EL POCAVERGONYA
CAPÍTOL 7
Res com una
extremitat amputada i llançada per l'aire per acabar amb un bon dia en la
cantina.
—Res de blàsters!
—va cridar el cantiner, en pànic—. Res de blàsters!
«Gràcies als
estels», va pensar Han. D'una altra forma ningú sortiria viu d'aquí.
En el que dura un
batec de cor, l'espès fum d'herbes que cobria l'aire va semblar dispersar-se.
La música alegre de la banda es va interrompre. Els crits en idioma bàsic i en
el que semblarien tots els altres idiomes de la galàxia, es van afeblir en un
gemec. En la llarga història de la Cantina de Chalmun, que acollia als pirates
més revoltosos que Mos Eisley podia oferir, per primera vegada va regnar el
silenci absolut.
Després, tothom va
tornar als seus assumptes i va tornar el ritme de la vida. La banda, Figrin
D’an i els Nodes Modals, un grup bith amb caps en forma de dom i ulls d'insecte
cristal·lins i negres, va començar una altra vegada a tocar els seus
instruments.
En Han hagués jurat
que el braç tallat, per no esmentar el monyó que li quedava a la criatura,
encara bategava quan aquell vell fòssil va apagar tranquil·lament la seva espasa
làser blava. En Han es va inclinar cap a la noia que estava en la seva falda,
tractant de veure, pel seu costat, qui havia iniciat la baralla en primer lloc.
En aquell lloc, semblaven aixecar del terra a un humà més jove, un adolescent
ros amb aspecte atordit que va desaparèixer en un dels racons foscos de la
cantina.
En Han estava
assegut al fons, en una de les taules de la cantonada on gairebé no hi havia
llum, tot esperant que li sortís una bona xamba. I bé, aquesta taula tenia
l'avantatge addicional que l’allunyava de la gent que estava caçant la seva
pell. Però evidentment Han havia de preocupar-se més per la noia humana que
volia els seus ossos, que per Jabba el Hutt.
—Han... —va
començar a dir la noia en la seva falda, amb veu alta i envellutada, lliscant
els seus dits en el seu cabell i forçant-lo a mirar-la—. Et vas anar per molt
temps. —Era bella i encantadora. D'això no hi havia cap dubte; els seus ulls
tenien un to de joies, el seu cabell era pàl·lid i llarg, i portava un
abillament que Han estava segur que donaria com a resultat unes interessants
línies de bronzejat quan sortís. I, escolta, mai anava a llençar al fang les
atencions de... una... mmm... dama.
—Bé, Sar...
Es va detenir en
veure com se li ajuntaven les celles. Correcte: Sarla era la noia del Port
Espacial Serenno. Hellene era la cantinera twi’lek de Kala’uun, a qui li
agradaven els capitans. Per tant aquesta noia era...
Res. Aquesta era la
noia del Port Espacial Mos Eisley.
Li va ensenyar un
tort somriure encantador i va donar un cop amb un artell en la seva barbeta.
—Ja saps com és
això. La meva xamba em porta a tots els racons de la galàxia. Algunes vegades
és massa perillós mostrar el meu rostre pels llocs de costum. Un home com jo
—va modular la seva veu com un murmuri dramàtic— ha de seguir movent-se.
La noia va
sospirar.
—Tothom està
parlant d'aquest carregament d'espècia que vas haver de botar. Un dels pilots
de nau va dir que Jabba li va posar un preu de la grandària d'aquest planeta al
teu cap.
Han va arrufar les
celles.
—Aquesta bola de
pols no és tan gran.
Ella ho va ignorar
i va continuar, movent els dits i jugant amb el coll de la seva camisa.
—Per alguna raó vas
tornar. És bona?
«No per una rossa»,
va pensar, mentre aconseguia agafar el seu glop. Mentre més o menys parava
esment al que la noia estava dient, mirava al voltant per localitzar al noi i a
l'ancià. I els va trobar. És clar, just a un costat de Chewie.
Només el wookiee
s'acostaria a xerrar amb ells com si no acabés de veure que li socarrimaren el
pelatge a un altre. L'única raó per la qual la gent entrava en aquesta cantina
en particular era per reservar els serveis d'una nau que estigués disposada a
no revelar als imperials què transportava. Això era l'especialitat d’en Han.
Encara que, en
realitat, va pensar si per ventura hi hauria un treball que valgués la pena com
per deixar a un llunàtic amb una espasa acostar-se al Falcó. Ja havien hagut de rebutjar dos miserables encàrrecs de
transportar mercaderies fora del planeta. La paga era dolenta i el carregament
estava calent: literalment fumejant. Encara que últimament la reputació d’en
Han havia sofert, alguna cosa li quedava d'orgull professional, com no! Quan un
tipus va voler que transportés fems de bantha a l'espai per fertilitzar algun
altre terreny erm, va pensar: «No, moltes gràcies».
Chewbacca es va
obrir camí cap a la taula d’en Han. Si els gairebé dos metres i mig de
complexió peluda color cafè no buidaven el camí, les dents i urpes que
completaven el paquet ho feien. Molt poques persones sabien que Chewie tenia un
cor tou sota aquest exterior de guerrer.
El wookiee va mirar
a la noia en la falda d’en Han, després al seu amic, esperant. Han es va
encongir d'espatlles. Què podia fer? Algunes persones simplement naixien
irresistibles.
Però, bé, aquesta era
l'oportunitat que Han havia estat esperant.
—Et presento a
Chewbacca, el meu copilot. Chewie, et presento...
Han va deixar que
la seva veu s'anés apagant, donant motiu al fet que ella es fiqués i es
presentés a si mateixa. En lloc d'això, la noia va tirar el seu cap cap enrere,
com ho fa una serp just abans d'atacar.
—Eh... Allea? —va
voler endevinar.
Chewie va gemegar.
Ella tan sols es va aixecar, va recollir el glop d’en Han i li va llançar el
que quedava en la cara.
—Em dic Jenny! —va
dir ella, mentre tirava el seu cabell per sobre de la seva espatlla i es
marxava furiosa.
«Oh, és clar:
Jenny, de Mos Espa!».
El seu copilot va
deixar anar una rialleta mentre Han usava la seva armilla negra per netejar-se.
En realitat sí se sentia malament per la seva mala memòria, encara que no ho
mostrés.
—Riu-te, amic.
—Veient la mirada de Chewie, Han va agregar—: Escolta, tu ets el casat. Troba'm
a una noia humana amb el cervell i el cabell sedós de la Malla, i tal vegada ho
consideri.
Si un wookiee
pogués enrojolar-se, Chewbacca s'hauria posat rosa per tots costats. Va gemegar
una pregunta.
Han va sospirar.
—Sí. Et vaig veure
amb la vella relíquia. Necessito recordar-te que sembla que no li agrada deixar
que les persones es quedin amb les seves extremitats?
Chewie va rugir una
resposta aguda.
—Sí, és difícil no
veure l'espasa, amic. Naturalment que sé el que és un sabre de llum. Em
pregunto en quin escombriaire d'antiguitats el va trobar.
El sabre de llum
era l'arma d'elecció de l'Orde Jedi, els cavallers que servien com a guardians
de la pau en l'Antiga República, abans que l'emperador Palpatine prengués el
poder. Hi havia una mica de xerrameca religiosa sobre meditació i alguna cosa
anomenada la Força. Si li preguntessin a Han, diria que es tractava d'un
enfilall d'estupideses. L'orde havia estat extint feia tant temps que era,
literalment, història antiga.
—Quin és el
treball? —va preguntar Han. Chewie va bordar una resposta, i els ulls d’en Han
van trobar una altra vegada al noi ros. L'adolescent estava inquiet, mirant al
voltant de forma incòmoda, prop del bar. De tant en tant redreçava la seva
senzilla túnica pàl·lida. Les seves mans tremolaven tant que Han estava sorprès
que el petit peixet no vessés el seu glop.
—Passatge? —va
replicar Han, voltejant cap a Chewie—. Al sistema d’Alderaan? Només això? —En
general, quan la gent volia contractar la nau d'un contrabandista era per
desaparèixer en un territori restringit o en un dels centres més foscos
esperant perdre's per sempre.
El wookiee va
assentir amb el cap.
—Creus que pagarà
bé?
Tenia valors, està
bé, però també necessitava pagar un deute a un dels grans senyors del crim en
la galàxia: podia ser flexible amb els seus valors.
Chewie va colpejar
la taula mentre grunyia una resposta, parlant sense parar sobre que eren diners
fàcils. Finalment, Han va sospirar i va dir:
—Està bé. Porta'ls.
Han es va prendre
un moment per redreçar la seva armilla i arrepapar-se en la cabina. Els seus
ulls van fer un últim cop d'ull a la cantina, buscant si hi havia problemes.
Chewie va escortar a l'ancià i al noi cap als seients de l'altre costat de la
taula.
—Han Solo. Sóc
capità del Falcó Mil·lenari. Em diu
Chewie que estan buscant transport al sistema d’Alderaan?
—El meu nom és Ben.
Ell és Luke —va dir l'ancià, fent un gest cap a l'adolescent. La presència
apaivagada del vell estava en completa contradicció amb l'energia amb prou
feines continguda del noi. Al Luke semblava que se li anava a sortir el cor;
estava molt ansiós per posar-se en marxa—. I sí, certament. Si és una nau veloç.
Han es mofà.
—Nau veloç? Mai van
escoltar parlar del Falcó Mil·lenari?
Ben va aixecar una
cella canosa.
—Hauria d'haver-ho
fet?
—És la nau que va
recórrer el Corredor de Kèssel en menys de dotze parsecs!
El noi, igual que
la majoria de la gent que va escoltar la història, semblava estar impressionat.
No obstant això, l'ancià no era d'aquesta majoria.
—En qualsevol
cas... —va dir Han, abans que notessin la mentida; el Falcó era ràpid, i això era l'única cosa que importava. Punt cinc
per amunt de la velocitat de la llum no resultava una cosa menyspreable—. He
escapat de naus estel·lars imperials. Això sí, no dels pesats creuers locals;
al que em refereixo és a les grans naus corellianes. És prou veloç per a tu,
ancià. Què és el carregament?
En Ben va fer un so
reflexiu abans de respondre.
—Només passatgers.
Jo, el noi, dos droides i... cap pregunta.
De sobte, Han va
tenir un mal pressentiment sobre el treball.
—Què és? Algun
tipus de problema local?
—Només diguem que
ens agradaria evitar qualsevol embull imperial.
—Bé —va dir Han,
inclinant-se cap endavant. Vaja, això hauria de ser senzill—. Aquest és el
veritable treball, no? Els costarà alguna cosa extra. Deu mil; tot per
endavant.
Per primera vegada,
el noi, Luke, va parlar.
—Deu mil? Gairebé
podríem pagar la nostra pròpia nau amb això!
—Sí, però qui la va
a pilotar, nen? Tu? —Ho veia com si no fos capaç d'esbrinar com retreure el
tren d'aterratge, ja no diguem fer el salt a l’hiperespai.
—Pots apostar que
podria. Jo no sóc tan mal pilot! —Luke va voltejar cap a Ben i va començar a
aixecar-se. Un raig d'ira ardent li il·luminava el rostre—. No tenim per què
quedar-nos asseguts aquí a escoltar...
L'ancià va fer un
posat amb la mà, i el noi es va asseure de nou.
—No portem tant
damunt. Però podríem pagar-te dos mil ara, més quinze quan arribem a Alderaan.
«Disset!». Han es
va preguntar si necessitava netejar les seves oïdes.
—D'acord, acaben
d'aconseguir una nau. Partirem quan estiguin llestos. Badia d'acoblament
noranta-quatre.
—Noranta-quatre —va
repetir Ben, assentint amb el cap. Luke no es veia content amb l'acord, però
aquesta vegada va aconseguir mossegar-se la llengua. Darrere d'ells, un
centelleig blanc va cridar l'atenció d’en Han. Quatre stormtroopers uniformats
es dirigien a la barra, atraient les mirades de menyspreu dels altres clients.
—Sembla que algú té
interès en els teus treballs manuals. —Han va girar-se cap a la barra.
Els seus nous
passatgers van voltejar a mirar. Al noi gairebé se li surt el cor quan va notar
que el cantiner assenyalava en la seva direcció. Va quedar en mans d’en Ben
arrossegar al noi cap a les ombres i portar-lo cap a l'entrada posterior. Per
quan els stormtroopers van girar-se de nou, ells s'havien anat.
Han es va girar cap
a Chewie, subjectant la bandolera platejada que creuava el pit del wookiee.
—Disset mil!
Aquests tipus han d'estar realment desesperats. Torna a la nau i prepara-la.
El wookiee es va
lliscar fora de la cantina, mentre Han assenyalava al cantiner que tanqués el
seu compte i lluitava contra el desig d'enfonsar-se alleujat en el seu seient.
El seu costat raonable sabia que només era qüestió de temps perquè trobés el
treball amb el qual cobriria el cost del carregament perdut de Jabba. Però una
altra part d'ell començava a perdre l'esperança que pogués reunir els crèdits a
les seves mans abans que un legítim contrabandista el trobés. Havia estat
simple mala sort que una nau imperial de duana s'hagués creuat en el seu camí
just quan s'estaven preparant per deixar Kèssel amb el carregament il·legal. I
ara era només qüestió de manera que pogués cobrir el seu cul.
Han es va aixecar
per sacsejar-se una enrampada del coll. Va fer un pas cap endavant, directe cap
a alguna cosa dura, freda..., alguna cosa que, sospitosament, se sentia com
l'extrem d'un blàster. Després va escoltar en huttès:
— Koona t'chuta Solo?[1]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada