CAPÍTOL 37
Jyn es va ocultar en un bany proper i va treure els crèdits
per comptar-los. Seguia tenint cent.
Va notar la roda dentada de l'Imperi en la cara dels
crèdits. Abans d'arribar, pensava que l'estació no estava sota control imperial
i tenia una mica de raó si s'ha de jutjar per les nombroses cases d'apostes.
Però de totes maneres havia vist algun centelleig d'una armadura en blanc i
negre en certes cantonades, en particular al centre, on vivia l'elit. Ningú
volia viure enganxat a la paret.
Al cap i a la fi res importava. Òbviament no podia recórrer
a l’Imperi per demanar ajuda, però també dubtava de ser «persona d'interès».
Seguia sent una formiga. A Skuhl, durant l'atac havien anat a buscar-la sense
conèixer el seu cognom, només sabien que tenia «vincles amb un grup terrorista».
Tal vegada va ser Xosad, o Berk o algú més que volgués desfer-se d'ella.
L'única cosa que importava és que anaven a l’encalç de «Jyn, sense cognom», no
Jyn Erso. A més, ara era Tanith Ponta.
Què succeiria si tornés amb el seu pare? L'Imperi havia
assassinat a la seva mare, però només s'havia emportat al seu pare. Era el seu
nen acaronat, i semblava gaudir del seu estatus. Tal vegada li atorgarien els
mateixos luxes que a ell? Un altre apartament a Coruscant, un altre Mac-Vee,
una altra oportunitat.
Jyn va ficar els cent crèdits de retorn a la seva butxaca.
Encara si no els tingués, no hi havia manera que tornés amb ell o a aquella
vida. No mentre tingués posat el collaret de la seva mare.
Cent crèdits. Havia de fer-los rendir, però primer de tot,
havia de trobar menjar. Jyn va sortir discretament del pudent bany públic i es
va endinsar en l'estació. Es va mantenir en el perímetre del pis principal, on
les botigues eren més petites i més barates. Un celler entre dues torres de
cubs residencials es veia prou local com per no cobrar-li de més. Va comprar
una llauna polsosa de llet nutritiva i un tub de tiretes deshidratades de
proteïna vegetal. No era l'opció més rica, però sí la més saludable i
atipadora. Si anava amb compte, li duraria tot el dia. Menjar era el més
important per sobreviure; si tenia gana faria les coses sense pensar, es
tornaria un blanc fàcil. Dormir i alimentar-se eren la clau.
Noranta-quatre crèdits. Després de ficar-se a la boca una de
les tires nutritives insípides i fer-la baixar amb la llet, que ja tenia alguns
grumolls, es va dirigir al perímetre mitjà de l'estació. En qüestió de quadres,
les cases d'apostes passaven de ser flagrantment turístiques a llocs de
decadència per a l'elit. A nivell de carrer, totes tenien els mateixos jocs: sàbacc,
daus, rodes de la fortuna. Jyn es va aventurar a recórrer un parell amb la idea
de rebre menjar i licor gratis, però immediatament es va adonar que res era
gratis en aquests llocs, i no estava disposada a arriscar els seus crèdits en
un joc d'atzar, sobretot perquè les cases d'apostes usaven els seus propis xips
especials i va suposar que el tipus de canvi no li seria favorable.
Així i tot, va mantenir l'opció en ment. Hi havia una forma
de guanyar diners en aquests llocs, només havia de desxifrar-la.
Primer el primer: una arma millor. El blàster del gigoran no
estava en les millors condicions. De fet, ni tan sols estava carregat, cosa que
la va fer maleir. Tenia un curtcircuit qui sap on. Era perillosa: podria
sobreescalfar-se o disparar per accident. Jyn va entrar a una botiga d'armes
usades.
—Quant per arreglar això? —va preguntar tirant-la en el
mostrador.
Un kath la va aixecar amb una expressió de desdeny en el seu
rostre escatat.
—Més del que val —va dir llançant-la de retorn al mostrador.
Jyn ho suposava. Li va fer un cop d'ull a les armes que
oferia el botiguer. Un blàster se sortia del seu pressupost, però també hi
havia un joc de tanbos extensibles.
—I aquests?
El kath va treure la mercaderia per mostrar-la-hi, que no va
trigar a estendre'ls a les seves mans, col·locant el nucli krallià sòlid en el
seu lloc. Va provar el seu pes.
—Sí, quant costa?
El botiguer va indicar el preu en un to desanimat però ferm,
indicant-li que no hi havia possibilitat de regatejar.
Els va sospesar de nou. Eren discrets i silenciosos. Ningú
creuria que una noia com ella podria usar armes d'aquest tipus, però Jyn sí
sabia quin mal podia fer. Els tanbos no semblaven gran cosa, «i jo tampoc», va
pensar.
Li va pagar a l'home i es va penjar els pals en l'esquena.
Es va quedar amb el blàster al maluc, malgrat les seves fallades. Seria l'arma
que la gent intentaria llevar-li si es ficaven amb ella, els distrauria dels
tanbos i això seria la seva salvació.
«Vuitanta-sis crèdits». Quan era nena, mai s'havia preocupat
pels crèdits, els seus pares sempre van tenir prou. Tampoc va ser un problema
amb Saw, rares vegades havien de preocupar-se per res. Però ara que un grapat
de crèdits era l'única cosa que s'interposava entre ella i una mort per
inanició, se sentien immensament importants.
Jyn va seguir caminant. El problema era que no estava segura
de què fer. Sense Hadder ni Akshaya no tenia metes en la vida. Sense nau no
tenia escapatòria.
Hi havia un petit parc prop del centre de l'estació. Tenia
plantes falses, roques falses i sons de naturalesa que emanaven d’altaveus
ocults. Un variat grup d'indigents es reunia prop de les roques grans amb els
palmells sobre els genolls i el cap ajupit. Jyn es va preguntar quant durarien
els seus vuitanta-sis crèdits i si alguna vegada hauria de demanar caritat en
les roques per viure un dia més.
Un oficial de l'Imperi va passar al seu costat mentre
observava l'escena. Mirà als captaires i va fer una pausa per posar un crèdit a
les mans d'una jove amb una nena repenjada en ella. La nena li va donar les
gràcies amb un murmuri.
Després que l'oficial es va anar del parc, un altre home va
arribar pel camí i li va fúmer una puntada de peu els peus de la dona, que es
va fer un cabdell com els pètals d'una flor diürna quan el sol es posa i va
protegir a la seva filla acollint-la sota el seu braç. Seguia sense aixecar el
cap.
—Hauria de fer-te vergonya agafar diners d'un imperial —va
dir l'home, i li va escopir—. Quin fàstic.
El tipus li va llançar una mirada horrible a la dona, però
com no reaccionava, grunyí i es va anar. Jyn el va observar anar-se’n
bocabadada. En la setmana vinent, si havia d'asseure's al costat de la dona a
demanar almoina, no rebutjaria crèdits imperials. I no li donaria un àpex de
vergonya.
En sortir del parc, va considerar donar-los un parell de
crèdits als captaires. No ho va fer. I això tampoc li va fer vergonya.
Un carterista li va robar la seva bossa de tires de
proteïna. Jyn no es va adonar fins al final del dia quan les llums de l'estació
van parpellejar, indicant la fi de les dotze hores estàndard del dia i el canvi
dels torns de treball. Entre la bullícia de la gent que sortia del treball i
anava camí dels seu cubicles residencials, Jyn es va perdre entre la multitud.
Quan va aconseguir alliberar-se, ja no va trobar la seva bosseta d'aliments. Va
temptejar pertot arreu amb mans tremoloses: les seves armes, la butxaca oculta
de crèdits..., tot estava aquí menys el menjar. Dels seus mals, el menor.
De totes maneres va haver de gastar altres sis crèdits en
més menjar.
El torn nocturn no lluïa diferent del diürn. Els llums
seguien encesos i els negocis oberts. Però la gent era diferent, lluïa més
brusca. Jyn va començar a reconèixer els mateixos rostres una vegada i una
altra i va caure en compte que l'estaven seguint. Tres humans. Tenia els nervis
de punta i el cos adolorit de tant caminar en cercles per l'estació. No estava
en condicions de lluitar. Tampoc estava en condicions de dormir sola, no amb
aquests tres homes aguaitant-la.
«Tal vegada només volen robar-me», va pensar. Però no podia
estar segura.
Un hostal tenia habitacions lliures i Jyn va haver de
desembossar una mica més del seu capital, de per si mateix limitat.
Seixanta-set crèdits. Els homes no la van seguir a
l'interior de l'hostal, i encara que el bany era compartit, la porta del
dormitori tenia forrellat. Jyn va col·lapsar sobre el llit del pis amb una mà
sobre el blàster i abraçant-se a si mateixa. No es va treure la roba.
Jyn es va despertar d'hora. Tenia la mirada fixa en el
sostre fosc de l'estreta habitació. Per primera vegada des que havia arribat a
aquest sistema, va escoltar el silenci. A la cambra contigua no hi havia veus,
al carrer no hi havia enrenou. Silenci total.
El seu diàleg intern constant, «menjar, allotjament, una
nau», també s'havia callat. Sense sorolls que la distraguessin ni fora ni dins,
el seu dolor es va colar en tots els buits que volia ignorar.
Akshaya estava morta.
Hadder estava mort.
No era la solitud el que més li dolia. Comprenia la vella
ferida d'estar sola. Era la profunda injustícia del que havia succeït el que
l'enfuriava. La impossibilitat de canviar les coses. Saber que tot el que havia
sentit per Hadder es reduïa a... res.
Es va fer un cabdell en el llit amb la barbeta sobre els
genolls, com si comprimir el seu cos disminuís el buit que sentia en el seu
interior. Un sanglot va esclatar en la seva boca i va sentir que li faltava
l'aire. Era com si les seves costelles haguessin col·lapsat. No podia pensar,
només sentia una pressió en el pit. No podia fer res més que plorar i fer
callar les seves penes amb el coixí, que feia olor d'humitat. Es va bressolar
cap enrere i cap endavant fins que es va quedar dormida, exhausta de tant dol.
L'encarregada de l'hostal va recórrer tot el passadís
colpejant les portes amb un pal. Hora d'anar-se’n.
En el menjador, Jyn va menjar un pa sec i farinós que els
oferien com a esmorzar a tots els hostes que pernoctaven aquí. Alguna cosa era
alguna cosa.
—Una altra nit? —preguntava l'encarregada caminant entre els
hostes que acabaven les seves viandes. La pell fluixa que penjava dels seus
braços xocava contra el seu tors cada vegada que es movia—. Faig descomptes.
—Es va detenir enfront de la Jyn—: Necessites un lloc on quedar-te, preciosa?
—va dir en veu baixa i greu. Jyn es va preguntar de quina espècie era. Era
baixeta i prima, però la seva pell flàccida penjava pertot arreu. Tenia uns
peus caricaturescament immensos.
Jyn va sacsejar el cap. Havia de trobar un lloc on dormir,
però aquest no el podia pagar i no volia ni imaginar-se com li pagaria a
l'encarregada quan se li acabessin els diners. Sabia que en el pitjor dels
casos podria vendre alguna cosa. L'única cosa que tenia de valor era el
collaret que li havia donat la seva mare i les seves armes. Les armes les
necessitava. Va joguinejar amb la corda de cuir del seu collaret.
L'encarregada va començar a retirar els plats que havien
quedat sobre les taules. El seu gest indicava amb claredat que era hora
d'anar-se’n. Jyn va mantenir els ulls en una pantalla d’HoloNet fingint no
adonar-se per poder pensar tranquil·la un parell de minuts més. Llegia les
notícies que anaven passant en una franja per sota de les imatges. No semblaven
dir molt: hi havia un anunci d'una promoció de crèdits a la casa d'apostes
local, un altre d'una exhibició de formació de soldats d’assalt d’aquí a tres
dies estàndard, sengles de treballs pels quals no qualificava, etcètera. Ja
anava a retirar-se quan de sobte va llegir alguna cosa: «Ponta, faci el favor
de reportar-se a la unitat principal de processament en el nivell TJ56».
—Hora d'anar-se’n, preciosa —va dir l'anciana que estava a
càrrec del lloc, amb els braços plens de plats bruts.
—Justa... —va dir Jyn com absent, sense treure la mirada de
la pantalla.
—Tret que paguis una altra nit, t’has de marxar.
—Només vull llegir...
—Res és gratis, caminant. —La dona sonava determinada a
fer-la fora.
Les notícies van tornar a repetir-se des de l'inici i
passarien diversos minuts abans que sortís de nou el seu nom.
La dona li tragué la cadira perquè s'aixequés.
—Està bé! —va rugir Jyn—. Ja me’n vaig.
Jyn va sortir de pressa, amb la ment feta un embull de
confusió. Algú de nom Ponta havia de reportar-se a la unitat de processament
principal, el post de control per tots els qui acoblaven en l'estació.
El seu cor va bategar amb força davant l'esperança que
Akshaya, Hadder o potser tots dos estiguessin vius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada