19 COMPLETAMENT OPERACIONAL
Beth Revis
Una arma sempre estava preparada per ser disparada.
Qualsevol militar de qualsevol exèrcit, podria dir-t'ho.
Tracta totes les armes com si estiguessin carregades; mai assumeixis que un blàster
està simplement programat per atordir, i no per matar.
El General Cassio Tagge, Cap de l'Armada Imperial, ho sabia.
Mentre caminava pels corredors de la major estació de combat mai construïda en
qualsevol galàxia, mantenia en la seva ment la lúcida percepció d'estar
caminant pel cor d'una arma. Amb tot el seu poder bullint a foc lent per sota
de la seva metàl·lica estructura de doonium.
No havia estat a bord de l'Estrella de la Mort quan aquesta va realitzar la seva primera
pràctica de tir sobre Jedha, però havia estat reassignat a ella poc després
d'aquell incident, i havia estat testimoni d’allò d’Scarif. Va fer una pausa en
el seu camí, col·locant la mà sobre la brillant paret de metall, recordant el
retrunyir del seu poder al moment en què l'Estrella
de la Mort carregava la seva potència i obria foc. Havia estat una vibració
molt subtil, una cosa del que no s'hi hauria adonat si no ho hagués estat
buscant. Aquesta era una evidència precisa com de gran era l'estació de combat:
podia devastar la meitat d'un planeta, i la majoria de la gent que estigués
residint dins de l'estació, ni tan sols s'adonaria del fet.
Amb seguretat, aquest era un punt a favor del Director Orson
Krennic. Fins i tot quan el Comandament Conjunt havia qüestionat la validesa de
tan enorme —i costosa— estructura, Krennic havia insistit que era quelcom tant
possible com necessari. A Tagge realment mai li havia agradat Krennic. Trobava
que l'home havia estat una mica obsessiu, però tal vegada era necessari tenir a
un home obsessionat amb el poder de foc, com per construir alguna cosa com l'Estrella de la Mort.
I a un home com el Gran Moff Tarkin per apoderar-se d'ella.
Tagge es va detenir en aquest moment, amb la mà encara
acariciant la metàl·lica paret del corredor. Es va redreçar. Sense voler-ho,
havia arribat al saló de conferències més d’hora del que havia pensat. Els seus
pensaments, que havien estat enfocats en Krennic, van saltar cap al record de
l'última reunió del Comandament Conjunt, la qual havia tingut lloc en aquesta
mateixa habitació; en aquesta trobada, Krennic havia insistit que l'Estrella de la Mort podia fer molt més
que destruir una petita ciutat com Jedha. Krennic havia empès la seva cadira
cap a un costat, romanent dempeus i llançant un cop de puny sobre la taula.
Tagge, qui estava assegut a dos seients de distància, s'hi havia sentit admirat
per la passió demostrada per aquell home pel que fa a l'estació de combat, però
alhora, s'hi havia sentit disgustat per la seva manera tan infantil
d'expressar-la.
Al final, Krennic havia obtingut el que havia vingut a
buscar. Una altra prova de foc, una de més gran. En aquest moment, el seient
situat a dos llocs més enllà d'on estava Tagge, es trobava buit.
Una arma sempre havia d'estar preparada per ser disparada.
Un tan sols havia d'assegurar-se d'estar en l'extrem correcte de la mateixa.
Tagge va continuar avançant fins a travessar el saló de
conferències amb un propòsit fix en el seu cap. Tenia una oficina privada que
es connectava amb els afores del saló de tàctiques, i allà havia rebut els informes
i els muntatges fotogràfics sobre Scarif.
Krennic sempre havia estat un home de caràcter massa
mercurial com per estar en una posició de lideratge. Tenia pebrots, és cert,
però confiava massa en ells. Tagge era un home de gràfics, de dades, de fets i
d'informació. Tot això podia ser alguna cosa freda, però era una cosa real.
I la veritat de l'assumpte, era que l'Imperi tenia un problema
entre mans.
Els droides d'exploració havien estat capaços de captar una
mica d'activitat rebel en la superfície d’Scarif abans que fos destruït, i
Tagge havia recopilat les dades de manera acurada. A diferència de les petites
unitats de partisans, disseminades al llarg de tota la galàxia, que com a màxim
ocasionaven lleus molèsties, Scarif demostrava una concentració d'esforços
important. Demostrava capacitat de comunicació. Pren deu formigues de rusc
negres, i col·loca-les en flascons separats, i no podran fer res. Però
col·loca-les en el mateix flascó i produiran una mateixa vibració harmònica
fins que el flascó esclati. Les formigues de rusc no tenen exactament
consciència, però poden convertir-se en alguna cosa coordinadament destructiva.
Podria dir-se el mateix dels rebels.
Tagge va fer un gest amb la mà, tancant la finestra
informàtica sobre el muntatge fotogràfic pel que fa a Scarif. Va dirigir la
seva atenció a la llista de noms que havia compilat sobre el Senat Imperial.
Alguns personatges eren bastant obvis: el cap de Mon Mothma tenia preu per ser
tan descaradament traïdora, i Bail Organa aviat el tindria si no corregia les
seves tendències rebels. L'home es lliscava a través del món de la política com
si fos oli corrent sobre l'aigua, coquetejant massa a prop amb la insurrecció,
i recolzant-se en la legalitat i en la seva sort. El compliment maliciós de les
seves funcions, encara podia considerar-se un compliment, però no passaria molt
temps abans que el senador rellisqués sobre la seva pròpia vora esmolada. Però
hi havia uns altres. Opinions recalcitrants, dubtes contra l'Emperador... tots
estaven separats en els seus petits flascons de moment, però la dramàtica fugida
de la Mon Mothma del Senat, els havia obert les comportes.
El Senat estava mogut.
I després havia ocorregut això d’Scarif. Tagge tornava una
vegada i una altra al mateix. La transmissió que no havia pogut ser
interceptada. Els plànols de l'Estrella
de la Mort. Les dades robades que estarien sent recopilades en algun lloc
de la galàxia, una vetllada amenaça en la vasta immensitat de l'espai.
Era quelcom difícil de pensar que la pròpia estació de
combat en la qual es trobava parat en aquest mateix moment, tan sòlida, tan
poderosa, podria ocultar alguna feblesa. Però Tagge es forçava a si mateix a
repassar aquestes dades, encara que no fossin tan sòlides com les parets que li
acollien. Un Senat alterat per aquí, un grup de rebels en coordinació,
plenament identificats per allà, i el maleït enregistrament de dades... no era
difícil armar totes les peces.
Tagge contemplava el panorama de tota la informació en el
seu conjunt, jugant amb ella en el seu cervell. Es debatia entre atrevir-se o
no a requerir de l'Emperador un complet accés als plànols robats a Scarif.
Totes les altres còpies havien estat segellades sota el més alt nivell de
seguretat... una seguretat tan completa, que encara ell, sent un alt Cap de
l'Armada Imperial, tenia denegat l'accés. Ell comprenia les implicacions, però
si pogués examinar les dades allà contingudes, podria ser capaç de trobar
alguna cosa, abans que els rebels ho fessin...
—General Tagge? —La veu d'un oficial recentment arribat es va escoltar a través de l’intercom.
—Sí? —va replicar Tagge de manera impacient.
—L'Almirall Motti desitja veure’l.
Tagge grunyí una afirmació, i la porta que donava accés cap
a la seva oficina es va lliscar, quedant oberta.
—Vaig pensar que el podria trobar aquí —li va dir l'Almirall
Conan Antonio Motti. La seva mirada va ballotejar per tota l'habitació, i al
final va quedar retinguda sobre les projeccions de la pantalla que Tagge havia
estat examinant, i encara que no va dir res, l'empipament en la seva cara
revelava la seva desaprovació pel que fa a les preocupacions de Tagge.
—És hora d'anar —va dir Tagge bruscament. Els dos homes no
van pronunciar paraula mentre donaven grans gambades cap al saló de
conferències del Comandament Conjunt. Alguns pocs dels oficials de major rang
ja es trobaven asseguts, conversant entre ells. Converses improductives.
Paraules sense sentit. Tagge va prendre seient sense dir res, amb les celles
arrufades. Aquests homes eren vells. Ja havien tingut la seva guerra, i creien
que havia estat tan rotunda que havia acabat amb totes les guerres. Estaven
reclinats sobre els seus seients, còmodes, confiats en la seguretat de
l'estació de combat que els albergava.
Tagge es va jurar a si mateix que mai es deixaria caure en
una passivitat semblant en aquesta. Inevitablement hauria d'envellir i pintaria
cabells blancs com els caps de major rang, hauria lluitat les seves guerres com
ho havien fet ells, però mai es reclinaria cap enrere en el seu seient per
xarrupar el seu caf, ignorant l'amenaça que s'albirava, simplement perquè no
volia creure que estigués allà.
—Li ocorre quelcom dolent? —li va preguntar un dels consellers
més antics en veure el gest de Tagge.
Abans que pogués respondre, Motti esclafí.
—Està una mica paranoic —va dir en un to desdenyós.
Tagge es va empassar la seva fúria, encara que sabia que de
res li serviria insistir sobre la veritat.
—Fins que aquesta estació de combat sigui completament
operacional, som vulnerables.
Va arribar a albirar alguna cosa del centelleig de triomf de
Motti per haver-lo posat en evidència de manera innegable, però va continuar de
totes maneres.
—L'Aliança Rebel està massa ben equipada. Són més perillosos
del que vostès podrien arribar a comprendre!
—Perillosos per a la seva flota estel·lar, comandant. No per
a aquesta estació de combat.
Motti li havia respost tan ràpidament, que a Tagge no li
quedaven dubtes que certament havia estat elucubrant aquesta resposta des del
moment en què s'havia detingut en el saló de tàctiques.
Tagge va llançar una mirada subreptícia al llarg de
l'habitació. Els consellers majors, clarament estaven d'acord amb Motti. Tagge
va comprendre que se sentien còmodes. Sentint-se indulgents a causa de la
protecció que sentien enmig de les parets de doonium. Estovats. Afeblits.
Poc desitjosos de veure que el gran làser de disposició
circular en el cor de l'Estrella de la
Mort, era un blanc bastant accessible per a qualsevol arma.
Una imatge del Director Orson Krennic es va fer present en
la ment de Tagge, i va haver de resistir-se a la necessitat de mirar cap al
seient que aquest home havia ocupat alguna vegada en aquest mateix saló. Va
pensar en la forma enfuriada en la qual el Director havia afirmat que l'Estrella de la Mort estava preparada,
que revolucionaria la galàxia, i que reprimiria fins als més efímers pensaments
de rebel·lió.
Per ventura
necessitaria que les venes del meu coll se sobresaltessin, que escopinades de
saliva volessin dels meus llavis, i que una mirada llunàtica s'apreciés en els
meus ulls perquè aquests homes aconseguissin escoltar-me? va pensar Tagge.
I llavors va recordar el destí de Krennic, i va meditar.
Era això el que els
succeïa als homes que argumentaven en aquesta habitació?
Encara si fos així. Necessitava que ells s'adonessin. Que ho
comprenguessin.
—La Rebel·lió seguirà guanyant recolzament en el Senat
Imperial; tret que...
El Gran Moff Wilhuff Tarkin es va introduir a gambades a
l'habitació, i les paraules de Tagge es van apagar en la seva gola.
—El Senat Imperial ja no representarà cap preocupació per a
nosaltres. Acabo de rebre les notícies que l'Emperador ha dissolt el Consell de
manera permanent. Les últimes restes de la
República han estat eliminades.
Un corrent gelat va recórrer les esquenes de Tagge.
Ja no hi havia Senat?
va pensar. Va tornar a pensar en les formigues de rusc, cadascuna en el seu
flascó individual, i llavors va imaginar que les tapes de cadascun d'ells eren
obertes, i que l'eixam es reunia i s'aixecava.
—Això és impossible! —va exclamar Tagge—. Com podrà
l'Emperador mantenir el control sense la burocràcia?
Va poder apreciar la mirada reprovatòria d'un dels
consellers majors, però va decidir no prendre-la en compte. No eren les armes
les que mantenien submisos als pobles, malgrat el que Motti, Krennic, o el
mateix Tarkin creguessin. Les armes irritaven a la gent, recordant-li que podia
lluitar. Era la mediocritat burocràtica la que els feia acceptar el seu destí.
Apunta a un home amb un blàster, i buscarà la manera de fer-se amb el mateix i
d'apuntar-te a tu. Digues-li a un home que ha de lluitar en una cort, i nou de
deu vegades, es farà fum per evitar l’enuig del tedi que això implica.
—Els Governadors Regionals són els qui ara tenen el control
directe dels seus territoris —va continuar Tarkin, amb un to de veu gairebé
despreocupat—. La por mantindrà els
sistemes en línia —li va llançar una ràpida mirada a Tagge—. La por a aquesta estació de
combat —va continuar, dirigint-se a la resta del grup.
Tagge va ignorar el subtil advertiment, i la forma en què
Motti l'havia posat en evidència.
—I què hi ha sobre la Rebel·lió? —va insistir—. Si els
rebels han aconseguit els plànols complets d'aquesta estació, és possible,
encara que sigui poc probable, que puguin trobar una feblesa en la seva
estructura, i així poder aprofitar-la.
Tagge havia volgut que Tarkin li contestés. En lloc d'això,
la profunda i amenaçadora veu de Lord Vader va omplir l'habitació.
—Els plànols als quals vostè es refereix aviat estaran de
retorn a les nostres mans.
Tagge va pensar per un moment que havia sentit el so de
crits i esgarips distants, l'estrèpit d'una batalla en una àrea molt petita, el
xiuxiueig d'una arma que desconeixia. Però abans que el seu cervell pogués
processar completament els sons fantasmals, aquests ja s'havien esfumat.
Quan va aixecar la mirada, Lord Vader estava enfront d'ell.
No era la primera vegada que Tagge es preguntava què era el que hi havia
darrere de la màscara, i després, una vegada més acabava preguntant-se si
realment volia esbrinar-ho. Va serrar les mandíbules, en un intent per evitar
que fos notòria la manera en què la mirada de Vader li intimidava.
Va deixar de respirar fins que el Lord vestit negre va canviar
el focus de la seva atenció, dirigint-ho a Motti. Es va quedar observant desapassionadament,
mentre tots dos intercanviaven frases altisonants, i després al moment en què
Vader avançava des de les esquenes de Tarkin en direcció cap a Motti. La tensió
es va incrementar de manera paral·lela a l'esclat de fúria d'aquest últim.
Vader va aixecar la mà.
Les paraules de Motti es van reduir a un balboteig, i després
a unes inspiracions boquejant, en la seva desesperada cerca d'aire.
Motti havia denominat antiquades i pròpies d'un fetiller a
les creences de Vader, i Tagge no va poder evitar estar d'acord. Res més que la
fetilleria podria estar fent que Motti s'ofegués, mentre Vader, a diversos
metres de distància, simplement aixecava la mà i la rebregava.
Tagge no va poder evitar portar-se la seva pròpia mà a la
boca, sabent que seria millor que no digués res. Els homes congregats al
voltant de la taula observaven mentre Motti lluitava per respirar, fins que
Tarkin, òbviament avorrit amb l'espectacle, li va ordenar a Vader que l’alliberés.
Llavors Tagge va llançar una mirada al seient que estava a
dos llocs més enllà del seu, i els seus ulls es van trobar amb els de Motti.
Una prima capa de suor emperlava les celles de Motti, mentre els seus ulls
encara romanien lleugerament engruixats, producte de l'asfíxia. No es va
atrevir a dir res més. Ni tampoc Tagge.
Les seves dades havien estat equivocades, recentment ara ho
comprenia. Tagge havia valorat les perspectives de manera incorrecta, i havia
fet conjectures sobre els possibles resultats basant-se en dades incompletes.
Havia assumit que l'arma més grandiosa de l'Imperi era l'Estrella de la Mort.
Però ara començava a comprendre que aquesta solament podia
ser el mateix Lord Vader.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada