Kenobi (XXI)

Anterior

CAPÍTOL 21

Ben va parlar molt poc quan van tornar a casa des del congost. Annileen, per contra, va fer una pregunta darrere d'una altra mentre la moto speeder lliscava surant per les creixents ombres de la zona occidental de Jundland.

Què va succeir en el magatzem amb Ulbreck?

Quin va ser el nom que Ull-Tapat, A’Yark, et va dir?

I com ho vas reconèixer? Especialment prenent en compte que ets nou a Tatooine.

Però ell no va respondre a cap, només va actuar com si no pogués sentir pel grinyol de la moto speeder. Tal vegada de debò no podia. Annileen va manejar cada vegada més lentament amb l'esperança de llevar-li aquesta excusa, però no va funcionar.

—Estàs perdent altura —li va dir ell en cada ocasió.

Bé, això no ho puc negar, va pensar ella. Annileen va sentir el pes del dia caure sobre les seves espatlles mentre es dirigia al casinyot de Ben.

—Ja arribem —va dir la dona, començant a frenar.

Poc abans, quan encara estaven prop del congost, van debatre breument sobre si havien de tornar al Reclam perquè Ben recollís la seva eopie, però la nit començava a caure, i encara que semblava que els tusken restants es mantindrien a ratlla, de totes maneres estaven a Tatooine, un lloc on hi havia altres depredadors aguaitant en la foscor.

—Gràcies —va dir ell, al mateix temps que baixava de la moto speeder. Ella li va fer un cop d'ull al seu refugi. Ben havia avançat una mica en la neteja de l'àrea que ho envoltava, però no prou—. Demà, a l'alba, aniré ràpid al magatzem per recollir a Rooh —va dir—. Ni tan sols t'adonaràs que estaré aquí.

Annileen va descendir del vehicle i li va seguir.

—Saps?, si vols estalviar-te una caminada, la meva oferta segueix dempeus. La cambra per a convidats està lliure aquesta nit i m'encantaria...

—No! —Va exclamar Ben, però després, una mica avergonyit, va adoptar una actitud més afable—. És a dir, estic segur que la teva família i el teu magatzem requeriran tota la teva atenció després de l'ocorregut avui. No necessiten molèsties.

—De totes maneres hi haurà molèsties, vulgui jo o no —va dir ella, en recordar la tradicional rutina dels justiciers després de les grans gestes. Realment pensaven celebrar-ho en un magatzem devastat pels tusken?

Sí, possiblement, va pensar.

—Llavors no necessites una càrrega addicional —va dir Ben, i va començar a caminar cap a casa seva—. Espero que el teu client, el més fidel, millori.

Annileen empal·lidí en recordar la imatge del rodià ferit.

—Pobre Bohmer —va murmurar—. Jo també vaig pensar en ell fa estona. Sempre s'asseia allà a contemplar el seu caf i mai vaig saber per què. Només imaginava que havia d'haver-hi massa tristesa en la seva vida per passar els seus dies així. I ara, també va resultar ferit com...

Ben es va detenir i va mirar enrere.

—No era tristesa.

—A què et refereixes?

—Bé, el vaig veure avui allà, i també el vaig veure el dia de la meva primera visita —va explicar Ben, amb els palmells units—. I ho vaig saber. No era tristesa, sinó alegria.

Annileen se’l va quedar mirant.

—Com ho saps?

—És només un pressentiment —va dir, mirant amb els seus ulls blaus la posta dels sols i donant-li l'esquena a Annileen—, però també he vist la tristesa abans, en tot tipus de rostres. Bohmer estava content. La beguda que li servies al matí, la taula enfront de la qual s'asseia..., aquest era el seu lloc en l'univers.

—Però el van ferir just allà...

—Perquè estava protegint el lloc que estimava. Crec que estarà satisfet amb això —Ben es va girar i va continuar pujant el pujol en silenci.

Annileen va recordar que Ben havia parlat de la pèrdua aquest mateix dia, però més d’hora. S'adonava que estava tractant de bregar amb alguna cosa bastant dolenta, però al mateix temps, es veia perfectament centrat. Centrat, enmig del no-res.

Annileen buscà les paraules adequades abans de decidir-se finalment per dues:

—Qui ets?

Ell rigué.

—Sóc Ben. Però aquesta conversa ja la vam tenir.

No em diguis.

Annileen va negar amb el cap.

—Filòsof independent del desert. Fent-la de doctor i rescatador!

—Crec que les coses no han succeït així. Més endavant les recordaràs de manera diferent.

Annileen es va parar al peu de la duna i va col·locar les mans sobre el seu maluc.

—Bé, crec que estàs malgastant el teu talent aquí. Algú com tu hauria de... hauria d'estar fent alguna cosa —la comerciant va fer una pausa i després va continuar amb ímpetu—. O almenys hauries de tenir una família que cuidar.

Ben es va quedar callat. Després va girar-se i la va mirar per sobre de l'espatlla amb una rialleta en el rostre.

—Bé, un mai sap, tal vegada ja tinc una família que cuidar.

Annileen va posar els ulls en blanc, va girar i va abordar la seva moto speeder.

—Oh —va cridar Ben de sobte, ficant les mans entre els plecs de la seva capa. Va treure un objecte rectangular de la seva butxaca—. Acabo de recordar-ho. Amb tants successos... vaig oblidar que encara tenia el teu datapad.

—Conserva-ho —va dir Annileen, i va fer girar l'accelerador—, com a record d'un dia demencial.

—Però el safari i la teva sol·licitud...

—No aniré enlloc —va agregar ella—. Aquí mateix ja hi ha espècies noves que estudiar —La dona va deixar anar el fre i se’n va anar planejant.

***

En el que es referia a jornades estressants per Annileen, aquesta acabava de qualificar en segon lloc, només sota aquell difícil dia del naixement de natges d’en Jabe.

Després de deixar a Ben es va detenir a la casa del doctor Mell i, després que li van informar que Bohmer es trobava descansant calmat a Bestine, va tornar a casa; en el camí es va anar preparant per al desastre que trobaria en el magatzem i per a la següent guerra que lliuraria quan trobés al seu fill. El noi va deixar de fer el seu treball, va fotre el camp amb aquests amigots seus de pacotilla i la va desafiar en anar-se a caçar als tusken... dues vegades! Una cosa era arribar al món amb el cul per davant i una altra posar a prova el límit de resistència de la teva mare.

A Annileen no li va sorprendre veure les llums enceses a l'interior del Reclam i els speeders escampats fora. El que li va estranyar va ser el que va veure en el magatzem mateix, quan va creuar la porta.

Sí, hi havia borratxos celebrant-ho, més dels quals mai havien visitat el lloc. No obstant això, el magatzem es veia immaculat. El mostrador d'armes i els prestatges havien estat reparats, les fastigoses taques del terra ja no estaven aquí, i els productes ja es trobaven de nou en els prestatges i raonablement prop del lloc que els corresponia. A més, ja no empestava.

Leelee, que es trobava convivint amb un grup format principalment per tabolaires homes, va aixecar el seu got i li va somriure a la seva amiga.

—Tots els que no ens vam unir a la patrulla vam ajudar a netejar —va explicar—. Això ens va donar alguna cosa en què ocupar-nos.

Annileen va mirar al voltant amb suspicàcia. No li donava gens de confiança que el magatzem estigués ple de gent sense un Calwell present.

—Tot segueix aquí?

—Tal vegada aprofitem una miqueta el que hi havia en els armaris de rebost per alimentar-nos, però... és un preu baix a canvi del servei de neteja, no?

Annileen va caminar fins a la seva amiga. Leelee es veia enrojolada, fins i tot per una zeltron. Òbviament la festa portava una estona d'haver començat. Entre els homes del grup Annileen va reconèixer a Waller, un amic del seu espòs. Estava explicant històries de l'assalt als tusken.

—Qui es va quedar amb els teus fills? —Va preguntar la comerciant.

—Els guàrdies droides —va cridar Waller, i va brindar amb una tassa buida—. Ull-Tapat està acabat. L'única cosa que necessitem són els droides!

—L'única cosa que necessitem aquesta nit —va dir Orrin, aclarint la gola sonorament des de darrere de la barra. La seva aparença era sorprenent. Portava posada l'elegant roba urbana que guardava en l'oficina... i un mandil damunt. L'amfitrió i nou cantiner es trobava emplenant gots amb un somriure. Quan va veure a Annileen, va assenyalar les ampolles buides amb el cap—. Estic portant el compte —va dir.

—Clar que no —Annileen es va acostar—. Dóna'm el que sigui que quedi —va dir, mentre s'asseia amb cansament en un banc davant de la barra del seu propi bar.

Orrin ja estava servint la beguda.

—Vas estar avui aquí, no és cert? —Va preguntar el granger, rient-se—. Annie, ets una meravella. Com deia Dannar? No pots lletrejar «adrenalina» sense dir Annileen.

—Dannar mai va poder lletrejar —va aclarir la vídua i va agafar el got—. Per això em va contractar —Annileen es va beure el glop en tres segons i va dipositar el got sobre la barra enfront d'ell—. Ara digues-me, en què estaves pensant en emportar-te a Jabe en aquesta cacera?

El somriure de l’Orrin va desaparèixer per un instant, però llavors una jove veu el va salvar.

—No el culpis, mama. No va ser idea seva!

Annileen va fulminar a Jabe amb la mirada quan el va veure entrar al magatzem. El noi es va detenir davant de l’Orrin.

—Wyle Ulbreck ja se’n va anar, senyor.

—Maleïda sigui —va exclamar Orrin, sacsejant el cap—. Tenia l'esperança de refregar-li la gran victòria en la cara —el granger va mirar al voltant i va aixecar la veu—. Ara tots saben que la Crida dels Colons funciona, no és cert? Aquest lloc és prova d'això!

Un víctor desigual d'embriaguesa es va escoltar en el magatzem, però Annileen ho va ignorar. Va baixar del banc i es va aturar davant del seu fill perquè no pogués unir-se a l'alegre multitud.

—Jabe. Has de deixar de fer això.

—De fer què?

—Estic massa cansada per dir-te la llista —va dir, agafant-lo de la camisa—, però podem començar amb el congost. Estaves matant!

—Sí, matant tusken! —El noi va agitar les mans amb un aire dramàtic—. No són criatures civilitzades, mama. No són res!

—Això no ho saps —va dir Annileen—. No són rates womp a les quals els pots disparar per divertir-te!

Jabe es pairà de la seva mare.

—Van matar al papa, i avui van tractar de matar-nos a tots!

—Ho sé, però...

—Però res. Almenys jo vaig fer alguna cosa —la ira es va encendre en els ulls del jove—. Després que el papa va morir, vas fer tu alguna cosa?

Annileen es va quedar mirant al seu fill petrificada. A pesar que actuava com algú a qui no coneixia, cada vegada s'assemblava més a Dannar.

—Clar que vaig fer alguna cosa després que va morir —va dir, per fi—. L'endemà vaig obrir el magatzem —i amb un aire més calmat, va afegir—: Com ell hauria volgut que ho fes.

Jabe va passar al costat de la seva mare empenyent-la, però ella no el va detenir. El noi va fer una pausa en el bar i va parlar amb Orrin en veu alta perquè la seva mare escoltés.

—Zedd està fora del joc, així que tens una vacant en el teu equip principal d'evaporadors. Estic disponible.

—No, no ho està —va cridar Annileen, des de darrere del noi.

Orrin es va assecar les mans amb un drap i li va somriure amb incomoditat a Jabe.

—Ho lamento, fill, ella és qui mana —Orrin va mirar a Annileen i va assentir, però ella no va respondre. Llavors el granger es va inclinar i va parlar en veu baixa—. Estic segur que hi ha altres maneres en què pots ajudar-me.

Annileen va aixecar els braços agitadament.

—Pots ajudar-li a netejar el que quedi del magatzem aquesta nit. Jo ja estic farta —Annileen va prendre un menjar prèviament empaquetat de darrere del mostrador, va obrir una ampolla, va passar al costat del seu fill empenyent-lo i va caminar amb dificultat entre la multitud fins al seu habitatge.

El soroll de la celebració va continuar fent ressò en el Reclam i a casa seva gairebé tota la nit, però ella no va sentir gran cosa. Va menjar amb desgana i es va arrossegar fins al llit. Quan el seu cap va fer contacte amb el coixí, Annileen es va adonar que no havia vist a Kallie des que va tornar, però el seu cos es va negar a acceptar més preocupacions aquest dia i la seva ment va sucumbir al somni.

Meditació

No sé el que vostè pot veure des d'on està, Qui-Gon, però dubto que s'hagi perdut el viatge d'avui.

Una vegada més, haig de dir que no estava tractant que fos un gran esdeveniment. No ha de repetir-me vostè el que el nostre mestre mutu solia dir. En realitat, sé que no haig d'anhelar ni emoció ni aventura, o com ell diria: ni emoció ni aventura d’anhelar haig. Només vaig anar al magatzem per aigua, en un dia que se suposava que ningú estaria aquí. Això és tot.

En algun moment vaig pensar que el més complicat de la jornada havia estat quan em vaig trobar amb l'encorbat ancià de l'incident en Anchorhead, qui sembla ser un client regular del Reclam. Quan em vaig adonar que no em recordava, vaig suposar que m'havia lliurat del problema.

No obstant això, després em vaig veure involucrat en un disturbi i una guerra sense límits, i se'm va oblidar l'aigua. I la meva eopie.

Hi haurà un incident galàctic cada vegada que surti d'aquest refugi? Perquè, en aquest cas, puc quedar-me aquí. De debò, això no seria problema!

D'altra banda, donat el que va passar en el magatzem, va ser bo que estigués aquí. No estic segur respecte a la segona part de la tarda, quan vaig sortir a buscar a Jabe. No hi havia manera d'impedir el que va ocórrer allà, però és massa difícil veure alguna cosa així i no fer res.

Encara que... suposo que és millor que només contempli sense fer res, al fet que ni tan sols vegi. M'estic perdent molt del que succeeix en altres llocs, però no puc viure amb una bena en els ulls. Aquest no és l'estil Kenobi.

Parlant del que vaig veure, no estic segur que m'hagi agradat la faceta de l’Orrin Gault que vaig conèixer avui. Després que el complex va ser atacat, va haver de defensar el seu honor, i això ho entenc. No obstant això, l'home exerceix una quantitat de poder enorme aquí. Aquesta gent l’escolta i segurament ell ho sap. Ser així d'influent exigeix responsabilitat.

Tal vegada estic sent massa dur. Ell va actuar d'aquesta manera perquè la seva família i els seus amics estaven en perill, però tots dos sabem fins a on pot conduir aquest pretext.

Els tusken..., bé, aquesta va ser una altra sorpresa, encara que tal vegada no va haver de ser-ho. Fa molt temps vaig conèixer a l'home al que també A’Yark coneixia, i després vaig escoltar la seva història. Estic esforçant-me per recordar més detalls sobre aquest tema, però tal vegada vinguin a mi després.

I després està Annileen.

Just ara vaig estar temptat de dir-la «la Intrèpida Annileen» perquè sembla capaç de bregar amb qualsevol horror que aquest planeta pugui presentar. I això és el que jo haig de fer, familiaritzar-me amb tots els perills en aquest lloc. Ella se’ls pren amb calma no perquè és audaç, sinó perquè sap que ha de seguir endavant i cuidar de tota la gent que forma part de la seva vida.

Crec que no és un mal exemple a seguir. Suposo que, de ser necessari, podria convertir-me en «l'Intrèpid Kenobi».

Si haig de continuar, i tots dos sabem que haig de fer-ho, hauré de trobar la manera de deixar d'estripar-me pel que va succeir. Sí, hi ha dolor, però en temps recents la major part l'he infligit jo mateix.

Com això. Vostè sap al que m'estic aferrant... una vegada més. M'he dit que és un últim record i que ara ho vaig a guardar sota clau. Estaria molt millor si em desfés d'ell d'una vegada per sempre i tractés de continuar.

Així com ho ha hagut de fer Annileen. Crec que puc aprendre una mica d'ella.

No obstant això, quan penso en ella haig de considerar...

... Esperi.

Un moment.

...

Hi ha algú aquí!

Següent