12 AQUÍ NO SERVIM ALS DE LA
SEVA CLASSE
Chuck Wendig
Com si el dia no fos prou dolent, el detector de droides
maleït pels déus estava fallant de nou. Perquè qui acabava d'entrar, un parell
de maleïts droides. Un un rebentat androide de protocol, desllustrat i derruït
per la sorra. I l'altre un astromecànic de tapa blava. Tots dos probablement
sortits d'algun sandcrawler jawa... a cadascun probablement li faltava mig circuit
per ser un droide complet. Un parell de ferralles que solament ajudarien a
espatllar el local, com solen fer els droides. Ja que no tenen cor. I ànima
tampoc. I ara estaven en la seva cantina.
Eren males notícies en un dia ja de per si miserable. Com una
escopinada damunt d'un sundae de poodoo.
Wuher, el cambrer en la cantina de Mos Eisley, va començar
el dia de la mateixa manera que sempre ho feia: dempeus abans que traguessin el
cap els dos sols, cansat encara després d'una nit de mal dormir, esmorzant
zucca en salaó i cucs polvoritzats abans de pujar les escales cap a la cantina.
Va encendre totes les llums. Va escalfar la maquinària. I ja havia rebut la
primer tanda de males notícies: Estava escassejant gairebé tot allò amb el que
calmaven els ànims, en aquest àrid i xafogós món. No hi havia mescla-gar, ni
suc de fístula, i res d'aquest licor que preparaven els gamorreans. Wuher va
treure el braç telescòpic que tenia sota la barra, va deixar anar els pestells
i va desplegar la pantalla datapad amb un espetec metàl·lic. I com era
d'esperar-se això tampoc funcionava... va haver de bufar la sorra acumulada en
la pantalla, li va donar uns quants copets i solament va obtenir un glitch de
pantalla, parpellejant plena de píxels corruptes. El que significava que no
podria revisar l'itinerari de lliuraments.
Estava bastant segur que el seu proveïdor, un pilot anomenat
Bims Torka, li havia de lliurar un carregament el dia d'ahir. O tal vegada el
dia anterior. Se suposava que Torka portaria l'habitual i algun addicional, una
caixa de Nèctar Knockback de Jakku, un dels més exòtics beuratges que poguessis
imaginar... bàsicament combustible bombollejant per a motor d'alt octanatge.
Que posava a la gent massa malament. Wuher coneixia el negoci, i feia la seva
feina darrere de la barra, que no era cap art. Qualsevol descerebrat menja
sorra podria fer-ho. Però per fer-ho correctament, un havia de saber certes
coses, i una d'aquestes coses era que no volies que els teus clients
s'emborratxessin massa, massa ràpid. Quan això succeïa, estaven fora. Deixaven
de comprar i començaven a barallar-se. O pitjor, començaven a vomitar.
No obstant això encara ho volien, així que els podria cobrar
tarifa prèmium.
Però ara ja no en tenia. No tenia res. El que li quedava
eren els sediments. Que comprarien, però dubtava que els agradés. I això
significava que hauria d'escoltar-los queixar-se, i l'últim que desitjava
escoltar eren queixes. Per ventura creien que era la seva mainadera? I que
havia de calmar als pobres bebès?
Animals. Petites criatures ploramiques.
Així estaven les coses, va pitjar el botó per alliberar els fiadors
i pujar la cortina. I per variar, tampoc va funcionar, va ser necessari prendre
la clau i fotre tres bons cops: whong,
whong, whong!, i per fi va cedir. Els fiadors van xiular. La porta es va
obrir amb un brunzit i un lleu sotragueig.
No va prendre molt abans que s'omplís el local. Replet de
mercants, pirates, contrabandistes i comerciants espacials. Tot al voltant eren
caps polsosos, caçadors d'espècia, ramaders i repara tot. L'usual. Però res de
droides. Mai droides.
Més tard els Nodes Modal estaven tocant, tonades que
semblaven agradar a tothom —almenys això semblaven pensar els bith, una raça
bastant estranya per ser honestos— però ell odiava la seva música. Li semblava
bastant sorollosa.
I de nou, tot li semblava a Wuher bullícia.
El que va aparèixer de seguida va resultar pitjor que els
Nodes: Solo el contrabandista acompanyat del seu copilot, una pila de pèl
errant. Wuher no tenia idea d'on provenia allò... pensava que tots els wookiees
eren esclaus, però aquest en particular no li semblava a Wuher estar
esclavitzat. Només coneixia a un altre wookiee, el que era el propietari
d'aquesta cantina, un tipus anomenat Chalmun. Tampoc era un esclau. El que
estava bé per a Wuher. Ningú hauria de ser un esclau. Era una cosa arrelada als
costums d'aquest planeta a causa dels hutts, i ara gràcies a l'Imperi semblava
ser habitual en tota la maleïda galàxia. Però ell no formaria part d'això. Clar
que li seria de bastant ajuda si comprés un o dos esclaus. Així no hauria de
fer-ho tot ell. Sí, tenia a Ackmena treballant algunes nits, però un parell
d'esclaus li alleujarien la càrrega durant el dia.
Però no semblava ser el correcte. No semblava gens correcte.
Així que mentre Wuher servia begudes i ignorava les
preguntes dels clients, Solo es va dirigir a un fosc racó de la cantina. Com si
fos algú important. Com si estigués esperant alguna cosa o a algú. I el seu
pelut amic es va parar a l'altre costat del recinte, la qual cosa li va semblar
estrany a Wuher: si tens d'amic a un pinxo de la grandària d'un arbre com
aquell, no deixaries mai que s'apartés del teu costat. Aquell monstre semblava
capaç d'arrencar el cap de les teves espatlles d'una bufetada. Solo, clar que semblava
bastant rude, però no al grau del wookiee.
A més, l'últim que Wuher havia escoltat, era que Solo tenia
un gran deute.
I tampoc un deute qualsevol.
Un deute amb un hutt. El hutt d'aquestes contrades. Jabba.
Pràcticament era una frase de saviesa per penjar en la
paret: Mai t'endeutis amb Jabba el Hutt...
mai.
Però aquí jeia Solo, devent-li a Jabba, assegut sense
companyia, i sense el wookiee.
Just llavors un dels fenòmens a l'altre costat del bar, un
tipus anomenat Jerriko, es va llevar el tub de fumar de la boca, va exhalar uns
anells de vapor, i va agregar de manera bastant arrogant:
—Vaja. Crec que algú té problemes avui.
I va aixecar el mentó assenyalant a qui estava creuant per
la porta.
Greedo. El rodià.
Una escòria caça-recompenses. Wuher no li donava molta
importància als caça-recompenses i els seus ocupadors. De tornada al tema de l’esclavisme:
gent devent-li alguna cosa a una altra gent. Però no podia tancar-los les
portes del seu negoci. (Tret que es tractés de droides. Havia instal·lat el
maleït detector per una bona raó). Si se sabia que no servia als caçadors, es
faria d'una reputació. I en aquest món, no vols tenir mala reputació si és que
vols seguir en el negoci.
Greedo va entrar, va fer un cop d'ull i es va asseure.
El rodià va veure a Solo. I Solo va fingir no haver vist al rodià.
Va ser aquí quan Wuher es va adonar: Aviat hauria de netejar
un veritable desastre. Aquest era un parany per a Solo. O tal vegada, va
pensar: un parany per a Greedo. Wuher va suposar que seria alguna cosa que tots
esbrinarien tard o d'hora.
I després —després!— va veure asseure's a aquesta boja
ratapinyada lunar d'ulls lletosos, un tipus que es feia cridar Roofoo. Roofoo
venia amb companyia el dia d'avui, un aqualish de mirada trista al que va
presentar amb un grunyit:
—Eh. Tu! Aquest és el meu amic Sawkee. I beurà gratis!
—Ningú beu gratis —va dir Wuher.
Però Roofoo va seguir parlant com si no hagués escoltat la
resposta:
—Aquest rodià que acabes de fer fora d'aquí? Em podria haver
encarregat d'ell. El podria haver matat!
—D'això estic segur —va afegir Wuher, arrufant les celles.
Semblant pallasso, aquest paio.
—Podria a matar a qualsevol aquí!
—Justa. Vols alguna cosa?
Roofoo va ordenar un parell d’espumants negres per a ell i
el seu meditabund amic aqualish, Wuher els va servir ràpidament abans de
dirigir-se a l'altre costat del bar per servir alguns glops més...
Algú li va xiuxiuar. Ugh. Era el fumador una altra vegada.
Jerriko.
—Què? —va exclamar Wuher. L'home ja tenia una beguda en mà.
Wuher sempre deia: Si ja tens un glop a
la mà, llavors ja no em necessites per res més. I malgrat tot sempre
intentaven xerrar amb ell. Sempre amb la seva xerrameca inútil.
—Aquest paio d'aquí. El de l'ull borni i la... carota.
—Sí. Roofoo.
—Aquest no és el seu nom. És un assassí. Un cirurgià, o ho
va ser alguna vegada, Conegut com el Dr. Cornelius Evazan. Vés amb compte amb ell.
I del seu company també. L’aqualish. Ponda Bava.
—Entesos.
Jerriko va arrufar els llavis. Aquell paio era un setciències
incorregible.
—Em vaig topar amb ell, en un banquet. Encara que segurament
ell no ho recorda. Era diferent, llavors. Menys... pertorbat. Encara no estava
desfigurat. Però encara així, era un assassí —Jerriko es va acostar, i va dir
en to conspirador—. Jo podria desfer-me d'ell per tu. Abans que causi algun
problema. Perquè t'ho asseguro: Causarà problemes.
—M'importa el mateix que una copa de bilis de jerba el que
tu facis, la qual cosa ell faci, la qual cosa qualsevol faci. Jo només serveixo
els glops i cobro per això.
Jerriko va assentir, amb un lleu somriure en el rostre.
—Ah, sí, t'entenc —Però la manera en què ho va dir va sonar
com si hagués escoltat a Wuher dir alguna cosa que no havia dit, i mentre
Jerriko caminava a l'altre costat del bar per acostar-se a Evazan, Wuher ho va
sentir. Com si de sobte li caigués un gran pes damunt. Wuher es va sentir
acalorat. I suós. I un no se sent suós en un lloc sec com aquest, però aquí
estava ell, sentint-se una mica estrany, marejat i sufocat... no estava malalt,
era presa d'un sobtat atac d'indecisió sobre la seva vida i el seu lloc en
ella. Fins i tot mentre servia un got d'esperit blau per a un pilot, un petit
chadra-fan que li xisclava, la seva realitat li va bastonejar com un garrot. Wuher
no tenia a ningú. No tenia res més que aquest bar i aquesta gent, aquests
fenòmens, cosmonautes, mercants, pirates i contrabandistes. Cada dia, queia un
cos més. Cada dia, es pagava diners per protecció als hutts. No acabava de
veure a dos soldats imperials rondant prop de la seva porta? Això probablement
volia dir, que molt aviat tindria també una inspecció imperial.
I va ser llavors, just llavors, quan li va arribar la més
greu indignació.
Aquells dos droides van creuar la porta.
L’androide de protocol i l’astromecànic.
Van entrar acompanyats del vell ermità que havia aparegut ja
en una ocasió al costat d'un ingenu noi del desert. Wuher va sentir una calor
fent butllofes en el seu front: i no era la calor del dia, al que estava ja més
que acostumat, una ira fulgurant va encendre el seu rostre. Droides. Droides.
—Ei! —va bordar—. Aquí no servim als de la seva classe!
El noi va voltejar-se desconcertat i va preguntar:
—Què?
—Els teus droides! —grunyí—. Hauran d'esperar fora. No els
volem aquí.
El noi va semblar fins i tot més desconcertat, mentre els
droides trontollaven de tornada a la calor desèrtica, Wuher va haver de
recolzar la mà fermament sobre la barra per mantenir l'equilibri. Els records
van arribar a ell com els vents d'una tempesta xaloc...
... Wuher, un ingenu
adolescent amb una mica de sobrepès en el ventre però bastant àgil, corrent
pels passadissos de l'Estació Arkax, amb el terra tremolant, centelleigs de
trets de blàster il·luminant l'espai darrere d'ell...
... droides, foscos i
lluents movent-se per l'estació mentre tallaven l'energia elèctrica i ho eliminaven
tot al seu pas...
... els seus pares,
morts, tots dos plens d'orificis fumejants de trets de blàster...
... escoltant el
murmuri i xiulada de membres pneumàtics darrere d'ell, mentre els ulls dels
droides s'encenien en la foscor, alçant els seus blàsters, preparats per
disparar...
Es va estremir, amb una esgarrifança.
Droides.
Odiava als droides. Una lliçó apresa durant les Guerres
Clon. No es podia confiar en les llaunes. Estaven tan vius com qualsevol, però
eren més poderosos: tan eterns com permetia la seva programació, passada de cos
a cos. Eren intel·ligents. Perillosos. No importava quin tipus de pern de
restricció els hi posessis. No tenien pietat de la mateixa forma que la tenia
un home. Eren freds.
Assassins, fins a l'últim d'ells. O almenys, amb el
potencial de ser-ho.
No obstant això, Wuher no va tenir molt temps per detenir-se
en això.
Perquè ara el noi de rostre ingenu estava parat davant la
barra, tirant de la màniga de Wuher com un nen fa a un ancià. Noi estúpid,
probablement només un taujà del camp. Amb un grunyit, Wuher li va apropar un
got d'aigua bruta per sobre de la barra... si el noi volia aigua neta, que
pagués pel privilegi, igual que tots els altres.
Prop de la barra, el pelut wookiee estava parlant amb el
vell ermità. Cap dels dos estava bevent res en aquest moment, per descomptat,
només ocupant seients.
Però del no-res, es va deslligar una commoció. El noi
estúpid va haver de xocar amb l’aqualish, o tal vegada l’aqualish va xocar amb
el noi. No importava, perquè aquest Sawkee, o Ponda Bava o com era que es digués,
va respondre dient alguna cosa feroç. El pitjor de tot, aquí va venir Evazan
amb els seus ulls lletosos. Boig com una rata womp rostida al sol.
—Tu no li agrades —li va dir Evazan al noi.
El noi, confós, va contestar simplement:
—Ho sento.
—A mi tampoc m'agrades! —És llavors que Ulls Lletosos passa
a manera de jactància—: Tingues molta cura. Som fugitius! Jo estic condemnat a
mort en dotze sistemes! —Wuher va pensar: Qui
diu alguna cosa així? Qui anuncia que són criminals maleïts pels déus amb una
sentència de mort? També podrien imprimir-se la xifra de recompensa en el cap,
i convertir-se en objectius per a cada idiota amb un deute que pagar.
—Aniré amb compte —va dir el noi, sense gens de cura en
absolut. Nen estúpid.
—Moriràs! —grunyí Evazan, aferrant al nen i girant-lo. I és
llavors quan l'ancià, l'ermità, s'involucra.
—Aquest jovenet no val l'esforç —va dir, la seva veu era
clara i règia, no com les dels d'aquestes zones. El vell ermità no bevia molt
però sempre pagava per aigua neta. Mai causava problemes. Mai parlava molt.
L'ancià, en aquesta veu règia, es va oferir a comprar-li alguna cosa a Evazan...
Evazan va rugir, tirant al noi cap enrere i contra una
taula. El nen es va estavellar contra ella, caient com un sac de roques. Algú
va treure un blàster, tal vegada l’aqualish. Era com tornar a estar una altra
vegada en Arkax, i Wuher va pensar a sortir del camí...
... els seus blàsters
apuntant cap a ell, preparats per disparar...
Una llança blava de llum va tallar a través de l'aire de la
cantina, vwomm, vwomm...
... darrere dels
droides, unes llances de llum bessones, blava i verda...
Wuher es va tirar al terra, el pànic li fumia guitzes a les
costelles.
El so de crits, d'una extremitat copejant el terra.
...droides xisclant i
xiuxiuant mentre els sabres làser els tallaven en trossos...
I, a continuació, Wuher va tornar a posar-se dempeus. Les
conseqüències eren evidents: l’aqualish bressolant el monyó d'un braç; Evazan
esfondrat contra el seu tamboret, amb el pit obert en canal; el noi granger
mirant fixament, amb els ulls oberts com els sols bessons; i l'ancià inclinant
fredament el cap mentre apartava al noi. I així, tot va tornar a la normalitat.
La música va començar a tocar de nou. Jerriko va fer un soroll d'indignació i
els va donar l'esquena, tornant a exhalar mandrosament anells de vapor entre
els seus arrugats llavis. Un altre dia més aquí en la cantina de Mos Eisley.
Però no era només un altre dia per a
Wuher.
Ara no. Ja no.
El record d'aquest dia, i d'aquell dia de feia molt temps,
es reproduïen una vegada i una altra en la seva ment, cada record perseguint a
l'últim. Cercles i cercles. Voltes i més voltes.
Blàsters aixecats. Droides. Extremitats. Sabres de llum.
El caos d'aquest dia no havia acabat, ni molt menys. No va
passar molt temps abans que un parell de soldats d'assalt, comencessin a
preguntar el que va succeir aquí.
El que Wuher va pensar va ser això:
Jo no sé molt del que
va ocórrer aquí avui. Sé que vaig fer fora a un parell de llardosos droides,
perquè no es pot confiar en els llardosos droides. Sé que va haver-hi un
personatge desagradable que em va dir que el seu nom era Roofoo i que el seu
amic era Sawkee, però era realment algú anomenat Evazan, i el seu amic era
Ponda Bava. Sé que es van ficar amb el noi granger equivocat, perquè aquest noi
tenia un amic: un ermità, que fins ara era només això, només un ermità. Però jo
crec que era més que un ermità. Crec que era un jedi dels vells. Pensava que
tots estaven morts i desapareguts, els jedi. Una vegada em van salvar la vida,
aquells Jedi, em van salvar de tot un batalló de llardosos droides. Així que
m'inclino a deixar-ho passar. I vostès també haurien de fer-ho.
No va dir res d'això, per descomptat. Sabia que no havia
d'involucrar-se ni dir res equivocat enfront d'un parell d'imperials. També
sabia, que l'ancià i el noi ja s'havien anat, després d'haver vist als soldats
acostant-se. Va assenyalar en direcció a les taules buides i es va encongir
d'espatlles.
Més tard, va sonar un únic tret... i el rodià Greedo va
caure mort sobre la taula mentre el contrabandista, Solo, es posava dempeus i
s'allunyava, com si no passés gran cosa. Li va llançar a Wuher un parell de
crèdits, va dir quelcom jactanciós, i després se’n va anar de la cantina. Wuher
va haver d'anar-se’n, emportar-se a ròssec el cos, i fregar a tot córrer la
sang de la taula.
Però fins i tot mentre ho feia, els dos records...
Avui en la cantina, i aquell dia, en l'Estació Arkax.
D'anada i volta, d'anada i volta. Records perseguint
records.
Com dues arpa-skads perseguint-se mútuament les cues.
Extremitats i sabres. Droides i mort.
Finalment, el dia va arribar a la seva fi. Wuher li va
deixar la cantina a la cambrera del torn nocturn, una robusta i forta veterana anomenada
Ackmena que vivia a les muntanyes Delkin amb la seva esposa, Sorschi. I Wuher
va fer el que sempre feia: Se’n va anar, es va prendre un got de llet blava per
calmar el seu estómac, i després se’n va anar al llit. I es va preguntar el que
anava a portar l'endemà. Es va preguntar si ho faria tot de nou, o si aquesta
era la seva oportunitat... com ho va ser fa molts anys en l'Estació Arkax de
canviar de rumb, de fer alguna cosa diferent. Aquesta nit de feia tant temps ho
va descarrilar tot, els seus pares morts, la seva vida canviada. Tal vegada ara
era el moment de tornar a encarrilar-ho. Tal vegada podria canviar el seu camí,
fins i tot ara. Tal vegada podria trobar algun lloc propi. A algú propi.
Tal vegada podria canviar el seu destí.
Però ho faria?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada