Des de cert punt de vista (XV)

Anterior

15 EM DEUS UN PASSEIG

Zoraida Córdova

 

Brea Tonnika no va poder recordar on estava. No al principi.

La rància olor que desprenia la seva pell a vi i al persistent perfum haliat la van ajudar a centrar-se en les esquerdades parets de l'habitació esquitxades de taques, l'origen de les quals preferia no tractar d'esbrinar. Encara amb ressaca, va retrocedir davant els rajos solars del migdia que es filtraven per la finestra i es va enfonsar novament en el dur matalàs. Per molt que ho intentés, no podia eludir la cacofonia de xerrameca mercantil i transports xiuxiuejants. Al llarg dels anys, Brea i la seva germana s'havien allotjat en alguns llocs realment pudents, no obstant això la millor habitació per llogar en el polsós port de Mos Eisley era solament una fracció millor que muntar una tenda en una de les vastes dunes de sorra de Tatooine.

La porta es va obrir, i Brea va llançar la mà cap al blàster de la tauleta de nit.

—Has despertat per fi —va dir Senni Tonnika.

Brea i Senni Tonnika s'assemblaven en moltes coses. Compartien les mateixes cames, primes i musculoses, i un cabell fosc i trenat. Els mateixos ulls expressius, i un somriure murri quan posaven la mirada sobre un objectiu. Però la semblança s'acabava aquí. De vegades, Brea desitjava poder fetillar als estranys de la mateixa forma en què Senni podia fer-ho amb solament un gir del seu bell cap. Senni era alta, i el seu cabell la feia semblar fins i tot més alta. Trobava poder en el fet de baixar la mirada per encarar-se a gairebé qualsevol persona quan negociava contractes... contractes que últimament eren pocs i distants entre si, i complir-los no s'havia tornat més fàcil amb l'arribada de tropes imperials ensumant per onsevulla.

Brea es va asseure i va agafar una bata del terra.

—Si us plau, digues-me que no és més pa i mongetes.

Senni es va llevar les botes i va enganxar la seva capa en la part posterior de la porta. Va llançar la bossa de fibra a través de la petita habitació. Dos llits, una dutxa i una taula per a les seves armes. Això és tot el que necessitaven.

—No són més mongetes —va dir Senni, tractant de mantenir la cara seriosa mentre la seva bessona obria la bossa de menjar per trobar-se amb fogasses de pa recentment fornejades.

Brea va agafar una peça i se la va ficar entre els llavis, encara tacats del seu llapis labial metàl·lic favorit.

—Odio aquest lloc —va dir, finalment sortint del llit. Es va asseure a la taula coberta de blàsters i rifles. Va agafar la seva pistola favorita: el metall era del blau de les roses ithorianes.

—Podríem quedar-nos en el palau —va dir Senni—. Ja saps que a Jabba sempre li has agradat.

—Les dues —va dir Brea, mastegant grollerament per avergonyir a la seva germana—. I el que la paraula palau estigui en la seva descripció no ho converteix en un.

—Parlant del moc sobredimensionat, El seu Llimac Reial té un treball.

—Quin és?

—Si ho sabés, no estaria asseguda aquí mirant-te combatre la ressaca.

—Em sento de meravella.

Senni va tirar el cap cap enrere i va deixar anar una riallada.

—Si no fora per mi, t'hauries embolicat amb un pirata rodià anit.

Brea va fer una ganyota, tractant de recordar la nit. Però solament hi havia foscor. La foscor era millor que els records que amenaçaven amb obrir-se pas fins al primer pla dels seus pensaments. Sang, i armes, i treballs, havien quedat tan en segon pla que no estava segura de si alguna vegada es recuperaria. Records com aquest no tenien lloc en el present. Així que va fer el que la seva germana li va dir i es va dutxar, l'aigua temperada feia olor de productes químics que no podia nomenar.

Quan va estar llesta, es va plantar enfront de la Senni, qui sense parlar li va pujar la cremallera de la part posterior del vestit. Cada germana portava una pistola en el maluc i un ganivet en la bota. Es van posar les seves capes i es van dirigir al carrer, àrid i sufocant, on era gairebé impossible no inhalar pols.

Es van pujar a un lliscant i van partir cap al palau de Jabba.

—

Brea i Senni van observar els sols posar-se des del cim d'una formació rocosa. Tatooine podia ser un erm desèrtic mancat de qualsevol delícia culinària, però poques coses en la galàxia es podien comparar a l'esplendor de les seves postes de sol.

Les germanes Tonnika van caminar pel cavernós passadís que conduïa a la humida sala on Jabba donava audiències. L'olor corporal del Llimac Reial era impossible d'ignorar. Brea sempre es pessigava el pont del nas fins que era capaç de suportar les olors, però Senni no es preocupava per coses com la comoditat. Ella volia tenir èxit en el proper treball, principalment perquè els seus comptes estaven gairebé esgotats i els seus rostres estaven en totes les bases de dades de criminals de la galàxia. Així que Senni Tonnika va mantenir el seu cap alt quan va entrar, les seves trenes es movien al voltant de les seves amples espatlles com si fossin serrells.

Vestien vestits de diferents colors, Brea de blau i Senni verd àcid, i travessaven la multitud retornant els cordials assentiments que els llançaven. Jabba encara estava ocult en la penombra, dormitant tal com ho feia sense importar quant sorollós fos l'enrenou de la cort que l’envoltava.

Brea va demanar dos Capvespres de Tatooine a una cambrera, fent cas omís de la mirada de la seva germana, i van escollir un lloc buit contra una paret des d'on podrien observar.

—Ugh —va murmurar Brea entre dents. Des de petites, havien desenvolupat una forma de comunicar-se sense massa paraules. Els ulls foscos de Brea voleiaren per l'habitació fins a detenir-se en Bib Fortuna, que aguaitava al voltant de la banda. Els seus brillants ulls vermells van enviar esgarrifances per l'espina dorsal de la Brea.

Senni va tocar l'espatlla de la seva germana però va endurir els seus trets.

—No queda molt.

Però va passar molt temps abans que Jabba es dignés a despertar, malgrat haver estat ell qui havia convocat la reunió. Ningú li va qüestionar. Ningú es va queixar d'haver estat esperant i esperant, o que la banda estigués reciclant les cançons que ja havien tocat quan van arribar allà. Brea es va beure un altre got alt d'un líquid ataronjat i rosat, va somriure a un wookiee amb una gran cicatriu en la cara, i va observar a la noia twi'lek girar els seus delicats canells al ritme de les banyes de música. No havia estat la música el que havia despertat a Jabba, sinó un grunyit del rancor que vivia en una gàbia sota el seu tron.

Senni i Brea es van mirar la una a l'altra, després als altres caça-recompenses presents. Va haver-hi un moment de quietud. La banda de Max Rebo romania en un silenci sepulcral. Un grunyit greu va ressonar en les entranyes del palau, i Brea va sentir que el seu cor s'accelerava atès que sabia el que succeiria quan Jabba mogués el seu tron cap enrere i obrís la trapa. Havia vist a caçadors i esclaus de totes les espècies submergir-se en la profunda penombra de sota i mai sortir.

En lloc d'alimentar a la seva mascota, Jabba va obrir l'àmplia escletxa que conformava la seva bavejant boca i es rigué.

—Acosteu-vos, amics meus —va ordenar Jabba en huttès. Va tornar els seus ulls reptilians cap a la banda i va dir—: Us he dit que deixeu de tocar?

Max va posar els seus rodanxons dits blaus a pressionar les tecles de l'òrgan, i una melodia animada es va escoltar de fons mentre cada caça-recompenses present s'acostava al tron de Jabba.

Senni es va plantar enfront de la seva germana, com si pogués escudar-la amb el seu cos. Mirà de costat a costat als altres presents. Entre els seus col·legues, no era la germana de ningú ni una òrfena. No, ella era caçadora, lladre i contrabandista. Era capaç de moltes coses, encara que fos Brea la que estava inclosa en la base de dades de criminals per assassinat.

Qualsevol que fos aquest treball, Senni ho duria a terme perquè necessitaven allunyar-se fins a on no fossin reconegudes i els seus noms no es ressaltessin en els escanejos. Podrien sortir d'aquest món i tenir alguna cosa que se semblés a una vida normal. Per a això, necessitaven crèdits. Molts, i només Jabba oferia aquest tipus de quantitats.

—Com molts sabeu —va començar Jabba amb la seva veu gutural—, Han Solo va perdre la meva càrrega. Ha ignorat les meves trucades. Vull que me’l portin. Les meves fonts em diuen que tractarà de sortir del planeta tan aviat com pugui. El que em porti a Solo, viu, serà recompensat.

Va haver-hi un cor de murmuris. Un caçador de pèl fosc que portava una jaqueta negra va mirar a Brea i després a Senni. Però les germanes es van mantenir en silenci i van esperar. El wookiee amb la cicatriu en la cara es va avançar. Les germanes no van entendre la seva al·locució de gemecs, però el que sigui que va dir va fer que Jabba rigués de nou.

Brea va observar al Llimac Reial tirar cap enrere el seu viscós cap, la cua se li agitava alegrement, i ella es va preguntar si alguna vegada deixaria de riure's. Es va remoure davant el nerviós murmuri de la multitud, perquè sabia el que vindria a continuació.

Senni va agafar la mà de la seva germana i van fer un pas enrere. El pestell es va obrir sota els peus del wookiee, i el seu crit va ser com la nota plana d'una banya.

—Porteu-me a Solo —va dir Jabba quan el crit del wookiee es va extingir, i després només es van escoltar les dringants melodies de la banda, i el cruixit dels ossos entre les dents del rancor.

—

Brea i Senni van discutir sobre el treball una vegada i una altra durant la nit fins al matí següent.

—Jo dic que no vindrà amb nosaltres —va dir Brea.

—No pot estar enfadat encara pel mal glop amb Lando. Va ser idea seva.

Brea va voler corregir a la seva germana. Hi havia moltes coses que havien succeït entre elles i l'envanit contrabandista. Potser no hi hagués amistat, però hi havia una història. Quan Jabba oferia una recompensa com aquesta, estava enfrontant a un munt de rancors uns contra uns altres. Per què les germanes no haurien de sortir triomfants?

—No importa —va dir Brea—. Solo ens llançarà una mirada i sortirà corrent. No ens acompanyarà voluntàriament.

—Llavors no el portarem voluntàriament —Senni es rellepà els llavis coquetament.

—Has oblidat al seu guardaespatlles wookiee? Senni, és Han. Si té cervell en aquest cap gros seu, ja s'estarà preparant per fugir. Trobarem un altre treball.

Senni es va creuar de braços i es va burlar tossudament.

—Ah, sí? Quan?

—No ho sé, però...

—Però res. I des de quan t'has estovat tant amb Solo? Has estat maleint el seu nom al llarg de la galàxia durant anys. Necessitem una nau ràpida i per obtenir-la necessitem crèdits. Algú l’atraparà. Per què no hauríem de ser nosaltres?

—Ho capto —va dir Brea, arrufant les celles. Senni la hi havia sorprès—. Tinc un deute pendent amb Solo, però mai he estat prou valenta com per arribar fins al final. Després de tot, ell va ser el responsable de la meva major humiliació, i mai de la vida ho oblidaré.

Senni estava sorpresa per la seva pròpia desconsideració. Com podia haver confós la vacil·lació de la seva germana amb preocupació?

—Tu decideixes. Aquesta podria ser la nostra oportunitat de tenir el que sempre hem volgut.

A la seva petita habitació en el cor de Mos Eisley, Brea i Senni Tonnika van trobar les seves mirades des de les vores dels seus llits bessons. El que sempre hem volgut. Llibertat. Pau. Vida. Tothom sabia com acabaven les persones com elles: vaporitzades, a la presó, o en el costat equivocat d'un blàster.

Llavors Brea va posar aquesta cara que sempre posava quan no tramava res de bo. Perquè podrien tenir-ho tot. La llibertat i la consciència tranquil·la. Tot.

—Tinc una idea millor —li va dir a Senni, qui va arquejar una cella.

—No com la vegada que vam irrompre en el palau de la Casa Organa per escamotejar les joies reials i vam haver d'amagar-nos en un contenidor d'escombraries durant dues nits, veritat?

Brea va posar els ulls en blanc.

—Per última vegada, vaig rebre un mal buf. Com se suposa que havia de saber que les donzelles no vestien de taronja?

—O la vegada que...

—Suficient —va dir Brea, i aquesta vegada la seva germana va escoltar—. Podem tenir-ho tot... la nau, els crèdits, i no ens arrencaran les extremitats en el procés.

—Com?

—Anem a robar el Falcó.

—

Quan Brea Tonnika va entrar en la cantina de Chalmun, es va sentir igual que durant el seu primer cop a Kiffex. Els seus palmells suaven i el seu cor bategava amb força en el pit. Aleshores, ella i Senni havien tractat de treure a un amic d'un centre de detenció. Aleshores, no hi havia crèdits involucrats, solament un deure. Tot va transcórrer sense problemes, fins que un guàrdia va tornar d'hora al seu lloc i les va enxampar. Brea es va quedar enrere per donar-los cobertura, i les seves nervioses mans suoses van disparar i van matar. En els enregistraments només apareixia ella.

Després d'això, no van tenir cap més remei que anar-se’n del planeta. Fugir i seguir fugint fins que arribés el dia en què tinguessin un lloc al que anomenar llar que no fos una malsana habitació llogada o una nau de càrrega.

—És la nau més ràpida de la galàxia —li va dir Brea a la seva germana.

—Això és el que diu Han, i tots tenen massa por com per desafiar-ho. A més, la recompensa de Jabba podria pagar una dotzena de naus ràpides.

Ambdues van baixar la mirada al mateix temps, com si estiguessin compartint el mateix pensament: el rancor devorant al wookiee en el palau de Jabba. No era la primera vegada que havien vist a la criatura en acció, però cada vegada que ho feien esperaven que fos l'última. Brea es va preguntar si realment podria abandonar a Solo a aquest destí. Però va endurir el seu cor atès que cuidar la Senni sempre seria el primer.

Senni va sospirar i va dir:

—No ho sé. Solo probablement preferiria arriscar-se amb tot l'Imperi abans que abandonar la seva nau.

—És una cucarrata —va dir Brea, i rigué entre dents—. Sé que està en algun lloc d'aquesta bola de pols tractant de trobar una nova ànima a la qual estafar. Però hem d'actuar ara, Sen. Hem de guanyar als homes de Jabba amb la nau. El lloc està omplint-se de soldats d'assalt. Si sortís malament, jo no estic disposada a treballar per a l'Imperi. No després del que els van fer als de la nostra espècie.

—Ets una caçadora —li va recordar Senni—. No pots triar d'on procedeix el teu treball.

—Si aquest és el nostre últim treball, llavors sí, podem triar.

Així que van triar. Brea es va obrir pas a través dels estrets passadissos foscos de la taverna i es va instal·lar en la barra. Wuher, el cambrer, amb prou feines va fer un cop d'ull en la seva direcció abans d'accionar un tirador i col·locar dos gots alts enfront d'elles. Poc amic de les cortesies, grunyí el seu «hola» i es va allunyar per atendre una altra comanda.

—Aquí està —va murmurar Senni a cau d'orella de la seva germana.

Un parell de clients habituals es van acomodar al costat d'elles, ja amb les seves copes, donant copets amb els peus al ritme de la banda. Senni va somriure i va delectar als dos vilatans amb històries d'un treball que van dur a terme en el Casino de Canto Bight. Mentrestant, Brea observava a la multitud. Un home amb una túnica marró va entrar i va entaular una conversa amb un pilot. Al seu costat, Senni reia amb la seva habitual personalitat encantadora.

—T'ho dic, no puc fer res amb aquests caps de cubell desfilant al voltant —li va dir un dels vilatans a Brea, amb el seu gruixut llavi inferior penjant.

—Mai havia vist alguna cosa així —va dir un altre.

Això va despertar l'interès de la Senni i es va unir a la conversa. Des de grangers fins a comerciants, ningú a Tatooine estava content amb la recent arribada de soldats d'assalt.

—Què estan buscant? —va preguntar ella.

—Droides, sembla ser —va dir l'home—. Tinc un munt d'ells apilats en el meu rafal si el que volen són droides.

Brea va mirar a la seva germana i va compartir un gest arrufat per un moment abans de tornar a examinar acuradament la cantina. Va veure a un jove granger entrar. El seu cabell era d'un to daurat, i fins i tot en la foscor de la sala podia veure com de brillants que eren els seus ulls. Hi havia innocència en ell mentre demanava als seus droides que esperessin fora, després es va acostar a la barra al costat de l'ancià amb la túnica marró.

A Brea li agradava, per alguna inexplicable raó. Tenia el tipus d'innocència que ella i Senni mai podrien tenir.

Llavors Brea va agafar el braç de la seva germana.

—Moll d’atracada Noranta-quatre.

—

—Alguna cosa estranya està succeint —li va dir Senni a la seva bessona mentre corrien al llarg dels plens de gom a gom carrers de Mos Eisley. Cada edifici de pedra maresa tenia exactament el mateix aspecte que el següent; cada individu portava una capa per protegir-se de la sorra i la pols. Era el port perfecte per perdre's, si un realment ho volia.

—Alguna cosa estranya està succeint sempre —va dir Brea—. Primer, fa tanta calor en aquesta roca...

—És un desert, per descomptat que fa calor.

—Saps al que em refereixo. Crec que alguna cosa terrible està per succeir.

Brea va esquivar a un nen que avançava amb una bicicleta flotant. Li hagués cridat si no hagués tingut coses que fer.

—Escolta'm —va dir a Senni—. Sempre succeiran coses terribles. Van succeir a Kiffex i succeeixen a Naboo i a Tatooine. Sempre hi haurà una guerra, i sempre hi haurà algú que ens vulgui empresonades. L'única cosa que podem fer nosaltres és sobreviure, Sen. Sobreviure fins que no ens ho permetin.

Van arribar al Moll d’atracada 94, i allà estava: el Falcó Mil·lenari. Brut i necessitat d'un poliment, però les germanes Tonnika sabien com de ràpid que podia anar. En aquest moment ambdues compartien el mateix record de nits aparentment interminables a bord del tros de ferralla més magnífic de la galàxia. Però això va ser el passat. Records.

—Recordes com manejar els panells de control? —va preguntar Senni a Brea.

Brea es va encongir d'espatlles, però una ganyota en el seu llavi va trair els seus pensaments.

—Lando em va ensenyar un parell de coses.

Van fer un pas cap al Falcó, però un riure familiar les va detenir en sec. Jabba. Brea va tirar de la seva germana apartant-la i es van amagar darrere d'una pila de caixes.

—Maledicció! —va xiuxiuar Senni.

—Quants? —va preguntar Brea.

Senni va negar amb el cap. Es va hissar sobre les caixes i va fer un cop d'ull des del cim. Estava Jabba i un grapat de caça-recompenses, vigilant el Falcó com una rajada de rates womp. Hi havia massa, tots concentrats al voltant de l'entrada de la nau. No hi havia forma que poguessin pujar a bord ara. Robar el Falcó mentre hi havia un preu sobre el cap de Solo seria com robar al mateix Jabba, però hauria valgut la pena. Brea es va maleir per no haver actuat més ràpid, per deixar que la vacil·lació la llastrés. Havien arribat molt tard.

—Per què enviar caçadors a l’encalç de Solo si havia sabut tot el temps on estava? —es va preguntar Brea.

—T'ho vaig dir. Alguna cosa estranya està succeint. Hem de sortir del planeta!

—El nostre passeig està ara fora d'abast —va murmurar Brea.

—Trobarem una altra forma. Sempre ho fem.

Brea va pensar en la vegada en què van viatjar de polissones en una nau pertanyent a la banda d’Ohnaka, o la vegada en què es van quedar encallades a l'Espai Salvatge, o la vegada en què van destrossar la seva habitació de Coruscant solament per venjar-se de Lando... Senni tenia raó; sempre trobaven una altra forma.

Brea va somriure a la seva germana i va esperar al fet que la costa estigués buidada. Tan aviat com Jabba i els seus homes no estiguessin mirant en la seva direcció, sortirien de nou per la porta cap al concorregut carrer.

Brea i Senni Tonnika necessitaven reorganitzar-se. Trobar una altra forma d'alliberar-se. Semblava que aquesta vida que desitjaven quedava tan distant com l'anell més extern de la galàxia. Però ara com ara, mentre s'amagaven en un carreró proper, es tenien la una a l'altra.

—Em deus un passeig —li va dir Senni a la seva germana després d'un llarg silenci.

Brea desitjava dir que li devia més que això.

Van esperar per veure el proper moviment de Jabba, però va esclatar una escaramussa als carrers. Brea es va col·locar de nou la caputxa per veure a què venia la commoció. Es va mantenir prop de la paret i va veure a un grup de soldats d'assalt marxar amb els rifles al rest. La seva presència havia iniciat una ona de converses entre els vilatans i els habitants del carrer, que els van observar córrer cap al Moll d’atracada 94.

En l'agitació del moment, dotzenes d'individus clamaven per veure als soldats d'assalt en acció. La seva distracció va provocar que una espurna brillés en els ulls de Brea.

Els molls d’atracada propers havien quedat desprotegits. Qualsevol nau de la zona de Jabba es vendria per molt, i si aquest anava a ser el seu últim cop, ho deixarien amb estil.

—Què ocorre? —va murmurar Senni a cau d'orella de la seva germana, estirant el coll com a tants altres.

—Ens anem d'aquesta roca.

Brea va somriure de manera múrria mentre prenia la mà de la seva germana i la conduïa de tornada cap al carrer, sabent molt bé que no podien deixar de córrer fins que estiguessin envoltades per les estrelles.

 Següent