37 PLA DE CONTINGÈNCIA
Alexander Freed
En un futur proper, no més d'un dia a partir d'ara, hi haurà
una batalla sobre la quarta lluna de Yavin. Uns pocs i foradats Ala-X sortiran
de la zona selvàtica de la lluna, amb la condensació bullint en els seus cascos
mentre emergeixen de l'atmosfera sota la llum d'un gegant gasós de color
vermell. L'esquadró es dirigirà cap a una estació espacial, armada amb armes
tan esgarrifoses que solament uns vells amargats van poder somiar.
Els pilots, joves, ambiciosos i de bon cor, els qui ja han
vist sang ser vessada, s'encarregaran d'aprofitar una falla en l'estació amb la
finalitat d'incendiar el nucli del seu reactor. Però el seu precipitat pla poca
oportunitat té contra els dissenys dels vells amargats. Una per una, les naus
seran destruïdes. L'estació espacial entrarà en l'òrbita de la lluna, on
acomiadarà un arrasador raig que desintegrarà fins a l'última pedra apilada de
l'immemorial i antic temple, al costat dels habitants del mateix, i la resta de
la lluna per igual.
Aquest no és el futur que Mon Mothma espera, però no és un
tan improbable.
—
—Podria desautoritzar-te —diu mentre amb dificultat mou un
munt de tauletes de dades des del seu escriptori cap a un maletí metàl·lic.
Revisa dues vegades els arxius dins de cada dispositiu abans de guardar-los. Es
troba amb llistats de cèl·lules rebels, freqüències de contacte codificades,
localitzacions de refugis, documents imperials robats. Mon pensa en com 20 anys
de treball es reduïen a un petit paquet.
—Desautoritzar-me amb quina fi? Fins i tot si tot surt bé,
no pots ajudar-nos aquí. Necessitarem desmantellar tota la base —Jan Dodonna
aixeca les mans desgraciadament en l'entrada de l'oficina de la Mon—. Si les
coses no surten bé... —S'humiteja els llavis mentre escull les següents
paraules—. Mon, no solament lideraràs la Rebel·lió. Seràs tot el que quedi
d'ella.
Mon no s'immuta. Havia après a suprimir aquest tipus de
reaccions en el Senat (Quan encara hi havia un Senat). Però en aquest moment la
seva fúria fa que tanqui el maletí amb molta força. El cop del forrellat
tancant-se fa ressò en tota l'habitació.
—Vull a tots els droides presents preparats per analitzar
els plànols d'aquesta estació una vegada que la princesa aterri. Si poden
rastrejar-la, si el senyal és precís, l'Imperi no trigarà molt a seguir-la.
Ja havia donat aquesta ordre? Es pregunta. No havia dormit
en més de 3 dies, els fets i les intencions s'estaven barrejant en el seu cap.
Frega amb Jan quan surt, i aquest la segueix escales avall
cap a l'hangar, i al plugim que a fora era cada vegada menys intens. Cianne
s'acosta a un costat de la Mon juntament amb un parell de peces penjades sobre
les seves espatlles.
—Roba fresca i armes petites —explica la Cianne—, juntament
amb uns pocs records.
Cianne va servir a Mon a la capital abans que aquesta dugués
a terme la seva traïció; des de llavors, des que la Mon deixés l'Imperi i fes
públic el seu suport a la Rebel·lió, amb prou feines s'ha separat del seu
costat. Probablement ella va afegir
l'evacuació a la meva agenda, va pensar Mon.
—Vaig parlar amb l'equip de comunicacions —segueix la Cianne.
Continuen cap a la pista i sota una humida i tèbia brisa—. Contactarem amb Base
Un cada noranta minuts per novetats.
—L'Imperi podria interferir les nostres transmissions o tractar
de localitzar els senyals entrants —afegeix Jan—. Si no aconsegueixes fer
contacte, no ho intentis més del necessari —va titubejar mentre s'acostaven a
un transbordador cobert en un destenyit grafit color pastís. Mon no va
reconèixer l'alfabet alienígena—. Fes el que sigui necessari, comandant.
Jan es porta la mà al front, les gotes de pluja voregen
entre els seus dits. Mon no recorda haver-lo vist mai fer aquest gest, s’ho
pren com un últim adéu.
—Dóna-li el meu agraïment a la princesa amb prou feines
arribi —diu Mon, i les meves condolences,
vol afegir, coneixia al pare de la princesa massa bé. Però en aquest moment no
és necessari pensar en Bail.
Hauria abraçat a Jan, però hi ha equips de terra veient-los,
i és necessari que vegin força en la Mon. En lloc d'això, aborda la nau,
aferrant-se al seu maletí amb ambdues mans. Cianne va darrere d'ella, segella l’escotilla,
i en entrar comença a vociferar ordres dirigides al pilot. Al mateix temps que
la nau s'aixeca de la pista d'aterratge, deixant als rebels a Yavin per lluitar
per les seves vides contra un enemic impossible de vèncer, Mon es pregunta si
Jan entén el que implica la frase «El que sigui necessari».
Igual que Mon, Jan és tan pràctic com idealista. Segur que
ell ho entén, i pensar en això trenca el cor de la Mon.
—
En el futur, o en un futur, un molt probable futur, la
destrucció de Yavin IV deixarà les restes de la Rebel·lió en un profund estat
de pànic. Mon tractarà de restablir contacte amb les cèl·lules rebels
supervivents, per dur a terme algun tipus d'estratègia mitjanament coherent,
però la impotència la consumirà enmig del caos. El seu transport saltarà de
sistema en sistema, en una persecució interminable, i es passarà hores
diàriament escoltant estàtica en la seva unitat de comunicació, veient com el
treball de la seva vida s'enfonsa.
Els rebels dispersos buscaran refugi entre els civils, però
sense trobar un lloc segur. La destrucció d’Alderaan, un món pacífic, un món estimat,
llar de milers de milions, haurà convençut a la població de l'Imperi que no es
poden permetre semblar còmplices de crims rebels. Una cosa és arriscar la vida
d'un mateix per una causa; no obstant això és una cosa totalment diferent
arriscar la vida de tot un planeta habitat. Els soldats d'assalt massacraran
als últims insurrectes, caçant-los implacablement a través dels deserts, les
copes dels arbres, i els asteroides buits.
Un dia, un esquadró de la mort trobarà a Mon i a Cianne
amagant-se en la seva nau, dins del cinturó de radiació d'un forat negre. Els
motors de la nau estaran morts, sense combustible. Sense els escàners, no
notaran l'arribada dels caces TIE fins que sigui massa tard.
En menys d'una dècada, la Rebel·lió que la Mon va construir
serà esborrada de la història i de la consciència de tota la galàxia. Poc
després, fins i tot els censors de l'Imperi començaran a oblidar el passat.
—
—Hi ha quatre, tal vegada cinc refugis al nostre abast que
creiem estan segurs i ben proveïts. També hi ha dos planetes habitables que no
es troben en els mapes Imperials, si el que vols és anar a un lloc sense molta
infraestructura. Els esquadrons en moviment no s'han posat d'acord per
reagrupar-se, així que és millor no comptar amb ells...
Cianne segueix parlant al mateix temps que el seient de la Mon
vibra a causa de la turbulència de l’hiperespai. Mon l'escolta a mig fer. Ella
coneix la situació. Hi ha detalls que se li escapen; li falta tot el
coneixement enciclopèdic sobre els recursos rebels que alguns dels seus
col·legues en l'Alt Comandament posseeixen, però ningú està més al corrent de
la capacitat i els límits de l'Aliança que ella.
La princesa hauria d'estar arribant a Yavin IV en aquest
moment
—Res de refugis —Mon descarta l'opció mentre nega amb la
mà—. Res d'amagar-se a l'espai profund. Si la nostra supervivència té alguna
fi, no la provarem estant aïllats.
La prioritat de la Cianne, tal com ella ho veu, és la
seguretat de la seva senadora. Mon ho sap ja que ella l'hi havia fet saber.
Però Cianne també sap quan és inútil discutir, per la qual cosa en aquest
moment no ho fa.
—Està bé —diu—. Podríem intentar entrar en contacte amb els
equips terrestres als mons de la Vora Exterior, seria arriscat, però és un
començament.
Perquè això és el que
és, començar de nou.
El cansament consumeix la Mon com una marea creixent.
Comença a pensar en el maletí entre els seus peus, els vint anys de treball
guardats dins d'un paquet. Recorda les seves primeres reunions amb Bail i els
altres, quan era pràcticament una nena, segura de la seva experiència i
aptituds. S'havia imaginat deposar a l'Emperador en qüestió de mesos, no
dècades.
—No a la Vora Exterior —diu Mon. La seva veu és de
comandament, prou alta perquè el pilot la senti, la seva veu li transmet
inspiració, encara que Cianne no senti el mateix—. Anem a Coruscant —el cor de
l'Imperi, el cor de la galàxia.
El pilot maleeix en veu alta. Cianne dubte, en el seu cap es
troba acomodant peces i buscant-los coherència.
—El Senat —diu—. Desbandat o no, és una veu poderosa.
Després d’això d’Alderaan, els senadors hauran de recolzar-te.
—Potser —diu Mon, sense afegir res més. Perquè encara que és
bona per mentir, mai va desenvolupar el gust per fer-ho.
—
En un altre futur, la Rebel·lió viurà després de
l'anihilació d’Alderaan i Yavin IV, no solament viurà, sinó que creixerà,
després que les atrocitats de l'Imperi es facin públiques, Mon Mothma i els
senadors exiliats recolzaran la causa. La destrucció de Base Un serà un cop a
l'estructura, mes no a l'esperit de l'Aliança Rebel.
Hi haurà una veritable revolució. Insurreccions mai abans
vistes en la galàxia esclataran en milers de mons.
Llavors l'Imperi respondrà.
Qualsevol món que desafiï a l'Emperador serà destruït.
L'estació espacial, l'assassí de planetes, serà utilitzada, no com a amenaça,
sinó com a arma d'absolut terror. L'Emperador i el seu vell amargat provaran
ser més cruels del que qualsevol hagués imaginat.
Quants mons moriran abans que la sang extingeixi el foc de
la Rebel·lió? Bullirà l'oceà interminable de Mon Cala? Cremaran les comunes
d'espines de Menthusa? Quedaran els antics paisatges urbans de Denon fets
ruïnes? Cauran dos, tres, una dotzena, cent mons? La galàxia és gran. L'Imperi
és inimaginablement fort. Per als seus líders, no existeix un sacrifici molt
gran si aquest significa la seva supervivència.
Per descomptat que eventualment Mon es rendirà. Ella no és
un monstre. Ha après a suportar el fet de veure nens sent enviats a la batalla,
però mai toleraria la pèrdua de planetes sencers.
Mon Mothma en realitat no pot veure el futur. Solia conèixer
persones que podien, però ara l'última d'elles també està morta.
—
—Res des de la base, Senadora —diu la Cianne mentre serveix
menjar sobre una safata: fesols guisats i pa, juntament amb una copa de fumejant
caf, tot extret de qui sap on. Els utensilis dringuen suaument, i una aroma
penetrant omple els orificis nasals de la Mon—. Tractarem de fer-ho de nou en
noranta minuts. Fins a on sabem, el soldat Harge encara no es familiaritza amb
la unitat de comunicació.
—Harge? Què va passar amb Lentra? —pregunta Mon.
—Va partir cap a Scarif —diu Cianne, almenys no diu «i no va
tornar».
La idea de menjar fa que Mon se senti culpable. Quantes
vegades es trobava ella sopant mentre uns altres lluitaven per les seves vides?
Les ferides que ella rebia no sagnaven, no tenia cicatrius en el seu cos que
donessin fe que havia sofert per la seva causa. Mon reconeix l’autocompassió
que omple el seu pensament, encara que no pot esborrar-la per complet.
Ella menja, Cianne no.
—Està bé lamentar-se una mica —diu Mon suaument—. Tal vegada
no tornem a tenir l'oportunitat durant algun temps.
Cianne es toca la templa esquerra.
—Implant regulador bioquímic. Manté les hormones de l'estrès
controlades —diu sense mirar a Mon a la cara—. A més, la majoria de les meves...
la gent que conec encara està a Yavin. És molt ràpid per lamentar-se.
Ara com ara, tal
vegada no ho sigui, pensa Mon, però sap que Cianne està al corrent d'això.
Així i tot, li agrada escoltar a la Cianne actuant optimista.
Li recorda a Bail. A través de la boira de la seva falta de son, s'imagina al
fantasma d’en Bail i li pregunta: Va ser
dolorós el moment que Alderaan va morir? Sabies què estava passant? Vas pensar
que havíem perdut?
Després d'això Mon no acaba ni la meitat del seu menjar.
Tracta múltiples vegades de convèncer la Cianne, fins que la seva ajudant
finalment accepta menjar el que queda de fesols i pa, amb molt més entusiasme
que la Mon.
—Hauríem d'haver esperat per la princesa —diu Mon—.
Evacuar-la a ella també.
Cianne es limita a encongir-se d'espatlles.
—No hauria vingut. I l'intent ens hagués deixat a nosaltres
sense temps d'escapar.
—L'hi dec al seu pare —diu Mon.
—Bail t'ho devia a tu, igual que la seva filla. Ella està
saldant aquest deute ara mateix.
Mon havia escoltat aquest tipus de raonament abans. El
raonament que podia justificar morts, en la quantitat que fora, i aquesta
vegada gairebé funciona.
Però Mon té altres raons per desitjar que la Princesa Leia
hagués estat evacuada. La noia és jove, i la galàxia ja té suficients
estrategues vells i amargats, que tracten de formar-la amb les seves
respectives visions.
—
En un altre futur, Mon caminarà a través del passadís del
Palau Imperial, la seva túnica blanca fent contrast amb els mosaics foscos i
les armadures carmesines dels seus escortes. Tal vegada estarà sofrint pels blaus
que li hauran deixat al moment de la seva captura, encara que molt
probablement, estarà en perfecta salut.
Al cap i a la fi, es trobarà aquí per decisió pròpia.
L'Emperador l'estarà esperant a la seva sala del tron, no
per interrogar-la, encara que Mon ha sentit que ell duu a terme alguns
interrogatoris personalment, sinó per fer-li un cop d’ull i riure's amb aquest
marcit i terrorífic somriure.
—Senadora Mothma. Estic content que finalment puguem
reunir-nos —dirà ell, o almenys alguna cosa igual d'indigesta.
Ella estarà a la seva mercè per sempre.
La seva Aliança Rebel, la revolució que ella va construir a
punta de sang, deixarà d'existir. La destrucció d’Alderaan, la derrota a Yavin,
i la rendició del seu comandant en cap serà un cop del qual l'organització no
es podrà recuperar. Hi haurà operacions de neteja, però no hauran de morir més
planetes. Per què hauria de passar, si l'Emperador tindrà tot el que sempre
havia desitjat?
Mon serà humiliada. Se li ordenarà que renunciï a la seva
causa en públic, i ho farà. Coneix a l'Emperador massa bé com per creure que
l'executarà, més aviat, la mantindran amb vida amb la finalitat d'utilitzar-la
com a advertiment per als seus enemics.
Amb el temps, serà oblidada.
Amb el temps, els seus errors seran oblidats. La seva
arrogància serà oblidada.
La seva participació en la mort dels milers de milions
d'habitants d’Alderaan serà oblidada.
Mon Mothma és la responsable de les seves fallades. Com
podria creure que té el dret de començar tot de nou, de reconstruir la mateixa
rebel·lió que ja ha estat derrotada una vegada?
En aquest futur, ella viurà la seva vida en tenebres. Amb el
temps, tal vegada algú més trobi una millor manera.
—
Mon escriu amb enfuriat dificultat, teclejant paraules en la
seva tauleta de dades mentre el seu maletí tremola entre els seus turmells.
Necessita acabar el discurs abans d'arribar a Coruscant, però aquesta no és la
raó per la qual sent urgència. En realitat és que s'està deixant portar per
l'aclaparadora necessitat de confessar, d'abandonar tot el treball de la seva
vida i tots els horrors que aquest ha portat amb si.
El discurs no és del millor que ha fet, i tampoc millorarà
molt. No té temps per reescriure’l. Mon no té a ningú perquè critiqui l'estil i
la retòrica. No permetrà que la Cianne sàpiga la veritat fins que sigui massa
tard.
Mon dirigeix la seva mirada des del maletí entre els seus
peus cap a la cabina de comandament, on la Cianne i el pilot s'inclinen sobre
la consola principal. Acuradament, aparta la tauleta de dades a un costat i
obre el maletí. Situa el seu contingut a l'espai sota el seu seient. Cianne o
el pilot trobaran els secrets de l'Aliança Rebels aquí sota després que Mon se’n
vagi. Ells jutjaran com utilitzar-los pel seu propi compte.
Igual que la princesa, ells són prou joves com per triar els
seus futurs. Les seves pròpies definicions d'una rebel·lió. Mon ha renunciat a
qualsevol dret d'escollir per ells.
Ella ha fallat en la seva missió. Potser uns altres ho faran
millor.
A no ser...
—No —diu per a si—. No queda temps per somiar. El mateix Jan
ho va dir: Fes el que sigui necessari.
Mon encara disposa de la resta del viatge per canviar
d'opinió. De trobar una altra manera. No creu que ho vagi a aconseguir.
Quan uns crits d'alegria surten acomiadats des de la cabina,
es confon per complet. Primer sent la veu de la Cianne abans que el pilot se li
uneixi. Mon arrufa les celles mentre la seva assistent es dirigeix a l'estreta
sala de passatgers.
—Entrem en contacte amb Base Un —diu la Cianne. Es pot veure
com els seus humits ulls brillen.
—I? —pregunta Mon.
—Van destruir l'Estrella
de la Mort. Hem guanyat.
—
En un futur molt proper, Mon es reunirà amb els seus
col·legues supervivents en l'Alt Comandament. L'Aliança es revitalitzarà
després de l'extraordinària victòria, i el seu missatge s'escamparà com la llum
de les estrelles al llarg de milers de mons. Uns rebels massa joves com per
conèixer una mica de democràcia, penediments, o el petó d'un amant,
s'encarregaran d'atacar l'Imperi una vegada i una altra sota el lideratge de la
Mon.
Mai dirà una paraula sobre el pla de contingència de Yavin
IV.
El conflicte no acabarà a curt termini. La destrucció de
l'estació espacial de l'Emperador solament crearà més violència. Mon veurà la
massacre des de la seguretat, amagada en refugis dins de la jungla, o sota
gruixudes làmines de gel, enviant nens a morir a la batalla amb la passada d'un
dit sobre un mapa tàctic. Si la victòria arriba (encara que és probable que no
ho faci, és probable que es provi que tot això no va tenir sentit; ella fins i
tot passaria per tot una segona vegada, amb una segona estació espacial), prendrà
molts anys més.
Però la Mon torna a creure en la victòria.
Mentre el seu transbordador ajusta el trajecte, la seva
recentment descoberta esperança l'aixafa com la gravetat i s’emporta tot l'aire
que hi ha en els seus pulmons. No dubta al moment d'esborrar el seu missatge de
rendició, però anhela la senzillesa que aquesta implicava. La interminable pau
de sotmetre's a la desesperança. Ara hi ha una nova cicatriu gravada en el seu
esperit, el treball de l'arma més gran de l'Emperador.
No protesta per la seva càrrega. Li crida ordres a la
Cianne, i s'arma de valor per als anys de guerra per venir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada