Kenobi (XVII)

Anterior

CAPÍTOL 17

Aquesta era la segona ocasió en un mes que A’Yark es trobava davant d'un campament humà cridant-los als covards tusken en plena fugida.

—Prodorra! Prodorra!

«Engany! Engany!»

Era inútil. Malgrat els seus esforços per ensenyar-ho als altres, la situació de l'atac matinal a la granja s'estava repetint. Ja els havia explicat que l'udol del drac krayt era un engany; fins i tot sabien que per fer-ho callar només necessitaven atacar l'artefacte generador de soroll col·locat en el cim de l'elevada sangonera aquàtica. Les seves ments ho havien comprès i els seus cossos van seguir el pla inicial, però com no van aconseguir destruir la sirena durant l'atac, ara els traïa l'esperit. Fins al mateix A’Deen va ignorar al seu «honorable ser creador» i va sortir fugint de la llar de l'Escultora del Vent.

A’Yark va girar-se, va fer un cop d'ull per sobre del pendent i va veure la construcció. L'Escultora del Vent seguia aquí, envoltada dels cadàvers de la primera onada d'atacants tusken. Quina massacre! L'Escultora els hauria vençut a tots? Aquest era el seu santuari, així que resultava lògic que invoqués tots els seus poders per defensar-ho, no obstant això, A’Yark sabia que els nombres seguien afavorint als tusken..., si els aconseguia convèncer de lluitar, és clar.

El jove A’Deen va pujar per la duna per escapolir-se.

—Ens hem d'anar —va dir el jove. A través del filtre van sortir les xiulades provocades per la seva respiració agitada.

—No!

A’Deen era l'únic fill que li quedava, però a A’Yark li estava costant treball reprimir les ganes que tenia de partir-li la cara. Una por així en el seu llinatge? Això era inacceptable!

Per això va decidir no pensar en l'assumpte.

—No. Convoca als altres. O aconseguim allò pel que vam venir o...

A’Yark va girar-se. La sirena seguia xisclant i els crits s'havien convertit en un avorrit monòleg. No obstant això, hi havia un altre soroll present.

—Speeders —va dir, amb desdeny. Estaven responent a l'alarma o van arribar per casualitat? No importava. A’Yark va mirar cap al sud. La retirada dels seus companys s'havia convertit en una carrera demencial. Havien ignorat les seves ordres i van sortir disparats sense preocupar-se pel seu equip de campament, el qual van deixar a la zona de preparació.

A’Deen va ajupir el cap. De sobte es va veure molt petit.

—Ens hem d'anar, honorable ser creador.

—Tots els meus fills van néixer sota l'influx del sol covard —va dir A’Yark, al mateix temps que passava sabatejant al costat del nen guerrer—. Hem d'atrapar als altres.

—És cert, van a un lloc segur.

—No —va exclamar A’Yark, sense poder creure el que estava succeint—. Hem d'atrapar-los perquè... es dirigeixen al lloc equivocat!

***

La terra es va estremir sota les botes de vestir de l’Orrin. La sirena de la Crida dels Colons seguia ululant el seu ensordidor advertiment a uns dotze metres d'altura, però ni les ones sonores ni els tusken en retirada van fer que el granger deixés de contemplar el planyívol panorama que tenia davant. La base del vell evaporador Número u va llançar espurnes i els panells de control es van fer trossos. La fórmula secreta de Dannar havia estat destruïda perquè, encara que havia demanat permís als Calwell per registrar la configuració moltes vegades al llarg dels anys, l'aigua dels Pretormins mai va sortir tan dolça. L'aigua del Vell Número U era única. Tal vegada es devia a alguna falla, a un curtcircuit o fins i tot a un cablejat del que Dannar mai li va parlar; Orrin mai va voler ensumar més en l'artefacte per por de destruir la seva màgia.

Una màgia que ja no existia.

La sirena, no obstant això, havia complert amb el seu objectiu i continuava fora de perill sobre la seva base. Va ser a Orrin a qui se li va ocórrer col·locar-la aquí, encara que hauria preferit situar-la en qualsevol altre lloc perquè no afectés l'acompliment del valuós artefacte. Per evitar això mateix, Dannar es va encarregar que la font de poder de l'alarma fos independent a la reixeta elèctrica de l'evaporador. Una decisió presa per un amic mort va ser el que els va salvar a tots. A menys que escalessin fins a dalt o derroquessin la columna sencera, els salvatges no tenien manera d'inhabilitar la sirena.

Dannar els havia salvat, i ara la sirena el venjaria a ell i a la seva llar. Els colons van arribar en speeders, dewbacks, eopies i moto speeders. Com venien de retorn de Mos Espa i ja es dirigien al Reclam, la sirena i el senyal digital només els va fer accelerar la marxa. Orrin va girar-se a mirar a la gent que s'estava reunint. Els colons es van amuntegar fora dels garatges i del magatzem. Els tusken no van aconseguir que el primer landspeeder es destruís, però els vehicles que se socarraren a causa dels trets de blàster li donaven al lloc l'aparença d'una zona de guerra. Jabe i Veeka estaven a l'interior del magatzem passant-se els rifles que van quedar al descobert enfront dels aspirants a justiciers en caure els prestatges.

Fora, Mullen va aixecar les mans i els va indicar als colons que formessin un perímetre perquè, encara que els tusken s'havien retirat, podrien tornar en qualsevol moment. Algú tan dement com Ull-Tapat era capaç de qualsevol cosa. Orrin va sacsejar el cap en recordar a l'elogiat guerrer. No era un dimoni venjatiu, només un tusken fornit i de baixa alçada que va mostrar no témer-li a la sirena, però que va ser incapaç d'apaivagar als altres. Bé, tal vegada això mantindria fora de perill al Reclam de moment.

El granger va girar-se cap al lloc on Ben seguia agenollat al costat del rodià. El doctor Mell, que ja havia tornat de les carreres amb el seu fill, es va acostar a Orrin.

—Bohmer està viu —li va informar el Mon Calamari.

—Viu!

—No puc explicar-m'ho. Vas esmentar que el va atendre l'humà?

—Sí, quan se’n van anar els tusken. Vaig veure a... no, de fet no vaig veure el que va fer Ben, però segurament va embenar la seva ferida —Orrin va respirar alleujat. Era la primera vegada que ho feia en almenys una hora—. La pell de rodià deu ser molt resistent.

El doctor Mell va mirar cap enrere ple de sorpresa.

—De totes maneres necessitem portar-ho immediatament a Bestine en el meu landspeeder.

Orrin va assentir.

—Nosaltres buidarem el camí —va dir el granger.

En la zona hi havia un embotellament terrible. Durant els exercicis els grangers s'havien entrenat per arribar ordenadament, prendre les seves armes i partir en els vehicles preparats per a la guerra pertanyents al Fons de la Crida, però en aquesta ocasió, tots van arribar del mateix lloc i van transformar la zona d'estacionament en un caos.

—Senyor!

Era una veu alienígena que Orrin havia oblidat per complet. Els dos executius devaronians van aparèixer al seu costat, portaven al seu col·lega mort en una llitera.

—Li paguem a algú perquè ens porti de tornada a Mos Eisley —va explicar el més vell dels dos amb to ombrívol—. Hem de preparar un funeral.

Orrin va baixar el cap.

—Si m'esperen, puc...

—No, no esperarem —Els devaronians van portar el cos fins a un dels speeders que acabaven d'arribar.

—Reconec la seva pèrdua —va dir Orrin, batallant per sonar respectuós i, al mateix temps, fer-se escoltar per sobre de la commoció creixent—, però creu que puguem tornar a parlar aviat? És a dir, vostès encara tenen un hotel i jo encara tinc...

—No —va respondre el devaronià més jove amb aire sever—. Ens va portar aquí a veure les granges Gault, però el que vam trobar va ser un lloc de bàrbars que vostè no pot defensar ni tan sols un dia —l'executiu va baixar el cap i va mirar amb tristesa al seu amic mort—. El pobre Jervett pensava que aquest viatge seria en va i, pel que sembla, tenia raó.

Orrin va aixecar les mans.

—Comprenguin, si us plau.

—Amb permís!

Orrin va veure, amb pena, com els individus que haurien pogut convertir-se en els seus socis de negocis continuaven amb la seva trista tasca. La seva ment treballava a tota velocitat, estava segur que encara hi havia manera de salvar el negoci, però estaven succeint massa coses al mateix temps i, a més, ara sentia una veu aspra prop d'ell. Ulbreck estava fora del magatzem. S'havia recuperat i ja havia començat a explicar-los la història del seu heroisme als qui estaven disposats a escoltar-ho.

La gent, de cop i volta, li va parar esment plena de sorpresa. Hi havia uns dotze tusken morts en el magatzem, per la qual cosa tots els que estaven prop d'alguna de les entrades van treure el cap a veure com Annileen i els altres movien els cadàvers. Els trets de blàster van matar a alguns, però uns altres només tenien cremades i cicatrius. Ulbreck els havia disparat amb alguna cosa que va trobar sota el mostrador, però què seria? A més, poc abans l'home feia l'efecte de no tenir idea ni de qui era, i ara estava omplint els buits de la narració tan aviat com podia imaginar-los. Ben, el rodamón, seguia formant part de la història; però, segons Ulbreck, aquell ximple i boig va arribar quan tot havia acabat ja i només portava amb si una llauna de retardador de foc per participar en un combat de blàsters.

A sobre, en cada tercera frase de la història el vell repetia:

—Clar que ho vaig fer jo sol! Un no pot confiar en absolut en Gault i el seu petit club. La Crida dels Colons? —Va dir el vell, malparlant amb les seves dents tacades—. El Fracàs dels Colons, diria jo!

—No és just, Wyle! —Orrin es va obrir pas entre la multitud i va caminar cap al vell—. Això va ser una casualitat, en un dia festiu...

—Si jo fos vostès, ja no li donaria un crèdit més en aquest fons —va cridar Ulbreck—. Jo exigiria un reemborsament! —Diversos dels colons que li van escoltar van assentir i van començar a conversar entre si.

—No! —Orrin sentia que el cor se li sortia—. Escoltin-me tots! —Va cridar, i després va caminar fins al seu speeder i va col·locar la seva bota sobre el capó de la mateixa manera que ho havia fet dies abans quan va celebrar la seva victòria. Era la mateixa posi i la mateixa multitud, però les coses havien canviat massa—. Escoltin, la Crida sí va funcionar. El problema va ser que Annie no tenia el seu activador a la mà. Quan va sonar l'alarma, els tusken van sortir fugint com rates womp —el granger capdavanter va aixecar la veu—. Tots ho van fer! Fins i tot Ull-Tapat!

Ull-Tapat? De sobte, les dissonants converses entre la multitud es van convertir en una sola.

—Ull-Tapat va estar aquí? —Va preguntar un dels grangers.

—Sí, i tots, fins i tot ell, van fugir en aquesta direcció —va dir Orrin, assenyalant al sud—. Hem rebut un missatge d'un skyhopper. Es dirigeixen al Congost de Hanter!

El brogit es va transformar en silenci per un instant, després tots van esclatar en crits. Un dels presents va articular el desig de tots:

—Anem ara! Podem atrapar-los a tots!

Orrin va mirar al voltant amb incertesa mentre el clam anava en augment. Clar, la multitud tenia raó, era obvi que tenien possibilitats. Ull-Tapat havia portat més guerrers dels quals el granger havia vist reunits en temps recents. Ara tots ells es dirigien al Congost de Hanter, una zona ben cartografiada dels Erms de Jundland, adjacent a l'entrada més propera a l'Esquerda de Roiya, el pedregós laberint on els agradava amagar-se als tusken. Tal vegada Ull-Tapat creia que es dirigien a un lloc segur; però, de fet, anaven directe a un parany. Aquesta podia ser l'oportunitat perquè les patrulles de la Crida dels Colons eliminessin als habitants de les sorres i acabessin amb aquesta amenaça d'una vegada per sempre.

Orrin va observar als devaronians, els qui ja s'anaven, i després va girar-se a mirar a Ulbreck. El vell ja havia perdut a la meitat del seu públic, però d'aquí a una mica estaria malparlant de nou i Orrin havia d'evitar-ho.

El granger va mirar als sols i va saber que encara quedava molta llum diürna, així que va prendre una decisió. No, no podia deixar de respondre a aquesta incursió. Fossin o no conscients d'això, els tusken havien atacat el seu centre d'operacions, i els colons li pagaven al Fons amb crèdits que els costava molt treball guanyar. Si la Crida no era capaç de protegir la seva pròpia caserna, llavors no servia de gran cosa, veritat?

El líder va mirar directament al seu fill.

—D'acord! Ha arribat el moment. Els pilots reuneixin-se a l'esquerra i els artillers a la dreta —Orrin va somriure enigmàticament i va disparar el seu blàster a l'aire—. Anem de cacera!

***

Leelee va arrufar el seu nas color carmí en empènyer el cadàver d'un tusken amb el mànec d'una escombra.

—Quin fàstic —va exclamar—. Crec que no tornaré a menjar aquí.

—Gràcies pel teu suport —va dir Annileen. La comerciant anava arrossegant el cos d'un guerrer tusken amb l'ajuda d'una lona. El cos, que anava bocaterrosa, no va deixar de xocar amb tot en el seu camí cap a la porta del Reclam, que donava a l'est. No sabia amb què s'alimentaven els habitants de les sorres, però aquest pesava bastant.

Poc temps després que el grup d’Ull-Tapat va abandonar el lloc, Annileen es va posar a pensar en com repararia el Reclam. Era alguna cosa que no podia esperar perquè molta de la gent que va veure el desastre va reaccionar de la mateixa manera que Leelee. Tornar a obrir aquest mateix dia quedava completament descartat; els tusken no només van arruïnar la seva propietat, també la van deixar impossibilitada per obtenir els guanys que esperava rebre aquesta nit. Així que, si per ventura quedava esperança per al futur, havia de començar a netejar immediatament.

Kallie va tornar a entrar amb el seu mocador de muntar cobrint-li la boca i li llançà un parell de guants a Leelee.

—Preparada per al següent —va dir la noia—. Creus que hauríem de començar a apilar-los en l'estable dels dewback?

—Impossible —va reposar Annileen—, empesten massa. Els dewbacks no voldran tornar a dormir allà mai —la comerciant va girar-se per mirar a la seva filla—. Lliga una tarima flotant a la part posterior del LiteVan. Quan Orrin ens digui que no hi ha perill, els arrossegarem fins als Retrons.

—Als Retrons? Però llavors hi haurà cadàvers rodant per tot el lloc.

—Realment no m'importa —Annileen li va llançar una mirada d'odi a la taca negra que va quedar sobre el terra, en el lloc on va estar el tusken.

Aquesta havia estat una violació absoluta de tot el que ella estimava, i a sobre, precisament aquest dia! Annileen només va sortir en una ocasió del magatzem, i res més el temps suficient per veure el que li havia passat al Vell Número U. L'evaporador era una de les poques coses que encara quedaven al seu món amb les quals sentia la presència quotidiana d’en Dannar, i a pesar que ho va veure des d'uns vint metres de distància, va saber que no podria reparar-se mai.

Almenys la família de l’Annileen es trobava bé, encara que se li ocorrien millors maneres de fer-li a Jabe recobrar la sobrietat que un atac tusken. Tot el que li preocupava abans ara semblava una font d'alleujament. Després d'aquesta experiència, disciplinar al seu fill, a qui no sabia què rajos li passava, seria pa sucat.

Ben va tornar del garatge i va aparèixer al costat de l'entrada.

—El doctor Mell ja es va emportar a Bohmer —va dir, netejant-se les mans amb un drap—. Sé que sobreviurà.

—És un miracle —va exclamar Annileen, alleujada—. No sé què vas fer, Ben, però m'alegro que hagis estat avui aquí.

Leelee va deixar de fregar, va aixecar la vista i va assenyalar a Ben i després a Annileen.

—Tu. I tu també. Van estar aquí junts aquest matí?

—Tot el dia —va dir Kallie en un suposat murmuri, prou fort perquè Annileen l'escoltés—. Sols —Leelee va girar-se a mirar a la seva amiga de nou i va arquejar una cella.

—Bé, també van estar aquí alguns tusken —va aclarir Ben—. Serà millor que me’n vagi —el foraster es va cobrir el cap amb la caputxa i va passar caminant ràpidament al costat de la dona zeltron, qui no va poder contenir una rialleta en veure’l sortir.

Annileen va donar un profund i cansat sospir, i va assentir. Després es va dirigir a la pila de contenidors d'aigua que seguien intactes malgrat haver quedat inclinats.

—Crec que hauries d’emportar-te l'aigua per la qual vas pagar —la comerciant es va llevar els guants i va caminar cap a Ben, però ell ja estava obrint la porta.

—Wa-hooo! —Va cridar algú en l'exterior.

Ben es va detenir en la sortida i va veure passar diversos lliscants en fila, plens d'alegres passatgers. Annileen va caminar amb dificultat cap a la porta. Si són fanàtics tornant de la carrera, van a sentir-se molt desil·lusionats, va pensar.

No obstant això, quan va sortir i va arribar al costat d’en Ben, va veure que els vehicles del Fons dels Colons ja no estaven en els garatges. Tots es dirigien cap al sud, curulls d'escandalosos grangers vells i joves armats amb blàsters. Més que res, hi havia joves. De fet, diversos d'ells anaven al capdavant de la formació, a bord de l’USV-5 de l’Orrin.

—Ai, no —va exclamar Ben—. No creuràs que van a...

—Crec que sí —va dir Annileen, maleint entre dents, i es va dirigir immediatament als garatges cridant-li al seu fill.

A l'únic que va trobar va ser a Zedd, que estava assegut, fent-se un massatge a les costelles. Semblava estar sota l'influx d'algun medicament, per la qual cosa van haver de cridar-li dues vegades abans que els respongués.

—Van darrere d’Ull-Tapat —va respondre per fi, fent un gest de dolor—. Al congost de Hanter.

—Jabe! Es van emportar a Jabe?

—Va ser el primer a partir —va dir el peó, amb un somriure que deixava veure les seves dents trencades—. Espero que fregeixi a diversos de la meva part.

Annileen es va posar furiosa. Va passar corrent al costat del jove ferit i va entrar al garatge. Vint segons després va sortir muntant un moto speeder; era el vehicle menys usat entre els quals Gloamer llogava. La dona va accelerar en la cantonada del magatzem i va veure a Ben caminant cap al seu eopie.

—Jabe va fotre el camp amb ells —li va dir, surant sobre la sorra—. Es dirigeixen al Congost de Hanter.

Ben la va mirar preocupat.

—No conec el lloc. Tan terrible és?

—Bastant. No hi ha manera de sortir d'aquí —va explicar—. Els tusken no tindran cap altra opció més que lluitar!

Ben va entretancar els ulls.

—Jabe està amb Orrin..., però fa estona això no va servir de gran cosa.

—Ho sé —Annileen va assentir i va estrènyer l'accelerador amb força—. Té setze anys, Ben, i havia estat bevent. No sé en quines condicions es trobarà ara.

—El que em preocupa és en quines condicions estàs tu. Et veus exhausta —Ben es va acostar a ella i va agafar un dels manillars. La moto speeder estava en posició neutral, però les mans li tremolaven de totes maneres i tenia els ulls encesos per la ira i la determinació.

—Aquest dia vaig perdre a Dannar i vaig estar a punt de perdre el magatzem. No penso deixar que també el meu fill mori!

—Jo aniré en el teu lloc —va dir Ben, de seguida—. Cuidaré al noi.

—Hauràs de cuidar-nos a tots dos o a cap —va reposar ella, al mateix temps que va girar l'accelerador i es va lliscar sobre el seient cap al front—. Perquè no penso quedar-me aquí!

Següent