-[PART
II]-
RITUS
DE PAS
14
Hi havia
una raó per la qual el Qarek'k era anomenat literalment i no només
col·loquialment capbussada en
l'idioma neimoidià. Per entrar, un travessava un portal des del carrer i
llavors queia tot un pis fins a una passarel·la d'espera. Potents repulsors
col·locats a cada costat de la caiguda detenien als visitants d'un en un,
sostenint-los fins que l'equip de seguretat col·locat al capdamunt i a banda i
banda examinava a consciència a cada visitant. En aquells que passaven la prova
se'ls permetia descendir delicadament fins al sòl i entrar en l'establiment.
Aquells que no la passaven, o que discutien, o que per contra intentaven crear
problemes eren enviats de tornada al carrer.
Les armes
estaven permeses. En aquesta regió del baix Coruscant, eren els vianants
desarmats els que es consideraven poc convencionals. Els pràctics amos del
Qarek'k no tenien cap problema amb què la clientela portés múltiples
instruments de destrucció. Els clients eren benvinguts si entraven armats fins
a les dents amb tot carregat, incloent una bomba tàctica. No obstant això, usar
una arma en l'establiment faria que un es trobés amb el que era considerat el
grup de seguretat més dur del sector, compost per encanudits veterans de les
Guerres Clon que havien vist i tractat amb tot... moltes vegades.
Dins
d'aquest sòrdid cau de lladres, assassins, i altres brivalls es capbussava una
femella humanoide especialment atractiva d'edat indeterminada, pèl vermell foc
i pell blanca com la neu. Aurra Sing podria haver emfatitzat la seva entrada
fàcilment executant un parell de tombarelles cap endavant o girs mentre es
deixava portar i detenir pel camp de l'entrada. No obstant això, no va veure
raó per esforçar-se per entretenir a la dissoluta clientela del Qarek'k. Així
que simplement va saltar des del carrer i va esperar pacientment al fet que el
sistema de seguretat l'examinés i la baixés fins al sòl.
La
identificació que se li havia proporcionat la reconeixia com a agent privat en
assumptes Imperials. No va ser qüestionat. Ni tan sols el sabre làser, que per a
qualsevol que no treballés per a Vader hauria estat motiu per cridar a un
escamot de soldats d'assalt i Inquisidors, només per alçar una cella. Certament
l'autoritat d’en Vader era penetrant.
Es va
detenir mentre el porter, un sakiyà, la mirava de cap a peus, realitzant una
última comprovació manual entre la seva persona i la seva targeta d'identitat.
El bitllet
doblegat de cent crèdits en el revers de la targeta es va lliscar hàbilment per
la màniga de l’humanoide calb, i aquest va fer un gest brusc perquè continués.
Encara que
la seva expressió exterior no va canviar, Sing va somriure dintre seu mentre
s'endinsava en el cau laberíntic d'habitacions. Fins i tot amb autorització
imperial, mai era mala idea caure-li bé al cap de seguretat.
Es va
permetre ser absorbida pel soroll de mitja dotzena de bandes diferents de
música en directe. Una tempesta de llums —algunes fixes, altres mòbils— banyava
les sales adjacents en tots els colors i combinacions possibles, incloent
infrarojos i ultraviolat. Depenent de la teva espècie, exposar-te massa a un to
o un altre podia donar lloc a una cremada seriosa o a un càncer menor. Els
propietaris no assumien cap responsabilitat per tals esdeveniments. Qualsevol
prou adult, temerari i convençut dels delits del Qarek'k com per arriscar-se a
entrar ho feia sota el seu compte i risc.
Finalment,
va trobar un seient buit en una sala anomenada Redrum Carmesí. Amb els braços
estesos, el cambrer amani la va mirar de dalt a baix.
—Una mica
de beure, tipa dura? —la bombolla hipersònica que embolicava la barra feia
possible la conversa malgrat les dues bandes en competició.
Sing va
somriure dintre seu.
—Què et fa
pensar que sóc una tipa dura? No et semblo tova i adorable?
Els petits
ulls vermells de l'amani, adaptats per veure amb poca llum, es van centrar en
ella.
—No hi ha
gens d'això en tu, humanoide. Ja he vist als de la teva classe per aquí moltes
vegades.
—Ets
perceptiu —li va dir ella. Era un mascle, pel color.
—Només sóc
un cambrer —va replicar ell—. No vull problemes.
—No et
facis un cabdell encara. Busco informació, no problemes. Prendré un Or de
Merenzane, amb glaçons[1].
El cambrer
va dubtar.
—Car.
Sing li va
mostrar la targeta de crèdit que li havien proporcionat. L’amani va arrufar el gest.
—Pagues amb
targeta. Efectiu és millor.
—Però en el
meu cas faràs una excepció.
Ell va agafar
la targeta sense protestar.
—Quina
classe de glaçons vols? —va indicar amb un gest després d'ell als contenidors
corbs que anaven del sòl al sostre—. Tenim de tot, des de silicats purs fins a
rars metalls no ferrosos.
—N’hi haurà
prou amb aigua congelada.
Va escoltar
a les dues bandes que omplien el Redrum amb soroll de paret a paret. Cadascuna
estava composta per múltiples espècies, semblaven estar competint entre si per
veure qui podia tocar no la millor música, sinó la més alta. L’amani estava de
tornada en menys d'un minut. Ella va prendre un xarrup del líquid que
borbollejava en el got alt i va somriure lentament.
—Bé.
Vegem... parlaves d'efectiu —agafant la borsa lligada a la seva cintura, la va
obrir per complet i li va deixar fer un bon cop d'ull abans de tancar-la de
nou. El que va veure a l'interior va fer que els petits ulls de l’amani es
tornessin enormes.
—No hauries
de portar tants crèdits imperials a un lloc com aquest —la va reprendre—. Un mer
humanoide com tu podria sortir seriosament ferida.
—No et
preocupis per mi —va replicar ella—. Ara... per refrigeri líquid, pagaré amb
targeta. Per menjar, pagaré amb targeta. Per informació... pagaré en efectiu.
L’amani era
massa baix per inclinar-se sobre la barra. En lloc d'això, es va alçar amb els
seus llargs i arrossegats braços fins que la seva cara va estar a l'altura de
la d'ella.
—Què és el
que desitges saber? Quines dades busques?
—Estic
buscant a algú. El seu nom és Jax Pavan, encara que podria ser conegut per aquí
per un altre nom —va alçar una holo. Immediatament es va expandir per
proporcionar un retrat giratori tridimensional de l'home en qüestió—. És un
Jedi, encara que no gran cosa.
Els
gruixuts llavis de l’amani es van corbar cap avall en un arrufament elàstic.
—Els Jedi
han estat assassinats. Assassinats per sequaços de l'Imperi —la va mirar una
mica més severament—. Ets un sequaç de l'Imperi?
—Treballo
per a mi mateixa. En realitat, he estat contractada directament per Lord Vader.
El cambrer
va vacil·lar, la va mirar fixament i va esclatar en riallades.
—Una tipa dura
amb sentit de l'humor. Això és rar. Bé, no és assumpte meu per a qui treballis.
—M'alegro
que apreciïs l'absurd d'això —va guardar l’holo i la imatge va desaparèixer.
—Tal vegada
no és un Jedi. Tal vegada em van donar informació errònia. Personalment, no
m'importa si és el Gran Mestre o un reciclador local d'enderrocs. Només
necessito trobar-lo.
—Tant de bo
pogués ajudar-te, tipa dura. Tinc una memòria excel·lent.
—Ho sé. Per
això se sol contractar als de la teva espècie com a rastrejadors —va somriure
seductorament—. Apel·lo a la teva naturalesa mercenària.
—No puc
donar-te informació que no tinc. Em cobriria de fang si això refresqués el
record que cerques, però no hi ha res —alçant una mà de tres dits, va
assenyalar cap a la sala següent, la Dystopia Verda. Si per ventura, — la
música que reverberava a l'interior era fins i tot més alta que la del Redrum
Carmesí—. Podries intentar parlar amb el meu company Calathi, allà.
El que fa
un per diners, llibertat, i un Senyor Fosc del Sith, es va dir a si mateixa
mentre es baixava del seient.
Dirigint-se
cap a la següent sala, va trobar el pas bloquejat per tres clients. La seva
primera impressió va ser que havien passat algun temps veient com podia
emborratxar-se més mentre continuaven dempeus i marginalment funcionals.
La seva
segona impressió va ser que era un empat a tres.
No obstant
això no és que li importés molt a l'embriagat trio. Òbviament tan embriagats
per contemplar alegrement el mestissatge, la van envoltar. El zabrak era el més
agressiu. Una mena de llop shistavanen ocupava un costat, mentre que un utai
més gran i corpulent bloquejava l'altra direcció.
Sing va fer
un xarrup a la seva beguda i va continuar tranquil·lament cap a la sala verda.
El zabrak es va moure per interceptar-la.
Era alt,
musculós i estava "borratxo fins a les banyes", com deia la dita. Li
va somriure, revelant uns canins impressionants.
—No t'havia
vist abans per aquí, petit floc de neu.
—No havia
estat abans per aquí. Si em disculpa...
Allargant
un braç, va col·locar una poderosa mà en la seva espatlla esquerra. Ella la va
mirar, es va girar lleument, i ell va deixar que caigués.
—Jo no
tornaria fer això.
—Per què?
—el somriure es va fer més ample—. No t'agrada el meu...
—No
particularment. Tampoc m'agrada el teu aspecte, la teva actitud, el teu alè i
particularment la teva olor corporal. Empestes —va mirar als companys
intoxicats del zabrak—. De fet, tots empesteu. Però almenys hi ha varietat en
la vostra pudor.
El
shistavanen i l’utai van intercanviar mirades divertides.
—Ets una
autèntica tipa dura —va dir l’utai.
—Que
graciós, això és el que ha dit el cambrer. Tal vegada necessito un canvi de
pentinat.
L’utai va arrufar
el gest.
—Tal vegada
hauries de ser més educada —va suggerir.
—Cert —va
estar d'acord el zabrak—. Seria una pena veure a un preciós floc de neu com tu
fer-se mal quan tot el que volem és una mica d'amabilitat —va estendre un braç
i la va agafar de l'espatlla una altra vegada.
Aurra Sing
es va sentir abruptament i inexpressable cansada. No tenia temps per a això.
Però no cridar l'atenció, es va recordar a si mateixa, era prioritari quan
s'estava de caça.
Els hi
donaria una oportunitat més.
—Et vaig
dir que no fessis això —li va dir al zabrak—. Aparta-la o perd-la.
El zabrak
es va acostar més, el seu alè era un miasma alcohòlic.
—Fes-nos un
petó.
Ningú va
veure el que va ocórrer després. Van saber que va ocórrer perquè podien veure
els resultats, però va tenir lloc tan ràpid que quan els hi van preguntar
després tot el que podien recordar era dues ombres: una de carn i una altra de
llum.
En un
moment el zabrak havia estat inclinant-se cap a la Sing. Al següent estava
trontollant cap enrere, mirant fixament el seu braç esquerre, que havia estat
seccionat a l'altura del colze amb precisió quirúrgica per un sol moviment del
sabre làser. La seva mà va agafar espasmòdicament l'espatlla de la Sing per un
segon abans de caure al sòl.
El zabrak
es va trontollar cap enrere fins que es va esfondrar en un divan, contemplant
atordit el monyó cauteritzat del seu avantbraç. Els altres dos també van quedar
momentàniament paralitzats, però la immobilitat del xoc no va durar molt.
—A per
ella! —va cridar l’utai mentre ell i el pesat home llop es llançaven cap endavant.
Les vibroespases llambrejaren, disposades a tallar arran i mutilar.
Moments
després el cap del shistavanen contemplava fixament el bigarrat sostre, havent
estat separat del seu cos. L’utai encara estava dempeus, amb aspecte
desconcertat. Llavors una fina línia vermella, recta com un làser, es va
materialitzar al centre del seu cos, des del cap a l’entrecuix. Un instant
després les dues meitats del cos van caure netament en direccions oposades.
El cambrer
amani va parlar per un comunicador:
—Neteja en
la Secció Set-B.
No hi havia
molta sang, doncs el sabre làser hi havia cauteritzat les immenses ferides
mentre eren infligides. Sense haver vessat una gota de la seva beguda en el
transcurs de la baralla, Aurra Sing va desactivar la seva arma amb calma i es
va girar per contemplar al zabrak d'ulls desorbitats.
—Em
prendria una beguda enorme si fos tu —li va suggerir—. El xoc desapareixerà
aviat, i voldràs estar mig anestesiat per llavors —va fer una pausa, i va
afegir—. Però pren-te-la en un altre lloc.
El zabrak, agafant
el monyó del seu braç esquerre, va retrocedir trontollant i va deixar que la
multitud, que amb prou feines havia detingut el seu ball frenètic per observar
l'altercat, l'hi empassés.
Enganxant
el seu sabre làser al cinturó, Sing es va tornar, es va acostar de nou a la
barra, i va col·locar diverses fitxes de crèdit enfront de l’amani.
—No tinc
temps per respondre preguntes. Ni de la teva seguretat, ni de la policia del
sector. Això hauria de cobrir qualsevol molèstia.
Una mà de
tres dits va fer desaparèixer els diners tan destrament com qualsevol mag.
—Quina
molèstia?
Ella va
somriure lleument, es va girar, i es va encaminar cap a la sala anomenada
Dystopia Verda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada