Des de cert punt de vista (XXII)

Anterior

22 ECLIPSI

Madeleine Roux

Breha Organa va mirar el raig de sol inclinat darrere de l'espatlla de Visaiya. La llum en la galeria per sobre del gran vestíbul d'entrada del palau es va posar daurada, i després taronja, indicant el final de la tarda. Un altre dia sense el seu marit i la seva filla estava acabant, però havia passat tan a poc a poc com una vida.

Visaiya va parlar igual de poc a poc, recordant metòdicament a la reina el seu horari per a la resta del dia. Amb cada paraula, cada «després», seguit per una altra feina, una altra reunió, un altre deure, Breha se sentia més i més fatigada. Una tibant arruga es va formar entre els seus ulls mentre mirava aquest solitari raig de sol. S'havia colat a través d'una de les finestres altes per sobre d'elles, una sola esquitxada d'or enmig de l'esplendor blava platejada del palau. Fins i tot quan era nena, el vestíbul li recordava a l'interior d'una petxina, llis i llustrós, sempre lleugerament fresc fins i tot en ple estiu.

—Després s'espera que inauguri una escola per nerfs desemparats que només volen perseguir els seus somnis i convertir-se en ballarins...

Breha va allunyar la seva mirada del raig de sol, observant amb sorprès desconcert a la dona de mitjana edat al costat d'ella. Com a consellera, Visaiya era tan important per a ella que Breha freqüentment bromejava dient que perdre-la seria com amputar-se una mà. Fins i tot havia manat fer anells a joc, simples petits cèrcols platejats que ambdues portaven en els seus índexs drets.

—Potser estigui una mica distreta —va admetre Breha, passant una mà suau per la seva cara—. Cancel·la les meves cites per a la resta del dia, si us plau; la meva ment simplement està en un altre lloc.

Visaiya va assentir, consultant el seu panell de dades amb renovada determinació.

—Per descomptat. Fàcilment fet.

Llavors es va detenir, i Breha podria haver perdut l’interès una altra vegada i deixat vagar la seva ment, però alguna cosa en la cara de la dona la va posar alerta. Visaiya mai mostrava preocupació, sempre mantenint una màscara de relaxada confiança. Però ara... Ara les seves fosques celles estaven juntes, arrufades, el seu peu copejant sota el vestit, ondant la seda.

—Encara no hi ha notícies —li va dir Breha, arribant a tocar el canell de la dona. Era un gest massa familiar, potser, però aquells eren temps estranys—. El Capità Anderam m'ha demanat que deixi de trucar-lo a l’espaiport. Jura que seré la primera a saber-ho quan aterri la seva llançadora.

Visaiya no semblava alleujada en absolut.

—Podria anar i vigilar. No m'importa.

Breha va somriure tendrament.

—El Capità Anderam va insistir. Avui no se li ha de molestar una altra vegada.

—Oh, però només va demanar que vós deixéssiu de preguntar per ell. A mi no se'm va remetre tal advertiment.

I per això Visaiya era la seva mà dreta. Breha no estava per sobre d'admetre's a si mateixa que sense ajuda no hauria capejat la recent tempesta —la dissolució del Senat havia arribat com un gran cop, convertint cada tros d'informació entrant en una possible calamitat. L'Imperi estava molt més enllà del politiqueig subtil ara; estaven desesperats per aixafar la Rebel·lió, i els animals desesperats eren sempre els més perillosos. Breha va serrar els llavis breument i després va assentir una vegada.

—Sigues discreta, i gràcies. Ara crec que em retiraré. Mai hagués pensat que podria estar tan cansada.

Visaiya va fer una reverència i es va allunyar precipitadament, els faldons de seda arrossegant-se en el seu deixant com una ombra platejada. Descarregada però encara preocupada, Breha va girar i va recórrer la galeria. Normalment res excepte una catàstrofe planetària podria fer-li desatendre els seus deures reials, però se sentia cansada, cansada fins als ossos. I normalment agrairia un dia frenètic per distreure la seva ment de les absències del seu marit i la seva filla, però dia rere dia de preocupació l'havien abatut. Mai s'hi havia sentit gran fins feia poc, mai va trobar difícil sortir del llit fresc i enèrgica, però ara sentia els seus avançats anys de manera penetrant.

—Majestat? Un minut del seu temps, si pogués...

La droide assistent de la seva filla, WA-2V, es va aproximar aparentment del no-res, la llum de damunt del cap centellejant en el seu xassís blavós mentre sortia llançada des de darrere d'una planta en el corredor que dirigia cap als apartaments reials. La droide rodava ràpidament darrere de la Breha, només a un pam de la cua del seu vestit.

—És només... —la droide es va apressar, els engranatges brunzint mentre s'esforçava per anar al pas—. Bé, la gala per a l’equinocci és d’aquí només tres setmanes i el llencer en veritat ha de saber si la princesa pot assistir i, en aquest cas, si prefereix seda o setí.

—Més tard, 2V —va dir Breha suaument. Emboscada. I aquí havia esperat arribar a les seves habitacions sola, concedida (per fi) una pau momentània—. Les meves cites estan sent reprogramades. No se m'ha de molestar.

—Majestat?

I ara el ministre de finances, corrent per atrapar-les.

Pau. No anava a ser.

Trepitjant-li els talons al ministre venia un altre brillant cap cromat, el vell androide tutor de la seva filla CZ-7OB, sotraguejant darrere d'ells amb els seus peus de metall. Aquest androide era l'únic d'ells que realment tenia una cita, i probablement era massa tard per cancel·lar-la. Breha no va afluixar el pas, eludint amb encongiments d'espatlles les preguntes del ministre tan ràpidament com arribaven. Aviat es van aproximar a les portes altes i arquejades que conduïen als apartaments reials, i als dos sentinelles armats que formaven a banda i banda.

A través de les obertures d'un casc esmaltat, va trobar els ulls del sentinella i va donar la més lleu sacsejada de cap.

—Però Majestat! El vestit! —2V sonava a punt de fer saltar un servomotor de la frustració.

—Fes-te a un costat, droide, amb prou feines hi ha un crèdit al pressupost per dedicar a tan ridícules...

Les portes que donaven als apartaments reials es van obrir, i amb això va venir una escomesa d'aire net perfumat de lli, el dolç so del seu assistent més jove practicant el llaüt, i l'encara més acollidor so metàl·lic quan les alabardes dels seus guàrdies van descendir darrere d'ella, bloquejant l'entrada.

Breha es va parar just dins de l'apartament i es va tornar, obrint les seves mans cap a ells com en rendició. El Ministre Lintreyst i 2V es van detenir, l’androide tutor xocant suaument contra l'esquena de la droide noia amb una disculpa murmurada.

Finances. Gales. Sedes. Pressupostos. Tornaria la Leia a temps per a l’equinocci? Semblava poc probable i, amb tot, en un petit racó privat del seu cor que no tenia res a veure amb rebel·lions o política, Breha esperava que fos així. Si tornés tan aviat, significaria el seu èxit o el seu fracàs? Quin desenllaç s'atrevia a desitjar?

Es va contreure i va tancar els ulls atapeïdament. Era un deure de mare preocupar-se, però una responsabilitat de reina resistir.

—És suficient per avui —els hi va dir amb la seva veu més ferma. Odiava la sensació de ser perseguida, i odiava encara més la impressió que allò era, d'alguna manera, una retirada—. Els recursos per a la gala van ser assignats fa mesos, Lintreyst, la qual cosa estic segura que vostè ja sap. 2V, el llencer pot extreure un dels meus vestits del magatzem; la princesa pot ser que no assisteixi a la gala en absolut, i seria un desaprofitament començar una nova peça des de zero.

La droide brunzí amb satisfacció, fins i tot donant un petit gir a la seva rodant meitat inferior, com si no pogués contenir la seva emoció.

—Podria... Podria almenys afegir uns pocs embellidors aquí i allà? Un cristall o dos? Potser un brodat pel doblec?

Caminant cap enrere dins dels seus apartaments, Breha va tancar els ulls una altra vegada i va reprimir un somriure.

—Clar, sí, 2V, és una idea excel·lent. Estic segura que la Leia estarà complaguda.

Lintreyst, per contra, no era un assistent nerviós ni fàcilment satisfet. Va somriure i es va tornar amb un cop de capa, aquesta arremolinant-se darrere d'ell mentre tornava a baixar majestuosament el corredor, allunyant-se d'ells. Bé, aquest era un problema atès i despatxat, per fi.

—CZ-7? Pots venir —va dir Breha, fent-li un gest cap endavant a l’androide.

Llavors de debò va entrar als seus apartaments, respirant profundament mentre donava passos a través de la primera avantcambra, rica en plantes i flors; després el saló de benvinguda, on la seva assistent Falena romania inclinada sobre la seva pràctica; i després a través d'un corredor curt i corbat que conduïa a la seva balconada privada.

Aire de muntanya. Senzillament no hi havia res com això per als nervis.

Breha va tancar els ulls contra la posta de sol. Plomalls roses de núvols s'estenien pel cel, unint-se'ls un ocàs taronja i blau profund i fosc, caient en cascada. La neu fonent-se de les Muntanyes Juren brillava, una promesa de mesos més càlids per venir, grans grups migratoris de thrantes abalançant-se des de les muntanyes i cap a aquells núvols roses. Va somriure i va combatre la inquietud en el seu cor, gaudint com sempre de la vista d'aquelles belles bèsties, les ales grises batent, colpejant l'aire mentre els seus malenconiosos crits omplien la vall.

Darrere d'ella, l’androide tutor de la seva filla es va detenir, i ella podia sentir el suau brunzit quan l’androide canviava d'un peu a un altre, esperant.

—Majestat —va començar l’androide en la seva clara veu automatitzada—. Lamento informar-li que he descobert una greu discrepància en els registres diplomàtics de la seva filla. Normalment això seria simple de corregir, però amb la princesa havent partit ja, l'error podria afectar a la seva missió.

Ah, sí, la seva missió. Per descomptat, ningú en el palau, excepte uns pocs espies i oficials clau, sabia exactament on havia anat la Leia o per què. Era crucial mantenir la veritable raó del seu viatge en secret. Breha va assentir, mirant a un petit escarabat iridescent obrir-se camí a través de la barana de la balconada. Empenyia un petit manoll d'herba feta un cabdell, material per a algun niu creixent.

—Quina és la discrepància?

CZ-7OB va arrossegar els peus cap endavant, unint-se a ella al costat de la barana. Si era possible per un androide de protocol semblar nerviós, aquest ho aconseguia gairebé constantment. Els seus brillants ulls mecànics es llançaven d'un costat a un altre, després a dalt i a baix, i la seva resposta va arribar després d'una llarga vacil·lació. Gairebé podia sentir els circuits encenent-se ràpidament en el cap d'aquesta cosa.

—Segons el seu perfil diplomàtic, la Princesa Leia parla tant huttès com shyriiwook amb fluïdesa. Lamentablement, i com Sa Majestat sens dubte sap, la princesa només és capaç en shyriiwook. Això és, naturalment, un error meu i no de la princesa, però em preocupa que tal error li causi vergonya. Oh, és massa, massa humiliant.

Breha es va permetre un somriure i es va girar, posant una mà maternal sobre l'espatlla de l’androide.

—Amb prou feines és culpa teva que la Leia no s'apliqués més rigorosament. Jo no em preocuparia. Em costa imaginar un escenari en el qual el shyriiwook fluid la beneficiï —els ulls de l’androide van parpellejar, més brillants, com si estigués sobresaltat—. En aquesta missió en concret, és clar —va afegir ràpidament la reina.

Assentint, CZ-7OB va baixar la mirada a les seves mans.

—Potser sigui cert, Majestat, i un alleujament escoltar-ho, però és encara més alarmant el meu descobriment que... que... —i aquí l’androide es va inclinar cap endavant, murmurant—. No m'atreveixo si més no a fer aquesta acusació, però la princesa va alterar el registre ella mateixa.

Darrere d'ells va sonar un suau riure contingut.

—Això sí sona a la nostra filla.

Tant Breha com l’androide es van alarmar sorpresos, però va ser la reina qui boquejà i va abandonar per un instant el seu port reial. El seu marit havia tornat, esgotat, potser, però tan guapo com sempre amb una gastada capa marró. Es va precipitar cap a ell, llançant-se agraïda als seus braços oberts. L'aire de muntanya de la seva llar certament era un bàlsam, però l'abraçada del seu estimat era la felicitat mateixa. La guerra, la Rebel·lió, l'absència de la seva filla... tot va escapar de la seva ment per un únic moment.

—Quant temps —va murmurar, apartant-se d'ell i tocant la seva galta—. Quant temps.

—I aquí una altra vegada —va respondre Bail, estirant-se cap avall des de la seva altura per besar-la—. CZ —va dir distret, sense llevar els ulls de la cara de la Breha—, vés ara i arregla el registre, i que sàpigues que tots nosaltres estem agraïts per la teva... particular marca de diligència.

L’androide es va balancejar al costat d'ells, mirant-los amb brillants ulls molt oberts mentre sortia.

—Només espero que la meva correcció no arribi massa tard. És horrorosament fàcil insultar a un wookiee.

—Però Visaiya hauria d'haver-m'ho dit! —Breha es debanava el cap—. Deus acabar de creuar-te amb ella, i aquest maleït Anderam! Li vaig dir que m'avisés de seguida...

Bail la va agafar a la distància d'un braç mentre l’androide es marxava, però el seu somriure no es va estendre als seus ulls. Alguna cosa anava profundament malament. Ella va notar noves arrugues en els seus ulls i pinzellades grises més llargues en les seves temples, i el seu cor va donar una bolcada davant la idea de tots els perills als quals havia sobreviscut per tornar a aquella mateixa balconada. El va aferrar fort una altra vegada i després li va permetre conduir-la a la barana, les seves mans entrellaçades sobre el fred marbre. Un segon ramat de thrantes s'elevava al capdamunt, els seus crits fent ressò en el perímetre de la vall i les altures del palau.

—No t'enutgis amb cap d'ells, cor. Els hi vaig dir que volia donar jo la sorpresa. Estrelles!, però et trobava a faltar a tu i aquest lloc —va murmurar, inclinant el cap amunt, cap al cel.

Breha volia desesperadament permetre's més temps per sentir-se alleujada, però l’encaixada a la mà d'ell es va estrènyer.

—Scarif... Són certs els rumors? No poden ser veritat...

El seu marit va desviar la mirada d'ella mentre baixava la barbeta i sospirava. Va semblar posar-se més pàl·lid, un aire distant i fetillat venint-li als ulls.

—No has de pensar en això ara —li va assegurar. Els seus ulls es van trobar i ell va forçar mig somriure—. Havia esperat fer d'aquesta reunió una cosa més alegre, però les notícies que tinc... —la seva veu es va esvair, i per un moment va semblar estar malalt.

—El Senat ha estat dissolt —va dir ella—. Ho hem sentit fa dies, Bail. És monstruós. Sabia que l'Emperador era atrevit, però esperava almenys una mesura de subtilesa.

—El Senat —Bail va sacsejar el cap, la subjecció sobre ella estrenyent-se—. No és això el que haig de dir-te. Vaig pensar que sabria què dir, i és el correcte que jo sigui el que porti les notícies, però ara que arriba el moment...

Breha estava callada, aterrida que, si deia una altra paraula, ell defalliria una altra vegada. Sobre la barana, va observar al petit escarabat sucumbir a un vent sobtat, caient, tot el seu dur treball perdut i disseminat.

Bail va respirar profundament, i ella el va veure estabilitzar-se però encara malaltissament pàl·lid. Es coneixien des de feia molt temps, havien sobreviscut a moltíssim, però en tota la seva mitologia privada ella mai l’havia vist amb aquest aspecte. El seu marit, un home d'un coratge i una fe infrangibles, ara agitat fins a la medul·la.

—El Tantive IV està perdut —va murmurar—. Destruït.

Per un moment, Breha no va poder sentir res. Pànic. Coneixia bé la sensació, l'havia conegut quan van arribar les notícies de la dissolució del Senat, però això era una altra cosa. Això no era només pànic, era un lloc perfecte i buit tallant-se en el seu pit. Una xiulada aguda en el seu cap la va fer sorda a tot excepte la sang palpitant en les seves oïdes. Va parpellejar, mirant a través de la cara del seu marit, a través del passamans, a través de les muntanyes... Després els seus ulls finalment es van fixar en aquest petit escarabat rodant a través de la barana. Bail havia caigut sobre els seus genolls, la poca força que li quedava havia durat només fins a poder pronunciar aquest missatge.

Ara et toca a tu.

Aquest buit en el seu pit havia d'omplir-se amb alguna cosa o s'esfondraria per dins, un púlsar desvalgut. El propòsit podria omplir el buit. Almenys, de moment. Breha va plegar juntes les mans, estrenyent-les més i més, com si aquest únic punt de pressió pogués d'alguna manera mantenir-la íntegra i total.

—Hem de saber més que això. Envia un altre equip de reconeixement immediatament. Podrien haver-se llançat càpsules de salvament. No es mata a la nostra filla tan fàcilment; haurà fet tots els esforços per sobreviure. Necessitem un mapa de tots els planetes prop d'aquest camp d'asteroides. Aquí és on començarem a buscar supervivents. I qui va informar d'això? Es pot confiar en ells? —va sol·licitar, sentint la seva veu créixer fins que va poder controlar-la una altra vegada—. No acceptaré cap informe fins a haver vist l'accident amb els meus propis ulls.

Gairebé va exigir saber què estava fent exactament el Senat sobre aquest tema, però va recordar que estaven sols en això, perduts en un erm desconegut.

Assentint, Bail la va tocar i donant-li la mà ella el va ajudar a aixecar-se del terra.

—He demanat tot això i més —li va assegurar ell—. Pot ser que ja no tinguem el Senat, però no estem sense aliats. Breha, hi ha un esquadró buscant, però ara estem en guerra. Saps que usaria tot recurs possible, però la nostra pèrdua personal ha de ser equilibrada amb les necessitats de la Rebel·lió.

Les llàgrimes estaven arribant sense invitació, i Breha era impotent contra elles. La nostra pèrdua personal. Es va recolzar en el seu marit, encongint-se profundament en la seva abraçada, ocultant la contracció del seu mentó que indicava que el seu moment de fèrria resolució política s'estava enfonsant.

—Pèrdua no —va dir—. No encara. No em rendiré. Però Bail, mai hauríem d'haver estat d'acord amb això, amb deixar-la anar...

Ell va reposar la seva barbeta pesadament sobre el seu cap, i Breha es va sentir de sobte anciana i espantada, fràgil, colpejada per tots costats per una guerra que no podia detenir i un mal que no podia entendre.

—Aquesta guerra només està començant, i hem de fer les preparacions que puguem aquí. Encara que no fem res més que buscar-la, encara que no fem res més que esperar, la guerra està aquí —va dir ell suaument—. Serà lluitada per la Leia quan la trobem. Podríem intentar mantenir-la amagada i fora de perill aquí en Alderaan si... quan... sigui rescatada, però tots dos sabem que trobaria la manera d'anar-se’n.

—Sí, ho sé —ella es va apartar, refregant-se els ulls amb ambdues mans—. Hauríem d'estar aquí fora buscant, també. El Capità Anderam pot preparar-nos un transport, hauríem de contactar amb ell.

—Ho sento —va dir ell—. Saps tan bé com jo que és simplement massa perillós. Si poden atrapar al Tantive, llavors també a nosaltres.

Breha va sacsejar el cap i es va abraçar, fregant calor en uns braços ja calents. El seu empipament va disminuir en tristesa, i va tornar al seu marit, deixant-li recollir-la en una forta abraçada mentre l'últim reconfortant toc del sol queia sobre les seves cares.

—Per descomptat... Per descomptat, és cert. Però no puc no fer res, amor. Em nego a no fer res.

Va extreure un petit dispositiu hologràfic de les butxaques dels seus voluminosos faldons, descobrint que fins i tot aquesta simple tasca requeria plena concentració. Fins i tot estar dempeus i respirar se sentien com labors injustament cruels. Però es va endurir, preparada per ser reina un moment més i mare al moment en què la trucada va donar to.

La imatge blava del Capità Anderam va brillar a la vida sobre l’holo quan va acceptar la transmissió.

—Potser hàgim de quedar-nos aquí, per descomptat —va dir Breha silenciosament—. Però tenim pilots i agents capaços, i ells buscaran on nosaltres no podem.

—

Saber que no hi hauria son no va fer l'absència d'aquest més fàcil. Un tremolor constant començava a les seves mans, un que Breha notava reflectit en el seu cervell. Encara no hi havia cap notícia de la seva filla, ni en el sentit de la vida ni en el de la mort, i la possibilitat que mai descobrissin veritablement el destí de la Leia era més probable cada dia. Aquesta possibilitat planava sobre ella com un punt cec, i en certs moments, exhausta fins al punt de la il·lusió, jurava que un buit negre real estava començant a enfosquir la seva visió permanentment.

Cada llumeta en cada dispositiu de comunicació l'enviava a un altre paroxisme de por expectant. No va deixar que ningú excepte Bail ho veiés, o almenys, va fer el que va poder per amagar el cansament enfosquint sota els seus ulls i l'agitació de les seves mans.

Dos dies. Dos dies havien passat des del retorn del seu marit i semblaven una vida, la falta de son desdibuixant les hores fins que no va poder descansar més que endevinar l'hora o el dia. La llarga càmera voltada en l'extrem nord del palau una vegada va acollir a dignataris i va ser el lloc sobri, seriós debat polític, però ara s'havia convertit en el centre d'informació mentre els seus agents millor formats buscaven silenciosament a la Leia. Breha passava massa temps allà. Menjava allà, quan podia assimilar-ho. I veia a Bail a través de l'enormitat de la taula de reunions, els ulls de tots dos apartant-se dels de l'altre. Qualsevol mirada perllongada i Breha se sentiria llançada a les llàgrimes.

No hi hauria llàgrimes davant dels seus generals.

Va veure a un patge creuar des de la porta d'arc alt fins a la taula i detenir-se al costat d’en Bail. El seu intercanvi murmurat es va perdre sobre la constant xerrameca dels homes i dones al voltant d'ells i el continu corrent d’holotrucades entrants i sortints. Però Breha va observar a prop, cada nou tros d'informació portant una onada d'esperança. Les pistes, la majoria d'elles buides, semblaven donar voltes sense fi de retorn a la mateixa conclusió: el Tantive havia estat aniquilat, i amb ell, cada ànima a bord.

Bail va sacsejar el cap, i ella va notar la mateixa forta tremolor a les mans d'ell quan es va pessigar el pont del nas de la frustració.

—Algú deu saber alguna cosa. Em sents? Torna —va dir, la seva veu creixent en irritació—. Torna i comprova-ho una altra vegada, i després comprova-ho una altra vegada més.

El patge va escombrar el birret blau del seu cap i va sortir inclinant-se de la sala, afligit, la seva dolça cara jove posant-se carmesí brillant.

Breha es va unir al seu marit, trobant la seva mà sota la taula i prenent-la. Ell no la va mirar, però es va inclinar gairebé imperceptiblement cap a la seva espatlla.

—També estan preocupats, Bail. No oblidis això.

—No hauria d'haver-li bordat.

A ella només li quedaven somriures cansats, així que li va oferir un.

—Et perdonarà.

—Oh, Majestats! —WA-2V va rodar dins del caos de l'habitació, zigzaguejant hàbilment a través de la preocupada multitud fins a on estaven Bail i Breha. Els seus esvelts braços anaven carregats amb un vestit, un que Breha va reconèixer de seguida com a seu. L’havien canviat lleugerament, el llarg pujat per a la talla petita de la Leia, una resplendent ruixada de gemmes afegida al doblec. La droide es va detenir just al costat d'ells i Breha va haver d'aixecar una mà per impedir que el vestit caigués de la subjecció de 2V. Els seus dits van acariciar la familiar seda i una nova ona de pesar va emergir.

—Tenia raó, era una idea molt millor arreglar un dels seus vestits antics —va dir la droide, agitant les mànigues del mateix—. Aquest és molt especial, i seria una llàstima deixar-ho en emmagatzematge. S'ajustarà a la princesa perfectament!

—No és el moment —la va interrompre Bail, girant-se cap a l'assistent—. Hi ha... altres consideracions mereixedores de la nostra atenció.

Però la droide va continuar mirant a la Breha, sostenint el vestit buit. La reina es va forçar a posar la mà sobre la rica tela, anestesiant-se del nou dolor.

—És preciós —va assegurar a l'assistent—. Quan la Leia torni estarà molt complaguda.

2V va rodar endavant i enrere, agitant-se, després va respondre amb un piular:

—També ho crec, Majestat, i estarà a casa aviat per veure-ho.

Un home blau va brillar a la vida a la seva esquerra, una holotrucada entrant del Capità Anderam fent-li resplendir en miniatura mentre cridava frenèticament des de les seves oficines en l’espaiport.

—Ara què? —Bail va caminar majestuosament cap a l'extrem de la llarga taula, fent falca entre dos ministres amuntegant-se sobre l'holograma.

Breha estava aquí un instant després, inclinant-se cap endavant per parlar clarament al dispositiu gravador.

—Anderam? Pot sentir-me? Hi ha notícies?

—A dalt! —el capità sonava aterrit—. Ho poden veure? Alguna cosa s'està posant en posició en òrbita, no rebem cap avís...

—Què està dient? No se li entén —va respondre Breha, veient interrompre's la trucada. Alguna cosa estava interferint amb la transmissió.

—Capità...

Però Bail la va agafar del canell, tornant-se cap a ella lentament, els seus ulls buscant el terra entre ells.

—Vine —va murmurar—. Fora. Transfereixin al capità a la meva línia personal!

Ella li va deixar conduir-la fora de la sala i baixant el passadís corrent, i Breha va recollir els seus faldons per mantenir el pas, l'alè atrapat en la gola mentre ell els portava fent un esprint a través del palau i fins a la balconada més propera, el familiar refugi a l'aire lliure fora de les seves habitacions. Tots dos es van detenir lliscant-se, Anderam saltant a la vida a la mà de Bail mentre miraven a dalt, cap al cel enfosquint-se.

—Posin-se... excepte... —la veu del capità ara era només un crepitar.

—Pensa, Bail. El Tantive cau, les nostres comunicacions bloquejades... —va sospirar i va veure la imatge del capità interrompre's totalment—. Deuen saber que era la Leia. Això és una represàlia.

El seu marit va començar a anar i venir, amb suor vorejant les seves temples quan va tirar el comunicador de la frustració. La major part del que murmurava per a si mateix era massa baix per sentir-se.

—Impossible. No s'atrevirien!

Potser això era tot una distracció, algun complot imperial per impedir que busquessin a la seva filla. Res era segur, es va recordar ella; res havia de ser cregut fins que tinguessin absoluta confirmació. I si l'atenció de l'Imperi hi havia virat cap a Alderaan, llavors molt millor: que es distreguin aquí, això podria permetre a la seva filla escapar de l'accident. Mentre ella sobrevisqués, hi hauria esperança; no importava en quin planeta llunyà aterrés la Leia, trobaria una manera de lliurar les dades i completar la seva tasca.

Una ombra va caure a través de la balconada, cobrint a tots dos de freda i sobtada foscor. Ella va arribar fins a Bail instintivament, enllaçant el seu braç amb el d'ell mentre tots dos es tornaven a l’uníson per encarar la vall. Breha va escudar els seus ulls amb el palmell de la mà, mirant a dalt al cel i a l'enorme objecte que es movia lentament a través del sol. En un instant, la cosa havia enfosquit el sol completament.

—Què podria ser tan gran? —va murmurar Breha. La por va nuar atapeïdament el seu estómac, i es va aferrar més fermament al seu marit. Què estava veient? Una vegada havia presenciat un eclipsi a Coruscant, però això era molt més ràpid. Molt antinatural.

Al seu costat, Bail va panteixar i després va semblar posar-se lànguid. Es va girar cap a ella, els ulls buits, la boca movent-se però muda. Finalment, va trobar la seva veu i va buscar el terra als seus peus.

—El destructor de planetes.

Ella va lluitar contra la marejada de nàusees que la va colpejar com una ona trencant i va col·locar les seves mans en la cara d'ell, obligant a Bail a mirar-la. No podia ser cert. Alderaan no. Estaven en el cor de la galàxia, un planeta principal, un bastió de tradició i pau i prosperitat...

El símbol perfecte per destruir. El missatge perfecte per enviar. Cap planeta era massa sagrat, massa populós... Cap planeta estava fora de perill.

—El meu amor, no ho farien —va dir ella, encara que sabia que sí.

Bail va estendre les seves mans sobre les d'ella i va ajuntar els seus fronts.

—Almenys estarem junts.

—No! —es negava a creure-ho. Com podia existir semblant maldat?— Ha de... Deu haver-hi temps. L’espaiport està massa lluny, però podríem arribar a la nostra llançadora privada. Po... Podríem evacuar a tants com sigui possible! Deu haver-hi alguna cosa, qualsevol cosa, que puguem...

El so va ser increïble. Es van tornar cap a ell amb temor i paüra; una atenuació d'aire va arrossegar tot el soroll al voltant d'ells abans que un tremend esclat com un llampec esquincés l'aire. Bail va tirar d'ella cap als seus braços, estrenyent-la mentre la llum els encegava, un anell blanc que creixia des de l'horitzó, propagant-se de pressa, portant-se arbres, bèsties i roques amb ell.

—Ella ho va aconseguir —va murmurar Breha, les mans tremoloses fetes boles en la capa d'ell, els seus incrèduls ulls mirant mentre el mateix planeta esclatava amb mil guèisers brillants i terribles—. Si ella s'hagués anat ho sabria, Bail.

—Ella viu —ell va besar el seu front, deixant els seus llavis allà mentre el palau s'agitava sota ells i les bigues que subjectaven la balconada en alt xerrotejaven i cedien. Els assistents dins dels seus apartaments van llançar un lament de terror, i el castell es va enfonsar sense que quedés terra sota ell.

A ella li van doldre els ossos. Sentia com si estiguessin sent sacsejats fins a separar-se.

—Ella viu —va dir Bail una vegada més.

Breha va tancar els ulls.

—Ho sé.

Les muntanyes es van aixecar, doblegant-se cap a ells, empassant-los sencers. Va sentir la calor del seu marit, el seu alè en el coll, després l'olor de la cendra i el fum, i al moment següent, l'oblit.

 Següent