de la galàxia. No li importava si en el camí
feia alguns enemics.
Però mentre
s'acostava al tron negre, l'ancià va aixecar el cap revelant un rostre de pell
arrugada, sepulcralment pàl·lid. Els ulls semblaven brillar-li, travessant-la
per complet. Les paraules se li embussaren en la gola i una suor freda li va
mullar el coll. La Leia amb prou feines si va escoltar al seu pare dir el seu
nom, amb prou feines si va sentir la mà que ell va col·locar en la seva esquena
per guiar-la cap endavant. Les seves ties li havien instruït els modals i el
protocol amb tal força que es va descobrir a ella mateixa ajupint-se de forma
automàtica en una reverència, una reverència!, abans que pogués detenir-se a si
mateixa.
—Serà agradable —va
clacar l'Emperador, amb un somriure de suficiència torçant els seus pàl·lids
llavis— tenir una cara bonica en el Senat.
I així va succeir.
Li va parlar com si ella fos una peça de decoració, igual que les estàtues del
recinte. La Leia no va ser capaç d'articular una sola paraula en protesta.
Només pensar en això feia que se li vessés la bilis.
Sí. Això estava
millor. Una ràfega de fúria, calenta i constant, inundava el seu sistema. El
seu enfocament s'aguditzava i es concentrava en els stormtroopers que entraven
al corredor per una escotilla propera.
—Busquin en cada
passadís i compartiment —va ordenar el líder—. Vostès dos, revisin darrere
d'aquests conductes d'energia.
El súmmum de la
mala sort: el tub darrere d'ella va deixar sortir una xiulada de vapor i va fer
un soroll fort, provocant que un dels stormtroopers es tornés.
—Espera. Crec veure
alguna cosa...
«Maleït vestit
blanc», va pensar la Leia, apuntant la seva pistola.
—Aquí està! Ajustin
les seves armes per atordir!
La Leia no anava a
ajustar el seu blàster per atordir. Va disparar i li va donar al stormtrooper
de davant, qui va deixar sortir un esgarip mentre s'estavellava contra el
terra.
—Vigileu! Està
armada! Disparin!
El tiroteig va
cridar encara més l'atenció.
Va haver de córrer
i cobrir-se millor per contenir-los una mica més.
Però al moment en
què la Leia va donar-los l'esquena, va sentir com si la tombés un destructor
estel·lar. El cop del raig atordidor li va robar tota sensació en les seves
cames i la va llançar cap endavant contra l'aspra reixeta sota els seus peus.
Milers d'espurnes
de llum van esclatar en els seus ulls i la van encegar momentàniament.
«Mou-te!», es va
ordenar a si mateixa, encara quan la impotència l'embolicava. «No has acabat!».
—Estarà bé —va
escoltar dir al primer stormtrooper—. Informa a Lord Vader que tenim una
presonera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada