25 EL GALLET
Kieron Gillen
Potser Aphra no semblés una rebel. Potser no li anessin a
disparar.
Mentre ensopegava a través de la mala herba, les cruels
espines de Dantooine estripant-la, es va adonar que tot el que tenia eren els
seus prejudicis sobre quina aparença tenien realment els rebels. Els imaginava
amb la mandíbula prominent, el pit ple d'orgull i el cap cruixint suaument per
un excés d'idealisme fora de lloc. Aphra no era així. Dit això, amb blàsters
duals en el maluc, ulleres col·locades sobre el seu ras casc de pilot i una
constitució fibrada, semblava més una escombriaire reeixida o una criminal
fracassada que una doctora en arqueologia. El millor seria mantenir el cap
baix, tornar a l'Àngel de l'Arca[1]
i fotre el camp d'aquest estúpid planeta verd abans de creuar-se amb una de les
patrulles imperials.
No importava què semblés. Si la trobaven prop d'aquesta base
rebel sospitarien, inevitablement d'aquesta manera mortal de sospitar a la qual
l'Imperi era tan aficionat.
La vida de l’Aphra alternava entre trobar interessants
artefactes antics i reactivar interessants artefactes antics, amb breus
períodes intersticials de vendre els interessants artefactes antics. Li agradava
descriure's a si mateixa com una arqueòloga múrria. Uns altres solien
descriure-la com una comerciant d'armes. Després de passar els millors anys de
la seva dècada dels vint fent això, no podia rebatre-ho de bona fe tan
fermament.
Havia estat refugiada a Ciutat Dantoo, intentant reactivar i
actualitzar alguns droidekes excedents de la guerra. Integrar els camps
deflectors amb les ranures per a coets recentment afegides va ser un malson: el
seu primer experiment va desembocar en la detonació de la càrrega explosiva
dins de l'escut. Senyal que Aphra passaria dues setmanes reconstruint els
droides des de zero. Podria solucionar el problema bastant fàcilment... si
tingués un modulador de camp de pols colicoide del 3,23.
Cap dels seus contactes habituals tenia un, així que buscava
objectes recuperats. Va pensar que tenia una pista. Aquesta base en l'extrem
llunyà de Dantooine havia estat prou secreta per no atreure l'atenció sobre si
mateixa, però era prou gran per no poder-se amagar d'algú que busqués de debò.
Aphra es va infiltrar en l'alimentació d'una estació orbital, la qual cosa li
va permetre rastrejar el moviment sigil·lós i regular de caces de repulsió a
l'òrbita i de tornada. Suposava que eren criminals o criminals amb il·lusions
altruistes, és a dir, rebels. Però ara havia estat silenciosa per un temps.
Probablement abandonada. Possiblement rica en objectes recuperables.
La base mateixa estava elegantment integrada en
l'interminable dosser d'arbres de Dantooine. Des de l'òrbita, probablement es pensaria
que era un exemple més gran d'una de les moltes granges de saba del planeta. Es
necessitaria un ull expert per notar les badies de caces repulsors en cercle al
voltant d'un baix búnquer principal. En el seu temps buscant en l'extensió,
Aphra havia après un parell de coses. Primerament, segur que era una base
rebel. En segon lloc, els rebels eren preocupantment eficients netejant el seu
rastre. Estava segura que els criminals autèntics haurien deixat un batibull
més útil. Maleïda Rebel·lió.
Aphra tenia... sentiments complicats cap a la Rebel·lió. Els
seus instints eren bons, però «bons» no era prou bo. La gent com els rebels,
tots generosos i nobles, va provocar la Guerra Civil Galàctica. Respecte a
l'orientació ètica de l’Aphra, havia estat modelada per créixer a l'ombra de la
guerra. La majoria de la gent necessitava ordre. Millor l'Imperi quan
l'alternativa era aquesta. La gent feble moria a bilions en aquesta
alternativa.
No és que Aphra necessités a ningú, és clar.
S'estava obrint camí a través del que estava bastant segura
que havia estat la comunicació central abans de ser desmuntada, quan l'Àngel de l'Arca li va enviar una alerta.
Una patrulla de caces TIE havia activat les seves alarmes. Va tenir el temps
just per córrer des del complex i llançar-se a la mala herba silvestre. Després
les càpsules de descens van prendre terra, equips assassins de brillants tropes
d'assalt estenent-se per la base com a insectes.
Aphra va decidir que en realitat no necessitava el modulador
de camp de pols colicoide del 3,23 tan desesperadament, i va córrer de tornada
a la seva nau a través d'un purgatori d'espines, saba viscosa i humitat
forestal que ho xopava tot.
A través de la mala herba gairebé irrompia en camp obert
quan va veure la corba camuflada de l’inusualment elevat nas encorbat del seu
creuer de butxaca, ressaltant sota l’holotela que havia deixat per ocultar-ho.
Aphra havia arribat a lloc segur.
Un segon més tard, es va adonar que no.
Obrint-se camí sense saber-ho cap a l'Àngel de l'Arca, hi havia tres soldats d'assalt, fent un
escombratge del perímetre. Era un problema obvi per a ella. També era un
problema per a ells, els qui eren a punt d'arribar a la capa de micromines que
havia deixat per cobrir l'aproximació. Un dilema moral. O, com Aphra preferia pensar
en ells, dilemes. En realitat la «moral» mai va entrar en això.
Opció un: els deixa ensopegar amb les mines. Amb els seus blàsters
acaba amb qualsevol que quedi. Porta l'Àngel
de l'Arca a l'òrbita, intentant esquivar l'inevitable destructor estel·lar
que va portar tots aquests soldats aquí. Gairebé segur ha d'abandonar les
carcasses de droideka que ha deixat a Ciutat Dantoo, i ha de gravar una nova
identitat de transponedor en l'Àngel de
l'Arca. Oh, i també assassina a un grapat de gent.
Alternativament...
Aphra va sospirar, va enfundar el seu blàster i va fer un
pas al capdavant, mans alçades, ampli somriure.
—Eh, nois! —va cridar—. Com puc ajudar-vos, bons cavallers
de l'Exèrcit Imperial?
A més, aquestes mines eren cares. No anava a malgastar-les
en soldats d'assalt.
—
Els soldats d'assalt la van interrogar, la van registrar i
la van escortar/arrossegar cap al complex. Van trobar tots dos blàsters i el
ganivet, però li van deixar les seves eines, la qual cosa probablement era un
error. Si l'haguessin escanejat, haurien trobat la massilla explosiva en el
folro del seu barret, emmagatzemada fora de perill en dos paquets inerts. Si
podia elaborar una excusa per llevar-se el barret i manejar la massilla durant
gairebé un minut, seria útil. Potser podria oferir-se a mostrar-los animals
d'argila?
La van empènyer dins del que una vegada va ser la caserna
general dels rebels, i ara ho era dels imperials. Personal de suport es movia
pertot arreu, però Aphra sabia que eren irrellevants. L'únic home que importava
a l'habitació estava dempeus, vestit amb uniforme imperial, mirant els holomapes
de la zona amb una expressió disgustada. Aphra no va interpretar molt d'això.
Aphra sospitava que, hi hagués bones notícies o dolentes, aquella expressió
romandria aquí, sorruda, perpètuament decebuda. Era un núvol gris en uniforme
gris.
Era un general. Aphra no podia interpretar la cadena de
botons de colors en la seva solapa, però complia cada prejudici que Aphra tenia
de l'Alt Comandament Imperial.
Sentia l'arma encara en la part baixa de la seva esquena
mentre el soldat d'assalt informava.
—L’hem trobat rondant pel perímetre exterior, General Tagge
—va dir el soldat d'assalt amb una veu sorprenentment fina—. Diu que és de
Ciutat Dantoo. La seva moto lliscant està amagada a l'est de la base. Estem
intentant localitzar-la.
La moto no existia, però maleïda fos Aphra si anava a deixar
que qualsevol caminés ensumant en l'Àngel
de l'Arca. Aphra va somriure alegrement, tant per intentar causar una bona
primera impressió com perquè havia identificat correctament a aquest Tagge com
a general. El seu coneixement de rangs militars a qualsevol moment posterior a
la República era confús en el millor dels casos.
—Ehm... em vaig rendir. I vaig lliurar les meves armes.
Només vull ajudar —va dir amb tota la sinceritat que va poder reunir. Tagge la
va examinar. Grunyí, no convençut, i va tornar al mapa.
—Per què estàs aquí?
—Estic robant coses. Bé... rescatant, però crec que hauria
d'obtenir puntuació extra per l'honestedat, no? —va dir Aphra—. La base porta
buida des de fa mesos, així que em vaig figurar que si quedava alguna cosa
aquí, era meu.
Tagge va mirar cap enrere, analitzant-la com si ella fos un
full de càlcul i ell volgués comprovar si les columnes quadraven o no.
—Et trobo enmig d'una base rebel abandonada, i afirmes que
no saps res? —va dir.
Aphra va fer el seu millor intent de boca oberta innocent.
Potser va aconseguir el nivell de «falsa innocent».
—Certament res de rebels! —va dir—. Els rebels són petits i
desorganitzats, amb prou feines més que bandits. Aquest lloc podria haver
contingut dotzenes de naus espacials. Segurament els rebels no podrien mantenir
una base com aquesta.
La cara de Tagge estava tan immòbil com les màscares dels
soldats d'assalt.
—Crec que estàs confonent ser intel·ligent amb ser hàbil —va
dir Tagge.
Aphra es va estremir una mica. Que li disparessin per això
seria ximple, fins i tot per a ella.
—Ho sento. Ningú tenia ni idea que això fos una base rebel.
Hi havia estat abandonada durant mesos quan vaig arribar aquí. I... —es va
detenir, buscant un punt de vista que li permetés continuar la seva beneïda
vida sense ferides de blàster— ...aquesta és la força militar més gran que
Dantooine ha vist. Dantooine és tranquil. La il·luminació d'interior és una novetat.
Una demostració de força com aquesta i tots els de per aquí sabran que ningú
podria somiar amb resistir a l'Imperi.
Tagge esbufegà, un simple so agut. Un riure, o l'equivalent
de Tagge.
—No crec que hi hagi perill que es subestimi la serietat de
l'Imperi —va dir—. Avui, escombriaire, l'Imperi va destruir Alderaan.
L'habitació estava en silenci. Tagge va deixar la dada
penjar en l'aire, esperant que el silenci dominés. Va ser immediatament
enderrocat.
—Com? —va dir Aphra—. Bombardeig de superfície? Fins i tot
amb una flota de destructors estel·lars, portaria setmanes. O una bioplaga, com
a Genosha? És aquesta tecnologia de la Iniciativa Tarkin? M'ha encantat el
treball que he vist sortir dels laboratoris. És com una cosa aixafa-ciutats, o
una cosa de deixar els edificis drets? Parlem només d'éssers sensibles, o d'un
esdeveniment d'extinció massiva de flora i fauna? De debò, com? Ignició
atmosfèrica? He vist plans per a això. Ooh, fissura del mantell. L'exposició
del nucli de magma pot fer un desastre d'una civilització. O... oh, m'estic
torturant a mi mateixa. Què vol dir exactament?
Tagge la va mirar fixament.
—Vull dir que el planeta és pols —va dir.
Aphra era feblement conscient que aquesta no era la resposta
que Tagge esperava, però la seva agitació tenia el seu propi impuls.
—Com... pols pols?
Com, trossos d'asteroide i de gent surant a l'espai? Això?
—L'Estrella de la Mort
va destruir Alderaan —va dir Tagge, d'alguna manera sent arrossegat en el
deixant de l'entusiasme de l’Aphra.
—Uau —va dir Aphra—, això és sorprenent.
Era conscient que l'estaven mirant fixament.
—Ehm... ben fet, Imperi? —va dir Aphra.
L'incòmode silenci va ser trencat quan els altres soldats
d'assalt van entrar a l'habitació, saludant.
—Senyor —va dir el primer—. Hem buscat la seva moto i no
podem trobar-la.
—Per descomptat —va dir Aphra—. La vaig amagar. Això és el
que significa amagada.
El silenci va tornar. La rutina de «Aphra és Aphra» s'havia
tornat més sòlida.
Tagge va caminar lentament cap a ella, els braços a
l'esquena, i la va examinar. Una vegada més, el full de càlcul de l’Aphra va
ser comptabilitzat mentre Tagge feia la seva anàlisi final.
—No crec que siguis una rebel —va dir.
Aphra va intentar no riure. Anava a viure.
—Sí crec que ets un problema —va dir ell—, i sospito que el
món estaria millor sense tu.
Oh, no. No anava a viure. Anava a fer l'oposat.
—
Quan Tagge va ordenar al soldat portar-la als arbres,
executar-la i tornar a la cerca, Aphra va haver de lluitar contra tots els
impulsos en el seu cos per no córrer ni donar puntades ni arremetre. El seu cap
xisclava. La seva cara estava deformada. Si corria ara, li dispararien. Si
lluitava, seria arrossegada per una multitud. En canvi va consentir, i el
soldat d'assalt la va guiar. A cada pas, ella buscava la seva oportunitat.
Havia d'haver-hi alguna cosa. La seva sort la ficava en aquest tipus de
situacions. La seva sort la treia. Així era com funcionava.
Una veu dins d'ella va afegir un burleta així és com funciona fins que no ho fa.
Es va estremir. Sabia que eventualment seria el final.
Potser això seria el final.
—Així que, és la primera vegada que executes a algú? —va
preguntar amb la veu trencada.
—No parlis, presonera —va dir el soldat. La seva veu també
era insegura.
Bé. Aphra podia treballar amb això.
Aphra va riure nerviosament, mirant lentament per sobre de
l'espatlla, i li picà l’ullet.
—O què vas a fer? Disparar-me?
Van continuar cap a la línia dels arbres, Aphra un model
d'obediència.
—Estaves a bord de l'Estrella
de la Mort? —va preguntar ella.
Després d'una pausa, ell va contestar:
—Estàs molt interessada en la destrucció planetària.
—Ehm... qui no ho estaria? —va dir ella, trepitjant un tronc
mentre considerava si podria escapar fins a la cobertura del següent tronc. No,
no podria. No tret que volgués fer-ho amb un forat de cinc centímetres en la
seva esquena.
—Una arma com aquesta, i t'emociona? —va dir ell.
—Només et fa pensar. Com es dissenya alguna cosa com això?
—va dir ella, abans de mirar enrere per comprovar la distància. Podria
llançar-se sobre ell? Anava a ser que no. Encara que ho fes, ell tenia al
voltant de mig metre d'avantatge sobre ella.
—Vull dir... creus que l'Estrella
de la Mort té un gallet? —va dir ella—. Algú va ordenar que la disparessin,
però això és fàcil. Realment algú va haver de prémer el gallet?
Va continuar internant-se en el bosc. Ell la seguia a dos
mortals passos per darrere.
—Aposto que no. Aposto que és un grapat de gent, de manera
que tots puguin tenir una mica de negació de responsabilitat. Sis enginyers,
tots carregant cambres de combustió, i només quan totes estan enceses l'arma
ataca. Així és com jo ho faria. Perquè si uns tenen sobre si la càrrega de
saber que han destruït un planeta sencer... això podria superar-los. Simplement
no podrien prémer el botó.
»Així és com fan els escamots d'execució en alguns mons —va
seguir, mirant enrere—. Hi ha algú l'arma del qual no dispara de debò, de
manera que sempre poden pensar ei, potser
no ho vaig fer. Són aquestes petites il·lusions les que ens fan arribar
fins al final. El més dur és quan no hi ha manera d’autoenganyar-se.
»Estàs fent això sol. Ets tan desafortunat com jo —va
continuar ella—. Bé, gairebé tan desafortunat.
Aphra es va girar i es va parar.
—Alguna vegada has disparat a algú a sang freda?
—Dóna't la volta —va ordenar ell.
—Eh, intento ajudar. Vull fer això fàcil per a tu. Això et
pesarà per dins per sempre... i si vaig a morir, vull pensar de debò en això.
Imagina realment destruir Alderaan. D'entre tots els llocs, Alderaan! Alderaan
era bonic. Qui faria explotar Alderaan? Quin lloc. Història increïble. Bona
festa a la ciutat. Dimonis, fins i tot tenia postes de sol genials. Ara ni tan
sols té cel.
Aphra va donar un lent pas cap a ell, mantenint la seva
mirada.
—I aquí estàs, apuntant amb una arma a una senyoreta
xerraire, i sempre vas a recordar aquest dia...
I mig pas, extraient l'eina de la seva faixa, intentant
recordar el codi que necessitava...
—La gent va a preguntar-nos a tots on estàvem avui. On
estaves quan Alderaan va desaparèixer? I tu diràs va ser el dia que vaig fer una passejada fins a un bonic bosc a
Dantooine i vaig disparar a aquella estranya senyoreta escombriaire innocent.
Aphra gairebé solta l'eina, i va intentar no torçar la cara
de por. No ho espatllis ara, Aphra.
—Si et sents filosòfic, afegiràs alguna cosa com... —ella va
somriure—. ...Tota la innocència va morir
aquest dia, i la gent assentirà, i sabrà que, només perquè vas fer aquesta
cosa realment dolenta, això no et converteix en una mala persona.
Aphra va allargar la mà, activant l'eina. Les llums enceses,
però en silenci. La seva mà va tocar la d'ell, mantenint aquell contacte
visual, sabent que si ell mirava cap avall i veia la seva eina prop del seu blàster,
tot hauria acabat...
—Està bé —va dir ella—. Et perdono.
Ell va prémer el gallet. Un clic.
El genoll de l’Aphra va volar fins a un engonal no prou
cuirassada. Quan ell va trontollar, ella va agafar el blàster de la seva mà.
—Sempre es pot induir un embús en els blàsters de model
imperial si es té la freqüència adequada. La qual tinc —li va apuntar amb el
seu propi fusell—. Es reinicia després d'un parell de segons.
Va haver-hi un murmuri greu quan l'arma es va reactivar.
—Mai has disparat a ningú a sang freda —va dir ella, movent
el canó cap a ell—. Endevina qui sí.
El soldat d'assalt va ensopegar caminant cap enrere, caient
sobre un tronc, i després es va quedar immòbil, amb les mans alçades. Va fer
tot el que va poder pensar fer.
—No. Si us plau —va suplicar.
Aphra va sacsejar el cap.
—T'entrenen per disparar. T'entrenen per seguir ordres.
T'entrenen per a... bo, altres coses. Marxar, suposo. Però no t'entrenen en com
pregar per la teva vida —va dir ella—. Lleva't el casc.
Aphra esperava haver de repetir-se, però ell es va llevar el
casc instantàniament. Si que tenien clavada la cosa de seguir ordres. Era al
voltant d'una dècada més jove que Aphra, encara en l'adolescència. Nas massa
gran, ulls blaus i espantats. Ella va sospirar.
—Mira, ara ets humà. Si supliques per la teva vida, vols que
la gent sàpiga que ets una cosa viva que respira i no un estrany droide
esmaltat. És fàcil matar soldats d'assalt.
»Perquè, tot això que t'acabo d'explicar sobre gallets? —va
dir ella—. No crec que res d'això sigui cert. Crec que l'Estrella de la Mort té un gallet, perquè penso que és fàcil
destruir un planeta. És tot molt abstracte. És pel que als tipus com Tagge els
sembla bé enviar exèrcits a la mort, mentre ordenen als seus soldats llevar-me
de la vista per col·locar-me un tret a través del tòrax.
»Un planeta no té cara —va dir ella—. Es necessitaria un
autèntic monstre per pressionar el gallet si Alderaan tingués una cara.
Els ulls d'ell es movien entre Aphra i el negre del canó de
l'arma.
Aphra sempre havia defensat a l'Imperi com la millor opció
disponible, millor que l'anarquia. Aquest dia l'Imperi havia destruït un
planeta, un cost pitjor que el d'una guerra en una tarda. No tenia ni idea de
què fer amb aquests sentiments. Potser quan s'haguessin refredat, podria
justificar-ho: què és un planeta si el
fet cimenta una pau real? Sonava com la classe de lògica cap a la qual
tendiria. Les necessitats justifiquen les finalitats i tot això.
Però en aquell moment, només desitjava que pogués haver-hi
un Imperi millor i va desitjar que hi hagués algú que sabés fer-ho.
El noi estava plorant. Aphra va sentir vergonya i ira
barrejar-se dins d'ella. La seva agitació era real. La seva ira era real. Tot
era real.
Però estava enfosquit per la vergonya, vergonya que tenia
raó. Podia haver disparat a un soldat d'assalt. No anava a disparar a aquest
noi amb la cara humida i els ulls aterrits.
—Bé —va dir ella, començant a retrocedir—. Aquest és el
tracte. Torna a posar-te el casc. Digues-los que em vas disparar. Si pregunten,
digues-los que vaig suplicar, però no preguntaran. Una altra mort avui no
explicarà molt precisament, veritat?
Va disparar amb el blàster al terra. Ell va saltar cap
enrere.
—Això és la teva gent pensant que has fet el teu treball —va
dir ella—. Alderaan està mort, i tant l'escombriaire com el soldat d'assalt viuen.
Sona bé?
Ell va assentir. Ella li picà l’ullet i després es va girar
i va córrer, deixant anar el blàster on ell pogués trobar-ho.
Abans de cent metres va sentir crits.
Abans de dos-cents, va sentir el xiscle de l'alarma.
Abans de cinc minuts, estava posant l'Àngel de l'Arca en òrbita, caces TIE a popa, els motors
xerrotejant, veient la daga blanca d'un destructor estel·lar sorgint a la vista
davant d'ella. Mentre grapejava l'ordinador de navegació, buscant una ruta al
segur blau de l’hiperespai, es va maleir per un altre moment de feblesa en un
univers que no en tenia cap. Algun dia aprendria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada